Category Archives: mestres

No ho diu qualsevol!

A l’atenció del Director, Directora,

Benvolguda, benvolgut,

no sé si heu tingut mai l’oportunitat d’escoltar la Sra. Pilar Benejam, i menys encara si heu tingut la sort de ser-ne alumne. Jo només em compto entre els primers: els dels “escoltadors”, més o menys habituals. La Sra. Benejam és d’aquelles persones a qui escau, perfectament, allò de “Mestra de mestres”, en el seu cas no és cap exageració. La Pilar, que encara conserva deixos del parlar dolç de ses illes, sempre s’ha caracteritzar per ser un “esperit lliure”. Sempre ha dit el que pensava, sempre, sense importar-li les conseqüències que pogués tenir per la seva carrera professional. Sempre he pensat que no ha ocupat grans càrrecs dins del sistema precisament perquè tothora s’ha mantingut molt “enganxada a terra”: ha dit les coses pel seu nom, també les que no són políticament correctes, i ha gosat parlar de tothom, també dels mestres i dels professors, per bé i per mal.

Dins del nostre gremi, potser ho heu patit i tot, hi ha una tendència molt marcada a manifestar comportaments gremials; tot sovint ens porten problemes. Durant els anys que estar a la Inspecció d’Educació ho vaig comprovar més d’un cop: en avaluar negativament un interí de primer any, un funcionari en pràctiques, o fins i tot a l’hora de proposar l’obertura d’un expedient disciplinari per un comportament tipificat com a falta greu o molt greu, en tots aquest casos, us deia, la immensa majoria dels “companys de claustre” feien pinya al voltant seu i se’n “compadien”: ho explicaven tot, ho perdonaven tot, ho “oblidaven tot”. Mare meva!

Us recomano molt, per tant, que llegiu l’entrevista que li va fer el Sr. Pau Rodríguez del “Diari de l’Educació”. Aquest diari, per si no el coneixeu és del tot recomanable. Una mostra més de bona feina que fan persones del país de manera desinteressada. Si no els coneixeu us recomano que aneu al següent enllaç, s’ho val.

EL DIARI DE L’EDUCACIÓ
Fundació Periodisme Plural

http://diarieducacio.cat/qui-som/

Dit això, a veure quines respostes de la Sra. Benejam us semblen més suggerents? Diu veritats com a temples, també amb sortides intel·ligents: No li agrada la paraula excel·lència?: No gens! Excel·lent és un pernil! [riu]. Ja no hi cap res més, si és excel·lent, i això no passa mai.

Pilar Benejam: “El mestre més dolent ha de ser força bo”

Amb la publicació de ‘Quina educació volem?’ Benejam posa ordre al saber acumulat durant una trajectòria dedicada a l’escola i sobretot a la formació dels futurs mestres.
Pau Rodríguez
23.12.2014

http://diarieducacio.cat/pilar-benejam-el-mestre-mes-dolent-ha-de-ser-forca-bo/

Pilar-Benejam.1.-Foto-M.-Assumpta-Sendra-Mestre1

Pilar Benejam. /Foto: Assumpta Sendra

Als seus 77 anys, Pilar Benejam assegura que ja en té prou de cursos i conferències. Que tot el que sap i ha viscut, evidentment relacionat amb el que ella més coneix i aprecia, l’educació i la formació del professorat, ho deixa per escrit a Quina educació volem?, llibre publicat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat. En un moment de canvi, Benejam reivindica l’humanisme que ens aferra als valors fonamentals de l’educació i, amb una reconeguda carrera docent a l’esquena, no té por de carregar contra el conformisme i la indiferència a què s’aboca una certa part del col·lectiu de mestres catalans.

Benejam és catedràtica al departament de Didàctica de la Llengua, la Literatura i les Ciències socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, una institució a la qual ha estat vinculada des dels seus inicis. Geògrafa i pedagoga de formació, ha combinat sempre la tasca de formadora de docents a la UAB amb la feina de mestra a escoles com Talitha o Costa i Llobera.

La primera pregunta ja se la fa vostè al llibre. Quina educació volem?

Una educació coherent amb la tradició humanista que se centra en la dignitat de la persona humana. Que garanteixi llibertat, igualtat i participació. Tothom ha de tenir dret a una bona escola, que ensenyi a pensar. Ja ens ho deia Montaigne al segle XVI: l’ensenyament no és omplir un forat sinó encendre un foc. Aquestes són les idees fonamentals.

Sobta que en un moment d’incertesa i canvis, vostè reivindica no tant fer una escola nova, sinó portar a la pràctica els vells ideals.

Hi ha una gran bretxa entre el que se sap i el que es fa. Hi ha escoles i mestres boníssims, però en educació el mestre més dolent ha de ser força bo. I no hem aconseguit un bon sistema educatiu. Hi ha tot un coneixement i experiència de tradició humanista que es creu superada, s’afirma que el que cal és innovar… Jo crec que cal actualitzar la tradició humanista, perquè tot evoluciona, però és que per fer-ho abans cal estudiar-la!

I després portar-la a la pràctica. La relació entre teoria i pràctica, que vostè aborda al llibre, sempre ha estat un repte en l’educació.

Només cal mirar la formació del professorat i la pedagogia a la universitat. Els professors hi entren per mèrits acadèmics. I estic d’acord en que cal investigar, però si et dediques a formar mestres has de ser un professional.

Tenir un peu a l’escola.

Clar. Has d’haver tingut experiència. El coneixement pràctic no es pot obviar. En un estudi professional com és l’educació, a la força s’han de tenir en compte la teoria i la pràctica. Són dos coneixements que es complementen i es necessiten l’un a l’altre.

Vostè assenyala la formació del professorat com un dels dos elements clau per millorar el sistema educatiu. L’altre és l’educació compensatòria.

La intervenció compensatòria en les primeres edats són bàsiques per incidir en l’educació mental, afectiva i relacional de les persones. Hi insisteixen tots els psicòlegs. La ciència ha demostrat que és bàsic, tot i que l’Administració és el primer que menysprea, com el finançament de les escoles bressol. Les disfuncions i mancances s’han d’atacar quan es detecten, immediatament. I se’ls ha de donar suport i acompanyament tan temps com sigui necessari.

Ataquem el fracàs escolar massa tard?

Tots els problemes tenen solució, o si més no marge de millora. Sí que ens hi posem massa tard, com deia s’ha de fer quan abans millor, però també s’ha de dir que les persones es poden educar sempre. A partir de certes edats hi ha dues maneres de fer capgirar els joves: l’afecte i la confiança. Que se sentin apreciats, que se’n surtin en alguna cosa, encara que sigui en futbol… Que agafin confiança, però que no els diguin que són un 3, o un 2… Perquè senten que els diuen inútils.

Els ho diuen cada dos o tres dies, sovint.

Els destrossen l’autoimatge.

Però per tenir una educació compensatòria calen recursos. Vetlladors, personal de suport, ràtios més reduïdes, escoles bressol per a tots…

És el diner més ben gastat. O mestres o presons, què t’estimes més? A veure, què en faràs d’un noi que fracassa als 14 anys? Li queden 80 anys de vida! Com a societat no podem consentir que no es doni a tothom la base per poder viure bé. Perquè després els “fracassats” es defensen amb l’agressivitat o la indiferència.

Vostè sosté que l’afecte i la confiança són els últims salvavides que els queden als alumnes en aquestes situacions. Els mestres de Secundària estan prou preparats per garantir aquest enfocament de la seva educació?

Si ho dius per la formació que han rebut, és evident que no. Sempre s’ha cregut que qui sap, sap ensenyar, i no és així. No només, almenys. El màster de formació del professorat acaba sent un curset d’unes hores a la tarda amb poques pràctiques.

Haurien de rebre més formació docent?

És que un llicenciat en història, després de quatre anys, arriba al màster [que dura un any] i li fan fer més història. Prou! Que faci més pràctiques, més didàctica de la història, i que passi de la teoria a la pràctica i viceversa contínuament.

La formació per a Primària, el Grau en Educació, no són un sinó quatre anys. Però sembla que també insuficients. Per què?

Hi ha hagut molta gent que ha sabut pensar com ha de ser la formació. A Anglaterra, Alemanya, Finlàndia, França… s’han fet projectes que coincideixen bastant. Per exemple, caldria que els estudiants fessin una formació científica prèvia, que els fes desenvolupar el pensament científic. Un altre dels problemes és que es percep el Magisteri com uns estudis per accedir a una professió que t’eleva un primer graó en l’escala social. I hauria de ser el graó més elevat.

No tenim bons docents perquè la professió no té una bona consideració social. Però com la podem dotar de bona consideració si mai hi entren els millors?

És un peix que es mossega la cua. I ve d’antic. Per què a Finlàndia ho són molt, de considerats? Potser perquè allà als alumnes els fan llegir la Bíblia i interpretar-la des del segle XVI. Aquí no hem tingut cadira i mestre per a tothom fins al 1983.

Un dels plantejaments de millora de la formació del professorat és augmentar l’exigència l’accés a la carrera. La Generalitat incorporarà un examen específic per als aspirants a mestres, que avaluï entre altres capacitats la sensibilitat social o artística.

Sí, i també i sobretot la llengua, escrita i oral. És l’instrument bàsic de l’activitat mental. Si durant la carrera encara hem d’ensenyar a escriure i parlar, malament anem.

En general sortim poc formats en comunicació?

