Tag Archives: Corea

M’agradaria equivocar-me, però…

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,
els mestres Cela i Palou, un cop més, “la claven”. Sóc de la mateixa opinió que ells: el que es va veure la nit del 30 de gener és un senyal inequívoc de que alguna cosa, important, no rutlla: vet-ho aquí que ens estem carregant la infantesa i la joventut, potser? És clar que, per aquí, també hi ha persones que veuen les coses a l’estil coreà. Els dies posteriors a l’emissió del reportatge, foren nombroses les participacions a les bústies del diaris en què s’acusava als reporters de fer una “lectura interessada” i que aconsellaven que n’aprenguéssim dels coreans del sud. Em van fer pensar i molt.
Tant, que quan em van regalar el magnífic llibre d’en Joan Pinilla “La infància, una història fosca” (Pagès Editors) vaig pensar que, per aquest camí, la història de la infància estava en perill. M’explicaré. En Pinilla en el seu treball reitera una cosa que els del gremi fa temps que sabem: que això de la infància és un invent de “fa quatre dies”, i encara més recent és això de la infància amb drets. Tot plegat de la segona meitat del segle XX.
Vaig pensar que, de fet, amb aquesta mania de competir, de preparar-los per a no se sap què, de fer-los els millors, costi el que costi, de fet, ens estem carregant la infància que tot just vam estrenar al segle passat. Que potser volem que tornin a ser, només, projectes “d’adult triomfador”. Marededéu senyor!
I acabo amb una sospita, Cela i Palou reclamen un posicionament dels patrocinadors de les proves PISA. Diria que poden “esperar tranquils” (ells segur que ja ho saben, però). Els patrocinadors de PISA no són altres que la colla de l’OCDE (Organització per al desenvolupament i la cooperació ECONÒMICA). Per tant, dubto molt que aquesta tropa vulgui contradir els seus estatuts fundacionals. A veure-les venir, però, tan de bo.
Com ho veieu vós?

Maltractament

El que vam veure el 15 de gener al 30 minuts té un nom: maltractament. No es pot batejar amb cap altre substantiu el fet que criatures d’uns deu anys assisteixin a colònies militars pagades pels seus pares amb l’argument que convé preparar-los perquè s’adaptin a la selva on els tocarà viure. Res de canviar el món. Adaptar-s’hi i prou. Fa feredat veure adolescents que fan jornades de treball de 16 hores; els pares els van a buscar a la una de la matinada a les acadèmies on assisteixen per millorar els seus aprenentatges. Dormen cinc hores. I tot perquè els seus pares volen uns fills que siguin competitius el dia que s’incorporin al mercat laboral. Amb aquesta obsessió, les famílies no dubten a sacrificar el present dels seus fills i filles i el resultat és que els roben el dret a ser i exercir d’infants o adolescents. Sorprenia la noia que, després d’una llarga jornada escolar, preguntava al periodista: “¿Com pot ser que a França els nens i les nenes en tinguin prou amb el que aprenen a l’escola pública?” Quan un nen o una nena creu que és més important treballar que jugar és un senyal inequívoc que alguna cosa molt important no funciona bé. El país retratat és Corea del Sud. Un retrat parcial, perquè hi ha gent que va per una altra via. Corea està obtenint unes qualificacions molt altes en aquesta mena de competició que es diu informe PISA. Els dissenyadors de les proves haurien de tenir clar que la deriva competitiva també condueix a aquestes realitats. Per això esperem que algú faci una denúncia formal on convingui. Un maltractament és un maltractament. Si en som testimonis, estem obligats a intervenir-hi. Esperem, doncs, la resposta de l’OCDE.
Jaume Cela és mestre i escriptor i Juli Palou és doctor en filosofia i educador