Tag Archives: història

Tinguem-ho clar i no badem, per favor.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

la memòria ja em falla, és l’edat, no sé a vós. Darrerament m’adono que els “cognoms” dels centenars de persones que conec “se me’n van”. Ho accepto estoicament, no cal dir, però m’ho passo malament i pateixo, sovint. Dic això perquè ara no recordo el d’un historiador eminent ( John ?) que fa pocs anys, a BCN, va dir alguna cosa com : “Les societats “ahistòriques” són altament manipulables”. Som aquí, per tant, també en el nostre món, el de l’escola.

Fa molts anys que reivindico de no perdre els orígens, de no oblidar mai d’on venim, per mirar de no tornar a ensopegar en la mateixa pedra i, també, per no fer-nos més mal del comte quan ens posem a criticar-nos a nosaltres mateixos. Per això vaig desar l’article d’aquest historiador, el Sr. Fontana. De cap a peus, un deu, a parer meu és clar. D’aperitiu, tres “perles”:

 

  • El que ens oculten és que no només estan augmentant l’IVA i els impostos, sinó que estan canviant, i això és més greu, les regles del joc que asseguren la supervivència d’una societat democràtica. Hi ha canvis en matèries com l’educació i la sanitat públiques, els drets laborals o el sistema de pensions que transformaran permanentment les nostres vides.
  • Als Estats Units, per exemple, els germans Koch, que figuren en el quart lloc en la llista dels més rics de Forbes, han condicionat el finançament d’una càtedra d’economia a intervenir en l’elecció del professor i supervisar els seus programes. Però les seves inversions universitàries més fortes les destinen a eliminar de l’ensenyament qualsevol menció al canvi climàtic (no fos cas que es veiessin obligats a assumir grans despeses per controlar les emissions i els vessaments de les seves indústries del carbó i del petroli).
  • La nova llei elimina en la pràctica la història del món contemporani com a matèria de l’ensenyament secundari.

 

A veure què us sembla a vos.

EL PERIODICO.

08.10.12

LES REGLES DEL JOC

La retallada pressupostària i les reformes que poden venir comporten plans retrògrads en l’ensenyament

JOSEP FONTANA, HISTORIADOR
Els nostres governants ens recorden cada dia que estem en temps de crisi, i utilitzen aquest argument per justificar els molts atropellaments a què ens sotmeten. Que vivim en plena crisi és veritat; però no ho és, com pretenen fer-nos creure, que es tracti d’un retrocés temporal, que exigeix sacrificis avui per recuperar demà allò perdut. El senyor Rajoy utilitza aquest argument respecte a l’IVA. L’ha apujat, però el tornarà a abaixar quan les coses vagin millor (¿és veritat, o ens torna a enganyar com quan va jurar que no l’apujaria?). També el senyor Montoro ha assegurat, amb motiu de la presentació dels Pressupostos, que abaixarà els impostos si l’economia millora (encara que resulta improbable que millori amb uns Pressupostos dels quals The New York Times ha dit que perquè es compleixin els seus irreals objectius es necessita un miracle).

El que ens oculten és que no només estan augmentant l’IVA i els impostos, sinó que estan canviant, i això és més greu, les regles del joc que asseguren la supervivència d’una societat democràtica. Hi ha canvis en matèries com l’educació i la sanitat públiques, els drets laborals o el sistema de pensions que transformaran permanentment les nostres vides, i que no són dels que es poden recuperar fàcilment. En l’entranya mateixa de les polítiques d’austeritat està inscrita la voluntat d’acabar per sempre amb l’Estat del benestar, per a la qual cosa es desenvolupa en paral·lel un programa destinat a combatre les forces que podrien garantir-ne la continuïtat, com el moviment sindical i la tradició cívica de mobilització per a la reivindicació i la protesta.

Deixin-me posar un exemple, que agafaré d’un camp de tanta transcendència per al futur com el de l’educació pública. És ben sabut que la nostra universitat ha patit greus retallades pressupostàries, que condicionen la qualitat de l’ensenyament i n’allunyen uns estudiants obligats a pagar matrícules cada vegada més elevades. Si s’ho plantegessin com una crisi temporal, els nostres governants s’esforçarien per damunt de tot a recuperar els recursos per restablir la situació. Lluny d’això, estan aprofitant la crisi per emprendre una sèrie de canvis netament retrògrads.

