Tag Archives: formació permanent

Ni un duro, i tan tranquils!

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,
que la formació inicial dels mestres i dels professors resulta fonamental per millorar els resultats dels alumnes diria que ningú ho posa en dubte. Em sembla que fou Gregorio Luri que va dir alguna cosa com ara: Cap sistema educatiu pot superar la qualitat dels seus mestres. Pot sonar excessiu però tot sembla indicar que les coses van per aquí.

Per tant, segur que la formació inicial és determinant. Ara bé, també ho és, i molt, la formació permanent. I tot sembla indicar que pot arribar a ser més determinant que la formació inicial.

En una recomanació de l’any 2009 el Consell de la Unió Europea s’hi pot llegir quelcom que, encara avui, resulta d’absoluta vigència a l’hora de reflexionar sobre el procés de la professionalització docent: “és essencial que l’ensenyament inicial del professorat, el suport en l’inici de la seva carrera i l’ensenyament professional continuat es tractin como un tot coherent”. […] No hi ha programa de formació inicial del professorat, per complet que sigui, que pugui capacitar el professorat de totes les competències que necessitaran al llarg de la seva biografia professional. Els professors han de reflexionar sobre les seves pròpies necessitats d’aprenentatge en el context del seu entorn escolar específic i participar en programes de perfeccionament professional continuat degudament adaptats a les seves necessitats concretes i als reptes als quals s’enfronten”. (CONSEJO DE LA UNIÓN EUROPEA: “Conclusiones del Consejo del 26 de noviembre de 2009 sobre el desarrollo profesional de profesores y directores de Escuelas”. Diario Oficial de la Unión Europea, 12/12/2009, p.2-4)

Ho recordeu que anys a el Departament tenia Plans de Formació Permanent de Zona? Ho recordeu que en l’àmbit dels Centres de Recursos Pedagògics hi havia Comissions que determinaven les priorittats formatives de la seva zona i administraven un pressupost anual? Recordeu que les escoles i els instituts podien presentar demandes de formació en centre? Ho recordeu tot això? Doncs tenim persones treballant dins del sistema que, simplement, no ho han vist mai: ja fa més de tres anys que el Departament d’Ensenyament va tancar l’aixeta dels recursos econòmics dedicats al capítol de la formació permanent. Perquè ho va fer? Simplement perquè els va semblar que aquesta partida devia ser “prescindible”, no? Altrament per què ho havien de fer si no?

Bé, doncs, serà bo saber que fa quatre dies els van picar el crostó des de Dubai, mare meva! Resulta que els responsables d’educació de l’OCDE es van trobar en aquesta ciutat i van deixar anar que l’Estat espanyol (amb Catalunya a dins, és clar) és a la cua en inversió en formació dels docents d’escolaritat obligatòria, a la cua del tot. Pel que sembla, els espanyols no s’ho van prendre massa bé i es van molestar i tot.

Llegiu, llegiu, aquesta notícia de fa quatre dies de “El Periodico”, si teniu un parell de minuts.
Potser que tot plegats comencem a rebel·lar-nos, no?
Si no pressiona la pròpia professió qui ho farà?

L’OCDE RETREU A ESPANYA LA NUL·LA INVERSIÓ A FORMAR ELS PROFESSORS

Les retallades de Mas i Rajoy han deixat sense ni cinc les partides de formació pedagògica

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ
DUBAI ENVIADA ESPECIAL

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/locde-retreu-espanya-nulla-inversio-formar-els-professors-4020406

unnamed
El director d’Educació de l’OCDE, Andreas Schleicher, va fer pujar ahir els colors al Govern d’Espanya (i, de passada, als de comunitats autònomes com Catalunya) per l’escassa formació permanent -pràcticament nul·la, en molts casos- que realitzen els seus professors de primària i secundària.
La preparació d’un mestre, segons va subratllar Schleicher, és tan determinant per a l’èxit escolar dels seus alumnes que un dels aspectes que més haurien de mimar les administracions és que aquesta formació no es limiti només a l’etapa universitària, sinó que s’estengui al llarg de la vida del docent mentre aquest exerceixi la professió. I en això, va dir, Espanya està a la cua.

Impulsem la lectura!

Captura de pantalla 2013-09-20 a les 04.51.50

A l’atenció del Director/Directora,

Benvolguda, volgut,

desitjo que l’entrada al nou curs escolar s’hagi realitzat sense imprevists, i que el centre ja comenci a rutllar, amb il·lusió.
Suposo que ja haureu parlat amb el vostre claustre quin tipus d’oferta formativa s’ajustaria millor a les vostres necessitats.

