Category Archives: pedagogs

Emilia Ferreiro, sempre!

A l’atenció de la Directora, director,

Benvolgut, benvolguda,
del “Facebook” d’una bona Directora d’Institut Escola m’arriba una entrevista amb la Sra. Emilia Ferreiro, psicòloga, escriptora, i pedagoga argentina, resident a Mèxic, amb un doctorat per la Universitat de Ginebra dirigit, ni més ni menys per Jean Piaget.

http://revistaescola.abril.com.br/

http://revistaescola.abril.com.br/

Ferreiro, juntament amb l’Anna Teberosky van generar una gran moviment de renovació en la didàctica de l’alfabetització infantil. L’any 1979 (ja en fa 35!!) van editar un treball que feia anys que estaven elaborant: Los sistemas de escritura en el desarrollo del niño. Transformaren el concepte de l’aprenentatge inicial de l’escriptura. Van posar de manifest que el procés de comprensió és universal, que el infants elaboraven hipòtesis (de “funcionament” de l’escriure) molt abans de començar l’escriptura formal; que aquestes hipòtesis es presentaven de manera seqüenciada i sistemàtica i, també, que els infants canviaven d’hipòtesis en la mesura que interactuaven amb textos reals i de la informació que rebien dels adults. En definitiva que els xiquets i les xiquetes tenien el mal costum de no demanar permís per començar a aprendre, vaja.

cbcjaeei

Llegir articles de la professora Fereiro i, també, escoltar algun dels nombrosos vídeos seus que hi ha a la xarxa és un activitat, sempre, molt recomanable. La Xarxa suposa una gran oportunitat de formació permanent per als mestres i els professors. Si hom no es forma, avui, també és, en part, perquè no vol. Ja no s’hi val l’excusa que el Departament d’Ensenyament ha tancat del tot l’aixeta de la formació permanent (que és cert, greu i preocupant). La xarxa pot compensar, en part, aquesta decisió nefasta de política educativa.

Bé, però, no era per aquí per on volia anar. Avui us voldria parlar de lectura, per variar, en dos sentits: En la comprovació que els textos “no són unitats úniques de significat” i en la necessitat de plantejar experiències quotidianes que permetin als infants associar lectura i plaer.

Quan hom aborda la lectura d’un text ho fa des de la seva posició, des del seu moment vital, des del seu nivell de coneixements i, també, a partir dels seus interessos i necessitats. Atès que no hi ha dues persones iguals, de la mateixa manera que no hi ha dos alumnes iguals, serà impossible arribar a una “única comprensió” d’un text. Els textos i el seu contingut “es creuen” dins del nostre cap: el resultat és que cadascú reté, destaca, qüestiona aspectes diferents d’un mateix text. Quan els alumnes d’una aula llegeixen el mateix text, alhora, el més fàcil serà comprovar com se n’han fet “moltes lectures”, quasi tantes com alumnes, per allò d’abans: que no hi ha dos caps iguals. Jo mateix després de llegir aquesta entrevista “m’he quedat”, només, amb dues de les respostes e l’Emília Ferreiro.

Les dues fan referència a la necessitat de plantejar-se, d’una vegada i seriosament, el “canviar la porta d’entrada” a la lectura, sobretot per a aquells alumnes que viuen en entorns allunyats de la lectura i l’escriptura. L’Escola ha d’afavorir experiències diverses, regulars, i sostingudes, que permetin l’entrada a la lectura per la porta del plaer. Dues de les més importants: la lectura en veu alta del mestres i el temps diari de lectura silenciosa, autònoma (Els 30′ de lectura). Com us deia, jo “m’he quedat” amb aquests fragments de l’entrevista. Probablement no serien els mateixos que hauríeu seleccionat vós, no? O sí, ves a saber!!

Más que empezar con la pregunta típica de cómo hago para enseñar a leer y escribir, primero hay que enseñar algo acerca de lo que es la escritura y para qué sirve. El maestro tiene que comportarse como lector, como alguien que ya posee la escritura. La gran diferencia entre los chicos que han tenido libros y lectores a su alrededor y los que no los han tenido es que no tienen la menor idea del misterio que hay ahí adentro. Más que una maestra que empieza a enseñar, necesitan una maestra que les muestre qué quiere decir saber leer y escribir. Cuanta menos inmersión haya tenido antes, más hay que darle al inicio.

