Category Archives: xarxes socials

Quan estar connectat esdevé un problema

 

Imatge de http://www.bocaorella.cat/wp-content/uploads/2011/12/xarxes-socials.gif

 

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

iniciem el tercer trimestre, la recta final del curs, després d’uns dies de descans. Mare meva com passa els temps, no? La retrobada amb els companys sempre és agradable. Els vostres alumnes, si no són dels “petits”, potser hauran continuat en contacte permanent, a través de les xarxes socials i els serveis de missatgeria instantània: hauran compartit opinions, fotografies,…

Això és dolent? En absolut, si es fa amb mesura, com tot a la vida. Sovint es diu que el jovent d’avui no llegeix ni escriu: Tot el contrari, llegeixen i escriuen més que mai.

Que es relacionin a través de la xarxa no és dolent, el problema és que la majoria estan permanentment connectats , tenen la la necessitat de fer-ho de forma contínua i poden arribar limitar a l’activitat personal per culpa d’aquestes “eines”.
Tot, dins del seu límit, és bo. Ara bé, quan es traspassa…  ho sabíeu que les boles que portaven els esclaus encadenades als peus s’anomenaven “blackberry”, per la semblança al fruit? Us dic això dels esclaus perquè precisament “l’esclavisme” forma part de l’entrevista que us recomano de llegir.

I acabo, no sé si en el vostre centre teniu professorat “enganxat al Twiter? Si és el cas, hi ha una pregunta-resposta que m’ha agradat particularment perquè és exactament el que jo defenso sempre:Hem confós vida digital i vida real?
Un perill és pensar que el que passa a Twitter és una fotocòpia exacta del que passa al món real i estem lluny d’això. Parlem majoritàriament d’usuaris de 20 a 40 anys, sobretot masculins i urbans. És un país irreal sense nens, sens adolescents, sense gent gran ni pobles.

A veure que us sembla?
Gràcies!!

http://www.ara.cat/premium/societat/JORDI-ROMANACH-permanent-desclavisme-XXI_0_890311030.html

Jordi Romañach:

“La connexió permanent és una forma d’esclavisme del segle XXI”

Pare d’un noi de 13 anys nadiu digital, el periodista Jordi Romañach va detectar que una preocupació recurrent entre els pares és l’ús intensiu que es fa de les xarxes socials.

Fruit d’aquesta preocupació neix ‘Dieta digital’
Com a pare d’un noi de 13 anys nadiu digital, com tota la seva generació, el periodista Jordi Romañach va detectar que una preocupació recurrent entre els pares és l’ús intensiu que es fa de les xarxes socials. Nens de 4 anys jugant amb tablets o adolescents enganxats al telèfon intel·ligent. Romañach creu que s’està produint un excés i fruit d’aquesta preocupació neix Dieta digital (Plataforma Editorial).

Ens hem de posar a dieta?

No dic que s’hagi de deixar de menjar, però sí fer dieta: menjar menys i pair millor. I això ens fa falta digitalment. No estic en contra de les noves tecnologies, les xarxes socials o el telèfon intel·ligent. El problema és l’ús intensiu que se’n fa. Esclar que hi ha coses bones però on jo poso el focus és en la connectivitat permanent. La connectivitat és fantàstica però la permanent és una forma d’esclavisme del segle XXI. Això que a totes hores hàgim d’estar pendents del so d’unwhatsapp o de si entra un e-mail no és sa.

Quan podem considerar que tenim un problema per desconnectar?

Quan comences a patir la síndrome fear of missing out , és a dir, por d’estar-se perdent alguna cosa si no ets a la xarxa. Quan no pots deixar el WhatsApp o quan el primer que fas al matí és mirar Twitter o Facebook. Quan permanentment vols estar en un altre lloc d’on ets en aquell moment. Es crea una mena de present continu on el futur és present i el passat no existeix. Una prova ben fàcil és veure si un dia festiu, quan no hi hagi excusa que per motius professionals hagis d’estar connectat, ets capaç de deixar el telèfon a casa.

O sigui, hem de posar límits.

Sí, hem de trobar un equilibri i no fer a la vida digital el que no faries a la presencial. Tinc la impressió que si tinguéssim només aquest criteri, que és pur sentit comú, tot això s’ordenaria. I no intentem construir una vida digital molt allunyada de la presencial. Sapiguem en cada moment què estem vivint.

¿Les xarxes socials ens han tornat més egòlatres?

Més vanitosos i també més intolerants. Hi ha gent que no tolera saber que el receptor ha rebut un whatsapp i no respon. Això es inconcebible, és un grau d’exigència respecte a la connectivitat permanent que no es mereixen ni emissor ni receptor. La immediatesa prima i no hi ha gaire reflexió abans del cop de clic.

I ho has de retransmetre tot. Si t’ho estàs passant bé, ho has de dir.

No és tan important ser-hi com dir que hi has estat. I compte amb el que es penja a Facebook! Hem d’anar alerta amb l’empremta digital. Eric Schmidt, president de Google, diu que tots aquests nois que pengen de manera desenfrenada fotos a Facebook algun dia se’n penediran. I Mark Zuckerberg, creador de Facebook, va dir que la privacitat és una cosa obsoleta. Es diuen frases com aquestes però ningú s’alarma.

