Tag Archives: adolescents

En quina mesura en som responsables, a l’escola?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

si us dic que ‘índex d’abandonament dels estudis postobligatoris en els joves duplica la mitjana europea no us sorprendrà, ja ho sabíeu, no? El que potser no sabíeu és que en els darrers deu anys la xifra ha anat augmentant, a diferència de tots els països de la UE. Fins i tot la tan intervinguda Grècia ja està a tocar de la mitjana europea, valga’m Déu. En una cosa, però, som líders: tenim més universitaris que la mitjana europea, en tenim més que ningú; sense feina això sí.

Quan es miren les dades dels estudis profesionalitzadors les xifres tornen a increpar-nos: en tenim menys de la meitat. Aquí només opten per aquesta mena d’estudis el 20-25% dels alumnes quan la mitjana europea se situa a l’entorn del 45%.  En aquesta mena d’estudis l’atur se situa 15 punts per sota mitjana, que aviat està dit. El 87,4 % tenen feina a l’any d’haver-los finalitzat i d’aquests el 94% troben feina relacionada amb els estudis realitzats i, a més, el 93,2 % cobren + salari brut mitjà (22.100,86 euros).

A veure si ens hi posem d’una vegada, per favor. Els instituts malden per “tenir batxillers”, és el seu primer objectiu. Ens equivoquem de pla, ho veieu?  Faríem bé d’ocupar-nos dels alumnes que el que no els interessa és que se’ls compari, en termes de bons o dolents, amb els companys que volen “continuar estudiant”. Posem-hi seny, per favor!

Ah, quasi me n’oblidava, l’article del Sr. Cardús, COM SEMPRE, excel·lent. A veure què us sembla a vós?
Gràcies!!

Viure pitjor que els pares

SALVADOR CARDÚS

01/05/2012 00:00
De totes les calamitats socials que provoca la crisi, des del meu punt de vista, la pitjor és la impressionant taxa d’atur entre els joves. Segons l’EPA del primer trimestre d’enguany, a Catalunya l’atur entre els 16 i 19 anys és del 71,5%, i entre els 20 i 24 anys, del 48,1%. La mitjana per a tots els grups d’edat és del 24,4%. Les conseqüències immediates potser no són la dada més greu, perquè poc o molt els més joves encara compten amb el suport familiar, i en aquestes edats es poden refugiar en les institucions formatives. En canvi, a mitjà i llarg termini pot derivar en una situació dramàtica ara com ara difícil de preveure.
DADES COM AQUESTA semblen confirmar la idea que ara es va repetint amb insistència: “Per primera vegada, els fills viuran pitjor que els pares”. Tanmateix, el pronòstic és força més antic que no pas la crisi que ara patim. La primera vegada que ho vaig sentir dir en un auditori ampli va ser en una conferència del llavors president Jordi Pujol de pot fer ben bé quinze anys. Llavors, lògicament, Pujol no es referia a aquest dramàtic atur juvenil sinó a qüestions més de fons derivades de la insostenibilitat del model de benestar en què estàvem instal·lats. En aquells moments el pronòstic es limitava a suggerir que els nostres fills no podrien seguir vivint en un model de creixement il·limitat, amb serveis i béns materials cada vegada més generosos. I vaig tenir la impressió que gairebé ningú no es donava per al·ludit.
ARA, QUAN TOT AFAVOREIX la comprensió d’aquella vella idea, crec que és convenient mantenir el doble pla de reflexió. D’una banda, el del dramatisme de la manca d’ocupació en l’edat més productiva de la persona, quan es forja la solidesa d’una cultura de treball i just quan hom construeix una perspectiva de vida orientada al futur. Que alguns titulats universitaris i joves ben formats professionalment trobin oportunitats a l’estranger no hauria de ser vist necessàriament com una desgràcia, certament, ni que la sortida sigui forçada. Però això no resol la situació de la majoria que, per raons diverses, no poden emprendre aquesta via. A més, la manca d’expectatives de trobar feina posa en qüestió tot el sistema formatiu, universitari i professionalitzador, que ni pot planificar l’oferta en funció de necessitats futures, ni pot ignorar que està abocant milers de joves al no-res laboral.
D’ALTRA BANDA, HEM DE RECORDAR que més enllà de la crisi actual, o més ben dit, com a causa de fons d’aquesta crisi, hi ha hagut un model de creixement artificiós en què no hauríem de tornar a caure. L’expectativa d’un benestar material il·limitat i aconseguit amb poc esforç sustentava la idea de progrés social i ens ha dut al col·lapse actual. En el seu moment, dir que els fills no viurien tan bé com els pares no hauria d’haver-se entès com un mal averany. Tot el contrari: ho hauríem d’haver entès com un esperó per buscar altres models de benestar no basats en el consum de béns materials, en els excessos de despesa energètica o en l’ús abusiu i irresponsable dels avantatges de l’estat del benestar. Ho escrivia fa gairebé un any Melcior Comes: “El més i millor mancat de qualsevol sentit de realitat és el que ens ha portat ara almenys i pitjor “. Efectivament, una paradoxa més d’aquelles que els sociòlegs coneixem com a “conseqüències no intencionades de l’acció social”. I, en aquest sentit, estic en desacord amb el sociòleg Michel Wieviorka, que en una entrevista a La Vanguardia (18/6/2011) considerava un fracàs que els fills ja visquin pitjor que els pares. No: el fracàs ha estat no haver sabut posar les expectatives de benestar nostres i dels nostres fills fora del creixement exclusivament material. Si ho haguéssim entès bé, no hauríem acabat amb un autocompliment de profecia tan dramàtic com aquest.

