Category Archives: llengua catalana

Quan arribi el cas, que arribarà, què fareu vos?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

hi ha qui diu que pinten bastos, d’altres que ja era hora. El nas em diu que estem entrant en un moment de la història únic. Sí, ja ho sé, em direu que tots ho són i és cert. Convindreu amb mi, però, que aquest que ens ha tocat, si més no és diàfan: les coses i, sobretot les persones, comencen a estar clares. La traca, per variar, l’ha engegat la llengua, la pobra llengua. Mira que fa segles que hi van al darrera de carregar-se-la, no? I no se n’han sortit. Per matussers, sempre. Fa uns dies precisament vaig instal·lar un “accés directe” a un vídeo que fa un recull històric d’aquesta intenció, permanent i obsessiva, dels espanyols: fer desaparèixer la nostra llengua. Deuen ser molt dolents perquè la veritat és que no se n’han sortit. Els francesos, en canvi, pràcticament l’han liquidat a la Catalunya Nord, d’ençà del Pacte del Pirineus, amb els mateixos anys.

Mireu, avui us he seleccionat un article, breu però també diàfan. És del Sr. Jordi Roca, del qual us n’he recomanat alguns els darrers mesos. Ho he fet per una qüestió ben simple: incorpora LA PREGUNTA CLAU, la definitiva. Diu en Roca: Des del moment, ja fa uns quants anys, que sembla que l’ofensiva va de debò al Principat, han sorgit veus que diuen que no acataran les lleis imposades des de Madrid i la gran pregunta és: aquesta insubmissió és general en el professorat o som una minoria sorollosa els que manifestem la nostra convicció en defensa de la immersió?

La meva resposta ja fa molts que la tinc escrita i gravada: he estat i seré sempre dels que fan soroll però també, SEGUR, dels que NO ACATARÉ. Ja fa unes setmanes que un dels pocs bancs catalans que queden dempeus va endegar una campanya, molt sibil·lina i per fer-nos por, apel·lant al SENY català, l’heu vist? Bé, doncs, el primer dia que la vaig veure vaig recordar una frase del President Macià: El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat,  només serveix per tapar covardies.

I , per cert, vós a quin bàndol us apuntareu? Als dels acatadors o al dels NO acatadors? Si encara no ho teniu clar espavileu-vos perquè, de sobte i abans del que ens pensem, ho haureu de fer. Compto, no cal dir, amb el vostre “Desacatament”.
Va, i posats, una proposta: pengeu aquest post a la sala de professors del vostre centre, ells també s’hauran de posicionar, no?Com sempre, només faltaria, a criteri vostre.

Gràcies!! 

No podem mostrar indiferència, #noacatarem

JORDI ROCA

http://mestres.ara.cat/lapuntdocent/

Els darrers atacs contra la immersió lingüística, o el que és el mateix, contra la cultura catalana i el sentit comú ens fan replantejar fins a quin punt serem capaços de resistir. Des del moment, ja fa uns quants anys, que sembla que l’ofensiva va de debò al Principat, han sorgit veus que diuen que no acataran les lleis imposades des de Madrid i la gran pregunta és: aquesta insubmissió és general en el professorat o som una minoria sorollosa els que manifestem la nostra convicció en defensa de la immersió? El govern s’ha manifestat ferm defensor de la causa però realment tenim suport de tota la comunitat educativa o haurem d’anar cedint terreny com està passant en altres territoris de parla catalana? Servirà d’alguna cosa el teòric blindatge que fa la LEC de la immersió o es demostrarà, una vegada més, que qualsevol llei catalana està per sota de les lleis estatals?
Sabeu què penso? Que no som ningú al costat dels que van deixar la pell per defensar la nostra llengua i cultura en temps més desfavorables. No som ningú al costat de qui va haver d’exiliar-se, de qui passar per Argelers o altres inferns i potser no van tornar a trepitjar la terra catalana. No som ningú al costat de qui, en plenes dictadures, desobeïa el feixisme i educava, editava llibres o s’organitzava en defensa de la cultura catalana. I si després de Condes-Duques, Felips Quints, Primos de Rivera i Francos diversos encara ens n’hem sortit no ha estat casual, ha estat pel compromís ferm de milers de persones que se la van jugar abans que nosaltres i precisament per això no podem mostrar indiferència davant d’un nou atac al pilar de la cultura catalana, a la nostra raó de ser.