Sí, igual que també ens manca bagatge cultural. Però això ens falta a tots, en aquest país. Un altre cop diria que aquí no s’ha escolaritzat tothom fins el 1983, així que portem un decalatge evident amb altres països. Però per això als mestres els exigiria més. Un examen escrit i oral, per saber com s’expressen, quin grau d’avidesa, d’expressió, de resposta tenen. I la cultura general: quin és l’últim llibre que han llegit? L’últim concert al qual han anat?

De la lectura del llibre se’n desprèn certa crítica al cos de mestres. Destaca que hi ha un col·lectiu de docents molt actiu i innovador, però que no són majoria.

El funcionariat és nefast…

No ho digui gaire alt, que se’ns revolten els mestres!

Jo n’era, de funcionària, eh? Però no en volia ser! Durant anys vam demanar contracte laboral, com a Anglaterra, que et garanteixi una estabilitat però a la vegada que t’obligui a retre compte del que fas, a justificar la teva feina. No pot ser que hi hagi persones que no vulguin fer l’esforç d’ensenyar bé i els haguem de tenir fins els 65 anys. No es pot tolerar.

Al mestre se l’avalua poc?

A nivell d’aula molt poc. Hi ha molta paperassa que s’hauria d’alleugerir, per part dels inspectors. El que haurien de fer és estar a la classe observant una bona temporada.

Molt pocs mestres observen les classes dels seus companys, per exemple.

A la gent no li agrada que li entrin a classe i això és bàsic. Trobo que és positiu. El mestre aprèn molt. Però molts mestres tenen la inseguretat de que no vegin el que fan.

Tornant al llibre. Un dels pilars en què vostè fonamenta l’educació és la igualtat. Abans parlàvem de l’educació compensatòria. Sovint l’escola és igualitària, però el problema ve de fora. Com s’educa davant les desigualtats?

La desigualtat rau en la família en què has nascut. Per això d’entrada cal donar qualitat a l’escola pública. Que tingui les condicions òptimes per a que tothom pugui progressar. Part de la desigualtat no es podrà remeiar des de l’escola, però el mestre pot ajudar a diferenciar entre el que un alumne és i el que un alumne té. El que un té no fa el que un és, i en això el mestre ha de saber donar exemple, que sigui capaç d’apreciar les coses que no valen diners, que vagi vestit manera modesta…

Però com convences un nen que l’important és el que ell és i no el que té?

D’entrada el que deia ara. Que està de moda tal marca? El mestre no la porta. L’escola dóna exemple, valora els pupitres còmodes però no luxosos, les pilotes que no són cares… I revestir això amb un discurs que doni confiança als nens. Un cop un nen em va preguntar: “Per què he d’aprendre geografia si acabaré venent al mercadillo?” En aquesta situació te les has d’empescar per fer-li veure que la geografia és importantíssima per a vendre en un mercadillo. Que si el cotó ve d’Egipte… [riu] És difícil lluitar contra la televisió, per exemple. Però l’escola ha de ser capaç d’obrir una finestra a un tipus de societat igualitària.

Per últim, carrega contra l’entrada dels elements del lliure mercat a l’educació. Per què?

Les idees neoliberals han entrat a totes les capes de la societat, també a l’escola, i pretenen jerarquitzar, seleccionar els millors, els més competitius, els més emprenedors. Jo sóc partidària de preservar a l’escola l’educació general bàsica. La cultura que necessita tot ciutadà d’una democràcia. La gent ha de saber pensar, i després ja emprendrà! No posem l’arada davant els bous. Necessitem formar persones, i no parlar d’excel·lència.

No li agrada la paraula excel·lència!

No gens! Excel·lent és un pernil! [riu]. Ja no hi cap res més, si és excel·lent, i això no passa mai.

Ni un duro, i tan tranquils!

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,
que la formació inicial dels mestres i dels professors resulta fonamental per millorar els resultats dels alumnes diria que ningú ho posa en dubte. Em sembla que fou Gregorio Luri que va dir alguna cosa com ara: Cap sistema educatiu pot superar la qualitat dels seus mestres. Pot sonar excessiu però tot sembla indicar que les coses van per aquí.

Per tant, segur que la formació inicial és determinant. Ara bé, també ho és, i molt, la formació permanent. I tot sembla indicar que pot arribar a ser més determinant que la formació inicial.

En una recomanació de l’any 2009 el Consell de la Unió Europea s’hi pot llegir quelcom que, encara avui, resulta d’absoluta vigència a l’hora de reflexionar sobre el procés de la professionalització docent: “és essencial que l’ensenyament inicial del professorat, el suport en l’inici de la seva carrera i l’ensenyament professional continuat es tractin como un tot coherent”. […] No hi ha programa de formació inicial del professorat, per complet que sigui, que pugui capacitar el professorat de totes les competències que necessitaran al llarg de la seva biografia professional. Els professors han de reflexionar sobre les seves pròpies necessitats d’aprenentatge en el context del seu entorn escolar específic i participar en programes de perfeccionament professional continuat degudament adaptats a les seves necessitats concretes i als reptes als quals s’enfronten”. (CONSEJO DE LA UNIÓN EUROPEA: “Conclusiones del Consejo del 26 de noviembre de 2009 sobre el desarrollo profesional de profesores y directores de Escuelas”. Diario Oficial de la Unión Europea, 12/12/2009, p.2-4)

Ho recordeu que anys a el Departament tenia Plans de Formació Permanent de Zona? Ho recordeu que en l’àmbit dels Centres de Recursos Pedagògics hi havia Comissions que determinaven les priorittats formatives de la seva zona i administraven un pressupost anual? Recordeu que les escoles i els instituts podien presentar demandes de formació en centre? Ho recordeu tot això? Doncs tenim persones treballant dins del sistema que, simplement, no ho han vist mai: ja fa més de tres anys que el Departament d’Ensenyament va tancar l’aixeta dels recursos econòmics dedicats al capítol de la formació permanent. Perquè ho va fer? Simplement perquè els va semblar que aquesta partida devia ser “prescindible”, no? Altrament per què ho havien de fer si no?

Bé, doncs, serà bo saber que fa quatre dies els van picar el crostó des de Dubai, mare meva! Resulta que els responsables d’educació de l’OCDE es van trobar en aquesta ciutat i van deixar anar que l’Estat espanyol (amb Catalunya a dins, és clar) és a la cua en inversió en formació dels docents d’escolaritat obligatòria, a la cua del tot. Pel que sembla, els espanyols no s’ho van prendre massa bé i es van molestar i tot.

Llegiu, llegiu, aquesta notícia de fa quatre dies de “El Periodico”, si teniu un parell de minuts.
Potser que tot plegats comencem a rebel·lar-nos, no?
Si no pressiona la pròpia professió qui ho farà?

L’OCDE RETREU A ESPANYA LA NUL·LA INVERSIÓ A FORMAR ELS PROFESSORS

Les retallades de Mas i Rajoy han deixat sense ni cinc les partides de formació pedagògica

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ
DUBAI ENVIADA ESPECIAL

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/locde-retreu-espanya-nulla-inversio-formar-els-professors-4020406

unnamed
El director d’Educació de l’OCDE, Andreas Schleicher, va fer pujar ahir els colors al Govern d’Espanya (i, de passada, als de comunitats autònomes com Catalunya) per l’escassa formació permanent -pràcticament nul·la, en molts casos- que realitzen els seus professors de primària i secundària.
La preparació d’un mestre, segons va subratllar Schleicher, és tan determinant per a l’èxit escolar dels seus alumnes que un dels aspectes que més haurien de mimar les administracions és que aquesta formació no es limiti només a l’etapa universitària, sinó que s’estengui al llarg de la vida del docent mentre aquest exerceixi la professió. I en això, va dir, Espanya està a la cua.

La millor mestra del món!

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,
suposo que us n’heu assabentat que fa pocs dies es va lliurar, també a Dubai, el que es coneix com el “premi nobel” de l’ensenyament, no? El títol del premi podrà sembla exagerat i, probablement, ho sigui. Nancie Atwell, mestra des del 1973, ha guanyat el Global Teacher Prize. Els diaris, aquest dies enrere n’anaven plens.

http://pbs.twimg.com/

I com que bona part del premi se li atorgat per la seva tasca en la creació de lectors aquest cap de setmana, per exemple, tots els diaris del país portaven un article o altre dedicat a la lectura. Uns articles que m’abstindré de comentar perquè diria coses massa grosses. En general, em va semblar de mal gust que es recordin de la lectura, només, com a conseqüència d’aquest premi. Ara l’aigua ja ha tirat avall i ningú s’interessarà més per la cosa del llegir fins que torni a “tronar” per algun costat. Som on som.

  • Mireu, no us donaré més informació en relació al cas. Probablement ja n’heu llegit alguna notícia. Si no ho heu fet, més avall, us dono l’enllaç i el text de la notícia de l'”ara”.
    He llegit força articles aquest dies sobre aquesta senyora i, en general, m’han agradat. M’ha semblat una dona valenta, molt convençuda del que fa, del com ho fa i del perquè ho fa: només per això ja es mereix el guardó. Aquesta senyora té les idees molt clares en relació a la construcció del lectors; em va agradar, sobretot la resposta a aquesta pregunta:

Pregunta: Un informe recent de l’OCDE assegura que els nois llegeixen menys que les noies. És així?