Hay una visión muy instrumentalista que piensa lo mismo desde hace tantas décadas que da hasta lástima decirlo. Dice: “Primero vas a aprender la mecánica de las correspondencias grafofónicas y para eso mejor que ni pienses porque es un ejercicio mecánico de asociación de correspondencias. Después vas a aprender de corrido, y después vas a entender lo que estás leyendo y después, quizá, te venga esa cosa desde algún milagro llamada placer por la lectura”. En realidad, el placer por la lectura entre los chicos que tienen lectores a su alrededor es lo primero que se instala (…) Es lo primero, no lo último.

Algo que les digo siempre a los maestros es: “¿Usted no sabe qué hacer el primer día? Lea en voz alta”. La experiencia de escuchar leer en voz alta no es una experiencia de todos los chicos antes de entrar a la escuela y es crucial para entender ese mundo insólito que tiene que ver con que hay estas patitas de araña (muestra las letras) en una hoja y que suscitan lengua.

A veure si us agrada tan com a mi, va!
Gràcies pel vostre temps.

Si los docentes no leen, son incapaces de transmitir el placer de la lectura

AZ Revista de educación y cultura
Diumenge 22 de març de 2015

http://www.educacionyculturaaz.com/educacion/si-los-docentes-no-leen-son-incapaces-de-transmitir-el-placer-de-la-lectura


–¿Qué puede hacer la escuela para evitar el fracaso escolar?

–El fracaso escolar tiene varias caras (…) Voy a hablar de los aprendizajes vinculados con la lengua. La alfabetización inicial o tiene lugar en los primeros años de la primaria o es un déficit que se arrastra muy mal. Incluso en casos donde no hay percepción de fracaso puede haber fracaso con respecto a lo que significa alfabetizar. Hoy nadie puede considerarse alfabetizado si está en situación de comprender mensajes simples, saber firmar o leer libros con léxico y sintaxis simplificada. Desde finales del siglo XX estamos asistiendo a una revolución en la que la digitalización de la información es parte de la vida cotidiana y la escuela ni se ha dado cuenta. Entonces sigue preparando para leer un conjunto limitadísimo de textos, sigue haciendo una alfabetización para el pizarrón. Trabajar con la diversidad de textos y alfabetizar con confianza y sin temor a circular a través de los múltiples tipos de textos y de soportes textuales del mundo contemporáneo es indispensable.

–¿Se puede decir que la escuela sigue siendo demasiado conservadora para niños de la era tecnológica?

–El sistema escolar es de evolución muy lenta. Históricamente ha sido muy poco permeable a cambios que la afectaban. Dos ejemplos: cuando apareció la birome (el bolígraf!!), la primera reacción del sistema educativo fue “eso no va a entrar acá porque arruina la letra”, y la escuela le hizo la guerra a ese instrumento: una guerra perdida de antemano (…) Lo mismo hizo cuando aparecieron las calculadoras de bolsillo y dijeron “eso va a arruinar el cálculo escolar y no van a entrar”. Y entraron con muchas dificultades, hasta que en algunos lugares descubrieron que podía hacerse un uso inteligente de la máquina de calcular. En ese contexto hay que ubicarse. La institución escolar siempre ha sido muy resistente a las novedades que no fueron generadas por ella.

–Ahora se resiste a la computadora.

–Es una tecnología de escritura y tiene ventajas innegables para la enseñanza. La primera reacción es de desconfianza. El primer acto reflejo es que si nos traen una, la ponemos con llave.

–¿Se puede alfabetizar igual en diferentes contextos sociales y culturales y con recursos distintos?

–Hay cosas que van a ser iguales y otras que son necesariamente distintas. Algo que les digo siempre a los maestros es: “¿Usted no sabe qué hacer el primer día? Lea en voz alta”. La experiencia de escuchar leer en voz alta no es una experiencia de todos los chicos antes de entrar a la escuela y es crucial para entender ese mundo insólito que tiene que ver con que hay estas patitas de araña (muestra las letras) en una hoja y que suscitan lengua.

