Category Archives: llibres

No ho diu qualsevol!

A l’atenció del Director, Directora,

Benvolguda, benvolgut,

no sé si heu tingut mai l’oportunitat d’escoltar la Sra. Pilar Benejam, i menys encara si heu tingut la sort de ser-ne alumne. Jo només em compto entre els primers: els dels “escoltadors”, més o menys habituals. La Sra. Benejam és d’aquelles persones a qui escau, perfectament, allò de “Mestra de mestres”, en el seu cas no és cap exageració. La Pilar, que encara conserva deixos del parlar dolç de ses illes, sempre s’ha caracteritzar per ser un “esperit lliure”. Sempre ha dit el que pensava, sempre, sense importar-li les conseqüències que pogués tenir per la seva carrera professional. Sempre he pensat que no ha ocupat grans càrrecs dins del sistema precisament perquè tothora s’ha mantingut molt “enganxada a terra”: ha dit les coses pel seu nom, també les que no són políticament correctes, i ha gosat parlar de tothom, també dels mestres i dels professors, per bé i per mal.

Dins del nostre gremi, potser ho heu patit i tot, hi ha una tendència molt marcada a manifestar comportaments gremials; tot sovint ens porten problemes. Durant els anys que estar a la Inspecció d’Educació ho vaig comprovar més d’un cop: en avaluar negativament un interí de primer any, un funcionari en pràctiques, o fins i tot a l’hora de proposar l’obertura d’un expedient disciplinari per un comportament tipificat com a falta greu o molt greu, en tots aquest casos, us deia, la immensa majoria dels “companys de claustre” feien pinya al voltant seu i se’n “compadien”: ho explicaven tot, ho perdonaven tot, ho “oblidaven tot”. Mare meva!

Us recomano molt, per tant, que llegiu l’entrevista que li va fer el Sr. Pau Rodríguez del “Diari de l’Educació”. Aquest diari, per si no el coneixeu és del tot recomanable. Una mostra més de bona feina que fan persones del país de manera desinteressada. Si no els coneixeu us recomano que aneu al següent enllaç, s’ho val.

EL DIARI DE L’EDUCACIÓ
Fundació Periodisme Plural

http://diarieducacio.cat/qui-som/

Dit això, a veure quines respostes de la Sra. Benejam us semblen més suggerents? Diu veritats com a temples, també amb sortides intel·ligents: No li agrada la paraula excel·lència?: No gens! Excel·lent és un pernil! [riu]. Ja no hi cap res més, si és excel·lent, i això no passa mai.

Pilar Benejam: “El mestre més dolent ha de ser força bo”

Amb la publicació de ‘Quina educació volem?’ Benejam posa ordre al saber acumulat durant una trajectòria dedicada a l’escola i sobretot a la formació dels futurs mestres.
Pau Rodríguez
23.12.2014

http://diarieducacio.cat/pilar-benejam-el-mestre-mes-dolent-ha-de-ser-forca-bo/

Pilar-Benejam.1.-Foto-M.-Assumpta-Sendra-Mestre1

Pilar Benejam. /Foto: Assumpta Sendra

Als seus 77 anys, Pilar Benejam assegura que ja en té prou de cursos i conferències. Que tot el que sap i ha viscut, evidentment relacionat amb el que ella més coneix i aprecia, l’educació i la formació del professorat, ho deixa per escrit a Quina educació volem?, llibre publicat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat. En un moment de canvi, Benejam reivindica l’humanisme que ens aferra als valors fonamentals de l’educació i, amb una reconeguda carrera docent a l’esquena, no té por de carregar contra el conformisme i la indiferència a què s’aboca una certa part del col·lectiu de mestres catalans.

Benejam és catedràtica al departament de Didàctica de la Llengua, la Literatura i les Ciències socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, una institució a la qual ha estat vinculada des dels seus inicis. Geògrafa i pedagoga de formació, ha combinat sempre la tasca de formadora de docents a la UAB amb la feina de mestra a escoles com Talitha o Costa i Llobera.

