Category Archives: vacances

Museus

A l’atenció del Director,

Benvolguda, benvolgut,

a l’estiu gairebé tothom, que pot, “tomba”. La butxaca determina la llargada del trajecte, en molts casos.

Bé, ja som al lloc, i ara què? Què fem? A on anem? Què cal “visitar”? A les possibles respostes gairebé segur que hi apareix la paraula “MUSEU”.

La majoria dels grans museus nacionals, sobretot, el britànic són, en bona part, fruit de l’espoli de les èpoques colonials. Tot just fa pocs dies escoltava per la ràdio que el diamant més gran del món (El Cullinan) és a la Torre de Londres. Va fer cap a Anglaterra després de prendre-li a un Marajà de Transvaal, així de senzill. Oficialment es diu que li va “regalar” al rei Eduard VII quan aquest va fer els 80 anys. A la Reina Victòria, però, no li va agradar perquè “brillava poc” i el van tornar a tallar per augmentar-ne la brillantor. En l’operació, és clar, va perdre més de la meitat dels quilats. El Museu britànic diria que és el que té més litigis, hores d’ara, oberts amb països de tot el món.

En general, hom valora aquestes institucions com a llocs gairebé sagrats.  Es podria afirmar que els museus, en certa mesura, han substituït les esglésies: actualment són el refugi de la sacralitat de les imatges (es miren però no es toquen), llocs de meditació i de contemplació. Aquesta substitució ha comportat, també, la creació, o el trasllat, dels seus propis rituals de comportament: poca llum (o llum molt estudiada), silenci absolut, comportaments continguts, lentitud de desplaçament, observació de les obres des d’una certa distància, mans al darrere, cartells de les obres col·locats a una alçada que demani “inclinar-se” (venerar-les?), transitar d’objecte a objecte, de peça a peça, sense saltar-se’n cap i seguint un ordre de visita preestablert.

Si teniu temps, us recomano un vídeo: “No tocar por favor el museu como incidente”. A la part final veureu el comportament dels nazis l’any 1937 quan visitaven una exposició que ells mateixos havien organitzat i titulat “Art lleig”. Una exposició d’obres fetes per “persones inferiors”: jueus, comunistes, homosexuals… Resulta revelador comprovar que, fins i tot en aquesta situació, les persones (Führer inclòs) caminen a poc a poc, es posen les mans al darrere, fan silenci i “es treuen el barret o la gorra de plat”.

No sé a vós, però a mi el sol fet de pensar en la “procedència” de la majoria de les grans peces d’art m’allunya d’aquests establiments de culte modern. Sabeu que, per exemple, al museu de Pèrgam de Berlín, hi podeu trobar la porta d’Istar, de la muralla de Babilònia? O l’altar grec de Zeus? Són immensos. Aquest museu no es va construir primer, sinó que abans es van portar totes aquestes obres d’art (algunes, diuen les llengües, procedents de l’expol·li) i després es va construir el museu al seu voltant:

http://www.smb.museum/museen-und-einrichtungen/pergamonmuseum/home.html

Dec ser dels pocs, ho admeto: davant dels grans museus hi acostuma a haver unes cues enormes. Els turistes hi fan cua estoicament, de vegades hores. Després, un cop a dins, vinga a córrer perquè, és clar, “s’ha de veure tot en dues hores”. El resultat i les conseqüències escasses, és clar: “Ja hi hem estat” (Vindria a ser “Ja tenim el cromo”?).

Mireu, us proposo una alternativa, busqueu sempre els museus petits i, si pot ser, monogràfics. Acostumen a ser molt més reveladors i formatius. El seu relat és coherent i està contextualitzat. El que tinc més aprop de casa és magnífic: El museu de la vida Rural de l’Espluga de Francolí; visiteu-lo si en teniu ocasió i ja em direu el què. A part d’aquest, és clar, també us proposo que quan viatgeu busqueu els museus dels escriptors. L’experiència us resultarà molt diferent, veureu:

http://kickfeed.co/wow/museos-literarios-que-todo-amante-de-libros-deberia-conocer/

daddfhhj

On aneu de vacances?

A l’atenció de la Directora/Director

Benvolgut, volguda,

després d’un parèntesi de temps massa llarg, per qüestions que ara mateix no vénen el cas, em permeto la llibertat d’acomiadar-me de vós, un curs més, proposant-vos una reflexió que no té massa a veure amb la didàctica (o potser sí).

Ja heu pensat què fareu aquestes vacances? Si fessin una enquesta, probablement una de les preguntes més formulades aquests dies deu haver estat: “on aniràs, de vacances”? No se sap ben bé perquè, però en els darrers temps les vacances s’han anat associant a “sortir”, a “marxar físicament” del lloc es vius tot l’any. Tot de gent que planifica viatges a l’altra punta del món, amb mesos d’antel·lació, persones que busquen als cercadors de la xarxa les ofertes que sempre queden a darrera hora. Sembla talment com si s’hagués d’acabar el món. Que potser ningú està bé a casa seva?

