Tag Archives: escriptura

Aprofitar les vacances

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
ja ens hem polit el primer trimestre del curs, pim-pam. Ara toca allò dels dinars i les trobades familiars, més o menys volgudes i consentides. Com se us presenta tot plegat? Conec força persones, sobretot homes, que aquests dies se senten particularment incòmodes; algun dia m’agradaria escatir el perquè d’aquesta realitat de gènere.

Suposo que esteu al cas que, a partir del mes de gener, s’iniciarà una activitat formativa promoguda pel Departament d’ensenyament batejada amb el nom d’ “araESCRIC”. Vull pensar que heu rebut la corresponent invitació a participar-hi, des dels vostres Serveis Territorials. El programa és la lògica continuació de l’Estratègia d’Impuls a la Lectura.

ara escric

Es va presentar  el passat dijous dia 10 a les instal·lacions del CESIRE, en un acte presidit per la Consellera d’Ensenyament

http://web.gencat.cat/ca/actualitat/detall/Programa-Ara-Escric

http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/286527/ca/ensenyament-potencia-lescriptura-materia-transversal-assignatures-partir-curs-vinent.do

La proposta s’articularà en un cicle de sis conferències que es desenvoluparan al llarg del segon trimestre a tots els Serveis Territorials. A l’escrit que heu rebut us han recomanat de seleccionar persones representatives del vostre centre, amb pes i crèdit pedagògic. L’activitat s’ha configurat atenent tres grups de destinataris: mestres de parvulari i cicle inicial d’educació primària (EP) / mestres dels cicles mitjà i superior d’EP i professors d’educació secundària obligatòria (ESO). Es pretén que a cada cicle hi puguin assistir dues o tres persones en representació de cada centre. Les temàtiques de les conferències, de fet, representen els eixos de la didàctica de l’escriptura i, per tant, els aspectes que caldria aprofundir per intentar millorar els resultats dels alumnes en competència escrita.

Tot plegat s’endega perquè els resultats de competència escrita dels alumnes tenen “molt marge de millora”. Es passen tot el dia amb l’estri d’escriptura, o el teclat, a la mà i tot i així els resultats són manifestament dolents, a nivell de país, és clar. Si us mireu amb deteniment la publicació del Consell Superior d’avaluació (Quaderns, 32) relacionada amb els resultats de les proves de competències bàsiques de 2015 podreu fer-vos una idea de la situació. Us recomano que aneu directament a les pàgines 17 i 18:

http://csda.gencat.cat/web/.content/home/consell_superior_d_avalua/pdf_i_altres/static_file/quaderns32.pdf

aval

Ens hi hem de posar en això de l’escriure. Alguna cosa falla si després de tants anys d’escolaritat els alumnes de sisè d’EP i de 4t d’ESO no se’n surten amb uns d’exercicis d’escriptura com els que se’ls proposen. Ah, i una cosa encara més preocupant: sabeu quin és l’aspecte de l’expressió escrita en què obtenen més mals resultats? Doncs a l’ortografia!!!! Sí senyor, a l’ortografia. La cosa té nassos, no? Els proposem de fer una pila de quaderns i exercicis d’ortografia i va i resulta que és en aquest apartat on queden més retratats, els pobres.

Els centres ens hi hem de posar, no hi ha excusa, creieu-me. L’escolaritat obligatòria no es pot finalitzar amb uns índexs de competència escrita tant baixos. Cal plantejar i abordar la qüestió de d’una perspectiva professional i no “tirant pilotes fora” (la culpa la tenen els alumnes, les seves famílies, el Departament d’Ensenyament, la societat, els mitjans…) Com va dir l’Emília Ferreiro, l’escriptura és important a l’escola perquè és important fora de l’escola, i no a l’inrevés. Per tant, feu-vos un favor, seleccioneu persones valuoses per assistir a aquests cicles de conferències i després que siguin elles que es posin al davant dels treballs interns que considereu necessaris en el vostre centre.