La primera pregunta ja se la fa vostè al llibre. Quina educació volem?

Una educació coherent amb la tradició humanista que se centra en la dignitat de la persona humana. Que garanteixi llibertat, igualtat i participació. Tothom ha de tenir dret a una bona escola, que ensenyi a pensar. Ja ens ho deia Montaigne al segle XVI: l’ensenyament no és omplir un forat sinó encendre un foc. Aquestes són les idees fonamentals.

Sobta que en un moment d’incertesa i canvis, vostè reivindica no tant fer una escola nova, sinó portar a la pràctica els vells ideals.

Hi ha una gran bretxa entre el que se sap i el que es fa. Hi ha escoles i mestres boníssims, però en educació el mestre més dolent ha de ser força bo. I no hem aconseguit un bon sistema educatiu. Hi ha tot un coneixement i experiència de tradició humanista que es creu superada, s’afirma que el que cal és innovar… Jo crec que cal actualitzar la tradició humanista, perquè tot evoluciona, però és que per fer-ho abans cal estudiar-la!

I després portar-la a la pràctica. La relació entre teoria i pràctica, que vostè aborda al llibre, sempre ha estat un repte en l’educació.

Només cal mirar la formació del professorat i la pedagogia a la universitat. Els professors hi entren per mèrits acadèmics. I estic d’acord en que cal investigar, però si et dediques a formar mestres has de ser un professional.

Tenir un peu a l’escola.

Clar. Has d’haver tingut experiència. El coneixement pràctic no es pot obviar. En un estudi professional com és l’educació, a la força s’han de tenir en compte la teoria i la pràctica. Són dos coneixements que es complementen i es necessiten l’un a l’altre.

Vostè assenyala la formació del professorat com un dels dos elements clau per millorar el sistema educatiu. L’altre és l’educació compensatòria.

La intervenció compensatòria en les primeres edats són bàsiques per incidir en l’educació mental, afectiva i relacional de les persones. Hi insisteixen tots els psicòlegs. La ciència ha demostrat que és bàsic, tot i que l’Administració és el primer que menysprea, com el finançament de les escoles bressol. Les disfuncions i mancances s’han d’atacar quan es detecten, immediatament. I se’ls ha de donar suport i acompanyament tan temps com sigui necessari.

Ataquem el fracàs escolar massa tard?

Tots els problemes tenen solució, o si més no marge de millora. Sí que ens hi posem massa tard, com deia s’ha de fer quan abans millor, però també s’ha de dir que les persones es poden educar sempre. A partir de certes edats hi ha dues maneres de fer capgirar els joves: l’afecte i la confiança. Que se sentin apreciats, que se’n surtin en alguna cosa, encara que sigui en futbol… Que agafin confiança, però que no els diguin que són un 3, o un 2… Perquè senten que els diuen inútils.

Els ho diuen cada dos o tres dies, sovint.

Els destrossen l’autoimatge.

Però per tenir una educació compensatòria calen recursos. Vetlladors, personal de suport, ràtios més reduïdes, escoles bressol per a tots…

És el diner més ben gastat. O mestres o presons, què t’estimes més? A veure, què en faràs d’un noi que fracassa als 14 anys? Li queden 80 anys de vida! Com a societat no podem consentir que no es doni a tothom la base per poder viure bé. Perquè després els “fracassats” es defensen amb l’agressivitat o la indiferència.

Vostè sosté que l’afecte i la confiança són els últims salvavides que els queden als alumnes en aquestes situacions. Els mestres de Secundària estan prou preparats per garantir aquest enfocament de la seva educació?

Si ho dius per la formació que han rebut, és evident que no. Sempre s’ha cregut que qui sap, sap ensenyar, i no és així. No només, almenys. El màster de formació del professorat acaba sent un curset d’unes hores a la tarda amb poques pràctiques.

Haurien de rebre més formació docent?

És que un llicenciat en història, després de quatre anys, arriba al màster [que dura un any] i li fan fer més història. Prou! Que faci més pràctiques, més didàctica de la història, i que passi de la teoria a la pràctica i viceversa contínuament.