A Catalunya, per exemple, tenim dues propostes en aquest sentit: la d’abandonar l’elecció del rector per la comunitat de professors i estudiants per reemplaçar-la per una designació des de dalt, amb el sorprenent argument que és «un procediment més democràtic», i la d’aconsellar a les universitats que recorrin a les empreses per obtenir finançament. És clar que una universitat controlada des de dalt traeix la seva naturalesa d’«ajuntament de mestres i d’escolars» dedicats a un saber lliure, crític i creador, per convertir-se en una organització destinada a l’adoctrinament col·lectiu. I pel que fa al finançament per les empreses, convé recordar que les empreses no acostumen a fer inversions que no els reportin beneficis. Als Estats Units, per exemple, els germans Koch, que figuren en el quart lloc en la llista dels més rics de Forbes, han condicionat el finançament d’una càtedra d’economia a intervenir en l’elecció del professor i supervisar els seus programes. Però les seves inversions universitàries més fortes les destinen a eliminar de l’ensenyament qualsevol menció al canvi climàtic (no fos cas que es veiessin obligats a assumir grans despeses per controlar les emissions i els vessaments de les seves indústries del carbó i del petroli).

Que l’intervencionisme en matèria d’ensenyament no acostuma a ser innocent ho revela l’avantprojecte de llei orgànica per a la millora de la qualitat de l’ensenyament aprovat pel Consell de Ministres el 21 de setembre: un ucàs del senyor Wert, que deu ser el gestor més retrògrad que ha tingut mai l’educació espanyola des que Calomarde va establir l’obligació que els mestres d’escola presentessin un certificat de netedat de sang (tal com anem, tot arribarà). Per limitar-me a un dels aspectes d’aquesta agressió a l’educació pública, només cal veure que la nova llei elimina en la pràctica la història del món contemporani com a matèria de l’ensenyament secundari.

És clar que a un Govern retrògrad com l’actual li resulta desitjable que es formi una nova generació de ciutadans que ho ignorin tot sobre la història del nostre temps: de les dues guerres mundials, de la revolució russa, de la crisi mundial dels anys 30, del nazisme i del feixisme… Són coses que podrien incitar-los a pensar pel seu compte. Si hi afegim el reforç de l’ensenyament de llengües estrangeres, que també es proposa en la mateixa llei, aconseguirem que els més llestos emigrin i al país només hi quedin futurs votants del Partit Popular.

El mur de l’agost

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

enmig de les calorades d’aquest estiu benvolent ens arriba un aniversari que caldria no ignorar, el de la construcció del mur de Berlín, l’agost de 1961. El professor Mira, col·laborar habitual de l’Avui ens ho recorda amb un article magnífic, com tot els que signa; a parer meu, és clar. Servidor tot just començava la primària, però alguna imatge me’n balla pel cap de la “televisión española”. Hom pensa que en 50 anys n’hauríem d’haver après no, tot plegats? Doncs no! Els murs continuen estant a l’ordre del dia, els jueus Déu n’hi do del que han aixecat a la Cisjordània i ells es “lamenten” cada dia davant d’un altre. Alan Parker en va fer una pel·lícula excel·lent a partir dels temes dels disc “The Wall” de Pink Floyd”. Què voleu? tot això té sentit per mi. El que ja no tinc tan clar és que el tingui per la majoria dels joves d’avui dia, instal·lats còmodament en la desmemòria col·lectiva. No voldria pensar que tampoc en té per alguns dels seus mestres i professors, seria dramàtic.

Considero que una celebració com aquesta no hauria de passar per alt d’un centre de secundària responsable. La “lliçó que toqui” del llibre de text s’hauria de poder esperar. Ens hi juguem molt com a societat, massa. La mania del dividir, de l’impedir, del posar frens a la llibertat… És clar que ja ens ve de lluny aquest costum: diria que l’emperador romà Adrià ja en va bastir un de prou llarguet a l’Anglaterra del segle II. A criteri vostre, com sempre.

El Punt AVUI+

Un mur a Berlín

19/08/11 02:00     – JOAN F. MIRA

Supose que el dia 13 d’agost del 1961, que era diumenge, el vaig dedicar a passejar per la ciutat de Düsseldorf, a descansar de la dura setmana de faena, a passejar per la vora del riu contemplant les amples aigües del pare Rin. Passava aquell estiu a Alemanya treballant en una empresa metal·lúrgica, una mica per practicar l’idioma, i una mica per fer aquella experiència proletària que un jove d’esquerra com jo considerava necessària. Dilluns de matí, a penes començada la faena, de sobte s’aturaren les màquines, va entrar el capatàs del meu taller, el Vorarbeiter, i començà a explicar amb grans crits i frases curtes que els russos estaven alçant un mur a Berlín. En aquella fàbrica la presència de treballadors estrangers era mínima, gairebé tots eren alemanys, van callar i van abaixar els ulls, el capatàs ordenà que continuàrem treballant, i la nau es va omplir del soroll eixordador de la maquinària. Jo m’ocupava de recalibrar barres d’acer que venien tortes i brutes del forn, i quan giraven grinyolant i xiulant es convertien en un perill mortal perquè de tant en tant alguna es torcia i en comptes de lliscar cap a dins de la màquina es posava a rodar com una aspa de molí. Durant la pausa de mig matí els companys comentaven excitats la terrible notícia.

