Amb els peus a terra

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

una colla de dies “mut”, ho sento. Servidor té la immensa sort de tenir més feina de la que es pot fer en un dia i una persona sola. Que duri, és clar.

Fa un parell de dies, però, vaig guardar aquest article perquè, ho confesso, em va impactar. Cap a on ens condueix la retallada constant i sistemàtica de les inversions públiques en el servei educatiu? Només a deteriorar les condicions laborals i, en conseqüència, la qualitat en la prestació d’aquest servei?. Doncs no, sembla que no només.

Segons sembla la segona despesa que triguen més a reduir les famílies, després de la inversió en la hipoteca de l’habitatge, és en la formació dels seus fills. Doncs bé, sembla ser que hi ha una colla d’empreses de les anomenades de “capital-risc” que estan posant l’ull en el pastís de l’educació. L’any 2010 segons dades de l’INE a tot l’Estat la despesa en educació va arribar als 50.000 milions d’euros. Actualment estem, pam amunt, pam avall, a l’entorn del 4,9% del PIB i segons sembla el govern del PP ja ha fet saber que pretén abaixar-lo al 3,9% en el llindar del 2015. Aviat està dit.

Les escoles privades, pel que sembla, han passat de generar, a tot l’Estat, un benefici de 132,2 milions l’any 2000 als 490, 5 milions l’any 2010. Només es tracta de deteriorar, poc a poc, el servei públic educatiu, per aconseguir que moltes famílies busquin, malgrat la crisi, el que la “pública” no els pot ja oferir en altres ofertes, les que ja hi ha i les que, probablement, s’aniran generant. És clar que això només les que puguin, la resta no deuen “comptar”: l’escola rural, els alumnes amb discapacitats diverses i, sobretot, els que les seves famílies no puguin fer front a una despesa mensual en concepte d’Educació escolar.

A veure-les venir!!
Si teniu temps, llegiu-lo, s’ho val.
Gràcies pel vostre temps.

EL CAPITAL PRIVADO ECHA EL OJO A LA EDUCACIÓN

La reducción del gasto público anima el interés de los inversores por un sector estable.

El capital riesgo se suma a empresas tradicionales.

Voces críticas contra la “mercantilización”.
J. A. AUNIÓN / DAVID FERNÁNDEZ
Si hay negocio habrá interés del sector privado. Esta máxima del capitalismo es también aplicable al sector de la educación. La crisis económica y el dogma de la austeridad que se ha impuesto en Europa tienen como consecuencia inmediata una caída del gasto público en pilares básicos del Estado de bienestar como la enseñanza. La menor inversión de las Administraciones abre la puerta a la entrada del dinero privado. El capital riesgo tiene una larga experiencia de invertir en el ámbito educativo, principalmente en los países anglosajones y del norte de Europa. En España las operaciones del private equity han sido pocas hasta el momento, pero las aulas interesan, y mucho. “Es un sector que siempre ha sido atractivo y que en este contexto cobra aún más interés”, explica Enrique Leyva, socio fundador de Magnum, sociedad de capital riesgo en la que también participa Ángel Corcóstegui.

El contexto es la previsión del Gobierno —según los cálculos enviados hace unos meses a la Comisión Europea— de reducir la inversión pública en educación desde el 4,9% del PIB en 2010 al 3,9% en 2015. Una bajada equivalente a 10.000 u 11.000 millones de euros que, al menos en parte y al menos quien pueda permitírselo, compensarán las familias, pues la historia dice que cuando baja la inversión pública sube la privada y viceversa. Precisamente, uno de los principales argumentos de las protestas educativas contra los recortes es combatir “la privatización”, no solo por lo que se deje de invertir, sino porque temen que una mayor parte del dinero público educativo se canalice a través de las empresas: “No aceptamos que se desmantele la educación pública para beneficio exclusivo de la iniciativa privada”, decía el texto en el que la principal confederación de padres de alumnos (Ceapa) llamaba el mes pasado a las familias a una insólita “huelga de padres”.