La formació per a Primària, el Grau en Educació, no són un sinó quatre anys. Però sembla que també insuficients. Per què?

Hi ha hagut molta gent que ha sabut pensar com ha de ser la formació. A Anglaterra, Alemanya, Finlàndia, França… s’han fet projectes que coincideixen bastant. Per exemple, caldria que els estudiants fessin una formació científica prèvia, que els fes desenvolupar el pensament científic. Un altre dels problemes és que es percep el Magisteri com uns estudis per accedir a una professió que t’eleva un primer graó en l’escala social. I hauria de ser el graó més elevat.

No tenim bons docents perquè la professió no té una bona consideració social. Però com la podem dotar de bona consideració si mai hi entren els millors?

És un peix que es mossega la cua. I ve d’antic. Per què a Finlàndia ho són molt, de considerats? Potser perquè allà als alumnes els fan llegir la Bíblia i interpretar-la des del segle XVI. Aquí no hem tingut cadira i mestre per a tothom fins al 1983.

Un dels plantejaments de millora de la formació del professorat és augmentar l’exigència l’accés a la carrera. La Generalitat incorporarà un examen específic per als aspirants a mestres, que avaluï entre altres capacitats la sensibilitat social o artística.

Sí, i també i sobretot la llengua, escrita i oral. És l’instrument bàsic de l’activitat mental. Si durant la carrera encara hem d’ensenyar a escriure i parlar, malament anem.

En general sortim poc formats en comunicació?

Sí, igual que també ens manca bagatge cultural. Però això ens falta a tots, en aquest país. Un altre cop diria que aquí no s’ha escolaritzat tothom fins el 1983, així que portem un decalatge evident amb altres països. Però per això als mestres els exigiria més. Un examen escrit i oral, per saber com s’expressen, quin grau d’avidesa, d’expressió, de resposta tenen. I la cultura general: quin és l’últim llibre que han llegit? L’últim concert al qual han anat?

De la lectura del llibre se’n desprèn certa crítica al cos de mestres. Destaca que hi ha un col·lectiu de docents molt actiu i innovador, però que no són majoria.

El funcionariat és nefast…

No ho digui gaire alt, que se’ns revolten els mestres!

Jo n’era, de funcionària, eh? Però no en volia ser! Durant anys vam demanar contracte laboral, com a Anglaterra, que et garanteixi una estabilitat però a la vegada que t’obligui a retre compte del que fas, a justificar la teva feina. No pot ser que hi hagi persones que no vulguin fer l’esforç d’ensenyar bé i els haguem de tenir fins els 65 anys. No es pot tolerar.

Al mestre se l’avalua poc?

A nivell d’aula molt poc. Hi ha molta paperassa que s’hauria d’alleugerir, per part dels inspectors. El que haurien de fer és estar a la classe observant una bona temporada.

Molt pocs mestres observen les classes dels seus companys, per exemple.

A la gent no li agrada que li entrin a classe i això és bàsic. Trobo que és positiu. El mestre aprèn molt. Però molts mestres tenen la inseguretat de que no vegin el que fan.

Tornant al llibre. Un dels pilars en què vostè fonamenta l’educació és la igualtat. Abans parlàvem de l’educació compensatòria. Sovint l’escola és igualitària, però el problema ve de fora. Com s’educa davant les desigualtats?

La desigualtat rau en la família en què has nascut. Per això d’entrada cal donar qualitat a l’escola pública. Que tingui les condicions òptimes per a que tothom pugui progressar. Part de la desigualtat no es podrà remeiar des de l’escola, però el mestre pot ajudar a diferenciar entre el que un alumne és i el que un alumne té. El que un té no fa el que un és, i en això el mestre ha de saber donar exemple, que sigui capaç d’apreciar les coses que no valen diners, que vagi vestit manera modesta…

Però com convences un nen que l’important és el que ell és i no el que té?