Confio en els mestres per fer front al nou intent d’etnocidi i en la complicitat de la resta de la comunitat educativa fins que algun dia les lleis del país ja no tinguin cap sostre i la nostra bandera onegi lliure a la seu de les Nacions Unides.

Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Joan Solà (2006)

 

“Keep calm and speak catalan” (Manteniu la calma i parleu català).

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

enmig d’un món que va a més de cent per hora faríem bé d’aturar-nos per veure les coses, les importants, en la seva perspectiva completa. Dic això en relació a la situació de la nostra llengua. Una llengua que des fa una pila d’anys està literalment assetjada, perseguida i, fins i tot, criminalitzada. Em sembla que va ser el professor John Elliot el que, en una visita a BCN no fa gaire temps, va dir que una societat “Ahistòrica” era, fàcilment, una societat manipulable. Moltes persones, desconeixent totalment la història, s’apunten el “bilingüisme integrador”, en diuen. Moltes persones, amb facilitat arriben a dubtar del seu dret a emprar la seva llengua les vint-i-quatre hores del dia a casa nostra. L’amnèsia és fatídica, ho sabeu prou bé, en tots els ordres de la vida de les persones, però, sobretot, en la dels pobles.

Doncs bé, per a tots aquests, que de ben segur en tindreu a prop, us he preparat dos documents: un petit article publicat ja fa molt de temps i un vídeo que recull la “història” de la nostra llengua en relació amb la llengua espanyola. Us recomano molt i molt que busqueu el temps per llegir-lo i mirar-vos-el. Són dades històriques, només. Aquí no hi ha ideologia, són fets documentats abastament. Fets i dades que, malauradament, els alumnes de massa escoles del país desconeixen.

Si realment la vostra escola vol estar compromesa amb la llengua, més enllà de signar electrònicament, us animo a treballar amb els alumnes els dos documents i a fer-ho amb el rigor i la calma degudes. Diria que és una qüestió de justicia. La història “és”, agradi més o menys. Només un exemple us servirà per obrir boca. Mireu com pot una persona “canviar” de manera de pensar i de dir: l’any 1705, Felip V de Castella i IV de Catalunya, quan jurà les Constitucions Catalanes i pujà al tro de Compte de Barcelona deia:

“La NACIÓN CATALANA es la reunión de los pueblos que hablan el idioma catalán. Su territorio comprende: Cataluña con los condados del Rosellón y de la Cerdaña, el Reino de Valencia y el Reino de Mallorca.” “Los tres pueblos que forman la nación catalana tienen una constitución política propia y están federados entre sí y con el Reino de Aragón, mediante ciertas condiciones que son objeto de una ley especial. Cataluña es el Estado político formado, dentro de la Confederación, por los catalanes del Principado y de los condados del Rosellón y de la Cerdaña. El principado de Cataluña es libre e independiente.”

 


Després ja sabeu que va passar, no? Primer, el tractat del Pirineus ens va arrabassar la part nord del país i, segon, l’incompliment per part dels anglesos del tractat de Gènova va permetre amb mateix rei borbó que havia dit això redactar el Decret de Nova Planta un cop va liquidar la defensa del Cap i Casal de Catalunya. Té nassos que a l’hereu borbó, l’actual, també li haguessin posat de nom Felip, no? Hauria estat un Felip VI. Compto, però, que ja no hi seran a temps.
“Keep calm and speak catalan” (“Manteniu la calma i parleu en català”).
Vós mateix!!

