A l’atenció de la Directora/r
Benvolgut, volguda,

avui us proposo un joc d’agudesa visual. Com aquelles que tota la vida es publiquen a La Vanguardia fetes per un tal LA PLACE, però d’aquest nou Papa. A veure si trobeu les 7 diferències

SET diferències

1. Ha fet substituir el tron daurat (a saber si era d’or i tot) per una cadira de respatller alt amb braços, de fusta. Una cosa més adient per a un deixeble de fill de fuster.
2. No ha volgut l’estola vermella, brodada en or i diamants (no és broma) hereva de l’Imperi Romà; i tampoc l’esclavina vermella (la capa petita, símbol de reialesa)
3. Fa servir les mateixes sabates negres, de tota la vida. No ha pas demanat les vermelles del seu predecessor.
4. Usa la seva creu metàl·lica, des fa molts anys, res de robins ni diamants, tampoc.
5. Es diu que el seu anell papal és de plata, no pas d’or
6. I, finalment, per sota de la sotana blanca s’endevinen uns pantalons negres. Potser per no oblidar que, abans de res, és sacerdot, un més.

Força gent pensem que ja que tants polítics es declaren públicament “fans” de la cosa vaticana, estaria bé que s’apliquessin en la mateixa direcció. Una proposta per les senyories que són eurodiputats. Fa poc, els tres del grup català, i un de basc si no ho recordo malament, van proposar de fer els vols a Brusel·les amb classe turista, com tothom. Doncs bé, pel que sembla els del Partit Popular van coincidir, en això també, amb els del Partit Socialista, s’hi van negar en rodó i la proposta no va prosperar, vet-ho aquí..

I per cert, heu descoberta la setena diferència? Si, no? Ha fet treure la catifa vermella de sota els peus i ha fet reduir l’alçada de la tarima per estar més a prop de terra. Es veu que, potser, no està tan interessat en això de la fama i els aplaudiments.
Digueu-me ingenu, però penso que aquesta mena de coses, també, són importants, no?
Que tingueu un bon diumenge

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, benvolguda,

en Cela i en Palou són molt bons, molt, renoi! Amb uns textos petits (250-300 mots) acostumen a obrir espais grandiosos en el cap dels lectors i lectores. No sé si sou del mateix parer, és clar. A mi em fan anar, literalment, el cap com una mena d’hipertext. Avui mateix, per exemple, l’article se sosté en una evidència que no tothom admet, encara: que el nostre món, el d’aquí, no es pot entendre sense una bona formació en història del catolicisme i, sobretot, dels seus símbols. En alguna ocasió recordo haver-vos-en parlat ja. No us voldria avorrir ara mateix tornant-hi. Avui, només vull compartir amb vós la juguesca que ens proposen encobertament a la darrera frase del seu breu:

No podrem entendre, i el tema és ben recent, la relació entre el president Mas, el mar Roig i Charlton Heston.

Sabríeu donar-hi resposta?

He d’admetre que a l’acte “no m’ha vingut”.Al cap de poc, l’he tret. Sóc “de missa”
Que tingueu sort!!

Nadal

JAUME CELA & JULI PALOU

22/12/2012

http://www.ara.cat/premium/suplements/criatures/Nadal_0_833316667.html

“Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August [...]“. Amb aquestes paraules que situen el relat comença el cicle nadalenc per boca de Lluc. L’altre evangelista que en parla és Mateu. Som dels que pensem que a les escoles del nostre país, al llarg de l’escolaritat obligatòria, els alumnes haurien d’escoltar, si més no una vegada, la lectura d’aquest text que constitueix una de les bases culturals més potents que expliquen la nostra manera de veure i d’estar en el món. No és pas l’únic, també venim de Grècia i de la Revolució Francesa. Prou que ho sabem. Però sense tenir notícia del que narra Lluc no podem entendre gairebé res del passat ni del present. El futur el deixem estar.