“Ofrece una gran oportunidad, pero es muy sensible”, dice un inversor

Hay especialistas que, sin embargo, no ven nada claro el atractivo del aula. “Tengo la impresión de que los colegios privados (e incluso las universidades) no suelen ser un negocio muy rentable y que la demanda no va a ser muy boyante en los próximos años, pero nunca se sabe”, escribe por correo electrónico el economista del CSIC Ángel de la Fuente. Los colegios privados han pasado de generar en España un beneficio de 132,2 millones de euros en 2000 a 490,5 millones en 2010, lo que da una media por centro escolar de 46.000 euros anuales en la privada pura y 78.000 euros en la concertada (subvencionada), según el dato del INE del curso 2009-2010. Lo cierto es que esas cifras no son las del negocio más rentable del mundo. Además, en medio de la crisis, la caída de la renta de las familias también está provocando la salida de alumnos de la privada a la concertada y de ahí a la pública.
Sin embargo, como reconocen las sociedades de private equity, el segundo gasto que más tardan en cortar los padres después de la hipoteca es la inversión en el desarrollo formativo de sus hijos. “La rentabilidad depende de cada proyecto. En nuestro caso, además de un negocio es un servicio de mucha sensibilidad porque nuestros clientes son los niños y sus padres. La educación es una actividad económica particular, pero eso no es incompatible con tener empresas saneadas”, explica Mariano Moreno, socio de N+1. Junto a Dinamia, la empresa de capital riesgo N+1 es propietaria los Colegios Laude (una red de ocho centros, uno en Inglaterra y el resto en España, con 5.300 alumnos y una facturación anual conjunta de 40 millones de euros).

“El negocio de la educación reúne dos requisitos importantes para el capital riesgo. En primer lugar, es un negocio bastante estable, que proporciona flujos de caja previsibles durante la vida escolar de los alumnos y eso abre la puesta al apalancamiento. Además, es una actividad en la que, si lo haces bien, te puedes diferenciar del resto, puedes aportar valor añadido”, añade Leyva.

“Necesitan primero deteriorar lo público con recortes”, se queja un profesor

El periodo de permanencia del private equity en un negocio suele oscilar entre los 4 y los 10 años. “Teniendo en cuenta este espacio temporal, creo que la educación ofrece margen suficiente para rentabilizar la inversión”, apunta Leyva. En Magnum, de momento, no se han planteado entrar en la enseñanza y ven como destino lógico del capital riesgo la Universidad, ya que hay más campo que cubrir. Las universidades privadas ganaron 183,8 millones de euros en 2010, unos 718 euros por alumno. “La educación en este momento ofrece una gran oportunidad para la colaboración público-privada como ya viene ocurriendo desde hace años en el ámbito de la sanidad. Sin embargo, como es un sector tan delicado y sensible para la opinión pública está costando más su despegue”, añade Leyva.

Y sí, lo cierto es que se trata, sin duda, de un tema sensible. La mayoría de los movimientos de protesta contra los recortes en la inversión pública en educación (que ya acumula varios miles de millones de euros) no se creen los argumentos de los Gobiernos. Estos, tanto el central como los autonómicos, aseguran que los recortes son imprescindibles para sostener el sistema público en el medio y el largo plazo. Sin embargo, los opositores a los ajustes creen que se está aprovechando la crisis para poner en movimiento más dinero educativo dentro del sector privado.

Esta es la postura de Agustín Moreno, profesor de secundaria en Madrid y miembro del movimiento que se conoce como la marea verde: “Es muy evidente que una vez agotadas las grandes fuentes de actividad empresarial y de beneficio como la construcción y la obra pública (y no siendo atractiva la industria porque necesita grandes inversiones), el capital busca nuevas oportunidades de negocio o ampliar las ya existentes. Y siempre son seguros servicios esenciales como la educación o la sanidad. Dice la Unesco que el negocio de la educación es un pastel de dos billones de dólares al año”. En España, el gasto público es de unos 50.000 millones de euros y el de las familias, de otros 10.500 millones, según una encuesta del INE en 2007, que incluye enseñanza reglada y no reglada, comedor, actividades extraescolares, etcétera.

“Para aumentar el nicho de negocio necesitan primero deteriorar lo publico con recortes y reformas legales para vaciar de alumnado esa red y privatizar su atención o directamente privatizando servicios. La ofensiva se dirige desde la educación superior (Universidad) a los primeros escalones”, concluye Agustín Moreno. “La privatización de la escuela supone un ataque al derecho a la educación”, pues convierte “a los ciudadanos, propietarios de esos derechos, en meros clientes usuarios de un sistema educativo privado que solo pueden consumir en función de sus posibilidades económicas”, dice el libro coordinado por Moreno Qué hacemos con la educación (Akal, 2012).

