Tag Archives: docents

Treballar amb els altres? Sí, home! Per què?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

La tant criticada Organització per al Desenvolupament i la Cooperació Econòmica (OCDE), ens agradi o no, fa una bona feina: posa damunt la taula una enorme quantitat de dades relacionades amb els sistemes educatius. L’informe PISA, per exemple, és molt més que els quatre titulars que apareixen en els mitjans de comunicació. Cada informe, pel cap baix, ocupa uns set volums de 500 pàgines cadascun. Continue reading

No ho diu qualsevol!

A l’atenció del Director, Directora,

Benvolguda, benvolgut,

no sé si heu tingut mai l’oportunitat d’escoltar la Sra. Pilar Benejam, i menys encara si heu tingut la sort de ser-ne alumne. Jo només em compto entre els primers: els dels “escoltadors”, més o menys habituals. La Sra. Benejam és d’aquelles persones a qui escau, perfectament, allò de “Mestra de mestres”, en el seu cas no és cap exageració. La Pilar, que encara conserva deixos del parlar dolç de ses illes, sempre s’ha caracteritzar per ser un “esperit lliure”. Sempre ha dit el que pensava, sempre, sense importar-li les conseqüències que pogués tenir per la seva carrera professional. Sempre he pensat que no ha ocupat grans càrrecs dins del sistema precisament perquè tothora s’ha mantingut molt “enganxada a terra”: ha dit les coses pel seu nom, també les que no són políticament correctes, i ha gosat parlar de tothom, també dels mestres i dels professors, per bé i per mal.

Dins del nostre gremi, potser ho heu patit i tot, hi ha una tendència molt marcada a manifestar comportaments gremials; tot sovint ens porten problemes. Durant els anys que estar a la Inspecció d’Educació ho vaig comprovar més d’un cop: en avaluar negativament un interí de primer any, un funcionari en pràctiques, o fins i tot a l’hora de proposar l’obertura d’un expedient disciplinari per un comportament tipificat com a falta greu o molt greu, en tots aquest casos, us deia, la immensa majoria dels “companys de claustre” feien pinya al voltant seu i se’n “compadien”: ho explicaven tot, ho perdonaven tot, ho “oblidaven tot”. Mare meva!

Us recomano molt, per tant, que llegiu l’entrevista que li va fer el Sr. Pau Rodríguez del “Diari de l’Educació”. Aquest diari, per si no el coneixeu és del tot recomanable. Una mostra més de bona feina que fan persones del país de manera desinteressada. Si no els coneixeu us recomano que aneu al següent enllaç, s’ho val.

EL DIARI DE L’EDUCACIÓ
Fundació Periodisme Plural

http://diarieducacio.cat/qui-som/

Dit això, a veure quines respostes de la Sra. Benejam us semblen més suggerents? Diu veritats com a temples, també amb sortides intel·ligents: No li agrada la paraula excel·lència?: No gens! Excel·lent és un pernil! [riu]. Ja no hi cap res més, si és excel·lent, i això no passa mai.

Pilar Benejam: “El mestre més dolent ha de ser força bo”

Amb la publicació de ‘Quina educació volem?’ Benejam posa ordre al saber acumulat durant una trajectòria dedicada a l’escola i sobretot a la formació dels futurs mestres.
Pau Rodríguez
23.12.2014

http://diarieducacio.cat/pilar-benejam-el-mestre-mes-dolent-ha-de-ser-forca-bo/

Pilar-Benejam.1.-Foto-M.-Assumpta-Sendra-Mestre1

Pilar Benejam. /Foto: Assumpta Sendra

Als seus 77 anys, Pilar Benejam assegura que ja en té prou de cursos i conferències. Que tot el que sap i ha viscut, evidentment relacionat amb el que ella més coneix i aprecia, l’educació i la formació del professorat, ho deixa per escrit a Quina educació volem?, llibre publicat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat. En un moment de canvi, Benejam reivindica l’humanisme que ens aferra als valors fonamentals de l’educació i, amb una reconeguda carrera docent a l’esquena, no té por de carregar contra el conformisme i la indiferència a què s’aboca una certa part del col·lectiu de mestres catalans.

Benejam és catedràtica al departament de Didàctica de la Llengua, la Literatura i les Ciències socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, una institució a la qual ha estat vinculada des dels seus inicis. Geògrafa i pedagoga de formació, ha combinat sempre la tasca de formadora de docents a la UAB amb la feina de mestra a escoles com Talitha o Costa i Llobera.