També han deixat de respectar-se les regles bàsiques d’educació. Hi ha qui parla i consulta el Twitter a la vegada.

El que ja era una falta d’educació a la vida professional s’ha traslladat a la vida d’oci o personal. Ara ja es produeix en una taula sopant, al cinema o en un enterrament. La societat virtual reprodueix exponencialment la falta de valors de la societat presencial. La societat virtual no és pitjor que la presencial però sí que és més intensa.

¿I canviarà la manera de relacionar-se dels nadius digitals?

Pot ser. Hi ha un estudi de la Fundación Telefónica que ja ha detectat que els adolescents interactuen amb 23 persones digitalment i amb 16 presencialment. Estem parlant d’adolescents que van a l’institut i tenen més de 16 companys de classe! Se’ns ven que és el peatge que han de pagar per ser nadius digitals però no és extrapolable a altres països del nostre entorn. El 65% de nens de 8 a 12 anys a Espanya tenen telèfon mòbil i a Alemanya és el 40%. Ningú em convencerà de la necessitat que té un nen de 8 anys de tenir un mòbil intel·ligent. Perquè això els connecta al món dels adults i crea el que s’anomenakidults , nens que amb 8 anys ja són preadolescents. Els estem escurçant la vida infantil.

Actualment els amics es compten a centenars.

Mentre això sigui en el terreny de la frivolitat, no passa res. El problema és quan és el missatge que rep un nen. L’èxit personal no és tenir un munt d’amics a Facebook. I mentre es compten amics a centenars, la soledat i la depressió és la malaltia del segle XXI. És un contrasentit.

Hem confós vida digital i vida real?

Un perill és pensar que el que passa a Twitter és una fotocòpia exacta del que passa al món real i estem lluny d’això. Parlem majoritàriament d’usuaris de 20 a 40 anys, sobretot masculins i urbans. És un país irreal sense nens, sens adolescents, sense gent gran ni pobles.

Diuen que Facebook desapareixerà.

Tenim poca perspectiva. Facebook s’inicia el 2007. Cap on va? Penso que cap a xarxes molt més petites on realment hi hagi un cert control de la privacitat i només estiguis connectat amb qui vulguis i amb qui comparteixis uns elements determinats. Estem anant de la gran superfície de les xarxes socials a la petita botiga.

Una qüestió d’ètica

A l’atenció de la Directora/Director
Benvolguda, volgut,
suposo que n’estareu al cas del rebombori que s’està organitzant amb això dels “Informers”: pàgines anònimes allotjades a la xarxa social “Facebook”, que sembla que també s’estan creant en alguns centres educatius del país. Aquesta aplicació permet als estudiants ( amb un suposat filtre dels “administradors”) enviar les seves xafarderies sobre alumnes i professorat,  els seus desitjos,  declaracions d’amor i, es clar, també queixes.  Imagineu-vos quina una se’n pot arribar a formar!
Primer van començar a les universitats, sembla ser que el primer va ser a la UAB i ja té més d’onze mil seguidors. Ara el fenòmen ha arribat als Instituts, i ves a saber si no hi ha ja algun centre de primària que en té.

Caldria parlar-ne? A parer meu, sí! On rau el problema? Doncs en què és lícit penjar a la xarxa i què no ho és.  És lícit penjar una declaració d’amor a una persona, oberta a tot l’alumnat? Com se sentirà l’interessat/da? És ètic i educatiu penjar en un mur d’un “Informer” d’un Institut de l’Alt Camp un comentari com “Si los imbéciles no existieran mi instituto estaría vacio? I n’he escollit un dels suaus, consti.

Fa por, tot plegat. Les autoritats renyen el jovent que fa pintades a les parets, però a mi això em sembla molt pitjor. Em fa l’efecte que, tots plegats, tenim les idees confuses i, és clar, això porta a la immobilitat i a la paràlisi. Comportaments no desitjables en aquest cas.

El Departament d’Ensenyament ja ha engegat un protocol de denúncia d’assetjaments a través d’aquestes pàgines, podeu consultar-lo a :

http://www.xtec.cat/web/recursos/tecinformacio/internet_segura/orientacions_informer


No sé si el centre que dirigiu ja té informer, o serà un dels que properament en tindrà (ja sabeu que crear una pàgina a les xarxes socials és la cosa més senzilla del món pel jovent). Us demano que esmoleu el vostre seny i que, lluny de prohibir-ho (no aconseguireu res fent-ho), eduqueu els vostres alumnes en el respecte i els ajudeu a saber quines coses es poden fer i quines són il·legals, tant a la vida real com a la virtual. Pel bé dels vostres alumnes.

Us deixo dos articles dels molts que he llegit avui sobre aquest fet. Us sembla que caldria parlar-ne en algun organ de coordinació del vostre centre per començar a decidir “alguna cosa”?

