Tag Archives: festes

Colonització?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

no sé com porteu la dialèctica “Castanyada vs Halloween”. Servidor no gaire bé, de tota la vida. No hi puc fer més. Quan aquest dies, per la ràdio, escolto dir al responsable d’una gran superfície que ha ESGOTAT “les màscares de “Pallasso assassí” penso que no anem gaire bé. Quan ja fa dies veig que els aparadors dels supermercats, dels estancs, de les perfumeries i dels quioscs estan plens de bruixes i de carbasses penso que no anem gaire bé. Quan entro a moltes escoles i els primers que em saluden són una bruixa i un parell ratpenats penso que no anem gaire bé. Quan aquest matí al metro em trobo més d’una parella d’adolescents amb els llavis pintats de color morat, molt fosc, penso que no anem gaire bé.

Continue reading

Celebro que algú pensi com jo, i vos?

 

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, benvolguda,

a pilota passada, i ben passada, recupero una opinió d’un lector del Punt Avui. Me la vaig guardar al calaix perquè vaig pensar: hi ha algú que pensa com jo, no estic sol, que bé!!No sé a vós, però a mi això del Carnaval penso que ja fa anys que ho hauríem d’haver bandejat de la feina anual de l’escola. A les primeries de la dècada dels vuitanta servidor també es va disfressar, es va posar un nas vermell i va sortir al carrer les vegades que va convenir. Només hagués faltat.

En aquell moment sortíem d’una nit molt fosca en tots els sentits, també en el de les festes populars. L’escola havia d’assumir una tasca de recuperació, inqüestionablement. Des d’aleshores, però, han passat molts anys i molts carnavals. A les ciutats, i als pobles, hi ha entitats i colles que se n’ocupen. Els Ajuntaments tenen assumit que hi han de dedicar uns diners. Voleu dir, doncs, que no ha arribat ja el moment de deixar d’ocupar-nos-en?

Per què… siguem justos i honrats, professionalment. Quina proporció hi ha entre les hores esmerçades i l’aprenentatge dels alumnes? Hi ha algun centre que s’ho plantegi, de veritat, com una tasca educativa, vull dir que en faci una programació didàctica amb tots els ets i uts? Que a les famílies els agrada veure els seus cadells “disfressadets”?, doncs que els portin a les rues infantils que s’organitzen arreu. Penso que només en comptadíssimes ocasions, encara, trobaríem escoles on encara es pugui justificar el carnaval.

L’escola, per favor, que s’ocupi del que li és propi, només: ensenyar a llegir i a escriure
No sé si sou de la mateixa opinió, és clar.

EL PUNT AVUI.

11.02.13:

OPINIÓ

CARNAVAL A L’ESCOLA CARLES RIBERA

No puc parlar del tema en primera persona perquè no tinc mainada disponible, però per proximitat familiar i veïnal aquests dies m’he fet una idea de la situació que es viu a les escoles amb les festes de carnestoltes. Em pregunto si resulta normal que la preocupació educativa bàsica des que va començar el febrer hagi estat de què coi es disfressaran les criatures a l’escola.

Ep, que consti que és una decisió controvertida i difícil si es té en compte que en la tria hi conflueixen els gustos dels pares, els capricis de la mainada i els prejudicis dels educadors, perdó, les orientacions pedagògiques dels mestres. Si voleu ho canviem i hi posem gustos de la mainada i capricis del pare. Si voleu hi posem que sovint costa diferenciar, en aquestes entranyables disputes domèstiques, qui és criatura i qui progenitor.

Sigui com sigui, no acabo de tenir clar quines són les virtuts pedagògiques de portar els marrecs a escola guarnits de centurió romà, de pistoler del llunyà oest americà (amb cartutxera de dues pistoles) o de nina monster high. No ho dic pas perquè tot això fomenti l’agressivitat i el bel•licisme. Un servidor es va fer un tip de jugar a soldats i en una guerra de veritat només sabria fer-hi el paper de pròfug o de mort. Si ho dic, doncs, és perquè no veig la gràcia en el fet que el temps i els esforços a l’ensenyament, especialment ara que anem curts d’armilla, s’hagin de destinar a un tipus d’oci que es pot (i s’hauria) de practicar en família o amb amics fora de l’horari escolar. De vegades penso que el sistema educatiu es dedica a formar la mainada d’aquest país com si tots fossin orfes de pare i mare. Ei, segur que vaig errat.

