Tag Archives: gènere

Que l’arbre no ens tapi el bosc, sobretot

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
ja fa uns quants dies que torna a remenar la cua una qüestió polèmica: la del “gènere” de la llengua. Ho devíeu sentir allò de l’Alcaldessa de BCN del “Donanatge”, no?, per analogia  d'”Homenatge”. A mi, francament, tot plegat me’n fa mitja. És el que diu la Professora Carme Junyent: hem confós els gèneres de la llengua amb el sexe, els hem fet un mal servei quan els hem posat “etiquetes”: masculí i femení. Ella no és cansa de dir que els generes de les llengües no “MARQUEN” el sexe, altrament hauríem de dir “el girafo”, “el serp”, “el pantera” etc.

Fa dies que estem empantanegats amb aquestes històries i deixem el que realment és important de costat, ni ens ho mirem: la salut i el futur de la nostre llengua, el català. Sóc del parer que ens hauria de preocupar molt més el grau de certesa d’aquestes afirmacions que fa la Sra. Junyent:

  • Poso en dubte que el català sigui la llengua vehicular a l’escola de manera generalitzada. Fa pocs dies vaig anar a un institut i parlant amb una professora em va explicar que tothom menys ella (que és la de català) fa les classes en castellà.
  • Arreu del país es constata que el pas a l’institut és una mena de forat negre. A l’institut s’hi perden tots els esforços de primària. Per tant, no es consolida i l’estudiant es troba en una dinàmica de llengües molt diferent a la de primària i de seguida s’adapta que la llengua dominant és el castellà. Això en la gran majoria de centres.

És perdre el temps, també diu Junyent, dedicar esforços i debats a la qüestió de quina ha de ser la llengua oficial de la república catalana. L’oficialitat, a les llengües dominants, no els cal i, a les llengües subordinades, no els serveix de res. Per tant, perdre temps i energies en un debat sobre quines llengües han de ser oficials és una manera de marejar la perdiu que no ens porta a trobar solucions. És més greu quan diguin que el català i castellà han de ser oficials perquè això ens porta directes a l’extinció. Les llengües grans sempre s’acaben menjant les petites.

El que ens hauria de preocupar és precisament el contrari: Com ho podem fer aconseguir que la llengua catalana deixi d’estar “marcada” com a llengua de l’escola. Quan una llengua necessita la “Crossa de l’oficialitat” malament rai. Ep, no estic dient que les classes s’hagin de deixar de fer en català. Però us ben asseguro que, sobretot en els instituts, no tinc tant clar que ens hagi beneficiat l’etiqueta de “Llengua oficial”; molt adolescents han vinculat el català, només, a llengua acadèmica i no pas a llengua d’ús: el català és un requisit per progressar acadèmicament.

Hauríem de saber aprofitar dues oportunitats que tenim al davant: La primera és que més d’un 12% dels alumnes no té el català ni el castellà com a llengua materna; i la segona, que el català, per ara i tant, encara suposa un valor afegir des del punt de vista social. Que ho preguntin a les cues d’adults que s’inscriuen als cursos dels CNL.

Cal començar per respectar, més i millor, les llengües dels alumnes. No s’hi val només a posar a l’entrada del centre la paraula “Hola” escrita en dues-centes llengües. És molt més. Quan és parla de notícies, per exemple, es parla de notícies dels països d’origen de les famílies d’aquests alumnes? I quan es parla de desastres ecològics? I quan es parla de rius o de relleu? I quan es parla de música i de literatura? És a dir, els seus països, la seva realitat és present en els centres? En un món globalitzat i interconnectat tenim alguna excusa de pes per no fer-ho? Si volem que aquest 12% d’alumnes desenvolupin una actitud favorable a aprendre i, sobretot, a USAR el català, si ho volem, hem de començar per “respectar” les llengües d’origen dels alumnes. Per què tres alumnes àrabs no poden parlar en la seva llengua a l’hora de planificar un text que han d’escriure col·lectivament?

Per favor, que l’anècdota no ens privi de veure el que és important: la vitalitat i l’ús de la llengua. No perdem el temps en rucades.

Com ho veieu? En el vostre centre se’n parla de tot plegat? Ho teniu clar com a col·lectiu?

Caldria dedicar temps a entendre- ho tot plegat si de veritat volem treballar per la supervivència de la nostra llengua.

Us voldria animar a posar-vos-hi, si és que encara no ho heu fet. I, també, que abans de fer-ho us llegíssiu l’entrevista que en Gerard Sesé va fer a la professora Junyent i que es va publicar a “directe.cat”

Gràcies per endavant.

directe.cat

http://www.directe.cat/entrevista/484241/la-cooficialitat-del-castella-a-la-republica-catalana-suposaria-l-extincio-del-catala

Gerard Sesé 11.3.2016.

La cooficialitat del castellà a la República Catalana suposaria l’extinció del català
Maria Carme Junyent Lingüista i professora a la UB, editora i directora del Grup d’estudi de llengües amenaçades.

http://smxi.cat/

http://smxi.cat/

Quedo amb Maria Carme Junyent al seu despatx a la Universitat de Barcelona. Porta tota la vida dedicant-se a l’estudi de les llengües. És professora a la UB i va crear el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la qual amb to reivindicatiu, m’ha volgut deixar clar que no rep cap subvenció pública. Afirma estar cansada i que ja no persegueix a les institucions per buscar finançament. Ara mateix manté un litigi amb forces polítiques com la CUP o Barcelona en Comú sobre l’ús de la llengua. Defensa que les llengües són independents i que no s’han d’intentar canviar a la força. Afirma que polítics li han donat la raó però que la pressió els fa obrir els seus discursos amb un ‘ciutadans i ciutadanes, catalans i catalanes…’ Tot i així, afirma que és una moda que acabarà passant.

vis

Ets experta en llengües amenaçades…
En llengües africanes. M’he dedicat als processos de substitució lingüístics i a la història de les llengües. Vam crear la GELA per fer possible que si algú de la universitat es volgués dedicar aquest tipus de llengües, que no tenen tradició en el nostre àmbit acadèmic, s’hi pogués dedicar.