Las empresas multiservicios han dado el salto a la gestión de las escuelas

El catedrático de Economía de la Pompeu Fabra José García-Montalvo defiende la inversión privada en educación, pero no en todas las edades. “Es lógico que en las primeras etapas educativas, donde la inversión tiene una elevada rentabilidad social, sea el presupuesto público el que predomine en la financiación educativa. Además, es aquí donde la sociedad se juega realmente la igualdad de oportunidades. Sin embargo, en las etapas más avanzadas y, en particular, la universitaria, la participación privada debería jugar un papel más importante, pues la rentabilidad de esta inversión es fundamentalmente privada. Para facilitar la participación privada en el futuro será necesario mejorar las condiciones fiscales de las donaciones y potenciar el sentido de pertenencia a la institución entre los antiguos alumnos, así como concienciar a las empresas sobre la importancia del capital humano y las ventajas de la colaboración universidad-empresa”, dice García-Montalvo.

Pero justo en el otro extremo, en las escuelas infantiles para menores de tres años, es donde también está entrando con fuerza el sector privado (se trata de una etapa que ni es obligatoria ni gratuita en la pública). Agustín Moreno señala el ejemplo de la Comunidad de Madrid, donde en los últimos años ha proliferado la entrada de empresas multiservicios (que ofrecen desde limpieza o catering a seguridad) en la gestión de escuelas infantiles públicas. La consejera de Educación madrileña, Lucía Figar, ha señalado varias veces que se trata, simplemente, de las empresas que han ofrecido mejores condiciones (económicas y educativas, destaca) para la contrata.

Una de ellas es Eulen, que gestiona 50 escuelas infantiles y presta algún tipo de servicio (desde limpieza a actividades complementarias) en alrededor de 1.000 centros en toda España. “En el sector educativo debe haber profesionales tanto de la educación como de la gestión de esta actividad. De nada servirá tener los mejores educadores si no estamos gestionando bien los centros y viceversa. En este sentido, creo que hay empresas que están sabiendo unir buenos educadores y buenos gestores que son capaces de llevar a cabo proyectos educativos de calidad y más eficientes”, dice una portavoz. A las críticas, responde: “Somos especialistas en numerosas actividades y sectores y entre ellos el educativo. Como empresa privada que es obtiene un beneficio, pero dando trabajo a más de 45.000 personas en España y 30.000 fuera de ella. La calidad en los servicios prestados es una máxima de nuestra empresa y en el caso de la educación no es diferente”.

Durante años, el discurso conservador ha asegurado que la gestión privada es más eficiente, entre otras cosas, porque no tienen que lidiar con trabajadores funcionarios. Sin embargo, quienes defienden que eso no es cierto, esgrimen un argumento muy sencillo: la gestión privada nunca destinará todo el dinero al servicio del que se trate (véase la sanidad, véase la educación) porque siempre tiene que apartar un poco para buscar el beneficio. “Es falso que la educación privada sea más eficaz o eficiente. Hay que recordar que la pública —y no la privada— se encarga de las zonas rurales, de los alumnos con más necesidades especiales…”, destaca Miguel Recio, director de instituto y experto en estadística educativa de la Fundación 1º de Mayo de CC OO.

Riverside, una sociedad de capital riesgo que maneja inversiones valoradas en más de 2.300 millones de euros y gestiona diferentes colegios —en Suecia, por ejemplo, gestiona varios centros públicos—, defiende que la entrada del capital privado en la educación pública no es ningún sacrilegio. “En aquellos lugares donde hay una colaboración entre el Estado y el capital riesgo se ha conseguido mantener unos estándares educativos altos y, al mismo tiempo, una gestión más eficiente de los recursos públicos”, asegura Juan Barnechea, responsable de Riverside para España, Portugal e Italia. En España han intentado varias operaciones con colegios privados, que no han salido por diferencias de valoración. “La realidad es la que es y esa realidad refleja que hay menos dinero público para invertir en educación. En este contexto, hay dos opciones: o el Estado deja de proveer servicios o se intenta ofrecer lo mismo, pero con menos dinero”, añade.

En España, considera, tiene que haber una discusión “razonada” y sin “dogmatismos” para poder mantener una enseñanza pública de calidad. “No valen de nada las posturas radicales. La gestión privada no supone el fin de la educación pública. Hay que replantearse todo y hay que tener la mente abierta. Si a los inversores privados no se les garantiza un mínimo de rentabilidad no van a entrar en este sector. En cambio, los poderes públicos pueden pedir al capital riesgo que cumpla unos requisitos mínimos para garantizar un sistema público de enseñanza”, resume Barnechea.

En España, la estructura del sistema escolar limita estas posibilidades, con una inmensa mayoría de la educación privada ofrecida bajo el formato de los conciertos y con una inmensa mayoría de escuelas privadas católicas. Bajo esta estructura, las Administraciones pagan directamente a los profesores su sueldo, aunque no sean funcionarios (lo que se llama pago delegado) y los centros se comprometen a ofrecer gratuitamente las enseñanzas subvencionadas. Sin embargo, el margen está en las cuotas voluntarias (que no siempre lo son, según recurrentes denuncias) y las actividades complementarias y extraescolares.