A criteri vostre, com sempre.

http://www.ara.cat/premium/opinio/fenomen-Informer_0_854914612.html

El fenomen ‘Informer’

MÒNICA PLANAS

| Actualitzada el 27/01/2013 00:00

Dimecres al TN migdia ens explicaven el fenomenInformera la UAB. D’entrada costava d’entendre de què es tractava per l’absurditat del fet. Quatre noies, esperonades per un joc de miradetes amb un noiet, van decidir crear una xarxa de contactes anònima a Facebook per establir relacions i comunicar missatges. El periodista, astorat pel suposat èxit de visites de la pàgina de Facebook, explicava que les estudiants no descartaven dedicar-se a això “completament”. Els missatges que gestionaven eren del tipus “ A todos los estudiantes de medicina de sexo masculino, me ponéis perraca “. Dos dies després el mateix TN continuava venent l’efecte taca d’oli d’aquest fenomen explicant com havia arribat als instituts.

No es pot acusar el TN d’informar del que passa a les universitats i als instituts encara que ens sembli una mica absurd. El que sí que trobo més estrany és que el TN ofereixi per fascicles el que acaba sent qüestionable justament pels seus continguts. Dimecres et pintaven quatre noietes com si fossin les Mark Zuckerberg catalanes. “A la vila universitària ja les aturen per tot arreu”, deia exagerant el periodista mentre vèiem quatre matats des d’una finestra preguntant-los (molt teatralment) una tonteria. Elles, amb les càmeres de televisió, se sentien com les guanyadores de Gran Hermano .

Divendres la continuïtat del fenomen tenia sorpresa inclosa: hi ha professors d’institut a Catalunya acusats falsament de pederàstia i drogoaddicció a través d’aquests Informers . El titular, en canvi, es limitava a anunciar “el fenomen Informerals instituts”. S’ha de valorar la immediatesa amb què els TN han captat el fet i han vist que era noticiable. Amb tot, tens la sensació que dedicant quatre informatius (migdia i vespre de dos dies) a explicar l’èxit i vendre’l com a “fenomen” és el que justament consolida el fenomen en si. I la gravetat més flagrant del contingut queda només com una anècdota secundària.

 

http://mestres.ara.cat/delasocietatdigitalalesaules/2013/01/24/xafarderies-2-0/

Xafarderies 2.0

Jordi Jubany

El fenomen Informer confirma 1) el poder de la visualització que tenen les xarxes socials 2) que cal educar els seus usuaris i 3) que tota la societat critica, només cal veure certs programes de televisió de gran audiència. La digitalització permet visualitzar en temps real pràctiques socials que no es registraven o quedaven a la porta d’algun lavabo públic. L’Informer facilita el comentari anònim de xafarderies i evidencia els assetjaments, que malauradament ja es donaven abans. Prenent les accions legals que siguin necessàries, potser cal educar el comportament dins de l’entorn digital, tal com ho fem a fora.

 

 

 

 

La majoria, de classe mitjana!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

ignoro si es dóna en el vostre centre, però servidor n’està tip de sentir parlar, alegrement, de les famílies dels alumnes a dins de les sales de mestres i professors, enmig de reunions diverses de coordinació i, no cal dir, també enmig de sessions de juntes d’avaluació. Tot plegat no són altra cosa que evidències manca de professionalitat, res més. Us imagineu el mateix amb la classe mèdica? Si teniu algun amic d’aquest gremi, o bé del dels juristes, li heu sentit parlar mai de les famílies dels  pacients o clients? Em jugo un pèsol que la resposta és NO!! Doncs a les taules on hi ha mestres i professors, malauradament sovint, hi estan convidades les famílies dels alumnes. Faríem bé, tots plegats, de mirar d’eradicar aquesta pràctica, ens fa molt de mal a tots, a nosaltres, a les famílies i, sobretot, als alumnes.

I, per descomptat, les famílies que estan més sovint convidades a aquests “safareigs docents” són les que anomenen “desestructurades”. Un sac on hi van a parar totes les famílies que no són “estàndard”. Per això, precisament us he seleccionat aquest interessant article de la Sra. Piulachs que referencia un estudi revelador sobre les pràctiques d’assetjament cebernètic entre els adolescents. Resulta que la majoria de delictes estan protagonitzats per adolescents de 14 anys, de classe mitjana, però. Mare meva!!! I els fills de les famílies desestructurades on paren?

Ens ho hauríem de fer mirar, creieu-me. Un company vostre, director de l’IES Montilivi, ho va evidenciar a començament d’any en el Diari de Girona (27.01.2012) …”en aquests moments entre el 50 i el 60% de les incidències tenen a veure amb xarxes socials com Facebook, a través de les quals es produeixen crítiques, atacs i assetjaments entre estudiants”.

Caldria que hi penséssim, també, amb tota la calma i serenor necessàries, no trobeu?
Gràcies.

 

La majoria de joves imputats per ciberdelictes tenen 14 anys i cursen ESO

 

Els assetjaments electrònics més habituals entre els joves són les amenaces, l’obligació de fer coses i l’enviament de fotos compromeses

16/04/12 MAYTE PIULACHS

Les adolescents i les dones acostumen a ser una minoria als centres de justícia juvenil i les presons catalanes. Tot i això, el percentatge de menors (41%) que cometen delictes a través de les noves tecnologies s’equilibra amb el dels nois ( 59%). Les noies, però, continuen aportant l’índex més alt (57%) de víctimes de ciberdelictes entre menors coneguts.