El català no és d’Àfrica, però… està amenaçat?
Jo crec que sí. No està en fase irreversible però, de totes maneres, en mostra símptomes i sembla que no hi ha res que ho contraresti. Un exemple és l’ús que en fa la gent jove, que és molt poc…

O el parlen malament… com el catanyol?
Jo no entro a valorar la qualitat de la llengua. Jo em dedico a la lingüística històrica i, aleshores, el que veig és que en situacions de bilingüisme sí que s’arriba a aquest procés de dialectalització. També és cert, però, que en situacions de multilingüisme les coses tornen a lloc i es diferencien. Ara, com que a Catalunya tenim més d’un 12% de la població que parla altres llengües que no són ni el català ni el castellà, vol dir que estem en un sistema multilingüista i, per tant, tenim un nou context que ens permet canviar la dinàmica de les llengües a Catalunya i frenar el procés de substitució del català. Necessitem que la llengua normalitzi l’ús.

Això només es pot fer des de les institucions?
(Riu) Amb les institucions jo ja he perdut…

La fe?
Sí. Si mirem les seves xifres, el que es constata és que des de que va començar la política lingüística en aquest país no hem fet cap pas endavant pel que fa a la transmissió o l’ús. Aguantem, però no es veu una millora evident.

Que la llengua catalana sigui la vehicular a les escoles no n’ha millorat la situació? Companys meus de classe parlaven castellà a casa i encara sort que a l’escola usaven el català… No ha acabat de funcionar?
El primer que poso en dubte és que el català sigui la llengua vehicular a l’escola de manera generalitzada. Fa pocs dies vaig anar a un institut i parlant amb una professora em va explicar que tothom menys ella (que és la de català) fa les classes en castellà.

És cert! Jo recordo que del pas de sisè de primària a l’ESO em va sorprendre molt que hi havia molts professors que feien la classe en castellà… però només és obligatori és a primària i no secundaria, oi?
Sí, però el que es constata arreu és que el pas a l’institut és una mena de forat negre. A l’institut s’hi perden tots els esforços de primària. Per tant, no es consolida i l’estudiant es troba en una dinàmica de llengües molt diferent a la de primària i de seguida s’adapta que la llengua dominant és el castellà. Això en la gran majoria de centres.

T’ho corroboro. Jo sóc de Cerdanyola del Vallès, àrea metropolitana dura, i a l’institut em deien pagès per parlar català al pati. Cosa que no passava a l’escola. I què podem fer?
S’haurien de replantejar la situació perquè seguir fent el mateix ja es veu que no funciona.

Més diaris en català? Cinemes? Canals de TV?
Hi ha una qüestió fonamental: les llengües sobreviuen si s’usen i es transmeten. Les altres coses poden ser estímuls importants però no és allò bàsic. Quan diuen que durant el franquisme la llengua patia… val a dir que la gent seguia parlant català. La llengua està més amenaçada ara que en aquells temps. La llengua s’usava i es transmetia i ara no passa amb la mateixa proporció.

Ostres! Però no ho entenc ! Com podem estar pitjor que durant el franquisme? Un català s’emparella amb un estranger i deixa de parlar català als seus fills?
Ha influït molt la manca de consciència que es tracta d’una llengua amb problemes. És cert, i és molt important, que el català és una de les poques llengües subordinades del món que la gent l’aprèn per conviure i no tant per trobar feina o viure. Aprendre’l significa tenir unes relacions molt diferents amb els autòctons. I això és un avantatge que hem d’aprofitar perquè no passa a les llengües del món. La gent aprèn llengües per què li són útils i no per parlar amb els seus veïns.

Allò que diuen molts nouvinguts que diuen que en el moment que van aprendre català se’ls van obrir les portes a molts catalans…
És que és això! Funciona el principi que si parles català ets català perquè és una llengua triada, ja que, diguin el que diguin, no és una llengua imposada. Però hi ha molts sectors que no transmeten la llengua. Parelles mixtes que no transmeten el català, com deies, és un exemple que passa. Això hauria de ser una de les coses que s’haurien de plantejar i que la gent hauria de tenir molt clar: què estan fent quan no transmeten la llengua als fills…

Si des de la tribuna de les Corts Valencianes hi ha qui diu que el valencià és “aldeano”…
Però al País Valencià la gent s’hi fixa molt perquè ha tingut un govern en contra del català però el cert és que no ha baixat tant la transmissió ni l’ús. A les ciutats d’Alacant i València és diferent però, si tu vas pels pobles, la gent segueix funcionant en català.

Pots tenia raó, doncs… era “aldeano”!
(riu) A veure! Ella (La diputada valenciana de Ciudadanos Carolina Punset, no crec que s’hagi d’obviar) diu “aldeano” però Gandia o Alcoi no són poblets. En el seu cas es tracte d’un judici, n’hi estem molt habituats, que es donen en totes les llengües amenaçades: la gent deixa de parlar la seva llengua perquè se’ls diu que és una llengua primitiva, que no et dóna accés a la modernitat, que no et servirà per una feina, que fa de poble… tot això només són prejudicis. La pressió directe sobre els parlants pot fer que deixin de parlar-la. Pel que fa a l’ús del català, el País Valencià no em sembla tant preocupant com aquí (el Principat) perquè allà funcionen d’una altra manera.