Resposta: Sí, però només en part. El principal problema és que els nois no saben què llegir. Els professors haurien de donar als nois llibres que siguin capaços d’estimar. És una de les meves responsabilitats com a mestra de joves de 13 i 14 anys: buscar les històries que a ells els agradaran. Històries de jugadors de futbol o beisbol, de nois que es fiquen en embolics. Si ells estimen una història i s’identifiquen amb els protagonistes, llavors la llegiran. Que els nostres joves llegeixin no depèn del sexe, sinó del llibre que hagin de llegir.

No és que estigui reclamant cap premi però un servidor porta molts i molts anys dient del mateix: Molts dels nois que no llegeixen no ho fan per dues raons, ben simples:

  • Perquè ningú els ha donat un cop de mà per identificar les seves preferències lectores.
  • Perquè a les biblioteques d’aula i de centre no hi ha llibres que els interessin

Doneu un cop d’ull al fons de la vostra biblioteca i veureu que la immensa majoria de llibres són de literatura, sobretot relats (contes i novel·les juvenils). Ei, i no tinc res contra la literatura, Déu me’n guard! Els entesos en biblioteques, els de l’IFLA, fa temps que diuen que una biblioteca hauria de tenir TRES llibres de coneixements per cada llibre d’imaginació. Nosaltres, en general ho tenim al revés, és a dir, els ho posem difícil als nois això del llegir. L’important és que els nois “entrin” a la lectura. Per quina porta, en un principi, és secundari, el que hem d’aconseguir és que “entrin”. Em consta que força instituts d’aquest país estan obtenint resultats molt esperançadors amb les estones de lectura diària, sobretot amb els nois que “no llegien”.

http://www.ara.cat/societat/Nancie-Atwell-desenvolupen-Cesar-Bona_0_1322867728.html

unnamed

Nancie Atwell

SERGI ALTADILL Dubai |18/03/2015

Nancie Atwell, mestra des del 1973, ha guanyat el Global Teacher Prize, considerat el premi Nobel de l’ensenyament. Aquesta nord-americana ha aconseguit amb la seva particular manera d’ensenyar que els nens i nenes llegeixin una mitjana de 40 llibres a l’any. El premi, un milió de dòlars, el destinarà a millorar el seu centre educatiu.

-Un informe recent de l’OCDE assegura que els nois llegeixen menys que les noies. És així?

Sí, però només en part. El principal problema és que els nois no saben què llegir. Els professors haurien de donar als nois llibres que siguin capaços d’estimar. És una de les meves responsabilitats com a mestra de joves de 13 i 14 anys: buscar les històries que a ells els agradaran. Històries de jugadors de futbol o beisbol, de nois que es fiquen en embolics. Si ells estimen una història i s’identifiquen amb els protagonistes, llavors la llegiran. Que els nostres joves llegeixin no depèn del sexe, sinó del llibre que hagin de llegir.

– Quina és la clau perquè els seus alumnes llegeixin una mitjana de 40 llibres al any?

Avui dia hi ha moltíssims llibres meravellosos pensats per a nens i joves, com a mínim en anglès. Cada any es publiquen als Estats Units llibres increïbles pensats per a ells i això conforma una oferta molt enriquidora. Començar a llegir de petits fa que desenvolupin els hàbits i, quan creixen, acaben estimant tot tipus de llibres.

En els últims anys s’ha focalitzat molt l’educació en la incorporació de la tecnologia, però aquesta no sembla l’aposta de cap dels 10 finalistes al Global Teacher Prize. Com és això?

Alguns estan tractant la tecnologia com si fos una assignatura o una disciplina, però la tecnologia es únicament un mitjà, no una finalitat. La gent està utilitzant algunes eines sense analitzar quin impacte tindran a llarg termini. Algunes tecnologies són perjudicials. Per exemple, els iPads han afectat la manera de llegir i escriure dels nens, els e-books interfereixen a l’hora de dormir, etcètera.

-Els seus alumnes no utilitzen la tecnologia?

Es clar que ho fan. Els meus estudiants no escriurien tant com ho fan si no fos pels ordinadors. Els ordinadors els han convertit en escriptors, perquè poden fer tot el procés amb un simple aparell. Però quan llegeixen un e-book les coses no els queden tant com quan llegeixen un llibre de paper. Necessitem discriminar i no agafar tota la tecnologia que hi ha per col·locar-la a l’aula.

– Quina diferència hi ha entre les seves classes i les dels altres professors?

La diferència entre las meves classes d’anglès i les d’altres als Estats Units és que els meus alumnes trien els llibres que ells volen i desenvolupen les seves pròpies idees a l’hora d’escriure. D’aquesta manera actuen més com els adults.

– Quin creus que és el país que té el millor sistema educatiu?

Crec que només la meva escola de Maine (EUA) [riu]. És el sistema més sa, productiu i innovador que jo conec. Durant més de 25 anys un grup de professors hem estat creant sense parar una manera d’ensenyar perquè els alumnes puguin fer un treball autèntic, desenvolupar habilitats i comprendre per què són importants les diferents assignatures que s’ensenyen a l’escola.

– Què fa en el dia a dia la millor professora del món?

Simplement anar a l’escola. I sóc molt feliç cada cop que entro dins la classe. Això em dóna més plaer que cap altra cosa.

– Quins són els reptes que té un professor avui en dia?

Crec que no hi ha prou diners gastats de manera global en educació i els nens són el nostre recurs més important. Això em preocupa molt, com la quantitat de nens que viuen en la pobresa i que no poden accedir a una bona educació. Aquest és un gran repte. Malgrat això, també penso que hi ha un moviment que busca gairebé desprofessionalitzar l’ensenyament i treure l’autonomia dels professors. Jo crec en la idea d’innovar sense permís. S’ha de deixar que els mestres desenvolupin la seva meravellosa forma creativa d’ensenyar.

Faríem bé de no parlar, fem molt de mal

 

Captura de pantalla 2014-12-04 a les 22.38.19A l’atenció del Director, directora,

Benvolguda, benvolgut,

estàveu en el vostre dret de pensar que se m’havia tragat la terra. No us avorriré amb explicacions que no venen al cas per intentar justificar aquestes “vacances enmig del trimestre”.
Més m’estimo fer com si no hagués passat res i pensar que fou ahir quan vaig penjar el darrer comentari i la darrera recomanació en aquest bloc. No us sembla millor? En tot cas, però, el que si que escau és disculpar-me: ho faig!!

Recordo, molt nítidament, que ja el primer any de treballar m’incomodava molt escoltar col·legues que, a les hores del pati o en hores de “coordinació pedagògica”, compartien informacions de les famílies dels seus alumnes. S’explicaven que “si tal mare m’ha dit”, que “els pares del… s’han separat i, pel que sembla, de mala manera” o, potser “pobra… se n’ha hagut d’anar a viure amb la seva iaia perquè els seus pares…”

Aquesta mena de comportaments sempre m’han semblat una manca de professionalitat enorme. Una manca de deontològica docent absoluta. No conec cap altra professió que, tractant amb persones, comparteixi amb tanta “alegria” informació que hauria de ser confidencial. Aquesta mena de comportaments i de pràctiques comunicatives, a la fi, acaben sempre perjudicant els infants. Els mestres, a partir dels dia que han sabut “allò” se’ls miren “diferent”, us ho ben asseguro. Vet aquí, doncs que molts alumnes, sobretot els que tenen un vida complicada, no tenen dret a la intimitat i del seu patiment se’n fa escarni públic. Sempre em va doldre molt, moltíssim.

La informació de les famílies que arriba a les direccions i als tutors hauria de ser custodiada amb la màxima cura i discreció. De què serveix explicar aquesta mena d’informacions?  N’ estic segur que si les famílies ho sabessin no ens les confiarien, segur que no. Aquestes informacions “només” haurien de servir per millorar la resposta educativa a les necessitats dels alumnes.

Bé, doncs, resulta que per atzar he pogut accedir a una “carta” esplèndida que justifica i explica el perquè de la necessària discreció i custòdia curosa d’aquesta mena d’informacions.

Ben pensat, estaria molt bé imprimir-la en un cos de lletra més gran del normal i penjar-la a la sala de mestres o professors. O potser, millor encara, renviar-la als membres del vostre claustre. Valoreu-ho, per favor.

Gràcies per endavant, en nom d’aquests infants i joves.

 

D’una mestra als pares: sobre AQUELL nen que pega, interromp i influència al vostre nen

Mireu, la Sra. Amy Murray és la Directora d’Educació Infantil a l’Escola Internacional Francesa de Calgary al Canadà. Aquest “post” va aparèixer al seu bloc, és una poderosa carta oberta dirigida als pares sobre AQUELL nen. Aquell del què parlen els altres nens, a casa, el que és violent, diu paraulotes i s’enfada molt a classe. AQUELL que preocupa molt als pares de la classe perquè, potser, un dia farà mal al seu fill i, a saber, si també l’influenciarà negativament. Murray és també cofundadora de Kinderchat (www.kinderchat.net), una comunitat global amb seu a Twitter per a educadors de nens petits.
http://en.wikipedia.org/wiki/Calgary_French_and_International_School
http://www.cfis.com/
L’article fou també publicat al Washington post el dia 14 de novembre.
http://www.washingtonpost.com/blogs/answer-sheet/wp/2014/11/14/teacher-to-parents-about-that-kid-the-one-who-hits-disrupts-and-influences-your-kid/

Benvolguts pares,

Ho sé. Esteu preocupats. Cada dia, el vostre fill arriba amb una història sobre AQUELL nen. El que està sempre colpejant, empenyent, pessigant, molestant, potser fins i tot mossegant a altres nens. El que sempre va de la meva mà a la fila. El que té un lloc especial a la catifa i, de vegades, s’asseu en una cadira en comptes de a terra. El que va haver de deixar de jugar amb blocs perquè els blocs no són per llançar. El que va pujar a la tanca del pati en el moment exacte en què jo li deia que parés. El que va tirar la llet del seu company a terra en una arrencada de ràbia. Expressament. Mentre jo el mirava. I després, quan li vaig demanar que ho netegés, va buidar la capsa de mocadors SENCERA. Expressament. Mentre jo el mirava.
El que va deixar anar la més terrible paraulota a la classe de gimnàstica.