Aquesta és una de les constatacions que es recullen de l’anàlisi de 185 expedients tramitats a la fiscalia de menors de la demarcació de Barcelona entre l’1 de gener del 2009 i el 30 de juny del 2011. María José Bartrina, autora de l’estudi Anàlisi i abordatge de l’assetjament entre iguals mitjançant l’ús de les noves tecnologies, finançat pel Centre d’Estudis Jurídics, també hi exposa que el perfil de l’assetjador és el d’un menor d’entre 14 i 15 anys, de classe mitjana, que està cursant l’educació secundària obligatòria (ESO).
Es tracta d’una tipologia de delictes o pràctiques ja conegudes, com ara l’assetjament escolar (bullying), que, “pel fet de ser perpetrades a través de les noves tecnologies, prenen una dimensió nova i, fins i tot, una denominació diferent”, segons afirma Bartrina, com per exemple el ciberassetjament escolar.

La professional advoca en favor que pares i educadors exposin obertament als adolescents els riscos que comporta usar el mòbil i l’ordinador de manera incorrecta per dur a terme una revenja o contra altres companys, perquè l’edat en què més delinqueixen és quan comencen a tenir més relacions socials i contacte amb les xarxes socials, i a utilitzar el mòbil.

La major part de ciberdelictes es cometen en grup, per això hi ha 185 imputats –entre els quals hi havia 22 nois menors de 14 anys, que queden fora de les lleis penals i reben la consideració d’inimputables) davant un nombre inferior de víctimes, 133. La major part d’aquestes víctimes són companys d’escola dels agressors, sobretot noies menors, de 14 i 15 anys. Entre les víctimes hi havia set menors amb algun grau de discapacitat, i també alguna noia amb problemes d’obesitat. Els defectes físics són sovint objecte de burla i ofensa amb to de crueltat.

Contra la integritat. Les conductes assetjadores més usuals (41%) que protagonitzen els adolescents són les amenaces i l’obligació de fer coses (contra la integritat), a través de les xarxes socials i el Messenger. També hi ha l’enregistrament de vídeos i la violació d’intimitat amb l’enviament de fotografies, que suposen un perjudici més gran per a les víctimes, ja que són vistes per més persones. L’assetjament de caire sexual (5%) i contra la intimitat i l’honor el realitzen joves més grans, d’entre 16 i 17 anys. En alguns casos, s’ha d’atribuir a un trencament de parella.

L’ansietat i conductes depressives són trastorns que manifesten els menors que són víctimes d’un assetjament electrònic i, en un 7,5 % dels casos estudiats van demanar una mesura de protecció en el moment de denunciar el setge rebut.

LA XIFRA:  185 imputats per la fiscalia de menors de la demarcació de Barcelona, del 2009 al 2011, han estat objecte d’anàlisi.

Maria José Bartrina

AUTORA DE L’ESTUDI: La mediació i la reparació del dany causat
L’autora de l’estudi, María José Bartrina, és també coordinadora d’un dels equips tècnics del servei de mediació i assessorament adscrit a la fiscalia de menors i que depèn del Departament de Justícia. Bartrina aposta perquè les denúncies sobre ciberdelictes es resolguin fora del sistema penal juvenil, sempre que es pugui.
L’estudi sobre els 185 imputats detalla que la fiscalia no es va oposar a resoldre el conflicte penal per la via de la conciliació i la reparació del dany a la víctima en 178 casos (96%). El ciberdelicte re-presenta un percentatge de l’11% del total de delictes comesos per joves d’entre 14 i 17 anys. L’autora preveu una pujada del nombre d’aquests delictes d’acord amb l’extensió de l’ús de l’espai virtual, si no hi ha una bona prevenció.

