Amb els peus a terra

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

aquest migdia, mentre dinava m’he assabentat que, finalment, el govern espanyol donava el vistiplau a la proposta de nova Llei Orgànica d’Educació.

Com us podeu suposar, tot els que menjàvem hem lamentat, profundament, la notícia. Més encara quan se’ns ha dit que les ajudes econòmiques previstes a les famílies es farien amb càrrec als pressupostos ordinaris de la Generalitat. És a dir, les pagarem nosaltres, tots.

No és el moment d’entrar a valorar la notícia, ja hi ha hagut, i hi haurà, persones, entitats i institucions que ho faran. Ara, només, és l’hora de fer-nos, de fer-vos, una pregunta clau, definitiva:

“Què fareu a la vostra Escola?”

Somescola.cat crida a la insubmissió de la LOMCE

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

hi ha qui diu que pinten bastos, d’altres que ja era hora. El nas em diu que estem entrant en un moment de la història únic. Sí, ja ho sé, em direu que tots ho són i és cert. Convindreu amb mi, però, que aquest que ens ha tocat, si més no és diàfan: les coses i, sobretot les persones, comencen a estar clares. La traca, per variar, l’ha engegat la llengua, la pobra llengua. Mira que fa segles que hi van al darrera de carregar-se-la, no? I no se n’han sortit. Per matussers, sempre. Fa uns dies precisament vaig instal·lar un “accés directe” a un vídeo que fa un recull històric d’aquesta intenció, permanent i obsessiva, dels espanyols: fer desaparèixer la nostra llengua. Deuen ser molt dolents perquè la veritat és que no se n’han sortit. Els francesos, en canvi, pràcticament l’han liquidat a la Catalunya Nord, d’ençà del Pacte del Pirineus, amb els mateixos anys.

Mireu, avui us he seleccionat un article, breu però també diàfan. És del Sr. Jordi Roca, del qual us n’he recomanat alguns els darrers mesos. Ho he fet per una qüestió ben simple: incorpora LA PREGUNTA CLAU, la definitiva. Diu en Roca: Des del moment, ja fa uns quants anys, que sembla que l’ofensiva va de debò al Principat, han sorgit veus que diuen que no acataran les lleis imposades des de Madrid i la gran pregunta és: aquesta insubmissió és general en el professorat o som una minoria sorollosa els que manifestem la nostra convicció en defensa de la immersió?

La meva resposta ja fa molts que la tinc escrita i gravada: he estat i seré sempre dels que fan soroll però també, SEGUR, dels que NO ACATARÉ. Ja fa unes setmanes que un dels pocs bancs catalans que queden dempeus va endegar una campanya, molt sibil·lina i per fer-nos por, apel·lant al SENY català, l’heu vist? Bé, doncs, el primer dia que la vaig veure vaig recordar una frase del President Macià: El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat,  només serveix per tapar covardies.

I , per cert, vós a quin bàndol us apuntareu? Als dels acatadors o al dels NO acatadors? Si encara no ho teniu clar espavileu-vos perquè, de sobte i abans del que ens pensem, ho haureu de fer. Compto, no cal dir, amb el vostre “Desacatament”.
Va, i posats, una proposta: pengeu aquest post a la sala de professors del vostre centre, ells també s’hauran de posicionar, no?Com sempre, només faltaria, a criteri vostre.

Gràcies!! 

No podem mostrar indiferència, #noacatarem

JORDI ROCA

http://mestres.ara.cat/lapuntdocent/

Els darrers atacs contra la immersió lingüística, o el que és el mateix, contra la cultura catalana i el sentit comú ens fan replantejar fins a quin punt serem capaços de resistir. Des del moment, ja fa uns quants anys, que sembla que l’ofensiva va de debò al Principat, han sorgit veus que diuen que no acataran les lleis imposades des de Madrid i la gran pregunta és: aquesta insubmissió és general en el professorat o som una minoria sorollosa els que manifestem la nostra convicció en defensa de la immersió? El govern s’ha manifestat ferm defensor de la causa però realment tenim suport de tota la comunitat educativa o haurem d’anar cedint terreny com està passant en altres territoris de parla catalana? Servirà d’alguna cosa el teòric blindatge que fa la LEC de la immersió o es demostrarà, una vegada més, que qualsevol llei catalana està per sota de les lleis estatals?
Sabeu què penso? Que no som ningú al costat dels que van deixar la pell per defensar la nostra llengua i cultura en temps més desfavorables. No som ningú al costat de qui va haver d’exiliar-se, de qui passar per Argelers o altres inferns i potser no van tornar a trepitjar la terra catalana. No som ningú al costat de qui, en plenes dictadures, desobeïa el feixisme i educava, editava llibres o s’organitzava en defensa de la cultura catalana. I si després de Condes-Duques, Felips Quints, Primos de Rivera i Francos diversos encara ens n’hem sortit no ha estat casual, ha estat pel compromís ferm de milers de persones que se la van jugar abans que nosaltres i precisament per això no podem mostrar indiferència davant d’un nou atac al pilar de la cultura catalana, a la nostra raó de ser.