 

Sant Esteve

A l’atenció del Director/a

Benvolgut/da
Dies de tradicions, d’àpats generosos i tertúlies familiars llarguíssimes. Avui la de Sant Esteve. Passa que, molts cops, fem les celebracions sense saber-ne ben bé els orígens.Em permeto fer una pizellada a la festivitat que avui ens ocupa.

Sant Esteve se celebra l’endemà de Nadal perquè se’l considera el primer (proto màrtir) màrtir de la cristiandat, morí apedregat per l’enveja que generava a les classes dirigents, sobretot religioses. A la cultura cristiana es considera que el dia en què moren els màrtis, de fet “neixen”. Sant Esteve en morir, nasqué com a sant, i l’Església el situa, per tant, l’endemà del naixement de Jesús. Una qüestió deferent és saber per què fem festa a casa nostra, per Sant Esteve. Cinc cèntims: com recordareu, Catalunya, formava part de la “Marca Hispànica” de l’imperi franc en que es va establir que l’endemà de cada pasqua (PAS) seria festiu. És precisament per això que els pobles de la cristiandat carolíngia preservem aquest llegat, l’endemà de la Pasqua de la Nativitat del Senyor (Sant Esteve), l’endemà de la Pasqua de la Resurrecció del Senyor (El dia de la mona) i a molts pobles i ciutats de la Catalunya vella es conserva, com escau, el segon dilluns de pasqua (la Pasqua granada)…  Vet-ho aquí que tot plegat, no és més que un tret diferencial i identitari clau, que es remunta als orígens de la nostra nació, de la nostra gènesi com a poble. Com han “d’entendre Europa” els escolars actuals? mare meva!
I per què es decidí de “festejar” més les pasqües? Per poca història que recordeu sabeu que al segle VIIIè (732), hi hagué  la batalla de Poitiers o de Tours. En aquesta, els exèrcits francs van derrotar els exèrcits islamistes. I segons la tradició ho van fer amb un desvantatge notable d’efectius: 75.000 homes, van derrotar un exèrcit musulmà de 400.000. L’esdeveniment va aturar la invasió d’Europa per part dels musulmans i preservà el cristianisme com la fe dominant durant un període en què l’islam estava arrasant les restes dels antics imperis romà i persa. L’any 768 va ser coronat emperador Carlemany, els exèrcits del qual arribaven als Pirineus, i que, amb posterioritat a aquesta data ajudà els comtats catalans en la recuperació de les terres al sud dels Pirineus. En aquest període tingué lloc l’edicte imperial segons el qual en les seves terres cristianes l’endemà de cada pasqua seria festiu. I d’aleshores fins ara. Per això és festa per Sant Esteve a casa nostra, i per això a Espanya no n’és, no formava part de la “Marca hispànica”

 

Festes a l’Escola?