L’amnèsia: el pitjor enemic

http://www.segre.com/viure-per-veure/article/lamnesia-el-pitjor-enemic

El castellà va ser imposat als catalans fa gairebé 300 anys. I això només és un tast d’un inesgotable llistat de greuges. 1715: “Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano.” 1716: “Que todo lo judicial que se actuaba en lengua catalana, se escriba en adelante en idioma castellano.” 1755: “Pena de pan y agua por cada vez que los religiosos tengan una conversación tirada en catalán.” 1772: “Que todos los mercaderes y comerciantes observen la Ley del Reino llevando sus Libros de contabilidad en idioma castellano.” 1801: “En ningún teatro se podrán representar, cantar, ni bailar piezas que no sean en idioma castellano.” 1828: “Siendo las partidas de bautismo, de matrimonio y de defunción documentos fehacientes en todos los tribunales del Reino, se hace preciso que se extiendan en idioma castellano, que es el idioma del Gobierno.” 1900: “A los señores maestros y maestras a que se abstengan de usar para la enseñanza idioma alguno que no sea el castellano.” 1906: “Hay que catellanizar a Cataluña… Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza.” 1924: “Con esta fecha recuerdo al Colegio de Abogados de Barcelona que han de publicar en idioma castellano con exclusión de otro alguno.” 1924: “Detingut l’arquitecte Gaudí per parlar en català.” 1931: articles 4 i 50 de la Constitució espanyola de la segona República: “El castellano es el idioma oficial de la República. A nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usará también como instrumento de enseñanza en todos los centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas.” 1971: “Jordi Carbonell, director de la Gran Enciclopèdia Catalana, a la presó per parlar en català.” 1984: “Un policia obliga a una persona a menjar-se un paper pel sol fet d’estar escrit en català.” 2001: “A nadie se le obligó nunca a hablar castellano en Catalunya” (rei Joan Carles). 2001: “El castellano ha sido siempre una lengua de riqueza y no de imposición” (Jesús Caldera, PSOE). 2011: “Sentència del Suprem i interlocutòria del TSJC perquè el castellà sigui llengua vehicular a les escoles de Catalunya.”

Fes-ho córrer! Aturem la Llei Wert!

Benvolgut/da,

la plataforma Ciutadans i ciutadanes per l’Educació Pública manifesta el seu més absolut rebuig a l’avantprojecte de Llei Orgànica per a la millora de la Qualitat Educativa (LOMCE), per les següents raons:

Pel seu caràcter profundament antidemocràtic

  • En  el procés d’elaboració de la llei  (d’esquena a la comunitat educativa, als grups socials i polítics, a les comunitats autònomes).
  • En l’organització dels centres docents, en què una direcció nomenada a dit per l’Administració passa a tenir poders absoluts en la gestió dels mateixos.

Per la seva concepció mercantil de l’educació, que posa les necessitats dels mercats per davant de la formació integral dels infants i joves, i la construcció d’una societat més justa i cohesionada.

Per utilitzar l’educació com a eina per a la segregació i l’exclusió.

Per tot això, demanem la retirada de l’avantprojecte de llei i l’obertura d’un període de veritable diàleg amb la comunitat educativa i amb totes les forces socials i polítiques que permeti establir les bases d’un model educatiu consensuat i sostenible.


Dona suport amb la teva signatura:

http://www.yoestudieenlapublica.org/stop.php


FES-HO CÓRRER!

No acatem!

ALERTA! CANVI DE DATES: DILLUNS 10 DE DESEMBRE A LES 18’30 h

DEFEMSEM L’ESCOLA EN CATALÀ, NO ACATEM!

CONCENTRACIÓ DILLUNS 10 DE DESEMBRE a les 18’30 h A LA PLAÇA SANT JAUME de Barcelona,

Benvolguts i benvolgudes,

Des de DEFENSEM L’ESCOLA EN CATALÀ rebutgem el nou esborrany de la llei de Millora de la Qualitat Educativa del Govern d’Espanya que aniquila la llengua catalana a les escoles. Aquesta resolució és la culminació a les agressions que es varen iniciar amb les sentències del Tribunal Suprem espanyol del desembre de 2011, que obliguen a reintroduir el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya i acaben de manera definitiva amb la immersió lingüística.

Escola En Català:

1. Exigeix que el Govern de la Generalitat i les administracions pertinents no acatin i rebutgin amb contundència aplicar qualsevol iniciativa del Govern d’Espanya que vulgui reintroduir el castellà com a llengua vehicular a l’educació a Catalunya.

2. Fa una crida a tots els centres escolars i educatius de Catalunya perquè defensin l’escola en català i s’oposin a aplicar la futura llei de Millora de la Qualitat Educativa del Govern d’Espanya.