Confio en els mestres per fer front al nou intent d’etnocidi i en la complicitat de la resta de la comunitat educativa fins que algun dia les lleis del país ja no tinguin cap sostre i la nostra bandera onegi lliure a la seu de les Nacions Unides.

Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Joan Solà (2006)

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

enmig d’un món que va a més de cent per hora faríem bé d’aturar-nos per veure les coses, les importants, en la seva perspectiva completa. Dic això en relació a la situació de la nostra llengua. Una llengua que des fa una pila d’anys està literalment assetjada, perseguida i, fins i tot, criminalitzada. Em sembla que va ser el professor John Elliot el que, en una visita a BCN no fa gaire temps, va dir que una societat “Ahistòrica” era, fàcilment, una societat manipulable. Moltes persones, desconeixent totalment la història, s’apunten el “bilingüisme integrador”, en diuen. Moltes persones, amb facilitat arriben a dubtar del seu dret a emprar la seva llengua les vint-i-quatre hores del dia a casa nostra. L’amnèsia és fatídica, ho sabeu prou bé, en tots els ordres de la vida de les persones, però, sobretot, en la dels pobles.

Doncs bé, per a tots aquests, que de ben segur en tindreu a prop, us he preparat dos documents: un petit article publicat ja fa molt de temps i un vídeo que recull la “història” de la nostra llengua en relació amb la llengua espanyola. Us recomano molt i molt que busqueu el temps per llegir-lo i mirar-vos-el. Són dades històriques, només. Aquí no hi ha ideologia, són fets documentats abastament. Fets i dades que, malauradament, els alumnes de massa escoles del país desconeixen.

Si realment la vostra escola vol estar compromesa amb la llengua, més enllà de signar electrònicament, us animo a treballar amb els alumnes els dos documents i a fer-ho amb el rigor i la calma degudes. Diria que és una qüestió de justicia. La història “és”, agradi més o menys. Només un exemple us servirà per obrir boca. Mireu com pot una persona “canviar” de manera de pensar i de dir: l’any 1705, Felip V de Castella i IV de Catalunya, quan jurà les Constitucions Catalanes i pujà al tro de Compte de Barcelona deia:

“La NACIÓN CATALANA es la reunión de los pueblos que hablan el idioma catalán. Su territorio comprende: Cataluña con los condados del Rosellón y de la Cerdaña, el Reino de Valencia y el Reino de Mallorca.” “Los tres pueblos que forman la nación catalana tienen una constitución política propia y están federados entre sí y con el Reino de Aragón, mediante ciertas condiciones que son objeto de una ley especial. Cataluña es el Estado político formado, dentro de la Confederación, por los catalanes del Principado y de los condados del Rosellón y de la Cerdaña. El principado de Cataluña es libre e independiente.”

Després ja sabeu que va passar, no? Primer, el tractat del Pirineus ens va arrabassar la part nord del país i, segon, l’incompliment per part dels anglesos del tractat de Gènova va permetre amb mateix rei borbó que havia dit això redactar el Decret de Nova Planta un cop va liquidar la defensa del Cap i Casal de Catalunya. Té nassos que a l’hereu borbó, l’actual, també li haguessin posat de nom Felip, no? Hauria estat un Felip VI. Compto, però, que ja no hi seran a temps.
“Keep calm and speak catalan” (“Manteniu la calma i parleu en català”).
Vós mateix!!

L’amnèsia: el pitjor enemic

http://www.segre.com/viure-per-veure/article/lamnesia-el-pitjor-enemic

El castellà va ser imposat als catalans fa gairebé 300 anys. I això només és un tast d’un inesgotable llistat de greuges. 1715: “Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano.” 1716: “Que todo lo judicial que se actuaba en lengua catalana, se escriba en adelante en idioma castellano.” 1755: “Pena de pan y agua por cada vez que los religiosos tengan una conversación tirada en catalán.” 1772: “Que todos los mercaderes y comerciantes observen la Ley del Reino llevando sus Libros de contabilidad en idioma castellano.” 1801: “En ningún teatro se podrán representar, cantar, ni bailar piezas que no sean en idioma castellano.” 1828: “Siendo las partidas de bautismo, de matrimonio y de defunción documentos fehacientes en todos los tribunales del Reino, se hace preciso que se extiendan en idioma castellano, que es el idioma del Gobierno.” 1900: “A los señores maestros y maestras a que se abstengan de usar para la enseñanza idioma alguno que no sea el castellano.” 1906: “Hay que catellanizar a Cataluña… Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza.” 1924: “Con esta fecha recuerdo al Colegio de Abogados de Barcelona que han de publicar en idioma castellano con exclusión de otro alguno.” 1924: “Detingut l’arquitecte Gaudí per parlar en català.” 1931: articles 4 i 50 de la Constitució espanyola de la segona República: “El castellano es el idioma oficial de la República. A nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usará también como instrumento de enseñanza en todos los centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas.” 1971: “Jordi Carbonell, director de la Gran Enciclopèdia Catalana, a la presó per parlar en català.” 1984: “Un policia obliga a una persona a menjar-se un paper pel sol fet d’estar escrit en català.” 2001: “A nadie se le obligó nunca a hablar castellano en Catalunya” (rei Joan Carles). 2001: “El castellano ha sido siempre una lengua de riqueza y no de imposición” (Jesús Caldera, PSOE). 2011: “Sentència del Suprem i interlocutòria del TSJC perquè el castellà sigui llengua vehicular a les escoles de Catalunya.”