El meu alemany, aleshores, era molt insegur encara (i amb els anys no ha progressat gaire), però vaig entendre clarament de què es tractava, i tot el pes i el valor de la notícia. Les cares de la classe obrera eren, això ho recorde perfectament, compungides i tristes: cap ni un no s’havia empassat l’explicació oficial del règim comunista, segons la qual el mur que construïen era una mesura defensiva contra l’imperialisme capitalista. Tenien clar quin era el sentit i l’objecte de la nova muralla que tallava cruelment en dos la capital dels alemanys, la gran ciutat i el país sencer. La pausa matinal, en aquella empresa siderúrgica de Düsseldorf, durava vint minuts i la fèiem al costat mateix de les màquines, no hi havia altre lloc. Els obrers de la meua secció, tots alemanys excepte un marroquí i jo mateix, obrien la caixeta d’alumini, en treien el sandvitx de pa negre amb mantega i cogombres, i s’ho engolien tot ràpidament, acompanyat de mig litre de cervesa. Habitualment parlaven poc, eren homes que ja havien viscut més del que haurien volgut viure, rarament reien. Havien fet la guerra, acabada a penes setze anys abans, i la major part havien conegut el terrible front rus, la retirada, les derrotes, la mort en massa i els camps de presoners.

Molts d’ells devien recordar també que pocs anys abans, el 1953, els obrers de Berlín s’havien rebel·lat contra el règim comunista i contra els seus protectors, i que la repressió havia sigut implacable i sagnant. I devien tindre també ben presents els fets de Budapest l’any 1956, la revolta, l’esclafament, els tancs disparant pel carrer, les execucions i les presons. Per ells, doncs, el govern d’Alemanya Oriental no era res, i simplement l’identificaven amb qui manava i decidia, que eren els russos. Els russos i la bomba, doncs, die Russen, die Bombe, eren matèria de pànic, com un perill amb nom però sense límits, l’amenaça, el terror: els russos per l’experiència de la guerra i la postguerra, la bomba atòmica perquè llavors tothom s’hi referia com a una realitat imminent. Del nazisme que havien conegut (i del qual molts d’ells, sense dubte, havien participat més o menys activament) no en parlaven mai, o no davant de mi, i supose que tampoc entre ells, que ja tenien prou faena a superar l’horror que havien causat, i també el que havien patit. Hitler era un nom impronunciable, inexistent. I aquell matí d’agost els russos construïen un mur enmig de Berlín. En realitat eren les tropes de la República Democràtica Alemanya, però tant se valia: per als meus companys de fàbrica, obrers endurits i clàssics, els constructors eren els russos, i en tot cas els comunistes.

S’alçava, doncs, un mur de filferro i de blocs de ciment travessant Berlín i dividint Alemanya amb una gran muralla. Un mur per a separar, que és la funció dels murs interiors de les ciutats, de les societats i dels països. Al règim comunista, a l’estat dels treballadors, al país que havia suprimit l’explotació i la injustícia social, la gent se li escapava a grapats cada dia: els afortunats ciutadans del socialisme fugien en massa cap al capitalisme opressor. Prop de tres milions de fugitius o emigrats, la perspectiva del despoblament i de la ruïna, el paradís dels treballadors que es podia quedar sense obrers. Això, doncs, la fugida en massa, era definit com l’agressió imperialista contra la qual calia aixecar aquell mur defensiu. La propaganda era tan barroera, que hauria fet riure si no fóra que emparava la tragèdia i la mort. Perquè amb el Mur va quedar del tot clar quina era la ratlla: la llibertat, la raó, la civilitat van quedar a un costat; la prepotència, la repressió, el tancament, la censura, van quedar a l’altre. I així va durar prop de trenta anys, fins que el 1989 saltà per l’aire el sistema quan la gent saltava el mur.