Veureu, us ho comento perquè el Departament d’Ensenyament ofereix, no sé si n’esteu al cas, formació al voltant de la lectura: l’Impuls de la lectura preveu una oferta diversificada per donar resposta a les necessitats de cada centre. Pretén ajudar a millorar la competència lectora de l’alumnat: tallers de l’aprenentatge inicial de la lectura, tallers de lectura per a primària, taller Grup impulsor…

A la pàgina de “l’Impuls a la Lectura”podeu consultar tota l’oferta: mireu-la bé, de veritat que és interessant:

http://www.xtec.cat/web/projectes/lectura/impulslectura/propostaformativa1314

En el moment que travessa la formació permanent, penso que és una bona oportunitat que no s’hauria de deixar escapar.

A criteri vostre però, com sempre.

Reconec que em fa una certa cosa, però …

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

he d’admetre que m’hi he repensat força hores però, finalment m’he decidit: parlaré de la retallada en formació continuada!

Com podeu suposar em fa una certa cosa per allò de: “a aquest se li veu el llautó, llaura cap a casa seva”. Us ben asseguro que no és el cas. Probablement, la partida de formació ha estat de les que ha rebut més, un 81%. Aquest fet ha liquidat, de fet, els plans de formació de zona de la xarxa de Centres de Recursos Pedagògics. Amb tot, però, com a experts administradors de recursos escassos, n’hi ha que encara tenen un raconet. Un raconet que els permetrà respirar, però compto que només enguany i prou. L’any vinent anirem de funeral (no m’agradaria).

Com a alternativa, el Departament d’Ensenyament proposa la Formació Interna en Centre (FIC). El Departament d’Ensenyament nega que aquesta mesura sigui fruit de la improvisació i de la falta de diners… s’implanta com a «mesura ja prevista en el pla de xoc contra el fracàs escolar a Catalunya». Els centres rebran assessorament extern i disposaran a través d’internet de material actualitzat… «És un model inspirat en països com Finlàndia i Alemanya i suposa un canvi de cultura respecte a la formació permanent que s’estava fent fins ara»

Vaig tenir la sort d’assistir a una de les sessions de presentació, de la FIC, que s’han desenvolupat adreçades a destinataris diversos: unitats del Departament, responsables de serveis educatius, direccions de centres, etc. D’entrada he de dir, sincerament, que el plantejament em sembla seriós i suggerent. No tinc cap dubte que, aquest, el de la formació interna, és un camí que calia encetar. Els materials que es posen a disposició dels centres (en l’àrea que els conec) em semblen seriosos, ben construïts i justificats, teòricament i metodològica. Els tècnics als què se’ls va encarregar han fet una feina molt ben feta.

Dit això, però, tinc altres consideracions a fer. Totes es desprenen de l’experiència de molts anys de tombar pels centres educatius. Totes les podria justificar amb exemples molt i molt concrets.

0. Ja fa molts anys que predico amb l’exemple: treballo i ajudo grups de mestres i professors en la definició de “línies d’escola”. Ho faig amb absolut convenciment perquè sé que només la millora professional del treball col·legiat ens traurà d’on som. A través de la millora de les reunions, en sentit ampli i profund, els docents es poden professionalitzar.

1. Un dels punts més febles dels centres és la reflexió pedagògica. Només cal resseguir el contingut de les actes dels cicles (a educació primària) o dels departaments didàctics (a educació secundària) per comprovar que més del 95% del temps d’aquestes reunions s’esmerça en tasques de gestió escolar i acadèmica. La reflexió pedagògica resulta del tot inusual. Us posaré un exemple dramàtic: com és que després de les anomenades “Juntes d’avaluació docent”, l’endemà mateix, no es convoca una reunió d’equip docent (ESO) o de cicle (EP) per mirar d’interpretar, analitzar i millorar, si més no en part, a través de l’actuació dels docents, els resultats dels alumnes?

2. El nostre sistema educatiu és molt novell, molt, també en això. La consciència que “l’escola som tots” encara està verda, no hi som aquí. Tothom es posa a la boca conceptes que queden molt bé “bones pràctiques”, “intercanvi”, “treball en xarxa”; la realitat, però, tossuda, ens recorda cada dia on som realment. Aquí encara no hi som (i creieu-me que m’agradaria)

3. A les nostres aules hi ha portes ben tancades i experiències didàctiques ben custodiades. Dins la nostra tradició pedagògica no hi ha tampoc la figura de l’observador a l’aula. Els únics que hi entren i molt menys del que caldria són els inspectors i inspectores. Una de les coses que més sorprèn dels nous equipaments escolars anglosaxons i nòrdics és, precisament, l’absència de portes molt sovint. Per què es tanquen tant les portes? Hi ha moltes raons, sens dubte, ara bé una és la desconfiança professional en la nostra actuació. Només cal veure com a les reunions de treball col·legiat molt rarament es dóna el cas que un docent comparteixi una pràctica, i menys encara els resultats, amb els seus companys.

