Tag Archives: crisi

Tots de colònies? Mare meva!

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,
em consta que ja fa temps us en vaig parlar però hi torno perquè la qüestió s’ho val i ni de lluny està resolta: les “Colònies i esquiades, escolars”. Em sembla particularment greu que des de centres d’educació finaçants amb fons públics es desenvolupin aquesta mena d’activitats si no es pot garantir que hi participen el 100% dels alumnes. De vegades sembla que oblidem que aquests centres, escoles i instituts públics, tenen per objectiu prioritari la MILLORA DE LA COHESIÓ SOCIAL. Us imagineu què pensen els alumnes “que es queden a terra”? A aquests alumnes, normalment, se’ls ofereixen dues possibilitats: anar a l’escola o l’institut o quedar-se a casa seva, fer festa vaja. A través d’una activitat escolar experimenten amb tota la cruesa que ells són uns “matats de la vida”, és molt greu, molt. Hauria d’estar prohibit.

Hi insisteixo: Un centre escolar finançat amb diners públics no hauria de desenvolupar aquestes activitats si no pot garantir que hi assisteixen TOTS els alumnes, sense excepció. Em costa molt de creure que la majoria de centres no s’adonin què estan fent amb aquestes activitats, que no vegin que estan adobant i regant la llavor de l’exclusió social. Doncs bé, per evitar haver de suspendre aquestes activitats us apropo l’experiència de dos centres, una escola i un institut

Justament ahir a la tarda vaig tenir la sort de treballar a l’Escola “La Noguera” de la ciutat de Balaguer. Quan ja estava a punt d’anar-me’n em van obsequiar amb dos presents: un joc de tres sabons de mans i una ampolla de “sabó moll” (A casa sempre n’hem dit així). Aquesta escola, com moltes, té una diversitat cultural i econòmica molt gran entre les famílies dels alumnes.

Com tantes escoles, diria que la majoria hores d’ara, anaven de colònies un cop l’any. Vet-ho aquí, però, que enmig de la crisi econòmica, es van adonar que moltes famílies no podien assumir el cost de l’activitat. Podien haver fet dues coses: suspendre-la i esperar temps millors o bé rebel·lar-se i fer anar el cap. Van optar per la segona, és clar. En Josep Pedrós, un mestre jubilat en l’actualitat, explica que fa cinc anys, degut a la difícil conjuntura socioeconòmica, des del centre es va plantejar el repte d’aconseguir que TOT l’alumnat pogués gaudir de les ofertes formatives i lúdiques que proposava l’escola, les colònies una de tantes.

Què van fer? Doncs crear una Cooperativa per elaborar, dins les instal·lacions del centre i dins l’horari escolar, diversos tipus de sabó. L’activitat suposa recollir l’oli usat de les cases dels alumnes i, també, de diversos establiments de restauració. Els diners aconseguits amb la venda de sabó es destinen a les colònies de Cicle Superior. Aquest curs tenen previst augmentar la producció i les vendes per tal que es pugui subvencionar una part de les colònies dels cursos de cicle mitjà. Una petita part dels beneficis s’inverteix en l’adquisició d’estris i equipament per a l’elaboració dels diversos tipus de sabons. Com es poden adquirir els sabons? Doncs es poden comprar a l’eco botiga que l’escola té ubicada al vestíbul, i també a les parades que munten els alumnes, les famílies i els mestres, a les fires de productes artesans del municipi i dels pobles veïns, en diumenge, és clar! A totes les festes de l’escola sempre hi ha un punt de venda al pati. La seva experiència va aparèixer al web del Programa “Barça kids” del FCB Barcelona.

unnamed

http://fcbkids.cat/es/news/id/276

I la segona experiència, com us deia, d’un institut: El Guillem Catà de Manresa. El centre tenia per objectiu cohesionar els alumnes de primer curs i se’ls va ocórrer que unes colònies podien ser una activitat idònia per assolir-lo i començar el curs “amb bon peu”. S’adonaren, però, que la situació econòmica de moltes famílies no permetria als seus fills de participar-hi. També se’ls va plantejar el dubte de suspendre l’activitat o rebel·lar-se i “fer anar el cap”. També optaren per la segona possibilitat: Van decidir que les colònies de primer es farien dins del propi centre educatiu. En aquest cas fou el diari La Vanguardia que se’n va fer ressò.

UN INSTITUTO ORGANIZA COLONIAS EN SU PROPIO CENTRO POR LA CRISIS

Profesores y alumnos del Guillem Catà de Manresa han valorado muy positivamente las colonias | El objetivo era la cohesión del primer grupo de ESO y las colonias han podido contar con el 100% de participación

CARLES JODAR

http://www.lavanguardia.com/local/bages/20121210/54356988972/instituto-organiza-colonias-propio-centro-por-crisis.html

Las colonias de los alumnos de primero de ESO del instituto Guillem Catà de Manresa se convirtieron en un problema y han acabado siendo un motivo de orgullo para maestros y alumnos del centro. ¿Cuántas veces buscaremos la solución a un problema lejos, cuando en realidad la tenemos a tocar? Cuando empezó el curso escolar, como cada año, desde el instituto se planteó realizar unas colonias con el objetivo de cohesionar a los nuevos alumnos. Pero pocos eran los que se apuntaban. ―Resulta caro contratar un autocar y más en un momento en el que algunas familias tienen problemas para llegar a final de mes”, les afecta la crisis, reconoce la directora del centro, Marta Codina. Pero se ha buscado solución y las colonias se han celebrado en el propio instituto. Los alumnos se han quedado a dormir, se han organizado actividades dirigidas por los alumnos del ciclo de Animación Socio Cultural que estudian en el instituto y se ha conseguido “una participación del 100% de los alumnos con una valoración muy positiva‖, explica orgullosa Marta Codina.
Los alumnos del Guillem Catà, gracias a las colonias celebradas en el mismo centro, han conseguido descubrir las posibilidades que ofrece su instituto y la gran cantidad de cosas divertidas que se pueden realizar en el entorno inmediato de los propios alumnos. Además ―el objetivo de cohesión de las colonias se ha conseguido claramente‖, según reconoce Codina.

Alumnos satisfechos

Raúl y Paula son dos de los alumnos que, con sus 12 años de edad, participaron en estas colonias. Los dos se muestran convencidos de que repetirían una experiencia como las colonias en el propio instituto y contestan sin dudar que ―fueron muy divertidas‖. El resultado ha sido satisfactorio para alumnos y para profesoras como Antonia Maria Araide que reconoce estar ―muy contenta‖ después del resultado porque al principio no tenían claro que las colonias en el mismo centro motivaran a los alumnos.

Una carpa por falta de espacio

El equipo pedagógico del Guillem Catà está mostrando imaginación ante la crisis durante todo el curso. Mientras unos se quejan por tener que trabajar en módulos prefabricados, los alumnos y profesores de animación sociocultural -uno de los ciclos más reconocidos del instituto- se muestran más que satisfechos con la carpa que se les ha instalado en un espacio abierto del centro. Los alumnos de este ciclo siempre han carecido de espacio para organizar algunas de las dinámicas grupales que acostumbran a realizar, según ha reconocido la directora del centro. La carpa ha solucionado esta necesidad.

unnamed2

LA VANGUARDIA. 11.12.2012

I al vostre centre com teniu aquesta qüestió? Feu colònies? Hi van TOTS els alumnes?
Us convido, si és el cas, també a rebel·lar-vos i “fer anar el cap”.

Gràcies

Feu-ho circular, si no us molesta.

 

El centre d’investigació Príncep Felip (València) ha acomiadat a 108 treballadors dels 258 empleats amb què comptava, 79 són científics, els que es queden tenen una reducció de salari. S’han tancat 14 línies d’investigació, algunes eren sobre el càncer, Parkinson o Alzheimer.
Però han gastat 3 milions d ‘€ organitzant un campionat de golf d’un cap de setmana a Castelló. 15 milions d ‘€ en unes torres de Calatrava que al final no es van a construir.
Han comprat “per un preu simbòlic” l’empresa Valmor Sports, encarregada de l’organització de la fórmula 1, però es fa càrrec de 30 milions d ‘€ de deute.
El divendres és el dia mundial del Càncer. T’agrairia que ho re-enviessis.
El 93% no ho farà.
Ah! L’única petició és que mantinguis això circulant, encara que només sigui a una persona més. Per la memòria d’algú que coneguis que ha estat vençut pel càncer o que encara conviu amb ell.

