Tag Archives: educar

Els Reis, els de veritat

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda

un any més ens llevem el dia de Reis. Segur que a moltes cases els més petits s’han llevat ben aviat, molt més que quan han d’anar a escola. Els nervis potser no els ha deixat dormir amb la tranquil·litat necessària. Abans d’anar-se’n al llit, la sabata al balcó, l’aigua pels camells i algun refrigeri per uns Reis que, potser aquest any, no han vingut tant carregats com els anteriors.

Quan érem petits, tot l’any estaves esperant que arribés aquesta nit màgica. Amb els anys, però, s’havia arribat a un punt que tot l’any era com si fossin reis: què vols, una joguina? Per què esperar a l’aniversari o als reis? No cal, comprem-la ja. Ho vols? Ho tens, com l’anunci de l’entitat bancària.

Tions per tot arreu, el de l’escola de música, el de la piscina, el de l’Escola. Tions que han cagat molts dies abans del dinar de Nadal (que és quan “Tocaria”) i quasi diàriament… Hem perdut el nord o potser, directament, l’enteniment. El que és segur és que se’ns ha escapat de les mans. Els “petits emperadors” amb tots els seus desigs complerts abans que tinguin temps d’anhelar-los.
Tan de bo aquesta crisi serveixi per posar el seny perdut els darrers anys i les coses tornin a tenir la seva justa mesura. Desitjar, anhelar, sorprendre’s, entristir-se i… rebre també carbó han de formar part de l’educació dels nostres fills. Ho esperen i ho necessiten. No els fem cap bé si els ho “estalviem”, cap ni un.

El senyor Capdevila, Director del diari ARA, en fa un article d’opinió al meu parer encertat: cal ensenyar a esperar i a valorar.
M’agradaria coincidir amb vós, creieu-me.

Ah! i que no us toqui la fava.

Al final només quedaran els Reis de veritat

CARLES CAPDEVILA

|06/01/2012 00:00

Algú temia que el consumisme desenfrenat acabaria amb el desig i l’espera, que havien estat la clau i el secret de fer la carta als Reis quan les bicicletes t’arribaven només el 6 de gener de l’any que et tocava. Fa deu anys, i en fa cinc, molta gent va començar a dubtar dels Reis, o a embafar-se’n, o a discutir-ne la utilitat. Els pares planyíem estar desbordats de capses, reclamàvem als patges de casa els avis o de casa els oncles moderació per no morir esclafats. Els pedagogs denunciaven la manera compulsiva dels nens de retallar catàlegs de joguines per estalviar-se la feina d’escriure la carta. Teníem de tot, no hi havia manera de recordar què ens feia falta perquè si una cosa et venia de gust el 6 de febrer, la tenies el 6 de febrer, esperar onze mesos era de covards. I l’endemà de Reis ens posàvem vermells colgant els contenidors i el seu voltant de tot el que calia llençar de l’any passat (nou de trinca encara) per fer lloc als regals acabats de desembolicar. Aquells Reis de l’opulència, els que passaven tots els dies de l’any, han acabat sent de mentida, i aniran marxant. Els únics Reis de veritat són flor d’un dia i perduren perquè ens els creiem, no tenen competència i són útils. Els Reis de veritat no te’ls imposa ningú, només reclamen fe en el ritual: que demanis, desitgis, esperis, facis bondat, passis nervis, els rebis com cal, diguis gràcies i tal dia farà un any.

Crisi d’adults, no pas d’autoritat

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, benvolguda,

recordo que va ser a en Salvador Cardús on primer vaig llegir que això de la “crisi de valors” no és tal, em va fer ballar el cap, ho admeto. Va ser en el seu Desconcert de l’educació; si aleshores no el vau llegir , us el recomano, i molt. En ben poques trobades de pares i mares i, també, en les de persones del nostre gremi, no surt, tard o d’hora, allò de “recuperar l’autoritat”. Fins i tot la Consellera d’Ensenyament, la Sra. Rigau, va proposar de fer arribar la protecció legal dels directors i directores al comú dels mestres. Ho recordeu? Va ser arran d’un malaurat, i recriminable, incident entre els pares d’una alumna i la seva mestra en un escola del Camp de Tarragona.

M’ha agradat l’article de la Sra. Comellas, molt. Som els adults els que ens ho hem de fer mirar, les criatures no

per què ens entranya i hi ha queixes del poc respecte, per part de les criatures, a l’autoritat parental i del professorat? És evident que perquè la reconeguin cal que les persones adultes se la creguin

Ens hi hauríem de posar, no trobeu?

Gràcies.

Per què anem tan desbordats?

 

Mare meva, quina cara que fem quan pensem en el cap de setmana, el vespre o els matins! ¿I això és perquè, realment, pensem que és tant difícil educar? Possiblement hi ha poca gent que s’hagi plantejat l’efecte que pot tenir en la ment infantil el missatge que senten de manera continuada de les dificultats d’educar, de la difícil gestió del dia a dia, la por a l’adolescència, el cansament…, missatges que reben de les mateixes persones de casa.

És evident que, escoltant aquests missatges, aprenen que són la causa de les dificultat adultes i, d’altra banda, en tenen una imatge de feblesa i fragilitat quan el que necessiten són persones que els donin seguretat per poder comprendre la societat que els envolta. Els calen adults que tinguin estabilitat en les decisions que prenen, que en tinguin cura malgrat que puguin demanar la lluna en un cove. Llavors, per què ens entranya i hi ha queixes del poc respecte, per part de les criatures, a l’autoritat parental i del professorat? És evident que perquè la reconeguin cal que les persones adultes se la creguin.

Segurament, aquesta barreja de sentiments té l’origen en la idea que ens posen a prova amb les seves demandes, que ens provoquen. Però, si ens hi aturem, veurem que, en definitiva, demanen el que veuen i se’ls ofereix, i no tenen una actitud premeditada de provocació tal com tendim a interpretar-ho. No neixen sent estrategs. Fer d’infant és buscar camins, trucar a portes, demanar, desitjar tot el que es veu i que altres fan (sigui la gent gran, germans o germanes o companys i companyes de l’escola). Llavors on rau el problema? O, més ben dit, qui el té?

Les criatures no. Queda clar que en un món amb més oportunitats també hi ha més ofertes i això exigeix, en lloc de desbordar-nos, mantenir amb més claredat els criteris per prendre decisions, que estiguin en consonància amb la manera d’entendre l’educació i la salut, i no només amb “el que fa tothom”. Per això és important que, des de la responsabilitat, es mantinguin els missatges i les respostes que cal donar a cada edat i, sobretot, es tingui cura dels comen- taris que es fan. Cal que les criatures aprenguin a afrontar els reptes d’un món molt sotmès a pressions i pluralitat de missatges. Cal jugar el rol que correspon a cadascú.

Maria Jesús Comellas és doctora en psicologia i pedagoga