D’entrada el que deia ara. Que està de moda tal marca? El mestre no la porta. L’escola dóna exemple, valora els pupitres còmodes però no luxosos, les pilotes que no són cares… I revestir això amb un discurs que doni confiança als nens. Un cop un nen em va preguntar: “Per què he d’aprendre geografia si acabaré venent al mercadillo?” En aquesta situació te les has d’empescar per fer-li veure que la geografia és importantíssima per a vendre en un mercadillo. Que si el cotó ve d’Egipte… [riu] És difícil lluitar contra la televisió, per exemple. Però l’escola ha de ser capaç d’obrir una finestra a un tipus de societat igualitària.

Per últim, carrega contra l’entrada dels elements del lliure mercat a l’educació. Per què?

Les idees neoliberals han entrat a totes les capes de la societat, també a l’escola, i pretenen jerarquitzar, seleccionar els millors, els més competitius, els més emprenedors. Jo sóc partidària de preservar a l’escola l’educació general bàsica. La cultura que necessita tot ciutadà d’una democràcia. La gent ha de saber pensar, i després ja emprendrà! No posem l’arada davant els bous. Necessitem formar persones, i no parlar d’excel·lència.

No li agrada la paraula excel·lència!

No gens! Excel·lent és un pernil! [riu]. Ja no hi cap res més, si és excel·lent, i això no passa mai.

32a Setmana del Llibre en Català

A l’atenció de la Directora/Director

Benvolgut, benvolguda

El curs comença amb força. Encara no teniu els alumnes a les aules, però és com si ja els hi tinguéssiu, no?
Potser al juliol, o la setmana passada, vau fer allò que fan moltes escoles: revisar els llibres que teniu a les biblioteques d’aula i a la de l’escola. Els que hi entenen diuen que, per anar bé, caldria poder renovar-ne un 10%, anualment, per compensar els que es deterioren físicament i els que queden desfasats de contingut. Fer-ho, és l’única manera de tenir un fons, actualitzat, que permeti satisfer les necessitats dels mestres i dels alumnes.

La veritat, però, és que quan t’hi poses “et balla el cap”: hi ha tanta oferta… Entre els catàlegs, les cartes que rebeu, la informació dels blocs i de les web que consulteu habitualment, el cap et balla. Prendre aquestes decisions “en dues dimensions” és una cosa però poder-ho fer en tres dimensions és una experiència del tot diferent, i altament recomanable.

Aquesta setmana tenim l’oportunitat de poder remenar i triar a la 32a edició de la setmana del llibre en català. No sé si hi heu estat mai, o la visiteu regularment, però la veritat és que val la molt la pena, tant si hi aneu sols com si ho feu amb els vostres alumnes. Per poc que pugueu feu-hi anar a les persones de la comissió de la vostra biblioteca; ells hi “veuen” més que la resta i saben què us convé.

Perquè en feu un tast, el vídeo promocional d’aquest any, amb un toc d’humor, que potser ja va bé, no?

Això ja no hi ha qui ho aturi!!!

Gràcies per endavant.

Anem bé, tanmateix.

 

 

http://andreajwenger.com/

A l’atenció del Director/a

Benvolguda/ benvolgut,

la segona edició del Diccionari de l’IEC assenyala que l’adverbi “tanmateix” expressa que una cosa és lògic que ocorri, especialment malgrat allò que semblava oposar-s’hi. M’ha semblat del tot pertinent per comentar-vos aquesta notícia. Enmig d’un allau de notícies que et deixen l’ànim per terra, hom podria pensar que estem en la direcció de l’abisme i que ben aviat ens hi estimbarem. Resulta preocupant la capacitat dels mitjans de “generar opinió” i de configurar el nostre estat d’ànim. Federico Mayor Zaragoza en comentar aquesta evidència deia: “Ens tenen permanentment ocupats i espantants”; al sistema li convé això.