Vicente Lahera

Catedrático de Fisiología

Departamento de Fisiología HumanaFacultad de Medicina

Universidad Complutense de Madrid (UCM)

28040 Madrid

Quan es fa difícil posar un plat a taula

http://www.jornal.cat/imatges/noticies/fotocuina.jpg

 

A l’atenció del Director/a,

Benvolguda, volgut,

a Catalunya, un  país del “primer món”, un de cada quatre infants viuen sota el llindar de la pobresa? Imagineu, per un moment, que aquesta proporció es reprodueix al vostre centre, de manera exacta. Doncs voldrà dir que si teniu una matrícula de 400 alumnes n’hi haurà un centenar que, potser, se n’aniran al llit sense haver sopat allò que, per edat, els cal. A part, és clar, se’ls presenta un estiu d’allò més trist i probablement tindran dificultats per poder portar el material el curs vinent, per assistir a les sortides pedagògiques que planifiqueu en el vostre pla anual de 2013-2014.

La situació de moltes famílies actualment és, simplement, esgarrifosa; i, com sempre, els que en surten més malparats són els dèbils, els infants. Molts, per tant, tenen el menjador escolar com a única referència nutricional segura. I no és pas perquè les seves famílies no se’n cuidin, no. Si gosen retallar, també, això caldria emprendre alguna mena d’acció “contundent”. Tant de bo no sigui necessari, pel bé de tothom.

Llegiu, si voleu, aquests dos articles: el primer de Jaume Clupés, president de FEDAIA (Federació d’entitats d’atenció i d’educació a la infància i la adolescència), una entitat que des del 1994 treballa pels drets i la qualitat de vida  dels infants; el segon del Carles Capdevila, director del diari Ara.

http://www.elpuntavui.cat/ma/article/2-societat/5-societat/644851-els-infants-no-poden-esperar.html

Els infants no poden esperar.

12/05/13 02:00 – PRESIDENT DE LA FEDAIA – JAUME CLUPÉS

Hem de ser valents i fer passos decisius per passar de les ajudes pal·liatives a drets garantits pel que fa a la lluita contra la pobresa infantil.

A Catalunya, un de cada quatre infants viu sota el llindar de la pobresa. Els qui treballem amb la infància més vulnerable sabem el que això significa i constatem dia a dia les conseqü.ncies que la crisi econòmica està provocant en les famílies més desafavorides. Infants que se’n van al llit sense menjar, que no poden consumir fruita, verdura o peix, que viuen amuntegats i que no disposen de material escolar ni de roba apropiada per a l’època de l’any. Nens que no gaudeixen d’activitats com ara sortides escolars i que per això no tenen les mateixes oportunitats.

La pobresa infantil no és nova ni a Catalunya ni a Espanya, que exhibeixen des de fa dècades xifres que dupliquen la mitjana de la Unió Europea (UE). Encara que el problema no és nou, la crisi està agreujant la situació dels infants més vulnerables.
Des de la Fedaia, la plataforma que agrupa les entitats catalanes que treballen amb infants i adolescents desemparats o en risc d’exclusió social, creiem que és indispensable adoptar mesures immediates i urgents per evitar que els nostres infants paguin les conseqü.ncies d’aquesta situació.

Creiem, a més, que a Catalunya disposem de l’eina per posar-nos a treballar: la nova llei d’oportunitats de la infància i l’adolescència. Aprovada el maig de 2010 pel Parlament català, aquesta llei representa un pas decisiu per millorar l’atenció dels infants més desafavorits i hauria de ser una prioritat de totes les forces polítiques destinar els recursos necessaris per al seu complet desplegament. Aquesta llei estableix que els serveis d’atenció a la infància han d’estar garantits i disposa la creació de recursos de prevenció i de protecció que evitarien que els nens i nenes patissin situacions de precarietat.

Encara que som conscients que la conjuntura econòmica del país és crítica, estem convençuts que posar en marxa la llei d’infància hauria de ser una prioritat, ja que és la millor eina per combatre la pobresa infantil.

Els infants no es poden permetre que perdem més temps. Només tenen una oportunitat per desenvolupar-se adequadament i no brindar-los les condicions perquè això sigui efectiu implica vulnerar els seus drets més essencials.

La inversió en infància no pot ser vista pels governs com una despesa, ja que és una qüesti. clau per al desenvolupament d’un país. La formació de capital humà garanteix un rendiment segur no només per al mateix infant i la seva família, sinó per a la societat en conjunt.

Hem de ser valents i fer passos decisius per passar, tal com marca la llei d’infància, del que són ajudes pal·liatives a drets garantits pel que fa a la lluita contra la pobresa infantil. Polítiques socials que se sustenten perquè els ciutadans paguen impostos i aquests impostos han de servir també per garantir el benestar dels ciutadans més vulnerables: els infants.

http://www.ara.cat/premium/opinio/lescola-lunic-lloc-mengen_0_925707512.html

Quan l’escola és l’únic lloc on mengen

CARLES CAPDEVILA  | Actualitzada el 25/05/2013 00:00

Hi havia moltes llegendes divertides sobre els menjadors escolars. Van passar de ser el lloc on els nens enyoraven la cuina casolana a ser els llocs on molts nens menjaven més sa i equilibrat. Per dos motius: els pares vam començar a cuinar pitjor o directament a no fer-ho i les escoles (via AMPA, normalment) van anar millorant el control de qualitat dels menús i la qualitat dels productes. El que ens trobem avui és bastant més dramàtic.

Molts nens només tenen garantit el plat que es troben a la taula de l’escola. Hi torno: molts nens l’únic que mengen segur cada dia és el que se’ls dóna a l’escola. I cada cop més. Fins al punt que aquest estiu es prenen mesures per garantir a aquesta canalla serveis d’assistència perquè les vacances escolars no els suposin desnutrició.

Necessitats com aquestes confirmen que toquem fons. Anirem celebrant les millores en ajuts d’emergència, i anirem destacant les entitats que donen beques perquè anar de colònies d’estiu estigui a l’abast dels nens de famílies instal·lades en la misèria. I anirem buscant vies per ajudar els nous pobres que apareixen i pateixen, sovint en silenci. Però no podem considerar normal haver d’assistir per salvar la desnutrició. No és normal haver de lluitar per garantir que no passin gana, els drets dels infants són una altra cosa: tenen el dret a una infantesa digna, que inclou una alimentació correcta, una escola de qualitat.

No ens podem acostumar a anar tapant forats provisionalment. Cal impedir que es produeixin. És urgentíssim.

Pagar sense diners: a Suïssa des 1930!!

Imatge de http://fofoa.blogspot.com.es/

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volgut,

he d’admetre que no ho sabia. De fet, no sé bo i res: només quatre coses d’una petita parcel·la del coneixement humà i els rudiments bàsics de les relacions humanes. El segon “bloc de coneixements” infinitament més complicat que el primer. Com el porteu vós? Aneu passant els exàmens de relacions humanes que la vida us planteja? Ho desitjo, és clar.

Després d’aquest petit desvariejament justificatiu de la meva ignorància, em poso al lloc: he descobert les “Bitcoins”!! El cas més antic que es coneix, i de més èxit, és Wir, a Suïssa, que té 60.000 petites i mitjanes empreses adherides i funciona des dels anys 1930. És allò que s’anomena un sistema de crèdit mutu. “Pots demanar un préstec en aquesta moneda, que es diu wir. Has de posar-hi un aval, una penyora, igual que un banc, però reps un crèdit en aquesta moneda i te’l donen amb tipus molt més baixos que no els que carreguen els bancs. Per exemple, un crèdit amb francs suïssos del 10% pot ser d’un 1% o un 2% en wirs”.

La notícia només fa que refermar-me una convicció profunda que SEMPRE m’acompanya: la confiança en l’ésser humà i en la seva capacitat de fer el be.
A veure què us sembla a vós.
Gràcies pel vostre temps, un cop més.

La moneda social, una solució de la crisi?

 

S’escampen les iniciatives de monedes complementàries a l’euro per a reactivar mercats en recessió. En parlem a l’Internauta amb Andreu Honzawa, expert en diversitat monetària

Josep Casulleras Nualart i Martí Crespo Xarxes socials


http://www.vilaweb.cat/noticia/4106711/20130419/moneda-social-solucio-crisi.html
En èpoques de crisi, les monedes complementàries poden ésser una solució dels mercats en recessió. D’experiències d’aquestes, n’hi ha de fa molts anys, però ara amb la crisi han proliferat. Amb les tecnologies de la informació se n’ha perfeccionat l’ús, com en el cas de la divisa electrònica bitcoin. “Una solució de la crisi seria que els països tinguessin més d’una moneda; que hi hagués l’euro i més monedes que el complementessin i que injectessin liquiditat allà on no arriba l’euro “, explica a l’Internauta d’aquesta setmana Andreu Honzawa, expert en diversitat monetària i membre de la fundació neerlandesa Social TRade Organisation (STRO).

