Tag Archives: competència digital

Els “nadius digitals”, ho són?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

que per viure en el món actual cal ser competent digitalment suposo que, ningú, amb una mica de seny, ho posa en dubte. La llei d’educació de Catalunya (2/2009), en els articles 58 i 59, estableix que tant en l’Educació Primària com a l’ESO s’han de desenvolupar les competències necessàries per a l’ús de les tecnologies; i que la capacitat d’integrar de manera ordenada les tecnologies digitals en les activitats d’ensenyament i aprenentatge configura un element clau per assolir aquestes competències amb l’objectiu que els estudiants incorporin l’habilitat d’aprendre de manera autònoma al llarg de tota la vida. Els nous decrets de currículum publicats el 2015 dediquen a aquesta competència les corresponents pàgines. Tot i que la competència digital ja apareixia a l’Annex 1 dels Decrets 142 i 143 de 2008 no va ser fins fa un parell d’anys (SIS ANYS MÉS TARD!!) que el Departament d’Ensenyament va editar les dues publicacions que descriuen aquestes competències, les seves dimensions i la seva avaluació.

Continue reading

Quan no es vol veure la realitat

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
si ho recordeu, deu fer unes tres setmanes, en una entrada titulada “Les coses pel seu nom, encara que no agradin” us proposava la lectura d’un article del Sr. Bernat Ferrer publicat a “El Món”, diari digital, el passat vint de gener. Entre d’altres, parlava d’una realitat trista: a Catalunya hi conviuen TRES xarxes escolars-educatives. Ningú (de l’administració educativa) ho vol veure, ningú ho admetrà. Fins i tot potser s’enfadaran amb nosaltres per estar-ne convençuts i per tenir-ne evidències. Aneu “al tanto” que no rebeu!

Continue reading

Que vol dir “treure un quatre”?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
que les persones tenim una mena d’admiració pels nombres diria que ja us n’he parlat alguna vegada. La majoria de persones del nostre gremi donem un valor quasi diví a les xifres, talment com si representessin, sense cap mena de dubte, la realitat. Us dic això a tomb d’una entrevista que vaig llegir al “Diari de l’educació”. L’entrevistat era el professor Jordi Adell, de la Universitat Jaume I de Castelló, un cap clar.

El professor Adell treu ferro a les dades que aporta PISA. Considera que la majoria donem massa importància als resultats d’aquesta avaluació, talment com si representés, de fet, l’avaluació de tot el sistema educatiu quan, en realitat “només” avalua lectura, matemàtiques i ciències. No hi puc estar més d’acord, és clar. Ara bé, en relació a aquests tres àmbits de competència PISA “afina”, no en tinc cap dubte. Personalment només puc parlar amb coneixement de causa de la lectura. Us ben asseguro que els resultats que aporta PISA es corresponen amb força fidelitat a la realitat del sistema.

En canvi no sóc del mateix parer quan afirma que “PISA no avalua medi social i natural perquè no donen diners”. Diria que corre massa quan fa aquesta afirmació. Que PISA té un biaix financer és una obvietat si es té en compte la institució que n’assumeix la iniciativa i el cost: la Organització per al Desenvolupament i la Cooperació econòmiques (OCDE); tenir aquest biaix, però, no considero que la faci necessàriament sospitosa i poc fiable. Avaluar el nivell d’integritat, de justícia o de tolerància a la corrupció, com comenta aquest professor m’imagino que requeriria una prova d’una complexitat extrema i, a part, caldria efectuar un nombre molt important d’inferències a partir dels resultats. Tot plegat, ara per ara i en el format de prova actual, molt complicat, per no dir impossible.

Ara bé, quan torno a estar d’acord amb Adell és quan afirma que: “un alumne que treu un quatre, en cap cas vol dir que sàpiga la meitat del que treu un vuit”. Tot i estar-hi totalment d’acord, l’experiència em diu que “en tenim per anys”: tenim “notes numèriques” per temps. Penseu sinó en la resistència que ofereixen la majoria de docents a l’hora de valorar el nivell de competències dels alumnes. A la fi, tard o d’hora, tothom demana: “Però com puntuem l’avaluació de competències?” Tenim les xifres incrustades a l’ADN del concepte avaluació.