Malgrat tots els malgrats, el país, i molt particularment l’escola, treballa i avança cada dia. A distància curta, de vegades, pot resultar imperceptible o, fins i tot, el contrari. No és cert, però. Mireu sinó les dades del baròmetre de la comunicació i la cultura: resulta que en sis anys, només en sis anys, la mitjana de llibres llegits pels catalans i les catalanes ha passat del 3,4 al 4,3 en aquest interval de temps.

Us asseguro que és per estar-ne cofois.Per tant, des d’aquí, la meva enhorabona a vós i al vostre centre per la contribució que hi heu tingut.No en dubteu mai: malgrat el fum i la boira, anem, aneu, endavant i en la direcció correcta.

Els catalans llegeixen un llibre més de mitjana, de sis anys ençà.
Són dades del Baròmetre de la comunicació i la cultura · El Gremi de llibreters i el Gremi d’editors fan les seves previsions de cara a Sant Jordi

http://www.vilaweb.cat/noticia/4106797/20130419/catalans-llegeixen-llibre-mitjana-sis-anys-enca.html

Els catalans van llegir una mitjana de 4,3 llibres durant el 2012. Es tracta d’un lleuger increment respecte l’any anterior i arriba a ser d’un llibre més que fa sis anys, quan se’n llegien 3,4. De fet, la lectura és el segon consum cultural més estès, només després d’escoltar música. El 61% de la població del país llegeix llibres, que suposen 3,9 milions de persones. Pel que fa a l’idioma, l’espanyol continua essent l’opció preeminent (66,6%) i els llibres en català superen la quarta part del consum total (27,8%), un 15% més que els darrers sis anys. Són dades que ha presentat el Baròmetre de la comunicació i la cultura, a partir de l’estudi del 2012 sobre el consum de llibres a Catalunya.

Les dades del baròmetre també indiquen que els lectors catalanoparlants consumeixen llibres tant en castellà com en català en una proporció similar (51% enfront al 45,8%), és a dir, fan un consum bilingüe. Per contra, els lectors castellanoparlants fan un consum de llibres més elevat en castellà que en català (87% enfront a l’11%), és a dir, tendeixen a fer un consum més monolingüe. Per la seva banda, els lectors en altres llengües, el 50% consumeixen llibres en castellà i el 13% en català. Actualment, 1,1 milions de persones llegeixen llibres en català.

El principal gènere literari el 2012 ha estat la novel·la. Així, sis de cada deu llibres van ser d’aquest gènere i el segueixen els llibres divulgatius (10%), les biografies i memòries (7%), l’assaig, els llibres d’autoajuda i manuals (4%), els contes i la poesia (2%) i els còmics, el teatre i els llibres infantils i juvenils (1%).

Les expectatives del Gremi de llibreters i del Gremi d’editors

Els gremis de llibreters i d’editors preveuen facturar aquest Sant Jordi el mateix que l’any passat (18 milions d’euros, que suposa la venda d’un milió i mig de llibres aproximadament) o lleugerament per sota. Segons el president del Gremi d’editors, Xavier Mallafrè, es preveu que faci sol i això també afavorirà la compra de llibres. Mallafrè ha donat algunes dades sobre el tipus de llibre que compra la gent per la Diada de Sant Jordi. Tot i que els editors s’esforcen en publicar el major nombre de novetats al voltant de Sant Jordi i  que els periodistes en destaquen semper els més venuts, les dades diuen que només quatre de cada deu títols són novetat.

Segons Mallafrè, hi ha hagut una davallada en la venda de llibres d’entre el 5% i el 10%. Possiblement s’acostaria al 10% però no hi arribaria. “No hem repercutit en el preu la baixada del consum. A contrari, el preu mig del llibre ha baixat en els últims dos anys. De comú acord amb els llibreters, el que fem és ajustar el nombre d’exemplars editats, una estratègia més eficient i endreçada.”