Us preocupa que AQUELL nen influenciï en l’aprenentatge del vostre fill. Us preocupa que absorbeixi molt del meu temps i energia, i que el vostre fill hi surti perdent. Us preocupa que algun dia li faci mal a algú. Us preocupa que aquest “algú” pogués ser el vostre fill. Us preocupa que el vostre fill comenci a utilitzar l’agressió per aconseguir el que vol. Us preocupa que el vostre fill empitjori seus resultats perquè, potser, jo no me n’adoni que li costa subjectar el llapis. Ho sé.

El vostre fill, enguany, en aquesta classe, a la seva edat, no és AQUELL nen. El vostre fill no és perfecte però sol seguir les regles. És capaç de compartir les joguines sense lluitar. No llança mobles. Aixeca la mà per parlar. Treballa quan és l’hora de treballar i juga quan és l’hora de jugar. Es pot confiar en que vagi directament al lavabo i en torni sense enganys. Creu que les pitjors paraulotes són “estúpid” i “ximple”. Ho sé.

Fixeu-vos, em preocupo tot el temps. Sobre TOTS ells. Em preocupo per les dificultats del vostre fill amb el llapis, per com llegeix les lletres l’altre, per la timidesa d’aquesta petitona i perquè n’hi ha un altre que porta sempre la bosseta de l’esmorzar buida. Em preocupa que la jaqueta de l’Antonio no abrigui prou i perquè el pare de Talitha li crida per dibuixar la B del revés. La majoria dels meus desplaçaments en cotxe i del temps que estic a sota la dutxa els dedico a aquestes preocupacions.

Però, ho sé, voleu parlar sobre AQUELL nen. Perquè la B invertida de Talitha no li posarà un ull morat al vostre fill. Mireu, jo també vull parlar d’AQUELL nen, però hi ha moltes coses que no puc explicar.

No puc explicar-vos que el van adoptar en un orfenat als 18 mesos.
No us pot dir que està fent una dieta per descartar al·lèrgies alimentàries i que té gana SEMPRE.
No us puc explicar que els seus pares estan enmig d’un horrible divorci i que està vivint amb la seva àvia.
No puc explicar-vos que es comença a preocupar que l’àvia begui …
No puc explicar-vos que es comença a preocupar que l’àvia begui …
No us puc explicar que la medicació per l’asma l’excita molt.
No puc explicar-vos que la seva mare és monoparental i per això el porta a l’escola quan obrim l’acollida matinal i es queda fins l’acollida de la tarda i després fa un viatge en cotxe, llarg, fins casa seva, una mica més de mitja hora. I per això dorm menys que molts adults.
No puc explicar-vos que ha estat testimoni d’escenes violència domèstica.

D’acord, dieu, enteneu que no puc compartir informació personal o familiar. Només voleu saber què estic FENT al respecte del seu comportament. M’encantaria explicar-vos-ho, però no puc:

No puc explicar-vos que va al logopeda, que li han descobert un retard sever del llenguatge i que els terapeutes pensen que les agressions tenen a veure amb la frustració per no ser capaç de comunicar-se.
No puc explicar-vos que em veig amb els seus pares CADA setmana, i que tots dos habitualment ploren en aquestes reunions.
No puc explicar-vos que el nen i jo tenim un senyal secret amb les mans per dir-me quan necessita asseure’s tot sol una estona.
No puc dir-vos que es passa moltes estones de descans arraulit a la meva falda perquè “em fa sentir millor sentir el teu cor, senyu”.
No puc explicar-vos que he estat rastrejant meticulosament els seus incidents agressius durant 3 mesos, i que s’han reduït de 5 incidents al dia, a 5 per setmana.
No puc explicar-vos que la secretària del col·legi ha acceptat que el porti al seu despatx a “ajudar-la” quan m’adono que necessita un canvi d’escenari.
No puc explicar-vos que m’he posat dreta en una reunió de claustre i que, amb llàgrimes als ulls, he pregat als meus companys que li facin un cop d’ull extra, que li siguin sempre amables i que se sentin frustrats que hagi tornat a punxar a algú, i aquest cop, JUST DAVANT D’UN MESTRE.

L’assumpte és que hi ha tantes coses que no puc explicar sobre AQUELL nen. Ni tan sols tot el que té, i fa, de bo:

No puc explicar-vos que el seu treball a l’aula és regar les plantes i que va plorar amb el cor trencat quan una de les plantes no va sobreviure a les vacances de Nadal.
No puc explicar-vos que acomiada la seva germaneta amb un petó cada matí, i li murmura a cau d’orella “ets la llum de la meva vida”, abans que la mare s’allunyi amb el cotxet.
No puc explicar-vos que sap més sobre tempestes que molts meteoròlegs.
No puc explicar-vos que sovint s’ofereix per fer punxa als llapis durant l’esbarjo.
No puc explicar-vos que rebrega a abraçades la seva millor amiga a l’hora del pati.
No puc explicar-vos que, quan algun company plora, creua l’aula per anar a buscar el seu conte favorit des del racó de la biblioteca.
L’assumpte és, estimats pares, que només puc parlar-vos del VOSTRE fill. Així, el que us puc dir és això: si mai, en qualsevol moment, el VOSTRE fill esdevé AQUELL nen …
No compartiré els vostres assumptes personals amb altres pares de la classe:
Em comunicaré amb vosaltres sovint, i amb amabilitat.
M’asseguraré que hi hagi mocadors prop a les nostres reunions, i si em deixeu, us agafaré la mà mentre ploreu.
M’asseguraré que el vostre fill i la vostra família rebin els serveis especialitzats de més qualitat, i cooperaré amb aquests professionals tant com pugui.
M’asseguraré que el vostre fill rebi estimació i carícies extres quan més ho necessiti.
Seré la veu del vostre fill dins la comunitat escolar.
Seguiré, passi el que passi, buscant i descobrint, totes les coses bones, sorprenents, especials i meravelloses del vostre fill.
Us recordaré a ell i a VOSALTRES les moltes coses bones sorprenents especials meravelloses, que fa, una i altra vegada.
I quan un altre pare s’acosti, amb queixes sobre VOSTRE fill …
Li explicaré això, una i altra vegada.

Amb molt d’afecte,

La mestra.

L’Informe Talis

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,

Espero que hàgiu pogut fer vacances de veritat, de les de no fer gran cosa i deixar passar el temps, com us deia a la darrera entrada del curs passat. Voldria pensar que aquest temps us ha servit per reparar tot allò que us grinyolava, sincerament.

L’estiu de 2014, però, ja és història, s’ha esfumat. Molts dels vostres col·legues ja han tornat a la feina, potser vós i tot. A finals de juliol els equips directius, en general, van haver de desenvolupar una tasca feixuga i recurrent: fer els nous horaris i decidir els millors professionals per assumir les tutories dels diversos grups d’alumnes. A massa centres aquesta complexitat es veu incrementada pel fet que bona part de la plantilla encara “no s’ha presentat” i no apareixerà fins el primer dia de setembre, dilluns vinent. Qui vindrà? Tindrà experiència? Sabrà treballar en grup? S’integrarà fàcilment a aquell cicle i a aquell departament? Sabrà treballar per projectes? Podrà fer front al grup que se li ha assignat com a tutor?…

No anem bé, no anem gens bé. Cada any la mateixa cançó: la improvisació i la del “Déu hi faci més que nosaltres”. Mare meva! Com pot ser que encara anem així, no? No ho hauríem de donar per bo, ni per normal: en aquestes condicions no és possible planificar degudament una cosa tan complexa com el curs escolar d’un centre educatiu. Algú s’hauria de plantar!!

Suposo que sabeu que l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, l’OCDE, és la institució que financia els estudis PISA. Uns estudis que molta gent redueix a quatre gràfiques que apareixen en els diversos mitjans de comunicació quan és fan públics els resultats de les diverses edicions. És una llàstima, PISA, els informes PISA ocupen, darrerament, l’equivalent a set volums de 500 pàgines cadascun. Us imagineu la quantitat d’informació que contenen? La quantitat de dades que es creuen? La quantitat d’evidències que queden silenciades?

L’OCDE, però, no és limita a avaluar alumnes d’educació secundària i d’educació primària (PISA i PIRLS), aquesta institució des de fa una colla d’anys que financia, també, un macro estudi dedicat a la funció docent, l’informe TALIS. No se’ls escapa que la majoria de països que obtenen bons resultats tenen un cos docent ben format, degudament supervisat i, molt important, que està avesat a treballar en equip per un projecte comú. L’informe TALIS 2013 s’ha fet sobre 10.000 docents i directors de més de 6.500 escoles de 34 països durant el 2013.