Què se n’’han fet de les vacances “d’’abans”? Suposo que ho sabeu, el mot vacances, com la immensa majoria dels de la nostra llengua prové del llatí: VACARE, VACANS, VACATIO, VACUUS. Els diccionaris etimològics ho relacionen amb: estar lliure, desocupat, vacant, buit. Pel que sembla, a l’Antiga Roma els Díes Vacantes eren dies en què es treballava molt però la gent estava exempta d’obligacions religioses. Estrictament parlant, doncs, el mot vacances només fa referència a deixar de fer l’activitat, la feina, que es desenvolupa habitualment.

Se sol considerar, per tant, que treball i vacances són antònims complementaris. En un dels seus aforismes, Joan Fuster parla de les vacances com una pausa higiènica que permet relaxar els músculs, el cervell i l’ànim. Les persones ocioses, escriu, no necessiten “vacar”: elles “estiuegen” o “hivernen”. Les vacances van ser un guany molt important dels sindicats de classe a meitat del segle passat, ho recordeu. Quan era menut molta gent no en tenia de vacances, no sabien ni què era. En el meu record, això de les vacances consistia, bàsicament, a deixar passar el temps i anar fent.

Vet-ho aquí, però, que deu fer uns quinze o vint anys a algú se li va ocórrer que això de les vacances podia ser un bon negoci si s’aconseguia que els habitants dels països rics maldessin per anar-se’n de casa seva durant uns dies. I la van encertar de ple, sí senyor. Actualment hi ha persones que, fins hi tot, “aparellen irremissiblement, els mots “vacances” i “viatjar”. Un deu pels responsables de màrqueting. En saben, renoi! “Estar de vacances’, ara mateix, per la immensa majoria, implica, necessàriament, haver d’anar de vacances o haver de sortir de vacances.

Quan m’ho pregunten sempre responc que durant les vacances no bellugo. Em miren amb cares estranyes ho admeto: “Però no t’agrada viatjar”? Doncs no, no m’agrada. Només he viatjat per feina, això sí. Per a un servidor les vacances suposen deixar d’anar a cop de xiulet, aquí o a Roma, mirar com les hores s’escolen sense adonar-te’n. Fer vacances ho associo, potser, a fer petites coses que durant la resta de l’any no faig: reparar aquell calaix que no tanca bé, repintar la nevera, fer baixar la pila de llibres pendents de llegir, dormir quan et va la son, potser anar al cinema algun dia; poca cosa més, ho admeto.

Cal mirar sempre les coses pel cantó bo: Potser aquesta crisi ajudarà a reinventar-nos i a tornar a trobar plaer en les petites coses de cada dia…

Que gaudiu bé del vostre temps.

Pareu compte de no prendre mal, sobretot.

Ens veurem a finals d’agost?

Les vacances, encara, i per poc temps

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

aquest breu de la Sra. Riverola és petit però suggerent. Ho dic perquè el personatge de George Sand (en realitat baronesa  Dudevant, de nom Amandine Aurore Lucile Dupin) és d’aquells que enamora. Que una dona de la seva condició social, i del seu temps, decidís divorciar-se i prendre els fills i que, així, fos capaç de freqüentar llocs restringits a la condició femenina, té molt mèrit. Que fos una dona que, pràcticament escrivís una obra cada any, o més d’una, també resulta meritori.

Sabeu que durant un temps fou l’acompanyat del compositor francès Frederic Chopin. Us recomano, si no els teniu encara, que us compreu qualsevol edició dels seus Nocturns, editats, però, per un segell de confiança; us permetran passar un temps deliciós. I posats a recomanar us proposo, també, de fer una visita a la primera Cartoixa de l’Estat, la d’Scala-Dei, al Priorat, darrerament hi han fet unes intervencions de millora notables. Res a veure, és clar, amb la de Valldemosa on Chopin i Sand van passar un estiu remullat, pel que diuen.

Però, és clar, la Sra. Riverola no parla d’això, ho sé. Parla d’un fet abastament conegut i divulgat: l’excès de convivència durant les vacances d’estiu, sovint té uns efectes devastadors en la salut de la convivència de les famílies. A parer meu, una part de l’explicació d’aquest fet reu en confondre el sentit de les “vacances”. Els demanem massa, infantilment, els atorguem unes virtuts que no tenen. Faríem bé de recuperar-ne el seu simple sentit primigeni: temps de descans laboral, i res més. El món d’avui, el nostre és clar, ens porta a sobrevalorar-les i a creure que poden tenir efectes sanadors en les relacions. Mai ho he pensat, més aviat al contrari. Les sobredosi sempre fan mal, les de convivència també. Vet-ho aquí.

