Tag Archives: Independència

Confiar o controlar?

A l’atenció del Director,

Benvolguda, benvolgut,

un dels erros més importants que, com a país, hem comès després de morir en Franco va ser “reproduir” l’organització de la funció pública espanyola. El Reial Decret 71/1979 de 12 de gener establia els traspassos (que no es van fer efectius fins dos anys més tard, el 1981) i també obligava que fins l’any 1985 s’havia de mantenir l’estructura organitzativa de les “Delegaciones Provinciales”. Es van canviar els rètols dels càrrecs i poca cosa més. El “Delegado Provincial del Ministerio de Educación” va passar a dir-se “Cap dels Serveis Territorials d’Ensenyament a…” Es van “traspassar els càrrecs i tots els funcionaris”. Voldria pensar que en un intent d’evitar el col·lapse del sistema educatiu es va prendre una decisió “pragmàtica”.

Sempre he estat del parer que es va prendre una gran oportunitat de fer les coses millor. Es podia fer, sí. No era obligat fer el que es va fer, en cap cas. El President Pujol, en això, també es va equivocar. No vam ser el valents que calia i encara ara en paguem conseqüències, moltes i diverses. Al damunt d’això cada govern s’han encarregat “d’organitzar” el Departament de la manera que més li ha plagut i, enlloc d’emprar criteris tècnics, sempre s’han emprat criteris polítics. A les darreres eleccions, si ho recordeu, es va fulminar la Direcció General d’Ensenyament Obligatori i batxillerat i es va “partir” en dues DG, la d’educació infantil i primària i la d’educació secundària. A la Direcció General de centres docents també li va tocar el rebre: de “sobte” va aparèixer un “xaletet” particular per als centres privats i concertats. Casualitat?  No voldria dir que tots els mals ens venen “d’això” però tot hi ajuda, sens dubte.

Us explico tot això perquè, pel que sembla, ben aviat tornarem a trobar-nos amb l’oportunitat de fer les coses bé, o malament. El Director de Vilaweb, en Vicent Partal, dedicava l’editorial del dia 28 de juliol a aquesta nova oportunitat que se’ns presenta. El seu comentari no parla d’ensenyament, parla de la hisenda de la futura República catalana. Pel que sembla, si no es torça, es volen fer les coses bé. Es vol canviar de paradigma, diuen. Es vol passar d’una hisenda que sospita sistemàticament dels ciutadans, l’espanyola, a una que hi confia, com la dels països nòrdics.

fihieabg

Quan vaig llegir el text anava fent el paral·lelisme amb el nostre Departament i em preguntava: “Quan arribarà el moment que el Departament d’Ensenyament es refiarà de la seva gent?” Perquè, ara mateix, de refiar-se’n, res de res. En voleu un exemple? Doncs el Decret 102/2010, de tres d’agost, d’autonomia dels centres educatius no universitaris. El més calent és a l’aigüera. De moment, tot regulat i ben regulat.

Que us deixin fer, punyeta, la feina com sabeu que cal fer-la i veuran com millorem els resultats. Per què no se’n refien de vós?

A veure què us sembla el text d’en Partal?

Vilaweb

http://www.vilaweb.cat/noticies/confiar-no-controlar/

Editorial del dia 28.07.2015
Vicent Partal

Confiar, no controlar


Ahir es va presentar el model del que serà la hisenda nacional catalana. És un format realment avançat, sorprenent per als qui hem estat tota la vida pagant a la hisenda espanyola. La inspiració són les hisendes danesa i australiana, sobretot, ben allunyades del model imperant a Madrid. Però el que destaca més és que significa un canvi de paradigma radical i sensacional. Joan Iglesias ho va resumir ahir en una frase que hauria de ser la divisa de la república catalana: passarem de controlar la gent a confiar en la gent.

L’actual sistema fiscal espanyol, efectivament, ens tracta a tots com a sospitosos. I el nou sistema català simplement vol trencar amb això. A base de transparència, a base de posar-se al servei de la gent, a base d’obrir eines participatives i decisòries, a base d’empoderar els ciutadans. No es tracta de desconfiar de la gent sinó de confiar en ella. I de fer-ho en base al fet que s’assumeix que ningú no posarà problemes a pagar si els serveis que rep a canvi són adequats i eficaços i si sap en tot moment en què s’estan gastant el seus diners.