N+1 ya es dueña de colegios; Magnum se interesa por universidades

De hecho, una patronal privada CICAE se quejaba del aumento de las cuotas por parte de algunos concertados en los últimos años. “En Madrid hay colegios concertados que no son fundaciones, sino entidades de lucro que cobran esos 4.000 euros o más, cuando el Estado costea al profesorado y casi todo el mantenimiento. Antes se pagaban 60 euros pero no lo de ahora”, se lamentaba Enrique Maestu, presidente de CICAE.

Además, la gestión de la educación no es algo independiente del derecho a la educación, insiste Miguel Recio, pues así lo dice la Constitución: “Los profesores, los padres y, en su caso, los alumnos intervendrán en el control y gestión de todos los centros sostenidos por la Administración con fondos públicos”. Recio recuerda que ya hace unos años los especialistas de la Universidad de Londres Stephen J. Ball y Deborah Youdell advirtieron en un trabajo contra “la privatización encubierta”. “Consiste en reducir el peso de los recursos públicos y obligar a las familias a pagar por segmentos de educación que tienen un valor diferencial: extraescolares, refuerzos y apoyos, idiomas, informática, música…”, asegura Recio.

Además, hay otras voces que se quejan de que parte de las medidas de la reforma educativa que impulsa el Gobierno buscan “convertir la educación en un negocio”, escribió en este diario Enrique Javier Díez Gutiérrez, profesor de la Universidad de León y coordinador Federal del Área de Educación de Izquierda Unida. Por ejemplo, si se elimina el dinero para los planes PROA de refuerzos escolares por la tarde para alumnos con dificultades, ¿no recurrirán las familias que puedan a contratar las clases particulares de toda la vida? O, si un alumno aprueba todos los cursos de la ESO pero suspende el futuro examen de reválida, con lo que no podría seguir estudiando, ¿no lo apuntarán las familias que puedan a una academia para prepararse el siguiente examen de reválida?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda i benvolgut,

mireu, sabeu què us dic? Doncs que per aquesta gent no esmerçaré cap mena d’esforç. No hi vull tenir tractes, cap ni un. A partir d’avui no escriure mai més de cap governant del “Reino de España”. No s’ho mereixen, ras i curt. Llegiu els dos articles de sota i penseu si tinc raó o no.

Vós mateix, ja us ho fareu si en voleu parlar amb la vostra gent. Jo no ho faré més, apa!

A reveure egpaña

ARA DIARI. 03.10.12
EDITORIAL
LES INTOLERABLES ACUSACIONS DE WERT A L’ESCOLA CATALANA

El consens social a Catalunya sobre la capacitat cohesionadora de l’escola és àmpliament majoritari. Malgrat la insistència amb què des de fa anys certes tribunes espanyoles, el Partit Popular (PP) i algunes minories catalanes intenten posar fi a la immersió lingüística -uns intents que l’aparell judicial ha reforçat-, el sistema escolar català segueix fent la seva feina sense esquerdes. Fins ara l’objectiu dels atacs era la llengua. Ahir el ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, va fer un nou pas en acusar les escoles catalanes de sembrar la llavor de l’independentisme, insinuant un suposat adoctrinament ideològic que no té ni el més mínim fonament.

Les paraules del ministre o bé denoten un desconeixement absolut del que passa a les aules del país o són fruit d’una mala fe escandalosa. O potser totes dues coses alhora. Convertir l’escola en camp de batalla polític és una absurditat i una barbaritat intolerable. A més, Wert ahir barrejava aquesta acusació amb el discurs de la marginació del castellà. Tot plegat, una cerimònia de la confusió que no fa sinó alimentar falsedats i prejudicis entre l’opinió pública espanyola respecte de la realitat escolar catalana, on tots els alumnes surten amb un coneixement del castellà equiparable al dels de la resta de l’Estat i on, en els terrenys de la literatura i la història, hi ha un delicat equilibri entre els referents catalans i espanyols.

Si aquest és el tipus de resposta que el govern espanyol pensa donar al nou moment polític que viu Catalunya, alimentarà encara més allò que vol combatre: el que a hores d’ara ja és un ampli suport popular i polític a favor del dret a decidir.