Ho saben molt bé on els porten, molt

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

sóc de l’opinió que fer de pare, o de mare, avui dia és molt més complicat que fa uns anys. L’exercici de la paternitat del meu pare, per exemple, havia d’assegurar que el xiquet anés ben vestit, dormit i menjat, bàsicament. I només de tant en tant alguna “homilia” per cridar a l’odre civil. I això per què? Doncs, entre d’altres segur, per una raó fonamental: perquè tots els contexts remaven en la mateixa direcció: els entorns laborals, els escolars, els esportius i els familiars. Tothom educava compartint, bàsicament, una relació similar de valors i de normes.
Des fa ans anys, però, vet-ho aquí que han irromput uns nous agents educatius que tenen una força i una destresa increïbles: el consum, la publicitat i les tecnologies de la comunicació en els seus diversos formats i canals. Avui dia són aquests, els que s’anomena “tercera anella de socialització”, el que tallen en bacallà, els que diuen què està bé i que no ho està, el què cal fer i el que no, els que diuen com t’has de vestir, els que diuen que has d’anhelar, els que… Més encara en infants i adolescents, no cal dir.
I qualsevol els planta cara a aquests. En saben molt, massa i tot, penso. És una lluita desigual. Això per un costat, per l’altra les feines dels pares i les mares s’estan definint cada cop més en termes d’estrès suportat. Els pares i les mares arriben molt malmesos a casa seva en finalitzar la jornada, s’ha d’admetre. En aquestes condicions, els més fàcil és ja no tenir forces per plantar cara a res ni a ningú, diguem la veritat d’una vegada. Més d’una vegada, segur, que us ha passat a vós mateix.
Amb tot, però, a l’Escola no la tirem la tovallola i continuarem fent reunions i entrevistes amb les famílies. Considero que, en aquest context, hi ha una temàtica que hauria de formar part de TOTS els contactes amb les famílies: el del control a internet i les xarxes socials. Ja fa uns anys que el cos del Mossos d’Esquadra ofereix una activitat per a famílies dedicada a la “internet segura”, em consta que funciona bé.
El que no podem admetre és que la canalla se’n vagi a la deriva, literalment, un cop engega l’ordinador. Hi ha dades inquietants, el CESICAT n’aporta unes quantes a l’article que us recomano. Us en selecciono dues, només: només la meitat dels pares saben que els seus fills utilitzen alguna xarxa social i, tot i que tan sols el 10% dels adults admeten que els seus nens naveguen solsEl percentatge de menors que diuen que naveguen sense control parental es dispara fins al 45%.

Com diu el Sr. Tomàs Moré, tècin d’aquest CESICAT cal dir ben clar a les famílies: “No dimitiu del paper de pares, que no sabeu mai a qui l’esteu delegant”.
I, finalment, em permeto una llicència, afegir un consell més, el setè, a la llista del final de l’article:

7. Ubicació: Els ordinadors, sempre, en espais comuns, mai a les habitacions.

No dimitiu vós, tampoc, per favor!
Gràcies, un cop més.

Nens a la deriva

Els menors cada cop naveguen més per internet sense control dels pares. La majoria d’infants tenen perfil en alguna xarxa social

Experts en seguretat informàtica i psicòlegs alerten dels perills del ciberespai

RAÜL GARCIA I ARANZUEQUE

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/493147-nens-a-la-deriva.html

La televisió era considerada per molts, fins no fa pas gaire, la principal amenaça a l’autoritat educativa dels pares i a la capacitat de concentració dels nens i nenes en els estudis. Eren temps en què els adults havien de vetllar perquè els seus fills no quedessin enganxats a la petita pantalla i als seus missatges contraproduents.
Ara, però, la cosa s’ha complicat. Internet està guanyant terreny a la tele a gran velocitat i la major part dels menors ja disposen d’un compte de correu electrònic, així com de perfil en xarxes socials com ara Facebook. Molts, a més, es poden connectar a internet a través del telèfon mòbil o altres dispositius a casa, a l’escola, al gimnàs o a la biblioteca pública.
Els infants, doncs, tenen accés a un amplíssim ventall de continguts (res a veure amb el minso grapat de canals de televisió dels seus pares) i això multiplica el risc que s’enfrontin a informacions o relacions perilloses.
Una mostra recent del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (CESICAT) a nens i nenes de 8 a 14 anys, feta durant la Festa dels Súpers de l’octubre passat, revela que el 77,5% tenen un compte de correu electrònic (14 punts més que fa dos anys) i el 70,8%, perfil a Facebook o Messenger (20 punts més que el 2009). Però el que és veritablement inquietant és que només la meitat dels pares saben que els seus fills utilitzen alguna xarxa social i, tot i que tan sols el 10% dels adults admeten que els seus nens naveguen sols, el percentatge de menors que diuen que naveguen sense control parental es dispara fins al 45%.
Les dades del CESICAT difereixen una mica de les de la macroenquesta EU Kids Online, feta a 25 països europeus, segons la qual el percentatge de nens entre 9 i 16 anys de l’Estat espanyol amb perfil en una xarxa social és del 56% (un 11% entre els infants de 9 a 10 anys, i un 42% entre els d’11 a 12, edats en què està prohibit tenir un compte a Facebook). Tant una enquesta com l’altra, però, subratllen el fet que els menors disposen de molts llocs per connectar-se a internet sense supervisió paterna.
“Els pares no saben com poden controlar els seus fills: són usuaris d’internet que vénen del món analògic i poden saber com i quan naveguen a casa els seus fills, però no el que fan amb el portàtil o el telèfon intel·ligent a l’escola, al centre cívic o al gimnàs”, avisa Tomàs Moré, tècnic del CESICAT, que recentment ha editat una guia de navegació segura per internet per a infants i adults. “Les xarxes socials, d’entrada, són molt bones, però tenen forats de seguretat en la privacitat [com s’ha demostrat amb Facebook] i qualsevol pot accedir a les fotos que s’hi pengen, per exemple”, alerta Moré.
Mario Izcovich, psicòleg expert en educació, infantesa i adolescència, coincideix amb Moré que “la tecnologia no té res de dolent, tot i que sí que pot ser-ho l’ús que se’n faci”. “El problema és si es dedica massa estona a l’ordinador i a la tele i no hi ha alternatives”, avisa. Izcovich denuncia que hi ha molts pares que utilitzen tant la televisió com internet “com un cangur” i “no porten els nens al teatre, al cinema ni realitzen altres activitats d’esbarjo”. “Molts nens passen moltes hores connectats a internet, però desconnectats de la família”, critica el psicòleg, i posa com a exemple el fet que, en moltes llars, hi ha un televisor i un ordinador per habitació.
Per mirar de canviar aquesta dinàmica, Izcovich suggereix als pares que el proper Nadal no es limitin a regalar jocs d’ordinador als fills perquè juguin sols. Moré ens regala un consell per a l’any nou: “No dimitiu del paper de pares, que no sabeu mai a qui l’esteu delegant”.
Consells del Cesicat per als pares
1. Eines : Comproveu que els antivirus i tallafocs estan operatius i activeu mesures de control parental.2. Privacitat:  Expliqueu als fills la importància de no revelar totes les dades personals.3. Navegació: Acordeu quines pàgines es poden visitar i reviseu l’historial de navegació.4. Diàleg: Estigueu al corrent de les novetats a internet, compartiu-les amb els fills i navegueu plegats.5. Intrusos: Estigueu atents a les amistats que facin a les xarxes socials.6. Alternatives: Pacteu el temps de connexió i vigileu que no deixen de banda altres activitats.