La filosofia d’ús d’aquestes monedes, segons Honzawa, és aquesta: “Per què quan l’economia funciona bé fem els intercanvis en euros, però quan no va bé, si no en tenim, ens hem de quedar sense fer bescanvis? Aquesta mancança, la poden resoldre diverses monedes complementàries que s’ajusten a cada realitat local.”

L’èxit de Wir a Suïssa

El cas més antic que es coneix, i de més èxit, és Wir, a Suïssa, que té 60.000 petites i mitjanes empreses adherides i funciona des dels anys 1930. És allò que s’anomena un sistema de crèdit mutu. “Pots demanar un préstec en aquesta moneda, que es diu wir. Has de posar-hi un aval, una penyora, igual que un banc, però reps un crèdit en aquesta moneda i te’l donen amb tipus molt més baixos que no els que carreguen els bancs. Per exemple, un crèdit amb francs suïssos del 10% pot ser d’un 1% o un 2% en wirs”, explica Honzawa.

Aquesta moneda complementària es pot fer servir només dins la xarxa d’empreses adherides, però té una funció molt clara: quan hi ha crisi i afluixa la demanda, no hi ha clients. I com que no n’hi ha, els comerços tenen una capacitat excedent. Amb el sistema Wir, quan la demanda afluixa i hi ha aquest excedent, es passa a bescanviar aquesta capacitat d’excedent entre els comerços o entre empreses.

Honzawa en posa aquest exemple: “Un restaurant té unes quantes taules. Quan hi ha crisi, no s’omplen totes. En comptes de deixar taules buides, que són una pèrdua, el restaurant prefereix que s’omplin de gent que pagui amb el sistema Wir. Així, cobra en wirs i aquests wirs se’ls pot gastar en una altra empresa de la xarxa, que en té 60.000 d’adherides. Llavors, el xoc en la demanda de la crisi no és tan fort, i les pimes passen a comerciar elles amb elles quan el mercat afluixa. A més, pots tenir accés a crèdits de tipus d’interès molt més assequibles. I la moneda no va vinculada ni a l’euribor ni al BCE.”

L’experiència dels bristol pounds

Hi ha més experiències interessants a Europa, com la que han posat en funcionament a la ciutat anglesa de Bristol. Hi tenen una moneda local, vinculada a la xarxa de comerços de la ciutat. Els bristol pounds es compren en lliures, i en cada compra es rep una bonificació, que pot ser del 10%. Per exemple, es paguen 10 lliures i es reben 11 bristol pounds. És com un descompte pel fet de comprar dins la xarxa de comerços. Aquesta moneda només circula per Bristol. I qui vulgui, la pot canviar per lliures una altra vegada, però assumint un recàrrec, de manera que es crea un incentiu perquè els diners que hi ha dins el sistema circulin més en l’economia local.

El fenomen bitcoin

Un dels problemes que tenen aquestes monedes locals i complementàries de l’euro, o de la lliura, és que esdevinguin realment models d’èxit. Els consumidors no s’hi posen perquè no hi ha prou comerços a la xarxa; i els comerços tampoc perquè no hi ha prou consumidors. Cal una massa crítica i, quan s’ha traspassat, tot comença a funcionar.

Un cas recent que ha traspassat aquesta massa crítica, el trobem a internet: el bitcoin. Es tracta d’una moneda electrònica sorgida el 2009 del cap d’un misteriós programador informàtic que es fa dir Satoshi Nakamoto. D’aquell naixement críptic fins ara s’ha convertit en una divisa virtual i descentralitzada que molts es demanen si serà predominant al segle XXI. Entre les singularitats de la bitcoin hi ha el fet que no cal cap banc central per a emetre la moneda ni validar-la, sinó que se n’encarreguen informàtics repartits per mig món amb els seus ordinadors. I, pel funcionament i ritme de fabricació estable, és una divisa que evita la inflació. Una vegada en circulació, els pagaments es fan amb programari P2P de lliure distribució i amb un xifratge complex, que hauria d’assegurar pagaments anònims i segurs.

També té un costat fosc, tal com explica Honzawa: “Es fa servir per comprar drogues a internet i realment la policia no hi pot actuar; i també per a emblanquir diners. Canvien els euros per bitcoin; envien els bitcoin a Mèxic, per exemple, i els canvien per pesos, i tot plegat sense passar per cap paradís fiscal. I també hi actuen els especuladors; com que veuen que els bitcoin pugen, en compren per especular.”

Ara, aquesta opacitat també va servir a WikiLeaks per superar el blocatge del govern dels EUA, que va ordenar a Visa, Mastercard i PayPal de blocar-los els comptes. N’hi va haver prou de demanar donatius en bitcoins

Reciclem cultura?

 

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

els mesos van caient, sembla que va ser ahir que estrenàvem l’any i ja tornem a ser primavera, el temps passa massa de pressa, més encara pel ritme accelerat de les nostres vides.

Aviat tornarem a ser Sant Jordi, diada per excel·lència del llibre i la rosa. Heu pensat ja si us comprareu cap llibre? Els suplements dels diaris, les webs, programes de ràdio… fa dies que presenten les darreres novetats. Enguany, no sé si per primera vegada, fins i tots els autobusos de BCN en recomanen de concretsProbablement aquell dia les places i els carrers estaran plens de gom a gom, un any més; i per arribar a fullejar un llibre s’hauran de fer malabars, gairebé. Un servidor aquest dia no té costum de comprar-ne. Ho faig la resta de l’any. Val a dir, però, que personalment dec tenir alguna patologia amb això dels llibres. Quan entro en una llibreria sóc mort. Sempre surto amb dos o tres que, potser, no preveia pas comprar. Sempre penso en les grans superfícies que indueixen al consum impulsiu, no pas necessari.

Enguany, però, fins ara em feia una pregunta: Què passarà amb les famílies que la crisi “ha tombat”, literalment, i tenen uns ingressos tan justos que no podran permetre’s comprar cap llibre? Moltes, segur, que fins enguany en tenien costum i ho celebraven. Com ho encaixaran? Els llibres són prescindibles ? No ho tinc clar.

Mireu quina iniciativa s’ha creat: Recicla cultura, una iniciativa de la Fundació Servei Solidari que anima a donar els llibres que tenim a casa i que pel motiu que sigui ja no volem. S’oferiran a altres persones per un preu reduït el dia de Sant Jordi. Amb els diners recollits se’n prestaran diversos serveis.

Una bona iniciativa, a opinió meva.

Potser estaria bé que traspasséssiu aquesta informació a la vostra comunitat educativa. A criteri vostre però.

Fins quan ens resignarem?

Imatge de http://soledatontinyent.blogspot.com.es/

 

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

justament avui, un cop més, milers de persones hauran sortit al carrer demanant una cosa tan difícil, pel que sembla, com la regeneració democràtica. Malauradament, cada cop menys, però. Ens estarem acostumant? Que, potser, de tantes i tantes notícies de corrupteles, favors i sobres en mà el nostre seny s’està “aprimant”?Es clar que cadascú és ben lliure de pensar com vulgui. Ara bé, hi ha, em sembla, una línia que no hauríem de permetre’ns de traspassar: aquella que fa que el nostre comportament sigui “Còmplice de la injustícia”.

Avui també, al Vaticà van de corcoll. Els cal un recanvi per al papa Benet. L’han de trobar aviadet, diuen, si no volen donar una imatge de desgavell intern. L’església, com a part del món, també està colgada d’escàndols i de tripijocs de poder. Quina llàstima. Sort n’hi ha, però, que hi ha membres d’aquesta “església” que encara tenen el cap clar i són valents. Mireu, si no, que va escriure fa una setmana el pare Bausset, monjo de Montserrat, en una diari del País Valencià.

Jo el signaria. I vós?

La política ha de ser un servei, no un negoci!”Els governants del Palau de la Generalitat podrien viure amb el sou d’un pensionista?”

