A l’atenció de la Directora/r,

Benvolgut, volguda

el Sr. Ramon Tremosa, suposo que ho sabeu, és un dels euro-parlamentaris catalans més actius. Des fa anys que ens defensa davant els organismes de la UE i, alhora, denuncia, el tracte humiliant que ens atorga l’Estat espanyol. Ara mateix, per exemple, està impulsant una campanya per recollir un milió de signatures perquè una nova petició arribi a bon port.

“Estic d’acord amb la iniciativa per tal que el Dret d’Autodeterminació dels Pobles sigui formalment expressat dins el marc de la Unió Europea com a Dret Humà fonamental i que les Institucions de la Unió donin suport a tots els ciutadans Europeus i les nacions que vulguin exercir-lo.”

Voleu signar-la? Si és així, cliqueu l’enllaç.

Si no és el vostre cas, espero no haver-vos molestat.

A disposar!

A l’atenció del Director/a
Benvolguda, volgut,

em permetreu que, avui, em posi on no em demanen? Dic això perquè, de fa molts i molts anys, que em vaig fer meva una idea del Dia Mundial dels Presoners per la Pau: “NO ESTIC D’ACORD AMB EL QUE DIUS, PERÒ LLUITARIA PERQUÈ POGUESSIS DIR-HO” . Això, com podeu suposar, em fa ser molt respectuós amb les idees i els pensaments d’altri.

Aquesta petita justificació, de context, us la faig perquè aquest post és diferent a la resta: us demano implicació personal. I, és clar, servidor no té ni idea de què penseu vós en relació a tot això del dret a decidir i menys encara si esteu d’acord amb allò de “Catalunya, proper Estat d’Europa”.

Igual ja ho sabíeu, jo no, es tracta de”signar” en aquest lloc WEB. Com podeu suposar, jo ja ho he fet. Ho fareu vós?
Si us ha molestat el post, de veritat, disculpeu-me.
Gràcies!!!

https://www.change.org/es/peticiones/european-parliament-the-eu-should-ensure-the-respect-of-human-rights-in-catalonia

Si ets català PASSA-HO, sisplau.

són només 10 segons.

TORNEM-HI ALTRA VOLTA

Et prego que ho facis i, al mateix temps, ho passis als teus amics.

Gràcies
Només clicant i obrint el web ja sumem !

Tornem a demanar la teva col·laboració en favor del català. És molt senzill:Entra a la pàgina web del Parlament Europeu i clica la pestanya del català; desprès reenvia aquest missatge. Si la visita molta gent, no n’eliminaran la versió catalana!

Web del Parlament Europeu: http://www.europarl.cat/

Aquest lloc web és una traducció calcada, perfecta i impecable del web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida. Ho sembla, però no és el web oficial. El Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer-ne tancar la versió catalana. Fins ara no l’han tancat perquè s’han quedatsorpresos en comprovar les moltes visites que està rebent. Per tant, passa -si us plau- aquesta informació als teus contactes: com més visites, més possibilitats hi ha que s’ho repensin !

Llengües com el letó, l’estonià, el finès o l’eslovè, així com el maltès -que no arriben al mig milió de parlants-  tenen l’estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català, amb uns 9.500.000 parlants, és la desena llengua europea en importància i no té encara cap reconeixement en l’àmbit europeu.

PASSA-HO als amics,  sisplau !

Gràcies !

Quin país tenim ! Fantàstic!

Imatge de http://blogs.avui.cat/jaumepubill/?p=3951

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

no sé si esteu al cas de qui és Mossèn Ballarín. Jo per descomptat i per moltes raons. La primera, en temps de la Dictadura ell, el Caputxí Pare Llimona i el Monjo  benedictí Hilari Raguer eren persones que habitualment seguia perquè, de fet, eren dels pocs que podien  parlar sense gaire embuts, per allò de que el règim es mirava amb bons ulls les sotanes. La segona raó és perquè en Ballarín, delicat de salut, va ser molts anys rector de la parròquia de Santa Maria de Queralt i, ja se sap, que això dels cognoms sempre estira; i finalment, la tercera, perquè en el seu dia va escriure un llibre deliciós dedicat a la figura de Francesc d’Assís. Em va agradar molt i molt.

Ballarín, durant molt de temps, va fer una petita col·laboració a la primera època del diari AVUI, se’n deia “La Pausa”. En recordo una de magnífica, deia: “Tant de bo quan em mori no trobi Sant Pere de porter del cel i trobi Sant Josep de porter suplent. Sant Pere era pescador i va morir sent Papa, sempre costa entendre’s amb un Papa; Sant Josep, en canvi, era fuster i va morir sent fuster, sempre és més fàcil entendre’s amb un fuster”

Quan era  professor,  mai ningú no sabia de quina assignatura, perquè  parlava de tot i més. Mossèn Ballarín va néixer a Barcelona l’any 1920. Capellà i escriptor. Va participar a la Guerra Civil, com a membre de la “Lleva del Biberó”. De la guerra en tornà tísic, i després d’una llarga recuperació, decidí fer-se capellà. Fou rector de Santa Maria de Queralt i ara viu a Gósol. Autor de “Mossèn Tronxo” i d’un bon grapat de llibres. Doncs bé, ara resulta que aquest home, ja molt gran, s’ha apuntat a la llista dels que han escrit a la Sra. Camacho, cap de llista del Partit Popular.  Us transcric la carta:

Respetada doña Alicia.