A la segona part de l’entrevista el professor Adell aborda una altra qüestió de la què me n’heu “sentit a parlar” força vegades: la introducció de les TIC a les aules. La idea de fons que defensa és “simple” però complexa a la vegada: Introduir les TIC en els processos d’ensenyament i aprenentatge demana posar-les en mans dels alumnes, no només en mans del professorat. Som molt lluny d’aquest desig, si més no amb caràcter general, de sistema.

Tot plegat, un entrevista massa curta a un home que “té el cap molt clar”.

A veure si us agrada.

Gràcies pel vostre temps.

adell

http://diarieducacio.cat/blogs/bits/2015/03/03/jordi-adell-que-un-nen-tregui-un-quatre-no-vol-dir-que-sapiga-la-meitat-que-un-que-treu-un-vuit/#at_pco=smlwn-1.0&at_si=566d971067dcb5a0&at_ab=per-2&at_pos=0&at_tot=1

“Que un nen tregui un quatre no vol dir que sàpiga la meitat que un que treu un vuit”

Ens atén minuts abans de pronunciar una conferència sobre learning analytics –recopilació i tractament de dades per analitzar els processos d’aprenentatge– al congrés sobre noves tecnologies i educació ITWorldEdu. Jordi Adell és pedagog i professor de Noves Tecnologies aplicades a l’Educació a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, a més d’un habitual de les jornades en les quals s’intenta desxifrar quin ha de ser el paper de les TIC a les aules.

Comencem parlant de learning analytics. És curiós com un bon coneixedor de l’anàlisi de dades sobre educació sigui molt crític amb les proves PISA. Per què?

Sobrevalorem la informació que ens donen les dades. PISA mesura només les competències en matemàtiques, llengua, ciències i la competència financera, una visió molt estreta de l’educació. I la premsa ho agafa com una mesura absoluta del valor d’un sistema educatiu. A més, qui ha nomenat l’OCDE ministeri d’Educació del món? PISA no detecta els alumnes moralment més desenvolupats, els més justos o els que toleren menys la corrupció; no detecta la funció socialitzadora i individualitzadora de l’educació.

Considera que les dades pesen massa a l’hora de fer polítiques educatives?

Absolutament. Hi ha una forta tendència a simplificar-ho tot en dades. Un nen que treu un quatre no sap la meitat que un nen que treu un vuit. I això realment ens ho creiem. Però en un sistema complex com és l’educació, on les variables i els mecanismes de comportament no sempre són iguals, això no funciona.

“Tot el que es pot mesurar, es pot millorar”. Aquesta és una cèlebre frase atribuïda a Peter Drucker. No la comparteix?

Dins la seva lògica, té sentit. Però podem fer perfectes imbècils mesurant i millorant el nivell imbecil·litat de la gent. Per què PISA no avalua matèries com medi social i natural? Perquè no donen diners. El problema és quan hem d’enfocar l’ensenyament per obtenir bons resultats. És el que s’anomena teaching to the test, la pitjor manera d’educar, que és el que hem fet tota la vida a Segon de Batxillerat: preparar la selectivitat en comptes d’aprendre matemàtiques o filosofia.

Anem a parlar de la incorporació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) a l’educació. D’entrada, podria identificar quin és, segons vostè, el seu principal avantatge?

Que obren l’escola al món. Acaben amb l’educació com allò que succeeix en una aula de manera tancada, on els únics recursos són els llibres de text i el mestre. Trenquen les parets de l’escola i la fan més transparent i comunicativa envers la societat. Permeten no donar una única visió de les coses. Per això m’entristeix quan veig alumnes amb tauletes connectades a internet que a classe només les fan servir de llibre de text. Gastar-se diners per fer això…

Si ja no és el mestre qui t’explica el món, sinó que ho fa internet, què li queda al mestre?

Ser el traductor. La persona que et guia i dissenya situacions i activitats que permetin entendre la complexitat del món. És el component que aporta saviesa més enllà de la transmissió pura d’informació. I quan aquesta informació és tan confusa i contradictòria com la que tenim en les nostres societats, el mestre esdevé imprescindible.

En una entrevista recent, l’investigador Philip Schmidt explicava que les TIC s’apoderen de la transmissió d’informació però no encara del component emocional de l’educació, que al final és el que motiva l’aprenentatge.

Això encara ho construïm a partir de la interacció humana. El gran valor afegit de les TIC no són els seus cables i els aparells, són les persones que amb cables i wifi s’apropen, es comuniquen i fan coses junts. Aquesta capacitat no ve donada, cal aprendre’n. Ara, per exemple, vivim en un moment molt interessant en què partits polítics nous estan utilitzant les TIC per fer noves formes de política. És un moment apassionant.