La primera pregunta ja se la fa vostè al llibre. Quina educació volem?

Una educació coherent amb la tradició humanista que se centra en la dignitat de la persona humana. Que garanteixi llibertat, igualtat i participació. Tothom ha de tenir dret a una bona escola, que ensenyi a pensar. Ja ens ho deia Montaigne al segle XVI: l’ensenyament no és omplir un forat sinó encendre un foc. Aquestes són les idees fonamentals.

Sobta que en un moment d’incertesa i canvis, vostè reivindica no tant fer una escola nova, sinó portar a la pràctica els vells ideals.

Hi ha una gran bretxa entre el que se sap i el que es fa. Hi ha escoles i mestres boníssims, però en educació el mestre més dolent ha de ser força bo. I no hem aconseguit un bon sistema educatiu. Hi ha tot un coneixement i experiència de tradició humanista que es creu superada, s’afirma que el que cal és innovar… Jo crec que cal actualitzar la tradició humanista, perquè tot evoluciona, però és que per fer-ho abans cal estudiar-la!

I després portar-la a la pràctica. La relació entre teoria i pràctica, que vostè aborda al llibre, sempre ha estat un repte en l’educació.

Només cal mirar la formació del professorat i la pedagogia a la universitat. Els professors hi entren per mèrits acadèmics. I estic d’acord en que cal investigar, però si et dediques a formar mestres has de ser un professional.

Tenir un peu a l’escola.

Clar. Has d’haver tingut experiència. El coneixement pràctic no es pot obviar. En un estudi professional com és l’educació, a la força s’han de tenir en compte la teoria i la pràctica. Són dos coneixements que es complementen i es necessiten l’un a l’altre.

Vostè assenyala la formació del professorat com un dels dos elements clau per millorar el sistema educatiu. L’altre és l’educació compensatòria.

La intervenció compensatòria en les primeres edats són bàsiques per incidir en l’educació mental, afectiva i relacional de les persones. Hi insisteixen tots els psicòlegs. La ciència ha demostrat que és bàsic, tot i que l’Administració és el primer que menysprea, com el finançament de les escoles bressol. Les disfuncions i mancances s’han d’atacar quan es detecten, immediatament. I se’ls ha de donar suport i acompanyament tan temps com sigui necessari.

Ataquem el fracàs escolar massa tard?

Tots els problemes tenen solució, o si més no marge de millora. Sí que ens hi posem massa tard, com deia s’ha de fer quan abans millor, però també s’ha de dir que les persones es poden educar sempre. A partir de certes edats hi ha dues maneres de fer capgirar els joves: l’afecte i la confiança. Que se sentin apreciats, que se’n surtin en alguna cosa, encara que sigui en futbol… Que agafin confiança, però que no els diguin que són un 3, o un 2… Perquè senten que els diuen inútils.

Els ho diuen cada dos o tres dies, sovint.

Els destrossen l’autoimatge.

Però per tenir una educació compensatòria calen recursos. Vetlladors, personal de suport, ràtios més reduïdes, escoles bressol per a tots…

És el diner més ben gastat. O mestres o presons, què t’estimes més? A veure, què en faràs d’un noi que fracassa als 14 anys? Li queden 80 anys de vida! Com a societat no podem consentir que no es doni a tothom la base per poder viure bé. Perquè després els “fracassats” es defensen amb l’agressivitat o la indiferència.

Vostè sosté que l’afecte i la confiança són els últims salvavides que els queden als alumnes en aquestes situacions. Els mestres de Secundària estan prou preparats per garantir aquest enfocament de la seva educació?

Si ho dius per la formació que han rebut, és evident que no. Sempre s’ha cregut que qui sap, sap ensenyar, i no és així. No només, almenys. El màster de formació del professorat acaba sent un curset d’unes hores a la tarda amb poques pràctiques.

Haurien de rebre més formació docent?

És que un llicenciat en història, després de quatre anys, arriba al màster [que dura un any] i li fan fer més història. Prou! Que faci més pràctiques, més didàctica de la història, i que passi de la teoria a la pràctica i viceversa contínuament.

La formació per a Primària, el Grau en Educació, no són un sinó quatre anys. Però sembla que també insuficients. Per què?