No me conoce y me presento.
Soy un cura católico, rural, sabidillo, catalán y nonagenario. La edad me permite la libertad de escribirle con la añeja autoridad de los viejos de la tribu.

Malauradament vostè no és chestortoniana i no juga a les paradoxes, doncs miri, li vaig a entrar per aquí. Vostè pensa que Espanya no és més que allò encolomat pel senyor Suárez: “el café para todos” ens deixaven sense conyac i el corder quedava per a la voracitat insaciable de Madrid. Això de vostè no és Espanya, és Madrid i “sus aledaños”. Per fer-ho més grotesc i paradoxal aquests catalans, que estan tips de tanta trampa, representen les Espanyes reals, des del Mio Cid a Jaume el Conqueridor, fetes malbé pels dèspotes il·lustrats començant per Carles III que d’il·lustrats en tenien ben poc, ja que per ésser Comandante Mayor d’un regiment només calia saber llegir, escriure i les quatre regles.

Malauradament ni els de la seva banda ni els de la meva no entendran aquesta paradoxa. Vostès són Espanya i a fer punyetes qui no l’accepti i nosaltres som uns traïdors acusats de dur pistoles cosa que no fem mai. Una prova és la manifestació de Barcelona. Una prova per l’altra banda és la d’aquell senyor que respecto molt parlant de la “dialéctica de los puños y las pistolas”.

Tornant a vostè. Me temo, respetada señora, que se le han cambiado los tercios, hablando en términos taurinos. Usted es diputada al Parlament Català, comparte las responsabilidades de todos con Catalunya, pero usted allí ha sido la voz del Gobierno central cuando tenía que ser la voz del Govern ante los jefes de su partido que gobierna.

Le voy a poner un ejemplo. Usted minimizó aquella manifestación con una mentirijilla piadosa diciendo que sólo había seiscientos mil sabiendo que había bastantes más. Dejémoslo. Su labor de diputada en el Parlament hubiera sido óptima si en vez de representar la voz de Madrid lo fuere de como pasan las cosas por nuestros andurriales catalanes, desde la llamada transición no creo que los catalanes podamos sentirnos a gusto recibiendo pellizcos, coscorrones y bastonazos. Su deber para con España, repito para con España, era decirles no les apretéis tanto que se nos largarán.

Y así estamos. Pero siento decirle que si algún día nos largamos, usted es uno de los responsables. Se lo digo con todos los respetos que se merece.
Amigablemente.

Josep Maria Ballarín i Monset.http://blogs.avui.cat/jaumepubill/?p=3951

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

de vegades passa que els mestres pensem que ningú es recordarà de nosaltres i de la feina que hem fet amb els alumnes. Greu errada, ho sabeu prou bé per l’experiència que, de ben segur ,en teniu, no? Dins la memòria “llarga”, la bona, no la de treball, hi servem tot de fets i d’anècdotes en què hi ha els nostres mestres pel mig. Jo mateix, que us asseguro que vaig tenir una escola i un institut molt dolents, a causa de l’època, recordo, en canvi, els noms de la majoria de mestres i professors. No pas per bé, la majoria, tot s’ha de dir, però.

Dic això perquè la Sra. Camacho, la Cap de cartell del Partit Popular també deu recordar els seus, de mestres. El món , el nostre, és tan petit que de vegades ofega i tot. Mireu, resulta que una cosina germana meva viu a Blanes i té la mateixa edat que la Sra. Camacho i no tan sols això sinó que van ser companyes d’escola i van compartir mestres. Una devia ser la que aquesta setmana li ha volgut escriure una carta.

Valoreu-la vós mateix, per favor.
Gràcies!!

Carta a la meva ex alumna,  Alícia Sánchez  Camacho

La mestra de català d’infantesa d’Alícia Sánchez Camacho, Àngela Ferrer, retreu en una carta al Diari de Girona l’actitud contra els interessos de Catalunya de la seva alumna.

ÀNGELA FERRER I MATÓ. GIRONA.

Benvolguda Alícia.