Considera que els docents s’estan adaptant als nous contextos digitals?

Crec que no. Saben usar les noves tecnologies però no amb finalitats didàctiques. Molts les integren per fer les coses que ja feien. Cal canviar la mentalitat dels mestres perquè cedeixin als alumnes un paper més actiu en la construcció de coneixement, a partir de les seves necessitats, dubtes i curiositats. I això comença per la formació inicial del professorat, que segueix sent molt tradicional: d’aula i examen.

I sobretot: el mestre ha de deixar de pensar la docència com una activitat aïllada que fa ell sol dins l’aula. Ell és un node dins una xarxa, els seus problemes els han tingut altres mestres abans, i col·laborant i comunicant-se a través de la xarxa ampliarà perspectives i trobarà gent de la qual –i amb la qual– aprendre. Això són els entorns personals d’aprenentatge aplicats al desenvolupament docent.

Internet facilita l’intercanvi de coneixement a la xarxa.

A Espanya hi ha 800.000 docents. Posem que cadascun d’ells publica una activitat didàctica que li hagi funcionat. Potser 750.000 no són prou bones o són repetitives. Així i tot en tenim 50.000 que, si les organitzem al núvol, ens proporciona enormes possibilitats. Al final la virtut de la xarxa és que està conformada per persones. Internet no és un quarto d’eines, sinó una àgora plena de gent.

El discurs favorable a la incorporació de les TIC a les aules topa a vegades amb els problemes del dia a dia a classe. Què li diria vostè a un mestre la foto del qual corre pel WhatsApp dels seus alumnes?

Que té una magnífica oportunitat per explicar-los què és la privacitat de dades i dels perills de les TIC als alumnes. Per ser revolucionari en les noves tecnologies cal posar-les en mans dels alumnes. Quan les dones als mestres, les fan servir per ensenyar. Però els alumnes s’hi diverteixen i, amb sort, aprenen.

Abans cal posar les noves tecnologies a disposició de les escoles.

Sí, però la veritat és que vivim en un ritme de consum vertiginós -marcat per la indústria- que les escoles no poden seguir de cap manera. Tampoc els mestres tenen marge per assimilar-les i integrar-les.

Tampoc no totes les escoles –i evidentment no totes les famílies– tenen la mateixa capacitat econòmica per incorporar aquests dispositius.

És cert. Ens cal una forta inversió a l’escola pública no només perquè sigui una escola 2.0, sinó sobretot perquè sigui un espai igualador. Parlo d’una política que no segueixi privilegiant les escoles concertades, com passa amb el Govern valencià, que concerta qualsevol cosa: et regala el terreny, et construeix l’escola i te’n cedeix la gestió 50 anys. Estan convençuts, des de la seva ideologia neoliberal, que l’escola privada funciona millor que la pública.

Tenir xarxa no ho és tot!

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,

dir que l’anomenada “bretxa digital” és un ombra que plana sobre la nostra societat no és cap novetat. Hi ha diferències importants en les possibilitats d’accés al maquinari, i a la xarxa, per part dels alumnes. Massa mestres, encara, no s’han preguntat si tots els seus alumnes tenen possibilitats d’accedir-hi. Diria que hauria de ser una informació bàsica: saber si l’alumne, a casa seva, pot, o no, connectar-se a la xarxa. Hauria de ser de les primeres preguntes que caldria fer en un tutoria.

Massa professors d’ educació  secundària ignoren, encara, que hi ha força adolescents de grans ciutats que no els queda altre remei que anar a un locutori a “connectar-se”. Qui poden tenir al costat seu? Algú els podrà donar un cop de mà? Caldria pensar-hi. Pel que sembla, però, la bretxa digital se situa, sobretot, en el tipus d’ús que fan els alumnes d’aquestes tecnologies, més que no pas en la possibilitat d’accedir-hi fora del centre escolar.  Els alumnes que tenen poc accés a la xarxa, quan en tenen, fan un ús molt relacionat amb el joc i el divertiment i poc amb la cerca d’informació i l’aprenentatge. Per això cal fer un ús escolar de les TIC, per compensar aquestes diferències en el usos.