Al marge de les legítimes crítiques de mestres i pares a les retallades del Govern, i més enllà del necessari debat sobre els nivells i resultats, el sistema escolar català manté una bona salut per la seva bona feina en el terreny de la cohesió social i la integració lingüística, en les quals és un exemple d’èxit.

EL PUNT AVUI. 03.10.12
EDITORIAL
EL REREFONS DE L’OFENSIVA DE WERT

José Ignacio Wert, el ministre d’Educació de l’Estat espanyol, acaba de posar-se en evidència. Ha demostrat el que ell pensa que és l’educació: una eina d’adoctrinament polític, i no un mecanisme social per formar persones autònomes, solidàries i lliures. I com que ell ho pensa, atribueix a l’escola catalana aquesta funció. Insinuar que l’independentisme ha crescut a Catalunya no per l’espoli fiscal i els menyspreus constants que provenen d’un Estat malagraït, sinó perquè l’escola s’ha dedicat a manipular els nostres infants, és injuriós.

Si Wert considera que aquesta és la feina dels nostres professionals de l’educació que convoqui la fiscalia i no es dediqui a insultar-los en les tertúlies de Madrid. A ells, i a la nostra intel·ligència. Ara es veu clarament quin és l’objectiu de la nova llei d’educació que determinats cenacles de Madrid han rebut amb tanta alegria: com que l’educació és adoctrinament, prenguem a les comunitats díscoles aquesta capacitat.

Però després, el ministre s’ha atrevit amb la llengua. Ignorant –o fent veure que ignora– que a Catalunya tots els escolars acaben el cicle obligatori amb una competència més que suficient en català i en espanyol, i sabedor en canvi que el nostre idioma és una línia vermella que convé no trepitjar, Wert anuncia que aquesta mateixa legislatura prendrà mesures per garantir l’ús de l’espanyol com a llengua vehicular als nostres centres. Tant és si aquesta és una petició d’un nombre ínfim de famílies probablement atiades per organitzacions que busquen la fractura social a Catalunya. Wert està anunciant quina serà la pròxima ofensiva del govern estatal contra Catalunya. Ara carregaran contra el nostre idioma.

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda/ volgut,

no sé com ho teniu al vostre centre, però puc suposar que com a la majoria: no aneu sobrats d’ànims, no?
En moments com els que estem vivint, hom es pregunta què passarà amb tot allò que havíem aconseguit. En temps de la República, a casa nostra hi va haver pedagogs de referència:  Rosa Sensat, Galí, Bardina, Vergés, Estalella, Ferrer i Guàrdia… tots ells gent que van lluitar per aconseguir donar als infants del seu temps una educació de qualitat, sobretot als més desafavorits
Després, un llarg hivern de més de quaranta anys i una devastació total.No vam defallir però, i vam tornar a aixecar una escola del no res, emparant-nos en aquells que ens havien donat l’exemple. La resistència es mantingué en tot d’escoles, comunitats de mestres i de famílies. La primera Escola d’Estiu de Rosa Sensat (1965) assenyalà un punt d’inflexió inqüestionable. Oblidem massa de pressa.

Som on som i venim d’on venim, i hem avançat més en educació que cap altre estat en els darrers trenta anys, molta gent no s’ho creu quan els ho dic. Ara però sembla que arriba una època de vaques magres i que tot allò que teníem assumit com a permanent, es va fonent com la neu.

Molts centres viuen angoixats per què passarà al setembre, quantes aules els reduiran, si podran fer suport als alumnes que ho necessiten…

Això fa que es respiri un ambient de ressentiment envers tot plegat. I qui ho pagarà finalment? Els més febles, segur, els alumnes i d’aquests els més desafavorits, com en temps de la II República. La Directora d’un centre em comentava fa uns dies que a la seva Escola havien decidit que per protestar per la situació, els mestres propers a la jubilació ja no farien més formació. Ja ho veieu: no cal actualitzar-se ja, per a què? Ho vaig trobar de ciència ficció.

Trist, molt trist tot plegat.Cal fer una crida col·lectiva en favor del seny per no perdre de vista qui són els destinataris directes del vostre esforç: la canalla que esteu educant i sobretot els més desafavorits que, com sabeu, dia a dia, cada cop són més. Sempre us ho agrairan, compteu-hi.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

fa dies que s’arrossega un dels despropòsits més grans relacionat amb el món de l’escola a casa nostra. El Departament d’Ensenyament, finalment, ha decidit tancar SIS escoles el curs vinent. Curiosament, de les SIS, QUATRE, dels serveis territorials de Tarragona. L’argument? La baixada de les preinscripcions previstes al primer curs dels parvularis, els P-3 que en diuen. Deixant de banda que seria molt dubtós l’estalvi (els sous dels mestres s’hauran de pagar igualment i els alumnes tindran els mateixos ajuts), a mi, tot plegat em dol molt, sabeu per què?