Ja he dit altres vegades que el que em preocupa més de tot el que puga passar a partir de la proclamació de la independència és que acabem espanyolejant nosaltres mateixos. Que no sapiguem imaginar un estat diferent del que hem patit durant dècades. Un estat millor, més modern, més eficaç, més obert, més just, més net, més cívic, més responsable. Si hem de fer cas al que ens van explicar ahir anem pel bon camí perquè una de les estructures claus de la república ja d’entrada s’allunya del model que hem patit i que clarament no té res ni d’eficaç, ni d’amable, ni de convenient. És un magnífic indici. Ni que de moment siga només un indici…


Per favor, siguem seriosos, i grans!

vict--ria-premsa-internacional

Imatge d’http://imatges.vilaweb.cat/

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,

no sé com va ser el “dia després” en el vostre centre. Només us puc parlar del meu: en general fou decebedor. Moltes persones “apuntant-se” al discurs del PP: “Hem punxat”!!
Em va entristir molt, creieu-me. Que l’autoodi és quelcom molt nostrat ja ho sabia, però no fins aquest punt. Vaig intentar aportar algunes llums:

  • Si que respecte les eleccions del 2012 CIU+ERC han perdut dos escons. Ara bé, que potser aquells eren clarament sobiranistes i independentistes com ara?.
  • Jo no havia vist MAI en el meu parlament una majoria incontestable de diputats amb una orientació tan clara cap a l’alliberament nacional, mai.

Fer aquest discurs dels “mals resultats” és dir exactament el mateix que el que diuen des del govern de Madrid.


Aquest comportament tan infantil diria que, en part, també s’explica per una característica del nostre món: la pressa i la incapacitat de fer les coses bé, amb el seu ritme. En el fons com les criatures: “Ho vull, ara”!! Per favor, algú sap del que estem parlant? Estem parlant de fer-nos independents d’un estat enmig d’una societat catalana que és MOLT plural, sempre ens en ventem, no? Aleshores com podríem creure que així, de sobte, tothom, s’apuntaria a les nostres tesis? S’ha fet una feinada ingent. S’ha guanyat en llocs on MAI s’havia fet res de res.

Mireu, sabeu què? Ho deixo perquè em dol molt aquesta actitud. Enlloc d’estar contents, pletòrics, i amb ganes de tirar endavant, no! VA i ens ensorrem nosaltres mateixos.
Per favor, siguem adults i sapiguem “QUÈ TENIM ENTRE MANS”. Que potser ens pensàvem que això seria un “pim-pam”?

Sort n’hi ha que tenim gent lúcida en aquest país.

Mireu, us dono dues exemples de persones que, ara parer meu, “entenen les coses i saben on som i quina ha de ser la cadència”.
A veure què us semblen.
Llegir-los em va fer una gran alegria perquè vaig pensar que “no estava sol” per argumentar la satisfacció immensa que tinc, i que hauríem de tenir.

L’article d’en Toni Aira a mon.cat

http://www.mon.cat/cat/notices/2015/09/l_independentisme_no_ha_de_demanar_perdo_de_moment_151236.php

No demaneu perdó (de moment)

No cal demanar perdó per guanyar. No si es fa netament i democràticament i àmpliament i contra els elements, com ha estat el cas a Catalunya. És força nostrada, l’autoflegel·lació, però seria del gènere absurd que amb 72 de 135 escons algun independentista se sentís perdedor. Només podria passar per un excés d’autoexigència, per comprar els arguments de l’espanyolisme o per confondre guanyar de molt i no de moltíssim amb perdre.

72 escons, 4 per damunt dels 68 que donen la majoria absoluta, amb ben bé un 78% de participació és una dada espectacular. Un resultat electoral que en qualsevol racó democràtic del món i sense un incompetent polític al capdavant del govern de l’Estat hauria de moure alguna cosa. Que a Espanya quan passen coses d’aquestes, els seus principals partits només es mouen per traure ferro a la cosa? Doncs és el seu problema (cada dia més greu i irrecuperable). Però no comprem des de Catalunya aquest procedir tan absurd.

