Tag Archives: immigració

Quan la crisi té nom i cognoms (II)

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, benvolguda,

Fa un parell de mesos, em sembla, vaig recomanar-vos la lectura d’un bon professor d’institut de Reus (el Biel Ferrer) que maldava per haver de dir adéu a una bona alumna. Una alumna que tenia el pecat original de ser “nouvinguda”. Una alumna que malgrat ser exemplar hauria d’acompanyar els seus pares en el trajecte de retorn cap el seu país perquè, aquí, els adults de la família ja no tenien possibilitats econòmiques per sostenir la família. Els somnis d’aquella adolescent se n’anaren a pastar fang. Hi tenia tot el dret, se’n sortia amb els estudis i era una companya exemplar.

Ara us proposo un altre cas, aquest cop de Girona. El Sr. Vicent Partal, Director, com sabeu, de Vilaweb, ens apropa un altre cas, potser més dramàtic i tot que el que us referenciava anteriorment. En aquesta ocasió les dades coincideixen pel que fa a l’alumna: bona estudiant i bona companya. Els pares, també, han perdut la feina i, en aquest cas, també, els “papers”. Com a conseqüència, el pare de la noia ha estat ingressat  en el terrible Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona, un petit Guantánamo que tenim i consentim a Barcelona (sic). Un centre hermètic. El mateix Síndic de Greuges va veure desestimada la seva petició d’entrar-hi no fa gaire. La negativa, és clar, va venir de la “Delegada del Gobierno de España”, una senyora que es diu Maria de los Llanos no sé que més.

Què voleu que us digui. Tot plegat m’entristeix enormement i em recorda el centre d’internament d’immigrants que en Franco va organitzar a la muntanya de Montjuïc, els anys conquanta, per encabir els milers de persones que arribaven a Barcelona amb tren procedents del sud de la península on es morien de gana, literalment. Pot ser que que cinquanta anys de suposat progrés només hagi afectat a la butxaca i no pas a l’ètica social?

Considero que seria un bon text per llegir i treballar amb els alumnes.
Com sempre, però, a criteri vostre.
Gràcies.

ANANO, LA GIRONINA

El Punt Avui

Vicent Partal  – 26-4-2012
Anano és una xiqueta gironina de dotze anys. La vaig conèixer dissabte i estic encara impressionat. El seu pare, David Bakradze, està a punt de ser expulsat de l’estat i roman en el terrible Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona, un petit Guantánamo que tenim i consentim a Barcelona.

Malgrat que una jutge ha sentenciat contra l’expulsió basant-se en el seu arrelament a Girona i la presència de la seua família a la ciutat, demà David serà enviat a Geòrgia i allunyat de la seua filla. La parròquia de la Mare de Déu de la Tendresa de Girona està bolcada en el suport a David i tot d’associacions, institucions i persones els han fet costat. Aquesta és una d’aquelles tragèdies somortes que la gent deixa passar com si res malgrat la seua monstruositat. Recentment la delegada del govern espanyol a Catalunya va prohibir al Síndic de Greuges l’accés a aquest veritable camp de concentració on el tenen retingut. Els CIE estan en mans del govern espanyol i controlats per la seua policia, contra la qual s’han interposat una enorme quantitat de denúncies per maltractaments.

No sé si l’expulsió de David es podrà aturar. Em dol molt que al meu país passen coses així i no trobe cap argument vàlid per a consolar la seua família. Excepte un: dir-los que tenen una filla extraordinària. Veure-la parlar i defensar el seu pare, només amb dotze anys, és tota una experiència. Escoltar com relata la detenció desproporcionadament violenta que va viure el seu germanet i la preocupació que sent per la por que s’ha instal•lat al seu cos és tota una lliçó. Els seus pares ja poden estar ben orgullosos d’ella i segurs que aquesta gironina s’obrirà pas en la vida siguen els que siguen els obstacles que se li posen per davant. Parla emocionada, a trenc de plor, però amb una maduresa insòlita i una força que promet que serà una ciutadana exemplar.Tant de bo que la ràbia justificada que puga sentir pel maltracte al seu pare no la torne contra el país on viu i contra la nostra llengua –que és la que ella parla amb naturalitat–. Perquè els catalans necessitem moltes Anano per tirar endavant.

I ara, qui es queixarà? Caldria.

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, benvolguda,

us cau molt lluny el temps en què l’arribada d’alumnes nouvinguts anava configurant-se com un “problema”, no? Primer foren els TAE (Tallers d’adaptació escolar) d’educació secundària, després els plans d’acollida i finalment, les Aules d’acollida. Se n’obriren més d’un miler a tot Catalunya. Va ser una feina ben feta, sens dubte. A parer meu, vam ser dels països del món que ho hem fet millor, de llarg. Vam intentar, amb nivells d’èxit diversos, configurar un model propi, pel “camí del mig”.  Un model propi que combinava el millor, no pas el pitjor, dels dos models més estesos: l’assimiliacionista francès (recordeu les nits de la Banlieu, no?) i el multiculturalista anglès (recordeu qui van perpetrar els atemptats al metro de Londres, no?).

