Tag Archives: grau de mestre

Tant de bo, tant de bo!

Imatge de http://2.bp.blogspot.com/

Imatge de http://2.bp.blogspot.com/

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,

no sé si us ha arribat la brama, suposo que sí: alguna cosa es cou en la formació dels mestres novells. Pel que sembla, finalment, s’accepta i es reconeix quelcom que en aquest país sabíem des fa anys: que “la bona escola la fan bons mestres”: Us en parlava fa pocs dies, no? En recomanar-vos “Els mestres de la República” publicat per Ara Llibres.

El diari ELPUNT AVUI+ publica un prou extens article amb títol cridaner: SUPERMESTRES CONTRA EL FRACÀS ESCOLAR. No me n’he pogut estar de llegir-lo, els títols serveixen per aixo, sobretot: per “enganxar” els potencials lectors.

Si feu el mateix que un servidor, llegir-lo, per dins hi trobareu tot de “perles” que, ho sento, em fan desconfiar, sobretot, de les dues empreses-institucions que ho impulsen, ho sento: el Departament d’Ensenyament i les “Universitats” del país. Els articles sempre queden curts i pel camí de la seva redacció sempre passa que es poden quedar al calaix informacions valuoses que, malauradament, el redactor no les considera prou.

Mireu, hi ha diverses coses que, no ho sé, no m’agraden i em fan desconfiar, un cop més, de les dues institucions esmentades. A l’article es pot llegir, per exemple:

  • A falta de recursos econòmics (obligats per les circumstàncies en uns casos i per falta de voluntat política en uns altres), el govern ha fixat bona part de la seva atenció en un dels aspectes que els savis de PISA consideren clau per millorar els resultats acadèmics: la formació dels mestres. Malament rai, ho sigui que si no hi hagués la crisi continuaríem com fins ara? Ningú no s’hauria plantejar res? Voldria pensar que és, només, una frase desafortunada del redactor; altrament seria preocupant

 

  • Nou universitats han creat un doble grau d’educació infantil i educació primària que pretén atraure els millors estudiants. La nova doble titulació, amb una oferta de noranta places, tindrà una durada de cinc anys i inclourà una estada en una universitat de l’estranger, així com assignatures en anglès i pràctiques en centres educatius de referència. Res a dir, de veritat

 

  • Les universitats s’han avingut a imposar una nota mínima de 5 en llengua catalana i castellana per accedir a magisteri després que la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, demanés que com a mínim es requerís un 6 en llengües i matemàtiques. Valga’m Déu si això representa apujar el nivell! Que potser ho fan de broma? Us ben asseguro que, de vegades, penso que les persones que estan al davant de les institucions, de totes, no ens els mereixem.

 

  • A Finlàndia les universitats mantenen un estret contacte amb les escoles on els alumnes fan les pràctiques i el sistema educatiu està constantment en revisió. Això sí, sense canviar-lo cada cop que hi ha un nou govern. I, entre moltes altres coses, per això van com van. No sé si heu tingut mai estudiants de pràctiques al vostre centre; si és el cas, heu vist mai la Universitat corresponent? Si alguna cosa caracteritza la recerca educativa del nostre país és que, bàsicament, es fa sense contacte amb l’escola, o amb el mínim imprescindible. L’Escola de mestres del vostre territori us ha convidat mai a anar-hi per donar un vernís de realitat als seus estudiants?. I la frase final és determinant: Finlàndia d’ençà que es van alliberar del russos que van convenir que el sistema educatiu “era de tots i que tots n’havien de tenir cura”. Com aquí, no? Cada Conseller o Consellera de torn la primera feina que escomet és desmantellar l’obra del precedent.

 

  • En Joan Mateo, actual Secretari General del Departament d’Ensenyament, referint-se a la FIC (Formació Interna de Centres) diu: el nou model potencia l’intercanvi d’experiències entre centre. Això ho heu vist vós? Jo no, us ho ben asseguro i no faig altra cosa que tombar pel país. Conec unes quantes desenes de centres que tenen una FIC entre mans i el resultat és, en general, escàs. Cert també que, hi ha centres de recursos que hi posen molt més el coll que altres a l’hora de permetre que les escoles implicades es trobin, però poca cosa més: d’intercanvi d’experiències que diu el Sr. Mateo diria que no n’hi ha. I així anem, també.