Dic tot això bo i sabent que el resultat electoral no va ser el millor dels possibles. Perquè sabia que la Cup queia molt simpàtica pertot però que, de tenir paper decisiu, podria plantejar certs dubtes en el procedir, d’aquells que distreuen de l’objectiu que per damunt de moltes altres coses uneix en la il·lusió el bloc majoritari i guanyador de l’electorat. Així, l’última força política podrà tenir pendent la primera durant uns dies o setmanes sobre si l’important ara és pensar en si Artur Mas és president o no. I això malgrat que a Madrid això seria celebrar amb xampany, malgrat que com a interlocutor al món s’ha demostrat una sort, i malgrat que ha fet el que pocs se n’esperaven des del sobiranisme i ha convertit la coalició hegemònica de l’autonomisme en un record del passat. Ha sacrificat CiU per impulsar un projecte polític que en transcendeixi i ara encara li retrauran la corrupció d’una cosa que ja ni existeix i n’hi haurà que voldran anar més enllà que cap jutge, que sembla ser que ni ha pensat en ell per aquests temes.

És com de gag del Polònia, pensar que tanta il·lusió, tant d’assolit i tanta feina (gens fàcil) que encara queda per fer es pot aturar en pensar si la persona proposada per la llista que ben bé triplica la segona serà o no serà president. És com estrany però passa. Ens descriu també. Com quan comprem el relat dels altres i no sabem valorar victòries polítiques que costen molt d’assolir i que aquells que les neguen miren a distància sideral. L’independentisme no ha de demanar perdó per guanyar, però ha de reflexionar i no ha de pensar que per haver-se imposat el 27-S ja ho té tot assolit. Perquè no és així. Perquè aquestes eleccions no anaven més que de superar una etapa més en una llarga cursa d’obstacles. Encara s’és a temps d’ensopegar, i molt. Però seria una pena i, sobretot, seria absurd.

L’editorial d’ahir a la matinada de Vilaweb (Vicent Partal)

http://www.vilaweb.cat/noticies/enhorabona-i-ara-no-deixeu-que-ningu-us-robe-ni-lalegria-ni-el-triomf/

Ara que ningú no us robe ni l’alegria ni el triomf

Per començar, permeteu-me unes quantes dades i detalls que són molt importants:

–L’independentisme aconsegueix 72 escons i té la majoria absoluta del parlament.

–S’ha acabat l’ambigüitat: tindrem un govern plenament independentista, sense quintacolumnistes, i una majoria parlamentària que treballarà per la independència. Fa tres anys els diputats amb mandat explícitament independentista eren 24, els d’ERC i CUP. Avui són 72. Feu comptes.

–Per primera vegada a la història, un partit o coalició ha guanyat les eleccions a totes les comarques del Principat. No havia passat mai, i ho ha fet Junts pel Sí.

–Els independentistes guanyen a 907 municipis i els unionistes a 35. 907 contra 35, sí.

–Junts pel Sí i la CUP aconsegueixen el 48% dels vots. Cameron va convocar el referèndum perquè l’SNP havia guanyat les eleccions amb el 44% dels vots. Abans del primer referèndum que es va fer al Quebec, el Partit Quebequès havia guanyat les eleccions del 1976 amb el 41,37% dels vots. I abans del segon, el mateix partit havia guanyat, el 1994, amb el 44,75% dels vots. Veieu la diferència entre el 48% i el 41%?

–Una dada suplementària: Mariano Rajoy governa amb majoria absoluta a Espanya amb només el 44,63% dels vots. De res.

–Continuem: l’independentisme guanya a Barcelona amb el 47,24% dels vots emesos i la CUP hi supera Catalunya Sí que es Pot. Estiguem atents a veure què farà Ada Colau a partir d’avui, que això serà molt important i no únicament per a Barcelona.

–El mes de juny les enquestes donaven 33 diputats a CiU, 31 a Catalunya Sí que es Pot i 19 a ERC. D’això, hem passat, només en tres mesos, a un 62 a 11. L’independentisme ha sabut reaccionar de la millor manera imaginable.

–S’ha batut el rècord històric de participació en unes eleccions; més legitimitat democràtica que mai, doncs. I, contra el gran mite, resulta que no hi havia més unionistes amagats. La meitat dels nous vots han estat independentistes. Per cert: 1.952.482 votants ahir versus 1.861.753 el 9-N. Allò no era el sostre.