No sé si et recordes de mi, jo sí et recordo a tu. Et vaig tenir d’alumna ni més ni menys que a la classe de català, en aquell moment feies vuitè de Bàsica i recordo que eres molt intel·ligent i una petita anècdota que no sé si tu amb la «feinada» que t’has buscat segurament per lluïment personal, no crec que per convicció fessis el que fas lluitant per treure poder a la terra que t’acollí amb els braços oberts, era el cas que sempre t’entestaves a escriure «a vegades» en comptes de «de vegades», influïda pel castellà que també t’ensenyàrem prou bé, i no ho pots negar. Tenies la senyoreta Felisa. Saps que a la classe de castellà, s’entrava dient «buenos días» i no es permetia parlar català en aquella classe i a la inversa: «Bon dia» i ara tot en català. T’ho remarco perquè no pots dir, com fas «de vegades» que no s’atén prou bé el castellà a l’escola catalana. Tu saps que és mentida.

Respecto totalment que siguis del PP, ara jo creia que series un enllaç entre Catalunya i Madrid, que defensaries els catalans, com a catalana que ets i blanenca, bona terra. Però no, quan has tocat de prop la importància de lluir-te personalment has arraconat tot el bé que hauries pogut fer per a aquesta terra de bona gent que som els catalans. Tu saps, repeteixo que ets persona intel·ligent, que el Govern central ha fet i fa mal a Catalunya, carreteres oblidades, mentre se’n construeixen en llocs molt menys necessitats, trens tronats, persecució de la nostra llengua… sí ho saps i segueixes defensant el teu «cap» i tot l’anticatalanisme caspós que encara cueja per Madrid. Tu havies de ser un pont de diàleg i has estat un element contra la teva pròpia terra. O no et sents gens ni mica catalana? Em sap greu sentir com la gent que m’envolta, bona gent, tu ho saps, et critica i diu fàstics de tu. Què ha passat perquè una de les meves millors alumnes actuï així?

No sents dintre teu una mica de vergonya, quan dius veritables barbaritats de Catalunya? No sé si llegiràs aquesta carta ni si et dignaràs contestar-la, però només desitjaria obrir un petit forat a la teva consciència perquè actuessis amb el cor defensant la veritat i les necessitats d’un poble que tu saps que és noble, treballador, font de riquesa i que no es mereix el tracte que des de Madrid se li està donant.

Amb l’esperança que reaccionis i actuïs emprant els valors que et vam intentar inculcar a l’escola quan encara eres una noieta amb tota la vida per davant i que crec que has deixat arraconats, et saludo, cordialment.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

el Sr. Carod Rovira, a parer meu és clar, la va espifiar, i molt, quan essent Conseller en Cap del primer govern  del President Maragall, se’n va anar a França (d’amagat, es pensava?) per arreglar el sarau del país basc amb l’ETA, ho recordeu?  Mireu, jo només puc parlar del que conec, el món de l’ensenyament. Us ben asseguro que en aquells dies donava gust entrar a les Escoles i als Instituts. Es respirava il·lusió i ganes. Talment com en el temps d’implantació del programa d’immersió lingüística. Feu memòria, per favor. Tot això, però, se’n va anar a “campistraus” quan fou destituït pel President i el que havia de ser el nostre Conseller, el Sr. Bargalló, va haver d’ocupar la seva cadira.

No us volia parlar d’això, però, ja ho vaig fer el curs passat, recordo. Aquest cop hauria de felicitar al Sr. Carod pel seu magnífic escrit que he llegit, avui, al Diari El Punt-Avui. No descobreix res de res, és cert. Sense anar més lluny ve a dir el mateix que fa molts anys que diu el DE amb el seu programa d’aules d’acollida per a alumnes nouvinguts: la llengua és la principal eina de cohesió social. El nostre poble és un poble treballador i senzill. Obert, interessat per la cultura i generós amb tothom que hi vingui a viure. Només demanem una cosa, bé dues, respecte i interès per la cultura catalana i ganes de parlar la llengua. Res més. Amb això ja donem el “carnet de catalanet” a tothom. Tant se’ns en dóna d’on vingui, qui era el seu pare o la seva mare i quina feina ha vingut a fer. Només llengua i cultura, res més. D’altres pobles posen el llistó de la nacionalitat molt més alt, emprant criteris quasi medievals, per no dir adjectius més gruixuts.

Llegiu, si us plau, l’article del Sr. Carod Rovira, fill de Cambrils, i a veure com el veieu.  Jo us ho he dit, a mi m’ha agradat, i molt.

Gràcies pel vostre temps.

Dos models de nació

30/09/12  - JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

Per ells compten els lligams de sang, els quals determinen en exclusiva la condició nacional de les persones i la dels seus descendents

En el moment apassionant que vivim es veuen dos models de nació, radicalment diferents: l’espanyol i el català. L’espanyol és tancat, estàtic i definitiu: acabat. La nació espanyola ja està feta i no vol ser d’una altra manera. És un model uniforme i incompatible amb la diversitat i el matís: una nació, una llengua, una religió, una bandera, un sistema educatiu, una selecció esportiva… Té, en els seus fonaments, una base ètnica indubtable i, durant dècades, la seva festa nacional, el 12 d’octubre, ha estat presentada com el dia de la raça! Per ells compten els lligams de sang, els quals determinen en exclusiva la condició nacional de les persones i la dels seus descendents, i no pas la voluntat de la gent de ser una cosa concreta. Per això, pel fet que el meu pare era aragonès castellanoparlant, i jo català i independentista, hi ha qui a Espanya nega la meva catalanitat i m’atribueix a mi la condició nacional originària del meu pare, acusant-me de traïdor, com si tingués l’obligació sagrada de ser i sentir-me espanyol, pel simple fet que el meu pare n’era. Apel·len al que el meu pare era, sense tenir en compte el que jo sóc. No és estrany, doncs, que hi hagi qui reclami el retorn a Extremadura dels néts dels extremenys arribats fa 40 anys!