Canvio de registre. Ara me’n vaig a com escrivim nosaltres, els adults. Com ho teniu això? Com escriu el personal docent que es guanya la vida en el vostre centre? Mireu, jo només puc parlar dels correus electrònics que rebo dels centres, centenars al cap d’un curs escolar. Sap greu dir-ho, però la majoria tenen problemes de coherència, de cohesió i també de registre. És la “meva veritat”, vós, potser, en tindreu una altra. Les dues reals, però.

Bé, doncs, aprofitant que la setmana vinent s’encetaran dues setmanes de descans a les escoles he pensat que , potser, us agradaria donar un cop d’ull a les 10 errades més freqüents a l’hora d’escriure en català. La sra. Griselda Oliver i Alabau ha publicat un article molt interessant a la secció “Homo fabra” del Núvol, el digital de cultura:

hf

http://www.nuvol.com/noticies/deu-errors-frequents-en-catala/

Hi trobareu la majoria de qüestions que us fan patir a l’hora d’escriure. Jo n’he trobat una colla: el règim preposicional del català, l’ús del verb ser i de l’estar, la qüestió dels gerundis… Potser podríeu reenviar l’article a tots els mestres i professors del vostre claustre i recomanar-los que “aprofitin les vacances” per millorar la seva competència escrita, no? Serà complicat millorar la dels alumnes si no ens posem, alhora, amb la dels docents.

Gràcies, de veritat, pel vostre compromís.

Bon Nadal!!

L’aniversari d’un soroll

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
tot just fa un any, a començament de desembre de 2014, hi va haver “soroll” amb les lletres, ho recordeu? Vet-ho aquí que Finlàndia, el país que té l’escola pública que molts voldríem es deixa caure amb una notícia que afecta a la lletra manuscrita lligada. A partir d’aquest moment a moltes escoles del país es va encetar un debat, de vegades agre i tot, al voltant de la tipografia més adient per succeir a la lletra majúscula de pal sec: manuscrita lligada, manuscrita script (la dels diaris per entendre’ns).

lletra

w

 Hi hagué tant de soroll que fins i tot va haver de sortir el Secretari de Polítiques Educatives (En Joan Mateo) a dir el què: Les directrius del Departament d’Ensenyament són clares “Recomanem que s’aprengui la lletra de pal i després es passi a la lligada”. La lletra lligada, a banda del vessant estètic, té diversos avantatges pedagògics. “Es treballa la  psicomotricitat fina (la gimnàstica seria la psicomotricitat gruixuda), la fixació de conceptes i la de lletres en el marc d’un espai (Diari ARA 6 de desembre de 2014)

Com sabeu, la lletra “script” és la que utilitzen la majoria de països de l’entorn anglosaxó. Nosaltres, no. Des de començament del segle XX hi hagut a casa nostra una forta tradició d’educar el traç dels infants amb els grafismes manuscrits “lligats”. Les lletres de resseguir de Maria Montessori en serien un exemple; les “Lletres de colors” d’en Josep M. Cormand (Ed. Casals) un altre. Al voltant del tipus de lletra sempre hi ha hagut soroll, sobretot en relació al moment oportú per fer el canvi. Hi ha escoles que, tant sí com no, proposen als infants de cinc anys de canviar de lletra un cop han passat els reis (2n trimestre del curs); ho fan perquè hi ha molts mestres de cicle inicial que “volen” que tots els alumnes els arribin sabent escriure amb lletra manuscrita lligada.  La meva opinió? Doncs que, massa sovint, es fan disbarats: mai s’hauria de proposar un canvi de tipografia a un infant que no hagi descobert, del tot, el principi alfabètic de la nostra escriptura. Si es fa abans d’aquest coneixement hi acostuma a haver problemes ja que els alumnes interpreten que han de començar del bell nou, que tot el que havien après fins aquell moment ja no els serveix.