–Ja sabem quant valia el xantatge de Duran: zero escons. Que deixe d’embrutar el nom del partit de Carrasco i Formiguera.

–Catalunya Sí que es Pot ha estat un fracàs imponent i ICV es trobarà obligada a rectificar. Iniciativa sola va obtenir fa tres anys només cinc mil vots menys que ara amb Podem i ha perdut dos diputats. I la culpa del fracàs, ho sabem tots, és de Pablo Iglesias. Potser Catalunya ha estat la seua tomba política. Duran i ell fan dos.

–El PP és el primer partit d’Espanya i el cinquè de Catalunya. A la demarcació de Lleida i a la ciutat de Barcelona fins i tot el supera la CUP. Al conjunt de Catalunya la diferència entre la CUP i el PP és de poc més de deu mil vots. Ah!, i Albiol perd fins i tot a Badalona, on guanya Junts pel Sí .

–Les trampes que ha fet Espanya amb el vot exterior dels catalans són un autèntic escàndol democràtic i tots sabem que el resultat no hauria estat el mateix si tothom hagués pogut votar lliurement: el resultat seria encara més favorable a la independència.

–I una última dada, per a no cansar més: al Baix Llobregat, sí al Baix Llobregat, l’independentisme guanya amb Junts pel Sí.

Ja ho sé, que els catalans tenim una tendència accentuada a espantar-nos per ben poca cosa. Som una mica més porucs d’allò que seria desitjable i quatre expressions d’alegria de Ciutadans combinades amb els titulars de diaris que ja podíem imaginar han creat en alguna gent la sensació que això no ha estat tan gros com esperàvem.

Doncs bé, obriu els ulls:

–Le Monde: Victoire des indépendantistes aux élections régionales
–The Washington Post (el diari que llegeix Obama): Spain: Pro-secession parties in Catalonia win landmark vote
–Al Jazeera: Catalonia separatists claim victory in regional polls
–Corriere della Sera: Catalogna: Mas: ‘Abbiamo vinto!’ Agli indipendentisti 72 seggi su 135
–Der Spiegel (la revista que llegeix Merkel): Separatisten gewinnen Mehrheit im Parlament
–Publico: Independentistas têm maioria absoluta no parlamento da Catalunha

Obriu els ulls per veure què ens diuen en totes les llengües mitjans de tot el món. La victòria de l’independentisme català avui obre les primeres pàgines dels diaris i les televisions internacionals i és això que importa, més que no la mesquinesa o la manipulació d’alguns mitjans més pròxims.

Perquè ara qualsevol ciutadà mitjanament informat del món sap tres coses. Primera, que hi ha una nació que es diu Catalunya, on hi ha Barcelona. Segona, que la majoria dels catalans han votat a favor de la independència. I tercera, que això és un gran problema per a Espanya i segurament també per a la Unió Europea.

I ací es on està la clau del futur immediat: ja som un problema inevitable a resoldre i per a Europa com més aviat millor. Els 72 diputats independentistes i el nou govern es posaran de seguida a la feina amb un full de ruta perfectament marcat. D’un màxim de divuit mesos. Amb la legitimitat de les urnes, reconeguda i entesa com a tal a tot el món. I Espanya què farà?

Des d’anit Espanya sap que ja no pot limitar-se a dir que això no és possible i a intentar frenar una reivindicació política tan majoritària només amb arguments legalistes. Malgrat això, ho intentarà. Però també sap que el parlament i el govern posaran la directa i faran camí, sense esperar a les eleccions del desembre. No pot fer res, però tampoc no pot quedar-se plegat de braços. El meu pronòstic? S’equivocaran i donaran més ales encara a la secessió, potser precipitaran fins i tot la proclamació de la independència. Per ventura no ha passat això fins ara?

Pel que fa als vint-i-cinc diputats de Ciutadans, deixeu-los gaudir amb allò que es pensen que és l’èxit de la seua vida, que ja es despertaran a la primera votació del parlament.