–Es otra forma de enseñar a leer y escribir…

–Más que empezar con la pregunta típica de cómo hago para enseñar a leer y escribir, primero hay que enseñar algo acerca de lo que es la escritura y para qué sirve. El maestro tiene que comportarse como lector, como alguien que ya posee la escritura. La gran diferencia entre los chicos que han tenido libros y lectores a su alrededor y los que no los han tenido es que no tienen la menor idea del misterio que hay ahí adentro. Más que una maestra que empieza a enseñar, necesitan una maestra que les muestre qué quiere decir saber leer y escribir. Cuanta menos inmersión haya tenido antes, más hay que darle al inicio.

–¿El docente es consciente de que esta es una buena manera de enseñar a leer y escribir? Hay investigaciones que dicen que los maestros no leen.

–Ese es uno de los dramas del asunto porque se habla mucho del placer de la lectura, pero ¿cómo se transmite ese placer si el maestro nunca sintió ese placer porque leyó nada más que instrucciones oficiales, libros de “cómo hacer para”, leyó lo menos posible. Es muy difícil que ese maestro pueda transmitir un placer que nunca sintió y un interés por algo en lo que nunca se interesó. En toda América latina el reclutamiento de maestros viene de las capas menos favorecidas de la población. En muchos casos no hay aspiración a ser maestro. Y en ese sentido cambió, pasó de ser una profesión de alto prestigio social a una con relativo bajo prestigio social.

–¿Cuánto influye eso en la alfabetización de los niños?

–Mucho, porque si alguien está haciendo lo que hace porque no pudo hacer más, se va a sentir frustrado; y la frustración profesional no ayuda al ejercicio profesional.

Una escuela vieja. –¿Se avanzó en el modo de alfabetizar?

–Hay una visión muy instrumentalista que piensa lo mismo desde hace tantas décadas que da hasta lástima decirlo. Dice: “Primero vas a aprender la mecánica de las correspondencias grafofónicas y para eso mejor que ni pienses porque es un ejercicio mecánico de asociación de correspondencias. Después vas a aprender de corrido, y después vas a entender lo que estás leyendo y después, quizá, te venga esa cosa desde algún milagro llamada placer por la lectura”. En realidad, el placer por la lectura entre los chicos que tienen lectores a su alrededor es lo primero que se instala (…) Es lo primero, no lo último.

–Esta tendencia del placer antes que lo instrumental no está en práctica; seguimos con las viejas teorías. ¿Cómo se revierte eso?

–No es fácil. Lo que no consigo es que me den la lógica de la visión opuesta. Por ese lado hice investigaciones que revelan que los chicos piensan sobre la escritura antes y que lo que piensan es relevante y que es bueno tenerlo en cuenta.

–¿Sigue en vigencia esa idea de que el maestro es la autoridad que les enseña a niñitos que no saben nada?

–Siguen instaladas viejas ideas que son parte de la lentitud del sistema para reaccionar. A veces con el razonamiento de que si siempre se hizo así para qué cambiar (…) Una de las tendencias es regalarle el fracaso a la familia o al niño y no asumir la responsabilidad de que todos los chicos pueden aprender y deben aprender. Andan buscando desde antes que empiece el año escolar quiénes van a repetir o quiénes son los disléxicos o los que tienen alguna patología por la cual la cosa no va a andar. Y realmente todo cambia muy fuerte cuando el maestro dice “aquí no va a haber repetidores” y cuando asume desde el inicio que “aquí van a aprender todos”. Eso exige un involucramiento fuerte del maestro con el aprendizaje; ahí entramos en otra vertiente, en la que el oficio del maestro se ha ido burocratizando cada vez más y desprofesionalizando al mismo tiempo. Recibe instrucciones y las ejecuta: esa es la definición de un burócrata. En tanto, el profesional es el que sabe lo que está haciendo, por qué lo está haciendo y tiene una racionalidad y una especificidad que puede defender profesionalmente.

–¿Cómo se hace para sacar adelante a niños que concurren a escuelas donde hay un libro cada 40 alumnos, sin biblioteca ni computadora y el docente, además, atiende situaciones familiares, psicológicas?