Aquí vam intentar bastir un model INTERCULTURAL. Un model fonamentat en dos pilars: la llengua pròpia (català) com a element de cohesió social i el respecte per la llengua i la cultura dels infants nouvinguts. El nostre petit país mai es va encendre, tot i haver passat d’escolaritzar, en poc més de deu anys, d’un 0,5% a més d’un 12,5% d’alumnes nouvinguts. Una feina ben feta que ha fet, i fa, l’escola pública en més del 90% dels casos (sempre m’he preguntat el per què). L’escola concertada sempre s’ha mantingut al marge d’aquesta escolarització complexa.

Doncs bé, ara resulta que la maleïda crisi (quin eufemisme, no? quan no és res més que un robatori organitzat), la maleïda crisi, us deia, està fent que molts alumnes i les seves famílies vegin, amb impotència, com els seus somnis s’esvaeixen com el fum. Se n’han d’anar perquè per aquí ja no tenen feina i, és clar, els fan fora de casa: del lloc on mengen i dormen!!.

M’assetja una pregunta, ho sento. Ara hi haurà mestres que també s’indignin? Hi haurà directors que a les juntes centrals de directors presentin, col·legiadament, una iniciativa al DE per garantir que aquests alumnes puguin continuar treballant i vivint a casa nostra? Un bon professor d’un Institut Escola de Reus ha encès la traca. A veure si el seguirà algú.

Si no passa, què voleu que us digui? Se’ns veurà “el llautó”, a tots plegats, una vegada més.
Us sembla que erro en l’anàlisi?

Gràcies!!

La S. se’n va, els fan fora de casa…

Jordi Martí, professor de llengua de l’ESO de l’Institut Escola Pi del Burgar de Reus

13 Apr 2012 01:04

La S. se’n va. Se’n va a viure fora de Reus. Dimarts em va preguntar quan tardaven a fer marxar la gent quan els rifaven el pis. Sense casa i en silenci, en aquest cas no caldrà fer resistència passiva davant un altre desnonament. No acusaran ningú d'”agressió a l’autoritat” quan els mossos es trobin persones solidàries assegudes a l’entrada de la casa d’on faran fora qui hi viu per tal que faci cap a una subhasta o directament al banc.
La S. és una de les alumnes més treballadores de tota la classe de què sóc tutor. Petita de cos, es guanya l’estima de tothom rient i deixant anar alegria per tot arreu. Dimarts no reia. Li havien explicat, a ella i als seus pares, que aquí estudiant, treballant i sent “bona persona” es podia arribar dalt de tot, o sobreviure, que ja era suficient. I s’ho havien cregut. I era mentida, tan mentida com ho ha estat sempre. Ara els fan fora de casa i han de marxar amb la cua entre els cames i amb una frustració silenciosa…

Ells se’n van en silenci, però els amos ja han preparat les lleis per reprimir qui no ho faci, una repressió que passarà a equiparar la resistència passiva a l’”agressió a l’autoritat”, per tant: presó. Els “aldarulls de Barcelona” han estat la imatge que els tertulians habituals (d’Intereconomia a Catalunya Ràdio) han llençat contra milions de persones pobres per dir-los que el que cal fer és el silenci, callar, obeir i marxar. O això o la presó, on també només hi van els pobres. I és que ja ho deia ma padrina: si et poses a robar, que sigui molt, perquè de rics mai no n’agafen cap. I han passat trenta anys de la meva vida conscient i els fets que jo he viscut corroboren dia sí i dia també les seves paraules. Camps, Millet, Undargarin…
Sí, podem morir-nos en silenci. Sí, podem morir-nos de por, que és la mort més trista. Sí, podem callar i mirar cap a un altre lloc. Sí, podem parlar de les vacances que hem fet i que “s’han d’aprofitar perquè potser són les últimes”. Sí, podem deixar-nos matar o que ens treguin un ull amb una pilota de goma democràticament… Sí, podem acceptar que ens robin els estalvis de tota la vida. Sí, podem acceptar que la “crisi” existeix i no és cap robatori organitzat…
Tot això ho podem fer. Gràcies pels consells. Però no ho farem. Som persones, no trossos de carn, malgrat alguns cops tinguem la sensació que de trossos de carn amb cap de suro cada cop n’hi hagi més… Som persones i volem viure plenament.