JOSEP MIQUEL BAUSSET

Monjo de Montserrat

Així s’expressava recentment el bisbe d’Almeria, Adolfo González Montes. I és que, sobretot en els últims anys, una xicoteta part de polítics (pocs, però molt significatius!) han fet de la política el seu particular “negoci”! En els últims 17 anys, al nostre País hi ha hagut quatre dimissions de primera fila: els consellers Cartagena (condemnat a quatre anys de presó) Cervera, Vela i l’expresident Camps. Per la seua part, l’exalcalde de Torrevella, Pedro Hernández, ha estat condemnat a tres anys de presó i la fiscalia en demana 11 a l’expresidenta de les Corts Valencianes, Milagrosa Martínez!! I a les Corts Valencianes, de 99 diputats, n’hi ha 10 imputats!! Els casos Gürtel, Emarsa, Brugal i Cooperació, contradiuen d’una manera ben patent les declaracions de l’expresident Camps, quan deia ara fa dos anys: “La Comunidad Valenciana es el paradigma de la buena gestión política y también económica”.

De la mateixa manera que, amb valentia, el bisbe d’Almeria ha denunciat que la política no pot ser un negoci, voldria sentir també la veu dels nostres pastors. Per què no denuncien la corrupció i les trampes d’alguns polítics i dels dirigents de Bànkia, del Banc de València o de Bancaixa, que han arruïnat el sistema financer del País Valencià, propiciant l’empobriment i la desatenció de les classes més desvalgudes? No és immoral que una família de Torrent, amb dos fills discapacitats (EL PAÍS 9 de febrer) cobre 40 euros per la llei de dependència, quan abans en cobraven 807? O que els treballadors de Projecte Home estiguen sense cobrar des de fa mesos? Els governants del Palau de la Generalitat podrien viure amb el sou d’un pensionista?

El passat 7 de febrer, el P. Abat Josep Mª Soler deia: “La fe no ha de ser una evasió de la realitat que ens envolta, ni un tancament en un mateix per buscar només el propi perfeccionament, sinó un compromís social”. Per això voldria vore el compromís social del sector cristiano del PP a favor dels més dèbils!! O és que el sector cristiano del PP no recorda que Déu mira “les penes i els sofriments dels indefensos i defèn els desvalguts, els pobres i els orfes”? (Ps 9:12,14) No recorda el sector cristiano del PP que Déu acull el “sofriment i la desgràcia” dels qui pateixen (Ps 30: 8,10) i pel contrari condemna “els injustos que abandonen la llei”? (Ps118:53) Per què el sector cristiano del PP no denuncia la immoralitat del Govern Valencià, que desatén a aquells als quals Jesús més va estimar?

Com és possible que els nostres governants hagen gastat diners (que no eren seus!) i paguen els deutes del València C.F., i obres faraòniques com la Ciutat de les Arts, mentre els malalts dependents continuen patint per arribar a final de mes, molts xiquets passen gana i els ancians (després de tota la vida treballant) viuen amb pensions de misèria! No és immoral que el 2.007, el Sr. Rajoy diguera a Lleida TV que cobrava “3.000 euros como diputado y el partido me paga casi 5.000 euros més”?

La política, com deia el bisbe d’Almeria, ha de ser un servei, no un negoci! I per als cristians, com deia el P. Abat Josep Mª, la fe s’ha de manifestar en el compromís social a favor dels més dèbils. No només en ocupar el primer banc a la missa d’Infants, el dia de la Mare de Déu i en presidir processons!

Josep Miquel Bausset es monjo de Montserrat

Creieu que anem cap aquí?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

una colla de dies “mut”, ho sento. Servidor té la immensa sort de tenir més feina de la que es pot fer en un dia i una persona sola. Que duri, és clar.

Fa un parell de dies, però, vaig guardar aquest article perquè, ho confesso, em va impactar. Cap a on ens condueix la retallada constant i sistemàtica de les inversions públiques en el servei educatiu? Només a deteriorar les condicions laborals i, en conseqüència, la qualitat en la prestació d’aquest servei?. Doncs no, sembla que no només.

Segons sembla la segona despesa que triguen més a reduir les famílies, després de la inversió en la hipoteca de l’habitatge, és en la formació dels seus fills. Doncs bé, sembla ser que hi ha una colla d’empreses de les anomenades de “capital-risc” que estan posant l’ull en el pastís de l’educació. L’any 2010 segons dades de l’INE a tot l’Estat la despesa en educació va arribar als 50.000 milions d’euros. Actualment estem, pam amunt, pam avall, a l’entorn del 4,9% del PIB i segons sembla el govern del PP ja ha fet saber que pretén abaixar-lo al 3,9% en el llindar del 2015. Aviat està dit.

Les escoles privades, pel que sembla, han passat de generar, a tot l’Estat, un benefici de 132,2 milions l’any 2000 als 490, 5 milions l’any 2010. Només es tracta de deteriorar, poc a poc, el servei públic educatiu, per aconseguir que moltes famílies busquin, malgrat la crisi, el que la “pública” no els pot ja oferir en altres ofertes, les que ja hi ha i les que, probablement, s’aniran generant. És clar que això només les que puguin, la resta no deuen “comptar”: l’escola rural, els alumnes amb discapacitats diverses i, sobretot, els que les seves famílies no puguin fer front a una despesa mensual en concepte d’Educació escolar.

A veure-les venir!!
Si teniu temps, llegiu-lo, s’ho val.
Gràcies pel vostre temps.

 

EL CAPITAL PRIVADO ECHA EL OJO A LA EDUCACIÓN

La reducción del gasto público anima el interés de los inversores por un sector estable.

El capital riesgo se suma a empresas tradicionales.

Voces críticas contra la “mercantilización”.
J. A. AUNIÓN / DAVID FERNÁNDEZ
Si hay negocio habrá interés del sector privado. Esta máxima del capitalismo es también aplicable al sector de la educación. La crisis económica y el dogma de la austeridad que se ha impuesto en Europa tienen como consecuencia inmediata una caída del gasto público en pilares básicos del Estado de bienestar como la enseñanza. La menor inversión de las Administraciones abre la puerta a la entrada del dinero privado. El capital riesgo tiene una larga experiencia de invertir en el ámbito educativo, principalmente en los países anglosajones y del norte de Europa. En España las operaciones del private equity han sido pocas hasta el momento, pero las aulas interesan, y mucho. “Es un sector que siempre ha sido atractivo y que en este contexto cobra aún más interés”, explica Enrique Leyva, socio fundador de Magnum, sociedad de capital riesgo en la que también participa Ángel Corcóstegui.

El contexto es la previsión del Gobierno —según los cálculos enviados hace unos meses a la Comisión Europea— de reducir la inversión pública en educación desde el 4,9% del PIB en 2010 al 3,9% en 2015. Una bajada equivalente a 10.000 u 11.000 millones de euros que, al menos en parte y al menos quien pueda permitírselo, compensarán las familias, pues la historia dice que cuando baja la inversión pública sube la privada y viceversa. Precisamente, uno de los principales argumentos de las protestas educativas contra los recortes es combatir “la privatización”, no solo por lo que se deje de invertir, sino porque temen que una mayor parte del dinero público educativo se canalice a través de las empresas: “No aceptamos que se desmantele la educación pública para beneficio exclusivo de la iniciativa privada”, decía el texto en el que la principal confederación de padres de alumnos (Ceapa) llamaba el mes pasado a las familias a una insólita “huelga de padres”.

“Ofrece una gran oportunidad, pero es muy sensible”, dice un inversor


Hay especialistas que, sin embargo, no ven nada claro el atractivo del aula. “Tengo la impresión de que los colegios privados (e incluso las universidades) no suelen ser un negocio muy rentable y que la demanda no va a ser muy boyante en los próximos años, pero nunca se sabe”, escribe por correo electrónico el economista del CSIC Ángel de la Fuente. Los colegios privados han pasado de generar en España un beneficio de 132,2 millones de euros en 2000 a 490,5 millones en 2010, lo que da una media por centro escolar de 46.000 euros anuales en la privada pura y 78.000 euros en la concertada (subvencionada), según el dato del INE del curso 2009-2010. Lo cierto es que esas cifras no son las del negocio más rentable del mundo. Además, en medio de la crisis, la caída de la renta de las familias también está provocando la salida de alumnos de la privada a la concertada y de ahí a la pública.
Sin embargo, como reconocen las sociedades de private equity, el segundo gasto que más tardan en cortar los padres después de la hipoteca es la inversión en el desarrollo formativo de sus hijos. “La rentabilidad depende de cada proyecto. En nuestro caso, además de un negocio es un servicio de mucha sensibilidad porque nuestros clientes son los niños y sus padres. La educación es una actividad económica particular, pero eso no es incompatible con tener empresas saneadas”, explica Mariano Moreno, socio de N+1. Junto a Dinamia, la empresa de capital riesgo N+1 es propietaria los Colegios Laude (una red de ocho centros, uno en Inglaterra y el resto en España, con 5.300 alumnos y una facturación anual conjunta de 40 millones de euros).