El 1961 jo era molt jove, els mesos d’estiu feia l’experiència de membre eventual de la classe obrera (vaig repetir l’any següent) i aprenia alemany per a poder llegir, entre altres coses, les obres filosòfiques de Marx. Volia fer la tesi de llicenciatura sobre “el concepte de l’home en les obres de joventut” del filòsof barbut, però el catedràtic corresponent, que a València era un frare dominicà implacable i violent, em va traure amb insults del despatx quan li ho vaig proposar. Quines coses. La construcció del mur, aquells dies, em va fer pensar una miqueta sobre la ideologia i la realitat. Passats vint-i-vuit anys, les imatges d’aquella nit d’alegria del 1989, de danses sobre el mur, d’ampolles de xampany, d’abraçades i de martells i picoles començant a demolir la paret funesta, no arribaren a fer-me oblidar un matí d’agost del 1961, quan un jove innocent, amb moltes lectures i experiència escassa, va aprendre una lliçó definitiva. I d’això fa ara mateix cinquanta anys, ha passat ja mig segle que val per a tota una època històrica, i mai no he pogut entendre que allò que jo vaig veure tan clarament llavors, molts amics i coneguts hagen trigat tant a veure-ho: la distància entre la veritat i la mentida, l’abisme entre la propaganda i els fets, entre la doctrina i l’horror, entre aquells règims socialistes que havíem d’admirar i la pura i crua realitat d’uns estats policials i assassins. La classe obrera, per cert, pintava molt poc en aquella trista història.

Història? O històries?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

com suposo que sabeu a la capital de l’Estat s’ha armat un mullader considerable amb motiu d’un l’article, dedicat al General Franco, que propoerament sortirà dins d’una obra magna, pagada “només” amb més de sis milions d’euros de diners públics.

Tot i que admeto que, potser, aquest article del Sr. Barril pot resultar “excessivament orientat” per algú, després de pensar-m’ho una bona estona, i enmig d’una pausa de la guàrdia, us el faig arribar. Atès que desconec el vostre punt de vista en relació al cas voldria demanar-vos excuses, en el supòsit, és clar, que no en compartiu els arguments ni el punt de vista.

Gràcies.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/mandra-intellectual-1032946

La mandra intel·lectual

Dilluns, 6 de juny del 2011

Joan Barril Periodista

Els ideòlegs maldestres acostumen a treure sempre de la història l’entusiasme que el present no els dóna. D’aquesta manera aconsegueixen dues coses: la primera és estalviar-se l’hàbit de pensar; la segona, apuntar a la seva idea els que tampoc tenen gaires ganes de pensar. La setmana passada uns dignes historiadors de la capital generosament subvencionats pels nostres impostos ens van venir a dir que Franco era un gran guerrer i que, en tot cas, patia d’aquesta petita mania autoritària connatural a aquells que entenen la llibertat com una anomalia de l’espècie humana.

Aquesta tendència a revisar la realitat no és nova. També a Europa hi ha negacionistes que es guanyen la vida difonent la idea que Hitler no va muntar la tràgica indústria d’Auschwitz i que els milions de jueus i altres Untermenschen van morir perquè es van deixar oberta l’aixeta del gas. El que passa a Europa és que els codis penals de molts països castiguen els que divulguen aquestes quimeres i no els tanquen en dutxes d’on raja el gas Zyklon B, però almenys se’ls impedeix malversar l’honor i la dignitat de les víctimes de l’Holocaust.

A Espanya això no es porta. Franco va ser un criminal, militar i civil, que va impulsar una guerra com a estratègia repressiva de mig Espanya, que va beneir els primers bombardejos indiscriminats sobre la rereguarda ciutadana i que va dissenyar una atroç maquinària d’extermini d’homes i dones sotmesos a la més sagnant de les arbitrarietats. Avui els historiadors de l’antic règim, que tot just havien nascut quan Franco va començar a sentir-se un comprensible general autoritari, expandeixen les seves idees pel món. I no només els historiadors; també hi ha mitjans de comunicació als quals la democràcia no els ha fet mai cap gràcia i que van desvirtuant la història perquè d’aquí poc el comú dels nostres ciutadans acabi admetent que val més autoritarisme sense drets civils que drets civils que a vegades surten malament. Volen un canvi de paradigma. Feixistes que no saben que ho són, nacionalistes que fan veure que la seva nació es va forjar com ells l’expliquen, es disposen a buscar en el passat la medecina per a la seva mandra intel·lectual. Sens dubte, el poder és més fàcil d’aconseguir.