Doncs perquè, sempre he considerat, que allò de més valuós que pot arribar a tenir una escola és la il·lusió per la feina de les persones que hi treballen i, també, la millora constant de les relacions amb les famílies.

Allò que se’n diu comunitat educativa, vaja; que a la majoria de centres no en té res de comunitària perquè cadascú va a la seva i més aviat el que hi ha és un ambient de desconfiança i de recel mutus.

A part, hi ha també una qüestió de forma, molt important. Com sabeu, quan s’obre un centre educatiu, s’encomana a la inspecció que formuli una proposta de nomenament de director/a al Director/a dels Serveis Territorials pertinents. Acostumen a ser funcionaris de carrera que estan consolidats en un altre centre.

Després de festejar-los com cal, acostumen a accedir perquè, de fet, saben molt bé que aquest oferiment és un privilegi i una oportunitat única: podran fer “la seva escola”, una escola pensada de cap i de nou, sense vicis ni rutines que arriben a immobilitzar la il·lusió d’anar a treballar cada dia. Doncs, pel que sembla això no deu tenir cap valor, cap ni un, perquè ara a quatre persones se’ls dirà: “Moltes gràcies però te’n pots tornar a on eres”. Us ho imagineu? Us imagineu aquest despropòsit en un context en que costa tan i tant de trobar persones valentes i compromeses per tirar endavant un centre? Que us ho preguntin a vós el que costa, no?

Mireu, si teniu temps, i us recomano que en tingueu, doneu un cop d’ull ben donat a la pàgina web d’una d’aquestes quatre escoles que volen tancar: l’Olga Xirinacs de Tarragona ( i no diguem que deu haver quedat aquesta gran poetesa de les nostres comarques meridionals, penseu-hi? Fa dos anys, una gran festa per batejar l’escola amb el seu nom i ara, de sobte, i amb uns arguments que trontollen per arreu, “plegar veles i cap a casa”

Mare meva! Com és possible que passin aquesta mena de coses i que l’admintsració no tingui el “nas” suficient per veure que no tots els projectes educatius són iguals i que no tenen el mateix valor, mal els pesi. Si jo fos de Tarragona estaria molt dolgut amb els meus “representants” (?) municipals.

A veure com ho veieu vós?

http://www.escolaolgaxirinacs.net/

EL PAIS. 19.03.12

LA GENERALITAT DESMANTELARÁ 10 ESCUELAS EL PRÓXIMO CURSO

Educación justifica el cierre de centros por el descenso de la natalidad. El curso se iniciará el 12 de septiembre para la infantil y el 13 para la secundaria

IVANNA VALLESPÍN

El crecimiento de la población empieza a bajar y no son necesarias tantas escuelas. Con este argumento la Generalitat ha diseñado un plan para desmantelar 10 escuelas a partir del próximo curso. Seis de ellas se suprimirán completamente en septiembre y las cuatro restantes se cerrarán progresivamente. La consejera de Educación, Irene Rigau, ha explicado este viernes que el descenso de natalidad de los últimos años obliga a repensar algunas escuelas nuevas y a “racionalizar los recursos”.

Las seis escuelas que desaparecerán el próximo curso son las de Esparreguera II, El Pins (en el núcleo de Moja, en Olèrdola), Els Còdols (El Vendrell), Abril (La Canonja), Reus XXI y Olga Xirinacs (Tarragona). Los alumnos actuales de estos centros serán absorbidos por otras escuelas de los municipios. Pero hay otras cuatro escuelas cuyo desmantelamiento progresivo comienza, empezando por el nivel de P-3 el próximo curso. En concreto, son las escuelas Pasífae (Vilanova i la Geltrú), Miquel Longaron (Mollet del Vallès), La Muñeira (Badia del Vallès) y Can Periquet (Palau-solità i Plegamans). En este caso también se repartirán los alumnos por otras escuelas.

Por el contrario, se crearán otras seis, la mayoría en barracones, en Sant Boi de Llobregat, Banyoles, Lloret, Raimat (Segrià), Tortosa y Salt. También abrirán 10 nuevos institutos, en Castelldefels, Martorell, Viladecans, Sant Pere de Ribes, Sant Joan de Vilatorrada, Riells i Viabrea, Lleida, Parets del Vallès, Amposta y Terrassa.