“El negocio de la educación reúne dos requisitos importantes para el capital riesgo. En primer lugar, es un negocio bastante estable, que proporciona flujos de caja previsibles durante la vida escolar de los alumnos y eso abre la puesta al apalancamiento. Además, es una actividad en la que, si lo haces bien, te puedes diferenciar del resto, puedes aportar valor añadido”, añade Leyva.

“Necesitan primero deteriorar lo público con recortes”, se queja un profesor


El periodo de permanencia del private equity en un negocio suele oscilar entre los 4 y los 10 años. “Teniendo en cuenta este espacio temporal, creo que la educación ofrece margen suficiente para rentabilizar la inversión”, apunta Leyva. En Magnum, de momento, no se han planteado entrar en la enseñanza y ven como destino lógico del capital riesgo la Universidad, ya que hay más campo que cubrir. Las universidades privadas ganaron 183,8 millones de euros en 2010, unos 718 euros por alumno. “La educación en este momento ofrece una gran oportunidad para la colaboración público-privada como ya viene ocurriendo desde hace años en el ámbito de la sanidad. Sin embargo, como es un sector tan delicado y sensible para la opinión pública está costando más su despegue”, añade Leyva.

Y sí, lo cierto es que se trata, sin duda, de un tema sensible. La mayoría de los movimientos de protesta contra los recortes en la inversión pública en educación (que ya acumula varios miles de millones de euros) no se creen los argumentos de los Gobiernos. Estos, tanto el central como los autonómicos, aseguran que los recortes son imprescindibles para sostener el sistema público en el medio y el largo plazo. Sin embargo, los opositores a los ajustes creen que se está aprovechando la crisis para poner en movimiento más dinero educativo dentro del sector privado.

Esta es la postura de Agustín Moreno, profesor de secundaria en Madrid y miembro del movimiento que se conoce como la marea verde: “Es muy evidente que una vez agotadas las grandes fuentes de actividad empresarial y de beneficio como la construcción y la obra pública (y no siendo atractiva la industria porque necesita grandes inversiones), el capital busca nuevas oportunidades de negocio o ampliar las ya existentes. Y siempre son seguros servicios esenciales como la educación o la sanidad. Dice la Unesco que el negocio de la educación es un pastel de dos billones de dólares al año”. En España, el gasto público es de unos 50.000 millones de euros y el de las familias, de otros 10.500 millones, según una encuesta del INE en 2007, que incluye enseñanza reglada y no reglada, comedor, actividades extraescolares, etcétera.

“Para aumentar el nicho de negocio necesitan primero deteriorar lo publico con recortes y reformas legales para vaciar de alumnado esa red y privatizar su atención o directamente privatizando servicios. La ofensiva se dirige desde la educación superior (Universidad) a los primeros escalones”, concluye Agustín Moreno. “La privatización de la escuela supone un ataque al derecho a la educación”, pues convierte “a los ciudadanos, propietarios de esos derechos, en meros clientes usuarios de un sistema educativo privado que solo pueden consumir en función de sus posibilidades económicas”, dice el libro coordinado por Moreno Qué hacemos con la educación (Akal, 2012).

Las empresas multiservicios han dado el salto a la gestión de las escuelas


El catedrático de Economía de la Pompeu Fabra José García-Montalvo defiende la inversión privada en educación, pero no en todas las edades. “Es lógico que en las primeras etapas educativas, donde la inversión tiene una elevada rentabilidad social, sea el presupuesto público el que predomine en la financiación educativa. Además, es aquí donde la sociedad se juega realmente la igualdad de oportunidades. Sin embargo, en las etapas más avanzadas y, en particular, la universitaria, la participación privada debería jugar un papel más importante, pues la rentabilidad de esta inversión es fundamentalmente privada. Para facilitar la participación privada en el futuro será necesario mejorar las condiciones fiscales de las donaciones y potenciar el sentido de pertenencia a la institución entre los antiguos alumnos, así como concienciar a las empresas sobre la importancia del capital humano y las ventajas de la colaboración universidad-empresa”, dice García-Montalvo.

Pero justo en el otro extremo, en las escuelas infantiles para menores de tres años, es donde también está entrando con fuerza el sector privado (se trata de una etapa que ni es obligatoria ni gratuita en la pública). Agustín Moreno señala el ejemplo de la Comunidad de Madrid, donde en los últimos años ha proliferado la entrada de empresas multiservicios (que ofrecen desde limpieza o catering a seguridad) en la gestión de escuelas infantiles públicas. La consejera de Educación madrileña, Lucía Figar, ha señalado varias veces que se trata, simplemente, de las empresas que han ofrecido mejores condiciones (económicas y educativas, destaca) para la contrata.

Una de ellas es Eulen, que gestiona 50 escuelas infantiles y presta algún tipo de servicio (desde limpieza a actividades complementarias) en alrededor de 1.000 centros en toda España. “En el sector educativo debe haber profesionales tanto de la educación como de la gestión de esta actividad. De nada servirá tener los mejores educadores si no estamos gestionando bien los centros y viceversa. En este sentido, creo que hay empresas que están sabiendo unir buenos educadores y buenos gestores que son capaces de llevar a cabo proyectos educativos de calidad y más eficientes”, dice una portavoz. A las críticas, responde: “Somos especialistas en numerosas actividades y sectores y entre ellos el educativo. Como empresa privada que es obtiene un beneficio, pero dando trabajo a más de 45.000 personas en España y 30.000 fuera de ella. La calidad en los servicios prestados es una máxima de nuestra empresa y en el caso de la educación no es diferente”.

Durante años, el discurso conservador ha asegurado que la gestión privada es más eficiente, entre otras cosas, porque no tienen que lidiar con trabajadores funcionarios. Sin embargo, quienes defienden que eso no es cierto, esgrimen un argumento muy sencillo: la gestión privada nunca destinará todo el dinero al servicio del que se trate (véase la sanidad, véase la educación) porque siempre tiene que apartar un poco para buscar el beneficio. “Es falso que la educación privada sea más eficaz o eficiente. Hay que recordar que la pública —y no la privada— se encarga de las zonas rurales, de los alumnos con más necesidades especiales…”, destaca Miguel Recio, director de instituto y experto en estadística educativa de la Fundación 1º de Mayo de CC OO.

Riverside, una sociedad de capital riesgo que maneja inversiones valoradas en más de 2.300 millones de euros y gestiona diferentes colegios —en Suecia, por ejemplo, gestiona varios centros públicos—, defiende que la entrada del capital privado en la educación pública no es ningún sacrilegio. “En aquellos lugares donde hay una colaboración entre el Estado y el capital riesgo se ha conseguido mantener unos estándares educativos altos y, al mismo tiempo, una gestión más eficiente de los recursos públicos”, asegura Juan Barnechea, responsable de Riverside para España, Portugal e Italia. En España han intentado varias operaciones con colegios privados, que no han salido por diferencias de valoración. “La realidad es la que es y esa realidad refleja que hay menos dinero público para invertir en educación. En este contexto, hay dos opciones: o el Estado deja de proveer servicios o se intenta ofrecer lo mismo, pero con menos dinero”, añade.

En España, considera, tiene que haber una discusión “razonada” y sin “dogmatismos” para poder mantener una enseñanza pública de calidad. “No valen de nada las posturas radicales. La gestión privada no supone el fin de la educación pública. Hay que replantearse todo y hay que tener la mente abierta. Si a los inversores privados no se les garantiza un mínimo de rentabilidad no van a entrar en este sector. En cambio, los poderes públicos pueden pedir al capital riesgo que cumpla unos requisitos mínimos para garantizar un sistema público de enseñanza”, resume Barnechea.

En España, la estructura del sistema escolar limita estas posibilidades, con una inmensa mayoría de la educación privada ofrecida bajo el formato de los conciertos y con una inmensa mayoría de escuelas privadas católicas. Bajo esta estructura, las Administraciones pagan directamente a los profesores su sueldo, aunque no sean funcionarios (lo que se llama pago delegado) y los centros se comprometen a ofrecer gratuitamente las enseñanzas subvencionadas. Sin embargo, el margen está en las cuotas voluntarias (que no siempre lo son, según recurrentes denuncias) y las actividades complementarias y extraescolares.