Hi ha hagut molta gent que ha sabut pensar com ha de ser la formació. A Anglaterra, Alemanya, Finlàndia, França… s’han fet projectes que coincideixen bastant. Per exemple, caldria que els estudiants fessin una formació científica prèvia, que els fes desenvolupar el pensament científic. Un altre dels problemes és que es percep el Magisteri com uns estudis per accedir a una professió que t’eleva un primer graó en l’escala social. I hauria de ser el graó més elevat.

No tenim bons docents perquè la professió no té una bona consideració social. Però com la podem dotar de bona consideració si mai hi entren els millors?

És un peix que es mossega la cua. I ve d’antic. Per què a Finlàndia ho són molt, de considerats? Potser perquè allà als alumnes els fan llegir la Bíblia i interpretar-la des del segle XVI. Aquí no hem tingut cadira i mestre per a tothom fins al 1983.

Un dels plantejaments de millora de la formació del professorat és augmentar l’exigència l’accés a la carrera. La Generalitat incorporarà un examen específic per als aspirants a mestres, que avaluï entre altres capacitats la sensibilitat social o artística.

Sí, i també i sobretot la llengua, escrita i oral. És l’instrument bàsic de l’activitat mental. Si durant la carrera encara hem d’ensenyar a escriure i parlar, malament anem.

En general sortim poc formats en comunicació?

Sí, igual que també ens manca bagatge cultural. Però això ens falta a tots, en aquest país. Un altre cop diria que aquí no s’ha escolaritzat tothom fins el 1983, així que portem un decalatge evident amb altres països. Però per això als mestres els exigiria més. Un examen escrit i oral, per saber com s’expressen, quin grau d’avidesa, d’expressió, de resposta tenen. I la cultura general: quin és l’últim llibre que han llegit? L’últim concert al qual han anat?

De la lectura del llibre se’n desprèn certa crítica al cos de mestres. Destaca que hi ha un col·lectiu de docents molt actiu i innovador, però que no són majoria.

El funcionariat és nefast…

No ho digui gaire alt, que se’ns revolten els mestres!

Jo n’era, de funcionària, eh? Però no en volia ser! Durant anys vam demanar contracte laboral, com a Anglaterra, que et garanteixi una estabilitat però a la vegada que t’obligui a retre compte del que fas, a justificar la teva feina. No pot ser que hi hagi persones que no vulguin fer l’esforç d’ensenyar bé i els haguem de tenir fins els 65 anys. No es pot tolerar.

Al mestre se l’avalua poc?

A nivell d’aula molt poc. Hi ha molta paperassa que s’hauria d’alleugerir, per part dels inspectors. El que haurien de fer és estar a la classe observant una bona temporada.

Molt pocs mestres observen les classes dels seus companys, per exemple.

A la gent no li agrada que li entrin a classe i això és bàsic. Trobo que és positiu. El mestre aprèn molt. Però molts mestres tenen la inseguretat de que no vegin el que fan.

Tornant al llibre. Un dels pilars en què vostè fonamenta l’educació és la igualtat. Abans parlàvem de l’educació compensatòria. Sovint l’escola és igualitària, però el problema ve de fora. Com s’educa davant les desigualtats?

La desigualtat rau en la família en què has nascut. Per això d’entrada cal donar qualitat a l’escola pública. Que tingui les condicions òptimes per a que tothom pugui progressar. Part de la desigualtat no es podrà remeiar des de l’escola, però el mestre pot ajudar a diferenciar entre el que un alumne és i el que un alumne té. El que un té no fa el que un és, i en això el mestre ha de saber donar exemple, que sigui capaç d’apreciar les coses que no valen diners, que vagi vestit manera modesta…

Però com convences un nen que l’important és el que ell és i no el que té?

D’entrada el que deia ara. Que està de moda tal marca? El mestre no la porta. L’escola dóna exemple, valora els pupitres còmodes però no luxosos, les pilotes que no són cares… I revestir això amb un discurs que doni confiança als nens. Un cop un nen em va preguntar: “Per què he d’aprendre geografia si acabaré venent al mercadillo?” En aquesta situació te les has d’empescar per fer-li veure que la geografia és importantíssima per a vendre en un mercadillo. Que si el cotó ve d’Egipte… [riu] És difícil lluitar contra la televisió, per exemple. Però l’escola ha de ser capaç d’obrir una finestra a un tipus de societat igualitària.