De vegades sembla que tot plegat es pugui resoldre, només, posant més i més maquinari a disposició dels alumnes. Ja fa temps, en José Antonio Marina va dir allò de que “un ase connectat a la internet continua sent un ase”. Pel que sembla, segon l’Informe PISA 2012, les TIC aporten valor només quan es treballa “diferent” a les aules. Les TIC no suposen cap tipus de millora per treballar com s’ha fet sempre (per fer exercici de llengua i de matemàtiques, per exemple). Quan es creuen les dades d’ús d’ordinador amb els resultats dels alumnes no s’aprecia cap canvi significatiu. I no només això: abusar-ne pot suposar representar un empitjorament dels resultats

Posar màquines a disposició dels alumnes no millora les coses. El que cal és posar-les amb un bon mestre al costat, vet-ho aquí. Un mestre que els ensenyi a fer un ús intel·ligent i estratègic de la xarxa i de la informació; un mestre que faci propostes d’aprenentatge més vinculades a la realitat dels alumnes i als problemes actuals de la nostra societat. Quan hom es llegeix els dos documents de desplegament de la Competència digital, que el Departament d’Ensenyament va posar en circulació el curs passat, s’adona que estem MOLT lluny de tot això. Quan es llegeixen aquest documents, molt bons per cert, t’adones que encara està quasi tot per fer. Els mestres i professors, amb caràcter general, no considerem la xarxa com un element imprescindible en l’aprenentatge dels alumnes: el paper i els llibres de text tenen una presència aclaparadora, encara. La competència digital és “òrfena”

http://xtec.gencat.cat/ca/curriculum/competenciesbasiques/ambitdigital

baddeeii

Que la situació ens hauria de preocupar ho vaig poder comprovar, també, el dissabte 17 d’octubre, a la XXV Jornada del Consell Escolar de Catalunya: Sempre connectats? Viure i aprendre en temps digitals. Les aportacions de les professores Eulàlia Alemany i Liliana Arroyo (UB) em van confirmar la sospita que ja fa molt de temps que tinc: els alumnes, amb caràcter general, sí, són nadius digitals però estan molt lluny de ser competents digitals: els usos que fan de la xarxa evidencien una ingenuïtat enorme.

http://www.consescat.cat/

Mestres i professors hauríem d’agafar “el toro per les banyes” i posar-nos-hi d’una vegada. Ho hauríem de fer, és clar, si de veritat creiem que el sistema educatiu obligatori ha de desenvolupar una tasca de compensació de desigualtats.

Com ho teniu, tot plegat, en el vostre centre?

Gràcies pel vostre temps

USAR MUCHO EL ORDENADOR EN CLASE NO AYUDA AL ALUMNO, SEGÚN LA OCDE

El último informe PISA señala que España queda por debajo de la media en resolución de problemas matemáticos desde el computador como lectura on line

Abusar de la tecnología empeora en ocasiones los resultados de los alumnos, según concluye el último informe PISA. El análisis elaborado por la Organización para la Cooperación y Desarrollo Económicos (OCDE) rechaza que disminuir la brecha digital sea por sí solo la solución para los malos resultados educativos; se necesita sobre todo del papel del docente. Por países, España queda por debajo de la media tanto en resolución de problemas matemáticos desde el computador como lectura online.

grafic

La OCDE se centra en el último informe PISA en la relación entre ordenadores, alumnos y conocimiento. El estudio compara los resultados en las pruebas que realizaron alumnos de 15 años en 31 países en 2012 en los que completaron encuestas sobre el uso de tecnologías. Los estudiantes, que realizaron parte del examen de lectura y matemáticas con los ordenadores, respondieron además a preguntas sobre cuánto usan las computadoras en el colegio y con qué frecuencia en actividades como chats, envío de correos, navegar por Internet para hacer los deberes, bajar material de la web del colegio, subir trabajos a esa web o repetir las lecciones en la pantalla.El 48% de los alumnos hace sus deberes en el ordenador, el 38% usa el correo electrónico para enviar sus deberes y un tercio comparte el material con otros compañeros a través del ordenador, según los resultados del estudio. Los analistas de la OCDE concluyen al cruzar los datos que el uso del ordenador en el colegio no supone una ventaja en sí misma. “El uso moderado y limitado a ciertas actividades es más provechoso que utilizarlos de forma indiscriminada”, ahonda Francesco Avvisati, autor del informe. “Es bueno que enseñen a los estudiantes a buscar en Internet de forma inteligente, pero las tecnologías no son útiles cuando se intenta por ejemplo aprender una lengua con ejercicios
repetitivos”.

grafic2

El tiempo de clase o la experiencia del docente influyen más en los resultados que las tecnologías. En lo que sí resultan beneficiosas, prosigue el análisis, es en el aprendizaje por proyectos o en la organización de las prácticas de los alumnos. “También ayudan a romper el aislamiento del enseñante en su clase, le permite relacionarse con otros que tengan más experiencia e intercambiar materiales”, prosigue el autor. “Pero si un país hace una inversión importante en tecnología sin preguntarse cuáles van a ser los usos, el dinero le servirá de poca ayuda”, advierte Avvisati.