Mireu, no sé a vós, a mi tot plegat me’n fa mitja. És a dir, em toca bastant els nassos que ara toqui canviar de lletra i ens hàgim d’inscriure a la llista dels de la lletra “script”. Ho considero una “colonització cultural”, una més de tantes i tantes que anem encaixant sense cap mena de sentit crític: les festes de comiat de solters, això del Hallowen, el Pare Noel, el menjar ràpid, els llibres d’autoajuda, etc.

Els que hi entenen defensen la utilitat de la lletra manuscrita lligada per moltes i diverses raons; algunes:

  • Totes les grafies comencen al mateix lloc i segueixen la mateixa direccionalitat, amunt i a la dreta.
  • Afavoreix la personalització de la lletra
  • Facilita la identificació de les paraules com a unitat gramatical: l’espai interparaula està ben assenyalat.
  • És més ràpida d’execució un cop es dominen els traços (Patrons motors) i afavoreix la fluïdesa escriptora
  • La lletra d’impremta dificulta aquest procés (el bolígraf s’ha d’aixecar del paper i es perd rapidesa): Costarà més prendre apunts.
  • Simplificar els enllaços perquè totes enllacen pel mateix punt.
  • Escriure a mà és més lent que teclejar i, per tant, facilita la reflexió.
  • Defensar-la no és anar contra el progrés tecnològic, ni una batalla romàntica.
  • Educar significa donar valor a les coses: això s’aconsegueix millor amb una formació cal·ligràfica que no pas amb la uniformitat del fast writting.

Al cap d’avall, però, sigui quina sigui la tipografia que decideixi l’escola caldria garantir que complís tres característiques bàsiques:

  • Que sigui llegible
  • Que sigui àgil d’executar i de producció ràpida
  • Que acompleixi la seva funció comunicativa.

No sé si us va arribar la brama d’en Seb Lester, el tipògraf anglès que ja ha col·locat diversos vídeos com a “virals”. Us els recomano. I també l’entrevista que li va fer la Sra. Mònica Ferrado al diari ara del dia 23 d’octubre passat. Crec que no seria una mala idea passar-los amb els infants del parvulari i de primària.

Mireu-vos-els i a veure què decidiu.

A criteri vostre, però, com sempre.

Gràcies!!

New works from Seb Lester

https://vimeo.com/52532802

ARA DIARI. 23/10/2015
Mònica L. Ferrado

“LA CAL·LIGRAFIA ÉS MÚSICA PER ALS ULLS”
http://www.ara.cat/societat/SEBLESTER-calligrafia-musica-als-ulls_0_1453654631.html

SEB LESTER: Dissenyador i cal·lígraf Especialista Seb Lester (Regne Unit, 1972) ha creat logotips i tipografies personalitzades per a Apple, la NASA, Nike, ‘The New York Times’, British Airways, Intel, H&M i l’edició definitiva d’‘El vigilant en el camp de sègol’, de J.D. Salinger

 

o

 

http://smashingconf.com/

Quan va aparèixer el vídeo tothom va augurar que el cinema desapareixeria. No ha sigut així. Amb els ordinadors i els mòbils, cada cop s’escriu menys a mà i els més apocalíptics creuen que acabarem deixant de fer-ho. Però el que ha aconseguit el cal·lígraf i dissenyador Seb Lester fa quedar malament els visionaris: un vídeo en què es veu la seva mà escrivint les lletres de conegudes marques ha aconseguit més de 30 milions de reproduccions; escriure a mà encara sedueix. El dissenyador britànic ha explicat la seva feina aquests dies a Barcelona durant la SmashingConf, que ha reunit al Palau de la Música talents del disseny i el món web.