–Enseñar a leer y escribir bajo los bombardeos es difícil. Cuando un maestro está convencido de que puede hacer algo termina descubriendo la manera de hacerlo, y si deja que el malestar general lo apabulle no va a poder hacer nada. Si acepta estar ahí es porque cree que algo puede hacer. Si forma parte de la desesperación colectiva, si se deprime junto con el ambiente, no va a poder hacer nada. Pero hay maestros creativos que consiguen llevar adelante algo que da esperanza… El maestro tiene que decir “aprender es posible”, como el médico decir “la salud es posible”.

No ho diu qualsevol!

A l’atenció del Director, Directora,

Benvolguda, benvolgut,

no sé si heu tingut mai l’oportunitat d’escoltar la Sra. Pilar Benejam, i menys encara si heu tingut la sort de ser-ne alumne. Jo només em compto entre els primers: els dels “escoltadors”, més o menys habituals. La Sra. Benejam és d’aquelles persones a qui escau, perfectament, allò de “Mestra de mestres”, en el seu cas no és cap exageració. La Pilar, que encara conserva deixos del parlar dolç de ses illes, sempre s’ha caracteritzar per ser un “esperit lliure”. Sempre ha dit el que pensava, sempre, sense importar-li les conseqüències que pogués tenir per la seva carrera professional. Sempre he pensat que no ha ocupat grans càrrecs dins del sistema precisament perquè tothora s’ha mantingut molt “enganxada a terra”: ha dit les coses pel seu nom, també les que no són políticament correctes, i ha gosat parlar de tothom, també dels mestres i dels professors, per bé i per mal.

Dins del nostre gremi, potser ho heu patit i tot, hi ha una tendència molt marcada a manifestar comportaments gremials; tot sovint ens porten problemes. Durant els anys que estar a la Inspecció d’Educació ho vaig comprovar més d’un cop: en avaluar negativament un interí de primer any, un funcionari en pràctiques, o fins i tot a l’hora de proposar l’obertura d’un expedient disciplinari per un comportament tipificat com a falta greu o molt greu, en tots aquest casos, us deia, la immensa majoria dels “companys de claustre” feien pinya al voltant seu i se’n “compadien”: ho explicaven tot, ho perdonaven tot, ho “oblidaven tot”. Mare meva!

Us recomano molt, per tant, que llegiu l’entrevista que li va fer el Sr. Pau Rodríguez del “Diari de l’Educació”. Aquest diari, per si no el coneixeu és del tot recomanable. Una mostra més de bona feina que fan persones del país de manera desinteressada. Si no els coneixeu us recomano que aneu al següent enllaç, s’ho val.

EL DIARI DE L’EDUCACIÓ
Fundació Periodisme Plural

http://diarieducacio.cat/qui-som/

Dit això, a veure quines respostes de la Sra. Benejam us semblen més suggerents? Diu veritats com a temples, també amb sortides intel·ligents: No li agrada la paraula excel·lència?: No gens! Excel·lent és un pernil! [riu]. Ja no hi cap res més, si és excel·lent, i això no passa mai.

Pilar Benejam: “El mestre més dolent ha de ser força bo”

Amb la publicació de ‘Quina educació volem?’ Benejam posa ordre al saber acumulat durant una trajectòria dedicada a l’escola i sobretot a la formació dels futurs mestres.
Pau Rodríguez
23.12.2014

http://diarieducacio.cat/pilar-benejam-el-mestre-mes-dolent-ha-de-ser-forca-bo/

Pilar-Benejam.1.-Foto-M.-Assumpta-Sendra-Mestre1

Pilar Benejam. /Foto: Assumpta Sendra

Als seus 77 anys, Pilar Benejam assegura que ja en té prou de cursos i conferències. Que tot el que sap i ha viscut, evidentment relacionat amb el que ella més coneix i aprecia, l’educació i la formació del professorat, ho deixa per escrit a Quina educació volem?, llibre publicat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat. En un moment de canvi, Benejam reivindica l’humanisme que ens aferra als valors fonamentals de l’educació i, amb una reconeguda carrera docent a l’esquena, no té por de carregar contra el conformisme i la indiferència a què s’aboca una certa part del col·lectiu de mestres catalans.