“Reducir la brecha digital no es la solución para mejorar los resultados académicos”, añade Catherine L’Ecuyer, investigadora educativa y autora del libro Educar en la realidad. Las conclusiones de sus trabajos son similares a las que apunta ahora la OCDE en este último informe. Es más, L’Ecuyer defiende que el uso “indiscriminado puede suponer un sobreestímulo para los alumnos”.

En el análisis por países, España se sitúa por debajo de la media en este tipo de competencias. Obtiene 466 puntos en lectura digital (frente a 497 de media en la OCDE) y 475 frente a 497 en problemas matemáticos. “España es un país muy tecnológico, pero el 5% de los alumnos no sabía siquiera por dónde empezar cuando se enfrentaban a un texto on line; se perdían en la navegación y pinchaban en el primer vínculo que encontraban, casi al azar”, señala Francesco Avvisati.

Fins quan ho serem?

A l’atenció del Director, directora,
Benvolguda, benvolgut,

l’any 2001 el Sr. Mark Prensky va establir la diferència entre “NADIUS” i “IMMIGRANTS” digitals, ho recordeu? Des de llavors ha plogut molt, també tecnològicament. Fa no gaire també ha sorgit la metàfora dels “RESIDENTS” i els “VISITANTS”. Totes, a la fi, fan referència a la mateixa realitat: tots els alumnes que tenim a les aules són nadius, residents, digitals, han nascut envoltats de tecnologia i de pantalles; per a ells resulta inconcebible el món sense aquests enginys.

Nosaltres, en canvi, sempre serem immigrants o visitants, digitals. Ho serem perquè una part, més menys gran de la nostra existència s’ha desenvolupat en un món en què aquestes tecnologies eren inexistents.

Més enllà de les diferències terminològiques hi ha diferències molt importants. No ens acabem de creure que la tecnologia i les pantalles han vingut per quedar-se i que, com diu en Ramon Barlam:

  • D’aquí a no res ja no parlarem de noves tecnologies perquè estaran tan integrades en el nostre dia a dia que seran invisibles.
  • Les tauletes tàctils ja no seran vistes com una joguina, sinó com un instrument imprescindible per al procés de formació i de creixement de les persones.
  • Les aplicacions disponibles l’any 2040 seran tan espectaculars que privar els infants d’aquests recursos es considerarà una reacció fanàtica.

Doncs bé, nosaltres, els mestres, tossuts que tossuts:

  • Fem treballar als alumnes, sobretot, amb textos escrits en lletra impresa damunt de paper.
  • Continuem tenint els ordinadors “tancats” a les aules d’informàtica; com a molt a les aules només hi ha el que permet fer funcionar la PDI, i encara.
  • Els alumnes “visiten” aquesta aula, una o dues hores a la setmana, d’un total de 30 o 35 lectives cada setmana.
  • Els proposem treballs orientats a “Aprendre TIC” (Programaris) quan el que caldria seria “APRENDRE AMB LES TIC”, cosa molt diferent.

No fa gaire va sortir un globus sonda, un de tants, des del Departament d’Ensenyament. S’anunciava a bombo i platerets que la competència digital dels docents havia de millorar i que ho faria en un no res perquè “tenien un pla” que ho permetria. Mare meva quina por que em fan els “plans” del Departament. Els despatxos de les direccions estan plens dels plans i dels “replans” que al llarg dels anys ha “imaginat” el Departament d’Ensenyament. Ha canviat, però, substancialment, la manera de “fer classe”? La resposta la sabeu tan bé com jo, segur. Llàstima del temps que hi vau dedicar, no?