Perquè, no en tingueu cap dubte, ni un, que Junts pel Sí i la CUP s’entendran bé i duran endavant el procés d’independència. Com ho faran ni ho sé jo ni a hores d’ara ho saben ells. Però per agafar confiança només cal que penseu en tots els entrebancs increïbles que els nostres polítics i la nostra gent han superat fins avui. La nostra classe política ha demostrat una qualitat i una capacitat de trobar el camí inaudites, que, per cert, potser ja aniria essent hora que els reconeguéssem sense cap recança.

O no us en recordeu, ja, quan ens deien que la manifestació del 10 de juny de 2010 era una expansió emotiva que no menaria enlloc? L’endemà Espanya va guanyar la Copa del Món i perquè alguns ho van celebrar ens van dir que ja estava, que s’havia acabat tot. De la consulta d’Arenys de Munt en van dir ‘butireferèndum’, burlant-se de la capacitat popular de canviar les coses. Ni tan sols quan es va guanyar el referèndum de Barcelona no van acceptar que es movia alguna cosa. I el 2012, quan després d’enganyar la població amb una falsa noticia sobre Artur Mas, CiU va perdre diputats: ja no us en recordeu que alguns van decretar immediatament la fi del procés? Deien que tot era una trampa. Que Mas en realitat no volia la independència i que no faria res per aconseguir-la. No em digueu que no ho vau sentir dir mai, això. Jo recorde perfectament que quan Junqueras i Mas van signar l’acord de suport parlamentari que obria una nova era política a Catalunya alguns van afirmar que allò duraria poc i que no es convocaria cap referèndum. Es va convocar, però quan s’acostava el 9-N ens van dir que no votaríem, que tot era gesticulació. I després van dir que ja no hi hauria més independentistes a comptar, que aquells érem tots. Superada la sorpresa, aleshores van afirmar que seria impossible que Mas i Junqueras poguessen treballar mai junts. Que això no passaria. I es van alegrar d’allò més quan ens anunciaren que Podem posaria fi a la il·lusió creada per l’independentisme; i ensenyaven enquestes en què Pablo Iglesias gairebé ja era president de la Generalitat. I quan van veure que això anava de debò van tornar a la cançoneta del 3%, van organitzar un numeret amb guàrdies civils i van dir que els bancs tancarien avui les portes si votàvem això que hem votat (ho heu vist, que no han tancat?) i Merkel i Cameron i Obama, i que tomba i que gira, que ens expulsarien d’Europa avui i que si l’exèrcit hauria d’intervenir si fèiem exactament això que vam fer ahir. I… i… i…

En resum, i per a rematar-ho: aquest 27 de setembre heu aconseguit de fer una cosa molt i molt gran amb els vostres vots. Enhorabona, i gaudiu-ne com cal. I no deixeu que ningú us robe ni l’alegria ni el triomf.

I la d’avui, també a Vilaweb i també d’en Partal

No patiu, que s’entendran

Les eleccions han deixat un bon panorama: hi haurà un parlament amb majoria absoluta per la independència i hi haurà un govern per la independència. La realitat és tossuda i s’imposarà tot just es comencen a votar les coses. Mentrestant haurem d’aguantar amb paciència franciscana les especulacions (la majoria interessades) amb que alguns voldran influir en el resultat de les eleccions. Que és molt clar.

La maniobra més clara i evident és la d’intentar trencar la unitat del bloc independentista. Estigueu preparats perquè ho intentaran de totes les maneres possibles. Una d’elles és tan fàcil que ja n’han començat a abusar i tot: el tema Mas.

Prepareu-vos perquè tindrem Mas amunt i Mas avall fins que el govern es forme. Especialment alguns usaran aquest tema fins que el govern es forme i més enllà i tot. Qualsevol cosa valdrà per a veure si provoquen una crisi de confiança entre Junts pel Sí i la CUP o fins i tot dins Junts pel Sí. L’enrenou no ens l’estalviarem però Mas i Arrufat, en dues intervencions separades ja han donat les claus del que passarà i ho han fet d’una forma ben clara. El problema en aquesta ocasió no és qui és president sinó quina és la millor manera d’arribar a la independència. En aquest context tot, tot, és negociable.