ALERTA! CANVI DE DATES: DILLUNS 10 DE DESEMBRE A LES 18’30 h

DEFEMSEM L’ESCOLA EN CATALÀ, NO ACATEM!

CONCENTRACIÓ DILLUNS 10 DE DESEMBRE a les 18’30 h A LA PLAÇA SANT JAUME de Barcelona,

Benvolguts i benvolgudes,

Des de DEFENSEM L’ESCOLA EN CATALÀ rebutgem el nou esborrany de la llei de Millora de la Qualitat Educativa del Govern d’Espanya que aniquila la llengua catalana a les escoles. Aquesta resolució és la culminació a les agressions que es varen iniciar amb les sentències del Tribunal Suprem espanyol del desembre de 2011, que obliguen a reintroduir el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya i acaben de manera definitiva amb la immersió lingüística.

Escola En Català:

1. Exigeix que el Govern de la Generalitat i les administracions pertinents no acatin i rebutgin amb contundència aplicar qualsevol iniciativa del Govern d’Espanya que vulgui reintroduir el castellà com a llengua vehicular a l’educació a Catalunya.

2. Fa una crida a tots els centres escolars i educatius de Catalunya perquè defensin l’escola en català i s’oposin a aplicar la futura llei de Millora de la Qualitat Educativa del Govern d’Espanya.

3. Insta les forces polítiques del Parlament de Catalunya a aprovar la llei Defensem l’Escola en Català presentada per Solidaritat Catalana per la Independència el setembre del 2011 que blinda la llengua catalana en l’educació i que compta amb el suport de més de 200.000 firmes de la ciutadania.

Continuarem mobilitzats per assegurar el nostre model a les escoles catalanes, per això ,

Us esperem a la Concentració i, si podeu, reenvieu aquest correu i pengeu a les xarxes socials el cartell de la concentració (arxiu adjunt)!

Ni un pas enrere en la defensa del català a l’escola. No acatem!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

de vegades passa que els mestres pensem que ningú es recordarà de nosaltres i de la feina que hem fet amb els alumnes. Greu errada, ho sabeu prou bé per l’experiència que, de ben segur ,en teniu, no? Dins la memòria “llarga”, la bona, no la de treball, hi servem tot de fets i d’anècdotes en què hi ha els nostres mestres pel mig. Jo mateix, que us asseguro que vaig tenir una escola i un institut molt dolents, a causa de l’època, recordo, en canvi, els noms de la majoria de mestres i professors. No pas per bé, la majoria, tot s’ha de dir, però.

Dic això perquè la Sra. Camacho, la Cap de cartell del Partit Popular també deu recordar els seus, de mestres. El món , el nostre, és tan petit que de vegades ofega i tot. Mireu, resulta que una cosina germana meva viu a Blanes i té la mateixa edat que la Sra. Camacho i no tan sols això sinó que van ser companyes d’escola i van compartir mestres. Una devia ser la que aquesta setmana li ha volgut escriure una carta.

Valoreu-la vós mateix, per favor.
Gràcies!!

Carta a la meva ex alumna,  Alícia Sánchez  Camacho

La mestra de català d’infantesa d’Alícia Sánchez Camacho, Àngela Ferrer, retreu en una carta al Diari de Girona l’actitud contra els interessos de Catalunya de la seva alumna.

ÀNGELA FERRER I MATÓ. GIRONA.

Benvolguda Alícia.

No sé si et recordes de mi, jo sí et recordo a tu. Et vaig tenir d’alumna ni més ni menys que a la classe de català, en aquell moment feies vuitè de Bàsica i recordo que eres molt intel·ligent i una petita anècdota que no sé si tu amb la «feinada» que t’has buscat segurament per lluïment personal, no crec que per convicció fessis el que fas lluitant per treure poder a la terra que t’acollí amb els braços oberts, era el cas que sempre t’entestaves a escriure «a vegades» en comptes de «de vegades», influïda pel castellà que també t’ensenyàrem prou bé, i no ho pots negar. Tenies la senyoreta Felisa. Saps que a la classe de castellà, s’entrava dient «buenos días» i no es permetia parlar català en aquella classe i a la inversa: «Bon dia» i ara tot en català. T’ho remarco perquè no pots dir, com fas «de vegades» que no s’atén prou bé el castellà a l’escola catalana. Tu saps que és mentida.