Diari de la República

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

mentre era “a les fosques tecnològiques” va escaure, com sabeu, l’aniversari de la proclamació de la II República espanyola.
Doncs bé, aquell dia, per si us vau assabentar, el diari ARA va presentar un treball interessant i, alhora, enginyós:
“Editar” en format digital”, una possible edició del seu diari en aquella data. Una iniciativa interessant per una classe de medi social, i també d’història, no cal dir: un viatge en el temps, al 14 d’abril de 1931. Podeu remenar pel diari d’auqell dia. de ben segur que als alumnes els agradaria.!!!
Us el recomano, val la pena

http://www.ara.cat/especials/republica/

Un Luri diferent

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Lheroisme-rao_0_485351461.html

L’heroisme de la raó (1)

GREGORIO LURI

| Actualitzada el 22/05/2011 00:00

Un matí de finals de desembre del 1981 el filòsof francès Jacques Derrida meditava davant la tomba de Franz Kafka, al cementiri jueu d’Olsanske, a Praga, sobre un futur assaig que es titularia Davant de la llei . Havia arribat uns dies abans a la capital de Txecoslovàquia per impartir-hi un seminari semiclandestí sobre deconstrucció i política a l’Associació Jean-Hus, que ell i Jean-Pierre Vernant havien impulsat per donar suport als intel·lectuals dissidents txecs que havien sortit a la llum uns anys abans amb la signatura de la Carta 77. Com que disposava d’unes hores abans d’agafar l’avió, havia deixat l’equipatge a l’hotel i s’havia acostat a la tomba de l’autor d’ El castell abans de sortir cap a París. Però en arribar a l’aeroport va ser detingut. La policia va escorcollar el seu equipatge i hi va trobar un “pols marró”. Va ser conduït a la presó de Ruzyne sota l’acusació d'”elaboració i tràfic de drogues”. Sens dubte, mentre ell pensava sobre la llei davant la tomba de Kafka, els “representants de la llei” havien manipulant la seva maleta a l’hotel i hi havien introduït la droga. L’1 de gener del 1982 Le Monde recollia els fets d’aquesta manera: ” Le philosophe Jacques Derrida serait détenu pour ‘trafic de drogue’ “.

Sentint-se víctima de l’arbitrarietat policial, Derrida va descobrir què significava ser ciutadà francès, és a dir, ser un subjecte de drets efectivament reconeguts. De fet, va ser alliberat gràcies a la intervenció directa de François Miterrand. Una vegada a França, comentant a un col·lega filòsof el que li havia passat, va reconèixer la seva perplexitat. Que fàcil que era deconstruir l’humanisme, la democràcia, la justícia, la idea de responsabilitat, etc., des de la seguretat de l’École Normale Supérieure! Però que difícil que és ser coherent amb aquestes crítiques quan la policia d’un país dictatorial et despulla en una comissaria! Es trobava en una situació paradoxal. De sobte les seves idees es mostraven cegues, incapaces d’encaixar en la realitat. ¿Què era filosòficament l’essencial, els arguments que havia presentat davant els filòsofs de l’Associació Jean-Hus sobre la fi de l’humanisme o la manca d’humanisme que havia patit a la presó quan un policia li cridava que es posés l’uniforme de ratlles? ¿Hi havia una deconstrucció més gran de l’humanisme que l’experimentada al llarg d’un humiliant interrogatori solament interromput per aprofundir en la humiliació obligant-lo a posar nu en sessions fotogràfiques?

M’imagino que inevitablement Derrida pensaria en un filòsof txec que uns quants anys abans havia patit humiliacions encara més inhumanes a la mateixa presó de Ruzyne, Jan Patocka, el primer signant de la Carta 77 i un dels seus portaveus destacats.

La Carta 77 havia estat una iniciativa molt valenta d’un grup de txecs decidits a exigir al règim comunista que complís els pactes internacionals que havia contret en signar l’Acta Final d’Hèlsinki. Jan Patocka, amb 70 anys, es va implicar directament en el redactat del text, que finalment va assolir la forma definitiva l’1 de gener del 1977. També ell havia impartit seminaris clandestins de filosofia en apartaments privats de Praga i Brno. Però ell parlava de Plató, d’Europa i de la cura autònoma de l’ànima. Un dels seus seminaris més importants, sobre Plató i Europa, que posteriorment va ser recollit en un llibre amb aquest mateix títol, el va impartir en un soterrani de la ciutat de Praga.

Tenim el deure moral de no oblidar l’afirmació que va fer Patocka d’Europa des d’un soterrani de la Praga envaïda pels tancs del Pacte de Varsòvia, amb què defensava la ciutat europea com l’experiència de vida en comú que permet la protecció col·lectiva de les lleis, la recerca de coneixements científics, el gaudi de l’experiència estètica i la millora espiritual mitjançant la cura de l’ànima. La ciutat, el do més gran que Europa ha rebut dels grecs, era per a Patocka una institució per la qual paga la pena patir. De fet, les coses per les quals paga la pena patir són també les coses per les quals paga la pena viure.