 

Xarxes socials: usos educatius

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, benvolguda,

en Jordi Jubany és mestre i antropòleg, entre moltes altres coses. Col·labora habitualment amb el diari ARA. El seu bloc és dels més visitats per persones properes a la nostra feina.
Precisament ahir va publicar-hi una nova entrada dedicada als usos educatius de les xarxes socials. El post inclou, a més, una presentació electrònica d’allò més interessant, breu i ben articulada; oberta, i plena d’enllaços a documents i institucions que us poden permetre a reflexionar amb realisme i rigor a l’entorn del significat i del valor educatiu que han de tenie les xarxes socials. Unes xarxes que els vostres alumnes i les seves famílies, la majoria, empren a diari; igual que la majoria de docent a títol particular.
Un centre educatiu seriós no pot restar al marge d’aquesta reflexió. L’aportació del Sr. Jubany us ho pot facilitar si és que no ho heu començat a fer, encara.

http://mestres.ara.cat/delasocietatdigitalalesaules/2011/05/18/xarxes-socials-i-usos-educatius/

XARXES SOCIALS I USOS EDUCATIUS
JORDI JUBANY
Les xarxes socials existeixen sempre que vivim en comunitat. En formen part les amistats, la família, les persones de la feina, el veïnat… Però ara ens trobem en un moment on s‟estan expandint els serveis de xarxes socials digitals, la majoria dels quals són privatius. Depenent del seu ús es poden tenir experiències només lúdiques, o d‟altres més interessants des d‟un punt de vista personal, educatiu, social i professional.
Els serveis de xarxes socials permeten connectar-se a qualsevol hora amb persones d‟arreu del món. Possibiliten crear grups d‟aprenentatge entre iguals i d‟interessos professionals. Qui les sàpiga utilitzar al seu favor tindrà avantatge en la cerca d‟informació, en la gestió del coneixement i a l‟hora de compartir idees i experiències amb persones afins en una societat canviant. Es poden educar aquestes competències?
En aquests moments, hi ha interessants debats al voltant de si les xarxes han d‟entrar a les aules i amb quines estratègies. Dels centenars de xarxes diverses que existeixen, per a usos educatius es podria optar per a les que ofereixen més garanties de privacitat i seguretat. Una altra opció seria deixar les xarxes a l‟altre costat dels murs de les aules sense aprofitar el seu potencial educatiu, com majoritàriament s‟ha fet amb els mòbils.
VEURE POWER POINT EXTRA:
http://mestres.ara.cat/delasocietatdigitalalesaules/2011/05/18/xarxes-socials-i-usos-educatius/

Gràcies!

No pas per avui, però

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

aquest cap de setmana us vaig fer arribar un article extens que portava per assumpte el mateix que aquest correu@. Perfectament enllaçat amb el seu contingut, una bona professional d’aquesta zona em va fer arribar quasi immediatament aquest enllaç de vídeo. Us el recomano d’allò més.
Sens dubte un molt material per treballar, analitzar, argumentar i contrargumentar amb els alumnes.

http://www.wimp.com/disconnectconnect/

Un bon amic, i millor conferenciant, em confessava fa poques setmanes, que va interrompre una conferència que estava impartint. Ho va fer en comprovar que més de la meitat de la sala estava enviant “piulades”. Els va dir un lacònic: ho sento però no té sentit el que estic fent aquí, passi-ho bé senyors. I se n’anà.