Els responsables dels principals gremis del sector del llibre també han comentat les dades que dóna el baròmetre sobre el llibre digital: el 44% dels lectors que han obtingut un llibre per internet l’han comprat mentre que el 56% no han fet cap tipus de pagament. El tema remet directament a la pirateria. Segons el vicepresident del Gremi de Llibreters, Jeroni Boxareu, el consum digital és d’un 8% del total del consum de llibres, i d’aquest un 55% s’estima que són obtinguts a través de la pirateria. Això suposa entre 300 milions i 400 d’euros l’any que no es facturen a l’Estat espanyol. I Mallafrè constata que la manca d’una legislació a fet augmentar la xifra, mentre que en d’altres països com França les descàrregues pirates han disminuït. Per això l’editor ha dit: “Reivindiquem que es normalitzi la legislació, per aconseguir un canvi de cultura i d’hàbit de consum. La pirateria per internet s’ha de legislar igual que s’ha fet amb el medi ambient o amb la seguretat viària.”

 

Reciclem cultura?

 

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

els mesos van caient, sembla que va ser ahir que estrenàvem l’any i ja tornem a ser primavera, el temps passa massa de pressa, més encara pel ritme accelerat de les nostres vides.

Aviat tornarem a ser Sant Jordi, diada per excel·lència del llibre i la rosa. Heu pensat ja si us comprareu cap llibre? Els suplements dels diaris, les webs, programes de ràdio… fa dies que presenten les darreres novetats. Enguany, no sé si per primera vegada, fins i tots els autobusos de BCN en recomanen de concretsProbablement aquell dia les places i els carrers estaran plens de gom a gom, un any més; i per arribar a fullejar un llibre s’hauran de fer malabars, gairebé. Un servidor aquest dia no té costum de comprar-ne. Ho faig la resta de l’any. Val a dir, però, que personalment dec tenir alguna patologia amb això dels llibres. Quan entro en una llibreria sóc mort. Sempre surto amb dos o tres que, potser, no preveia pas comprar. Sempre penso en les grans superfícies que indueixen al consum impulsiu, no pas necessari.

Enguany, però, fins ara em feia una pregunta: Què passarà amb les famílies que la crisi “ha tombat”, literalment, i tenen uns ingressos tan justos que no podran permetre’s comprar cap llibre? Moltes, segur, que fins enguany en tenien costum i ho celebraven. Com ho encaixaran? Els llibres són prescindibles ? No ho tinc clar.

Mireu quina iniciativa s’ha creat: Recicla cultura, una iniciativa de la Fundació Servei Solidari que anima a donar els llibres que tenim a casa i que pel motiu que sigui ja no volem. S’oferiran a altres persones per un preu reduït el dia de Sant Jordi. Amb els diners recollits se’n prestaran diversos serveis.

Una bona iniciativa, a opinió meva.

Potser estaria bé que traspasséssiu aquesta informació a la vostra comunitat educativa. A criteri vostre però.

Infància i coneixement

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

el Diari “El País” publicava fa molt pocs dies un article que em vaig “guardar” amb la intenció de fer-vos-el arribar.

Atès que aquest inspector està de guàrdia, malgrat les portes dels ST estiguin tancades(?),  mentre espero l’hora de respondre a una amable invitació per participar en un acte de graduació, ara tinc el temps fer-ho.

En el seu dia, em va semblar d’allò més interessant i suggerent, alhora.

M’agradaria pensar que, aquest cop sí, coincidim en el seu contingut i en els arguments que s’hi prersenten.

Un centre educatiu, que ho vulgui ser de VERITAT, no pot restar al marge d’aquestes qüestions, diria.

Gràcies

TRIBUNA: JORDI SOLER

Los niños que vienen

JORDI SOLER 06/03/2011

El cuento original de La Cenicienta, el que escribieron los Hermanos Grimm, es una historia dura y violenta que Walt Disney metamorfoseó en ese cuento suave, sin sangre ni realismo sucio, que ha llegado hasta nuestros días. La versión de la Cenicienta que finalmente se ha impuesto es la hermoseada, la pasteurizada, la falsa, vamos; y se ha impuesto por los enormes recursos de la compañía Disney, pero también porque se trata de una versión menos violenta, más adecuada para estos tiempos en los que se piensa que los niños deben vivir en un mundo idílico, poblado de seres risueños como Pocoyó y al margen de la violencia, que es parte consustancial del mundo. Quizá la violencia controlada, aislada dentro de un mecanismo de ficción, sea la forma más sensata de informar al niño sobre la realidad que se le viene encima; y en todo caso será mejor que la forma en que los niños suelen enterarse del lado salvaje de la vida, sin ningún preámbulo ni paliativo pasan de Pocoyó a los cadáveres sanguinolentos que presentan, a medio día, los noticiarios de la televisión.