Respecto totalment que siguis del PP, ara jo creia que series un enllaç entre Catalunya i Madrid, que defensaries els catalans, com a catalana que ets i blanenca, bona terra. Però no, quan has tocat de prop la importància de lluir-te personalment has arraconat tot el bé que hauries pogut fer per a aquesta terra de bona gent que som els catalans. Tu saps, repeteixo que ets persona intel·ligent, que el Govern central ha fet i fa mal a Catalunya, carreteres oblidades, mentre se’n construeixen en llocs molt menys necessitats, trens tronats, persecució de la nostra llengua… sí ho saps i segueixes defensant el teu «cap» i tot l’anticatalanisme caspós que encara cueja per Madrid. Tu havies de ser un pont de diàleg i has estat un element contra la teva pròpia terra. O no et sents gens ni mica catalana? Em sap greu sentir com la gent que m’envolta, bona gent, tu ho saps, et critica i diu fàstics de tu. Què ha passat perquè una de les meves millors alumnes actuï així?

No sents dintre teu una mica de vergonya, quan dius veritables barbaritats de Catalunya? No sé si llegiràs aquesta carta ni si et dignaràs contestar-la, però només desitjaria obrir un petit forat a la teva consciència perquè actuessis amb el cor defensant la veritat i les necessitats d’un poble que tu saps que és noble, treballador, font de riquesa i que no es mereix el tracte que des de Madrid se li està donant.

Amb l’esperança que reaccionis i actuïs emprant els valors que et vam intentar inculcar a l’escola quan encara eres una noieta amb tota la vida per davant i que crec que has deixat arraconats, et saludo, cordialment.

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,

recordo, perfectament, que us he recomanat més d’un article, apel·lant la necessitat de que la llengua depèn de nosaltres, que ens toca ser-ne els primers defensors. Cal no practicar, particularment, la dimissió lingüística. Si no ho fem nosaltres, morirà, segur. Si nosaltres ho tenim clar i som conseqüents i ferms, ningú, absolutament ningú, ens la podrà robar, menys encara lesionar. Precisament ahir sentia una conferència esplèndida de la Maria Barbal. Reivindicava que els catalans tinguéssim la mateixa cura, estima i coneixement  de la nostra llengua que els parlants de les llengües del centre d’Europa tenen per les seves. En parlava amb il·lusió

Bé doncs,  suposo que sabeu que ahir al matí es va fer pública una altra “sentència” No patiu, en vindran moltes més. La hipòtesi és simple: si s’han presentat unes 300  o 400 denuncies contra la nostra llengua i la justícia les gestiona en paquets de 3 o 4 per sentència, el càlcul i la previsió són simples. Arribaran a avorrir-nos literalment. Ahir, però, em va doldre una cosa. La nostra Consellera va modificar la seva agenda particular com a conseqüència de la sentència matinal. No em va semblar bé, gens. Eren més importants les tres o quatre famílies demandants que els tres-cents mestres que l’esperaven? Mare meva! Ho sento, Sra. Rigau és va equivocar.

Ho deixo aquí i us recomano MOLT la lectura de l’Editorial d’avui del millor diari digital, a parer meu és clar, Vilaweb.
A veure que us sembla? Per favor, vetlleu la llengua.
Amagar el cap sota l’ala no porta enllocVicent PartalDirector de Vilaweb01.06.2012
El 8 de març el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya posà condicions a la immersió lingüística amb una sentència que era un atac directe al sistema escolar català. Curiosament, la consellera Rigau i el president Mas es declararen satisfets d’aquella sentència i arribaren a dir que, en realitat, salvava el model escolar català i validava la immersió. Igualment es manifestaren la majoria de partits catalans –però no els independentistes. Fins i tot Somescola.cat i Òmnium valoraren positivament el text jurídic dient que “la resposta a la demanda que el castellà fos vehicular a l’ensenyament era que no”.

A VilaWeb aquell dia publicàrem opinions molt contundents contra la sentència de Màrius Serra, de l’ex-consellera d’Ensenyament Carme Laura Gil i de l’ex-conseller primer i també ex-conseller d’Educació Josep Bargalló. I l’endemà vaig publicar un editorial criticant la “curiosa reacció d’alguns a la sentència sobre l’escola”.

Sincerament, aquell dia vaig tenir la sensació que una part substancial del país preferia amagar el cap sota l’ala i fer veure que allò que deien els tribunals no era el que deien en realitat. Un exercici que em sorprèn sempre, però es veu que hi tenim molta tirada. Ahir, tanmateix, saltaren totes les alarmes i Somescola.cat, per exemple, canvià de to i avisà d’un principi de la “segregació lingüística”; també la majoria dels partits es declararen preocupats per la situació que instaura la nova sentència.

Haurem de lluitar, doncs, per una cosa que semblava bàsica. I tant de bo que aprenguéssem la lliçó: amagar el cap sota l’ala no porta enlloc. Mai.

director@vilaweb.cat

http://www.vilaweb.cat/editorial/4016368/amagar-cap-sota-lala-val-res.html

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, volguda,

Abans de llençar les campanes al vol i deixar-nos dur per l’eufòria irresponsable i imprudent que tant de mal ha fet, en aquest país, en matèria de drets nacionals, doncs, hauríem de saber protegir-nos de la síndrome d’Estocolm col·lectiva que patim els catalans i fer-nos conscients que la decisió del TSJC, lluny de ser un triomf del sistema educatiu català és, ras i curt, una passa enrere i, per tant, un avenç per a tots aquells que volen convertir aquest país en una simple regió d’Espanya amb insignificants peculiaritats regionals.