En una època en què per escriure pitgem tecles, ¿no resulta una paradoxa que milers de persones al·lucinin amb els teus vídeos, en què escrius a mà?
Mirar la cal·ligrafia, mirar com escric, té bellesa, i a la gent li resulta curiós i entretingut. Però també té un cert efecte hipnòtic. És curiós, però la cal·ligrafia realment funciona molt bé a internet: a Instagram hi tinc 600.000 seguidors. Probablement és perquè la cal·ligrafia és música per als ulls.

https://www.youtube.com/watch?v=hNfbfLahm1E

Durant la conferència vas ensenyar un dels teus vídeos. Quan es va sentir per un moment com la teva ploma rascava el paper la gent va deixar anar un somriure.
La cal·ligrafia és art, i és per això que té aquesta capacitat de generar emocions.

Confesso que quan escric a mà em concentro més. ¿M’he de preocupar o li passa a tothom?
Escriure a mà genera molts beneficis, i un d’ells és que fa més fàcil situar-se en l’aquí i l’ara, és com una forma de meditació. Hi ha estudis que assenyalen que també ajuda a recordar millor les coses, que contribueix a fer que el cervell retingui millor, a memoritzar. Per a mi és realment terapèutic.

Com és que vas començar amb la cal·ligrafia?
Quan era petit, el que m’interessava era l’art i la meva BMX [una bicicleta per fer trial]. I crec que vaig acabar fent una barreja de les dues coses, perquè els logos i tot el disseny gràfic associat a la bicicleta em fascinaven. Quan tenia 19 anys va caure a les meves mans la bíblia del disseny gràfic, The graphic language of Neville Brody, i vaig veure com es podien crear formes de lletres realment al·lucinants. I va ser aleshores quan vaig decidir dedicar-me al món del disseny.

I quan comences a crear les teves lletres?
La meva parella va emmalaltir de càncer, va estar molt malalta i no vaig poder treballar durant 14 mesos perquè l’estava cuidant. En els moments lliures necessitava fer alguna cosa creativa, però que no requerís gaire complicació. I així va ser com m’hi vaig posar a fons. Ara el càncer ha remès, per sort [Lester creua els dits].

Crear lletres s’ha convertit per a tu en una necessitat?
Resulta realment addictiu. Sempre poso com a exemple que l’única diferència entre la cal·ligrafia i l’heroïna és que de l’heroïna te’n pots arribar a sortir. Per a mi crear lletres pot arribar a ser compulsiu. Tinc una gran connexió emocional amb la creació de les meves lletres.

Com va ser que la NASA et va encarregar un logo?
Em van fer una entrevista i el periodista em va preguntar per a qui m’agradaria fer una feina. Vaig contestar que si algú de la NASA llegia l’entrevista, que sabés que volia treballar per a ells. I així de fàcil va ser, em van trucar per encarregar-me un logo per a una de les seves missions a l’espai.

I en aquests moments per a qui t’agradaria treballar?
El que m’agradaria és traslladar-me al segle XIII i en un monestir per poder-me dedicar a escriure com ho feien els monjos d’aquella època.
També has treballat per a Apple. Steve Jobs era un gran aficionat a la cal·ligrafia.
No el vaig arribar a conèixer, però es nota pel fet que Apple ha incorporat molts tipus diferents de lletres.

Quin és el teu tipus de lletra preferit?
M’agrada molt una forma de lletra medieval negreta que va ser molt comuna a Europa des de l’any 1150 fins al voltant del segle XVII. Uns cinc segles. Em fa sentir tot el pes de la història. També m’agrada escriure en cursives, amb un tipus de lletra que es feia servir al Londres del segle XVIII.

Als vídeos només surt la teva mà escrivint. ¿És una decisió conscient que no hi surtis mai?
Jo no sóc gens interessant, només ho és el que faig.

Deixarem d’escriure a mà?
No, no ho perdrem. Ja no ho utilitzem per disseminar coneixement, però té un gran futur en el món de l’art i el disseny.

Amb què prefereixes escriure?
Amb un bolígraf Bic com el que tu estàs fent servir ara. Per fer bona cal·ligrafia no calen eines cares, i un boli de plàstic pot tenir les qualitats que fan falta, que flueixi i llisqui pel paper perquè et puguis deixar anar i crear formes.