A l’atenció del Director/a
Benvolguda/volgut
amb les restes de la darrera celebració de la castanyada encara als passadissos de les escoles i, potser, amb el torrador en un racó del pati, començarem a enfilar la cursa per arribar al Nadal: guarniments domèstics i urbans, nadales, versos, llistes i llistetes, dinars o sopars volguts i no volguts, pessebres, “Pares Noels”… tot un festival
Quin paper hi juga l’Escola en tot aquest maremàgnum de celebracions? Què n’aprenen ens alumnes? Es plantegen les celebracions escolars després d’un treball col·legiat de reflexió sobre els objectius que es pretenen assolir amb la seva realització? O pel contrari, es fan “perquè sempre s’ha fet així”?
Alguns ja m’ho heu sentit dir: no té cap sentit, cap ni un, que els mestres dediquin hores de reunions de cicles i claustres a decidir amb quin ordre sortiran els alumnes a cantar el dia de la festa de nadal, o quins guarniments penjarem als passadissos per la Castanyada, o a les finestres de les classes; o encara pitjor, qui farà les disfresses de Carnestoltes, si els alumnes o els mestres O potser millor encara, farem que ens hi ajudin les famílies!!
Trobo que tot plegat té poc sentit, educativament parlant, és clar. L’Escola , durant un temps, ha tingut, sens dubte, un paper fonamental en la recuperació d’algunes festes tradicionals que, després d’un “hivern” de molts anys, havien quedat enterrades. Ara però, la majoria d’aquestes festes estan recuperades. I potser l’Escola hauria de plantejar-se anar més enllà, fer altres coses: per què no un butlletí de celebració d’un “Nadal sostenible”?, per exemple
Acabo amb un prec: si decidiu continuar ceebrant-les, com sempre, que no sigui, només, amb l’argument del “sempre s’ha fet així”. Us proposo que deixeu parlar els alumnes, escolteu-los; permeteu-los que siguin ells els actors, que organitzin les celebracions, que en facin els programes, els cartells i les invitacions. Us ben asseguro que pot ser un bon projecte de treball i que d’aquesta manera sí que les escoles tindran tot el seu sentit.
Tot plegat venia a tomb per dir que m’ha agradat la reflexió d’en Jordi Sedó, i sobretot el títol: FESTES? PARLEM-NE!!
La Castanyada i altres tradicions a l’escola
D’ençà de l’inici del procés de recuperació d’algunes de les llibertats que ens havia arrabassat la dictadura franquista, un dels compromisos que va agafar espontàniament l’escola va ser el de recuperar les tradicions populars catalanes i tornar-les a col·locar al bell mig de la societat, que les havia vist proscrites durant tants anys.
Així, l’escola va fer seves festes com ara el Carnestoltes o la Castanyada i va recollir tradicions com la de fer cagar el tió, fer el pessebre o celebrar jocs florals i regalar roses per Sant Jordi, entre altres coses. I la veritat és que se’n va sortir prou bé. No és que hagi estat tan sols per l’escola, però sí que és cert que totes aquestes tradicions es van recuperar i van tornar a ser novament al centre de l’activitat popular cada cop que tocava i que l’escola hi havia contribuït d’una manera clara.
Amb el pas dels anys, però, un cop ja estaven novament consolidades i la negra etapa del franquisme havia esdevingut, per a la canalla que ocupava els seients de les escoles, únicament una pàgina més als temes d’història, a parer meu, totes aquestes celebracions van deixar de tenir sentit en el si de la institució escolar perquè els nens feien castanyades pertot arreu: si el 31 d’octubre queia com enguany, al col·legi en feien una tres dies abans del dia que tocava, en feien l’endemà a l’esplai i també en feien diumenge al barri i dilluns, a casa. I quatre castanyades em sembla excessiu, dins un mateix any.
D’aquesta manera, aquestes festes, a l’escola, es van començar a fer, a parer meu, mancades de l’objectiu primer que les havia impulsades i que els donava tot el sentit del món, que era –no ho oblidem– recuperar per al carrer una tradició que s’estava perdent. No crec que hi hagi gaires escoles, avui, que prèviament a una d’aquestes festes estableixin uns objectius actualitzats i pensats de manera responsable, més enllà de dur a terme cegament una activitat que ningú no s’ocupa de posar en qüestió. Potser m’equivoco i, segurament, hi deu haver unes quantes excepcions, però, en general, em fa l’efecte que avui es fan senzillament per costum, perquè cada any es fan i perquè seria, efectivament, molt costós per a una escola explicar per què caldria deixar de fer-les. Sobretot, seria difícil explicar-ho a algunes famílies, que, acostumades a anar a l’escola per Carnestoltes a treure unes fotos precioses de la nena vestida de princeseta o del nen abillat com un monstre vivent o com un vampir, segurament no es deixarien convèncer fàcilment que, a l’escola, les criatures no van a exhibir-se ni a fer l’animalot, sinó a complementar l’educació que se suposa que reben a casa. I, així, a les escoles, continuem celebrant les mateixes festes d’una manera gregària, sense l’esperit crític que crec que hauríem de tenir i sense plantejar-nos gaire què aporten a la nostra tasca com a pedagogs.
