Tag Archives: Forcades

Caram caram, la monja pica fort!

A l’atenció del Director/a

 

Benvolguda, volgut,

espero que, poc o molt, hàgiu pogut descansar com escau. Algun curs m’ha passat que l’he enganxat per davant o per darrera amb un altre. No és bo per ningú. Allò que el comú de la gent en diu “desconnectar” resulta del tot imprescindible humanament i professional, també. Igualment, espero que l’inici de curs hagi estat planer, malgrat les retallades i les conseqüències que hagin tingut en el vostre centre.

Us proposo de començar, encara, “lluny de l’escola”, abans que la gestió del dia a dia del vostre centre us limiti la perspectiva d’anàlisi de la realitat (consti que ho dic amb tot el respecte del món). Mireu, jo no sé vós, però servidor no se l’ha cregut mai aquesta crisi, si més no en els termes en què ens l’estan venent i que, lamentablement, la majoria l’hem “comprat” sense piular.

Us proposo, per començar, un plat fort. Suposo que esteu al cas de qui és la Sra. Teresa Forcades, va sortir a la llum pública, sobretot, en el temps del “bluf” de l’anomenada “GRIP A”. Potser ja la vau sentir a la seva intervenció en el programa “Singulars” de la televisió de casa nostra. Si no ho vau fer és recomano MOLT que busqueu el temps per escolar el vídeo del programa, amb temps i serenor, però.

http://www.treecreativity.com/2012/07/teresa-forcades-capitalismo-no-es-etico.html


A veure què us sembla.

I si us ha agradat, us convido a llegir una mica més perquè resulta que l’esmentada senyora, monja benedictina del Monestir de Sant Benet de Montserrat, just abans d’acabar el curs (els dies 7 i 8 de juny a la Seu d’Urgell) va demanar no reconèixer el deute extern i portar els polítics a la justícia per la crisi econòmica ,com s’ha fet a Islàndia; i va proposar fer el mateix que Correa a l’Equador: investigar el deute extern i no pagar el que sigui “il.legítim”. Forcades denuncia que s’està desmantellant l’estat del benestar  “per una onada neoliberal que ‘ha costat sang i revolucions en el segle XX” i es pregunta “si ens permetem mentalment pensar en una alternativa al capitalisme”. Per Forcades, “el lliure mercat és una fal·làcia que oculta qui i on es regula”.

Aquestes i moltes altres declaracions les va fer en el transcurs de la conferència inaugural de la 23 Trobada empresarial al Pirineu,  que es va fer aquest estiu a la Seu d’Urgell.

Mercat


“Qui pren les decisions? Qui regula a qui les pren? Qui les coneix? Qui té la responsabilitat d’aquestes decisions? La fal·làcia del lliure mercat amaga on i qui les regula. És un eufemisme o una burla parlar de llibertat en el mercat. Les grans empreses que es deslocalitzen cada dia ho tenen més fàcil per operar a nivell internacional, mentre que els treballadors no, cada dia tenen lleis d’immigració més estrictes i tenen el moviment més controlat. No formen part els treballadors del mercat en aquest sentit ampli? Es pot considerar doncs lliure aquest mercat si no contempla tots els seus membres?”

Marc capitalista


“Fins fa poc parlàvem de capitalisme salvatge als EUA, però a Europa es parlava de capitalisme de l’estat del benestar. El benefici no pot ser l’últim marc de presa de decisions perquè això no crea relacions igualitàries, provoca diferències entre rics i pobres. No tothom neix amb la mateixa intel·ligència, talents o oportunitats. En el marc del capitalisme salvatge, la societat no té responsabilitat per compensar-ho. Les compensacions de l’estat del benestar, que han costat sang i revolucions durant el segle XX, s’estan desmantellant en els últims anys d’ofensiva neoliberal.”

“Elements com l’ensenyament, la salut, l’habitatge i l’alimentació haurien de quedar al marge de l’especulació”, ha dit Forcades, i ha defensat que “el millor sistema no és el que té com a objectiu la maximització del benefici sinó la germanor”. “Les 500 empreses més grans del planeta tenen un benefici que equival al 51% de la riquesa del món”, ha afegit.

Antropologia i capitalisme


“Una persona pot crear una empresa i d’altres persones poden treballar per a aquesta persona. Una persona ven part de la seva capacitat de treball a través d’un contracte a un empresari i aquest últim té un benefici i gaudeix del dret del marge de benefici. Des d’un punt de vista antropològic això provoca una anàlisi: Què ocorre amb la relació contractual quan falla l’ètica?”

i, ja per acabar, si sou una senyora o un senyor com cal, potser, també us agradarà llegir aquestes altres declaracions d’aquesta monja:

“Si les dones de l’Església volguéssim, això canviaria en 24 hores”

CARLES CAPDEVILA

Monestir de Sant Benet 20/07/2012

http://www.ara.cat/estiu2012/Teresa-Forcades-lEsglesia-volguessim-canviaria_0_739726175.html

Teresa Forcades i Vila (Barcelona, 1966), llicenciada en medicina i teologia, doctora en salut pública, és monja benedictina al monestir de Sant Benet i una celebritat mediàtica (amb imitació al Polònia inclosa) arran dels vídeos en què va criticar la indústria farmacèutica i la psicosi per la grip A per afavorir les campanyes de vacunació. Referent de la lluita de les dones de l’Església, manté la crítica contra els abusos en la medicalització de la societat. (Entrevista publicada el 26 de febrer)

Fa dies que no tenim notícies seves. Quina en prepara?