Aquesta tarda hi ha convocada una concentració davant dels Ajuntaments del país, suposo que n’esteu al cas, caldria. Ens concentrarem per defensar una vegada més, els NOSTRES DRETS LINGÜÍSTICS que, al cap d’avall no són altra cosa que el nostre dret a continuar existint com a poble, ras i curt.

No sé  com teniu la qüestió en el vostre centre, ignoro el nivell de crispació que provoca aquesta temàtica en els membres del vostre claustre i en el vostre centre, com a institució. A mi personalment, m’indigna molt. Sabeu per què, també? Doncs perquè copso que aquesta qüestió, per la seva recurrència, està passant a ser una qüestió de segona: un clàssic, vaja. El meu nas em diu que a massa centres, la qüestió lingüística s’està aigualint, estem fent el joc a un Estat que simplement vol que deixem de “molestar”.

Us animo, per tant, a revifar el compromís amb el país, assistint massivament, aquesta tarda, a la convocatòria de la plataforma “Som escola.cat” i a incloure la qüestió de la llengua, altra vegada, a les ordres del dia dels claustres i del Consell Escolar, si no és que no hi figuren ja, és clar.

Gràcies pel vostre compromís.

La llengua de l’ensenyament

Aquest article va sortir publicat a El 9 Nou (17.03.2012).

Després de la interlocutòria del 8 de març del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre la llengua de l’ensenyament, hi ha moltes persones, inclosa la mateixa consellera Rigau, que han llançat les campanes al vol perquè, suposadament, fa possible que la immersió lingüística continuï essent un model vàlid per al sistema educatiu català. El que potser ignoren o volen ignorar aquestes persones és que el TSJC no ha emès una sentència, sinó que precisament s’ha inhibit de pronunciar-se en cap sentit i ha optat per passar el problema al Tribunal Suprem (TS). Per tant, és cert que res no ha canviat fins ara, però es tracta d’una situació temporal perquè resta pendent la sentència del TS, que un dia haurà de pronunciar-se indefectiblement en un sentit o un altre.
El que sí que ha fet, el TSJC, per cert, únicament en castellà, tot i que la C és de “Catalunya”, és donar la raó a les tres famílies demandants que havien sol·licitat per als seus fills ensenyament en castellà, i això col·loca el Govern de Catalunya en l’obligació d’atendre aquestes criatures en aquesta llengua. On és l’èxit? Si, d’una banda, la immersió continua pendent de sentència i, de l’altra, es reconeix el dret a ser atesos en castellà uns nens que no el tenien reconegut, el que hi ha és un retrocés, es miri per on es miri.
A banda de no haver confirmat la immersió lingüística com a model vàlid per al nostre sistema educatiu, doncs, el TSJC ha obert la porta a una possibilitat que abans no existia, que és la d’exigir, ara per via judicial, l’ensenyament en castellà. Una possibilitat que, si es multiplica, pot arribar a crear un problema important i a fer trontollar de veritat –ara, sí- el model educatiu català. I un detall més, encara: el pronunciament del TSJC no especifica de quina manera s’ha de dur a terme aquesta atenció en castellà, cosa que posarà l’escola o escoles que s’hi trobin en un veritable problema organitzatiu.
Abans de llençar les campanes al vol i deixar-nos dur per l’eufòria irresponsable i imprudent que tant de mal ha fet, en aquest país, en matèria de drets nacionals, doncs, hauríem de saber protegir-nos de la síndrome d’Estocolm col·lectiva que patim els catalans i fer-nos conscients que la decisió del TSJC, lluny de ser un triomf del sistema educatiu català és, ras i curt, una passa enrere i, per tant, un avenç per a tots aquells que volen convertir aquest país en una simple regió d’Espanya amb insignificants peculiaritats regionals.
A Catalunya s’atén tres famílies que han protestat perquè volen que els fills estudiïn en castellà, mentre que, a València, són més de 25.000 els alumnes a qui es conculca el dret explícitament reconegut pel seu estatut de rebre ensenyament en català. Ja em direu si no n’hi ha per a llogar-hi cadires…!
Ara, doncs, és el TS el que s’haurà de pronunciar sobre la immersió lingüística. I tinguem present que la Llei d’Educació de Catalunya, per cert, també recorreguda pel PP davant del Tribunal Constitucional, contràriament al que es va dir en el seu dia, no blinda el català com a única llengua vehicular de l’educació ja que no exclou la possibilitat que el castellà pugui ser-ho igualment.
Cinc sentències ha dictat el TS en el sentit d’introduir novament la llengua castellana com a vehicular de l’ensenyament perquè hi coexisteixi amb la catalana en peu d’igualtat. I és evident que no s’aturaran. Els qui voldrien una Espanya lingüísticament i culturalment homogènia s’han adonat de la nostra feblesa i no pararan d’erosionar-nos a base d’anar reclamant grans coses omplint-se de paraules ampul·loses i grandiloqüents per aconseguir-ne de petites que vagin minant el nostre model nacional per la base fins que puguin arribar a l’objectiu final, que és el progressiu arraconament de la llengua pròpia d’aquest país.
És clar que no hi cabem, en aquest estat. Almenys, no pas sent tal com som. Si volem continuar sent catalans, que vol dir, entre altres coses, no ser castellans, hem d’optar decididament per no ser espanyols perquè els espanyols tenen molt clar que ser espanyol és sinònim de ser castellà. Val més que ens n’adonem tan aviat com puguem perquè si triguem gaire, acabaran cruspint-se’ns de dalt a baix.