Imatge http://www.rocnee.eu/Images/talis.JPG

Imatge http://www.rocnee.eu/Images/talis.JPG

A l’informe TALIS 2008, per exemple, s’hi recollia una dada que em va fer venir fred: l’estat espanyol és dels llocs del món en què “fer classe” consisteix, majoritàriament, en un docent que explica i uns alumnes que callen i l’ escolten (o no!). Diria que encara hi som aquí. Al vostre centre, com es fa classe? Visiteu, observeu, el vostre professorat mentre ho fa? El Decret 155/2010 que regula la funció directiva dels centres educatius no universitaris ho precisa clarament: els directors poden, i han, d’observar i valorar l’exercici de la docència dels mestres i professors del seu centre. Ho feu? Sovint? I què en feu de les observacions?

A TALIS 2013 tampoc no quedem “guapets”: els mestres de l’estat espanyol, de primària, estan en l’última posició pel que fa al treball en equip: cadascú va a la seva, vaja! Que ho preguntin al vostre Cap d’Estudis, no? Per això ens resulta tan i tan complicat fer “línies d’escola” que permetin assegurar la coherència pedagògica de tot el centre, amb independència de l’especialitat del docent. També resulta alarmant una altra dada que s’hi recull: un 87% d’aquests docents mai han observat els seus col·legues fent classes ni els han proporcionat suggeriments o valorat la tasca que fan, mentre que la mitjana de l’informe TALIS és d’un 45%; una veritable llàstima ja que de les coses que ajuden més a formar bons mestres i a millorar la qualitat de la docència és l’observació col·legiada de les pràctiques d’aula. Si us interessa fullejar-lo:

http://www.mecd.gob.es/inee/Ultimos_informes/TALIS-2013.html

Em sap greu començar fort, creieu-me, però penso que hem de ser molt conscients del terreny que trepitgem i no pensar-nos que “només ens passa a nosaltres”. A veure que us sembla l’article que va publicar el diari ARA a finals de juny, ja m’ho direu.

Celebro retrobar-vos!!

Gràcies, de veritat, per ser-hi!!

ARA DIARI. 26/06/2014

SUSPENS EN FORMACIÓ I SUPERVISIÓ DEL PROFESSORAT

Un 87% dels docents mai han observat la classe d’un col·lega, segons un informe de l’OCDE
MARIONA FERRER I FORNELLS

L’Estat té grans deures pendents en matèria educativa i la llei Wert no sembla que vagi encaminada a resoldre’ls. Ho assenyalen els mals resultats de l’informe PISA difós el desembre de l’any passat i també els deures pendents de l’últim estudi TALIS sobre docència. Aquest informe de l’OCDE presentat ahir de forma simultània a Madrid i a Tòquio conclou que Espanya suspèn tant en formació com en supervisió del professorat. En l’enquesta, que s’ha fet a més de 10.000 docents i directors de més de 6.500 escoles de 34 països durant el 2013, els mestres espanyols de primària estan en l’última posició pel que fa al treball en equip. De fet, un 87% d’aquests docents mai han observat els seus col·legues fent classes ni els han proporcionat suggeriments o valorat la tasca que fan, mentre que la mitjana de l’informe TALIS és d’un 45%.

Cal que les escoles espanyoles aprenguin a treballar en equip, com també a enfortir l’avaluació de les pràctiques docents i introduir una formació més pròxima a les necessitats reals dels professors, a més d’enfortir el paper dels directors‖, deia ahir a l’ARA Beatriz Pont, analista sènior de l’OCDE. Repassem a continuació els aspectes clau d’un informe que es fa cada cinc anys i que aquest any creuarà per primer cop dades amb el PISA. L’objectiu? Poder entendre els vincles entre problemes d’alumnes i professors. Falta de treball en equip El bon rendiment gairebé mai es reconeix, es valora o es recompensa ―L’ús de mecanisme formals d’apreciació i avaluació són poc freqüents a Espanya‖, conclou l’informe. Només un terç (32%) dels docents han estat avaluats al centre on treballen, i menys de la meitat (43%) reben feedback un cop un altre professor els observa a l’aula.

Tot i això, la majoria quan treballen colze a colze amb un altre docent se senten més eficients‖, va precisar ahir Luis Sanz, analista de l’Institut Nacional d’Avaluació Estadística. A part, el bon rendiment rarament es reconeix, es valora o es recompensa. Un de cada cinc professors (18%) creu que els docents amb més bons resultats són els que reben més reconeixement, només per darrere de França, Noruega i Bèlgica. Obstacles a la formació El 61% dels professors creuen que no s‟ofereixen cursos interessants Quatre de cada cinc mestres consideren que no se’ls dóna prou facilitats o incentius per participar en activitats de formació -TALIS ho anomena desenvolupament professional.

Cal fer-ho fora d’hores lectives i segurament no els servirà de res de cara a millorar la seva posició, consideren. I si volguessin, un 61% opinen que no s’ofereix una formació rellevant, mentre que la mitjana a tots els països és d’un 39%. Però l’interès hi és. Menys professors participen en cursos però sí que ho fan durant més hores de mitjana. Directors desbordats Només un de cada deu treballa a temps complet sense fer classes Per Beatriz Pont, la clau per canviar la tendència a Espanya són els directors de centres. Són els que haurien d’impulsar el treball en conjunt i també fomentar la formació. Però Espanya està en una posició difícil: si a la resta del món un 62% dels directors no fan classes, a Espanya només són un 8%. I, a part de fer classes, es passen el dia amb tasques administratives, en lloc de dedicar-se a una millora pedagògica. A més, un 40% no tenen formació en eines per al lideratge, només per darrere de Polònia, Sèrbia i Croàcia. El plus del comportament Els professors es passen un 15% del temps de classe posant ordre La satisfacció a la feina no depèn del nombre d’alumnes per aula, sinó del comportament de l’alumne. De fet, a Espanya, curiosament, un professor que té entre 31 i 35 alumnes per classe està més satisfet que un que en té menys de 15. Una de les principals preocupacions del directors és trobar docents que sàpiguen tractar amb problemes de comportament. La professió envelleix Després d‟Itàlia i Portugal, és on treballen menys menors de 30 anys Que no s’hagin convocat oposicions els últims anys ha fet que envelleixi el professorat a Espanya, on la franja dels 50 als 59 anys és una de les més àmplies. Als joves els toca treballar en escoles més conflictives. Tot i això, el 95% dels mestres estan molt satisfets amb la seva feina, per sobre de la mitjana, del 91%.

Va de mestres! (o dels que ho pretenen ser algun dia)

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

encara que no us ho penseu els responsables del Departament d’Ensenyament tenen més paciència que un sant. Us ho dic de veritat.
Sembla ser que, per enèsima vegada, han reunit als Degans de les vuit escoles de mestres que tenim al país i els han dit, un cop més, que cal millorar la formació inicial dels mestres. No cal pas ser cap cap d’ala per saber que tenim moltes pedres a la sabata en aquest tema. Estic cansat d’escoltar mestres novells que es queixen de no saber res de res de qüestions bàsiques del nostre ofici. Per exemple de didàctica del llegir i de l’escriure i, també, de la nostrada immersió lingüística. Ens costarà molt millorar el nivells dels alumnes si el dels adults que els han d’atendre no ho fa, també.

He dit paciència, ho recordeu, no? Diria que és la vegada que fa set que es fa aquesta convocatòria. El resultat de les anteriors trobades el coneixeu? Cap ni un. Mai passa res de res. La universitat és una institució que va molt de moderna però a l’hora de la veritat, en el fons, el que hi ha és una lluita constant de cromos en què sempre guanyen els que tenen més poder. Per què haurien de canviar si ja ho tenen preparat? Que la formació dels mestres no s’ajusta al que necessiten les escoles avui dia? I què? Ells cobraran igual a final de mes, sempre.

Discrepo del Sr. Serramona. És cert que la formació del grau de mestre ha de millorar molt, però també ho ha de fer en la mateixa mesura, o potser més i tot, el “master” de secundària. Diria jo, per exemple, que a un llicenciat en ciències hauria de ser competent en ensenyar a llegir textos científics, no? Són molt i molt diferents del relats i dels contes. De fet, no tenen res a veure. Potser algú hauria d’ensenyar als professors de secundària com es fa un resum o com es prenen notes (apunts) mentre s’escolta un discurs oral, no?

Sabeu què? Faig una proposta (la manllevo d’un bon amic, i millor professional, manresà) Proposo a la Sra. Rigau que deixi estar les escoles de mestres, pel que sembla no tenen remei (tret d’honroses excepcions és clar). Que encomani a l’ESCOLA D’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA DE CATALUNYA la confecció d’un pla d’estudis de Grau de Mestre i de “Màster” de secundària que sigui requisit indispensable per accedir a l’ensenyament públic. S’hi avindrien segur i ho farien exactament com se’ls demanés. I quan la traca s’hagués encès veuríeu com les universitats es belluguen, segur que ho farien. Economia de mercat se’n diu d’això, no?

Apa, doncs, a reveure.
Suposo que ho heu notat, aquesta qüestió em fa perdre els estreps amb molta facilitat.
Tingueu per segur que la meva intenció mai és la d’ofendre ningú.

Si ho he fet, disculpeu-me, per favor.

LA MILLORA DE LA FORMACIÓ DELS FUTURS MESTRES

Jaume Sarramona, catedràtic emèrit de la UAB
30 de setembre de 2012

Personal responsable del departament d’Ensenyament calculen que hauran de passar uns deu anys fins que calguin noves incorporacions de docents al nostre sistema educatiu. Les raons són tant de tipus econòmic –prou conegudes perquè no calgui insistir en elles– com de tipus demogràfic, no alienes les unes a les altres, certament.