La infancia está desapareciendo por la vertiginosa facilidad con que se obtiene el conocimiento

A la Cenicienta original se le muere su madre en el segundo párrafo y para el tercero ya su padre se casó con otra mujer, que tiene dos hijas, las hermanastras que le hacen la vida imposible a la pobre huérfana. Más adelante, cuando el príncipe llega a casa de Cenicienta, con la intención de probar a quién le queda el zapato que perdió su amada, salen las hermanastras y, con tal de casarse con él, meten a fuerza su pie en el zapato y, para conseguirlo, la mayor se corta el dedo gordo, siguiendo este consejo materno: “córtate el dedo, cuando seas reina no necesitarás ir más a pie”. El príncipe muerde el anzuelo, se la lleva en su caballo, pero a mitad de camino se da cuenta de que el zapato de la muchacha está lleno de sangre y pronto averigua que esta se ha automutilado. Al final, Cenicienta se prueba el zapato y, igual que en el cuento de Disney, se casa con el príncipe y vive muy feliz. El cuento que escribieron originalmente los Hermanos Grimm, da más juego a la imaginación de un niño, le amuebla mejor el pensamiento, lo enfrenta con valores universales como la dignidad y la justicia, le enseña vívidamente las cloacas de la avaricia y la ambición, y lo va preparando para hacerse cargo de eso que inevitablemente le espera: la vida real.

Los libros, y la infinidad de mundos que estos contienen, han jugado un papel crucial en la historia de eso que llamamos infancia, y su recorrido a lo largo del tiempo, puede darnos una idea aproximada de lo que nos espera frente a esta nueva criatura que son los niños de hoy. Después de la caída de Roma, el uso del alfabeto se contrajo hasta el punto en que la gran mayoría de la población dejó de leer y escribir, y los libros, y su escritura, pasaron a ser materia exclusiva de los especialistas. Los libros eran muy caros, un volumen costaba el equivalente a mes y medio del salario de un artesano, y con frecuencia les faltaban páginas o eran copias falsas.

Neil Postman, en su ensayo The disappearance of childhood, sitúa este periodo de oscuridad, que fue propiamente la Edad Media, en el milenio que pasó desde la caída del imperio hasta la invención de la imprenta, momento en el cual la gente comenzó a tener nuevamente acceso al conocimiento escrito, a las ideas y a los conceptos que, desde entonces, han ido forjando nuestra civilización. Entre los conceptos que se tragó aquella época de oscuro analfabetismo, estaba el de niñez, el de infancia, porque durante toda esa época oscura el niño, como lo conocemos hoy, no existía.

Los niños vivían con los adultos y compartían con ellos todos los momentos de la cotidianidad, oían y veían de todo, escenas violentas o ridículas, agrias discusiones familiares, vívidas escenas de amor carnal; el niño, según dictaba entonces la Iglesia, podía razonar y comportarse como adulto a partir de los siete años, la edad en que, según esto, una persona puede distinguir el bien del mal (a la luz de las noticias sobre curas pedófilos que últimamente van apareciendo no sería de extrañar que, la figura de adulto de siete años que proponía la Iglesia, llevara un doble propósito).