3. Insta les forces polítiques del Parlament de Catalunya a aprovar la llei Defensem l’Escola en Català presentada per Solidaritat Catalana per la Independència el setembre del 2011 que blinda la llengua catalana en l’educació i que compta amb el suport de més de 200.000 firmes de la ciutadania.

Continuarem mobilitzats per assegurar el nostre model a les escoles catalanes, per això ,

Us esperem a la Concentració i, si podeu, reenvieu aquest correu i pengeu a les xarxes socials el cartell de la concentració (arxiu adjunt)!

Ni un pas enrere en la defensa del català a l’escola. No acatem!

Més cartes a Alícia

 

Imatge de http://blogs.avui.cat/jaumepubill/?p=3951

 

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

no sé si esteu al cas de qui és Mossèn Ballarín. Jo per descomptat i per moltes raons. La primera, en temps de la Dictadura ell, el Caputxí Pare Llimona i el Monjo  benedictí Hilari Raguer eren persones que habitualment seguia perquè, de fet, eren dels pocs que podien  parlar sense gaire embuts, per allò de que el règim es mirava amb bons ulls les sotanes. La segona raó és perquè en Ballarín, delicat de salut, va ser molts anys rector de la parròquia de Santa Maria de Queralt i, ja se sap, que això dels cognoms sempre estira; i finalment, la tercera, perquè en el seu dia va escriure un llibre deliciós dedicat a la figura de Francesc d’Assís. Em va agradar molt i molt.

Ballarín, durant molt de temps, va fer una petita col·laboració a la primera època del diari AVUI, se’n deia “La Pausa”. En recordo una de magnífica, deia: “Tant de bo quan em mori no trobi Sant Pere de porter del cel i trobi Sant Josep de porter suplent. Sant Pere era pescador i va morir sent Papa, sempre costa entendre’s amb un Papa; Sant Josep, en canvi, era fuster i va morir sent fuster, sempre és més fàcil entendre’s amb un fuster”

Quan era  professor,  mai ningú no sabia de quina assignatura, perquè  parlava de tot i més. Mossèn Ballarín va néixer a Barcelona l’any 1920. Capellà i escriptor. Va participar a la Guerra Civil, com a membre de la “Lleva del Biberó”. De la guerra en tornà tísic, i després d’una llarga recuperació, decidí fer-se capellà. Fou rector de Santa Maria de Queralt i ara viu a Gósol. Autor de “Mossèn Tronxo” i d’un bon grapat de llibres. Doncs bé, ara resulta que aquest home, ja molt gran, s’ha apuntat a la llista dels que han escrit a la Sra. Camacho, cap de llista del Partit Popular.  Us transcric la carta:

Respetada doña Alicia.

No me conoce y me presento.
Soy un cura católico, rural, sabidillo, catalán y nonagenario. La edad me permite la libertad de escribirle con la añeja autoridad de los viejos de la tribu.


Malauradament vostè no és chestortoniana i no juga a les paradoxes, doncs miri, li vaig a entrar per aquí. Vostè pensa que Espanya no és més que allò encolomat pel senyor Suárez: “el café para todos” ens deixaven sense conyac i el corder quedava per a la voracitat insaciable de Madrid. Això de vostè no és Espanya, és Madrid i “sus aledaños”. Per fer-ho més grotesc i paradoxal aquests catalans, que estan tips de tanta trampa, representen les Espanyes reals, des del Mio Cid a Jaume el Conqueridor, fetes malbé pels dèspotes il·lustrats començant per Carles III que d’il·lustrats en tenien ben poc, ja que per ésser Comandante Mayor d’un regiment només calia saber llegir, escriure i les quatre regles.


Malauradament ni els de la seva banda ni els de la meva no entendran aquesta paradoxa. Vostès són Espanya i a fer punyetes qui no l’accepti i nosaltres som uns traïdors acusats de dur pistoles cosa que no fem mai. Una prova és la manifestació de Barcelona. Una prova per l’altra banda és la d’aquell senyor que respecto molt parlant de la “dialéctica de los puños y las pistolas”.