El darrer exemple ètnic ve del coronel franquista Francisco Alamán, el qual em dedica bona part d’un article on parla dels “malnacidos charnegos separatistas”, entre els quals em compta. L’article ha aparegut en un d’aquests digitals que, si Espanya perseguís el racisme, la xenofòbia i l’antisemitisme, ja fa temps que hauria estat clausurat per l’autoritat judicial, que hauria actuat d’ofici. He de reconèixer que té raó en el de “charnego separatista”, però no pas en el de “malnacido”. Aquesta concepció racial, de la nació és excloent, perquè imposa als vius la nació dels morts, l’heretada, i no incorpora res ni ningú que vingui de fora, ja que no en compleix els requisits ètnics bàsics. Aquest nacionalisme ètnic té una actitud defensiva i s’enfronta al cosmopolitisme, les tendències globalitzadores i els moviments migratoris massius, perquè se sent amenaçat, perdut, i difícilment sap com enfrontar-s’hi. Curiosament, oposa el cosmopolitisme a les reivindicacions nacionals dels països sense estat, argumentant que no és modern això de voler tenir estat en una Europa unida, però sense que ells renunciïn al seu.

El cas català és ben diferent, ja que, feliçment, ni som ni volem ser una raça, sinó una cultura. I l’instrument més notable d’una cultura és la llengua. I una llengua sempre es pot aprendre. Ser català, doncs, no és una herència, sinó una voluntat. És, doncs, català, qui en vol ser. I, avui hi ha molta gent que se sent i, doncs, és catalana, que no parla català i, en alguns casos, segurament ja no el parlarà mai, però té els peus ben posats aquí, a la terra que ja ha fet seva i on han nascut els seus fills i néts i on se sap lligada en el seu present i en el seu futur. És una gent que, com els nostres exiliats a Mèxic o a l’Argentina, mai no van deixar de sentir-se catalans per ser també mexicans o argentins, intensament. Un exiliat equatorià a Madrid, sempre serà un immigrat. A Catalunya, si parla català, ja el veurem com un dels nostres. La nostra idea de país és oberta, integradora, inclusiva i, sobretot, democràtica, perquè permet la transformació i adequació dels referents col·lectius, a cada moment. Som, doncs, una nació en construcció, un projecte en moviment, una societat nacional diferenciada i dinàmica, capaç d’anar incorporant noves icones, sobre la base cultural que, al llarg de la història, ens ha fet com ara som. Per això, sense els catalans d’origen espanyol, amb cognoms acabats amb Z, mai no hi hauria hagut fins a un milió i mig de persones omplint la capital catalana d’una esperança col·lectiva: la independència nacional.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

Com sabeu, cada cop hi ha més ciutadans que votarien que “SÍ”a un referèndum per la independència de Catalunya. Els que hi entenen ho diuen gràficament: “el poble està passant per damunt dels polítics” El que és cert és que en tenim una colla que, simplement han emmudit d’ençà de l’11 de setembre. Us n’heu adonat, no? Diu molt poc a favor d’ells. El baròmetre d’estiu del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat ho corrobora.

Recentment, el Sr. Alfons Durán – Pich, analista econòmic de llarg trajectòria ha publicat un assaig molt interessant:  Catalunya, a la independència per la butxaca (en espanyol, “Catalunya, a la independencia por el bolsillo”), editat per Angle Editorial. Exposa arguments, fonamentats numèricament, que tomben aquell comentari tan freqüent: Si no hi hagués la crisi, no hagués passat res de res. Doncs no, sembla que no és així, ben al contrari.

Sóc de l’opinió que d’aquí a menys del que ens pensem la nostra llei 12/2009, d’educació, serà la llei que regularà un sistema educatiu lliure. Digueu-me bufanúvols, potser. A veure-les venir. Ho dic perquè els 55 cèntims que no tornen de Madrid per cada euro que hi enviem hauran de servir, també, per restituir tot el que s’ha laminat al sistema educatiu, sobretot al públic, darrerament. Faríem bé de tenir-ho present i no deixar-nos ensarronar.

El diari La Vanguardia ha publicat una interessant entrevista al Sr. Durán. Llegiu-vos-la i veureu quina mena d’arguments i dades aporta:

http://www.lavanguardia.com/libros/20120914/54349522972/entrevista-alfons-duran-motivos-independencia-catalunya.html#.