Benejam és catedràtica al departament de Didàctica de la Llengua, la Literatura i les Ciències socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, una institució a la qual ha estat vinculada des dels seus inicis. Geògrafa i pedagoga de formació, ha combinat sempre la tasca de formadora de docents a la UAB amb la feina de mestra a escoles com Talitha o Costa i Llobera.

La primera pregunta ja se la fa vostè al llibre. Quina educació volem?

Una educació coherent amb la tradició humanista que se centra en la dignitat de la persona humana. Que garanteixi llibertat, igualtat i participació. Tothom ha de tenir dret a una bona escola, que ensenyi a pensar. Ja ens ho deia Montaigne al segle XVI: l’ensenyament no és omplir un forat sinó encendre un foc. Aquestes són les idees fonamentals.

Sobta que en un moment d’incertesa i canvis, vostè reivindica no tant fer una escola nova, sinó portar a la pràctica els vells ideals.

Hi ha una gran bretxa entre el que se sap i el que es fa. Hi ha escoles i mestres boníssims, però en educació el mestre més dolent ha de ser força bo. I no hem aconseguit un bon sistema educatiu. Hi ha tot un coneixement i experiència de tradició humanista que es creu superada, s’afirma que el que cal és innovar… Jo crec que cal actualitzar la tradició humanista, perquè tot evoluciona, però és que per fer-ho abans cal estudiar-la!

I després portar-la a la pràctica. La relació entre teoria i pràctica, que vostè aborda al llibre, sempre ha estat un repte en l’educació.

Només cal mirar la formació del professorat i la pedagogia a la universitat. Els professors hi entren per mèrits acadèmics. I estic d’acord en que cal investigar, però si et dediques a formar mestres has de ser un professional.

Tenir un peu a l’escola.

Clar. Has d’haver tingut experiència. El coneixement pràctic no es pot obviar. En un estudi professional com és l’educació, a la força s’han de tenir en compte la teoria i la pràctica. Són dos coneixements que es complementen i es necessiten l’un a l’altre.

Vostè assenyala la formació del professorat com un dels dos elements clau per millorar el sistema educatiu. L’altre és l’educació compensatòria.

La intervenció compensatòria en les primeres edats són bàsiques per incidir en l’educació mental, afectiva i relacional de les persones. Hi insisteixen tots els psicòlegs. La ciència ha demostrat que és bàsic, tot i que l’Administració és el primer que menysprea, com el finançament de les escoles bressol. Les disfuncions i mancances s’han d’atacar quan es detecten, immediatament. I se’ls ha de donar suport i acompanyament tan temps com sigui necessari.

Ataquem el fracàs escolar massa tard?

Tots els problemes tenen solució, o si més no marge de millora. Sí que ens hi posem massa tard, com deia s’ha de fer quan abans millor, però també s’ha de dir que les persones es poden educar sempre. A partir de certes edats hi ha dues maneres de fer capgirar els joves: l’afecte i la confiança. Que se sentin apreciats, que se’n surtin en alguna cosa, encara que sigui en futbol… Que agafin confiança, però que no els diguin que són un 3, o un 2… Perquè senten que els diuen inútils.

Els ho diuen cada dos o tres dies, sovint.

Els destrossen l’autoimatge.

Però per tenir una educació compensatòria calen recursos. Vetlladors, personal de suport, ràtios més reduïdes, escoles bressol per a tots…

És el diner més ben gastat. O mestres o presons, què t’estimes més? A veure, què en faràs d’un noi que fracassa als 14 anys? Li queden 80 anys de vida! Com a societat no podem consentir que no es doni a tothom la base per poder viure bé. Perquè després els “fracassats” es defensen amb l’agressivitat o la indiferència.

Vostè sosté que l’afecte i la confiança són els últims salvavides que els queden als alumnes en aquestes situacions. Els mestres de Secundària estan prou preparats per garantir aquest enfocament de la seva educació?

Si ho dius per la formació que han rebut, és evident que no. Sempre s’ha cregut que qui sap, sap ensenyar, i no és així. No només, almenys. El màster de formació del professorat acaba sent un curset d’unes hores a la tarda amb poques pràctiques.