Una cosa, però, no treu l’altra: caldria posar-nos al dia, i amb caràcter d’urgència, si no volem perjudicar, clarament, els nostres alumnes. Suposo que sabeu que a PISA 2009 vam sortir poc afavorits en lectura, no? Doncs bé, una part de la prova pretenia mesurar, també, la lectura en digital. Sabeu el resultat? Doncs van ser castatròfic: els alumnes de l’Estat espanyol van obtenir una puntuació 22 per sota de la que van obtenir en lectura impresa en paper.

No sé si us va passar per alt o el vau poder llegir. El suplement “ara.mestres” del diari “ara” de finals de novembre recollia l’opinió d’un mestre preocupat per aquest realitat, el Sr. Jordi Roca, mestre d’educació primària. Només el títol del seu article ja és premonitori: in-in-co-in-competencia. Si no el vau poder llegir us convido a fer-ho i a pensar, alhora, en la realitat del vostre centre:

http://mestres.ara.cat/lapuntdocent/2014/11/27/in-in-co-in-competencia/

Ara.mestres

L’apunt docent

Visions escolars en primera persona

Jordi Roca (Mestre d’educació primària)

In, in co, in – competència

M’agrada que per fi es posi fil a l’agulla en el fet d’exigir als mestres un domini òptim de les TIC ja que actualment passen coses que crec que són inadmissibles. La competència digital és, des de fa massa anys, la competència maria a l’escola i un exemple que ho demostra és que fa només un any que hi ha un document (excel·lent, s’ha de dir) que ens explica als mestres com hem d’encarar la competència en l’àmbit digital amb els nostres alumnes. Fins ara cada centre s’ho feia com podia i l’estona dedicada als ordinadors acostumava a ser, i és en moltes escoles encara avui en dia, una pèrdua de temps avorrida i arcaica de passar l’estona. Després apareixien els tòpics que he sentit mil cops a l’escola que diuen que els nens “en saben més que nosaltres” quan mai ens hem preocupat de comprovar-ho demanant-los que facin una cerca intel·ligent a Internet o que desin un document a una carpeta determinada de l’ordinador. És trista la situació encara avui quan veiem que molts alumnes, que segur que són experts en videojocs i tauletes vàries, no assimilen ni conceptes bàsics d’ofimàtica i a sobre tenen una navegació insegura i potencialment perillosa dins la immensitat de la xarxa.

I més trist i preocupant és veure-ho en mestres. Sóc coordinador d’informàtica des de fa molts anys en diferents escoles i he vist coses que no us ho creuríeu de l’estil de la broma del Tippex a la pantalla, ja m’enteneu. Crec que si els mestres hem d’ensenyar amb les competències bàsiques el més lògic del món és que tinguem un domini d’aquestes i qui no ho vulgui veure així té un problema. Hem de dominar en comunicació, amb interacció amb el món, a nivell metodològic i també hem de mostrar iniciativa personal. No podem ser simples guies humanes dels llibres de text, estem al segle XXI!

Un altre tema és si cal “obligar” a emprar les TIC per fer les nostres sessions. Jo aquí discrepo i m’agradaria diferenciar entre les TIC i el que són les TAC que jo entenc com a metodologies que usen les TIC per a l’aprenentatge. Si dominem les TIC ens veurem capaços de variar la metodologia si les condicions logístiques ho permeten i ho veiem necessari però no per intentar innovar serem millors mestres i aconseguirem millor els objectius.

Farem bé les coses si som capaços d’adaptar-nos als nous temps sense perdre el nord, hi ha coses que funcionen des de fa molts anys i ara no han de canviar perquè es fan sense tecles.

El “Dr.Google”

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda/volgut

Ho diuen les estadístiques: vuit de cada deu internautes d’entre 22 i 55 anys fan servir la xarxa per buscar informació mèdica. És la primera font d’informació i de consulta, per davant del metge i del farmacèutic. Per què? Per la seva immediatesa, possiblement, però no només, segur. Fa pensar.
On busquen aquesta informació? En webs fiables segur que no,  si més no, la majoria. Possiblement no tenen les eines necessàries per poder valorar si una web ho és o no.
Aquests “consumidors” de consells mèdics online són immigrants digitals, és a dir, l’era Google els ha enxampat de grans. Us imagineu què pot passar amb els alumnes que ara teniu a les aules, quan tinguin aquesta edat? Possiblement ja ni es plantejaran d’anar al metge, a no ser que els sembli que es tracta d’un cas de vida o mort. I si ho és, potser ni se n’adonen, perquè la web de torn els dirà que no té importància el que els passa. Preocupant, moltíssim.