La consejera Rigau ha detallado este viernes las novedades del proceso de inscripción del próximo curso para la educación infantil, primaria y ESO, que se inicia el lunes 19 de marzo. El Departamento de Educación ofertará para el curso escolar 2012-2013 más de un millón de plazas para estos niveles, 15.600 más que el año pasado. A pesar de este incremento, la plantilla de profesores se mantendrá. La consejera Rigau ya anunció hace un mes que no se contratarán los 1.500 profesores que harían falta para dar respuesta a este aumento de alumnos. Esta necesidad se cubrirá haciendo que los profesores que ejercen funciones de coordinación den más horas de clase, suprimiendo cerca de un millar de asignaturas optativas El próximo curso escolar 2012-2013 se iniciará el día 12 de septiembre para educación infantil y primaria. Los alumnos de secundaria empezarán a ir a clase al día siguiente, el 13 de septiembre. El departamento ha reconocido hoy que se prevé que se mantenga el número de barracones, que actualmente ascienden a un millar.

Las escuelas de la ciudad de Barcelona se incorporan el próximo curso al plan de reserva de plazas para los alumnos inmigrantes “con necesidades educativas específicas”, tal como los clasifica el Departamento de Educación. Los centros de la capital catalana deberán reservar un mínimo de dos plazas para este colectivo.En total, se hará una reserva de 910 plazas de P-3: 345 en centros públicos y 565 en concertados. La medida también afecta a la secundaria y se hará una reserva de 585 plazas de 1º de ESO, 157 en institutos públicos y 428 en concertados.
Esta distribución, ha explicado la consejera Rigau, obedece a la intención de Educación de cambiar la tendencia de que la escuela pública soporte mayor “presión” de alumnos inmigrantes. “La concertada también tiene que corresponsabilizarse”, ha señalado Rigau. Otra novedad que afectará a la ciudad de Barcelona el próximo septiembre es que, al ampliar el perímetro del área de proximidad del domicilio familiar a la escuela, aumentará el número de centros a los que los padres podrán optar, que pasarán de seis a 12 como mínimo. El objetivo es procurar repartir a los alumnos inmigrantes y “evitar la concentración en ciertos barrios de la ciudad”, ha justificado la titular de Educación. Con esta medida, residentes de Ciutat Vella serán reubicados en escuelas de barrios como el Eixample, Sants y Sant Martí.

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,
ja hi tornem a ser, renoi. Ja ha passat un altre any d’ençà que els infants de tres anys van venir a la vostra Escola a preinscriure’s. Mare meva.Aquest és un “mal temps” per a moltes famílies, cada cop per a més, penso. Ho és perquè cada cop hi ha més pares i mares que saben que l’elecció de l’escola del seu fill no és quelcom menor, que es pugui ventilar amb un pim-pam.  Encara que a voltes no ens ho sembli, la societat, també la nostra, va avançant en la direcció correcta.No recordo exactament quan us vaig fer un comentari al titular “Les rifes de l’escola”, bàsicament dues: la primera la que jugues per força quan l’aplicació informàtica del DE t’assigna un centre d’ofici perquè el teu fill s’ha quedat sense plaça a cap dels centres que havíeu demanat com a preferents. La segona rifa, també sense comprar-ne números, la jugues un cop dins l’escola i arriba l’hora d’assignar tutors i tutores als grups d’infants.

El diari Ara, penso que em molt bon criteri, ha presentat avui un dossier amb criteris per ajudar les famílies a l’hora de prendre aquesta decisió, la de triar una Escola per al seu fill o filla. Un bon article del seu directora, el Sr. Capdevila, ens ho anunciava, tot just ahir. Més enllà d’aquest anunci, us he seleccionat aquest article perquè fa referència, també, a un aspecte fonamental: la necessitat d’avançar en la millora contínua de les relacions família-escola. Quan aquestes relacions són fluides, i estan fonamentades en la confiança mútua, les “conseqüencies” per als infants són molt bones, boníssimes. I a l’inrevés també, quan aquesta relació està presidida per la desconfiança i les desqualificacions mútues, es fa molt difícil que els infants progressin com cal a l’Escola. Sóc del parer que tot plegat ho tenim “molt verd”, molt. Quan hi ha un grup de mestres reunit, tard o d’hora surt el lament de que les famílies “això i allò”; i quan són les famílies que s’apleguen també, més aviat que tard es parlarà de l’escola i de “mestres concrets”.
Mala cosa, molt mala cosa. Encara tenim molt de camí a fer, un i altres, per “trobar-nos”Com ho veieu?

Pares i mestres: parlem?