Davant d’aquesta situació, i buscant mesures que ens permetin potenciar la qualitat del conjunt del sistema, es planteja l’oportunitat de millorar la formació inicial del professorat, especialment pel que fa al de primària. Entre les mesures que el departament ha proposat, i debatut amb els degans responsables dels graus de magisteri de les respectives universitats catalanes, hi ha la d’exigir per a l’accés a magisteri una qualificació mínima en llengua, mesura que segurament tindria conseqüències en el nombre de places de la carrera. Tot en la línia d’una certa racionalitat i res exagerat, més si pensem en els requisits que per accedir a la carrera docent posen aquells països on després anem en peregrinació per conèixer el secret dels seus èxits en les avaluacions internacionals: Finlàndia, Corea, etc. La proposta en principi ha merescut la consideració de les nostres universitats, si bé hi ha discrepàncies pel que fa a l’estratègia d’aplicació També és veritat que l’actual estructura de govern de les universitats no fa fàcil introduir canvis, més si pot afectar a drets adquirits, legítims o no.

El fet que es parli inicialment del domini més alt de la llengua, que inclouria el català, el castellà i l’anglès, resulta força coherent, quan sabem que la llengua és la base de tota l’educació escolar i els docents haurien de ser models en el seu domini i foment, tant oral com escrit. Certament es pot discutir com materialitzar la proposta, si cal que sigui a l’inici, durant la carrera o bé al termini de la mateixa; cada opció té els seus avantatges i inconvenients. Però en el cas de les universitats públiques semblaria més sensat que fos a l’inici, car la formació recau sobre cabdals públics, és a dir, de tota la societat i convé optimitzar-los. En el cas dels centres privats, si no volen posar requisits d’entrada, l’administració educativa sempre els pot posar abans d’accedir interinament al sistema, i no cal dir en el moment de les oposicions… En tot cas, advertint que siguin titulats de les universitats públiques o privades, l’avaluació rigorosa de la feina desenvolupada en un primer període d’ensenyament és la millor garantia per vetllar que els docents tinguin totes les qualitats exigibles a les altes tasques de responsabilitat que l’ensenyament, avui, exigeix.

Ben segur que no serà fàcil introduir requisits afegits als oficialment vigents per l’actual carrera de magisteri i que hi haurà resistències de diferent tipus, la menor de les quals no serà el manteniment d’una quota d’alumnes de magisteri que garanteixi l’estructura de personal i de funcionament actualment existent a l’efecte en les universitats catalanes, tant en les públiques com en les privades. Però ningú no pot discutir la poca sortida laboral que tindran els futurs mestres, així com el fet que el seu nivell real de preparació és molt millorable. Ben segur que també es poden esgrimir arguments més genèrics per mantenir la situació actual, per exemple el principi d’autonomia universitària; el criteri que no és responsabilitat de la universitat el garantir una sortida laboral als seus titulats; que la universitat no ha d’estar al servei de les necessitats del mercat, etc. Totes frases ben sonants, dites des de l’estabilitat que proporciona un lloc funcionarial o el desig d’aconseguir-lo. Fora coherent que la universitat no es sentís responsable de les sortides laborals dels seus titulats si, en primer terme, ho deixés clar en la informació que ofereix als futurs alumnes i fins i tot els digués les possibilitats reals que el mercat laboral ofereix a les diverses titulacions, i, en segon terme, renunciés al patrimoni de la professionalització que comporten les titulacions, és a dir, que fossin altres organismes que l’atorguessin: col·legis professionals, per exemple.

La crisi en tots els terrenys que ara ens envolta l’hauríem d’aprofitar per revisar totes aquelles coses que se’ns han anat de les mans, pensant, no tant en com mantenir els drets adquirits i les infraestructures creades, com en racionalitzar els recursos disponibles. I el vigent mapa universitari de Catalunya demana a crits aquesta racionalització, que s’ha de fer pensant en buscar una harmonització entre les necessitats que tenim de professionals titulats superiors i el dret personal a estudiar allò que es desitja. Aleshores, si més no, si algú escull carrera sense mercat laboral després no estarà legitimat per queixar-se que el país ha pagat per formar-lo a nivell superior i ara no troba feina i ha d’emigrar o fer altres tasques fora del seu àmbit de formació.

Els nostres alumnes es mereixen mestres de qualitat, la qual cosa comença per fer de magisteri una carrera atractiva alhora que exigent, que pugui captar alumnes de secundària ben preparats; no menys preparats que aquells que decideixen estudiar veterinària, economia o enginyeria, … o és que ser mestre és menys important?

UNIVERSITARIS SENSE CLASSE PER FALTA DE PROFESSORS
Els estudiants de formació del professorat de la UB acumulen tres setmanes de curs sense poder fer algunes assignatures
El degà admet que hi ha hagut retards en la contractació de docents

RAÜL GARCIA I ARANZUEQUE
EL PUNT AVUI. 04.10.12

Els futurs mestres estan en peu de guerra. Si més no els centenars d’estudiants de la Facultat de Formació del Professorat de la Universitat de Barcelona (UB), que ja fa tres setmanes que han començat el curs i encara és l’hora que coneguin els professors d’algunes assignatures, ja que, segons els van comunicar per correu electrònic, “fins a última hora el vicerectorat no va autoritzar la contractació del professorat nou”. “Estem molt enfadats –explica la Patrícia, estudiant del tercer curs del grau d’educació infantil– Aquest any, amb l’increment de les taxes universitàries, he pagat 1.800 euros pel curs, i ara resulta que no hi ha professors.”

Patrícia denuncia que, davant les seves queixes reiterades per la falta de professors en una vintena d’assignatures de diversos cursos, els responsables de la universitat “es passen la pilota els uns als altres” i, mentrestant, estan perdent classes o els encabeixen en aules on “no hi ha prou taules i cadires”. “En una ocasió vam arribar a ser cent alumnes en una aula per a 25. El professor, que no havia estat informat que rebria tants alumnes, es va negar a fer classe en aquelles condicions”, explica la Patrícia, que assegura que hi ha estudiants de filologia castellana de la UB en les mateixes condicions.

El degà de la Facultat de Formació del Professorat de la UB, Albert Batalla, admet el problema, que considera “greu”, però assegura que “en qüestió de dies” es resoldrà i els estudiants afectats recuperaran les classes perdudes. Batalla explica que la seva facultat ha hagut de contractar per a aquest curs seixanta professors més perquè la carrera ha passat de ser una diplomatura de tres anys a un grau de quatre i es va esperar al setembre per iniciar el procés de contractació perquè “en el context de retallades volíem ajustar-nos millor al nombre d’alumnes que tindríem”. Al final, els tràmits es van allargar i es van produir els retards.

Mestres a TV3

 

 

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

potser us haureu adonat que m’he estat de dir ni piu al llarg de l’emissió dels diversos capítols de la sèrie “Mestres” a TV3. Ho he fet a consciència. Ara sí, però, que en diré un parell de coses.

M’agradaria pensar que estareu d’acord amb mi que la Televisió de Catalunya ha fet un bon treball amb el programa “Mestres”. Una feina ben feta, com tants altres cops, per altra banda: 30 minuts, banda ampla, àgora, mil·lènium…Però tot sembla indicar que, com a tot a la vida, també hi ha detractors que sostenen que el fet que es presentin mestres que estimen la seva feina, que gaudeixen ensenyant i que aprenen amb els seus alumnes, això, no ha “arribat” a tothom; i que, també, s’ha fet una visió dels contextos escolars esbiaixada i incompleta. Sembla ser que hi ha “mestres” (i ho escric entre cometes) que haurien preferit posar una càmera oculta i mostrar a l’espectador la cara més estressant de la professió i els contextos escolars més complexos, una “real movie” vaja. Què n’hauríem tret si l’enfocament hagués estat aquest? Alguna cosa de bo? Ho dubto.

Potser només és la meva opinió: si els mateixos mestres no ens creiem la nostra feina, si no ens l’estimem, si no la respectem, què esperem que facin els altres? Creieu fermament que causaria algun efecte positiu envers els alumnes i les famílies un reportatge on es veiessin alumnes i mestres en compromeses situacions d’indisciplina, per exemple? O bé, juntes d’avaluació on es posen damunt la taula fets i valoracions que potser no caldria? Creieu que, en moments com els que ens ha tocat viure, ajudaria de res escoltar un mestre que en expliqués COM li costa fer la seva feina per culpa de naps i cols? Com ho veieu? On us situeu?

Personalment, m’adhereixo al grup de persones que valora més el “got ple” que no pas “el buit”, i , en conseqüència, vull donat la més sincera enhorabona a la nostra televisió tant per l’enfocament com per la producció que ha donat al programa. El que he dit al començament, m’agradaria pensar que coincidim. O no? a saber!