Per últim, carrega contra l’entrada dels elements del lliure mercat a l’educació. Per què?

Les idees neoliberals han entrat a totes les capes de la societat, també a l’escola, i pretenen jerarquitzar, seleccionar els millors, els més competitius, els més emprenedors. Jo sóc partidària de preservar a l’escola l’educació general bàsica. La cultura que necessita tot ciutadà d’una democràcia. La gent ha de saber pensar, i després ja emprendrà! No posem l’arada davant els bous. Necessitem formar persones, i no parlar d’excel·lència.

No li agrada la paraula excel·lència!

No gens! Excel·lent és un pernil! [riu]. Ja no hi cap res més, si és excel·lent, i això no passa mai.

Mestres “Online” (II)

 

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

recordo que us n’he parlat més d’un cop, fins i tot trobareu una altra entrada amb un títol semblant a aquest.

Resulta que, fa un cert temps, es va fundar la “Khan Academy”, una organització sense ànim de lucre dedicada a l’educació, amb vídeos de curta durada de sessions didàctiques de qualsevol matèria. Ho recordeu? Mireu-ho altra vegada, si voleu:

http://www.khanacademy.org

També en el seu moment us vaig comentar que el senyor Capdevila, Director del Diari Ara, demanava als docents experiències reeixides que es poguessin penjar al web. I de fet, a la secció Ara mestres, sovint se’n presenten (aquesta publicació sempre ha tingut en compte la tasca docent). Ja es veia de lluny, que se’n preparava alguna de grossa. Finalment, es veu que l’empresa ha crescut i juntament amb la UOC han creat Mestreclass, que tal i com diu a la web , és una plataforma oberta i col·laborativa, en construcció permanent, que dóna visibilitat al coneixement del professorat català mitjançant un entorn de col·laboració, cooperació i cocreació entre iguals. Aquest coneixement compartit té dues vessants principals:

  • el know how (saber com), és a dir, aquelles pràctiques docents de referència que mostren metodologies i tècniques didàctiques útils i innovadores.
  • els continguts, en format vídeo, que els mestres saben explicar millor que cap llibre de text o pàgina web existent a internet. Especialment aquells que són relatius al nostre país, la nostra llengua i cultura.

 

Es pot trobar en dues adreces diferents:

http://aprenem.ara.cat/

http://mestresclass.cat/

Jo hi he passat una estona i, tot i que de moment està en estat embrionari, sembla interessant

Potser alguns mestre o professor del vostre s’hi animaria, no?

A criteri vostre, com sempre.

 

La professionalitat, una pedra a la sabata

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

quan a la Universitat s’estudia el concepte de “professional“- fent referència a una feina- s’acostuma a posar èmfasi, d’entrada, en tres requisits, imprescindibles:

  1. Que estiguin clars els “límits de la feina”, és a dir “què els toca fer i què no”.
  2. Que les persones que vulguin exercir aquesta professió assumeixin el repte de resoldre les situacions que se’ls plantejaran, en els “límits definits de la seva feina” és clar
  3. I, conseqüentment, que tinguin la formació pertinent per desenvolupar la feina que se’ls plantejarà, de manera eficaç i eficient.

Si aquests tres requisits de professionalitat, bàsics, els traslladem a la nostra feina, el fer de mestre o de professor, el resultat és preocupant, i molt.

  • En primer lloc, no estan clars els límits, no? Tot problema social s’aboca a l’escola amb l’esperança, ingènua, que aquesta hi sabrà donar la resposta adient que la la societat necessita. No cal pas que m’estengui, els exemples són a tocar: hem de fer “educació de tot”. El més greu d’això és que ocupant-nos de tot això deixem de posar atenció, i temps, en allò que caldria assegurar des del sistema educatiu: llegir, escriure, saber argumentar oralment, fer estimacions de càlcul, etc; en definitiva, desenvolupar competències bàsiques.
  • Pel que fa al segon requisit, l’assumpció del reptes derivats de l’exercici de la feina, els resultats tampoc resulten afalagadors pel nostre gremi. Un de cada quatre alumnes, després de tretze anys d’escolaritat, surt de la mateixa manera com hi va entrar. I el més preocupant és que nosaltres acostumem a “tirar pilotes fora” per explicar aquesta realitat. Us imagineu els professionals de la sanitat dient que no poden desenvolupar la seva feina amb els pacients que els arriben o, pitjor encara, amb les famílies que acompanyen aquests pacients?
  • I arribo al tercer requisit, la formació. He de confessar que m’indigna la realitat que tenim en aquest aspecte. La formació inicial de mestres i professors està molt lluny de capacitar-los per donar resposta a les necessitats dels alumnes. Estic cansat d’escoltar mestres i professors que em diuen: “escolti, tot això que explica perquè no ens ho han dit a la formació inicial?”
Les coses són molt diferents al món, per sort. També en el món educatiu, és clar. Hi ha diferències notables, immenses m’atreviria a dir. Fins que el Departament d’Ensenyament no entengui, i assumeixi, que les millores de la nostra professionalitat, i del sistema, passen pels tres punts anteriors estarem “marejant la perdiu” tots plegats. Continuarem tirant-nos els trastes pel cap els uns als altres. I el més greu, continuaran sortint del sistema joves que després de tretze anys d’escolaritat no estaran degudament capacitats per incorporar-se a la ciutadania democràtica.

