Category Archives: models escolars

Fer escola, de veritat

A l’atenció del Director/a
Benvolguda, benvolgut,
a les sessions de formació o d’assessorament una de les queixes que escolto més sovint fa referència a l’extensió del currículum. Sovint, també, em formulen preguntes trampa: Això que diu el currículum s’ha de fer? Jo em repeteixo com l’all: en un Estat de Dret, que ho vulgui ser, allò publicat al DOGC cal fer-ho ja que, de fet, concreta l’encàrrec que la societat, a través dels seus representants electes, ens fa per l’escola. Així de senzill. La llàstima, però, és MOLTS mestres i professors no se l’han llegir mai el currículum. Si ens prenguéssim la professió més seriosament, que caldria,  el Servei de Publicacions del DE hauria de fer unes tirades molt grans de les dues publicacions que contenen els currículums de les dues etapes obligatòries, no? Us  ben asseguro que no és el cas. Ben al contrari, a la majoria de centres, que conec, aquesta publicació està “immaculada” en un prestatge de la direcció, de la sala de mestres o de la biblioteca. Si no és el vostre cas us dono la més sincera enhorabona.
Els mestres acostumen a transferir la responsabilitat de decidir QUÈ fer i de COM fer-ho als llibres de text, analògics o digitals. És una llàstima molt gran. En fer-ho hipotequen la seva capacitat de creativitat pedagògica i limiten les possibilitats de fer moltes coses que tindrien molt de sentit pels seus alumnes. Aquesta capacitat amagada només apareix en els dies en què per raons imprevistes “no poden fer el que tenien previst”. Aquests dies que ha fet molt de fred i que ha nevat a moltes escoles n’han aparegut molts exemples. Mireu, per exemple, el vídeo que us recomano. No encerto a trobar-hi resposta. Per  què aquest mestre tan bo no decideix tot l’any a fer el que ell vol amb els seus alumnes? Potser ho fa i jo no ho sé, és clar. Tan de bo. Me n’alegraria molt pels seus alumnes.
I a la vostra escola què passa aquesta mena de dies? Què s’hi fa?
L’arbre blanc

En un apunt de la setmana passada lloava la improvisació dels mestres i en dies com ahir, en què el temps ens va posar a prova, estic segur que va sortir en grans dosis a les escoles del país.

https://picasaweb.google.com/104829037460019295380/Nevada2DeFebrerDel2012?feat=flashalbum#

Us vull explicar què vam fer dijous quan vam arribar a l’escola i ens vam trobar amb un paisatge finès i la meitat dels alumnes de sisè. D’entrada vam ajuntar les dues classes i vam decidir no fer sessions normals; no era gaire lògic aplicar la programació establerta si faltaven tants alumnes. Era el moment de fer alguna cosa divertida aprofitant el paisatge i vam optar per la fotografia de neu. En un parell de minuts vam recórrer els diferents cicles a la cerca de càmeres de fotos i en vam aconseguir suficients per fer grupets de tres o quatre. Tot seguit, ben abrigats, van sortir al pati i van fer un munt de fotos artístiques en el magnífic pati que tenim. Després de visionar-les i comentar-les junts en vam triar unes quantes per penjar al bloc de l’escola i vam decidir que n’enviaríem alguna a en Tomàs Molina del Temps a TV3 i a l’ARA.
Al TeleNotícies Vespre, en prime time i amb un share superior al 27%, va sortir una de les nostres fotos. No cal que us digui que el tema va ser llargament comentat i motiu d’orgull pels alumnes, els mestres i els pares de l’escola l’endemà.

No ho dic pel títol

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

ara mateix no em ve de gust agafar l’article per la qüestió, problema més aviat en diria, de la progressiva feminització de la funció docent. A les Llars d’Infants recordo que el curs passat una bona directora en feia saber la seva preocupació pels comentaris de força famílies en relació a un membre masculí del seu equip docent, en desconfiaven: “Què hi fa un noi treballant aquí?” Ja us podeu imaginar per on anaven els trets. Comparteixo l’opinió del psiquiatre francès, ens caldrien models masculins de mestre de pàrvuls i de primària (un dia us comentaré com ho resolen a Dinamarca).