I suposo que ja sabeu que podeu veure els programes emesos a http://www.tv3.cat/mestres


Mestres i mons a l’aula

31/03/2012

JOSEP GIFREU

Els nostres mestres són els principals forjadors del nou país que creix i per això mereixen la màxima consideració de la societat catalana
En la nostra memòria del pas per l’escola tots tenim la imatge d’un mestre o d’una mestra ideal. L’experiència personal de l’aprenentatge del món a les aules és única i ens ha fet com som. La figura del mestre, de la mestra, sobretot de la primera infància, la més decisiva segons Piaget, es projecta molt enllà en el camí de la vida. Tots som ex alumnes i pares o avis o germans d’alumnes. Tots tenim opinió sobre l’escola i els mestres. Perquè els mestres són dels pocs professionals amb qui compartim sentiments molt pròxims.
Aquestes reflexions vénen motivades per la docusèrie de TV3 Mestres, a punt d’acabar l’emissió dels seus deu capítols. Quin judici mereix en termes generals aquesta aposta de TV3 per dur a la pantalla les cares d’una professió tan estimada, tan polièdrica i carregada amb responsabilitats desmesurades? La resposta ha de ser forçosament matisada en molts aspectes.
El primer que posaria en relleu és l’encert de la direcció de TV3 de situar la professió dels mestres en la mirada del gran públic en prime time per assegurar-ne audiències molt àmplies (el primer capítol superà els 600.000 teleespectadors). Interessar la societat catalana en el dia a dia de les activitats a les aules i suscitar corrents de simpatia i de comprensió per la labor dels educadors, sovint massa callada, era el gran objectiu de Mestres. I crec que ho ha aconseguit. TV3 ens té acostumats a oferir productes de qualitat, innovadors i populars, com correspon a un servei públic. En moments de dubtes sobre les garanties de qualitat del servei públic, sigui a l’escola sigui a la televisió, cal insistir-hi. Una televisió privada hauria programat Mestres?
L’altre mèrit indiscutible de la docusèrie és el debat suscitat en la societat catalana sobre com representar l’escola. La tria del format i de l’orientació general del programa per part del departament de Nous Formats de TV3 és una opció òbviament discutible. D’entrada, la intenció prevalent dels responsables de l’equip, Miquel Garcia i Fúlvia Nicolàs, no enganyava ningú: l’interès es volia centrar en les “bones pràctiques” dels mestres i professors d’educació infantil, primària i secundària. Un enfocament discutible i discutit. Però també comprensible, si es té en compte que el mateix canal disposa d’altres espais per debatre (Banda ampla, Àgora…) o documentar (30 minuts, Sense ficció,..) temes educatius més a fons.
Lògicament, la tria del “bon mestre” com a figura omnipresent a la sèrie documental (a partir d’una seixantena d’entrevistes), amb els corresponents “bons alumnes” parlant a càmera, ha deixat de banda la cara fosca i més problemàtica del complex paisatge de l’ensenyament a Catalunya. D’això es queixen molts professionals (vegeu per exemple els blocs de Fem escola): una mestra aconsellava de gravar amb càmera oculta les vivències de situacions altament conflictives a moltes aules! Cert que ni les condicions de treball o de perspectives laborals de molts professors ni, sobretot, les condicions de vida de molts alumnes en les cada dia més àmplies bosses de pobresa, no han estat objecte del programa. Cal dir, però, que tampoc hi foren ignorades.
Com a mostra, el penúltim programa emès dimarts sobre les aules d’acollida dels nouvinguts. En un àmbit de problemes tan emblemàtic dels nous temps d’interculturalitat i de precarietat, Mestres ens oferia un repertori de propostes imaginatives per acollir a Catalunya els nous catalans: des del projecte de documentar la vida d’alguns nouvinguts (institut La Garrotxa d’Olot) al taller de ràdio per a un programa conjunt en català (Barres i Ones de Badalona).
L’evidència que el programa de TV3 i l’experiència general confirmen és que els nostres mestres són els principals forjadors del nou país que creix i per això mereixen la màxima consideració de la societat catalana.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/523698.html

Aquesta és la solució, només?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

suposo que n’esteu al cas del sidral que s’està vivint al país de l’oncle Sam, no? Resulta que, simplement, van i correlacionen els resultats dels alumnes, i de les escoles, amb una suposada qualitat dels mestres. En funció dels resultats dels alumnes en només dues proves externes, una de llengua i una de matemàtiques, agafen i diuen que tal mestre i tal escola són més o menys bons. I, per acabar-ho d’arrodonir, van i publiciten aquests resultats. Les conseqüències de tot plegat, de segur, que ja us les imagineu, no? Una catàstrofe!
Com es poden fer les coses així? No saben que, probablement, no passarà res de res en relació a la millora del sistema? Bé, una cosa sí que passarà: que rebran els de sempre, els alumnes més desafavorits. Hi ha haurà famílies amb mitjans que agafaran els seus fills i els trauran de l’escola, després de comprovar el seu lloc en el rànquing. Els fills de les classes més afavorides es quedaran on eren, no tindran mitjans per fer la migració escolar. Però, no només això, el govern federal assignarà recursos econòmics i de personal també en funció d’aquest rànquing. Per tant, l’escola dels més desafavorits, tindrà, cada any que passi, menys mitjans. És clar, els que decideixen aquesta mena de coses, allà i aquí, tan se’ls en donen aquests alumnes i les seves famílies.
Ja n’hi ha prou de fer el ruc, per favor. El que fa patir és que aquesta mena “d’idees” corren i volen i qualsevol les agafa al vol. Tan que es volen emmirallar amb el sistema finès, doncs que ho facin, però que ho facin bé, no agafant el rave per les fulles, que se’n diu. Que comencin per fer les coses bé, allí on fa mal, de veritat:Que només es permeti l’accés al grau de mestre als millors de cada promoció, només a aquests.Que als estudiants de la resta de graus que es vulguin dedicar a la docència de secundària, se’ls faci un pla d’estudis adient, didàcticament, a partir del tercer curs.Que les universitats catalanes reconeguin d’una vegada la gran responsabilitat que tenen en els resultats del nostre sistema.De moment, però, suposo que sabeu que, com una cosa, fantàstica, s’ha decidit que els que es vulguin dedicar al magisteri hauran de tenir un mínim d’un SIS en llengües. Com voleu que anem bé?
Tots plegats hi hauríem de pensar de veritat i deixar de tirar-nos pedres els uns als altres. Per aquest camí sempre reben els mateixos: els alumnes.
Després de llegir l’article del País, a veure si coincidiu amb mi?

Gràcies!

Malos profes

LUIS DANIEL IZPIZUA

7 MAR 2012

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/03/07/paisvasco/1331137890_544128.html


En un artículo publicado en dos números sucesivos de The New York Review of Books, Diane Ravitch hace un análisis comparativo entre las premisas que determinan el actual funcionamiento de la escuela americana y las del modelo de escuela que hoy se nos presenta como ejemplar, la escuela finlandesa. Del artículo de Ravitch quisiera destacar los fundamentos que sustentan el sistema de evaluación de la escuela americana, de sus profesores y sus alumnos.

Ese sistema de evaluación se basa en los resultados obtenidos en los test externos a los que es sometida continuamente la escuela. Como esos resultados no son los deseables, la Administración norteamericana ha dado con un responsable de fácil señalización y que ahorra mayores complejidades de análisis: el profesorado. No hay excusas, según los responsables de la Administración, para que todos los jóvenes americanos puedan alcanzar la capacitación académica requerida y acreditada por los test, al margen de cual sea su origen social o de que padezcan algún tipo de discapacidad. Si no se logra ese resultado universal, alguien tendrá que rendir cuentas de ello y está claro en quien recae esa carga: en el profesorado
Ese sistema de evaluación está resultando devastador para el colectivo de enseñantes, valorado en función de los resultados de los test y sometido a un ranking de eficacia que en algunas ciudades es expuesto públicamente, como recogía este periódico a raíz de que una de esas listas haya sido hecha pública en Nueva York. Por supuesto, los profesores con peor nota son despedidos, de la misma forma que se cierran las escuelas con peores resultados en los test. Las consecuencias de este modo de proceder son nefastas para la estabilidad y continuidad del profesorado con experiencia, y, como subraya Diane Ravitch, si la franja mayoritaria del profesorado en el curso 1987-88 era la de quienes tenían quince años de experiencia, en el curso 2007-08 esa franja era la de quienes sólo llevaban enseñando un año. A los otros no es que los echen, es que se van de un sistema que se les ha vuelto insoportable, como indicaba en The New York Times un profesor, que titulaba su artículo “Confesiones de un mal profesor”.

Naturalmente, ningún representante de la Administración tiene que rendir cuentas de las deficiencias de un sistema que se espera que funcione ateniéndose a las pautas de las corporaciones financieras: competitividad, desregulación y atención a los resultados inmediatos. ¿Diferencias con la escuela finlandesa? En Finlandia no hay otros test que los que el propio profesor realiza; la formación del profesorado es muy exigente, a diferencia de lo que ocurre en EE UU, donde la formación no importa tanto como la performance; en Finlandia la consideración social del profesorado es altísima, en EEUU pobrísima; en Finlandia el profesorado no rinde cuentas, es, sencillamente, cualificado y responsable. Y los resultados están a la v ista.