“España no es viable sin la aportación de Catalunya”

El analista intenta demostrar en un libro la viabilidad económica de un Estado catalán independienteLibros

14/09/2012 – 00:42h
Raquel Quelart
Cada vez más catalanes votarían “sí” en un referéndum por la independencia. Es el resultado de algunas encuestas recientes, como el barómetro de verano del Centro de Estudios de Opinión de la Generalitat publicado el pasado mes de junio. Pero, ¿es la crisis el principal motivo del alza del independentismo en Catalunya o existen otros motivos? Una de las tesis es la elaborada por Alfons Durán – Pich en Catalunya, a la independència per la butxaca (en español, “Catalunya, a la independencia por el bolsillo”), editado por Angle Editorial. Además de analista económico en diversos medios de comunicación, es autor de una amplia bibliografía. Durán-Pich cursó estudios de Sociología, Psicología, Administración de Empresas y Periodismo. Fue profesor de Márqueting en ESADE y es miembro, entre otras asociaciones, del Círculo de Economía de Barcelona.

-¿Hasta qué punto el aspecto económico ha influido en el éxito de la manifestación de la Diada?

- Hay un colectivo que desde hace tiempo está concienciado de que el vínculo con España nos perjudica y cada vez hay más gente informada que tiene el sentimiento de que hemos sido maltratados desde la Edad Media. Siempre hemos tenido una tasa impositiva especial porque éramos un país derrotado. Si a ésto añades las respuestas aberrantes de los políticos españoles, que en vez de aceptarlo, han ido a peor, la gente explosiona y dice “basta”. Han reaccionado tarde, la sociedad civil se les ha echado encima, no se han enterado de nada o no quieren.

– ¿En qué medida la crisis acentúa el sentimiento independentista de los ciudadanos catalanes?

- Ha ayudado que la gente tome conciencia, pero sin crisis, el expolio ya existía. Lo que pasa es que cuando uno va bien, no se preocupa tanto del tema. Es cierto que también ha habido opacidad respecto a las balanzas fiscales, que ha costado mucho que se publicaran, pese a que todos los países civilizados las publican porque es importante la trasparencia.

– Usted defiende la absoluta viabilidad económica de una Catalunya independiente, ¿en qué se basa?

- Catalunya por sus fundamentos económicos es un territorio que genera un producto interior bruto (PIB) muy interesante y su recaudación en impuestos es muy atractiva. No tenemos déficit, sino superávit. Luego, viene la tasa de expolio que comporta que de cada euro que sale de Catalunya, 45 céntimos no vuelvan, y es lo que provoca déficit, que se va acumulando año tras año y va generando deuda, a lo que se suman los intereses que pagamos por ella. Llega un momento que esta deuda crece enormemente y no podemos ir ni al mercado de capitales para refinanciarla. Esto es un desaguisado.

- ¿Llegar a un pacto fiscal calmaría los ánimos entre el sector independentista?

- Es un proyecto político y no tiene razón de ser, aunque lo comprendo. Si cuando negociamos los estatutos con España hubiésemos llegado a un acuerdo como el vasco o el navarro, al cabo de cuatro años el ejército nos hubiera invadido porque España no es viable sin la aportación de Catalunya y no se da cuenta de que no juega en la primera liga, sino que tienen que jugar en la segunda división B.

– Uno de los principales problemas que usted menciona en el libro que tiene el Estado español es su capital.

- El gran problema de España es que Madrid ha determinado la política económica. Desde que el rey Felipe II decidió quedarse ahí, se han producido situaciones aberrantes y ningún político a lo largo de la historia ha rectificado. ¿Qué es Madrid? Un centro de consumo y de funcionarios. El proceso de descentralización hubiera tenido que comportar que en la capital hubieran muy pocos funcionarios, pero hay los mismos que en la época de Franco. Esto no tiene ni pies ni cabeza.

– Póngame un ejemplo.

- El modelo radial. El mismo comisario de transportes de la Unión Europea dijo “¿por qué tiene que pasar todo por Madrid?”. ¿Y por qué la mercadería que viene de Algeciras debe pasar por Madrid y entrar a Francia a través de Canfranc cuando el 40% de la producción está en el Arco Mediterráneo? A mí me indigna porque es el dinero de todos. Todos los estudios realizados en el ámbito académico ponen de manifiesto que en el Estado español los trenes de alta velocidad no son rentables. Sin embargo, España es el segundo país del mundo con más kilómetros de AVE después de China. ¿Esto adónde nos lleva? Si al menos reconocieran que se han equivocado, pero continuar con la misma idea.

- La crisis puede frenar algunos proyectos de alta velocidad.