Deia que no volia anar per aquí. Voldria reclamar la vostra atenció en una frase del darrer paràgraf: penso que no hauríem de deixar com a cosa del passat aquell mestre o aquella mestra que vetllen perquè cap talent no es perdi. A casa nostra, si un alumne no és “bo” en llengua i matemàtiques ja ha de tenir necessàriament un problema i formarà part, probablement, de la llista prioritzada d’alumnes que “s’haurà de mirar l’EAP” aquell curs. Voleu dir que no hauríem de començar a mirar-nos el món amb més amplitud i creure’ns, d’una vegada, que això de les intel·ligències múltiples no és cap carallotada? Si la vida del centre ens ho està dient cada dia. Que potser no hi ha membres del vostre claustre que tenen més traça en les relacions humanes que d’altres? D’això se’n diu intel·ligència interpersonal, no?. Doncs això, mirem de trobar el talent de cada alumne, TOTS en tenen un: un s’emocionen davant la música (encara que els seus pares no el portin a música), un altre és d’allò més feliç quan pot bellugar el seu cos (i ningú el porta a una extraescolar que li permeti gaudir-ne), un altre es passaria hores mirant obres d’art, un altre és una apassionat dels debats orals, un altre de les històries de vida, un altre… Si les Escoles i els Instituts fossin prou flexibles com per poder detectar el talent de cada alumne sóc del parer que l’anomenat “fracàs escolar” baixaria uns quants punts ja que el pla d’estudis d’aquell alumne se sostindria, sobretot, en allò que li agrada i és bo. A part, és clar, que el seu autoconcepte com a “escolar” s’enfilaria. Estaria bé, pensar-hi.

Nens i nenes

NARCÍS COMADIRA

03/09/2011

Ara que les escoles estan a punt de començar el curs, el magazín de Le Figaro dedica a l’educació un dels seus dossiers, sempre interessants. Sembla que, a França, hi ha un autèntic rebombori perquè als manuals nous hi apareix, més o menys clara, l’americana “teoria del gènere”. Segons aquesta teoria, la diferència entre home i dona, la identitat sexual, és una construcció social, sense lligams amb el sexe biològic. Dit amb un eslògan: no es neix home ni dona, se n’esdevé.

 

Com es pot comprendre, tot això ha fet saltar l’Església catòlica, alguns membres de la qual veuen en aquesta teoria una campanya de promoció de l’homosexualitat. Però tampoc no ha agradat entre els que fonamenten la seva visió del món en l’evolucionisme darwinista. La discussió està servida i, a França, tot això de discutir agrada molt. Per uns, la biologia mana, per d’altres, la societat.

A part d’aquesta discussió teòrica sobre si és bo ensenyar la teoria del gènere i supeditar-hi la construcció de la identitat personal, el psiquiatre infantil Stéphane Clerget ja fa temps que ha llançat un crit de guerra: Il faut sauver les garçons! [Cal salvar els nois!]. Aquest jove psiquiatre diu que l’escola -sempre a França, aquí no ho sé, però em temo que és igual- està en mans de dones, i que, per tant, els nens creixen mancats de la presència masculina. A sobre, l’augment de divorcis ha fet que els nens només vegin els pares els caps de setmana, o sigui que lliguen la figura paterna amb la festa i la diversió. I la materna, amb el control i l’autoritat domèstica. I com que a l’escola “els subjectes que se suposa que en saben” (l’expressió és lacaniana) també són dones, resulta que els pobres nens pugen absolutament desconcertats, sense model. El jove psiquiatre demana urgentment la paritat en l’ensenyament. I també en la custòdia dels fills. Cal salvar els nois!

Que en l’ensenyament hi ha massa dones és possible. Ha desaparegut aquella figura respectable del vell mestre d’escola, ple de saviesa i d’autoritat, que podia ser un model per als nois. Albert Camus diu que ho deu tot al seu mestre d’escola. Igualment, Charles Péguy lloa el mestre que va saber veure el talent del deixeble i el va encaminar als estudis de la gramàtica i la literatura.

Ja sé que això avui dia és impossible. La massificació de l’escola no ho permet i la població diversa i nombrosa fa que els ensenyants hagin de fer de tot. Però de vegades penso que no hauríem de deixar com a cosa del passat aquell mestre o aquella mestra que vetllen perquè cap talent no es perdi. Segurament sóc un somiatruites. Però bona part de les desgràcies d’aquest país vénen de la manca d’un ensenyament eficaç. Retallar diners a l’ensenyament és retallar el futur del país. I bona part del mal funcionament de l’ensenyament ve dels sous miserables que cobren els mestres. Quina autoritat poden tenir, quin prestigi social -això també és educatiu- si cobren com cobren? Nens i nenes neixen i es fan. Els mestres i les mestres els ajuden a fer-se.