Necessitem una discriminació positiva però he llegit que tu dius que cap llengua no s’ha d’imposar i, fins i tot, has arribat a afirmar que el català no hauria de ser llengua oficial al nou estat català…
A veure… l’oficialitat, a les llengües dominants, no els cal i, a les llengües subordinades, no els serveix de res. Per tant, perdre temps i energies en un debat sobre quines llengües han de ser oficials és una manera de marejar la perdiu que no ens porta a trobar solucions. És més greu quan diguin que el català i castellà han de ser oficials perquè això ens porta directes a l’extinció.

La que és més forta es menja la petita…
Sí, sempre acaba passant això. Hi ha tants casos al món que ja no cal ni plantejar-s’ho. Si ara declarem el català oficial, ens servirà d’alguna cosa?

És quelcom simbòlic! Un fet nacional!
El que hem de trobar són fórmules perquè tota la societat pugui funcionar en català o, com a mínim, que els que tenen el català com a primera llengua, que és la que s’ha generat aquí i en tenim la responsabilitat, la segueixin fent servir i ensenyant.

Però a veure… si estem parlant que el català està en perill d’extinció, què millor que tenir un estat on sigui oficial per a poder-lo protegir, no? Hem de ser un estat “alingüístic”?
Si el català fos realment cosa de tots no caldria fer-lo oficial.

No és de tots?
Clar que no. Ves a l’hospital a veure si aconsegueixes que t’atenguin en català, o a l’institut que et facin totes les classes en català, a qualsevol botiga… Si aconseguíssim que tothom que volgués pogués viure en català ja tindríem molt de guanyat. I això és el que no ha fet la política lingüística.

Estudies les evolucions de les llengües i la seva història… potser és el destí del català… morir?
Morir no és el destí de cap llengua. El destí de totes les llengües és canviar. Quan en mor una, no hi ha cap argument lingüístic que ho justifiqui. L’únic que hi ha són les pressions que s’exerceixen sobre la comunitat que la parla perquè l’abandonin i en transmetin una altra als seus fills. No hi ha destí a les llengües.

El castellà a Catalunya està amenaçat?
(riu i pensa) Difícilment. En tot cas no presenta cap símptoma dels símptomes que presenten les llengües amenaçades.

Canviem de tema. Ahir va ser el dia de la dona treballadora i aquesta pregunta em va perfecte: usar el gènere masculí plural on les dones hi són incloses és propi d’una societat patriarcal i masclista?
T’he d’explicar una qüestió prèvia, que s’ha d’entendre bé, per parlar després dels gèneres.

Som-hi…
Al món es parlen moltes llengües i no es pot dir que cap sigui millor que cap altra. Totes són iguals. Totes són eficaces a la seva manera. Si les llengües es poguessin manipular, aquesta igualtat no existiria. Si hi ha desigualtat entre els humans no és per la naturalesa humana sinó per altres aspectes externs…

Socials…?
Dels tipus que siguin. En el cas de les llengües totes són iguals i no es pot controlar. Si s’intenta controlar s’està atemptant sobre el principi d’igualtat de totes les llengües. Seria com intentar canviar el transcurs d’un riu. És un disbarat i es pot afirmar amb aquesta rotunditat perquè les llengües funcionen al marge de la voluntat dels parlants.

Tot i que els parlants han construït les llengües a través del pas del temps…!
(s’exalta) No! Aquesta és la qüestió! És molt diferent la gramàtica i el lèxic. La gramàtica està subjecte a les seves pròpies regles de manera que si toques un punt en modifiques un altre. Això ho veiem quan apareixen noves llengües.

L’spanglish…?
Per exemple… Quan una llengua d’aquestes passa a ser la primera llengua d’algú, o sigui la seva llengua materna, es produeixen un a sèrie de processos que fan que aquella llengua sigui com les altres. I això no ho dicta cap acadèmia! Als nanos que fan aquesta transformació ningú no els diu si la seva llengua té gènere, si ha de tenir nombre o si és a l’inrevés, per dir alguna cosa.

Em costa d’entendre… per exemple: què ens diferencia als catalans dels espanyols? La raça no, ni la religió… és la cultura i, per tant, la llengua com la seva màxima expressió. Li donem al català unes connotacions nacionals, simbòliques, d’ADN cultural… Els catalans no som com som perquè parlem català i la nostra llengua és així pel tarannà del nostre poble…?

No. A nosaltres ens ha tocat el català a ells l’espanyol.

I punt?
Sí, són llengües diferents ja està…

Deixa’m ser advocat del diable: els alemanys que són forts i alts parlen l’alemany que és una llengua rude i que sona dura… com un filaberquí saltimbanqui que parli italià…

Això són prejudicis lingüístics! L’alemany no és una llengua rude. Tot això són tòpics!

Vaja…
Per exemple, com a lingüista em dol molt que la CUP i tota aquesta colla no entenguin que les llengües són independents.

Ja m’has fet l’aclariment inicial… Sembla que anem ja cap el tema del gènere…

La qüestió de les dones: hi ha un 15% de llengües al món que tenen el gènere com el fem anar nosaltres. I potser tiro llarg…

Ah sí? Sí que tenim una manera peculiar de parlar…

Per exemple, les llengües bantu tenen un sistema de classes nominals, que en podrien anomenar gènere, i en tenen fins a 23.