Vacances

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

no sé si ho sabeu però si cerqueu al DIEC no trobareu el mot “vacances”, només hi trobareu vacança, d’altra banda lògic quequè es tracta del singular. Si en llegiu l’accepció 2.1. hi llegireu: Temps de repòs concedit a un funcionari o a un treballador. El significat primigeni, per tant, remet a descans, quietut i calma. Vet-ho aquí però, que l’economia de mercat ja s’ha ocupat de modificar-nos-en en siginificat, sense que la majoria se n’adoni, ja que resulta habitual escoltar “On has anat de vancances”, talment com si resultés obligat precisament fer el contrari: no aturar-se i anar a alguna part defirent de la residència habitual.  Si no has anat enlloc, si només has fet el que escau, és a dir descansar, hom t’esguarda amb una certa commiseració:  pobre no ha pogut anar enlloc. Recordo, clarament, que quan era un brivall ningú formulava aquesta pregunta “On has anat de vacances?”, on tot cas, les famílies benestants, poquíssimes, el que feien era “anar de viatge”. Fer vacances era simplement, no treballar i descansar. Faríem bé de ser-ne conscients.

La Sra. Roca, però, no va per aquí, va per un altre costat, per dos més ben dit. Per un costat ens ofereix una reflexió sobre les vacances llargues i tedioses dels joves d’avui dia i d’altra del que se’n podria dir “l’ètica, o l’oportunitat, del fer vacances”. S’ho val.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/442516.html

Gestos

12/08/11 02:00 – MARIA MERCÈ ROCA.

Els meus pares no van fer mai vacances. Al meu germà i a mi, de petits, ens enviaven a casa els avis, i quan vam fer dotze anys vam començar a treballar, a Portbou, cada estiu, des que s’acabava el curs fins que tornava a començar, jo en una botiga de souvenirs venent toros i nines andaluses, ell repartint caixes de begudes als bars. Ningú no ens planyia perquè aleshores es considerava natural que els fills treballessin per ajudar l’economia familiar: suposo que ara si una nena de dotze anys treballa posarien els pares i els amos del negoci a la presó per explotadors… A l’hotel on hem estat uns dies hi havia un estol de cambrers i cambreres joves, simpàtics, amabilíssims, que feien la seva feina impecablement i que són estudiants universitaris que treballen a l’estiu: no fan vacances, o en fan una altra època, i no els passa res, al contrari, jo els he vist francament en forma. Però aquesta no és la norma. Mentre els mitjans no fan més que parlar de la crisi que es fa cada vegada més gran i que ens arrossega a tots, i dels bancs, els grans culpables que en surten indemnes, jo m’esgarrifo de veure que el president del govern espanyol pugui fer vacances. Ja sé que les va començar un parell de dies més tard, i que potser al mig ha hagut de treballar una mica, però és que la sola idea d’atrevir-se a pensar que ha de fer vacances quan el país s’enfonsa em fa estremir d’indignació. Si una empresa fa aigües segur que els responsables s’estaran al peu del canó vetllant, vigilant, treballant, pensant… i no faran vacances. ¿Que el problema és tan greu que no s’hi pot fer-hi res? Potser sí, però els gestos i les formes no s’han de perdre mai, i els pobres mortals que no arriben a final de mes i que fa anys que no fan vacances perquè no se les poden permetre agrairien molt veure el cap de l’executiu assumint responsabilitats i sacrificant-se. El país s’enfonsa, i no passa res. Uns altres que sempre suren són els reis d’Espanya, que van en iot i que tampoc no es perden mai les vacances, peti qui peti, pagant nosaltres! Ai senyor, quines ganes que tinc que siguem independents, sense reis ni reines ni prínceps ni princeses ni infantes…