CARLES CAPDEVILA

http://www.ara.cat/premium/claus_dia/Pares-mestres-parlem_0_656334438.html

02/03/2012
Demà dissabte oferirem un dossier sobre com triar escola. Amb eines i pistes per als pares a punt d’entrar al món de l’escola dels grans per la porta dels petits de P-3. La decisió és important, però també ho serà com ens hi impliquem un cop triada. He tingut la sort de participar en un debat sobre compartir responsabilitats entre família i escola a la Fundació Bofill, i constato dues evidències. Que es mantenen certs recels i desconfiances mútues: els mestres fa anys que perceben que els deixem els nens però no els transferim tota l’autoritat, i els pares de vegades se senten qüestionats o renyats quan l’escola els crida. Però alhora és evident que quan es genera una relació fluida, quan pares i mestres parlem mirant-nos als ulls, i no per criatura interposada, el progrés és notable. Com a conclusió després de donar-hi voltes, van sorgir alguns deures. Un pacte nacional en què els pares prometéssim no criticar els mestres dels nostres fills (almenys, no davant seu), i un altre en què el professorat no jutgés els pares davant del nen ni davant dels altres docents. Vam concloure que la reunió durant la qual parlem de l’alumne és el moment clau en què el mestre es guanya l’autoritat moral demostrant que coneix el nen i oferint expectatives clares per afavorir-ne el progrés amb un treball conjunt. Hi ha molta feina per fer, convé que en parlem més.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

finalment ha arribat gairebé sense adonar-nos -en. Un altre curs escolar ha tocat a la seva fi. Els que ja tingueu “una edat” coincidireu amb mi que “aixó”, el començar i l’acabar un curs”, cada cop va més de pressa. Cada cop cop entenc més els meus diversos avis i àvies quan deien allò de “el temps passa volant” o “el temps assa que no te n’adones”. Per raons de la feina d’ara mateix, abans d’ahir, avui i demà, no es diferenciaran en bo i res: la llista de “pendents” continua llarga. La maleïda.

Canvio de punt de mira. Us voldria donar l’ENHORABONA per haver arribat a la fi dels curs escolar 2010-2011 sense “cap foc de gravetat”, podríem dir-ne. Si més no amb cap de grans proporcions, ara mateix actiu. Un any més, els directors i directores, heu estat capaç de comandar vaixells diversos (el més petit de cinc tripulants i el més gran de prop de vuitanta). Enmig d’aquets extrems, hi sou tots. A partir d’avui, amb els passadissos silenciosos i les sales de mestres buits “d’humanitat”, les aules ja fa uns dies que ho estan. El dia que van acabar els alumnes, el 22 de juny, el Sr. Xirgo publicava al diari AVUI una reflexió necessària, però per a molts incòmoda, de ben segur: ens podem “queixar” dels alumnes i de tenir els que tenim?

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/426171.html

Sense alumnes

22/06/11 02:00 – Xevi Xirgoemail protegit

“La cara de satisfacció avui dels alumnes només és proporcional a la que faran molts dels seus mestres”

Avui s’acaba el curs escolar. A les universitats ja fa dies que han acabat les classes, a secundària enllesteixen els darrers exàmens i a primària avui s’acaba tot. Divendres hi va haver un empatx de festes de final de curs i avui els alumnes faran un dinar “especial final de curs” i cap a casa. Els nens se n’aniran cap a casa amb una cara de satisfacció que gairebé només es pot comparar amb la que faran avui molts mestres, que a partir de demà treballaran uns quants dies més per preparar el nou curs però ja ho faran sense alumnes. Diumenge passat, en aquest mateix espai parlava del que cal i del que no cal a l’escola. He rebut una pila de correus de mestres en els quals, a banda dels problemes que a mi em sembla que hi ha damunt la taula –baixes, mitges jornades, recursos, horaris, sisenes hores…– hi afegien algunes reflexions que consideren fonamentals: l’excés de reunions (de reunions inútils, s’entén), de tràmits administratius i, sobretot, la manca de vocació d’alguns mestres. Un dia ja vaig explicar la meva sorpresa quan un professor de la universitat maleïa els alumnes perquè no li deixaven fer recerca amb tranquil·litat. Avui, la cara de satisfacció que faran alguns mestres perquè finalment es queden sense alumnes potser també ens hauria de fer pensar. És com si els paletes un bon dia comencessin celebrar que se’ls han acabat els totxos, o com si a mi em molestessin els correus dels lectors que estan d’acord o discrepen del que escric. Els alumnes són la matèria primera de les escoles. I haurien de ser el tema principal de totes les seves reunions. Avui, potser, els mestres haurien d’estar tristos.