De gèneres?
Sí. I això implica les concordances, eh!

Però el gènere masculí és per referir-se als homes i femení a les dones?
No! És aquí la qüestió. Però en aquest cas homes i dones pertanyen a la mateixa classe nominal. Concorden de la mateixa manera. Hi ha llengües que un tipus de dones pertanyen a un grup i un altre tipus de dones a un altre grup (i per tant reben un tractament lingüístic, com de gènere, diferent). ‘Cada terra fa sa guerra’. Aleshores, si és que s’entén això, que és la part fonamental, ja hem avançat. I són aquestes la mena de coses que no ho podem controlar. Per això totes les llengües són iguals.

Fins aquí està clar…
Aleshores, hi ha un grup de llengües que són de l’indoeuropeu que classifiquen els substantius en dues o tres classes nominals, que són els gèneres. És una categoria força arbitrària. Hi ha llengües que són els humans en una banda i els no humans en una altra. En altres hi pot haver els abstractes i la resta. Els principis de classificació són molt diferents.

I què passa amb la nostra?
Doncs que hi va haver un senyor, que aquest sí que era masclista i que ha trobat la contrapartida en aquestes propostes absurdes de l’esquerra progre (i que, per cert, només es fan en català i en castellà, hi ha altres llengües romàniques amb la mateixa estructura del gènere i no fan desdoblaments) que va posar de nom a un gènere el masculí i a l’altre el femení. Aquest senyor masclista era Protàgores. I a partir d’aquí, tota la tradició de les llengües indoeuropees es dediquen a posar l’etiqueta de masculí i femení. Hi ha llengües que tenen un gènere per les coses grans i l’altre per les petites. Les grans són el masculí i les petites el femení. No té res a veure amb el sexe. Aquesta etiqueta de Protàgores s’ha anat perpetuant i ens la creiem. I és en el segle XX quan es diu: ‘oh, és que el masculí no inclou les dones’.

Però si Protàgores era masclista i va fer aquesta classificació de masculí i femení, estem donant la raó a al CUP, no?
No, no! Perquè la cosa ja estava feta! Ell només va posar l’etiqueta…

Però llavors…
Escolta! Mira: jo tinc una prestatgeria amb llibres. Al primer pis hi poso una etiqueta on hi diu diccionaris, a la segona hi poso manuals i a la tercera hi poso monografies. Després va i tu et trobes un diccionari a la tercera. Qui s’ha equivocat?

(silenci… dubto uns segons) Qui ha posat l’etiqueta…?
Exacte. Després resulta que les coses no eren així.

Però hem mantingut aquestes etiquetes i ara, al veure que estaven mal posades, les volem canviar…
El problema és que no hem vist que estaven mal posades. És que ens les hem cregut. Hem pensat que el masculí era pels homes i el femení per les dones. Anem al cas dels animals…

Els… animals?
Sí, sovint el nom no marcat és el femení és el femení: la girafa, la pantera, la zebra, l’orca…

El dofí no…!
No. Jo em fixo amb els que acaben en a àtona que són els candidats a ser femenins. Venien del grec, passen pel llatí i ens arriben així. Nosaltres hem seguit tenint contacte amb altres llengües quan aquest canvi ja s’havia produït. Com per exemple amb llengües africanes: d’Uganda ens ve l’impala, que resulta que és masculí. D’Austràlia ens ve el coala, que resulta que és masculí. Del Tibet ens ve el panda, masculí… Per què la zebra, la pantera, la girafa són femenins i el coala o el panda no? Doncs perquè han entrat en moments diferents a la nostra llengua. No hi té res a veure amb el seu sexe.

Començo a entendre-ho…
Jo puc dir ‘la meva parella’ i parlar d’un home. Hi ha arbitrarietat en el gènere. La qüestió és que com menys arbitrari el fem, més discriminem. Sobretot pel que fa els de la CUP: ara tenim  el grup de LGTB. Què en fem de tota aquesta colla?

Un tercer gènere!
No existeix…! Si tu en fas un per homes i un per dones, si ho vols deixar tot tan clarificat, pot haver-hi gent que se’n quedi fora. Però si el gènere és més ambigu hi cap més gent.

Però un home que se sent molt home pot ser gai perfectament sense necessitat d’haver de sentir-se d’un tercer gènere…
Era un exemple un xic extremat per demostrar-te que com més ambigua sigui una categoria és més arbitrària i, per tant, hi cap tothom. Si la categoria no és arbitrària, com el que volen fer els de la CUP, n’exclouen molta gent.

I no podem inventar-nos un tercer gènere que inclogui els dos? Tots, totes i ‘totus’… per exemple…
La llengua no la fem nosaltres i aquesta és la gran sort que tenim perquè sinó… quins disbarats que faríem! El sistema és tan eficaç i funciona de manera tant intel·ligent… i, a més, es va adaptant!

Els de la CUP són feministes i parlen en femení….
Els de la CUP molt parlar en femení i…, a l’hora de la veritat, què passa? Que són el partit que tenen més homes en els càrrecs electes! El percentatge d’homes és molt més alt que en altres partits, fins i tot el PP! Bé… doncs si ells canvien i tothom canvia, la llengua ja s’adaptarà. Però nosaltres no podem dir per on ha d’anar la llengua.

Tornant a l’exemple de les etiquetes mal posades… si la nostra societat s’ha acostumat a usar aquestes etiquetes mal posades… això no ho podem corregir?
El què?