Haurien de rebre més formació docent?

És que un llicenciat en història, després de quatre anys, arriba al màster [que dura un any] i li fan fer més història. Prou! Que faci més pràctiques, més didàctica de la història, i que passi de la teoria a la pràctica i viceversa contínuament.

La formació per a Primària, el Grau en Educació, no són un sinó quatre anys. Però sembla que també insuficients. Per què?

Hi ha hagut molta gent que ha sabut pensar com ha de ser la formació. A Anglaterra, Alemanya, Finlàndia, França… s’han fet projectes que coincideixen bastant. Per exemple, caldria que els estudiants fessin una formació científica prèvia, que els fes desenvolupar el pensament científic. Un altre dels problemes és que es percep el Magisteri com uns estudis per accedir a una professió que t’eleva un primer graó en l’escala social. I hauria de ser el graó més elevat.

No tenim bons docents perquè la professió no té una bona consideració social. Però com la podem dotar de bona consideració si mai hi entren els millors?

És un peix que es mossega la cua. I ve d’antic. Per què a Finlàndia ho són molt, de considerats? Potser perquè allà als alumnes els fan llegir la Bíblia i interpretar-la des del segle XVI. Aquí no hem tingut cadira i mestre per a tothom fins al 1983.

Un dels plantejaments de millora de la formació del professorat és augmentar l’exigència l’accés a la carrera. La Generalitat incorporarà un examen específic per als aspirants a mestres, que avaluï entre altres capacitats la sensibilitat social o artística.

Sí, i també i sobretot la llengua, escrita i oral. És l’instrument bàsic de l’activitat mental. Si durant la carrera encara hem d’ensenyar a escriure i parlar, malament anem.

En general sortim poc formats en comunicació?

Sí, igual que també ens manca bagatge cultural. Però això ens falta a tots, en aquest país. Un altre cop diria que aquí no s’ha escolaritzat tothom fins el 1983, així que portem un decalatge evident amb altres països. Però per això als mestres els exigiria més. Un examen escrit i oral, per saber com s’expressen, quin grau d’avidesa, d’expressió, de resposta tenen. I la cultura general: quin és l’últim llibre que han llegit? L’últim concert al qual han anat?

De la lectura del llibre se’n desprèn certa crítica al cos de mestres. Destaca que hi ha un col·lectiu de docents molt actiu i innovador, però que no són majoria.

El funcionariat és nefast…

No ho digui gaire alt, que se’ns revolten els mestres!

Jo n’era, de funcionària, eh? Però no en volia ser! Durant anys vam demanar contracte laboral, com a Anglaterra, que et garanteixi una estabilitat però a la vegada que t’obligui a retre compte del que fas, a justificar la teva feina. No pot ser que hi hagi persones que no vulguin fer l’esforç d’ensenyar bé i els haguem de tenir fins els 65 anys. No es pot tolerar.

Al mestre se l’avalua poc?

A nivell d’aula molt poc. Hi ha molta paperassa que s’hauria d’alleugerir, per part dels inspectors. El que haurien de fer és estar a la classe observant una bona temporada.

Molt pocs mestres observen les classes dels seus companys, per exemple.

A la gent no li agrada que li entrin a classe i això és bàsic. Trobo que és positiu. El mestre aprèn molt. Però molts mestres tenen la inseguretat de que no vegin el que fan.

Tornant al llibre. Un dels pilars en què vostè fonamenta l’educació és la igualtat. Abans parlàvem de l’educació compensatòria. Sovint l’escola és igualitària, però el problema ve de fora. Com s’educa davant les desigualtats?

La desigualtat rau en la família en què has nascut. Per això d’entrada cal donar qualitat a l’escola pública. Que tingui les condicions òptimes per a que tothom pugui progressar. Part de la desigualtat no es podrà remeiar des de l’escola, però el mestre pot ajudar a diferenciar entre el que un alumne és i el que un alumne té. El que un té no fa el que un és, i en això el mestre ha de saber donar exemple, que sigui capaç d’apreciar les coses que no valen diners, que vagi vestit manera modesta…

Però com convences un nen que l’important és el que ell és i no el que té?