Teniu una peça grossa al teler, us n’adoneu? Tenim canalla enganxada a les xarxes socials, sense edat per poder-hi estar; canalla que no saben fer cerques adequades a Internet perquè ningú no els ho ha ensenyat; que no són capaços de distingir si una web és fiable o no. El professor Daniel Cassany, de la UPF, i el seu equip de treball us en podrien parlar molt millor que jo de tots aquests punts, i amb dades numèriques.

Si sou un d’aquells centres que ja han entrat en aquest joc, que ja s’han fet la pregunta de “què podem fer per avançar en aquest punt, per ajudar als alumnes?”, us dono la meva enhorabona, i us encoratjo a que seguiu per aquest camí tortuós, que de ben segur que donarà bons fruits i ben aviat. Si encara sou dels centres que teniu a l’horari  “l’hora d’informàtica” impartida en molts casos per un “especialista”, que proposa activitats inconnexes i allunyades de la realitat dels alumnes, o que en el pitjor dels casos es dediquen a realitzar paquets d’activitats envasades que proposen algunes webs i aplicatius, us demanaria que us atureu un moment i que reflexioneu què és el que necessiten els vostres alumnes per anar per aquest món,des del punt de la competència digital i el tractament de la informació, que se’n diu.

Us sembla que exagero? Si és el cas, disculpeu-me, per favor.

Gràcies.

El meu metge és el Dr.Google

Vuit de cada deu internautes recorren a la xarxa per obtenir informació sobre temes de salut, més i tot que als professionals mèdics. Tot i així, la majoria dubten de la credibilitat de les webs. ¿Podem confiar en els continguts mèdics que trobem a internet?
LARA BONILLA

| Actualitzada el 27/05/2012 00:00

Els metges recomanen consultar webs fiables FRANCESC MELCION

Quan a la Marta li van diagnosticar un lupus -una malaltia del sistema immunitari-, la segona cosa que li va dir el metge va ser: “No busquis informació a internet perquè el que trobaràs només t’espantarà i no vol dir que sigui el que et passi a tu”. A la Marta li va faltar temps per escriurelupus al cercador de Google i a la següent visita el metge es va dedicar a resoldre-li dubtes i malentesos. La Marta té poc més de 30 anys. El Pere, que frega els 60 anys, també va recórrer a internet quan el metge li va parlar per primer cop de càncer de pròstata. Va buscar tractaments, va visitar fòrums de pacients i va llegir informació sobre la velocitat de creixement del càncer i les conseqüències d’una operació.

Cada cop són més els pacients que visiten el doctor Google per obtenir informació sobre temes de salut. Segons l’estudi El rol d’internet en el procés de consulta d’informació sobre salut, de la farmacèutica Pfizer, vuit de cada deu inter- nautes d’entre 22 i 55 anys fan servir internet per obtenir informació mèdica. De fet, és la primera font d’informació, per davant del mateix metge i del farmacèutic, ja que l’accés és fàcil i ràpid. Aquest fenomen, segons la metge de família Montserrat Romaguera, ha crescut en els últims cinc anys. Les dones són les que més informació mèdica hi busquen, i la majoria utilitzen la xarxa per complementar el diagnòstic que obtenen del metge, ja que mai ha de substituir el professional.

El pacient informat

La relació entre metge i pacient ha canviat. Amb internet, la informació mèdica s’ha democratitzat i el pacient pot accedir a uns continguts que abans eren in-imaginables. Un dels avantatges és que el pacient s’implica més en el seu tractament i en la malaltia. “Abans el pacient tenia un rol molt més passiu i el metge era qui ho feia tot”, explica Romaguera. Ara el malalt participa més en el diàleg, ja que s’ha convertit en un pacient informat. De vegades, fins i tot massa. “N’hi ha que fins i tot qüestionen el metge perquè donen més validesa a internet que al que li puguem dir nosaltres”, explica Romaguera, que és membre de la Societat Catalana de Medicina Familiar. En general, però, l’informe Pfizer revela que la confiança que els pacients tenen en internet està molt per sota que la que tenen en els professionals sanitaris. Un 93% dels enquestats es refien de la informació dels metges, mentre que només un 43% diuen que confien “bastant” en la informació que troben a la xarxa.