Que atribuïm gènere masculí al sexe de l’home i el femení a les dones… això no es pot canviar?
Jo no ho atribueixo…

Però la gent sí! Quan diem ‘tots’ són homes!
Això és un una atribució induïda! A lingüística històrica explico que això és un canvi que no surt espontàniament sinó induït. No és un canvi que hagi sortit de la gent i per això es diuen tants disbarats.

Sembla que t’hagis erigit tu sola en una croada contra el desdoblament masculí i femení…
Doncs jo no crec que estigui gens sola… Crec que qui defensa aquesta aberració són realment una minoria i es pot veure en tots els casos…

I pot ser que hi hagi lingüistes homes que no ho diguin perquè se’ls acusarà de masclisme?
Pot ser… però ja és el seu problema… també hi ha polítics que no s’atreveixen a dir-ho.

Ah si? Que estan d’acord amb això i després diuen ‘ciutadans i ciutadanes’?
Oh i tant! Quan jo parlo amb ells em diuen ‘tens raó’ però… la pressió…

Qui són?

(riu) No t’ho diré… Un em va dir: “cada cop que ho faci fes-me un clatellot!”
(riem, em deixa entreveure qui és però no ho desvetllarem)

Tu entens que el feminisme usi la llengua per reivindicar-se? En el fons és això…
Jo sóc feminista.

Els de la CUP segur que no s’ho pensen…
Doncs ho sóc perquè no puc ser una altra cosa. El meu pare no volia que estudiés perquè jo era una dona. Me’n vaig sortir gràcies a la meva mare que no va pensar en mi com a dona sinó com a persona. Això ho he viscut. I et podria explicar cinquanta mil històries però no en tinc ganes…

I si la nostra cultura en comptes d’haver estat patriarcal fos matriarcal el femení plural seria el que inclouria als homes?
Ja hi ha llengües on el plural femení inclou als homes. Però són tant masclistes com aquí. El masclisme és universal. No conec una societat que no ho sigui masclista…

La basca…
Una cosa es ser un matriarcat i l’altre és no ser masclista. Aquest és un fenomen universal i les llengües resolen aquesta qüestió de moltes maneres.

Com podem estar tan equivocats?
Els de la CUP ja em venen amb l’argumentari fet i es basen en coses que jo no he dit. Em diuen que la llengua no és neutre. Jo no ho dic pas això! Em diuen que la llengua és una construcció de la realitat. Oh, si fos tan fàcil: canviem els possessius i fem la revolució de seguida. Diuen que si canviem la gramàtica el món canviarà… doncs carreguem-nos el sistema de possessius, que és molt més fàcil que el gènere, i tenim la revolució feta…

La col·lectivització definitiva! No hi hauria propietat privada!
Aquí està… però mira aquí ningú no s’hi ha posat…

És curiós que un partit llibertari vulgui imposar una manera de parlar…
Això s’ho haurien de plantejar molt seriosament… És un argument que no faig servir perquè em sembla demagògic però… Hitler, Mussolini, Stalin… tota aquesta gent ha intentat manipular la llengua. Si llegeixes clàssics com el 1984 de George Orwell… s’intenta manipular la llengua. Que això surti de la CUP… no ho entenc. Fixa’t en la Revolució Francesa o Russa… Van canviar la llengua?

No en sé prou però suposo que no.
No la van canviar.

Es pot canviar una societat independentment de la llengua, evidentment, però es pot canviar una societat a través de la llengua… no?
Si algú m’explica un sol cas on una societat hagi canviat a través de canviar la llengua potser els començaré a fer cas…

Has citat Hitler… canviant la llengua va canviar la societat…
I ara…?

Ja no existeix el seu règim…
Doncs ja està! Normalment és al revés. La llengua, si la deixen fer, evoluciona i ho fa bé.

Jo estic entenent tot el que em dius… però posant exemples concrets em torna a trontollar tot: hi ha paraules que en femení són despectives: un homenot i una donota, un minyó i una minyona… això no es propi d’una llengua masclista?
La llengua té una sèrie de recursos i els aprofita molt bé: el gènere els hi ha donat per creure que és per referir-se a les dones, la gran tragèdia és que en diguem femení. Llegeix ‘Els Núvols’ d’Aristofanes i allà ja se’n foten del Protàgores. Hi havia coses que no quadraven i volien canviar els noms de gènere humorísticament. Recordo, per exemple, que “la força” no podia ser femenina perquè era dels homes i ho canviaven per “el forç”. Imagina’t si ve de lluny això!

I l’ús del femení com a despectiu…?
El gènere serveix per a moltes coses… tu tens el llum elèctric però hi ha la llum del sol. Tens molta son però has tingut un bon son. És una qüestió de matís i això ho fa el gènere. Es poden fer objectes: un instrument nou és la barítona, del tenor en fan la tenora, del bandoler en fan la bandolera (que no és una dona sinó una bossa) del torero en fan la torera (una jaqueta) i molts exemples. La lingüística feminista americana ja va alertar sobre crear femenins a partir de masculins perquè diu que és una arma de doble tall. I el cas clàssic és ‘home públic’ i ‘dona pública’. Quan tu crees un femení estàs creant un despectiu o un terme que va contra les dones.

I això per què?
Perquè la llengua funciona així. I per què ho alimentem? Què és el que fan aquestes propostes…

Com la Colau que va canviar la paraula homenatge per un donatge…
Això és molt fort i pitjor quan ho fan oficialment.