D’entrada el que deia ara. Que està de moda tal marca? El mestre no la porta. L’escola dóna exemple, valora els pupitres còmodes però no luxosos, les pilotes que no són cares… I revestir això amb un discurs que doni confiança als nens. Un cop un nen em va preguntar: “Per què he d’aprendre geografia si acabaré venent al mercadillo?” En aquesta situació te les has d’empescar per fer-li veure que la geografia és importantíssima per a vendre en un mercadillo. Que si el cotó ve d’Egipte… [riu] És difícil lluitar contra la televisió, per exemple. Però l’escola ha de ser capaç d’obrir una finestra a un tipus de societat igualitària.

Per últim, carrega contra l’entrada dels elements del lliure mercat a l’educació. Per què?

Les idees neoliberals han entrat a totes les capes de la societat, també a l’escola, i pretenen jerarquitzar, seleccionar els millors, els més competitius, els més emprenedors. Jo sóc partidària de preservar a l’escola l’educació general bàsica. La cultura que necessita tot ciutadà d’una democràcia. La gent ha de saber pensar, i després ja emprendrà! No posem l’arada davant els bous. Necessitem formar persones, i no parlar d’excel·lència.

No li agrada la paraula excel·lència!

No gens! Excel·lent és un pernil! [riu]. Ja no hi cap res més, si és excel·lent, i això no passa mai.

Si teniu Reus a prop, aneu-hi!

A l’atenció de la Directora, Director

Benvolgut, benvolguda,

si sou de Reus, de la seva comarca o de les properes, us voldria fer una recomanació molt especial, i sincera: visiteu l’exposició que es va inaugurar tot just ahir, dia vuit de maig de 2014 a la Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus: “Desenterrant el silenci”: Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar”. Un títol d’allò més escaient per una iniciativa digna de reconeixement. La seva Directora, la Sra. Cristina Garreta, ha tingut l’amabilitat de fer-ho saber. En el seu correu electrònic em diu:

Hem intentat contextualitzar l’exposició amb material bibliogràfic, tal i com ens correspon. Ens hem trobat estirant el fil de l’educació en temps de la República, l’escola del moment, els ideals d’un país
en construcció, els antecedents d’una escola activa i catalana que també va impregnar la nostra ciutat. Hem trobat llibres procedents del donatiu de la biblioteca de l’Escola Prat de la Riba i d’altres particulars.

En aquest viatge ha aparegut l’estimada Donya Cèlia Artiga, i ens hi han guiat l’Àngels Ollé, la Cori Bach i el mestre col·leccionista Biel Pubill. “Ensenyar a pensar” és el títol del material didàctic de l’exposició que va en aquesta direcció, i ha estat el punt de partida de tot plegat. N’estem contents d’aquest viatge que només hem pogut iniciar, i us convidem molt especialment a vosaltres, persones del món de l’educació, properes a la sensibilitat del moment que aquest treball recupera en els diferents actes.

cartell

Del fullet de presentació de l’exposició, que us adjunto, us en destaco els textos del director d’aquest projecte, el Sr. Sergi Bernal, i el del Director del Memorial Democràtic de Catalunya, el Sr. Jordi Palou-Loverdos :

Antoni Benaiges, el mestre que ensenyava a ser lliures. Aquesta és la història d’una promesa incomplerta feta per un mestre que fou assassinat l’any 1936 pel feixisme, una promesa truncada per l’odi, una vida dedicada a l’ensenyament enterrada durant 75 anys. El somni truncat dels nens d’un poble de Burgos de veure per primera vegada el mar; i el d’uns homes i dones, els mestres, que volien construir un país modern i de progrés. Aquesta mostra és un just reconeixement, un petit homenatge al mestre de Mont-roig del Camp, Antoni Benaiges, oblidat en una fossa comuna, i als altres homes i dones igualment assassinats que estaven amb ell a les muntanyes de La Pedraja (Burgos). Coneixem per no repetir; recordem després de l’oblit.