 

 

M’aturo, a veure què us sembla?
Llegiu-vos l’article si podeu i ja em direu el què, gràcies per endavant.

Fins la propera!!
SUPERMESTRES CONTRA EL FRACÀS ESCOLAR
EL PUNT AVUI. 28/04/2014
RAÜL GARCIA I ARANZUEQUE
El govern i les universitats potencien la formació dels docents com a eina per millorar resultats.
Els pedagogs avalen l’aposta, però alerten que calen altres polítiques i aturar les retallades.

La tirada mediàtica de les proves PISA i les avaluacions que fa la Generalitat del nivell dels alumnes catalans han posat en el punt de mira de la societat el fracàs escolar, un fenomen que no és nou, però que ha fet saltar les alarmes en la comunitat educativa. A falta de recursos econòmics (obligats per les circumstàncies en uns casos i per falta de voluntat política en uns altres), el govern ha fixat bona part de la seva atenció en un dels aspectes que els savis de PISA consideren clau per millorar els resultats acadèmics: la formació dels mestres.

Els primers esforços del govern s’han centrat a elevar el nivell dels futurs docents per la via de millorar l’expedient acadèmic dels aspirants a mestre. La idea és que magisteri deixi de ser una carrera d’accés fàcil i es converteixi, com en altres països, en una carrera de prestigi.

Per començar, s’ha elevat la nota d’accés al grau jugant amb l’oferta i la demanda. Per al curs que ve, les universitats catalanes oferiran un total de 460 places menys que l’any passat i nou universitats han creat un doble grau d’educació infantil i educació primària que pretén atraure els millors estudiants. La nova doble titulació, amb una oferta de noranta places, tindrà una durada de cinc anys i inclourà una estada en una universitat de l’estranger, així com assignatures en anglès i pràctiques en centres educatius de referència.

En la mateixa línia d’elevar el nivell dels mestres, les universitats s’han avingut a imposar una nota mínima de 5 en llengua catalana i castellana per accedir a magisteri després que la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, demanés que com a mínim es requerís un 6 en llengües i matemàtiques i, a partir del curs 2015/2016, els estudiants hauran de superar una prova d’aptitud personal per accedir a la carrera.

―El que es vol fer amb aquestes mesures és aixecar el nivell d’exigència dels futurs mestres‖, explica Miquel Martínez, coordinador del Programa de Millora i Innovació en la Formació dels Mestres, aprovat per la Junta del Consell Interuniversitari de Catalunya. ―Als països on hi ha condicions d’exigència, el mestre té una consideració social més alta‖, afegeix.

Francesc Imbernon, director de l’Observatori Internacional de la Professió Docent de la Universitat de Barcelona (Obipd), veu bé que ―hi hagi una nota de tall més alta‖ per accedir a magisteri, però alerta que ―això no indica que se sigui un bon mestre ―Un bon mestre –opina– ha de tenir empatia, vocació i capacitat de treballar en grup. Per això, Imbernon reclama ―un canvi metodològic amb menys teoria, més pràctiques i treballar més per competències.

De fet, el pla de millora ja preveu implantar un canvi profund en la formació dels docents i s’han posat en marxa fins a cinc grups de treball que inclouen una revisió de les titulacions actuals, la potenciació de l’anglès i les pràctiques. ―S’està treballant en qüestions com ara la necessitat que els professors de les facultats d’educació estrenyin la col·laboració amb els mestres en exercici i es repensi el model de pràctiques, explica Martínez. I si cal anar a buscar referents a l’exterior es fa. ―Abans de l’estiu es convocaran ajuts perquè els professors universitaris vagin a universitats d’especial referència del món i en retornin els coneixement, anuncia Martínez.

El pla de millora ha estat ben acollit per mestres i pedagogs, però l’èmfasi a repensar el paper dels mestres ha aixecat suspicàcies de sindicats i pedagogs, que reclamen que no se centri tot en uns professionals molt cremats amb les retallades.

―Responsabilitzar únicament els mestres del fracàs escolar és com si es fessin responsables els metges de la salut del país‖, reflexiona Imbernon, que recorda que ―els països que surten bé en l’informe PISA fan polítiques públiques perquè les famílies s’impliquin ―Aquí, en canvi, s’han suprimit plans d’entorn i s’han fet retallades que influeixen en el desànim dels mestres. Martínez ho subscriu: ―Ha estat el compromís del professorat el que ha mantingut el nivell de l’ensenyament. Han fet una tasca social impressionant, però no poden fer res contra la falta de suport social a les famílies perquè puguin fer la seva tasca com a pares i mares.