No voldria que em mal interpretésiu amb l’article que us recomano, fa referència al sistema educatiu nord-americà. Conté, però, “perles” valuoses que fan pensar i molt. Us n’avanço una, a veure que us sembla?

Cuando me reúno con los sindicatos solo hablan de salarios, horarios, contratos… No suelen preocuparse de la calidad de su enseñanza, pero quieren que los llamen profesionales. Un profesional es ante todo alguien que se declara primer responsable de los resultados de su ejercicio. Usted, si no tiene lectores, es un mal profesional.

Gràcies, un cop més.

LA VANGUARDIA. 16.10.2012 (La contra)
ERIC HANUSHEK,
PIONERO DE LA ECONOMIA DE LA EDUCACIÓN; CATEDRATICO EN STANFORD
“PUEDE RECORTAR EN EDUCACIÓN Y MEJORAR SUS RESULTADOS”

Tengo la edad de mis doctorandos: me mantienen joven. Soy estadounidense: tenemos la mejor universidad del mundo, porque en ella compiten alumnos y profesores, pero una educación secundaria mediocre, porque en ella solo se cumple. Colaboro con la Fundación BBVA

Los Nobel Lucas y Heckman demostraron que el dinero del contribuyente invertido en educación se le devuelve multiplicado en crecimiento…

Le voy a corregir.

Para eso estamos.

En realidad, no es que un gobierno invierta más en educación y así­ tenga mejores alumnos y luego trabajadores más productivos…

Eso dijo Heckman aquí­ en La Contra.

… sino que, si usted mejora el rendimiento -sobre todo en matemáticas, lectura y escritura- de los estudiantes de su paí­s, aumentará su crecimiento económico. Y también -lo hemos demostrado- su salario al emplearse.

Es un matiz importante.

Crucial, porque permite que usted recorte inversión en educación y, al mismo tiempo, mejore el rendimiento de sus estudiantes.

Cómo?

Si usted recorta mal, por ejemplo, echando a todos los interinos recién llegados sin distinciones o rebajando sin más el número de profesores de los centros…

Es lo más cómodo.

… pues degrada la educación. Pero si usted se molesta en evaluar a los profesores y se libra de los peores -los echa- y en su lugar contrata a los mejores interinos…

Eso es mucho más complicado.

Pero mejoraría la calidad de la enseñanza y el crecimiento de un país, al tiempo que ahorraba en el presupuesto. La calidad de los profesores marca la diferencia en la calidad de los estudiantes: lo hemos comprobado.

Y qué opinan los sindicatos?

Los de los países como Finlandia, que obtiene los mejores resultados en educación, están implicados en velar por esa calidad y la evaluación continua del profesorado.

Los profesores se resisten al examen?

En EE.UU. sí­. Y por eso nuestra enseñanza primaria y media es francamente mejorable, pero, en cambio, la universidad americana es una de las mayores industrias del país y tiene los mejores centros del mundo.

Por qué?

Porque las universidades de EE.UU. compiten por los mejores alumnos y los mejores alumnos compiten por las mejores universidades. En enseñanza primaria y secundaria, en cambio, no hay ninguna competencia.

También tendrán buenos profesores.

Cuando me reúno con los sindicatos sólo hablan de salarios, horarios, contratos… No suelen preocuparse de la calidad de su enseñanza, pero quieren que los llamen profesionales. Un profesional es ante todo alguien que se declara primer responsable de los resultados de su ejercicio. Usted, si no tiene lectores, es un mal profesional.