No pas per avui però

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,
a la mateixa edició d’avui que abans us he esmentat, el diari “El País” també proposa un article que m’ha semblat molt interessant :” ATENTOS A TODO… Y A NADA”
‘E-mails’, redes sociales, el móvil… Recibimos una sobredosis de información que no es fácil procesar. La ‘infoxicación’ empeora la capacidad analítica, aumenta la ansiedad y conduce a decisiones erróneas

Recuerden cuando el mundo era (un poco) más tranquilo. Solo había un par de canales de televisión. Las cartas postales cuidadosamente manuscritas tardaban días o semanas en ir de una mano a otra. Los periódicos contaban lo que había pasado ayer. Y a los amigos los veíamos de tarde en tarde alrededor de la mesa de algún bar. Ahora, en cambio, vivimos en mitad de una avalancha. El acelerón de la tecnología ha provocado que la información nos bombardeé a discreción, sin piedad y en todas direcciones, y que el contacto con el prójimo se haga constante e instantáneo gracias al teléfono móvil, el e-mail y las redes sociales. Si antes mirábamos el mundo a través de la ventana, ahora miles de ventanas que se abren simultáneas y meten el mundo en nuestro ordenador.
Esta nueva forma de existencia, hiperconectada e instantánea, tiene sus ventajas, claro está, pero también sus desventajas. El estrés, la ansiedad informativa, la confusión, la superficialidad o la falta de atención son algunos de ellos. “Infoxicación” lo llama el físico Alfons Cornellá, fundador de la consultora sobre nuevas tendencias Infonomía, un neologismo que mezcla la información y la intoxicación. Se produce cuando la información recibida es mucho mayor que la que somos capaces de procesar, con consecuencias negativas.

“En el momento en que aun no has acabado de digerir algo, ya te está llegando otra cosa”, dice Cornellá, “la entrada constante de información, en un mundo always on (siempre encendido), te lleva a no tratar ninguna información en profundidad. Cuando la información es demasiada todo es lectura interruptus. El fenómeno se desboca cuando todos pasamos a ser productores de información, y cuando los instrumentos para producirla son mejores que los instrumentos para organizarla y buscarla. Todos sabemos usar un procesador de texto, pero pocos saben buscar información de calidad con criterio”. En efecto, hoy día la actividad es frenética: “Se calcula que entre el nacimiento de la escritura y el año 2003 se crearon cinco exabytes (billones de megabytes de información). Pues bien, esa cantidad de información se crea ahora cada dos días”, informa el especialista en redes David de Ugarte. “La posibilidad de emitir información codificada se ha ido democratizando: primero como escritura, luego como imagen, etcétera. Piensa cuánta gente podía escribir un texto a principios del siglo XIX, o cuanta hacer una foto a principios del XX… Y compáralo con hoy”.

Una información que, además, salta de un lugar a otro como pulgas en una sábana: en España se envían 563 millones de correos al día, según la consultora Contactlab, y cada español recibe, de media, unos 23 correos diarios que debe gestionar (en algunos casos llegan a cientos), y que ahora, además de en el ordenador, también recibimos en nuestros smartphones (teléfonos inteligentes). Y eso sin contar lo que se cuela a través de redes sociales como Facebook y Twitter. Según la Asociación para la Investigación de Medios de Comunicación (AIMC), el 37% de los españoles se conecta entre 10 y 30 horas semanales. El 9% lo hace más de sesenta
horas. Cada vez pasamos más tiempo en este mundo de los unos y ceros y menos en el de la carne y los huesos: “Las horas dedicadas diariamente al uso de aparatos electrónicos prácticamente se ha duplicado desde 1987, mientas que la interacción cara a cara caía desde unas seis horas a poco más de dos”, según explica José Antonio Redondo en su libro sobre redes sociales Socialnets (Península).

Y todo esto cansa a la mente. El psicólogo David Lewis creó el concepto de Síndrome de Fatiga Informativa, en su informe Dying for information? (¿Muriendo por la información?) elaborado para la agencia Reuters. Se da en personas que tienen que lidiar con toneladas de información procedente de libros, periódicos, faxes, correos electrónicos, etcétera, y que, según Lewis, provoca la parálisis de la capacidad analítica, ansiedad y dudas, y conduce a malas decisiones y conclusiones erróneas. Dos tercios de los 1.300 profesionales entrevistados por Reuters achacaron al estrés producido por manejar altos flujos de información daños en sus relaciones personales, baja satisfacción laboral y tensión con sus colegas. “El exceso es más perjudicial que provechoso”, opina Jorge Franganillo, profesor de Información y Documentación de la Universidad de Barcelona.

“Durante siglos hemos asociado más información a más libertad. Sin embargo, hoy día, no por tener más donde elegir tenemos más libertad ni estamos más satisfechos. La información es imprescindible en la vida moderna, pero en exceso es asfixiante y resulta difícil de procesar. Al final, más es menos”. Nos puede incluso hacer menos productivos, como observó el psicólogo británico Amir Khaki, de AK Consulting, estudiando el comportamiento de un grupo de ejecutivos: la consulta continua de la BlackBerry aumenta el estrés y reduce la productividad. Uno de los sujetos del estudio tardaba el triple de tiempo en rellenar impresos comunes por la constante distracción de su teléfono inteligente. “La presión que provoca la sobrecarga informativa retrasa decisiones importantes o hace que se tomen medidas sin la suficiente reflexión. Y causa también una fricción informativa que dispersa la atención y aumenta la fatiga. La energía física e intelectual que consumimos para obtener la información correcta se desperdicia si no hacemos algo útil con ella”, dice Franganillo. Y, por mucho tiempo que invirtamos, siempre tenemos la impresión de que se nos está escapando algo. “Esta sobreabundancia hace que pocos elementos de entre todo ese mar resalten y queden fijados a nuestra memoria, que hoy se encuentra medio perdida al no poder atar datos con situaciones y lugares concretos.Muchas cosas pasan desapercibidas, miradas sin ser vista”, dice Roberto Balaguer, psicólogo especialista en Internet.
Superficialidad