N+1 ya es dueña de colegios; Magnum se interesa por universidades


De hecho, una patronal privada CICAE se quejaba del aumento de las cuotas por parte de algunos concertados en los últimos años. “En Madrid hay colegios concertados que no son fundaciones, sino entidades de lucro que cobran esos 4.000 euros o más, cuando el Estado costea al profesorado y casi todo el mantenimiento. Antes se pagaban 60 euros pero no lo de ahora”, se lamentaba Enrique Maestu, presidente de CICAE.

Además, la gestión de la educación no es algo independiente del derecho a la educación, insiste Miguel Recio, pues así lo dice la Constitución: “Los profesores, los padres y, en su caso, los alumnos intervendrán en el control y gestión de todos los centros sostenidos por la Administración con fondos públicos”. Recio recuerda que ya hace unos años los especialistas de la Universidad de Londres Stephen J. Ball y Deborah Youdell advirtieron en un trabajo contra “la privatización encubierta”. “Consiste en reducir el peso de los recursos públicos y obligar a las familias a pagar por segmentos de educación que tienen un valor diferencial: extraescolares, refuerzos y apoyos, idiomas, informática, música…”, asegura Recio.

Además, hay otras voces que se quejan de que parte de las medidas de la reforma educativa que impulsa el Gobierno buscan “convertir la educación en un negocio”, escribió en este diario Enrique Javier Díez Gutiérrez, profesor de la Universidad de León y coordinador Federal del Área de Educación de Izquierda Unida. Por ejemplo, si se elimina el dinero para los planes PROA de refuerzos escolares por la tarde para alumnos con dificultades, ¿no recurrirán las familias que puedan a contratar las clases particulares de toda la vida? O, si un alumno aprueba todos los cursos de la ESO pero suspende el futuro examen de reválida, con lo que no podría seguir estudiando, ¿no lo apuntarán las familias que puedan a una academia para prepararse el siguiente examen de reválida?

 

Tinguem-ho clar i no badem, per favor.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

la memòria ja em falla, és l’edat, no sé a vós. Darrerament m’adono que els “cognoms” dels centenars de persones que conec “se me’n van”. Ho accepto estoicament, no cal dir, però m’ho passo malament i pateixo, sovint. Dic això perquè ara no recordo el d’un historiador eminent ( John ?) que fa pocs anys, a BCN, va dir alguna cosa com : “Les societats “ahistòriques” són altament manipulables”. Som aquí, per tant, també en el nostre món, el de l’escola.

Fa molts anys que reivindico de no perdre els orígens, de no oblidar mai d’on venim, per mirar de no tornar a ensopegar en la mateixa pedra i, també, per no fer-nos més mal del comte quan ens posem a criticar-nos a nosaltres mateixos. Per això vaig desar l’article d’aquest historiador, el Sr. Fontana. De cap a peus, un deu, a parer meu és clar. D’aperitiu, tres “perles”:

 

  • El que ens oculten és que no només estan augmentant l’IVA i els impostos, sinó que estan canviant, i això és més greu, les regles del joc que asseguren la supervivència d’una societat democràtica. Hi ha canvis en matèries com l’educació i la sanitat públiques, els drets laborals o el sistema de pensions que transformaran permanentment les nostres vides.
  • Als Estats Units, per exemple, els germans Koch, que figuren en el quart lloc en la llista dels més rics de Forbes, han condicionat el finançament d’una càtedra d’economia a intervenir en l’elecció del professor i supervisar els seus programes. Però les seves inversions universitàries més fortes les destinen a eliminar de l’ensenyament qualsevol menció al canvi climàtic (no fos cas que es veiessin obligats a assumir grans despeses per controlar les emissions i els vessaments de les seves indústries del carbó i del petroli).
  • La nova llei elimina en la pràctica la història del món contemporani com a matèria de l’ensenyament secundari.

 

A veure què us sembla a vos.

EL PERIODICO.

08.10.12

LES REGLES DEL JOC

La retallada pressupostària i les reformes que poden venir comporten plans retrògrads en l’ensenyament

JOSEP FONTANA, HISTORIADOR
Els nostres governants ens recorden cada dia que estem en temps de crisi, i utilitzen aquest argument per justificar els molts atropellaments a què ens sotmeten. Que vivim en plena crisi és veritat; però no ho és, com pretenen fer-nos creure, que es tracti d’un retrocés temporal, que exigeix sacrificis avui per recuperar demà allò perdut. El senyor Rajoy utilitza aquest argument respecte a l’IVA. L’ha apujat, però el tornarà a abaixar quan les coses vagin millor (¿és veritat, o ens torna a enganyar com quan va jurar que no l’apujaria?). També el senyor Montoro ha assegurat, amb motiu de la presentació dels Pressupostos, que abaixarà els impostos si l’economia millora (encara que resulta improbable que millori amb uns Pressupostos dels quals The New York Times ha dit que perquè es compleixin els seus irreals objectius es necessita un miracle).

El que ens oculten és que no només estan augmentant l’IVA i els impostos, sinó que estan canviant, i això és més greu, les regles del joc que asseguren la supervivència d’una societat democràtica. Hi ha canvis en matèries com l’educació i la sanitat públiques, els drets laborals o el sistema de pensions que transformaran permanentment les nostres vides, i que no són dels que es poden recuperar fàcilment. En l’entranya mateixa de les polítiques d’austeritat està inscrita la voluntat d’acabar per sempre amb l’Estat del benestar, per a la qual cosa es desenvolupa en paral·lel un programa destinat a combatre les forces que podrien garantir-ne la continuïtat, com el moviment sindical i la tradició cívica de mobilització per a la reivindicació i la protesta.

Deixin-me posar un exemple, que agafaré d’un camp de tanta transcendència per al futur com el de l’educació pública. És ben sabut que la nostra universitat ha patit greus retallades pressupostàries, que condicionen la qualitat de l’ensenyament i n’allunyen uns estudiants obligats a pagar matrícules cada vegada més elevades. Si s’ho plantegessin com una crisi temporal, els nostres governants s’esforçarien per damunt de tot a recuperar els recursos per restablir la situació. Lluny d’això, estan aprofitant la crisi per emprendre una sèrie de canvis netament retrògrads.

A Catalunya, per exemple, tenim dues propostes en aquest sentit: la d’abandonar l’elecció del rector per la comunitat de professors i estudiants per reemplaçar-la per una designació des de dalt, amb el sorprenent argument que és «un procediment més democràtic», i la d’aconsellar a les universitats que recorrin a les empreses per obtenir finançament. És clar que una universitat controlada des de dalt traeix la seva naturalesa d’«ajuntament de mestres i d’escolars» dedicats a un saber lliure, crític i creador, per convertir-se en una organització destinada a l’adoctrinament col·lectiu. I pel que fa al finançament per les empreses, convé recordar que les empreses no acostumen a fer inversions que no els reportin beneficis. Als Estats Units, per exemple, els germans Koch, que figuren en el quart lloc en la llista dels més rics de Forbes, han condicionat el finançament d’una càtedra d’economia a intervenir en l’elecció del professor i supervisar els seus programes. Però les seves inversions universitàries més fortes les destinen a eliminar de l’ensenyament qualsevol menció al canvi climàtic (no fos cas que es veiessin obligats a assumir grans despeses per controlar les emissions i els vessaments de les seves indústries del carbó i del petroli).

Que l’intervencionisme en matèria d’ensenyament no acostuma a ser innocent ho revela l’avantprojecte de llei orgànica per a la millora de la qualitat de l’ensenyament aprovat pel Consell de Ministres el 21 de setembre: un ucàs del senyor Wert, que deu ser el gestor més retrògrad que ha tingut mai l’educació espanyola des que Calomarde va establir l’obligació que els mestres d’escola presentessin un certificat de netedat de sang (tal com anem, tot arribarà). Per limitar-me a un dels aspectes d’aquesta agressió a l’educació pública, només cal veure que la nova llei elimina en la pràctica la història del món contemporani com a matèria de l’ensenyament secundari.

És clar que a un Govern retrògrad com l’actual li resulta desitjable que es formi una nova generació de ciutadans que ho ignorin tot sobre la història del nostre temps: de les dues guerres mundials, de la revolució russa, de la crisi mundial dels anys 30, del nazisme i del feixisme… Són coses que podrien incitar-los a pensar pel seu compte. Si hi afegim el reforç de l’ensenyament de llengües estrangeres, que també es proposa en la mateixa llei, aconseguirem que els més llestos emigrin i al país només hi quedin futurs votants del Partit Popular.