Tornant a vostè. Me temo, respetada señora, que se le han cambiado los tercios, hablando en términos taurinos. Usted es diputada al Parlament Català, comparte las responsabilidades de todos con Catalunya, pero usted allí ha sido la voz del Gobierno central cuando tenía que ser la voz del Govern ante los jefes de su partido que gobierna.


Le voy a poner un ejemplo. Usted minimizó aquella manifestación con una mentirijilla piadosa diciendo que sólo había seiscientos mil sabiendo que había bastantes más. Dejémoslo. Su labor de diputada en el Parlament hubiera sido óptima si en vez de representar la voz de Madrid lo fuere de como pasan las cosas por nuestros andurriales catalanes, desde la llamada transición no creo que los catalanes podamos sentirnos a gusto recibiendo pellizcos, coscorrones y bastonazos. Su deber para con España, repito para con España, era decirles no les apretéis tanto que se nos largarán.


Y así estamos. Pero siento decirle que si algún día nos largamos, usted es uno de los responsables. Se lo digo con todos los respetos que se merece.
Amigablemente.


Josep Maria Ballarín i Monset.http://blogs.avui.cat/jaumepubill/?p=3951

 

Carta a una mestra, a l’Alícia de Blanes

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

de vegades passa que els mestres pensem que ningú es recordarà de nosaltres i de la feina que hem fet amb els alumnes. Greu errada, ho sabeu prou bé per l’experiència que, de ben segur ,en teniu, no? Dins la memòria “llarga”, la bona, no la de treball, hi servem tot de fets i d’anècdotes en què hi ha els nostres mestres pel mig. Jo mateix, que us asseguro que vaig tenir una escola i un institut molt dolents, a causa de l’època, recordo, en canvi, els noms de la majoria de mestres i professors. No pas per bé, la majoria, tot s’ha de dir, però.

Dic això perquè la Sra. Camacho, la Cap de cartell del Partit Popular també deu recordar els seus, de mestres. El món , el nostre, és tan petit que de vegades ofega i tot. Mireu, resulta que una cosina germana meva viu a Blanes i té la mateixa edat que la Sra. Camacho i no tan sols això sinó que van ser companyes d’escola i van compartir mestres. Una devia ser la que aquesta setmana li ha volgut escriure una carta.

Valoreu-la vós mateix, per favor.
Gràcies!!

Carta a la meva ex alumna,  Alícia Sánchez  Camacho

La mestra de català d’infantesa d’Alícia Sánchez Camacho, Àngela Ferrer, retreu en una carta al Diari de Girona l’actitud contra els interessos de Catalunya de la seva alumna.

 

ÀNGELA FERRER I MATÓ. GIRONA.

Benvolguda Alícia.

No sé si et recordes de mi, jo sí et recordo a tu. Et vaig tenir d’alumna ni més ni menys que a la classe de català, en aquell moment feies vuitè de Bàsica i recordo que eres molt intel·ligent i una petita anècdota que no sé si tu amb la «feinada» que t’has buscat segurament per lluïment personal, no crec que per convicció fessis el que fas lluitant per treure poder a la terra que t’acollí amb els braços oberts, era el cas que sempre t’entestaves a escriure «a vegades» en comptes de «de vegades», influïda pel castellà que també t’ensenyàrem prou bé, i no ho pots negar. Tenies la senyoreta Felisa. Saps que a la classe de castellà, s’entrava dient «buenos días» i no es permetia parlar català en aquella classe i a la inversa: «Bon dia» i ara tot en català. T’ho remarco perquè no pots dir, com fas «de vegades» que no s’atén prou bé el castellà a l’escola catalana. Tu saps que és mentida.

Respecto totalment que siguis del PP, ara jo creia que series un enllaç entre Catalunya i Madrid, que defensaries els catalans, com a catalana que ets i blanenca, bona terra. Però no, quan has tocat de prop la importància de lluir-te personalment has arraconat tot el bé que hauries pogut fer per a aquesta terra de bona gent que som els catalans. Tu saps, repeteixo que ets persona intel·ligent, que el Govern central ha fet i fa mal a Catalunya, carreteres oblidades, mentre se’n construeixen en llocs molt menys necessitats, trens tronats, persecució de la nostra llengua… sí ho saps i segueixes defensant el teu «cap» i tot l’anticatalanisme caspós que encara cueja per Madrid. Tu havies de ser un pont de diàleg i has estat un element contra la teva pròpia terra. O no et sents gens ni mica catalana? Em sap greu sentir com la gent que m’envolta, bona gent, tu ho saps, et critica i diu fàstics de tu. Què ha passat perquè una de les meves millors alumnes actuï així?