Emilia Ferreiro, sempre!

A l’atenció de la Directora, director,

Benvolgut, benvolguda,
del “Facebook” d’una bona Directora d’Institut Escola m’arriba una entrevista amb la Sra. Emilia Ferreiro, psicòloga, escriptora, i pedagoga argentina, resident a Mèxic, amb un doctorat per la Universitat de Ginebra dirigit, ni més ni menys per Jean Piaget.

http://revistaescola.abril.com.br/

http://revistaescola.abril.com.br/

Ferreiro, juntament amb l’Anna Teberosky van generar una gran moviment de renovació en la didàctica de l’alfabetització infantil. L’any 1979 (ja en fa 35!!) van editar un treball que feia anys que estaven elaborant: Los sistemas de escritura en el desarrollo del niño. Transformaren el concepte de l’aprenentatge inicial de l’escriptura. Van posar de manifest que el procés de comprensió és universal, que el infants elaboraven hipòtesis (de “funcionament” de l’escriure) molt abans de començar l’escriptura formal; que aquestes hipòtesis es presentaven de manera seqüenciada i sistemàtica i, també, que els infants canviaven d’hipòtesis en la mesura que interactuaven amb textos reals i de la informació que rebien dels adults. En definitiva que els xiquets i les xiquetes tenien el mal costum de no demanar permís per començar a aprendre, vaja.

cbcjaeei

Llegir articles de la professora Fereiro i, també, escoltar algun dels nombrosos vídeos seus que hi ha a la xarxa és un activitat, sempre, molt recomanable. La Xarxa suposa una gran oportunitat de formació permanent per als mestres i els professors. Si hom no es forma, avui, també és, en part, perquè no vol. Ja no s’hi val l’excusa que el Departament d’Ensenyament ha tancat del tot l’aixeta de la formació permanent (que és cert, greu i preocupant). La xarxa pot compensar, en part, aquesta decisió nefasta de política educativa.

Bé, però, no era per aquí per on volia anar. Avui us voldria parlar de lectura, per variar, en dos sentits: En la comprovació que els textos “no són unitats úniques de significat” i en la necessitat de plantejar experiències quotidianes que permetin als infants associar lectura i plaer.

Quan hom aborda la lectura d’un text ho fa des de la seva posició, des del seu moment vital, des del seu nivell de coneixements i, també, a partir dels seus interessos i necessitats. Atès que no hi ha dues persones iguals, de la mateixa manera que no hi ha dos alumnes iguals, serà impossible arribar a una “única comprensió” d’un text. Els textos i el seu contingut “es creuen” dins del nostre cap: el resultat és que cadascú reté, destaca, qüestiona aspectes diferents d’un mateix text. Quan els alumnes d’una aula llegeixen el mateix text, alhora, el més fàcil serà comprovar com se n’han fet “moltes lectures”, quasi tantes com alumnes, per allò d’abans: que no hi ha dos caps iguals. Jo mateix després de llegir aquesta entrevista “m’he quedat”, només, amb dues de les respostes e l’Emília Ferreiro.

Les dues fan referència a la necessitat de plantejar-se, d’una vegada i seriosament, el “canviar la porta d’entrada” a la lectura, sobretot per a aquells alumnes que viuen en entorns allunyats de la lectura i l’escriptura. L’Escola ha d’afavorir experiències diverses, regulars, i sostingudes, que permetin l’entrada a la lectura per la porta del plaer. Dues de les més importants: la lectura en veu alta del mestres i el temps diari de lectura silenciosa, autònoma (Els 30′ de lectura). Com us deia, jo “m’he quedat” amb aquests fragments de l’entrevista. Probablement no serien els mateixos que hauríeu seleccionat vós, no? O sí, ves a saber!!