Sergi Bernal

6 anys després de l’inici de la Guerra Civil, el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya prossegueix honorant persones que van patir una mort violenta per motius de consciència, ideològics o socials. L’exposició “Desenterrant el silenci” mostra, a partir de la fotografia, com l’exhumació d’una fossa en un poblet de Burgos desenterra una història personal amb intenses connexions amb Catalunya, oblidada durant dècades. El mestre català Antoni Benaiges és un exemple de persona compromesa amb l’ensenyament i la societat. Amb aquesta exposició es vol homenatjar la seva figura i la de tants altres mestres, homes i dones, que van patir la repressió, en molts casos perdent-hi la vida, a causa del seu compromís amb els valors democràtics i humans.

Jordi Palou-Loverdos, director del Memorial Democràtic

Precisament, no fa gaire dies, presentant-vos el programa de l’Escola d’Estiu de de Rosa Sensat d’enguany, us tornava a parlar dels “Mestres de la República”, de la seva vàlua pedagògica, cívica i humana. El mestre Antoni Benaiges, fill de Mont-roig del Camp en seria un molt bon exemple, Tan de bo que fóssim capaços, com va dir la Marta Mata, de relligar el nostre passat pedagògic amb el present de les nostres escoles i instituts, tan de bo. No ho perdeu de vista, per favor, en tenim l’obligació.

pedagogs

Cliqueu aquí per veure el programa.

 

Quan les paraules fan nosa

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,
ara fa tot just un any rebia un correu-e de la Sra. M. Antònia Canals. Va ser la primera resposta a un de meu. Li ho feia en tan que Inspector d’Educació. La seva resposta començava així:
“Primerament em disculpo del gran retard en respondre; he estat molts dies sense obrir el correu. El vostre , m’ha sorprès d’una forma especial, doncs és el primer que rebo en aquest sentit, d’algú de la casa gran. … i escriviu al GAMAR com a “associació”. Això m’encanta, però he de dir-vos que no és exacte. Sóc una persona sola, amb ajudes voluntàries, no fixes, i força escasses.”

No trobeu que serà millor que, simplement, calli i que llegiu “l’homenatge” que li reten els Srs. Cela i Palou a l’edició de dissabte de l’ARA?

Maria Antònia Canals

Els que som testimonis de la feina que fa Maria Antònia Canals als seus 81 anys podem arribar a pensar que hi ha dues o més Maries Antònies, perquè avui la veus a Girona, demà saps que va a Vic, demà passat visita una escola de les Terres de l’Ebre i els altres tres dies continua fent els dossiers i els quaderns de treball sobre matemàtiques que li publica Rosa Sensat i que recullen una mostra important dels materials que ha fet servir aquesta dona tan extraordinària al llarg de la seva vida. A partir de l’atenta observació d’aquests materials pots descobrir les parts més profundes del seu pensament pedagògic. Una vida dedicada a l’exercici de la docència. Mestra i llicenciada en ciències exactes, Canals va ser la fundadora de l’Escola Ton i Guida, un dels centres emblemàtics del Cepepc que va funcionar molts anys en un barri obrer de Barcelona.

És mestra de mestres, divulgadora dels corrents més avançats en la didàctica de les matemàtiques, però que, com passa sempre quan et trobes amb una dona del seu talent, les seves aportacions en aquest camp es poden extrapolar a altres àmbits escolars. El pròleg d’aquests dossiers, l’autora els dedica a tots els mestres i a totes les mestres amb el desig que se’ns encomani la seva esperança il·lusionada per anar millorant els nivells d’aprenentatge dels alumnes. Per tant, van dedicats a tots els que estimem aquest bell ofici i que ens sentim deutors de la Maria Antònia.

Si heu comptat els dies de la setmana, veureu que en falta un. El setè, que la Maria Antònia, una dona de fortes conviccions religioses, deu aprofitar per descansar. Ens temem, veient la feina que fa i aquesta capacitat d’estar a tot arreu ajudant tothom, que en aquest punt aquestes conviccions són una mica més laxes.

Si el pastís d’aniversari ha de tenir les espelmes que mereix ens faltaran abelles. Quantes? Vinga, podem comptar-les.

Jaume Cela és mestre i escriptor i Juli Palou és doctor en filosofia i educador