No sents dintre teu una mica de vergonya, quan dius veritables barbaritats de Catalunya? No sé si llegiràs aquesta carta ni si et dignaràs contestar-la, però només desitjaria obrir un petit forat a la teva consciència perquè actuessis amb el cor defensant la veritat i les necessitats d’un poble que tu saps que és noble, treballador, font de riquesa i que no es mereix el tracte que des de Madrid se li està donant.

Amb l’esperança que reaccionis i actuïs emprant els valors que et vam intentar inculcar a l’escola quan encara eres una noieta amb tota la vida per davant i que crec que has deixat arraconats, et saludo, cordialment.

 

Com es pot ser tan bèstia? Lluny d’aquesta gent!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda i benvolgut,

mireu, sabeu què us dic? Doncs que per aquesta gent no esmerçaré cap mena d’esforç. No hi vull tenir tractes, cap ni un. A partir d’avui no escriure mai més de cap governant del “Reino de España”. No s’ho mereixen, ras i curt. Llegiu els dos articles de sota i penseu si tinc raó o no.

Vós mateix, ja us ho fareu si en voleu parlar amb la vostra gent. Jo no ho faré més, apa!

A reveure egpaña

ARA DIARI. 03.10.12
EDITORIAL
LES INTOLERABLES ACUSACIONS DE WERT A L’ESCOLA CATALANA

El consens social a Catalunya sobre la capacitat cohesionadora de l’escola és àmpliament majoritari. Malgrat la insistència amb què des de fa anys certes tribunes espanyoles, el Partit Popular (PP) i algunes minories catalanes intenten posar fi a la immersió lingüística -uns intents que l’aparell judicial ha reforçat-, el sistema escolar català segueix fent la seva feina sense esquerdes. Fins ara l’objectiu dels atacs era la llengua. Ahir el ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, va fer un nou pas en acusar les escoles catalanes de sembrar la llavor de l’independentisme, insinuant un suposat adoctrinament ideològic que no té ni el més mínim fonament.

Les paraules del ministre o bé denoten un desconeixement absolut del que passa a les aules del país o són fruit d’una mala fe escandalosa. O potser totes dues coses alhora. Convertir l’escola en camp de batalla polític és una absurditat i una barbaritat intolerable. A més, Wert ahir barrejava aquesta acusació amb el discurs de la marginació del castellà. Tot plegat, una cerimònia de la confusió que no fa sinó alimentar falsedats i prejudicis entre l’opinió pública espanyola respecte de la realitat escolar catalana, on tots els alumnes surten amb un coneixement del castellà equiparable al dels de la resta de l’Estat i on, en els terrenys de la literatura i la història, hi ha un delicat equilibri entre els referents catalans i espanyols.


Si aquest és el tipus de resposta que el govern espanyol pensa donar al nou moment polític que viu Catalunya, alimentarà encara més allò que vol combatre: el que a hores d’ara ja és un ampli suport popular i polític a favor del dret a decidir.

Al marge de les legítimes crítiques de mestres i pares a les retallades del Govern, i més enllà del necessari debat sobre els nivells i resultats, el sistema escolar català manté una bona salut per la seva bona feina en el terreny de la cohesió social i la integració lingüística, en les quals és un exemple d’èxit.

EL PUNT AVUI. 03.10.12
EDITORIAL
EL REREFONS DE L’OFENSIVA DE WERT

José Ignacio Wert, el ministre d’Educació de l’Estat espanyol, acaba de posar-se en evidència. Ha demostrat el que ell pensa que és l’educació: una eina d’adoctrinament polític, i no un mecanisme social per formar persones autònomes, solidàries i lliures. I com que ell ho pensa, atribueix a l’escola catalana aquesta funció. Insinuar que l’independentisme ha crescut a Catalunya no per l’espoli fiscal i els menyspreus constants que provenen d’un Estat malagraït, sinó perquè l’escola s’ha dedicat a manipular els nostres infants, és injuriós.