Ep! Que jo no en vaig preparar cap! Allò de la grip no va ser buscat, sinó fruit d’un neguit personal i compartit que va tenir una difusió inesperada. El rebombori no s’ha acabat, tinc molta demanda d’ajut que vull respondre, tant amb particulars com amb mitjans, conferències… I preparo un llibre sobre la medicalització.

Me’n resumeix la tesi?


El títol potser acabarà sent La desmedicalització , perquè és possible fer-ho d’una altra manera. A l’època moderna medicalitzar era introduir mesures higièniques, cures antibiòtiques i, per tant, com més medicalitzada era la societat, més sana. Avui com més medicalitzada està una societat més malaltia hi ha, perquè atribuïm una etiqueta diagnòstica a fenòmens de la vida quotidiana que anys enrere a ningú se li hauria ocorregut etiquetar com a patologia, per exemple la fòbia social, que abans en dèiem ser tímid. A més, se li proposa un tractament farmacològic de per vida, perquè com que és un tret caracterològic…

Més exemples.
El sexe, amb el reduccionisme farmacològic que diu: “Això és un problema mèdic i hi ha una píndola que ho pot millorar”. Un altre exemple és el de la mort, que la reduïm a converses del tipus: “Que ha passat el metge? Han apujat l’oxigen? Ja li han donat la pastilla?…” I amb això van passant les hores, i no hi ha hagut espai social per abordar la realitat espiritual o humana. Un altre cas, la hiperactivitat infantil. Hi ha hagut iniciatives -pagades per les cases que patrocinen un medicament- que són les informacions en les quals ens basem per dir que hi ha un gran percentatge de nens que tenen aquest problema, i han de comprar tal pastilla.

Potser som nosaltres els que demanem etiquetes, una solució fàcil per a cada cosa.


I tant. Hi ha uns interessos externs però la consciència humana sempre és més potent, a tu no et venen la moto si no et deixes. Però Illich ja va dir que “el sistema mèdic ha esdevingut un perill per a la salut” i també que “l’obsessió per la salut ha esdevingut una patologia”. A Jesús l’haurien omplert de pastilles avui, perquè no crec que tingués complet benestar social i físic. Ningú no deixa -amb raó- que el capellà li digui com ha de viure, i en canvi tu vas al metge i allà sembla que et puguin dir el que has de fer i el que no has de fer. Això serà si tu vols.

No té por de criminalitzar tota una indústria que ha salvat moltes vides?

No pot ser que la salut sigui un negoci, en això sóc radical. Evidentment, la indústria no és tonta i, si hi ha una universitat que està fent una investigació que és bona, va allà i li compra la patent, però el que ha beneficiat la humanitat és el que s’estava inventant: que ens vingui una indústria i hi faci negoci no ens fa cap bé.

Però els investigadors ho fan amb l’esperança que els hi compri algú.


Si ho fan amb aquesta esperança no descobriran mai res de bo. Hi ha una crisi d’innovació perquè es fan drogues que són repeticions amb una variació de molècules mínima per poder-les patentar com a noves. Per innovar de veritat has de tenir un cor i una ment oberts, has de ser una mica geni i no pensar en els diners.

Què en pensa, de l’homeopatia?


L’homeopatia i les medicines alternatives han estat un descobriment per a mi des que sóc al monestir. La medicina convencional és molt decebedora per a les malalties cròniques. A més, ara sóc acupuntora. A una germana amb artrosi que té 90 anys la pastilla li fa efectes secundaris, i amb les agulles el mal li marxa igual.

La indústria farmacèutica no és tan intocable com diuen, vostè l’ha tocada i no li ha passat res. O sí?


Van retirar el finançament d’un congrés en què jo anava a parlar. Si estigués en exercici mèdic dintre del sistema sí que m’haurien passat coses.

Quines?


La promoció i el finançament cada vegada més depenen d’aquestes indústries, tant a la Facultat de Medicina com pel que fa a les possibilitats dels parcs biomèdics de recerca, que cada vegada més depenen de capital privat. Quan es parla de partenariat públic-privat, si la capacitat decisòria és del privat és una estafa a l’erari públic.
El que fa la indústria farmacèutica, primer espantar-nos i després vendre’ns la solució, no és també el que fa l’Església?
Sí, i quan ho fa és un abús de poder. La por és el pitjor argument que pots fer servir. Vendre un Déu que jutja, que castiga, que t’està vigilant a veure si t’equivoques i que té uns representants que et vigilen de més a prop és una perversió que m’indigna més que les farmacèutiques. El que m’agrada dels Evangelis és el missatge alliberador, que tu estàs fet a imatge de Déu, que Déu és amor i llibertat absoluts i tu ets una concreció de l’amor i la llibertat de Déu a l’espai i el temps, ets una peça única i ets estimat des del principi, t’han fet per amor i per amor t’esperen, a mi m’encanta això!