La superficialidad es otra de las posibles consecuencias del maremagno actual, como señala el autor Nicholas Carr en su libro Superficiales. ¿Qué está haciendo Internet con nuestras mentes? (Taurus), de reciente aparición. Carr, licenciado en Literatura, advirtió que su capacidad de concentración en la lectura de textos largos era cada vez menor. La causa: su actividad multitarea, atento a la vez a la web, el Twitter, el teléfono, el Skype, el Facebook… “Internet nos incita a buscar lo breve y lo rápido y nos aleja de la posibilidad de concentrarnos en una sola cosa”, declaró en una entrevista a Bárbara Celis en EL PAÍS. “La multitarea, instigada por el uso de Internet, nos aleja de formas de pensamiento que requieren reflexión y contemplación, nos convierte en seres más eficientes procesando información pero menos capaces para profundizar en esa información y al hacerlo no solo nos deshumanizan un poco sino que nos uniformizan”. Por supuesto, Carr cerró sus perfiles en las redes sociales.

No todos son tan pesimistas. “Mi hijo juega mucho al Call of Duty (un frenético videojuego bélico). Puedo pensar que está perdiendo el tiempo, o incluso que está enganchado, o pensar que se está preparando para un nuevo mundo donde los estímulos serán mayores, y la información más cambiante. El mundo que viene probablemente sea más parecido a Call of Duty que a Guerra y paz”, opina Xabier Carbonell, profesor de Psicología en la Universidad Ramón Llull. “No creo que sea un problema, sino cuestión de aprendizaje. Fíjate, mi madre me decía ‘¿cómo puedes estudiar con la radio puesta?’. Y compáralo con todo lo que hay ahora… La tecnología está produciendo un cambio cognitivo importante”. Cada vez somos más multitarea y esto es irreversible. “Son las habilidades que, por otro lado, cada vez valora más el mercado laboral: empleados que tengan esa habilidad de gestionar en contextos de saturación de información”, coincide Fernando Garrido, del Observatorio para la Cibersociedad. ¿Cómo gestionar esta cantidad ingente de información? La respuesta es obvia: tomándonoslo con calma. Desconectándonos un rato: apagar el ordenador, la televisión, silenciar el teléfono.

Ahondar en el trato humano y pausado. Adoptar un hobby alejado de los gadgets tecnológicos. Salir a la calle. “Algunos médicos han indicado las siestas como una manera de contrarrestar la neblina digital de la sobreinformación”, sugiere Balaguer. “No dedicarse a leer y contestar el correo en cualquier momento, sino solo a determinadas horas de la jornada laboral, de manera que sea una parte de tu agenda y no te interrumpa constantemente”, recomienda Redondo. Y eligiendo solo lo provechoso. “La avalancha de información que se puede gestionar mejor si establecemos prioridades. Hemos de tener claro qué temas nos interesan, centrar la atención en pocas áreas y procurar que sean lo bastante concretas. No se puede pretender estar al día de muchos temas o de temas demasiado amplios: ya en 1550 el teólogo Juan Calvino se quejaba de que había tantos libros que ni siquiera tenía tiempo de leer los títulos”, dice Franganillo. Como apunta Cornellá: “Hay que escoger muy bien las fuentes de información. Dedicar parte del mejor tiempo del día a la información de calidad. Cuanta más de esta manejas, más capaz eres de discriminar que lo que tienes delante es pura basura. La buena información, la relevante, desinfoxica”.

Cuando uno está trabajando en el ordenador y comienzan a saltar (a veces constantemente) los avisos de correos recibidos, de nuevos tuits o mensajes de Facebook es fácil perder la concentración y hasta la paciencia. Para resolver este nuevo problema, la agencia española Herraiz & Soto ha creado el software Ommwriter. Como ellos mismos explican, se trata de un programa que recrea la nada. No desactiva el correo ni las redes sociales, pero, al activarlo, dejan de saltar las notificaciones.
Además, para mejorar la concentración y la relajación, Ommwriter permite elegir un color de fondo de pantalla suave e, incluso, una música de fondo agradable que puede ir desde el sonido de los grillos hasta el de un bebé en el útero materno.

Coincidireu amb mi que, tot plegat, demana una reflexió serena i pausada atès que els nostres alumnes, i nosaltres mateixos potser, SOM aquí i VIVIM aquí. Una escola responsable no hauria de restar al marge de reflexionar seriosament sobre les característiques del món que ens ha tocat viure.
Gràcies.