Si Wert considera que aquesta és la feina dels nostres professionals de l’educació que convoqui la fiscalia i no es dediqui a insultar-los en les tertúlies de Madrid. A ells, i a la nostra intel·ligència. Ara es veu clarament quin és l’objectiu de la nova llei d’educació que determinats cenacles de Madrid han rebut amb tanta alegria: com que l’educació és adoctrinament, prenguem a les comunitats díscoles aquesta capacitat.

Però després, el ministre s’ha atrevit amb la llengua. Ignorant –o fent veure que ignora– que a Catalunya tots els escolars acaben el cicle obligatori amb una competència més que suficient en català i en espanyol, i sabedor en canvi que el nostre idioma és una línia vermella que convé no trepitjar, Wert anuncia que aquesta mateixa legislatura prendrà mesures per garantir l’ús de l’espanyol com a llengua vehicular als nostres centres. Tant és si aquesta és una petició d’un nombre ínfim de famílies probablement atiades per organitzacions que busquen la fractura social a Catalunya. Wert està anunciant quina serà la pròxima ofensiva del govern estatal contra Catalunya. Ara carregaran contra el nostre idioma.

Què cal fer per ser català?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

el Sr. Carod Rovira, a parer meu és clar, la va espifiar, i molt, quan essent Conseller en Cap del primer govern  del President Maragall, se’n va anar a França (d’amagat, es pensava?) per arreglar el sarau del país basc amb l’ETA, ho recordeu?  Mireu, jo només puc parlar del que conec, el món de l’ensenyament. Us ben asseguro que en aquells dies donava gust entrar a les Escoles i als Instituts. Es respirava il·lusió i ganes. Talment com en el temps d’implantació del programa d’immersió lingüística. Feu memòria, per favor. Tot això, però, se’n va anar a “campistraus” quan fou destituït pel President i el que havia de ser el nostre Conseller, el Sr. Bargalló, va haver d’ocupar la seva cadira.

No us volia parlar d’això, però, ja ho vaig fer el curs passat, recordo. Aquest cop hauria de felicitar al Sr. Carod pel seu magnífic escrit que he llegit, avui, al Diari El Punt-Avui. No descobreix res de res, és cert. Sense anar més lluny ve a dir el mateix que fa molts anys que diu el DE amb el seu programa d’aules d’acollida per a alumnes nouvinguts: la llengua és la principal eina de cohesió social. El nostre poble és un poble treballador i senzill. Obert, interessat per la cultura i generós amb tothom que hi vingui a viure. Només demanem una cosa, bé dues, respecte i interès per la cultura catalana i ganes de parlar la llengua. Res més. Amb això ja donem el “carnet de catalanet” a tothom. Tant se’ns en dóna d’on vingui, qui era el seu pare o la seva mare i quina feina ha vingut a fer. Només llengua i cultura, res més. D’altres pobles posen el llistó de la nacionalitat molt més alt, emprant criteris quasi medievals, per no dir adjectius més gruixuts.

Llegiu, si us plau, l’article del Sr. Carod Rovira, fill de Cambrils, i a veure com el veieu.  Jo us ho he dit, a mi m’ha agradat, i molt.

Gràcies pel vostre temps.

Dos models de nació

30/09/12  – JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

Per ells compten els lligams de sang, els quals determinen en exclusiva la condició nacional de les persones i la dels seus descendents

En el moment apassionant que vivim es veuen dos models de nació, radicalment diferents: l’espanyol i el català. L’espanyol és tancat, estàtic i definitiu: acabat. La nació espanyola ja està feta i no vol ser d’una altra manera. És un model uniforme i incompatible amb la diversitat i el matís: una nació, una llengua, una religió, una bandera, un sistema educatiu, una selecció esportiva… Té, en els seus fonaments, una base ètnica indubtable i, durant dècades, la seva festa nacional, el 12 d’octubre, ha estat presentada com el dia de la raça! Per ells compten els lligams de sang, els quals determinen en exclusiva la condició nacional de les persones i la dels seus descendents, i no pas la voluntat de la gent de ser una cosa concreta. Per això, pel fet que el meu pare era aragonès castellanoparlant, i jo català i independentista, hi ha qui a Espanya nega la meva catalanitat i m’atribueix a mi la condició nacional originària del meu pare, acusant-me de traïdor, com si tingués l’obligació sagrada de ser i sentir-me espanyol, pel simple fet que el meu pare n’era. Apel·len al que el meu pare era, sense tenir en compte el que jo sóc. No és estrany, doncs, que hi hagi qui reclami el retorn a Extremadura dels néts dels extremenys arribats fa 40 anys!