Caram caram, la monja pica fort!

A l’atenció del Director/a

 

Benvolguda, volgut,

espero que, poc o molt, hàgiu pogut descansar com escau. Algun curs m’ha passat que l’he enganxat per davant o per darrera amb un altre. No és bo per ningú. Allò que el comú de la gent en diu “desconnectar” resulta del tot imprescindible humanament i professional, també. Igualment, espero que l’inici de curs hagi estat planer, malgrat les retallades i les conseqüències que hagin tingut en el vostre centre.

Us proposo de començar, encara, “lluny de l’escola”, abans que la gestió del dia a dia del vostre centre us limiti la perspectiva d’anàlisi de la realitat (consti que ho dic amb tot el respecte del món). Mireu, jo no sé vós, però servidor no se l’ha cregut mai aquesta crisi, si més no en els termes en què ens l’estan venent i que, lamentablement, la majoria l’hem “comprat” sense piular.

Us proposo, per començar, un plat fort. Suposo que esteu al cas de qui és la Sra. Teresa Forcades, va sortir a la llum pública, sobretot, en el temps del “bluf” de l’anomenada “GRIP A”. Potser ja la vau sentir a la seva intervenció en el programa “Singulars” de la televisió de casa nostra. Si no ho vau fer és recomano MOLT que busqueu el temps per escolar el vídeo del programa, amb temps i serenor, però.

http://www.treecreativity.com/2012/07/teresa-forcades-capitalismo-no-es-etico.html


A veure què us sembla.

I si us ha agradat, us convido a llegir una mica més perquè resulta que l’esmentada senyora, monja benedictina del Monestir de Sant Benet de Montserrat, just abans d’acabar el curs (els dies 7 i 8 de juny a la Seu d’Urgell) va demanar no reconèixer el deute extern i portar els polítics a la justícia per la crisi econòmica ,com s’ha fet a Islàndia; i va proposar fer el mateix que Correa a l’Equador: investigar el deute extern i no pagar el que sigui “il.legítim”. Forcades denuncia que s’està desmantellant l’estat del benestar  “per una onada neoliberal que ‘ha costat sang i revolucions en el segle XX” i es pregunta “si ens permetem mentalment pensar en una alternativa al capitalisme”. Per Forcades, “el lliure mercat és una fal·làcia que oculta qui i on es regula”.

Aquestes i moltes altres declaracions les va fer en el transcurs de la conferència inaugural de la 23 Trobada empresarial al Pirineu,  que es va fer aquest estiu a la Seu d’Urgell.

Mercat


“Qui pren les decisions? Qui regula a qui les pren? Qui les coneix? Qui té la responsabilitat d’aquestes decisions? La fal·làcia del lliure mercat amaga on i qui les regula. És un eufemisme o una burla parlar de llibertat en el mercat. Les grans empreses que es deslocalitzen cada dia ho tenen més fàcil per operar a nivell internacional, mentre que els treballadors no, cada dia tenen lleis d’immigració més estrictes i tenen el moviment més controlat. No formen part els treballadors del mercat en aquest sentit ampli? Es pot considerar doncs lliure aquest mercat si no contempla tots els seus membres?”

Marc capitalista


“Fins fa poc parlàvem de capitalisme salvatge als EUA, però a Europa es parlava de capitalisme de l’estat del benestar. El benefici no pot ser l’últim marc de presa de decisions perquè això no crea relacions igualitàries, provoca diferències entre rics i pobres. No tothom neix amb la mateixa intel·ligència, talents o oportunitats. En el marc del capitalisme salvatge, la societat no té responsabilitat per compensar-ho. Les compensacions de l’estat del benestar, que han costat sang i revolucions durant el segle XX, s’estan desmantellant en els últims anys d’ofensiva neoliberal.”

“Elements com l’ensenyament, la salut, l’habitatge i l’alimentació haurien de quedar al marge de l’especulació”, ha dit Forcades, i ha defensat que “el millor sistema no és el que té com a objectiu la maximització del benefici sinó la germanor”. “Les 500 empreses més grans del planeta tenen un benefici que equival al 51% de la riquesa del món”, ha afegit.

Antropologia i capitalisme


“Una persona pot crear una empresa i d’altres persones poden treballar per a aquesta persona. Una persona ven part de la seva capacitat de treball a través d’un contracte a un empresari i aquest últim té un benefici i gaudeix del dret del marge de benefici. Des d’un punt de vista antropològic això provoca una anàlisi: Què ocorre amb la relació contractual quan falla l’ètica?”

i, ja per acabar, si sou una senyora o un senyor com cal, potser, també us agradarà llegir aquestes altres declaracions d’aquesta monja:

“Si les dones de l’Església volguéssim, això canviaria en 24 hores”

CARLES CAPDEVILA

Monestir de Sant Benet 20/07/2012

http://www.ara.cat/estiu2012/Teresa-Forcades-lEsglesia-volguessim-canviaria_0_739726175.html

Teresa Forcades i Vila (Barcelona, 1966), llicenciada en medicina i teologia, doctora en salut pública, és monja benedictina al monestir de Sant Benet i una celebritat mediàtica (amb imitació al Polònia inclosa) arran dels vídeos en què va criticar la indústria farmacèutica i la psicosi per la grip A per afavorir les campanyes de vacunació. Referent de la lluita de les dones de l’Església, manté la crítica contra els abusos en la medicalització de la societat. (Entrevista publicada el 26 de febrer)

Fa dies que no tenim notícies seves. Quina en prepara?

Ep! Que jo no en vaig preparar cap! Allò de la grip no va ser buscat, sinó fruit d’un neguit personal i compartit que va tenir una difusió inesperada. El rebombori no s’ha acabat, tinc molta demanda d’ajut que vull respondre, tant amb particulars com amb mitjans, conferències… I preparo un llibre sobre la medicalització.

Me’n resumeix la tesi?


El títol potser acabarà sent La desmedicalització , perquè és possible fer-ho d’una altra manera. A l’època moderna medicalitzar era introduir mesures higièniques, cures antibiòtiques i, per tant, com més medicalitzada era la societat, més sana. Avui com més medicalitzada està una societat més malaltia hi ha, perquè atribuïm una etiqueta diagnòstica a fenòmens de la vida quotidiana que anys enrere a ningú se li hauria ocorregut etiquetar com a patologia, per exemple la fòbia social, que abans en dèiem ser tímid. A més, se li proposa un tractament farmacològic de per vida, perquè com que és un tret caracterològic…

Més exemples.
El sexe, amb el reduccionisme farmacològic que diu: “Això és un problema mèdic i hi ha una píndola que ho pot millorar”. Un altre exemple és el de la mort, que la reduïm a converses del tipus: “Que ha passat el metge? Han apujat l’oxigen? Ja li han donat la pastilla?…” I amb això van passant les hores, i no hi ha hagut espai social per abordar la realitat espiritual o humana. Un altre cas, la hiperactivitat infantil. Hi ha hagut iniciatives -pagades per les cases que patrocinen un medicament- que són les informacions en les quals ens basem per dir que hi ha un gran percentatge de nens que tenen aquest problema, i han de comprar tal pastilla.

Potser som nosaltres els que demanem etiquetes, una solució fàcil per a cada cosa.


I tant. Hi ha uns interessos externs però la consciència humana sempre és més potent, a tu no et venen la moto si no et deixes. Però Illich ja va dir que “el sistema mèdic ha esdevingut un perill per a la salut” i també que “l’obsessió per la salut ha esdevingut una patologia”. A Jesús l’haurien omplert de pastilles avui, perquè no crec que tingués complet benestar social i físic. Ningú no deixa -amb raó- que el capellà li digui com ha de viure, i en canvi tu vas al metge i allà sembla que et puguin dir el que has de fer i el que no has de fer. Això serà si tu vols.

No té por de criminalitzar tota una indústria que ha salvat moltes vides?

No pot ser que la salut sigui un negoci, en això sóc radical. Evidentment, la indústria no és tonta i, si hi ha una universitat que està fent una investigació que és bona, va allà i li compra la patent, però el que ha beneficiat la humanitat és el que s’estava inventant: que ens vingui una indústria i hi faci negoci no ens fa cap bé.

Però els investigadors ho fan amb l’esperança que els hi compri algú.