I Podemos vol canviar el nom del Congreso de los Diputados per Congreso a seques…
Un congreso, com els que organitzem aquí o a qualsevol lloc…

Doncs anem encaminats cap aquí…
Això és el que tu creus. Aquesta moda passarà.

Serà un bluf?
Sí. Digues-li a un bon escriptor que escrigui d’aquesta manera. Segur que no ho fa. En David Fernández de la CUP, que també és un bon escriptor, a vegades escriu en femení però he llegit coses d’ell, com el ‘Cop de Cup’ i és un llibre escrit impecablement i usant el masculí.

O usar el femení pels bons i masculins pels dolents…
Això és molt perillós!

És discriminació positiva…?
No, aquí els traeix l’inconscient. Aquí vaig fer un tuit que va córrer molt perquè el dia que hi va haver l’assemblea de l’empat, l’Anna Gabriel va parlar dels que estaven a favor de Mas  en masculí i dels que estaven en contra en femení. Ja hi havia una categorització. Parlava dels col·laboradors i simpatitzants i les militants. I està gravat. Jo crec que això no ho fan conscientment.

Ara que parles del twitter… un amic de la CUP m’ha dit que et pregunti qui porta el perfil de GELA…
Ara no sé… aquest perfil el portem diferent gent… i  som seguidors de la CUP.
(silenci mentre somriu)
A mi em sentencien per aquestes coses però perquè no hi veuen més enllà del nas. Ells donen molt valor a una cosa que no té aquest valor. I que a sobre serveix per a ridiculitzar les dones perquè el que en traiem de tot plegat és que se’n fotin de nosaltres.

Com t’escric a la ressenya de l’entrevista? Professor o professora?
M’és igual.

Qualsevol de les dues maneres no implica el teu sexe, clar…
Si sóc un home o una dona es circumstancial. Importa en altres àmbits de la vida però no en el professional.

Polèmic o de sentit comú?

thumb_474__4

A l’atenció del Director

Benvolgut,
ho heu notat? M’he oblidat de les senyores? En absolut!

Simplement he emprat la gramàtica catalana com escau, com està dissenyada. Resulta que la forma masculina és la forma “no marcada” en la nostra llengua i, per tant, la que inclou tothom.

No sé si mai heu tingut l’oportunitat d’escoltar la professora Carme Junyent; un servidor més d’un cop i sempre com a representant del seu grup de treball i d’investigació: el GELA (Grup d’estudi de llengües amenaçades). He de reconèixer que el seu discurs és captivador i mai deixa els auditoris indiferents i menys encara en estat de somnolència.

Algun dia m’agradaria que algú m’expliqués per que aquest país nostre, tan petit, té tanta capacitat de posar en circulació lingüistes eminents, extraordinaris; lingüistes que, de molt, han ultrapassat la seva funció estrictament acadèmica i han esdevingut, també referents socials. No ho podria assegurar però intueixo que a Europa no hi deu haver gaire països que en un segle hagin “posat en circulació” tants lingüistes com nosaltres. Penseu-ho: Pompeu Fabra, Mossèn Antoni M. Alcover, Antoni Badia Margarit, Joan Solà,… Han estat, o són encara, persones extraordinàries, úniques.

Doncs bé, una altra lingüista, la Carme Junyent, va i encén una traca en això de “marcar el gènere” quan parlem o escrivim. He d’admetre que des de la meva ignorància més absoluta intuïa que alguna cosa passava perquè, de vegades, trobo que se’n fa un gra massa i es ratlla la ridiculesa; a part, és clar, de carregar excessivament el llenguatge i de fer-lo molt feixuc. La professora Junyent ho diu així: “Durant tots aquests anys, s’ha anat embolicant la troca i això també ha portat a la ridiculització del moviment feminista, perquè jugant amb la gramàtica han sortit coses molt absurdes. Era qüestió de visibilitzar, no pas de tocar la gramàtica”.

Una pregunta de l’entrevista que se li va fer en ocasió de la presentació del seu llibre  m’ha cridat especialment l’atenció, aquesta:

Al llibre es recorda unes quantes vegades que en català, per l’evolució que ha tingut la llengua, el masculí és la forma no marcada i el femení la marcada. 
—Això sempre ho comentava amb en Joan Solà. I li deia: ‘Si el masculí i el femení, en comptes de dir-se així, es diguessin “gènere A” i “gènere B”, aquest debat no l’hauríem tingut mai.’ Perquè hi ha moltes maneres de classificar els substantius. Hi ha llengües que divideixen entre animats i inanimats, unes altres entre humans i no humans, i unes que tenen una vintena de gèneres diferents. Cadascuna ho fa a la seva manera. I en un parell de casos el gènere no marcat de la llengua és el femení, i això no té res a veure amb el comportament ni amb la visibilització; són societats tan masclistes com la nostra. Atacàvem una cosa que realment no tenia res a veure amb la situació de la dona.

Ho sabíeu això? Fa pensar. En tot cas, sabeu, em prenc uns quants de dies per pensar-m’ho amb calma.
Quan  n’hagi tret alguna cosa en clar us la faré saber, no patiu: la cosa es perpetuarà amb la salutació d’avui o bé recuperaré la salutació que he emprat des que vaig “tocar de peus a terra”.

A veure que us sembla?

Ho dic molt seriosament, considero que seria un article que mereixeria ser conegut i debatut per les persones del nostre gremi ja que, de llarg, som un dels col·lectius que diferenciem més quan parlem i, sobretot, quan escrivim.

Sort!!