MODELS
L’exemple finlandès

Finlàndia, el país que s’ha convertit els darrers anys en l’exemple en què s’inspiren molts països europeus pels seus excel·lents resultats educatius, dóna una gran importància a la formació del professorat i a la carrera docent. Per començar, per accedir a la professió de mestre, molt prestigiada, cal tenir molt bones notes. Un cop a la universitat, es valora molt la investigació, fins al punt que és un requisit imprescindible per a l’obtenció del títol de mestre i de professor de secundària.

A diferència d’altres països capdavanters en el rànquing de PISA, com alguns d’asiàtics amb mètodes d’ensenyament extremament exigents, el sistema finlandès té molta cura de no deixar els nens enrere. Els estudis de magisteri posen molt l’èmfasi a fer un bon diagnòstic dels estudiants amb dificultats d’aprenentatge i a adaptar la manera d’ensenyar a les necessitats dels alumnes en funció de les seves capacitats.

En la línia amb el que s’està explorant a Catalunya, les universitats mantenen un estret contacte amb les escoles on els alumnes fan les pràctiques i el sistema educatiu està constantment en revisió. Això sí, sense canviar-lo cada cop que hi ha un nou govern.

FORMACIÓ CONTINUADA
Un nou model en línia i a dins del mateix centre

Ensenyament ha canviat radicalment, des de fa dos anys, el model de formació continuada del professorat. Els cursos en centres de formació de docents o a les universitats han caigut en picat i ara es fa gairebé tot al centre. ―La formació que es feia estava desvinculada de les necessitats del centre i ara es fa a dins dels mateixos centres amb l’ajuda de plataformes virtual, justifica Joan Mateo, secretari de Polítiques Educatives. Mateo explica que el nou model potencia l’intercanvi d’experiències entre centres sense renunciar a l’assessorament dels experts dels centres de recursos pedagògics ni a les classes magistrals d’experts per a grups grans. ―No podem renunciar a formar i ho fem amb els recursos que tenim‖, diu.
Carme Martínez, directora de l’escola Artur Martorell, de Badalona, ha fet formació al centre perquè volien ―treballar per competències‖. ―Anàvem una mica perduts i, amb l’ajuda d’un guia, ens vam qüestionar la manera de treballar i hem canviat l’enfocament de les matemàtiques. Aquesta manera de treballar ens ha resultat útil‖, assegura.
Francesc Imbernon, director de l’Observatori Internacional de la Professió Docent de la UB, veu bé el mètode si es fa amb ―suport extern, però lamenta que ―la formació permanent gairebé s’ha eliminat a la universitat‖

 

Va de mestres! (o dels que ho pretenen ser algun dia)

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

encara que no us ho penseu els responsables del Departament d’Ensenyament tenen més paciència que un sant. Us ho dic de veritat.
Sembla ser que, per enèsima vegada, han reunit als Degans de les vuit escoles de mestres que tenim al país i els han dit, un cop més, que cal millorar la formació inicial dels mestres. No cal pas ser cap cap d’ala per saber que tenim moltes pedres a la sabata en aquest tema. Estic cansat d’escoltar mestres novells que es queixen de no saber res de res de qüestions bàsiques del nostre ofici. Per exemple de didàctica del llegir i de l’escriure i, també, de la nostrada immersió lingüística. Ens costarà molt millorar el nivells dels alumnes si el dels adults que els han d’atendre no ho fa, també.

He dit paciència, ho recordeu, no? Diria que és la vegada que fa set que es fa aquesta convocatòria. El resultat de les anteriors trobades el coneixeu? Cap ni un. Mai passa res de res. La universitat és una institució que va molt de moderna però a l’hora de la veritat, en el fons, el que hi ha és una lluita constant de cromos en què sempre guanyen els que tenen més poder. Per què haurien de canviar si ja ho tenen preparat? Que la formació dels mestres no s’ajusta al que necessiten les escoles avui dia? I què? Ells cobraran igual a final de mes, sempre.