Anar al metge requereix haver de demanar hora, mentre que per resoldre un dubte per internet només cal posar el terme en qüestió al cercador, ja sigui Google, Yahoo o qualsevol altre. Els metges consideren que és una eina útil sempre que es consultin webs fiables i serioses. “La majoria de gent consulta webs no acreditades científicament i el que podria ser una eina molt bona pot causar problemes perquè el malalt es refia de qualsevol pàgina i algunes donen consells no adients o, fins i tot, perillosos”, alerta el cardiòleg Joan Gual, de l’Institut de Cardiologia Blanquerna de Palma. La funció del metge és, llavors, fer d’orientador. Gual, per exemple, recomana als malalts quines són les millors webs per consultar informació sobre la seva patologia. De fet, la majoria no coneixen webs de referència sobre salut i utilitzen els cercadors, on introdueixen el nom de la malaltia o el símptoma. Després dels cercadors, Wikipedia i els fòrums de pacients són les principals fonts i només un 7% visiten pàgines específiques.

“A internet hi ha de tot, qualsevol pot penjar-hi el que sigui i nosaltres hi hem de posar filtres: no hem de perdre el sentit comú”, indica Romaguera. Però com podem saber si les pàgines a les quals accedim són fiables? O com ens assegurem que qui escriu és un metge? Per això existeixen iniciatives com la Web Mèdica Acreditada, un programa del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona que avalua la informació dels portals sobre salut i atorga segells de qualitat als que compleixen els requisits. Des que va començar fa més de deu anys, ja han acreditat un miler de llocs web.

En la seva pràctica diària, tant Joan Gual com Montserrat Romaguera s’han trobat males pràctiques en l’ús d’internet. Des de persones que intenten perdre pes sense esforç amb dietes miracle que troben a la xarxa i que no tenen en compte els seus riscos per la salut fins a malalts amb patologies greus, com ara el càncer, que troben a la web informació sobre últims avenços i cures miraculoses que els poden generar falses expectatives. Romaguera explica el cas d’uns fills que van anar a la consulta i li van assegurar que “havien trobat a internet una cura miraculosa per a l’artrosi de la mare”.

Gual també explica que s’ha trobat pacients que abandonen el tractament contra la hipertensió i que el canvien per complexos vitamínics o herbolaris “que han trobat en webs sense aval científic”. L’automedicació per internet és un dels problemes que han detectat els professionals. A l’estat espanyol està prohibit adquirir per internet fàrmacs que requereixin recepta mèdica. “La sexualitat i la disfunció erèctil s’ha convertit en un mercat”, diu Romaguera. “A internet es venen equivalents a la Viagra més barats i d’eficàcia dubtosa”, alerta.

El més buscat a les webs

Si fem cas dels estudis que han fet portals com Yahoo.es, el terme relacionat amb la salut més buscat pels usuaris ha estat la dieta Dukan . Segons un llistat que es va fer públic el mes passat, coincidint amb el Dia Mundial de la Salut, elcolesterol apareix en segona opció, seguit de plantes medicinals , lupus ,avortamentsidahemorroidesanorèxiacom aprimar-sedies fèrtils . A Yahoo.com, termes com depressiódany cerebralAlzheimer lideren el rànquing. I en un lloc destacat també hi apareixen les malalties de transmissió sexual. Tot i que ara només el 5% dels metges recomanen pàgines web especialitzades a la seva consulta, el futur passa, segons Jordi Gual, perquè els professionals s’incorporin plenament a la xarxa.

Metges connectats

De fet, cada cop hi ha més iniciatives que van en aquest sentit. Ja hi ha consultes per videoconferència i metges que es comuniquen via e-mail. “Tot i així, encara són pocs els pacients que m’envien e-mails, tot i que crec que això pot millorar la relació perquè la comunicació pot ser més tranquil·la”, diu Gual. Professionals de l’ICS a Lleida han impulsat comunitats virtuals d’intercanvi de coneixements sobre nutrició, pneumologia i psiquiatria i alguns hospitals i centres d’atenció primària ja són a Facebook i Twiter. L’ús de les noves tecnologies és molt variat. “Als pacients amb paràlisi facial, per exemple, els aconsellem que per als exercicis de recuperació mirin uns vídeos de YouTube”, destaca Montserrat Romaguera. Això sí, Gual considera que la relació metge-pacient és insubstituïble. En el mateix sentit, Romaguera diu: “Per molta tecnologia que hi hagi, l’exploració física i el seguiment del pacient no el podem perdre mai”.