4. És cert que en els països septentrionals d’Europa aquest tipus de formació hi és, ara bé, el context professional és molt diferent, en tots els sentits. No considerar-ho ha estat una errada molt gran.

5. Encara que no es vulgui relacionar el naixement de la FIC amb les “retallades”, tothom ho ha fet; ha estat una “feliç coincidència” si més no. Per tant, com és lògic suposar, ja d’entrada aquesta proposta ha nascut “tocada”, no ha estat ben rebuda. I consti que ho considero una llàstima. No es pot anar contra la realitat: no era el moment de proposar aquesta mena de ball formatiu. Qui ho hagi decidit, ras i curt, s’ha equivocat perquè, en el fons, ha fet perdre validesa a la proposta (i això és una llàstima)

6. En resum i per no allargar-me: trobo que la FIC és una proposta que no s’ajusta, encara, a la nostra realitat (i no estic parlant de la crisis). Els nostres centres, la immensa majoria encara, estan verds en aspectes fonamentals per l’èxit d’una formació d’aquesta naturalesa.

Creieu-me que m’agradaria MOLT, MOLTÍSSIM, equivocar-me però no crec que els centres que s’apuntin a aquesta nova modalitat formativa superin l’1%

A veure-les venir, gràcies.

EL PERIODICO. 30.10.12
LA PARTIDA DE FORMACIÓ DELS MESTRES CAU UN 80%

La Generalitat diu que n’hi ha prou que els professors es donin classe entre ells
Els especialistes repliquen a Rigau que el reciclatge intern és insuficient

MARÍA JESÚS IBAÑEZ / Barcelona

Qui es vulgui reciclar, que demani ajuda a un company de feina. És la consigna que ha llançat la consellera d’Ensenyament de la Generalitat, Irene Rigau, als mestres, després d’haver retallat més del 81% la partida pressupostària destinada a formació contínua, que ha caigut dels 4,5 milions d’euros del 2011 a tan sols 850.000 euros aquest 2012. D’aquesta manera, cada centre ha rebut instruccions per posar en marxa aquest curs els seus propis programes de formació interna, o el que és el mateix, que els docents intercanviïn experiències, organitzin tallers o imparteixin seminaris a la resta de membres del seu mateix claustre. Que els professors d’informàtica ensenyin programació als seus col·legues d’anglès o que els de català expliquin als de ciències socials com es pot evitar que els alumnes segueixin cometent faltes d’ortografia.

El Departament d’Ensenyament nega que aquesta mesura sigui fruit de la improvisació i de la falta de diners. Assegura que la formació interna al centre s’implanta com a «mesura ja prevista en el pla de xoc contra el fracàs escolar a Catalunya». Els centres rebran assessorament extern i disposaran a través d’internet de material actualitzat, sosté la Generalitat. «És un model inspirat en països com Finlàndia i Alemanya i suposa un canvi de cultura respecte a la formació permanent que s’estava fent fins ara», afirma Carme Ortons, cap del servei d’innovació i formació d’educació infantil i primària de la Conselleria d’Ensenyament.

ELS PEDAGOGS EN DISCREPEN
En un moment en què la qualitat de l’escola pública està més qüestionada que mai, quan la mateixa Rigau demana ser més exigent amb les notes d’accés a les facultats de magisteri, ¿és encertat fiar el reciclatge dels docents exclusivament a la formació interna? «Encara que se n’ha de valorar l’eficàcia cas per cas, l’òptim seria que el mestre combinés diferents tipus de formació. També hauria de sortir del centre, conèixer què es fa en altres escoles», diu Anna de Montserrat, professora de Pedagogia a la Facultat d’Educació de la Universitat
Ramon Llull. «A vegades pot resultar fins i tot contraproduent que sigui un company de feina el que ensenyi a un altre, s’han de tenir en compte les dinàmiques del grup, el lideratge, l’autoritat», objecta De Montserrat.

«La formació interna té un risc si no s’aplica de manera correcta: per més que els mestres donin classes als seus companys, s’ha d’estar atent al que passa a l’exterior, què s’està investigant a la universitat, com s’actualitzen els continguts», indica Miquel Martínez, catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Barcelona.
Per això, ja són diversos els centres que han decidit que aquest any la seva plantilla no participarà en cursos de formació interna, avisa Dolors Farrés, directora del col·legi Can Coll, de Torrelles de Llobregat, un dels primers a oposar-s’hi.


Encara que la Generalitat ho matisa, el cert és que la tisorada que ha patit el capítol de formació del personal docent, que aquest any suposa tan sols el 0,01% del pressupost global de la conselleria, és inqüestionable. «Ha sigut una retallada tan brutal» que ja no queda «ni un euro per invertir en nous cursos, i ara l’Administració diu als mestres que es busquin la vida», denuncia Jaume Aguilar, president de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. «El que no es comprèn és el doble discurs d’Ensenyament, que, per una part, admet que hi ha dèficits en la formació inicial dels mestres, i, en canvi, no dóna prioritat als programes de formació contínua», afegeix Maria Vinuesa, membre de l’equip directiu del Grup de Mestres Rosa Sensat.