http://mestres.ara.cat/paraules/2012/03/17/la-llengua-de-lensenyament/

Amic i amigues,
El proper dissabte 28 d’abril a les 19:00h es celebren les concentracions davant dels Ajuntaments de pobles i ciutats del nostre país, amb l’objectiu d’aturar la sentència definitiva del Tribunal Suprem contra l’escola en català. Cal més que mai sortir al carrer per defensar el nostre model lingüístic a l’escola davant de les constants agressions del Partit Popular en particular i l’Estat Espanyol en la seva globalitat. Anem-hi tots amb la família, els amics i els companys d’escola per deixar clar que amb l’escola en català ni un pas enrere!
Us adjuntem el cartell de les concetracions per què el pogueu difondre. També us demanem que convideu el màxim de gent al nostre esdeveniment de Facebook: http://www.facebook.com/events/339074459487720/

Per altre banda, veient l’èxit que va tenir l’anterior enviament de cartes als jutges del TSJC engeguem un nou enviament de als jutges del Tribunal Suprem per evitar que senteciïn l’escola en Català.
Entreu en aquest enllaç i envia el teu correu. T’animem també a que en facis màxima difusió de la campanya entre els teus amics, familiars, el teu centre docent, escola, col·legi, institut, facultat…

Aprofitem per recordar que la campanya de recollida de signatures per blindar per llei el català com a única llengua vehicular continua fins al 24 de juny i la diada de Sant Jordi és un bon dia perquè la gent que encara no ho ha fet signi.
Podeu descarregar-vos el plec de signatures i quan estigui omplert fer-nos-el arribar a Associació Cultural Escola en Català, apartat de correus núm. 85, 08080 Barcelona.

Finalment us deixem un recull de premsa de la darrera roda de premsa de la Presidenta d’Escola en Català:
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/530287-campanya-descola-en-catala.html
http://www.reusdirecte.cat/cat/notices/2012/04/escola_en_catala_inicia_una_campanya_d_enviament_de_correus_electronics_als_magistrats_del_tribunal_16893.php
http://www.racocatala.cat/noticia/28359/escola-catala-llenca-nova-campanya-mailing-massiu-als-jutges-ts
http://www.directe.cat/acn/578464/escola-en-catala-inicia-una-campanya-d-enviament-de-correus-electronics-als-magistrats-del
http://www.naciodigital.cat/noticia/41944/objectiu/colgar/mails/defensar/immersio
http://www.acn.cat/acn/664265/Noticia/audio/Noticia.html
http://www.cronica.cat/noticia/Escola_en_Catala_inicia_una_campanya_de_tramesa_de_correus_electronics

Reenvieu aquest correu a totes les vostres amistats, com més siguem més forta serà la resposta!
L’Escola en Català: Ni un pas enrere!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

el nostre món és ben estrany, no? Passem del soroll al silenci en un pim-pam. Fa uns dies, els diaris, i els mitjans en general, anaven plens de la interlocutòria del TSJC sobre el model lingüístic de l’escola del nostre país (en teniu un exemple més avall per il·lustrar-ho) Avui, en canvi, aquest notícia no existeix, simplement. Que potser ja no n’és? De fet, fem com la canalla més petita: que quan una cosa ja no la veuen “deixa d’existir”. Aquest comportament el practiquem, també els adults, abastament: amb les deixalles domèstiques, per exemple.

Us dic això perquè tot just ahir vaig signar en una de les taules que hi havia a Reus per la campanya de l’escola en català. Les persones que estan en aquests llocs, sempre, les he considerat benemèrites (i no pas una institució armada que se’n fa dir). Mentre una gentada badava pel centre de la ciutat, entrava i sortia dels comerços i algun valent (?) fins i tot s’havia posat en màniga curta; mentre, us deia, una colla de GRANS persones havien decidit dedicar el “seu matí de dissabte” a recollir signatures per la nostra escola. Mai els ho agrairem prou. No hi havia cap representant polític, és clar, tot i que hauria estat bé, no trobeu?
Mireu, jo no sé vós, però un servidor n’està fins el capdamunt de tot plegat.  Des que Felip V va entrar a sang i fetge aviat farà 300 anys!! (2014), des llavors, que podem col·leccionar una sistemàtica d’aniquil·lació del nostre país en tots els àmbits: administratius, econòmics, educatius, lingüístics, judicials, etc. Si ho recordeu, fa ans anys el Senador Ferré, el de la pipa, va publicar un recull de totes les normes “vigents” que atemptaven contra Catalunya i la seva llengua: uns quants centenars!! Com pot ser que encara hi hagi persones que pensin que això té remei, quins interessos els mouen a pensar-ho?