Potser n’hi haurà que diran que una escola no pot donar continguts catequètics. Al nostre entendre qui pensa això té més raó que un sant. Ara bé, defensem el coneixement d’aquest relat perquè és una de les manifestacions de la cultura humana, un text literari de primer ordre. És una veritat que pertany a l’esfera de les realitats que ens fan i ens conformen. Per tant, hem de conèixer el seu valor simbòlic. Algú també podrà dir que en temps d’interculturalitat ens cal conèixer altres relats fundacionals. I també té raó. En un món tan divers ens cal sumar les històries fonamentals que donen altres maneres de veure el món. Si per una interpretació errònia del que ha de ser el caràcter laic de la nostra societat oblidem les bases de la nostra cultura estarem construint un coneixement sense bases que el sostinguin. No podrem entendre, i el tema és ben recent, la relació entre el president Mas, el mar Roig i Charlton Heston. Bon Nadal!

A l’atenció del Director/

Benvolguda, volgut,ha tornat el 14 d’abril. Aquest dia de l’any 31 el rei borbó espanyol de torn va haver de tocar el dos. Començava la II República. Vet-ho aquí que, tot just avui, s’ha sabut que el borbó de torn, el d’ara pretenia passar aquest dia de mal record pels seus interessos familiars lluny de la capital del seu “reino”. Havia planificat, només, de passar uns dies caçant ELEFANTS en un país africà. Va passar però que, es veu que de nit (?) va caure i es va partir el maluc en tres bocins. Res, home. Un avió especial i cap a casa. Avui l’han operat i li han posat allò que els “normals”, de vegades, han d’esperar mesos: una pròtesi. Tot plegat xavalla, pel que es veu. Per acabar-ho d’adobar es veu que han clausurat per ordre governativa un web on es veia aquest reu al costat d’un pobre paquiderm abatut. No continuo perquè la diria massa grossa i algú em picaria la cresta, i tot. Immoral!!

Si aspirem a ser un país normal, del segle XXI, s’ho haurien de fer mirar això dels borbons, no trobeu? Doncs bé, un home lúcid, com el professor i filòsof Gregorio Luri resulta que tot just aquest dijous al vespre va presentar el nou volum de la col·lecció “Educació i valors” (Ed. Barcino). Una col·lecció, com recordeu, promoguda per la Fundació Lluís Carulla (Premis Baldiri Reixac) i ESADE. El va presentar, l’altre dia al Col·legi de Doctors i Llicenciats a BCN, ho va per perquè, resulta que l’ha escrit ell. El títol? : Per una educació republicana. Un títol esperançador. Un fragment:

Els alumnes catalans obtenen uns resultats que es troben molt per de sota del que el país pot legítimament aspirar. Però, si avaluessin el nostre sistema educatiu per les seves pretensions morals, probablement ocuparia la primera posició del món. Les nostres escoles s’avaluen més d’acord amb la noblesa dels seus propòsits que amb la realitat dels seus resultats. Això posa de manifest una gran confusió moral que no és, en absolut, aliena als resultats. Una de les manifestacions d’aquesta confusió és l’oblit de la dimensió política i republicana de l’escola. Avui la nostra escola es mostra més preocupada per preservar la salut anímica del “jo” dels alumne que per formar ciutadans competents i sembla considerar més noble fomentar l’espontaneïtat (suposadament) innocent que l’emulació de la virtut. Cal, doncs, recuperar la dimensió política de la pedagogia, sense la qual l’escola es desvirtua a ella mateixa. No deixa de ser sorprenent que a Catalunya, és a dir, al si d’una societat que vol entendre’s a ella mateixa com una nació, el valor de la transmissió sigui contínuament qüestionat.

http://www.zeligcom.com

No sé vós, però servidor, tot i ser creient, sempre ha estat contrari de tenir un sistema educatiu “aconfessional”. Anhelo un sistema educatiu “Laic”, ras i curt. Si les famílies volen transmetre aquests valors als seus fills que comencin, elles, per donar exemple de coherència cristiana en la seva vida. Passa però, que, de fet, a la majoria dels pares tan se’ls en dóna això de la classe de religió i dels valors ja que, en el fons, la majoria dels que opten per aquesta mena de centres ho fan, només i sobretot, pel fet que actuen de “filtre social”. Garanteixen que els seus fills i filles no “entraran en contacte” amb males companyies. Que algú em demostri el contrari.

Com ho veieu?