Carme Junyent: ‘Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení’
Bel Zaballa
Entrevistem la filòloga, que publica el llibre ‘Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere de la llengua catalana’

http://www.vilaweb.cat/noticia/4153027/20131031/carme-junyent-sacabi-comedia-desdoblar-masculi-femeni.html

D’uns anys ençà, documents, disposicions legals i discursos s’han omplert de ‘tots i totes’, ‘benvinguts i benvingudes’, ‘nens i nenes’, ‘alumnats’ i ‘persones treballadores’. De vegades s’arriba a expressions caòtiques o ridícules. Fins a quin punt aquests desdoblaments i noms genèrics fan més visibles les dones o discriminen? Com afecten el llenguatge aquests canvis i com poden acabar deformant la gramàtica? En parlem amb la filòloga Maria Carme Junyent, coordinadora del llibre ‘Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana’, que recull les intervencions i les anàlisis d’una dotzena de professionals durant un jornada organitzada l’any 2010 pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. Junyent diu que tot plegat sorgeix de la confusió entre els conceptes de sexe –que és un tret biològic dels éssers vius– i gènere –categoria gramatical que afecta el substantiu i en determina les concordances–. Una confusió i una voluntat de donar més presència a les dones que no ha tingut en compte el funcionament de la llengua i que en certa manera l’ha pervertida.

Junyent recorda com va anar aquella jornada: ‘Va sorgir quan vam veure imprès el títol d’un curs que fèiem el grup d’Estudis de Llengües Amenaçades, on havien canviat “alumnes” per “alumnat”. Em van dir que no hi podia fer res, que era norma. Ara havien de sortir textos meus que contradeien allò que jo havia defensat tota la vida? Vaig decidir de fer una jornada per parlar-ne. Vaig comentar-ho amb la gent i vaig tenir una gran sorpresa en veure que tothom estava d’acord amb mi, però que ningú no s’atrevia a dir-ho. Realment, era la versió més crua del vestit nou de l’emperador: tothom veu que va despullat però ningú no gosa dir-ho. Les negociacions també van ser dures, perquè és molt difícil de rectificar en públic, però vam aconseguir el consens, i d’aquí en va sortir un grup de treball, en què jo no vaig participar, i un document plenament vigent (“Acords per a l’ús no sexista del llenguatge”) que ve a dir que si escrius “els barcelonins” ja s’hi han de considerar incloses les barcelonines. En aquests tres anys s’ha notat el canvi.’

Dieu que quan va començar el moviment feminista vam agafar l’exemple de la llengua anglesa, que no té gènere, i que això ens ha conduït a deformar la gramàtica…
—Com que l’anglès no té gènere, l’han de marcar per poder saber si fan referència a un home o una dona. Aquí vam agafar aquesta teoria, sense tenir en compte que el català, i en general les llengües romàniques, sí que tenen gènere. I per tant nosaltres sí que podem diferenciar. Durant tots aquests anys, s’ha anat embolicant la troca i això també ha portat a la ridiculització del moviment feminista, perquè jugant amb la gramàtica han sortit coses molt absurdes. Era qüestió de visibilitzar, no pas de tocar la gramàtica. Jo aleshores havia fet uns quants articles oposant-m’hi, que van passar desapercebuts. Fins que va arribar el punt que això va passar a ser llei, i que tots els documents oficials havien d’anar escrits d’aquesta manera.

Era una manera de donar visibilitat a les dones a través del llenguatge.
—Es van creure aquestes teories i van voler implementar-les aquí, amb totes les conseqüències i cada vegada amb històries més delirants. Com apareix al llibre, van ser a punt d’aprovar una llei parlant de ‘persones adolescents’ i ‘persones infants’. Puc compartir-ne la intenció, però això no té gens de sentit! Potser el meu problema és que sóc lingüista.

Justament per això parlem amb vós. Expliqueu-nos-ho…
—Quan desdobles i d’un masculí en fas un femení, no sempre dónes la ‘versió dona’ de la paraula. I et pots trobar sorpreses desagradables, com ara ‘minyó-minyona’, ‘infant-infanta’ o el més emblemàtic, ‘home públic – dona pública’. Sovint, quan es desdobla, les dones hi sortim perdent. Això fins i tot les feministes primeres ho deien: ‘El gènere és una arma carregada.’ Aquesta no podia ser l’estratègia.
Quina ha de ser l’estratègia?
—Hi ha molts usos que es poden canviar, que afecten el lèxic, no la gramàtica. I sobretot s’ha de tenir en compte que les gramàtiques són com són, al marge de les voluntats dels parlants. Ningú no es pot inventar una gramàtica, ni tan sols una acadèmia. Aquesta arrogància és el fet que menys s’entén. Suposar que per voluntat es pot canviar la gramàtica: això sí que és totalitari.

Al llibre es recorda unes quantes vegades que en català, per l’evolució que ha tingut la llengua, el masculí és la forma no marcada i el femení la marcada.
—Això sempre ho comentava amb en Joan Solà. I li deia: ‘Si el masculí i el femení, en comptes de dir-se així, es diguessin “gènere A” i “gènere B”, aquest debat no l’hauríem tingut mai.’ Perquè hi ha moltes maneres de classificar els substantius. Hi ha llengües que divideixen entre animats i inanimats, unes altres entre humans i no humans, i unes que tenen una vintena de gèneres diferents. Cadascuna ho fa a la seva manera. I en un parell de casos el gènere no marcat de la llengua és el femení, i això no té res a veure amb el comportament ni amb la visibilització; són societats tan masclistes com la nostra. Atacàvem una cosa que realment no tenia res a veure amb la situació de la dona.