 

D’això sí que se n’hauria de parlar, i molt

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, benvolguda,
l’altre dia vaig tenir la sort de poder escoltar al Sr. Antonio Marina al MACBA. Va estar bé, però tampoc cap cosa de l’altre món, no us penseu. De fet, sempre, penso que als que no vivim a BCN ens castiguen pel fet de no fer-ho., ni us explico a l’hora que vaig arribar a casa. El Sr. Marina va dir, però, veritats com a cases de pagès. Que actualment hi ha prou coneixement (conceptual i aplicat) com per fer les coses molt millor a les escoles, però que no s’empra.Que els sistemes educatius necessiten, imperiosament, calma i pausa si volen desenvolupar amb eficàcia el seu encàrrec social (cosa que, sabeu de primera mà, encara no entenen els nostres polítics, però)Que entendre’s amb les famílies i que elles s’entenguessin amb nosaltres hauria de ser una prioritat, potser la primera.Que els infants i els joves, avui dia, ho tenen molt malament perquè no encerten a comprendre el “món que els ve al damunt”. Que l’escola bandeja a tot d’alumnes que podrien excel·lir en moltes disciplines que no es consideren importants, ara mateix (particularment les diverses arts i les diverses disciplines relacionades amb les mans i el moviment).I una de contundent, com ell: La cama del mal del nostre sistema educatiu és la formació inicial dels docents de les diverses etapes. Que, de fet, vindria a dir el mateix que el Sr. Luri ja diu des fa dies, però amb altres paraules: La qualitat d’un sistema educatiu no pot superar la dels seus mestres.Servidor també fa anys que és d’aquest parer i ho he pogut comprovar abastament al llarg del temps: doneu a un “bon equip de mestres” (entusiasta, cohesionat, treballador i ben format) doneu-li la realitat d’alumnat que vulgueu, la que vulgueu, i se’n surt, sempre. I, a l’inrevés també, no cal dir.

Doncs vet-ho aquí que el Sr. Luri, la setmana passada, em sembla, hi tornava en la necessitat de parlar del que realment resulta determinant: la qualitat dels mestres i dels professors. Escriu que: La nostra cultura docent simplement no sap parlar honestament del que fa malament i probablement per això no som capaços d’estendre les bones pràctiques, que fatalment es queden enclaustrades dins les parets d’una classe.
A veure què us sembla a vós?

Gràcies.

Un bon mestre és… (i 2)

GREGORIO LURI

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/bon-mestre_0_644935528.html12/02/2012

“Rose is a rose is a rose is a rose… ” Amb aquesta frase de Gertrude Stein, el meu article anterior introduïa la idea que al bon mestre no se’l pot definir teòricament. Continuant amb aquell escrit vull recordar el que Claus von Zastrow, director de The Learning First Alliance (associació que agrupa importants organitzacions educatives dels Estats Units), es preguntava recentment: “Què hem après sobre el reformisme educatiu?” Bàsicament n’hem après tres coses: que cal millorar els centres docents, que hi ha un gran desacord sobre què entenem per millora i que no tot el que importa en educació pot ser quantificat. Malgrat tot, hi ha moltes institucions decidides a mesurar l’eficiència docent definint amb precisió numèrica l’exacta aportació del mestre en l’aprenentatge de l’alumne. La fundació de Bill i Melinda Gates ja ha gastat un munt de dòlars per respondre a aquest repte, i per ara no es mostren gaire satisfets dels seus resultats.
L’economista Eric A. Hanushek és qui va cridar l’atenció amb més claredat sobre l’impacte de la qualitat dels docents en els resultats dels alumnes. Fins i tot assegura que un bon mestre pot compensar els efectes empobridors del seu entorn cultural. Però reconeix alhora que la qualitat del bon mestre no necessàriament es manifesta en característiques directament observables en el progrés a curt termini de l’alumne. Per aquesta raó va ser també el primer a proposar fer drecera identificant els pitjors docents i acomiadant-los. Fins i tot va calcular els mestres que caldria acomiadar perquè els Estats Units superessin els resultats escolars de Finlàndia. La ciutat de Nova York va intentar posar en pràctica aquesta idea, però aviat es va trobar amb un element inesperat: la popularitat d’alguns mals mestres. Efectivament, un mestre pedagògicament dolent pot ser molt popular entre alumnes i pares, que s’oposaran al seu acomiadament. Al llarg del curs 2006-2007 van ser expulsats vuit mestres a Nova York. El 0,01% del total. No sembla que sigui una xifra capaç d’impulsar per ella mateixa la millora general de les seves escoles. La idea no ha estat mai abandonada. L’actual alcalde de la ciutat va declarar recentment que, vista l’eficiència del bon mestre, si fos per ell doblaria el nombre d’alumnes per classe i acomiadaria el 50% dels docents menys efectius.
No desvelo cap secret corporatiu si afirmo que no tothom pot fer de mestre, per la senzilla raó que no tothom posseeix les habilitats imprescindibles per posar-se davant una classe i dinamitzar-ne l’aprenentatge. Però la contractació de bons mestres és difícil perquè, d’acord amb l’economista Dan Goldhaber (el lector ja es deu haver adonat del pes dels economistes en aquest debat), l’experiència, el nivell educatiu i les certificacions acadèmiques del docent només expliquen el 3% de la seva influència en la millora d’un alumne. El que resulta de veritat rellevant és el que Marta Mata anomenava la capacitat d’impregnació. D’altra banda, el docent que ha tingut molt bons resultats un any pot tenir-los dolents el següent. “El bon mestre -diu Goldhaber- és com el vi. De vegades millora amb el temps (encara que modificant les seves qualitats) i de vegades no”. I, a més, res no ens garanteix que el professor que substitueix un mestre dolent ho faci molt millor.
Afegeixo que l’avaluació dels docents també te els seus efectes perversos. Si els docents consideren que tindrà conseqüències en els seus salaris tendeixen a fer trampes i a falsificar dades. No ens hauria de sorprendre això. Els mateixos governs europeus ho han fet últimament davant la Comissió Europea. L’autoavaluació rigorosa és, segons el meu parer, insubstituïble, especialment si tenim presents les dificultats evidents dels centres educatius catalans per aprendre de la seva pròpia experiència. En una institució racional seria lògic esperar que els pitjors aprenguessin dels millors i que la institució, col·lectivament, deduís alguna conseqüència dels seus errors. Però no és així. La nostra cultura docent simplement no sap parlar honestament del que fa malament i probablement per això no som capaços d’estendre les bones pràctiques, que fatalment es queden enclaustrades dins les parets d’una classe.

Fer escola, de veritat

A l’atenció del Director/a
Benvolguda, benvolgut,
a les sessions de formació o d’assessorament una de les queixes que escolto més sovint fa referència a l’extensió del currículum. Sovint, també, em formulen preguntes trampa: Això que diu el currículum s’ha de fer? Jo em repeteixo com l’all: en un Estat de Dret, que ho vulgui ser, allò publicat al DOGC cal fer-ho ja que, de fet, concreta l’encàrrec que la societat, a través dels seus representants electes, ens fa per l’escola. Així de senzill. La llàstima, però, és MOLTS mestres i professors no se l’han llegir mai el currículum. Si ens prenguéssim la professió més seriosament, que caldria,  el Servei de Publicacions del DE hauria de fer unes tirades molt grans de les dues publicacions que contenen els currículums de les dues etapes obligatòries, no? Us  ben asseguro que no és el cas. Ben al contrari, a la majoria de centres, que conec, aquesta publicació està “immaculada” en un prestatge de la direcció, de la sala de mestres o de la biblioteca. Si no és el vostre cas us dono la més sincera enhorabona.
Els mestres acostumen a transferir la responsabilitat de decidir QUÈ fer i de COM fer-ho als llibres de text, analògics o digitals. És una llàstima molt gran. En fer-ho hipotequen la seva capacitat de creativitat pedagògica i limiten les possibilitats de fer moltes coses que tindrien molt de sentit pels seus alumnes. Aquesta capacitat amagada només apareix en els dies en què per raons imprevistes “no poden fer el que tenien previst”. Aquests dies que ha fet molt de fred i que ha nevat a moltes escoles n’han aparegut molts exemples. Mireu, per exemple, el vídeo que us recomano. No encerto a trobar-hi resposta. Per  què aquest mestre tan bo no decideix tot l’any a fer el que ell vol amb els seus alumnes? Potser ho fa i jo no ho sé, és clar. Tan de bo. Me n’alegraria molt pels seus alumnes.
I a la vostra escola què passa aquesta mena de dies? Què s’hi fa?
L’arbre blanc

En un apunt de la setmana passada lloava la improvisació dels mestres i en dies com ahir, en què el temps ens va posar a prova, estic segur que va sortir en grans dosis a les escoles del país.

https://picasaweb.google.com/104829037460019295380/Nevada2DeFebrerDel2012?feat=flashalbum#

Us vull explicar què vam fer dijous quan vam arribar a l’escola i ens vam trobar amb un paisatge finès i la meitat dels alumnes de sisè. D’entrada vam ajuntar les dues classes i vam decidir no fer sessions normals; no era gaire lògic aplicar la programació establerta si faltaven tants alumnes. Era el moment de fer alguna cosa divertida aprofitant el paisatge i vam optar per la fotografia de neu. En un parell de minuts vam recórrer els diferents cicles a la cerca de càmeres de fotos i en vam aconseguir suficients per fer grupets de tres o quatre. Tot seguit, ben abrigats, van sortir al pati i van fer un munt de fotos artístiques en el magnífic pati que tenim. Després de visionar-les i comentar-les junts en vam triar unes quantes per penjar al bloc de l’escola i vam decidir que n’enviaríem alguna a en Tomàs Molina del Temps a TV3 i a l’ARA.
Al TeleNotícies Vespre, en prime time i amb un share superior al 27%, va sortir una de les nostres fotos. No cal que us digui que el tema va ser llargament comentat i motiu d’orgull pels alumnes, els mestres i els pares de l’escola l’endemà.