FALTA TEMPS
«El malestar dels docents ve no tan sols perquè se’ls privi de la possibilitat d’assistir a cursos de formació contínua fora del centre, sinó perquè l’augment de càrrega lectiva que han hagut d’assumir aquest curs també els resta temps per a la preparació de les classes i per a la formació pròpia», adverteix Vinuesa. Les direccions de col·legis, que no van saber fins al setembre passat que haurien d’autogestionar el reciclatge dels seus mestres i organitzar-se els seus propis cursos, estan intentant encaixar la formació dins de l’ajustat horari laboral. «Com que molts instituts tanquen a la tarda, alguns han decidit fer la formació després del migdia», indica Aguilar.
«El projecte per potenciar la formació interna s’ha dissenyat durant més d’un any i, encara que és cert que hi ha hagut una reducció pressupostària, els centres han de saber que rebran assessorament extern per a la formació dels seus mestres», assegura Joan Gumbert, subdirector d’innovació i formació d’Ensenyament. I afegeix: «La formació interna se seguirà potenciant, fins i tot quan els pressupostos tornin a créixer».

Formació? Per què?

Aquest és un petit extracte d’una entrevista feta a Juli Palou, col·laborador habitual del suplement “Ara Criatures” del diari Ara junt amb en Jaume Cela, mestre i formador de mestres.

Val la pena recollir-ne unes quantes idees que planteja:

Els processos de formació, com els d’innovació, no són d’una persona, o són d’un equip o no són.

Llegir l’article complet (val la pena)

En quines situacions la feina de formació als centres perd el sentit?

Crec que hem passat uns anys en que s’ha “abaratit” massa el preu de la formació, que hi ha hagut una inversió desmesurada, sense entendre tothom el que significa, el que comporta un veritable procés de formació. Si no hi ha un mínim de condicions i implicació no s’avança. Formació no vol dir reclamar l’ajut d’un formador que ajudi a millorar resultats quan, per exemple, en un centre es detecta que els resultats en comprensió lectora no són bons. A vegades es donen casos en que centres que, en principi, han demanat aquesta formació no estan preparats per rebre-la. I ho manifesten de moltes maneres, dient que no els hi va bé per les tardes, que només es poden quedar el migdia d’un dia de la setmana determinat, marxen abans perquè han d’anar a dinar o, quan els recomanes que llegeixin un article, no ho fan… En aquestes situacions veus clar que allò que estàs fent no té sentit.
En altres àmbits professionals la formació té un cost: en el camp de l’educació cal que tothom ho entengui així.

Però segur que sí que hi ha gent que ho entén d’aquesta manera…

I tant! Gent que està disposada a treballar, a llegir, a quedar-se si cal dues hores alguna tarda, un cop al mes; no és necessari cada setmana. Gent que reclama construir un discurs col·lectiu i s’hi esforça. I quan això succeeix, t’empeny com a formador; t’exigeix i et fa estar molt amatent a les demandes a fi de donar-hi resposta o si més no d’intentar ajudar a fomentar aquesta reflexió conjunta.
Són centres on sovint et trobes amb un equip directiu o coordinador que saben on van, saben el que volen i saben estar al seu lloc, conscients que en el procés de formació hauran de representar un rol que serà diferent del que acostumen a assumir davant el claustre; centres amb una certa estabilitat entre les persones, amb gent amb capacitat per parlar entre ells de les coses que els afecten…

Com a formador, la sensació més agradable que pots tenir és quan sents que tu també vas creixent amb el centre; quan sents que allò que fa un, dos o tres anys es va començar a engegar, comença a ser un vocabulari comú, una manera de parlar compartida…

La formació ben entesa és la que sorgeix d’una escola sensible que veu com s’ha encallat en un aspecte concret del projecte i demana ajuda per reflexionar conjuntament sobre aquest tema. De la mateixa manera, és també molt estimulant quan et trobes amb gent que estan muntant una escola amb tanta il·lusió que sovint es perden, es fan un embolic entre tantes coses que volen innovar, i en el discurs sobre les competències es plantegen, per exemple, si han de tenir una divisió disciplinar o no, si han de programar o no… I llavors és com si anessis estirant fils per situar cada tema en el seu lloc: tenir una programació és necessari; una visió disciplinar no es contradiu amb una visió competencial; que les competències no ens estalvien de dir que és important aprendre sinó tot el contrari… I com dèiem abans, avançar junts en aquestes reflexions és enormement positiu i engrescador. Els processos de formació, com els d’innovació, no són els d’una persona, o són d’un equip o no són.