Llavors no esteu d’acord amb Albert Pla Nualart, que diu que el fet que el terme no marcat sigui el masculí i el marcat el femení és el reflex en la llengua de molts segles de cultura patriarcal?
—No. En absolut.

Tot seguit ho compara amb les expressions relatives a la religiositat del nostre llenguatge, i diu que de la mateixa manera que això no ens fa mantenir la fe, l’ús del masculí genèric no fa ni més feministes ni menys els qui el fan servir.
—La diferència és que aquestes expressions religioses no toquen la gramàtica. La marcació afecta el sistema de la llengua, i imposa unes jerarquies. Si una llengua té un terme per a ‘verd’ també en té un per a ‘vermell’. La llengua funciona així. No ens pot passar pel cap de treure el vermell, és impensable. Però, en certa manera, amb les duplicacions i la pretensió de marcar més el gènere s’ha fet això.

Com ho fem per visibilitzar les dones en el llenguatge, doncs? O creieu que no cal?
—La dona hi ha de ser. I si hi és, ja la veurem tots. És això, que s’ha de canviar de la societat. I la llengua ja seguirà el canvi, si és que n’hi ha d’haver cap.

Al llibre també apareix més d’una vegada la reflexió que canviant el llenguatge es pot canviar la realitat…
—Si això fos possible!

Hi pot influir?
—Totes les llengües canvien sempre, contínuament, però de manera que les generacions es puguin comunicar. Això ja imposa unes restriccions. La llengua pot reflectir molt el món i la societat en què es parla. Si aquest món o aquesta societat canvien, la llengua s’hi va adaptant, perquè és un sistema molt flexible i es pot adaptar a qualsevol situació. Però que algú em digui un cas en què canviant la llengua s’hagi canviat la societat. No en conec cap.

Un dels contexts en què es fa servir més el desdoblament és a les escoles, i per això ara voleu fer xerrades a les universitats on formen els mestres.
—No sé si ens en sortirem, però si més no farem que els arribi la informació. Això ha fet mal en el món de l’ensenyament. Alguns mestres ja expliquen que quan diuen ‘Els nens que hagin acabat els deures ja poden anar al pati’, les nenes que els han acabat no s’aixequen perquè no se senten al·ludides.

I com els convenceríeu, aquests mestres?
—D’entrada, miro de fer-los veure que aquest plantejament és absolutament eurocèntric. En llengües romàniques això només s’ha fet en català, castellà i ara veig que també hi cauen els del gallec. Ni portuguès, ni italià, ni francès, ni romanès, ni cap altra llengua. Això sol ja és per a fer-s’ho mirar. Però sobretot cal fer entendre que la llengua funciona així, que no té sentit que nosaltres la vulguem controlar.

A banda els desdoblaments, hi ha gent i col·lectius que van un pas més enllà i fan servir el plural femení com a genèric, perquè diuen que volen evitar un llenguatge androcèntric. Com ho veieu, això?
—És no entendre com funciona el llenguatge. Però mira, un exemple que vaig trobar aquest cap de setmana preparant les xerrades: en David Fernàndez, en aquella intervenció impactant al parlament amb els directius de Caixa Penedès, va dir ‘diputats imputats’. Ell sabia que si hagués dit ‘diputats i diputades’ o ‘diputades’ directament hauria perdut la contundència que podia tenir. Ho sap perquè ho fa servir. Era conscient que si en aquell moment hagués desdoblat i hagués fet el numeret del femení no hauria dit la mateixa cosa ni l’haurien pres seriosament. Aquest joc amb la llengua porta a acabar ridiculitzant les dones. Em sap greu que, en general, sigui l’esquerra que s’hagi apuntat a aquesta bestiesa.

De nou, aquí, la intenció és bona.
—Sé que ho fan amb bona intenció. Tinc molts ex-alumnes que són de la CUP, i cada vegada que me’n trobo algun els ho dic. I tots em diuen que estan d’acord amb mi, però que no se’n surten! No convencen la resta, però crec que hi haurien de reflexionar. No fan cap favor a les dones, i segurament entrebanquen més l’arribada del missatge.

Cap on hauríem d’anar, doncs? Tornem enrere i abandonem els desdoblaments? Cerquem un equilibri?
—La meva opinió, que ni tan sols és la del document de conclusions, és deixar les coses com estaven, perquè tots ja ens anem adaptant als canvis.

Es tracta, doncs, de fer servir el sentit comú?
—És senzillament sentit comú, i punt. Si funcionés, ja no necessitaríem res més. I que no argumentin que això va a favor de les dones, si us plau, que ens deixin tranquil·les. El que cal és que facin unes altres coses. No cal que les diguin, ens conformem que les facin.

Al llibre apareix el vostre nom i al costat hi diu ‘editor’, en comptes de ‘editora’. Em va sorprendre.
—Ja ho sé, volia això. I quan vam fer les jornades em vaig posar ‘director’, i em van rondinar des de la taula.

Això tampoc no cal! Ho feu per provocar…
—Clarament. És com dir que jo no seré editora fins que abans no em deixin ser editor. Però el raonament és que jo faig una feina, i a la gent què li importa si sóc un home o una dona? Perquè una altra qüestió d’aquest debat és que als homes que s’hi han ficat, els han destrossat. A en Gabriel Bibiloni li han dit de tot. I sí, això és una provocació. Perquè la gent suposa que això ho fan els bons i a mi em situen a la banda dels bons. Però jo vull que s’acabi aquesta comèdia.