- Ocurre una cosa esperpéntica. Cuando Portugal fue intervenida por la Unión Europea, lo primero que hizo  la Troika fue bloquear el AVE Lisboa- Madrid y posteriormente esta decisión fue ratificada por el Tribunal de Cuentas portugués. ¿Qué ha hecho el Gobierno español? Continuar las obras de alta velocidad hasta Portugal. Será un AVE muy divertido porque cuando los pasajeros lleguen a la frontera portuguesa, tendrán que bajarse y coger un tren convencional para llegar a Lisboa.

– Lo cierto es que uno de los problemas que tiene Catalunya es el alto nivel de endeudamiento de sus administraciones, ¿esto no puede ser una traba para la independencia?

- La deuda es de unos 45.000 millones de euros, que podríamos liquidar en tres años si no fuera por el drenaje de 16.400 millones anuales que se van a España. Los fundamentos económicos de Catalunya son importantes, no simplemente por el PIB, sino por su estructura, muy bien equilibrada, ya que tiene muchas pequeñas y medianas empresas, que se están abriendo al mundo, que son altamente especializadas y que tienen un gran valor añadido. Mientras que la estructura económica de Madrid es más frágil.

- Usted ha ocupado posiciones ejecutivas en varias empresas industriales. ¿Cree que los empresarios catalanes estarían de acuerdo con un proceso de secesión?

- Los que están embarcados en el libre mercado han ido variando hasta el punto de que las ventas totales hacia el resto de España son de alrededor del 25% de la producción. El Estado español no es un mercado interesante, está bastante saturado y hay mucha morosidad. Empresas pequeñas y medianas están exportando al extranjero desde hace tiempo. El empresariado catalán es pragmático y está cansado de ir a Madrid para negociarlo todo, quiere tener la capacidad de decisión más cerca. Excepto los cuatro que viven de las concesiones, la mayoría de ellos están por el cambio.

- ¿No teme un posible boicot de España a productos catalanes?

- Esto es ridículo. Cito a los autores del libro Sense España (Sin España), Modest Guinjoan y Xavi Cuadras, que pese a que discrepo de algunos argumentos, llegan a la conclusión de que aunque nos hicieran boicot, el diferencial respecto al déficit fiscal lo cubriríamos sobradamente y aún saldríamos ganando. En segundo lugar, si un director de empresa se entera de que un jefe de compras se rige a la hora de hacer un pedido por motivos ideológicos, lo echará a la calle porque se debe regir por criterios de costes y prestación de servicio. Además, la sociedad es muy marquista y los que no compran productos catalanes, nunca los han comprado.

– El artículo 2 del título preliminar de la Constitución española dice que España es “indisoluble”, lo que dificulta bastante las aspiraciones independentistas.

- La Constitución se puede cambiar, hoy en día en teoría política esto no tiene ninguna importancia. Por encima de lo que diga un papel está el derecho de un pueblo. Si una mayoría de la población que está representada en un parlamento declara la independencia, no hay historia que valga. Además, ya no estamos en el siglo XVIII, no pueden enviar tanques. No se puede permitir el lujo España de hacer ciertas cosas porque está en la UE. Si uno se quiere dar de baja de un club, lo que no tiene sentido es pedir la opinión del resto de socios.

- Si Catalunya decidiera independizarse, también es cierto que automáticamente quedaría fuera de la UE…

- Evidentemente, 7,5 millones de personas que tienen derechos políticos por ser miembros de la UE, que además, son contribuyentes netos, que son uno de los territorios más potentes de Europa, no se pueden dejar perder por lo que diga un papel.

- Pero se necesita que todos los miembros de la UE ratifiquen la entrada de un nuevo socio.

- Los procedimientos están para cambiarlos. En la medida que conviene, se cambian. La vida es así. La gente que avanza, es la que toma decisiones.

- ¿Quién pagaría las pensiones, las prestaciones por desempleo…?

- El sistema español no es acumulativo, es decir, los que trabajan hoy pagan las pensiones que se cobran hoy. La decana de la Facultad de Económicas de la UB, Elisenda Paluzie, lo ha estudiado en profundidad y concluye que Catalunya está financiando las pensiones de parte de España porque tenemos más población activa que el resto de territorios y los salarios de media son más altos, por ejemplo, que en Andalucía.

– ¿Considera que el proceso de independencia ya ha empezado?

- Sí, por la dimensión de los territorios para acabar de completar la situación no se requiere más de un par de años. Se valoran los activos de un territorio y se asumen los pasivos teniendo en cuenta que parte de sus activos son nuestros porque los hemos financiado nosotros. Para hacer el cálculo se necesitaría una comisión internacional de valoraciones, como se hizo con Checoslovaquia, y poner plazos para que no se alargue.

I si quan l’acabeu encara teniu uns minuts, no us perdeu aquest petit vídeo. Podreu escoltar diversos professors universitaris catalans, a la diàspora, a l’entorn del mateix tema: el brutal expoli econòmic al què, encara no sé perquè, ens havíem acostumat.

Tot plegat, per mi una esperança, i per vós?
Gràcies pel vostre compromís amb l’escola catalana!!