En Finlandia la enseñanza es pública: no compiten continuamente.

En Finlandia es muy difí­cil hacerse con una plaza de profesor, profesión de enorme prestigio. Y por eso para acceder a una existe una enorme -ahí la tiene- competencia. Y además hay movilidad laboral.

En qué sentido?

En Chicago, quien se hace profesor lo más probable estadísticamente es que se jubile de profesor. Pero si los profesores son considerados buenos profesionales por todos, son docentes sólo mientras sientan la vocación, y cuando no la sientan tendrán ofertas y posibilidades de dedicarse a otras cosas.

No sé si el mercado aquí­ es tan flexible.

Eso es algo que España tiene que solucionar ya. Su universidad no conecta con las empresas. Parece que eduque estudiantes para sí­ misma. Y la primera misión de la universidad es servir a la sociedad, y la primera necesidad de la sociedad es crear prosperidad y empresas y empleo y riqueza.

Cómo lograrlo?

En la universidad hay que tener a los mejores profesores y alumnos; los peores, que hagan otras cosas. Hay que ser lo bastante abierto y flexible para que cada uno encuentre su sitio y haga lo que más le gusta hacer.

Ni Jobs ni Gates acabaron sus estudios.

Porque ya habí­an conseguido crear empresas antes de acabarlos. Entraron en la universidad -Gates en Harvard- y antes de titularse ya eran más útiles a la sociedad como empresarios innovadores que como estudiantes. Y tení­an claras las prioridades.

El título aquí­ está devaluado.

Introduzcan competencia en todos los niveles de alumnos y profesores y verán mejorar los resultados. Sean proactivos sin miedo a ser evaluados ni al fracaso. En Stanford repetimos que es el principio del éxito. Por eso, cuando acaban, si no saben qué hacer crean una empresa. Y si fracasan, crean otra o la transforman, y así­ hasta que aciertan.

Y la cooperación?

También se fomenta cuando fomentas la competencia. Existe en los mejores centros asiáticos, y esa calidad de la enseñanza es la explicación demostrable de que Asia haya crecido enormemente -Fí­jese en Corea!- y de que hoy rete a Occidente. Los asiáticos tuvieron buenos profesores, luego buenos estudiantes y hoy grandes profesionales.

La educación mejora si dura más?

Analice África o Sudamérica: en todos los países las leyes marcan ocho, seis…, muchos años de escuela obligatoria…

No era eso lo fundamental?

No se trata de permanecer más años en la escuela, sino de aprender más. Allí­ hay demasiados colegios en los que unos pasan el rato simulando que enseñan a otros que simulan que estudian. Asia, en cambio, en los años cincuenta era un continente famélico, se tomó la educación en serio… Y ya ve.

El paro del mañana

“Si evalúa a sus estudiantes hoy, sabrá su cifra de paro de mañana”, sentencia Eric Hanushek.

Si tiene razón, podrí­amos deducir que hemos educado con poca eficiencia a quienes han sido estudiantes españoles -y catalanes- en los últimos años, ya que hoy la mitad son jóvenes desempleados. Pero nuestros ingenieros, arquitectos y médicos, entre otros profesionales, encuentran buenos empleos en otros paí­ses, así­ que nuestro sistema no debe de haber sido tan malo como reflejan esas cifras. Además, tenemos desempleados, pero no parados, porque la mayoría no deja de formarse y esforzarse. Y en este país hay trabajo; lo que no hay es empleo. Pero la culpa no es de los jóvenes

.