Más que empezar con la pregunta típica de cómo hago para enseñar a leer y escribir, primero hay que enseñar algo acerca de lo que es la escritura y para qué sirve. El maestro tiene que comportarse como lector, como alguien que ya posee la escritura. La gran diferencia entre los chicos que han tenido libros y lectores a su alrededor y los que no los han tenido es que no tienen la menor idea del misterio que hay ahí adentro. Más que una maestra que empieza a enseñar, necesitan una maestra que les muestre qué quiere decir saber leer y escribir. Cuanta menos inmersión haya tenido antes, más hay que darle al inicio.

Hay una visión muy instrumentalista que piensa lo mismo desde hace tantas décadas que da hasta lástima decirlo. Dice: “Primero vas a aprender la mecánica de las correspondencias grafofónicas y para eso mejor que ni pienses porque es un ejercicio mecánico de asociación de correspondencias. Después vas a aprender de corrido, y después vas a entender lo que estás leyendo y después, quizá, te venga esa cosa desde algún milagro llamada placer por la lectura”. En realidad, el placer por la lectura entre los chicos que tienen lectores a su alrededor es lo primero que se instala (…) Es lo primero, no lo último.

Algo que les digo siempre a los maestros es: “¿Usted no sabe qué hacer el primer día? Lea en voz alta”. La experiencia de escuchar leer en voz alta no es una experiencia de todos los chicos antes de entrar a la escuela y es crucial para entender ese mundo insólito que tiene que ver con que hay estas patitas de araña (muestra las letras) en una hoja y que suscitan lengua.

A veure si us agrada tan com a mi, va!
Gràcies pel vostre temps.

Si los docentes no leen, son incapaces de transmitir el placer de la lectura

AZ Revista de educación y cultura
Diumenge 22 de març de 2015

http://www.educacionyculturaaz.com/educacion/si-los-docentes-no-leen-son-incapaces-de-transmitir-el-placer-de-la-lectura


–¿Qué puede hacer la escuela para evitar el fracaso escolar?

–El fracaso escolar tiene varias caras (…) Voy a hablar de los aprendizajes vinculados con la lengua. La alfabetización inicial o tiene lugar en los primeros años de la primaria o es un déficit que se arrastra muy mal. Incluso en casos donde no hay percepción de fracaso puede haber fracaso con respecto a lo que significa alfabetizar. Hoy nadie puede considerarse alfabetizado si está en situación de comprender mensajes simples, saber firmar o leer libros con léxico y sintaxis simplificada. Desde finales del siglo XX estamos asistiendo a una revolución en la que la digitalización de la información es parte de la vida cotidiana y la escuela ni se ha dado cuenta. Entonces sigue preparando para leer un conjunto limitadísimo de textos, sigue haciendo una alfabetización para el pizarrón. Trabajar con la diversidad de textos y alfabetizar con confianza y sin temor a circular a través de los múltiples tipos de textos y de soportes textuales del mundo contemporáneo es indispensable.

–¿Se puede decir que la escuela sigue siendo demasiado conservadora para niños de la era tecnológica?

–El sistema escolar es de evolución muy lenta. Históricamente ha sido muy poco permeable a cambios que la afectaban. Dos ejemplos: cuando apareció la birome (el bolígraf!!), la primera reacción del sistema educativo fue “eso no va a entrar acá porque arruina la letra”, y la escuela le hizo la guerra a ese instrumento: una guerra perdida de antemano (…) Lo mismo hizo cuando aparecieron las calculadoras de bolsillo y dijeron “eso va a arruinar el cálculo escolar y no van a entrar”. Y entraron con muchas dificultades, hasta que en algunos lugares descubrieron que podía hacerse un uso inteligente de la máquina de calcular. En ese contexto hay que ubicarse. La institución escolar siempre ha sido muy resistente a las novedades que no fueron generadas por ella.

–Ahora se resiste a la computadora.

–Es una tecnología de escritura y tiene ventajas innegables para la enseñanza. La primera reacción es de desconfianza. El primer acto reflejo es que si nos traen una, la ponemos con llave.

–¿Se puede alfabetizar igual en diferentes contextos sociales y culturales y con recursos distintos?