A l’ atenció del Director/a

Benvolguda/ volgut,

aquests dies, quan el quinze d’agost ja ens presagia que res dura per sempre, a poc que una colla s’entauli, tard o d’hora, apareix algun comentari sobre aquest muntatge que el Sr. Rouco li ha organitzat al Papa a Madrid. També, tard o d’hora apareixen comentaris lamentant el cost econòmic de tot plegat. I això que fins i tot els de  l’SGAE, que cobren per dir “bon dia” li han arreglat el preu, que se’n diu. El tema es tracta, com tots, amb més o menys vehemència i coneixement per part dels entaulats. Cadascú pensi com vulgui, només faltaria. Avui he llegit aquest article “d’un que hi era” i que escriu amb honradesa i encert. El Sr. Llisterri és periodista i director de CatalunyaReligio.cat, és licenciat en Ciències de la Comunicació a la UAB, i es dedica a la informació religiosa des de principis dels anys 90. Vagi per davant.

Evidentment que només una opinió… però crec que val la pena de llegir-la, també.

Joves que no fumen

Jordi Llisterri

CatalunyaReligió.cat

Em cansa el tema dels costos econòmics de la JMJ i ho deixo per un altre dia. Però només acotaré que la missa del Fòrum d’aquest dissabte al matí ha estat un exemple de com de les pedres fer-ne pans. Aprofitar la coberta de la placa fotovoltaica per fer una altar i només haver de posar una tarima amb una taula, quatre flors (literalment quatre), i un crucifix i una reproducció de la imatge de Mare de Déu de Montserrat que deuen haver portat d’alguna parròquia. Com els joves seuen a terra, només s’han hagut de portar unes mil cincentes cadires per a bisbes, capellans, autoritats i periodistes.

He seguit bona part de la missa amb una persona no gaire partidària d’aquests actes de masses. Per criticar, abans s’ha de veure, i no li ha semblat malament. També hi he trobat capellans coneguts satisfets de la celebració. El Secretariat Interdiocesà de Joventut i la Delegació de Barcelona encapçalada per Toni Roman han preparat una multilingüística celebració digna i festiva. I la intervenció de Martínez Sistach al davant del bisbes catalans ha estat un discurs que no s’assembla gaire als tòpics sobre el missatge que l’Església dóna als joves. S’assemblava al que realment es proposa (i em van proposar a mi quan tenia l’edat d’anar a les trobades de joves) en les parròquies i en els moviments cristians. Lluny dels tòpics més papistes que el papa, la majoria de joves no s’han agenollat durant la consagració, però tots estàven ben presents en el que es feia.

També m’ha cridat l’atenció el gran nombre de banderes dels països de procedència, com és habitual en aquestes trobades festives internacionals. Sembla, doncs, que ser catòlic, papista i lluir la teva bandera, no és incompatible.   Però la meva màxima curiositat era veure quin tipus de joves anaven a la missa, fins i tot si els més de 35.000 joves acollits anirien a la missa o només havien vingut a fer el turista. Algun n’hi haurà, però -així a ull- els 40.000 joves jo crec que hi eren.

El primer contacte al metro ha confirmat la impressió dels grups que vaig veure divendres a Montserrat. Joves normals, un qualificatiu que no diu res, però que diu que no estem parlant d’una colla de frikis o il•luminats que moltes vegades es pinta. Almenys, aquesta no era la pinta.També s’ha dit moltes vegades que els joves d’aquest tipus de trobades són pacífics i ordenats. Que no destrossen res. No sé què farien a Lloret, però l’ambient festiu del metro, la desfilada per accedir al recinte, el silenci durant la consagració, les poques deixalles que han quedat en l’esplanada quan anàvem marxant… era el d’una multitud juvenil, però no el d’una “marabunta” juvenil.

M’ha semblat que una de les claus és que la dinàmica de grups és la base de l’assistència a aquestes trobades. Grups sempre acompanyats d’algun adult de referència. Molts adults amb una edat que es mereixen una medalla per aquest seguir aquest ritme. Potser, doncs, la clau és que no parlem d’una trobada de joves, sinó d’una trobada de grups de joves. Per tant, que no es contraposa amb el treball personalitzat i l’acompanyament individual que acaba sent tota experiència pastoral. El que en quedarà després no és tant la trobada en si, sinó com s’insereix en una proposta més ample i constant. És el que no es veu per la televisió.

I, per cert, o la seva religió els hi prohibeix fer-ho abans de que es pongui el sol, o no n’hi cap que fumi. No n’he vist ni un.