Per això, des d’un temps ençà, sóc partidari de replantejar-nos la gestió d’aquestes festes a l’escola, de renovar conceptes i de reformular objectius per tal d’adaptar-les a la situació actual. Si ja es fan uns carnavals d’allò més vistosos a tots els pobles del país i cada entitat ja celebra la seva castanyada i les famílies que volen ja fan cagar el tió a casa seva, potser seria hora de plantejar-nos de substituir aquestes celebracions anuals per altres de diferents com ara, posem per cas, una que tingués com a objectiu conscienciar de la importància de conservar el medi ambient, o de fer un consum responsable, o l’acceptació de totes les ètnies, o impulsar la recuperació de l’ús normalitzat de la llengua catalana al carrer o fomentar el respecte pels drets de la dona, entre moltes altres possibilitats. És a dir, festes en què l’escola es posés, veritablement, al servei d’un objectiu comunament acceptat, en comptes de seguir gregàriament el que fa la multitud.
I, a propòsit d’això, no serà sobrer de recordar un altre tema que, darrerament, s’ha comentat a bastament, no és altre que certes tradicions que s’havien aconseguit recuperar s’estan tornant a perdre, mentre que l’escola, completament mancada del lideratge social de què va fer gala durant els setanta i els vuitanta en aquest sentit, hi contribueix d’una manera vergonyosament submisa. Què fa, si no, l’escola quan, al costat de les castanyes, els moniatos i els panellets de tota la vida permet i fins fomenta l’aparició de carabasses decorades per a una celebració paral·lela del Halloween anglosaxó, de nul·la tradició a Catalunya que si badem una mica arribarà a col·locar-se en el lloc de la nostra Castanyada i a desplaçar-la definitivament? Quin paper fa l’escola quan, en alguns casos, permet que elHalloween substitueixi la nostra festa tradicional, utilitzant la coartada que els nens estudien anglès?  Com si no estudiessin català, també…! Què fa, si no, l’escola quan, en comptes del pessebre i els Reis Mags d’Orient de sempre, guarneix l’edifici amb imatges del Pare Noel i tot d’avets, que mai no havien format part de les tradicions nadalenques catalanes fins que la globalització cultural ha començat a engegar a dida els costums dels pobles petits com el nostre que no tenen prou amor propi per a defensar-les i s’avenen a blegar-se a la fascinació que senten per altres cultures que, a causa del complex d’inferioritat col·lectiu que pateixen, consideren més dignes que la pròpia?
La aconfessionalitat de l’escola és l’argument que més s’esgrimeix per a justificar l’absència del pessebre, però la veritat és que avui, segons com es visqui a casa, aquest és més un element ornamental que no pas de reafirmació de la fe. Recordo que el meu fill gran, per exemple, com que no li compràvem gaires pistoles, jugava a guerres amb les figures del pessebre…! I, en qualsevol cas, no és una contradicció injustificable entestar-se a no fer el pessebre a l’escola i, en canvi, no deixar de celebrar tossudament, any rere any, la festa de Nadal?
Tal com estan les coses, em refermo en la meva voluntat de repensar de dalt a baix les festes a l’escola, però potser sí que no trigaré gaire a rectificar i afirmar que torna a tenir sentit intentar que l’escola contribueixi novament a recuperar unes tradicions que s’havien començat a perdre, però que s’havien recuperat i que avui s’estan tornant a perdre, però perquè jo rectifiqui aquests plantejaments, caldrà que les que defensi l’escola siguin les tradicions genuïnament nostres, en comptes de deixar-se dur, pendent avall, per la força que té una societat que ja comença a no reconèixer-se en les pròpies coses i en els propis costums. I és que, si la Castanyada o el pessebre s’han de perdre perquè la societat així ho vol, almenys, l’escola no hi hauria de contribuir legitimant celebracions alternatives completament alienes a la nostra cultura.