La S. té dret a viure a una casa, a la casa que pacientment han pagat mes rere mes fins que tots els membres de la seva família han estat expulsats del sistema, capitalisme en diuen i cal recordar-ho. Ella i els seus, que són els meus. Mentre els Borbons, que no són els meus, es foten ‘tiros’ amb escopeta i dels altres. Mentre els polítics parlen de llibertat i no paren de fer normes per prohibir-la. Mentre els banquers no diuen res però no paren de robar. Mentre la bona gent és perseguida, agredida, assassinada… per la gent d’ordre.

Un altre món és possible i imprescindible. Perquè aquest és una merda; i no utilitzo cap figura literària per dir-ho. Una merda. Un món on les persones com la S. i milions més puguin ser felices, on la violència (la legal i l’estructural, que ara mateix són les principals i les més lesives) no siguin els centres al voltant dels quals giri tot. On viure valgui la pena i no calgui sobreviure per existir. És possible, però cal lluitar-lo.”

http://www.llibertat.cat/2012/04/la-s.-se-n-va-els-fan-fora-de-casa…-17433

Quan la “retallada” té nom i cognom

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

mals temps per les economies aquests que ens ha tocat viure. Qui més qui menys té algun familiar que se “l’ha endut” la crisi. L’atur cada cop en volta de més a prop. Els governants estan aconseguint de fer-nos creure que cal que TOTS paguem els plats trencats del desori financer dels darrer quinze anys. I molts de nosaltres, malauradament, ho assumim com una fatalitat. Els governants esmolen la imaginació per trobar llocs per on passar les tisores. Fins i tot el sou “sagrat” dels treballadors públics està en perill, sembla ser. Veurem com acaba tot plegat. Tan de bo, tot plegats n’aprenguéssim i ens permetés bastir una nova consciència col·lectiva.

Us deia que qui més qui menys té algun parent o conegut tocat per la retallada, però, és clar, la majoria adults. I amb els adults ja se sap, estan en risc de que els passin aquesta mena de coses. El greu, però, és quan la tisora arriba als jovent, i més encara al jovent d’una família que, deixant el seu país, ha vingut a casa nostra per donar més, i millors, oportunitats als seus fills. Un bon amic de Reus, professor d’institut públic, fa just un mes publicava aquest breu article en el diari ELPUNTAVUI.

Jutgeu-lo vós mateix. Fa pensar (i a mi personalment, enfadar)

El PUNTAVUI

Castigada sense estudi

26/10/11    – BIEL FERRER

Es diu Fàtima. Hauria pogut néixer a l’Argentera, a Cambrils o a Reus, però va ser a Nador on va obrir per primer cop els seus ulls preciosos, berbers, vius, a l’aguait de qualsevol estímul que els fes brillar. Fa set anys que va arribar als Països Catalans, a la ciutat del mestral.

Ara parla un català tan preciós com el seu esguard i estudia a l’institut més meridional de la capital del Baix Camp. Sí, és una mica entremaliada. Si no en fos prou, ens faria patir, massa endreçada. Com diu l’Eclesiastès, hi ha un temps per ser entremaliada i un temps per ser estudiosa.

Vet aquí que s’havia apuntat, doncs, amb el permís i l’encoratjament dels seus pares, que treballen moltes hores per cotitzar a la Seguretat Social i guanyar-se la vida, a venir cada dimecres a la tarda a l’aula d’estudi de l’institut per estudiar, amb la supervisió d’alumnes més grans remunerats si més no simbòlicament, per preparar exàmens, fer els deures, consultar enciclopèdies i treballar amb l’ordinador ben connectat a la xarxa que a casa no té.

Doncs no: enguany no hi haurà diners per fer tot això. Li ho va haver de comunicar el tutor l’altre dia. Que la pobra banca i, alhora, l’espoli fiscal a què està sotmès el país que l’ha acollida l’han castigada sense estudi, a ella, dona, de classe baixa i de nació oprimida.

Fracàs escolar i immigració

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

EL diari PERIODICO, en la seva edició d’avui,11.05.11, presenta a la secció d'”opinió” un article-reflexió, a parer meu molt interessant. El signa el psicòleg SAID AL-KADAUI MUSSAUI.

L’autor, Saïd El Kadaoui Moussaoui,  (Marroc, 1975), va arribar a casa nostra els 7 anys. Psicòleg i psicoterapeuta psicoanalític, treballa en el centre de salud mental infantil i juvenil de Gavà des l’any l’any 1997. Actualment, a més, participa com a docent en el màster de Relacions i Comunicació Intercultural (UAB) i en postgrau sobre Salut Mental en Inmigrants, Refugiats i Minories (UB).

Una de les coses que més m’han agradat del darrer llibre del professor Jordi Llovet, Adéu a la Universitat, l’eclipsi de les humanitats, és que la seva mirada cap als seus alumnes és molt respectuosa. No els acusa de la seva ignorància. Atribueix el baix nivell dels alumnes de primer curs de la universitat als plans d’estudi de secundària, que, segons paraules seves, han portat aquest país a una situació de ruïna cultural.