Vinga doncs, posem-nos-hi

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

oi que no porteu a reparar el vostre vehicle a qualsevol lloc? Oi que no feu venir a qualsevol lampista a casa vostra a reparar una fuita d’aigua? Oi que no aneu al primer concert de música clàssica que us trobeu pel carrer?  Oi que no us compreu el primer llibre que us trobeu en entrar a una llibreria? No, no ho ho feu. De fet, molt poca gent ho fa, em sembla. Per què? doncs perquè, en la mesura de les nostres possibilitats i coneixements, sempre preferim posar-nos en “bones mans”, sempre fem cas a persones més enteses o de la nostra confiança, vet-ho aquí.
De ben segur que sabeu que la LOE portava una disposició addicional que va suposar organitzar una mena de “barra lliure” de quatre anys que va permetre a més de 60.000 persones accedir a la funció docent quan, probablement, més de la meitat, mai s’havien plantejat de fer-ho. Exercint d’inspector d’educació vaig haver de valorar més d’una dotzena de persones que, ja de grans, havien decidit deixar un lloc de treball en una altra unitat de l’administració i aprofitar l’oferta i les rebaixes que els oferia l’administració educativa. Del resultat d’aquestes avaluacions, lògicament, no us en parlaré, forma part del secret professional. El que sí que us puc dir, però, és que el percentatge de mestres i professors “suspesos”, en el conjunt dels avaluats al país, va ser insignificant. Per què? Doncs, probablement perquè tres peces clau van fallar: les direccions dels centres, sento dir-vos-ho, els tutors que aquestes direccions els van assignar i, també i sobretot, la inspecció d’educació en el seu conjunt. No es va ser prou valent i ara tenim el problema dins de casa, i per anys! Malauradament és allò que diu el professor Luri: “La qualitat d’un sistema educatiu no pot superar mai la dels seus mestres i professors”, també vet-ho aquí.

Per tot això, sentir que la nostra Consellera i el ministre espanyol del ram, plantegin ara  tímides mesures per apujar el llistó (allò de les notes en matemàtiques, llengua o llengua estrangera) m’entristeix més que altra cosa. El veritable problema d’aquest país, en l’àmbit educatiu, se situa en la formació inicial dels seus docents. El grau de mestre hauria de millorar en el seu conjunt, no és ara el moment de detallar-vos-ho, i els graus de les especialitat de secundària haurien de permetre itineraris formatius diferenciats per aquelles persones que, a segon, tinguin clar que es voldran dedicar a la docència. Només així podem millorar, de veritat.
Altrament, tot plegat, més pedaços a un sistema que aviat entrarà a la UVI, diria.
Us sembla un disbarat el que he dit?
Gràcies!!

EL PERIODICO.

20.02.12

L’OCDE RECEPTA SELECCIONAR ELS ESTUDIANTS MILLORS PER SER PROFESSORS

Els països que aconsegueixen els millors resultats dels seus alumnes entre els 6 i els 15 anys són els que millor retribueixen els seus professors i, a més, recluten per a aquesta professió els millors estudiants i donen als professors un elevat estatus social, va destacar ahir l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) en un informe fet a partir de dades de l’última avaluació Pisa. L’estudi posa com a exemple Finlàndia i Corea del Sud, líders en l’examen més important de l’educació mundial, que l’organisme fa cada tres anys. L’advertència es produeix en un moment en què tant el nou ministre d’Educació, José Ignacio Wert, com la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, plantegen fer una reforma de la formació del professorat per millorar el seu nivell i qualitat, així com establir una carrera docent que reconegui els professionals com a autoritat pública.
A Finlàndia es fan proves de selecció als alumnes que volen iniciar la carrera universitària per ser professors i els que la comencen es troben entre el 10% dels millors estudiants de l’institut, i a Corea del Sud, entre el 5%. Les proves a Finlàndia per iniciar aquesta carrera mesuren la competència lectora i matemàtica, però també la capacitat com a comunicador o la motivació per convertir-se en docent. A Espanya no existeixen aquestes proves ni s’exigeix una nota alta per iniciar els estudis docents, i segueix sent prioritari el clàssic model d’oposició memorística sobre els continguts d’una matèria per seleccionar el professorat funcionari.
L’anàlisi de l’OCDE també apunta que els països que més inverteixen en educació no són necessàriament els que obtenen un rendiment millor dels seus estudiants. «Els diners sols no poden comprar un bon sistema educatiu», destaca l’informe, alhora que adverteix que els països que van obtenir millors resultats el 2009 són aquells que creuen que «tots els nens poden tenir èxit al col·legi». «Un cop superat el llindar dels 26.710 euros per estudiant [entre els 6 i els 15 anys], la despesa no està relacionada amb el resultat», va assenyalar l’OCDE. La inversió a Espanya, els resultats de la qual van estar per sobre de la mitjana, va ser de 56.570 euros, a l’altura del Japó i Itàlia.

 

Doncs a mi, no em semblaria malament!