Els seus pares no eren creients, oi?


El meu pare es deia clarament ateu, ara ja no sé si se’n diria, i la mare no es diria atea però de l’Església més aviat m’havien ensenyat a sospitar-ne. Jo abans dels 15 no m’ho havia plantejat, em van dur a una escola laica i catalana. Més endavant, la meva experiència a l’escola Sagrat Cor era crítica perquè les monges ho feien tot en castellà, jo prenia els apunts en català i em deien roja… Però allà, en unes convivències en què ens van posar una Bíblia a les mans, vaig tenir un impacte molt gran, i vaig enfadar-me: “He perdut 15 anys de la meva vida! A mi ningú m’ha explicat això!”

Encara va trigar a fer-se monja.

Sí, no va ser fins anys més tard, vaig venir al monestir a preparar uns exàmens de medicina i va començar aquesta lluita interior, que és una barreja de fascinació i terror: “Això que sento és Déu que m’està parlant? Si ho és, és fascinant, i si no ho és potser m’estic tornant boja”.

I veure que l’Església no avança en temes com l’homosexualitat i el paper de la dona…

Jo sóc fidel al que m’ha semblat que era de Déu i sóc crítica amb la institució. Els monestirs són espais de realització femenina independents de la societat patriarcal. És un àmbit de dones en què els rols típics de feminitat i masculinitat no poden jugar-hi cap paper.

Però quan veu el Papa a la Sagrada Família i veu aquelles monges allà que fan de minyones, o quan vostè no pot oficiar una missa…


Em situo amb tota la crítica, i amb la consciència que jo no vull esperar que canviïn les coses des de dalt. Si les dones de l’Església volguéssim, això canviaria en 24 hores. Només que no anéssim a les esglésies, ja cauria tot. I així estem. Jo crec que això no aguanta gaire més.

Deu estar a favor de tots els vels, si vostè en porta.

El criteri fonamental és: “Això és el que volen les dones o és el que diu algú que han de voler?” Si visc en una societat musulmana en què si no porto vel o burca em cremen o fuetegen, doncs això no pot ser.

Llegeix diaris?


Tinc una malfiança de la independència actual dels mitjans de comunicació. Això de Líbia és una vergonya com ha anat. És un assassinat descarat, és una intervenció injustificada i és una manera d’anar a fer de salvadors d’un país que provocarà el mateix que a l’Iraq i l’Afganistan, que estan molt pitjor ara. És d’escàndol la poca capacitat crítica de la informació en política internacional.

És independentista?


Sí, puc ser independentista perfectament. El que trobo ridícul és que això no es pugui plantejar com una opció. L’exercici de la política responsable per mi passa per integrar estructures cada vegada més solidàries. Hi ha prou experiència històrica acumulada per saber que un govern proper és el que tu pots fer responsabilitzar de manera més directa. I que com més amunt vagis, i ara passa a Europa, la burocràcia és complexa i allunyada de la presa de decisions. La Trinitat ja ens diu que la diversitat és òptima, que no hi ha una unitat més enllà de la diversitat.

Així, l’Església espanyola no ha entès la Santíssima Trinitat?


No, en absolut. Aquesta idea d’uniformitzar és una idea absolutament contrària al que es dedueix de la visió del món cristiana.

Arribarà la independència de Catalunya?


Si volem, sí. Això és el mateix que les dones a l’Església. Si volem, en 24 hores. I no ho dic de broma, jo m’ho crec això, creure-s’ho és fonamental. Si esperes que ells moguin peça, ni en 24 hores ni en 24.000 anys.

És optimista malgrat la crisi?


Estic preocupada. Penso que els nivells de patiment, d’abús, d’injustícia que s’estan donant són d’escàndol majúscul i empitjoraran. Hem de fer cas de les reivindicacions més bàsiques del moviment dels indignats .

Amb tanta feina i la seva capacitat de lideratge, no se li fa estrany estar quieta al monestir?


La vida monàstica no és una república feminista independent on no ens importa el que passa. Tenim molts lligams, no és un refugi emmurallat.

Es veu tota la vida aquí, a Sant Benet?


Si Déu vol. Però si en algun moment he de dir alguna cosa que pot posar en perill que jo pugui continuar aquí, l’he de poder dir. És una exigència que tinc amb mi mateixa, la coherència i la fidelitat a la veritat. Aquí he trobat la meva llar i puc créixer i ser jo mateixa, però haig de ser capaç de posar-ho en joc. El cristià s’ha de mirar en Jesús, i a Jesús les coses no li van anar gaire bé. Sé que em poden passar coses que no espero.