I és que tenim un problema gros amb els plans d’estudi. I molt em temo que el pitjor no és el nivell dels estudiants de la universitat, sinó el fracàs escolar que fa que molts alumnes no només no arribin a la universitat amb el nivell adequat, sinó que no arribin ni tan sols a poder acreditar l’ESO. En general, els nivells de fracàs escolar són molt alts tant a Espanya com a Catalunya. I afecten encara més els fills dels immigrants.Molts experts han fet el seu diagnòstic sobre el nostre pla d’estudis, però, a parer meu, es parla poc de dos punts que considero essencials:

1. No respecta el ritme evolutiu dels nens. Els inicia, a diferència de molts dels països europeus que admirem, en l’aprenentatge escolar massa ràpid. Ens hem oblidat de quelcom molt bàsic: cada cosa al seu temps. I ens estem acostumant massa a creure que com més aviat sàpiguen sumar, restar i llegir, millor. La conseqüència d’això és que de petits els exigim massa -la majoria dels nens de 3 anys passen moltes més hores a l’escola que amb els seus pares- i a mesura que es van fent grans, perden interès, es desconcentren més, no poden, no volen seguir el ritme, i l’adquisició de l’aprenentatge se’n ressent molt. Són més infantils del que els pertocaria.

2. És un model poc exigent amb ell mateix. És a dir, els problemes d’aprenentatge els sol atribuir a la capacitat o incapacitat dels alumnes i no tant a les seves pròpies faltes. I això és clarament observable en l’alumnat immigrant o membre d’una minoria ètnica. M’explico: molt del fracàs escolar d’aquesta població s’atribueix a qüestions culturals, a dinàmiques familiars i a mancances en el domini de la llengua i dels nostres codis culturals. Sense negar , per descomptat, la importància de tots aquests factors, em temo que el principal problema està en un altre lloc. En la incapacitat del mateix model a l’hora d’afrontar les necessitats d’aquests nens.
Jo crec que aquests nens necessiten principalment, i per sobre de tot, una mirada més capacitadora per part de les seves escoles. Dit de forma ràpida: que es confiï i es cregui més en les seves possibilitats.

En un excel·lent reportatge del periodista Manel Alías per al programa 30 minuts, de TV-3, Notes per l’educació, es podia veure clarament com a Finlàndia, per exemple, era en un dels barris amb més població immigrant on hi havia una de les millors escoles. Ells entenen per tant que la dignitat no és un tema menor. Lluiten contra l’efecte gueto dignificant, millorant, donant suport d’especialistes adaptat a cada nen i, en general, fent més atractius els col·legis per a tota la població.

Em fa l’efecte que és el camí que també ens ha d’ajudar a nosaltres. No hauríem de permetre que amb aquests alumnes passi el que encara, tristament, succeeix amb els d’ètnia gitana. Són víctimes de l’exclusió social i de la seva pròpia identificació amb aquesta exclusió, que es tradueix en una autoestima baixa, una manca de confiança en les seves capacitats per als estudis i en la construcció d’una identitat empobrida i sempre a la defensiva. L’exclusió genera una autoexclusió incapacitant.
M’agradaria finalitzar aquest article en positiu parlant d’una bona iniciativa. Ja fa temps que vaig llegir una crònica del periodista d’El Punt Dani Vilà on parlava d’un tal projecte Montsalvatge que em va interessar molt. Després d’haver parlat amb ell i d’haver buscat més informació, encara m’interessa més. Aquest projecte, que és específic per al CEIP Santa Eugènia de Girona, s’inscriu dins d’un programa d’actuacions educatives que l’ajuntament de la vila promou agrupades en el nom de Donem-li la volta a les escoles i que intenta afavorir la promoció social i educativa d’algunes escoles que pateixen una situació de segregació escolar. El model de referència que inspira aquesta iniciativa és el de les magnet school (escoles imant) que es van implantar als EUA els anys 70 consistent a desenvolupar una acció curricular molt especial per atraure les famílies i els alumnes i evitar així que marxin a buscar escoles fora del barri.

En el cas del CEIP Santa Eugènia, a través del projecte Montsalvatge, ofereix als alumnes una formació musical important, en comparació amb la resta d’escoles, i els ensenya a tocar un instrument. A parer meu, la filosofia que inspira aquesta iniciativa és semblant a la finlandesa. Actuar sobre el context i fer millors, més atractives i amb valor afegit les escoles d’aquests barris tan acostumats a la marginació per evitar la dispersió dels alumnes amb recursos i que es converteixin en escoles gueto, tan perjudicials per a l’autoestima dels nens que s’hi queden. Confiem que els resultats siguin esperançadors i que serveixin d’inspiració a altres col·legis.
inici