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,

se’n parlarà, i de valent. Han obert la caixa dels trons. Al País Valencià volen tenir al professorat, a tot, actiu tot el mes de juliol. De fet, com sabeu, aquesta opció és totalment legítima. Els docents, com qualsevol altre col·lectiu de treballadors públics, només té, de fet, un mes de vacances, l’agost. El juliol, estrictament i legalment parlant, estem a “disposició de l’administració”. I aquesta, si ho considera, té tot el dret del món de disposar-ne per fer el que estimi més oportú. Passa, però, que amb això del mes de juliol, amb el pas del temps, sembla com si hagués de ser, també, un mes més de vacances.

Se’n parlarà, segur, i molt. Se’n diran tota mena de coses, algunes carregades de vehemència, veureu. És cert que força mestres i professors, però no pas tots, aprofiten el mes de juliol per formar-se. Això no ho posa ningú en dubte. ara bé, d’aquí a dir que, amb caràcter general, aquesta és una realitat que afecta a tot el col·lectiu, n’hi ha un bocí. Penso que si aquesta mesura es fes amb seny, podria resultar d’allò més interessant pel sistema i, sobretot, pels alumnes. Per exemple, organitzar durant tot el mes unes sessions de formació dedicades a l’aprenentatge inicial de la lectura i l’escriptura podria compensar en part el gran dèficit que tenim en aquesta didàctica ara mateix a la majoria de centres, per molt que no es vulgui reconèixer.

En tot cas, els valencians, han encès la metxa en una setmana en què el foc i els ninots en són els protagonistes. A veure com peta la traca perquè, segur, que tard o d’hora ens arribarà a casa nostra amb més o menys soroll. De moment tenim l’olor de pólvora que, a mi, m’agrada i molt, des petit.

I a vós?
Gràcies.

LA VANGUARDIA.

18.03.12

VALÈNCIA VOL QUE ELS PROFESSORS NOMÉS TINGUIN VACANCES EL MES D’AGOST

 

Els sindicats titllen la proposta de «populista» i amenacen amb una vagaLa nova norma proposa per al juliol tasques de formació i classes de reforç.

Els professors valencians perdran de cop un mes de vacances. La Generalitat valenciana pretén canviar la normativa al calendari escolar per al curs que ve i vol «obligar» els seus docents a treballar durant tot el mes de juliol. Només tindran vacances, per tant, entre l’1 i el 31 d’agost. Una decisió que va anunciar ahir per sorpresa elvicepresident del Consell, José Císcar, el mateix dia en què València, aliena al que estava passant al ple, se sumia en el primer dia de les falles. Fins ara la gran majoria dels centres tancaven al juliol perquè ja tenien preparada la programació del curs següent i no tornaven a obrir les portes fins al setembre. En teoria, els professors seguien a disposició de l’Administració, però estaven de vacances. A partir d’ara ja no serà així. Els docents hauran d’estar presents a les aules durant tot el mes de juliol per realitzar tasques de formació o activitats de reforç amb alumnes que hagin suspès.

La Conselleria d’Educació va presentar ahir l’esborrany d’una nova ordre que començarà a negociar-se amb els sindicats i la comunitat educativa per instaurar-lo el curs que ve. D’entrada, els sindicats es van indignar, van deixar entreveure una futura vaga i van acusar el Govern valencià d’haver adoptat una mesura «populista» que l’única cosa que pretén és «desprestigiar» la feina que porten a terme els docents.

«És una contradicció augmentar la càrrega de treball al juliol, fins i tot amb la possibilitat d’avançar a aquell mes els exàmens de recuperació de setembre, quan els centres perdran el 30 de juny 8.300 interins», denuncia Marc Candela, portaveu de l’STEPV. Els seus companys de Comissions Obreres van més enllà: «La Generalitat presenta aquesta mesura quan, segons el Síndic de Comptes, s’han suprimit 1.550 places docents el 2010, 1.000 el 2011 i es planteja un ERO del voltant de 1.500 professors per a l’any 2012», afirmen.

La normativa, que no preveu la contractació de més personal, obre la porta a impartir classes en horari de matí i tarda a infantil i primària el juny i el setembre per afavorir la conciliació familiar dels pares. També endarrereix un dia, fins al 24 de desembre, les vacances de Nadal, que duraran fins al 6 de gener. Fins i tot assenyala que qualsevol activitat no lectiva que es realitzi el dia previ a les vacances, com els festivals de fi de curs, hauran de portar-se a terme fora de l’horari de classe.