La pluja de Chopin

Emma Riverola

Dimarts, 23 de agost del 2011

L’hivern del 1838, la salut de Chopin es ressentia i el metge li va recomanar unes vacances al clima benigne de Mallorca. Però ja sabem que Zeus és capritxós i, de la mateixa manera que aquest any ens està regalant un estiu atípic, va obsequiar el compositor polonès, la seva companya, George Sand, i els dos fills d’ella amb una cortina de pluja incessant. Els pobres pulmons de Chopin van empitjorar i es va confirmar el diagnòstic de tuberculosi. El que havia de ser una estada de repòs i renaixement es va tornar una agonia que va finalitzar d’una manera abrupta. La salut de Chopin es va agreujar i el músic va haver d’abandonar Valldemosa.

Les vacances no sempre surten com un les preveu. No fa falta el dramàtic diagnòstic d’una tuberculosi per sentir que l’anhelada vàlvula d’escapament s’ha convertit en una alarmant bomba de rellotgeria. L’índex de sol·licitud de divorcis es dispara durant el mes de setembre. Sense la trava de la feina o de l’estrès, el que som, el que sentim i el que desitgem floreix d’una manera diàfana i no sempre coincideix amb el que és, sent i desitja la persona amb qui un dia vam fer plans a llarg termini. Els impetuosos xàfecs d’agost despullen el que no vam veure, el que no vam voler veure o, simplement, el que hem canviat. Si després de la tempesta el paisatge segueix tranquil, s’auguren onze mesos de cel ras… Fins a l’estiu que ve.

http://elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/pluja-chopin-1126348

 

Vacances

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

no sé si ho sabeu però si cerqueu al DIEC no trobareu el mot “vacances”, només hi trobareu vacança, d’altra banda lògic quequè es tracta del singular. Si en llegiu l’accepció 2.1. hi llegireu: Temps de repòs concedit a un funcionari o a un treballador. El significat primigeni, per tant, remet a descans, quietut i calma. Vet-ho aquí però, que l’economia de mercat ja s’ha ocupat de modificar-nos-en en siginificat, sense que la majoria se n’adoni, ja que resulta habitual escoltar “On has anat de vancances”, talment com si resultés obligat precisament fer el contrari: no aturar-se i anar a alguna part defirent de la residència habitual.  Si no has anat enlloc, si només has fet el que escau, és a dir descansar, hom t’esguarda amb una certa commiseració:  pobre no ha pogut anar enlloc. Recordo, clarament, que quan era un brivall ningú formulava aquesta pregunta “On has anat de vacances?”, on tot cas, les famílies benestants, poquíssimes, el que feien era “anar de viatge”. Fer vacances era simplement, no treballar i descansar. Faríem bé de ser-ne conscients.

La Sra. Roca, però, no va per aquí, va per un altre costat, per dos més ben dit. Per un costat ens ofereix una reflexió sobre les vacances llargues i tedioses dels joves d’avui dia i d’altra del que se’n podria dir “l’ètica, o l’oportunitat, del fer vacances”. S’ho val.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/442516.html

Gestos

12/08/11 02:00 – MARIA MERCÈ ROCA.

Els meus pares no van fer mai vacances. Al meu germà i a mi, de petits, ens enviaven a casa els avis, i quan vam fer dotze anys vam començar a treballar, a Portbou, cada estiu, des que s’acabava el curs fins que tornava a començar, jo en una botiga de souvenirs venent toros i nines andaluses, ell repartint caixes de begudes als bars. Ningú no ens planyia perquè aleshores es considerava natural que els fills treballessin per ajudar l’economia familiar: suposo que ara si una nena de dotze anys treballa posarien els pares i els amos del negoci a la presó per explotadors… A l’hotel on hem estat uns dies hi havia un estol de cambrers i cambreres joves, simpàtics, amabilíssims, que feien la seva feina impecablement i que són estudiants universitaris que treballen a l’estiu: no fan vacances, o en fan una altra època, i no els passa res, al contrari, jo els he vist francament en forma. Però aquesta no és la norma. Mentre els mitjans no fan més que parlar de la crisi que es fa cada vegada més gran i que ens arrossega a tots, i dels bancs, els grans culpables que en surten indemnes, jo m’esgarrifo de veure que el president del govern espanyol pugui fer vacances. Ja sé que les va començar un parell de dies més tard, i que potser al mig ha hagut de treballar una mica, però és que la sola idea d’atrevir-se a pensar que ha de fer vacances quan el país s’enfonsa em fa estremir d’indignació. Si una empresa fa aigües segur que els responsables s’estaran al peu del canó vetllant, vigilant, treballant, pensant… i no faran vacances. ¿Que el problema és tan greu que no s’hi pot fer-hi res? Potser sí, però els gestos i les formes no s’han de perdre mai, i els pobres mortals que no arriben a final de mes i que fa anys que no fan vacances perquè no se les poden permetre agrairien molt veure el cap de l’executiu assumint responsabilitats i sacrificant-se. El país s’enfonsa, i no passa res. Uns altres que sempre suren són els reis d’Espanya, que van en iot i que tampoc no es perden mai les vacances, peti qui peti, pagant nosaltres! Ai senyor, quines ganes que tinc que siguem independents, sense reis ni reines ni prínceps ni princeses ni infantes…