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,

em sembla que fins avui no us havia recomanat, encara, cap article de la Isabel Clara Simó, no? Us ben asseguro que no era pas una qüestió de “manca de sintonia”, de cap manera. Amb la Sra. Simó, hi he esmorzat molts anys, els que va durar la seva columna diària a la contra de l’AVUI, ho recordeu? Eren un goig. Passa, però, que d’ençà d’això dels blocs, no m’havia vingut a tomb cap article. Avui he decidit esmenar-me.

No sé si vau sentir “l’enganxada dialèctica”  de la setmana passada entre el Sr. Alfred Bosch i el Sr. Cristobal Montoro. Va ser per lligar-hi cadires, us ho ben asseguro. El primer amb una flema britànica, el sgon, en canvi, perdent els papers de mala manera. Si no la vau sentir, us recomano que la busqueu a la xarxa: curta, però intensa i interessant, veureu. El ministre borbònic ens titllà de medievals. Bon elogi, no ho pot dir tothom (els argentins, per exemple, només fa 200 que decideixen com posen els mobles de casa seva).

I dels arguments d’una altra amiga nostra, la Sra. Rosa Díez, que es pot dir. Recordo que deu fer un parell de mesos us vaig presentar uns “números” on es podia comprovar que només la qüestió botànica del “Palacio de la Zarzuela” ja costava més diners, molts més que mantenir obertes les oficines comercials que Catalunya té escampades pel planeta. I això sense dir res del que li costa al Govern Balear tenir obert el Palau de Mar i Vent, ho vau sentir aquesta setmana passada.

Per favor, quantes mentides i quanta ignorància.Sabeu? m’està molt bé ser orfe i medieval, i a vós?

Orfes i maltractats

01/05/12

ISABEL-CLARA SIMÓ

Us estranya que la gent se salti els peatges? Doncs poseu-vos ulleres i un Sonotone
En plena execució de les obres respectives, i en poc temps, hem vist la retirada de Lluís Llach, la de Ferran Adrià, la de Mònica Terribas o la de Josep Guardiola. Han deixat un bon llegat i aprofitarem el que ens han ensenyat. Però són males notícies. I això, en un món pervertit per la corrupció i la cobejança que ha portat la part més vulnerable de la societat a viure en la indigència i les classes mitjanes a anar sobrevivint. I te’n parlen com si la crisi fos un càstig dels déus i no el resultat de polítiques nefastes i d’estructures econòmiques obsoletes. Si he de pagar alguna factura, aprofitaré això de dir-li minúscul al creditor, a veure què passa.
En aquest context d’injustícia i d’orfandat, un senyor que és ministre i que es diu Montoro ens etziba dues frases: la primera, que som medievals; la segona, que no existim; oh egregi cervell, desvetllat i feliç! ¿No s’ha adonat, bon home, que les dues coses alhora no poden ser? Que si som medievals és que existim i que si no existim no podem ser medievals? Però, espera’t, que n’hi ha més: una senyora diputada, que es diu Rosa Díez, ha explicat al Parlament espanyol que l’arrel de tots els problemes espanyols són les ominoses “118” ambaixades que la perversa Catalunya manté a l’exterior. No crec que valgui la pena contestar. Però és que al cim de tot (o quasi) hi ha el president del govern, que ens diu, com un pare que intenta explicar-li a un fill rebec que no li pensa comprar la moto: “És l’hora de la política amb majúscules, no amb minúscules.” Gràcies, home, moltes gràcies: els espanyols són majúsculs i els catalans, minúsculs. El geni de les finances senyor Montoro no sé si tindrà esma d’explicar-li que si escanya la seva font d’ingressos ja no hi haurà ni majúscules ni minúscules: tots serem lletra cursiva, inclinats davant d’Europa que ens donarà una manta perquè dormir a la intempèrie no sigui tan dur. I la millor de tot el tebeo: la delegada del govern que diu que se surt de la crisi posant més banderes espanyoles. Com no se’ns havia acudit abans?
Us estranya que la gent se salti els peatges? Doncs compreu-vos ulleres i un Sonotone per entendre la realitat.

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, benvolguda,
em sembla recordar que fou en Goebels, l’encarregat de propaganda del III Reich alemany, en temps de Hitler, qui deia que era irrellevant el grau de veracitat de les informacions. Sostenia que si alguna es diu de manera reiterada, com cal i quan cal, acaba esdevenint “veritat” per la majoria de persones. Així els va anar.
En aquest funest personatge de la història del segle passat i penso sovint, ves per on. M’hi fan pensar moltes de les informacions que, des de la capital de “reino” es publiquen i repeteixen una i altra vegada. Arriba a passar el que sostenia l’ideòleg de la propaganda feixista: que malgrat ser MENTIDES, acaben transformant-se en veritats. Sort n’hi ha de persones com en Joan B. Culla que sap trobar la veritat.
Amb el cas de les despectivament anomenades “ambaixades catalanes” ha passat aquest fenomen: moltes persones s’han arribat a creure que són una despesa molt gran i inútil. Llegiu l’article, si us plau, i veureu. Resulta que tot plegat és una qüestió de 2,5 milions d’euros, aquest el pressupost de TOTES les ambaixades catalanes. Una xifra que contrasta molt, per exemple, amb els 4,5 milionets que, només a Rabat, es van gastar els espanyols. Ves per on.
No ens deixem intimidar, per favor.
Gràcies.