En este periodo oscuro de la humanidad los adultos perdieron, frente a los niños, todo ese universo de conocimiento que encerraban los textos escritos, y que se recuperaría con la aparición de la imprenta; la diferencia entre un niño y un adulto, basada en lo que este sabe y el otro ignora, quedó abolida en ese periodo; como niños y adultos sabían lo mismo, el concepto de infancia era, sencillamente, inaplicable. Hay otros motivos, por supuesto, como el altísimo índice de mortalidad infantil, o la enorme dificultad para sobrevivir en aquel mundo oscuro, que no admitía la exquisitez de tratar como niño a un niño.

La desaparición de la niñez en aquella época, y su posterior reinvención, gracias a los libros, es una hermosa evidencia de la utilidad que tiene la palabra escrita. En cuanto los adultos recuperaron las ideas, los conceptos, las aventuras y los paisajes de que están hechos los libros, en cuanto se realfabetizaron, adquirieron ese conocimiento que volvió a situar a los niños en su lugar, en ese territorio protegido donde paulatinamente se les va suministrando la información que necesitarán para, en el futuro, convertirse en adultos.

Neil Postman, que fue alumno de Marshall McLuhan, observaba hace 30 años que los niños empezaban a estar demasiado informados, que la televisión les presentaba, por ejemplo, un noticiario donde se enteraban de las atrocidades que sacuden al planeta; enterarse de un robo, de una violación o de una guerra los hace ver de golpe que los adultos no tienen ningún control sobre la vida, o cuando menos que la vida que les espera no tiene nada que ver con su mundo infantil. Ahora pensemos en el torrente de información, a la carta, que hoy ofrece Internet; cualquier niño, frente al teclado de un ordenador, tiene acceso a todo el conocimiento que durante siglos lo había separado de los adultos; desde cierto ángulo, el que proponía Postman, la infancia está volviendo a desaparecer; si en la Edad Media desapareció por la ignorancia y el analfabetismo de los adultos; ahora desaparece por la vertiginosa facilidad con que los niños obtienen el conocimiento; adultos y niños, nuevamente, volvemos a saber lo mismo; los adultos se infantilizan, y si no mire usted a su alrededor, y los niños se vuelven mayores cada vez más rápido.

Lo que puede hacerse al respecto es muy poco, se trata de la vida que se nos echa encima. Queda observar con atención, cada quien a los suyos, e ir improvisando una estrategia, como quién toca un solo de saxo.

Jordi Soler es escritor. Su último libro es La fiesta del oso (Mondadori).

Sense embuts ni prudència, directament

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

el mes de juliol passat vaig tenir la sort de poder sentir en directe al Sr. F. Mayor Zaragoza a l’edifici del rectorat de la UAB. De sempre, l’he considerat un home molt lúcid però, de damunt de tot valent, molt valent. Sabeu prou que va estar Director, una colla d’anys, de la UNESCO.  Aquell dia, a la UAB, en va explicar una pila de “l’alçada d’un campanar”. Només un exemple: la UNESCO va arribar a dissenyar, promoure i implantar un Pla Mundial per l’incrementar l’Educació Secundària arreu del planeta, però, sobretot en els països més pobres. No vulgueu saber les trabes que li van arribar a posar els països “alfabetitzats” per impedir que s’executés i imnplantés amb èxit (clar, una cosa és que tothom sàpiga llegir i escriure- pobrets-  i una molt diferent és que tothom hagi de tenir estudis seundaris, un perill, l’inici de la fi del món tal i com el tenim, ara per ara). Un evidència d’allò: la notícia de la presentació d’aquest Pla Mundial no va aparèixer en cap mitjà de comunicació del món, si més en els que marquen diàriament la pauta del que “és o no” noticiable.

Doncs bé, fent cua a l’ABACUS, ahir vaig veure un llibret damunt del taulell de la caixera. El primer que em va sorprendre fou el preu (3 euros!). En vaig comprar mitja dotzena, un per mi. Avui tot dinant me l’he cruspit per postres. De veritat, si no el coneixeu, compreu-vos-el, el llegireu en poc menys d’una hora, us ho ben asseguro. Et fa entendre, realment, en quina mena de món vivim però, alhora, és un cant a l’esperança preciós:

Imatge de http://www.los-expertos.es/