–Hay cosas que van a ser iguales y otras que son necesariamente distintas. Algo que les digo siempre a los maestros es: “¿Usted no sabe qué hacer el primer día? Lea en voz alta”. La experiencia de escuchar leer en voz alta no es una experiencia de todos los chicos antes de entrar a la escuela y es crucial para entender ese mundo insólito que tiene que ver con que hay estas patitas de araña (muestra las letras) en una hoja y que suscitan lengua.

–Es otra forma de enseñar a leer y escribir…

–Más que empezar con la pregunta típica de cómo hago para enseñar a leer y escribir, primero hay que enseñar algo acerca de lo que es la escritura y para qué sirve. El maestro tiene que comportarse como lector, como alguien que ya posee la escritura. La gran diferencia entre los chicos que han tenido libros y lectores a su alrededor y los que no los han tenido es que no tienen la menor idea del misterio que hay ahí adentro. Más que una maestra que empieza a enseñar, necesitan una maestra que les muestre qué quiere decir saber leer y escribir. Cuanta menos inmersión haya tenido antes, más hay que darle al inicio.

–¿El docente es consciente de que esta es una buena manera de enseñar a leer y escribir? Hay investigaciones que dicen que los maestros no leen.

–Ese es uno de los dramas del asunto porque se habla mucho del placer de la lectura, pero ¿cómo se transmite ese placer si el maestro nunca sintió ese placer porque leyó nada más que instrucciones oficiales, libros de “cómo hacer para”, leyó lo menos posible. Es muy difícil que ese maestro pueda transmitir un placer que nunca sintió y un interés por algo en lo que nunca se interesó. En toda América latina el reclutamiento de maestros viene de las capas menos favorecidas de la población. En muchos casos no hay aspiración a ser maestro. Y en ese sentido cambió, pasó de ser una profesión de alto prestigio social a una con relativo bajo prestigio social.

–¿Cuánto influye eso en la alfabetización de los niños?

–Mucho, porque si alguien está haciendo lo que hace porque no pudo hacer más, se va a sentir frustrado; y la frustración profesional no ayuda al ejercicio profesional.

Una escuela vieja. –¿Se avanzó en el modo de alfabetizar?

–Hay una visión muy instrumentalista que piensa lo mismo desde hace tantas décadas que da hasta lástima decirlo. Dice: “Primero vas a aprender la mecánica de las correspondencias grafofónicas y para eso mejor que ni pienses porque es un ejercicio mecánico de asociación de correspondencias. Después vas a aprender de corrido, y después vas a entender lo que estás leyendo y después, quizá, te venga esa cosa desde algún milagro llamada placer por la lectura”. En realidad, el placer por la lectura entre los chicos que tienen lectores a su alrededor es lo primero que se instala (…) Es lo primero, no lo último.

–Esta tendencia del placer antes que lo instrumental no está en práctica; seguimos con las viejas teorías. ¿Cómo se revierte eso?

–No es fácil. Lo que no consigo es que me den la lógica de la visión opuesta. Por ese lado hice investigaciones que revelan que los chicos piensan sobre la escritura antes y que lo que piensan es relevante y que es bueno tenerlo en cuenta.

–¿Sigue en vigencia esa idea de que el maestro es la autoridad que les enseña a niñitos que no saben nada?

–Siguen instaladas viejas ideas que son parte de la lentitud del sistema para reaccionar. A veces con el razonamiento de que si siempre se hizo así para qué cambiar (…) Una de las tendencias es regalarle el fracaso a la familia o al niño y no asumir la responsabilidad de que todos los chicos pueden aprender y deben aprender. Andan buscando desde antes que empiece el año escolar quiénes van a repetir o quiénes son los disléxicos o los que tienen alguna patología por la cual la cosa no va a andar. Y realmente todo cambia muy fuerte cuando el maestro dice “aquí no va a haber repetidores” y cuando asume desde el inicio que “aquí van a aprender todos”. Eso exige un involucramiento fuerte del maestro con el aprendizaje; ahí entramos en otra vertiente, en la que el oficio del maestro se ha ido burocratizando cada vez más y desprofesionalizando al mismo tiempo. Recibe instrucciones y las ejecuta: esa es la definición de un burócrata. En tanto, el profesional es el que sabe lo que está haciendo, por qué lo está haciendo y tiene una racionalidad y una especificidad que puede defender profesionalmente.