Qui encara vulga pensar en els termes de la Catalunya autònoma, aquella on el president i el partit del president eren la clau de tot i ho condicionaven tot, que ho faça. Però s’equivocarà de ple. I una prova evident de que això ja no és el mateix és la nova majoria que aquesta vegada donarà suport al govern. Si no m’he descomptat en algun punt del recompte en aquesta ocasió estarem parlant de 29 diputats de CDC, 18 d’ERC, 10 de la CUP, 3 socialistes, 1 de Demòcrates i 11 independents. El dia que es va formar Junts pel Sí es va posar la primera pedra del canvi.

Ara anem a bastir institucions noves. Anem a sumar des de la pluralitat. Anem a canviar la forma de governar-nos. I en eixe context la figura del president es redimensionarà i segurament prendrà un altre caràcter. És tan simple com això i ja trobaran en conseqüència la forma de solventar-ho.

Mas, d’això n’estic segur, no farà mai de la seua persona un obstacle a la consecució de l’estat independent. I la CUP no engegarà a rodar el procés per ell. Estan condemnats a entendre’s i s’entendran, com ho van fer el 9-N i com ho han fet sempre que ha calgut. Pel que fa a nosaltres, doncs, paciència i a aguantar uns dies les especulacions.

Mestre Bassas

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

des fa molt temps que segueixo al Sr. Antoni Bassas. Tinc una edat i encara recordo per quina porta va entrar a Catalunya ràdio: per la dels d’ “Alguna pregunta més”. Després va ser el salt a la televisió, al davant dels “Tres pics i repicó”, ho recordeu? Mare meva quant de temps. Eren els anys de mestre Puyal amb el seu “Vostè jutja” i en Canut al seu costat. Uns programes que van marcar tendència a totes les cadenes espanyoles que, en aquella època, estaven a anys llum.

Després vingué el moment de substituir a en Josep Cuní en el programa més important de la ràdio nacional: “Els matins”. Encara recordo persones que manifestaven la seva inquietud pel substitut escollit, el Sr. Antoni Bassas. Els anys van donar la raó als que havien pres la decisió: Bassas es va convertir, sense cap mena de dubte, en un referent informatiu de primer ordre. Les audiències no només no van disminuir sinó que van augmentar respecte als “Matins d’en Cuní”.

Quan el cicle dels matins s’havia esgotat va arribar l’hora de la corresponsalia de TV3 als Estats Units d’Amèrica del nord. Em venen al cap cròniques excel·lents i memorables. Ara, però, no és el moment d’inventariar-vos-les.

Si us dic tot això és perquè un servidor no té cap dubte en que l’Antoni Bassas s’ha guanyat a pols i merescudament el títol de “Mestre”, com en Puyal.

Bé, doncs, Mestre Bassas va fer un editorial, ahir, a l’ ARA TV que considero que caldria escoltar i rumiar tranquil·lament. Ve a dir que no és el moment de jugar a veure qui és més pur, més decidit i més valent. És el moment d’omplir les urnes el “nou” 9N.

Fem-ho possible, el mateix dia que va caure, finalment, el mur de Berlín.

Gràcies pel vostre temps i el vostre compromís

Captura de pantalla 2014-10-17 a les 20.24.50

http://www.ara.cat/arabassas/editorial-Antoni-Bassas-consulta-9N-votar-Mas_3_1230506939.html

Castells a Europa

catalans

 

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut:

potser ja n’esteu al cas però, per si de cas us ve de nou, us ho comento.

Hi ha en marxa un projecte conjunt d’Òmnium Cultural i de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya: Catalans Want To Vote. Human Towers for Democracy
Per finançar-lo han obert un compte de Werkami on s’hi recullen aportacions individuals, a partir de deu euros.
Un servidor ja ho ha fet, s’ho mereixen.

Des fa molts anys que penso que a les persones i les entitats que es mobilitzen per una causa social, no estrictament personal, i aquesta ho és, mai els ho agrairem prou.
Us deixo dos enllaços, un que presenta la iniciativa i un altre de la Sra. Muriel Casals, Presidenta d’Òmnium Cultural.
Jo, com ella, també us en vull donar les gràcies, de veritat!!

http://www.verkami.com/locale/ca/projects/8431

http://www.verkami.com/projects/8431-catalans-want-to-vote-human-towers-for-democracy/blog/13154-catalans-want-to-vote-un-esforc-perque-tothom-conegui-el-projecte