Discrepo del Sr. Serramona. És cert que la formació del grau de mestre ha de millorar molt, però també ho ha de fer en la mateixa mesura, o potser més i tot, el “master” de secundària. Diria jo, per exemple, que a un llicenciat en ciències hauria de ser competent en ensenyar a llegir textos científics, no? Són molt i molt diferents del relats i dels contes. De fet, no tenen res a veure. Potser algú hauria d’ensenyar als professors de secundària com es fa un resum o com es prenen notes (apunts) mentre s’escolta un discurs oral, no?

Sabeu què? Faig una proposta (la manllevo d’un bon amic, i millor professional, manresà) Proposo a la Sra. Rigau que deixi estar les escoles de mestres, pel que sembla no tenen remei (tret d’honroses excepcions és clar). Que encomani a l’ESCOLA D’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA DE CATALUNYA la confecció d’un pla d’estudis de Grau de Mestre i de “Màster” de secundària que sigui requisit indispensable per accedir a l’ensenyament públic. S’hi avindrien segur i ho farien exactament com se’ls demanés. I quan la traca s’hagués encès veuríeu com les universitats es belluguen, segur que ho farien. Economia de mercat se’n diu d’això, no?

Apa, doncs, a reveure.
Suposo que ho heu notat, aquesta qüestió em fa perdre els estreps amb molta facilitat.
Tingueu per segur que la meva intenció mai és la d’ofendre ningú.

Si ho he fet, disculpeu-me, per favor.

LA MILLORA DE LA FORMACIÓ DELS FUTURS MESTRES

Jaume Sarramona, catedràtic emèrit de la UAB
30 de setembre de 2012

Personal responsable del departament d’Ensenyament calculen que hauran de passar uns deu anys fins que calguin noves incorporacions de docents al nostre sistema educatiu. Les raons són tant de tipus econòmic –prou conegudes perquè no calgui insistir en elles– com de tipus demogràfic, no alienes les unes a les altres, certament.

Davant d’aquesta situació, i buscant mesures que ens permetin potenciar la qualitat del conjunt del sistema, es planteja l’oportunitat de millorar la formació inicial del professorat, especialment pel que fa al de primària. Entre les mesures que el departament ha proposat, i debatut amb els degans responsables dels graus de magisteri de les respectives universitats catalanes, hi ha la d’exigir per a l’accés a magisteri una qualificació mínima en llengua, mesura que segurament tindria conseqüències en el nombre de places de la carrera. Tot en la línia d’una certa racionalitat i res exagerat, més si pensem en els requisits que per accedir a la carrera docent posen aquells països on després anem en peregrinació per conèixer el secret dels seus èxits en les avaluacions internacionals: Finlàndia, Corea, etc. La proposta en principi ha merescut la consideració de les nostres universitats, si bé hi ha discrepàncies pel que fa a l’estratègia d’aplicació També és veritat que l’actual estructura de govern de les universitats no fa fàcil introduir canvis, més si pot afectar a drets adquirits, legítims o no.

El fet que es parli inicialment del domini més alt de la llengua, que inclouria el català, el castellà i l’anglès, resulta força coherent, quan sabem que la llengua és la base de tota l’educació escolar i els docents haurien de ser models en el seu domini i foment, tant oral com escrit. Certament es pot discutir com materialitzar la proposta, si cal que sigui a l’inici, durant la carrera o bé al termini de la mateixa; cada opció té els seus avantatges i inconvenients. Però en el cas de les universitats públiques semblaria més sensat que fos a l’inici, car la formació recau sobre cabdals públics, és a dir, de tota la societat i convé optimitzar-los. En el cas dels centres privats, si no volen posar requisits d’entrada, l’administració educativa sempre els pot posar abans d’accedir interinament al sistema, i no cal dir en el moment de les oposicions… En tot cas, advertint que siguin titulats de les universitats públiques o privades, l’avaluació rigorosa de la feina desenvolupada en un primer període d’ensenyament és la millor garantia per vetllar que els docents tinguin totes les qualitats exigibles a les altes tasques de responsabilitat que l’ensenyament, avui, exigeix.