–¿Cómo se hace para sacar adelante a niños que concurren a escuelas donde hay un libro cada 40 alumnos, sin biblioteca ni computadora y el docente, además, atiende situaciones familiares, psicológicas?

–Enseñar a leer y escribir bajo los bombardeos es difícil. Cuando un maestro está convencido de que puede hacer algo termina descubriendo la manera de hacerlo, y si deja que el malestar general lo apabulle no va a poder hacer nada. Si acepta estar ahí es porque cree que algo puede hacer. Si forma parte de la desesperación colectiva, si se deprime junto con el ambiente, no va a poder hacer nada. Pero hay maestros creativos que consiguen llevar adelante algo que da esperanza… El maestro tiene que decir “aprender es posible”, como el médico decir “la salud es posible”.

Sempre cal verificar les fonts

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,

He pres una decisió, simplement, per sobreviure i anar fent.
He decidit prescindir de la pretensió de “seguir” l’actualitat, d’anar al seu ritme frenètic.
Dic això perquè, des d’ara, els comentaris que us faré arribar, tots, faran referència a temàtiques que, hores d’ara, ja no ocupen els comentaris de les sales de mestres i professors.
Fer-ho, a part de l’avantatge de reduir l’estrès, em permetrà deixar reposar les opinions i els arguments.

Un cop aviat, començo per Finlàndia.

Ho recordeu? “Ja no escriuran MAI MÉS en lletra manuscrita lligada!! “. Els diaris en van anar plens durant dos o tres dies; fins i tot el programa dels matins de TV3 va dedicar-hi una bona estona i va enviar una reportera a fer una visita a dos centres, un dels que fan escriure la canalla en aquesta tipografia o un altre que ja fa molt de temps que la va desterrar i la substituir per la lletra “script”, la dels diaris vaja. Fins hi tot un sindicat del nostre gremi es va “apuntar a aquest bombardeig”, mare meva!

http://www.fmrp.cat/inici/29/sobre-laprenentatge-de-la-llengua

Doncs sabeu què? Doncs que simplement no és certa aquesta informació. Si més no, donada d’aquesta manera; col·loquialment diríem que s’ha agafat el “rave per les fulles”, una vegada més. Els finesos, el que sí que han dit és que ja no pensen proposar als seus alumnes exercicis de cal·ligrafia, deixaran que cada alumne triï la lletra que més li plagui o li resulti més fàcil d’executar. Han pres aquest decisió tot preveient que, ben aviat, fins i tot els teclats seran innecessaris. D’altra banda, no ho oblidem, aquest país està situat a la zona d’influència de la “lletra script”, no pas de la manuscrita:

imatge1

Escriure manuscritament no deixarà mai de tenir valor; i cada vegada en tindrà més. Al Japó, per exemple, rebre una Nadala escrita “a mà” representa un plus de qualitat, de proximitat i d’interès sincer per la persona que l’ha de rebre. Vet-ho aquí!

Què en penso jo? Doncs que la lletra manuscrita lligada m’agrada molt i que faríem bé de mantenir-la a les escoles per quatre raons, no menors:

imatge 3

  1. Totes les lletres s’inicien en el mateix punt
  2. Facilita la identificació de la paraula com a unitat gramatical
  3. Afavoreix la personalització de la lletra
  4. Representa una mostra cultural de primer ordre

Se n’ha parlat al vostre centre? Amb propietat i coneixement de causa?
Tan de bo.

Gràcies, un cop més per la paciència