Costosas banderas

JOAN B. CULLA I CLARÀ

03/02/2012

Ha habido que esperar un lustro, cinco años enteros aguantando estoicamente la campaña tanto del periodismo madrileño de extrema derecha como del PP de Cataluña y de Ciudadanos contra el “derroche escandaloso” de las “embajadas” catalanas en el extranjero. Pero, por fin, un grupo político (Esquerra Republicana) y algún medio de comunicación se han decidido a examinar los Presupuestos Generales del Estado de 2011 para averiguar y difundir cómo y en qué se gasta el Reino de España los 504 millones destinados a su acción exterior.
Los resultados de la indagación son interesantísimos. Hoy, pese a la terrible crisis que nos azota, España mantiene abiertas 223 delegaciones en el extranjero (118 embajadas, 95 consulados y 10 representaciones ante organismos internacionales), con una plantilla total de 5.104 personas. Y no crean que esta enorme estructura tenga los gastos reducidos al mínimo, no: en el pasado ejercicio se presupuestaron 13,8 millones para “inversiones nuevas en inmuebles” y 4,2 para la “adecuación” de sedes diplomáticas; entre ellas, 5,2 millones a gastar en la residencia del embajador en Rabat; 2,4 millones para la Embajada en Australia; 400.000 euros para reformar el patio del Palazzo di Spagna en Roma, donde ejercía hasta hace unos meses el gran Paco Vázquez, y 50.000 para dotar de piscina la Embajada en Riad. Solo el mantenimiento de instalaciones y jardines de las embajadas en París y en Malabo (Guinea Ecuatorial) ha costado 460.000 y 380.000 euros, respectivamente, y la compra o renovación de vehículos diplomáticos, 910.000. Pero también hubo 330.400 euros en “manteles, servicios de mesa y cubertería”, 141.600 en “ropa de cama y toallas” y 115.640 (casi 20 millones de las antiguas pesetas) en “banderas, astas, peanas y escudos”.
Ya que hablamos de banderas, aquella misma prensa ultraespañolista de la Villa y Corte ha alcanzado esta última semana placeres orgásmicos imputando la quiebra de Spanair a su supuesta y sacrílega pretensión de ser la “aerolínea de bandera” catalana. “El soberanismo arruina una compañía maldita”, “Spanair, el fracaso de un proyecto nacionalista”, “Spanair, la ruina identitaria”, “Plomo nacionalista en las alas”, han sido algunos de los titulares alusivos al asunto.
Como en el caso de las embajadas, puede que tardemos aún cierto tiempo en saber con precisión cuánto dinero han destinado los poderes públicos con sede en Madrid a sufragar su compañía de bandera, Iberia, tanto antes como después de la privatización. ¿Cuánto nos costó a todos, por ejemplo, rescatarla de las desastrosas aventuras hispanoamericanas y salvarla de la bancarrota de 1994? De cualquier modo, destinar ayudas públicas al sostenimiento de una línea aérea considerada estratégica para el propio país no es ningún delirio característico de un nacionalismo catalán intrínsecamente manirroto y megalómano como sostienen los cavernícolas del kilómetro cero. Lo han hecho, para no salir del ámbito europeo, el Gobierno húngaro con Malev, y el maltés con Air Malta, y los Ejecutivos sueco, danés y noruego con SAS, sin otras objeciones que las de las compañías competidoras.
En definitiva, ¿por qué los 324.000 euros que cuesta solo el contrato de limpieza de la Embajada española en Berlín constituyen un dispendio razonable, pero los 2,5 millones que suponen todas las oficinas exteriores de la Generalitat juntas son un despilfarro culposo? ¿Por qué las ayudas históricas y recientes de las Administraciones a Iberia eran justas y necesarias, y en cambio el apoyo financiero de la Generalitat a Spanair ha sido una “obsesión”, un “capricho”, una “aventura”, un “sueño identitario”? Muy sencillo: porque España, incluso endeudada, es un Estado que, como tal, puede y debe tener embajadas, y aerolínea de bandera, y un aeropuerto transcontinental. Cataluña, como simple comunidad autónoma, no. Es un mero problema de estatus.Así las cosas, no cabe sorprenderse ni escandalizarse ante el incremento de las posiciones secesionistas. Según el último sondeo conocido -lo publicó El Periódico el pasado viernes-, son ya el 53,6% de los encuestados los que votarían sí en un referéndum sobre la independencia de Cataluña.
Joan B. Culla i Clarà es historiador.