Jo, m’apunto al que proposa el Sr. Roca perquè, de fet, em sembla l’únic camí possible: preparem-nos per a un futur que potser haurà de ser diferent i que, per tant, caldrà tornar a conquerir des d’una gran força col·lectiva i unitària.

Escola en català

17/03/12

ENRIC ROCA I CASAS

El model d’immersió ha de continuar perquè el català continua sent una llengua en inferioritat de condicions socials respecte al castellà
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/518210-escola-en-catala.htmlLa recent interlocutòria del TSJC, en relació amb el model de tractament de les llengües en el sistema educatiu de Catalunya, no entra a valorar la bondat o no del model, sinó que es limita a emfatitzar l’obligació de l’administració d’oferir l’atenció individualitzada en castellà als fills dels pares que ho sol·licitin en el primer ensenyament. En tot cas, la sentència es mou dins els paràmetres assenyalats per la LEC. Però no oblidem que aquest procés pren significació política arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, sentència que reconeix la possibilitat que tant el català com el castellà puguin ser llengües vehiculars de l’ensenyament a Catalunya.
El que està en joc en tot aquest procediment, més enllà dels termes jurídics, és una concepció política del tractament que el sistema educatiu ha de dispensar a l’ensenyament i aprenentatge del català i el castellà. I aquest enfocament de caire politicosocial, amb connotacions pedagogicodidàctiques, ha de ser avalat per la majoria de la ciutadania catalana expressada a les urnes democràticament. La decisió, al cap i a la fi, és política i aquesta es legitima mitjançant la majoria parlamentària al Parlament de Catalunya. I en aquest sentit, no hi ha cap dubte que la majoria democràticament expressada de la voluntat dels catalans és la de garantir i consolidar el model d’immersió lingüística en català que ha permès, després de més de trenta anys d’aplicació, una història d’èxit col·lectiu que s’ha desenvolupat sense friccions i evitant cap fractura social o pedagògica per raons de llengua. Cal, fermament, conservar aquest patrimoni com a prova de fortalesa democràtica.
En l’agenda de les preocupacions que l’escola catalana té plantejades en l’actualitat, no hi figura pas el qüestionament del model lingüístic de l’educació infantil i de l’educació bàsica (6-16 anys). És evident que qualsevol model pot ser replantejat i reorientat però, en tot cas, ho ha de ser en els aspectes que es demostrin que no acaben de funcionar, però els canvis que es forcen a partir de motivacions extrapedagògiques només podrien legitimar-se pels canvis produïts en les majories parlamentàries de Catalunya. I aquest no és el cas que ens ocupa. Tanmateix el soroll que sobre aquest tema es percep des de les instàncies judicials no ajuda a tranquil·litzar la comunitat educativa. I més en moments en què les dificultats de caràcter econòmic que el país està suportant tenen conseqüències en la mateixa execució i viabilitat dels projectes de centre. Per què hem de seguir prioritzant aquest model d’immersió en català després de més de trenta anys de democràcia? Senzillament, perquè el català continua sent una llengua en inferioritat de condicions socials respecte al castellà i, per això, si no rebés aquest tracte preferent en l’escolarització dels alumnes no podríem garantir el ple domini de les dues llengües oficials a la finalització de l’escolarització bàsica. Ara no tenim cap noi o noia que acabi la secundària obligatòria a Catalunya que no conegui les dues llengües oficials i s’hi pugui expressar. Un altre sistema difícilment garantiria aquest resultat, que ens evita tant la fractura pedagògica com, més important, la fractura social per raons de llengua.
Si un dia ens trobem que els tribunals espanyols obliguen a modificar allò que està legitimat per la majoria social dels catalans, lliurement expressada a les urnes, només ens quedaran dos camins: o modificar el marc legal espanyol que ha emparat aquestes decisions judicials o, si això resulta impossible, construir-nos-en un de propi des de la plena sobirania política de Catalunya. En tot cas, sense deixar de fer amb la màxima normalitat i tranquil·litat el que ja estem fent, preparem-nos per a un futur que potser haurà de ser diferent i que, per tant, caldrà tornar a conquerir des d’una gran força col·lectiva i unitària.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

ignoro si fa quatre dies vau tenir l’oportunitat de fullejar el diari El Punt Avui. Potser ja vau tenir el privilegi de llegir l’article que us recomano, si no fos el cas, llegiu-lo, us agradarà i us situarà com cal, més encara si sou jove.

Als anys vuitanta del segle passat les coses estaven malament per la nostra llengua, molt malament. Els poders públics no acabaven de gosar i fou la societat civil, els pares i les mares dels infants, els que van tibar la corda per aconseguir que la immersió lingüística s’estengués arreu del país i, sobretot, als municipis de l’àrea metropolitana on el coneixement i l’ús de la llengua del país estava francament tocat.