Ben segur que no serà fàcil introduir requisits afegits als oficialment vigents per l’actual carrera de magisteri i que hi haurà resistències de diferent tipus, la menor de les quals no serà el manteniment d’una quota d’alumnes de magisteri que garanteixi l’estructura de personal i de funcionament actualment existent a l’efecte en les universitats catalanes, tant en les públiques com en les privades. Però ningú no pot discutir la poca sortida laboral que tindran els futurs mestres, així com el fet que el seu nivell real de preparació és molt millorable. Ben segur que també es poden esgrimir arguments més genèrics per mantenir la situació actual, per exemple el principi d’autonomia universitària; el criteri que no és responsabilitat de la universitat el garantir una sortida laboral als seus titulats; que la universitat no ha d’estar al servei de les necessitats del mercat, etc. Totes frases ben sonants, dites des de l’estabilitat que proporciona un lloc funcionarial o el desig d’aconseguir-lo. Fora coherent que la universitat no es sentís responsable de les sortides laborals dels seus titulats si, en primer terme, ho deixés clar en la informació que ofereix als futurs alumnes i fins i tot els digués les possibilitats reals que el mercat laboral ofereix a les diverses titulacions, i, en segon terme, renunciés al patrimoni de la professionalització que comporten les titulacions, és a dir, que fossin altres organismes que l’atorguessin: col·legis professionals, per exemple.

La crisi en tots els terrenys que ara ens envolta l’hauríem d’aprofitar per revisar totes aquelles coses que se’ns han anat de les mans, pensant, no tant en com mantenir els drets adquirits i les infraestructures creades, com en racionalitzar els recursos disponibles. I el vigent mapa universitari de Catalunya demana a crits aquesta racionalització, que s’ha de fer pensant en buscar una harmonització entre les necessitats que tenim de professionals titulats superiors i el dret personal a estudiar allò que es desitja. Aleshores, si més no, si algú escull carrera sense mercat laboral després no estarà legitimat per queixar-se que el país ha pagat per formar-lo a nivell superior i ara no troba feina i ha d’emigrar o fer altres tasques fora del seu àmbit de formació.

Els nostres alumnes es mereixen mestres de qualitat, la qual cosa comença per fer de magisteri una carrera atractiva alhora que exigent, que pugui captar alumnes de secundària ben preparats; no menys preparats que aquells que decideixen estudiar veterinària, economia o enginyeria, … o és que ser mestre és menys important?

UNIVERSITARIS SENSE CLASSE PER FALTA DE PROFESSORS
Els estudiants de formació del professorat de la UB acumulen tres setmanes de curs sense poder fer algunes assignatures
El degà admet que hi ha hagut retards en la contractació de docents

RAÜL GARCIA I ARANZUEQUE
EL PUNT AVUI. 04.10.12

Els futurs mestres estan en peu de guerra. Si més no els centenars d’estudiants de la Facultat de Formació del Professorat de la Universitat de Barcelona (UB), que ja fa tres setmanes que han començat el curs i encara és l’hora que coneguin els professors d’algunes assignatures, ja que, segons els van comunicar per correu electrònic, “fins a última hora el vicerectorat no va autoritzar la contractació del professorat nou”. “Estem molt enfadats –explica la Patrícia, estudiant del tercer curs del grau d’educació infantil– Aquest any, amb l’increment de les taxes universitàries, he pagat 1.800 euros pel curs, i ara resulta que no hi ha professors.”

Patrícia denuncia que, davant les seves queixes reiterades per la falta de professors en una vintena d’assignatures de diversos cursos, els responsables de la universitat “es passen la pilota els uns als altres” i, mentrestant, estan perdent classes o els encabeixen en aules on “no hi ha prou taules i cadires”. “En una ocasió vam arribar a ser cent alumnes en una aula per a 25. El professor, que no havia estat informat que rebria tants alumnes, es va negar a fer classe en aquelles condicions”, explica la Patrícia, que assegura que hi ha estudiants de filologia castellana de la UB en les mateixes condicions.

El degà de la Facultat de Formació del Professorat de la UB, Albert Batalla, admet el problema, que considera “greu”, però assegura que “en qüestió de dies” es resoldrà i els estudiants afectats recuperaran les classes perdudes. Batalla explica que la seva facultat ha hagut de contractar per a aquest curs seixanta professors més perquè la carrera ha passat de ser una diplomatura de tres anys a un grau de quatre i es va esperar al setembre per iniciar el procés de contractació perquè “en el context de retallades volíem ajustar-nos millor al nombre d’alumnes que tindríem”. Al final, els tràmits es van allargar i es van produir els retards.