Si ho fan amb aquesta esperança no descobriran mai res de bo. Hi ha una crisi d’innovació perquè es fan drogues que són repeticions amb una variació de molècules mínima per poder-les patentar com a noves. Per innovar de veritat has de tenir un cor i una ment oberts, has de ser una mica geni i no pensar en els diners.

Què en pensa, de l’homeopatia?


L’homeopatia i les medicines alternatives han estat un descobriment per a mi des que sóc al monestir. La medicina convencional és molt decebedora per a les malalties cròniques. A més, ara sóc acupuntora. A una germana amb artrosi que té 90 anys la pastilla li fa efectes secundaris, i amb les agulles el mal li marxa igual.

La indústria farmacèutica no és tan intocable com diuen, vostè l’ha tocada i no li ha passat res. O sí?


Van retirar el finançament d’un congrés en què jo anava a parlar. Si estigués en exercici mèdic dintre del sistema sí que m’haurien passat coses.

Quines?


La promoció i el finançament cada vegada més depenen d’aquestes indústries, tant a la Facultat de Medicina com pel que fa a les possibilitats dels parcs biomèdics de recerca, que cada vegada més depenen de capital privat. Quan es parla de partenariat públic-privat, si la capacitat decisòria és del privat és una estafa a l’erari públic.
El que fa la indústria farmacèutica, primer espantar-nos i després vendre’ns la solució, no és també el que fa l’Església?
Sí, i quan ho fa és un abús de poder. La por és el pitjor argument que pots fer servir. Vendre un Déu que jutja, que castiga, que t’està vigilant a veure si t’equivoques i que té uns representants que et vigilen de més a prop és una perversió que m’indigna més que les farmacèutiques. El que m’agrada dels Evangelis és el missatge alliberador, que tu estàs fet a imatge de Déu, que Déu és amor i llibertat absoluts i tu ets una concreció de l’amor i la llibertat de Déu a l’espai i el temps, ets una peça única i ets estimat des del principi, t’han fet per amor i per amor t’esperen, a mi m’encanta això!

Els seus pares no eren creients, oi?


El meu pare es deia clarament ateu, ara ja no sé si se’n diria, i la mare no es diria atea però de l’Església més aviat m’havien ensenyat a sospitar-ne. Jo abans dels 15 no m’ho havia plantejat, em van dur a una escola laica i catalana. Més endavant, la meva experiència a l’escola Sagrat Cor era crítica perquè les monges ho feien tot en castellà, jo prenia els apunts en català i em deien roja… Però allà, en unes convivències en què ens van posar una Bíblia a les mans, vaig tenir un impacte molt gran, i vaig enfadar-me: “He perdut 15 anys de la meva vida! A mi ningú m’ha explicat això!”

Encara va trigar a fer-se monja.

Sí, no va ser fins anys més tard, vaig venir al monestir a preparar uns exàmens de medicina i va començar aquesta lluita interior, que és una barreja de fascinació i terror: “Això que sento és Déu que m’està parlant? Si ho és, és fascinant, i si no ho és potser m’estic tornant boja”.

I veure que l’Església no avança en temes com l’homosexualitat i el paper de la dona…

Jo sóc fidel al que m’ha semblat que era de Déu i sóc crítica amb la institució. Els monestirs són espais de realització femenina independents de la societat patriarcal. És un àmbit de dones en què els rols típics de feminitat i masculinitat no poden jugar-hi cap paper.

Però quan veu el Papa a la Sagrada Família i veu aquelles monges allà que fan de minyones, o quan vostè no pot oficiar una missa…


Em situo amb tota la crítica, i amb la consciència que jo no vull esperar que canviïn les coses des de dalt. Si les dones de l’Església volguéssim, això canviaria en 24 hores. Només que no anéssim a les esglésies, ja cauria tot. I així estem. Jo crec que això no aguanta gaire més.

Deu estar a favor de tots els vels, si vostè en porta.

El criteri fonamental és: “Això és el que volen les dones o és el que diu algú que han de voler?” Si visc en una societat musulmana en què si no porto vel o burca em cremen o fuetegen, doncs això no pot ser.

Llegeix diaris?


Tinc una malfiança de la independència actual dels mitjans de comunicació. Això de Líbia és una vergonya com ha anat. És un assassinat descarat, és una intervenció injustificada i és una manera d’anar a fer de salvadors d’un país que provocarà el mateix que a l’Iraq i l’Afganistan, que estan molt pitjor ara. És d’escàndol la poca capacitat crítica de la informació en política internacional.

És independentista?


Sí, puc ser independentista perfectament. El que trobo ridícul és que això no es pugui plantejar com una opció. L’exercici de la política responsable per mi passa per integrar estructures cada vegada més solidàries. Hi ha prou experiència històrica acumulada per saber que un govern proper és el que tu pots fer responsabilitzar de manera més directa. I que com més amunt vagis, i ara passa a Europa, la burocràcia és complexa i allunyada de la presa de decisions. La Trinitat ja ens diu que la diversitat és òptima, que no hi ha una unitat més enllà de la diversitat.

Així, l’Església espanyola no ha entès la Santíssima Trinitat?


No, en absolut. Aquesta idea d’uniformitzar és una idea absolutament contrària al que es dedueix de la visió del món cristiana.

Arribarà la independència de Catalunya?


Si volem, sí. Això és el mateix que les dones a l’Església. Si volem, en 24 hores. I no ho dic de broma, jo m’ho crec això, creure-s’ho és fonamental. Si esperes que ells moguin peça, ni en 24 hores ni en 24.000 anys.

És optimista malgrat la crisi?


Estic preocupada. Penso que els nivells de patiment, d’abús, d’injustícia que s’estan donant són d’escàndol majúscul i empitjoraran. Hem de fer cas de les reivindicacions més bàsiques del moviment dels indignats .

Amb tanta feina i la seva capacitat de lideratge, no se li fa estrany estar quieta al monestir?


La vida monàstica no és una república feminista independent on no ens importa el que passa. Tenim molts lligams, no és un refugi emmurallat.

Es veu tota la vida aquí, a Sant Benet?


Si Déu vol. Però si en algun moment he de dir alguna cosa que pot posar en perill que jo pugui continuar aquí, l’he de poder dir. És una exigència que tinc amb mi mateixa, la coherència i la fidelitat a la veritat. Aquí he trobat la meva llar i puc créixer i ser jo mateixa, però haig de ser capaç de posar-ho en joc. El cristià s’ha de mirar en Jesús, i a Jesús les coses no li van anar gaire bé. Sé que em poden passar coses que no espero.

Diria que només ells podran aturar-ho.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

dir que la situació està complicada, educativament parlant, no és cap novetat. Ara mateix, servidor, està molt preocupat perquè amb “l’excusa” d’això de la crisi tornem a situacions molt lamentables en això de la prestació d’un servei públic educatiu de qualitat.

De ben segur que m’entendreu. Oi que molts cops, massa i tot, heu tingut la sensació que els administradors d’educació no us tenen per res? Conec molts exemples de centres educatius amb situacions complexes que mai resolien els problemes “pels canals ordinaris”: és a dir que els escrits dels seus directors i directores  no produïen cap efecte davant dels seus caps orgànics o funcionals. Probablement, vós mateix heu comprovat com les úniques que poden produir “moviment” són les famílies. Quan les famílies parlen davant la premsa o la televisió, per exemple, les coses es comencen a bellugar en la direcció correcta. És una llàstima, sempre ho he pensat.

Quan un director o una directora decideix fer un escrit de queixa, sempre, s’ho ha pensat molt, abans. Sempre ha provat d’arreglar la situació amb els seus mitjans, sempre. No hi ha dret que els vostres escrits estiguin escrits amb “tinta transparent”

Mireu, com suposo que sabeu, al país del nord les coses van molt mal dades, des fa una colla d’anys. I això que sempre s’han ventat d’un gran sistema educatiu públic i laic. El tenien, és cert. Ara les coses estan canviant a corre cuita. Només un exemple: de vegades les baixes de mestres i professors són cobertes per persones de les llistes generals de l’atur, persones sense cap experiència en docència. Tot  per estalviar-se diners. El resultat, us el podeu imaginar: catastròfic.

Doncs bé, les famílies de l’estat veí es comencen a organitzar perquè, com nosaltres, han comprovat que les coses no s’arreglen per la pressió que puguin exercir les persones que treballem a les escoles i els instituts. Han decidit que són ells els que han d’agafar el protagonisme.

Us recomano MOLT que mireu aquest vídeo. A veure què us sembla?
Gràcies.