Pares i mares d’alumnes castellanoparlants van exigir que als seus fills se’ls fes escola en català. Ho exigien perquè volien el millor per als seus fills: volien que també tinguessin dues llengües disponibles, com els alumnes de moltes escoles de la ciutat de Barcelona, vet-ho aquí. no volien que els seus fills fossin ciutadans de segona, des del punt de vista lingüístic. Ho exigiren per equitat, que se’n diu ara.

Haurà de ser, segur, la societat civil, la que altre cop tibi la corda i tregui els nostres representants del son en que semblen immersos.

N’estic convençut que serà així, i vós?

EL PUNT AVUI.

14.03.12

“A MI HIJO, EN CATALÁN”

Un grup de pares de Santa Coloma de Gramenet, molts dels quals castellanoparlants, van aconseguir que la immersió lingüística a l’ensenyament públic comencés per la seva escola ara fa tres dècades. La directora del centre pioner alerta del risc que suposaria per a la igualtat d’oportunitat dels alumnes cedir al setge contra la llengua pròpia

RAÜL GARCIA

Ara que hi ha qui compara la situació dels castellanoparlants de Catalunya amb la que vivien els negres durant els anys de segregació racial als Estats Units, a molts catalans els ha tornat a la memòria la lluita de molts pares i mares que fa tres dècades van lluitar plegats pel dret dels seus fills a aprendre el català en entorns on la llengua pròpia del país era un idioma gairebé exòtic. Així va succeir a Santa Coloma de Gramenet, on un grup de pares –catalanoparlants i castellanoparlants–, es van confabular l’any 1982 per escolaritzar els nens en català, “tal com es feia a moltes escoles privades de la veïna Badalona”, relata la directora de l’escola Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma, Amparo Puntos. Els pares –explica Puntos– van iniciar una recollida de signatures per portar la immersió en català a aquesta ciutat del Barcelonès nord i van començar a moure fils a través de l’Ajuntament (amb l’alcalde Lluís Hernàndez al capdavant) per aconseguir-ho. Paral·lelament, la Generalitat ja estava treballant en el programa d’immersió lingüística en català per a tot el país.

“Els pares, sobretot els castellanoparlants, tenien molt d’interès que els seus fills aprenguessin el català i, en un entorn pràcticament al cent per cent castellanoparlant, l’únic lloc on podien fer-ho era a l’escola”, explica Puntos, que va arribar a l’escola Rosselló-Pòrcel pocs anys després que s’hi implantés la immersió en català. Ho van aconseguir el curs 1983-84 i l’escola Rosselló-Pòrcel (aleshores situada en un altre local, provisional) es va convertir en el primer centre públic a engegar la immersió lingüística en català.
El programa es va estendre ràpidament per tota la ciutat i el país i, de seguida, es va disparar el nombre de catalans capaços d’entendre i parlar la llengua pròpia del país. Segons dades del padró del 1986, el percentatge de ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona que entenien el català era del 80%, i només declaraven saber parlar-lo el 50%. Actualment, segons l’informe Coneixements i usos del català a Catalunya el 2010, en aquesta mateixa regió de Catalunya entén el català el 95% de la població i el sap parlar gairebé el 80%.

Un cop garantit el coneixement del català per part de la immensa majoria de la població, el repte és ara, segons els sociolingüistes, estendre’n l’ús social. “Tot i que els nens quan acaben la primària tenen un bon nivell de català i els parlen amb fluïdesa, quan surten al pati, la majoria parlen en castellà”, admet la directora del Rosselló-Pòrcel, que veu imprescindible la immersió en català per garantir la igualtat d’oportunitats de tots els nens.

L’escola ha canviat molt des d’aquells primers anys de la dècada dels vuitanta. La composició gairebé monolingüe castellana de l’alumnat d’aleshores ha passat a la història i ha deixat pas a uns estudiants amb un amplíssim ventall d’idiomes com a llengües maternes. Només cal fer un cop d’ull al mural que tenen penjat al costat de consergeria, en què es dóna la benvinguda en deu llengües diferents: català, romanès, xinès, castellà, armeni, bengalí, anglès, urdú, portuguès i àrab. “Molt sovint hem de recórrer a traductors per entendre’ns amb els pares”, assenyala Puntos, que explica que disposen de papers traduïts en diversos idiomes en què s’expliquen les normes bàsiques del funcionament del centre. Tot i aquesta gran diversitat cultural, “per als pares no hi ha cap problema que la llengua vehicular sigui el català”, assegura la directora.

Marc Navarro, pare d’una nena de P4 de l’escola, corrobora les paraules de Puntos i s’indigna davant el setge judicial de què és víctima el català a l’escola. “A casa parlem català i castellà, però al barri on vivim la majoria dels nens parlen en castellà i, per tant, la meva filla parla molt més en aquest idioma”, explica Navarro, que veu en la immersió l’única manera de preservar la llengua pròpia en entorns on és menys present. Com fa trenta anys.