El darrer exemple ètnic ve del coronel franquista Francisco Alamán, el qual em dedica bona part d’un article on parla dels “malnacidos charnegos separatistas”, entre els quals em compta. L’article ha aparegut en un d’aquests digitals que, si Espanya perseguís el racisme, la xenofòbia i l’antisemitisme, ja fa temps que hauria estat clausurat per l’autoritat judicial, que hauria actuat d’ofici. He de reconèixer que té raó en el de “charnego separatista”, però no pas en el de “malnacido”. Aquesta concepció racial, de la nació és excloent, perquè imposa als vius la nació dels morts, l’heretada, i no incorpora res ni ningú que vingui de fora, ja que no en compleix els requisits ètnics bàsics. Aquest nacionalisme ètnic té una actitud defensiva i s’enfronta al cosmopolitisme, les tendències globalitzadores i els moviments migratoris massius, perquè se sent amenaçat, perdut, i difícilment sap com enfrontar-s’hi. Curiosament, oposa el cosmopolitisme a les reivindicacions nacionals dels països sense estat, argumentant que no és modern això de voler tenir estat en una Europa unida, però sense que ells renunciïn al seu.

El cas català és ben diferent, ja que, feliçment, ni som ni volem ser una raça, sinó una cultura. I l’instrument més notable d’una cultura és la llengua. I una llengua sempre es pot aprendre. Ser català, doncs, no és una herència, sinó una voluntat. És, doncs, català, qui en vol ser. I, avui hi ha molta gent que se sent i, doncs, és catalana, que no parla català i, en alguns casos, segurament ja no el parlarà mai, però té els peus ben posats aquí, a la terra que ja ha fet seva i on han nascut els seus fills i néts i on se sap lligada en el seu present i en el seu futur. És una gent que, com els nostres exiliats a Mèxic o a l’Argentina, mai no van deixar de sentir-se catalans per ser també mexicans o argentins, intensament. Un exiliat equatorià a Madrid, sempre serà un immigrat. A Catalunya, si parla català, ja el veurem com un dels nostres. La nostra idea de país és oberta, integradora, inclusiva i, sobretot, democràtica, perquè permet la transformació i adequació dels referents col·lectius, a cada moment. Som, doncs, una nació en construcció, un projecte en moviment, una societat nacional diferenciada i dinàmica, capaç d’anar incorporant noves icones, sobre la base cultural que, al llarg de la història, ens ha fet com ara som. Per això, sense els catalans d’origen espanyol, amb cognoms acabats amb Z, mai no hi hauria hagut fins a un milió i mig de persones omplint la capital catalana d’una esperança col·lectiva: la independència nacional.

Les llengües moren per…

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,

recordo, perfectament, que us he recomanat més d’un article, apel·lant la necessitat de que la llengua depèn de nosaltres, que ens toca ser-ne els primers defensors. Cal no practicar, particularment, la dimissió lingüística. Si no ho fem nosaltres, morirà, segur. Si nosaltres ho tenim clar i som conseqüents i ferms, ningú, absolutament ningú, ens la podrà robar, menys encara lesionar. Precisament ahir sentia una conferència esplèndida de la Maria Barbal. Reivindicava que els catalans tinguéssim la mateixa cura, estima i coneixement  de la nostra llengua que els parlants de les llengües del centre d’Europa tenen per les seves. En parlava amb il·lusió

Bé doncs,  suposo que sabeu que ahir al matí es va fer pública una altra “sentència” No patiu, en vindran moltes més. La hipòtesi és simple: si s’han presentat unes 300  o 400 denuncies contra la nostra llengua i la justícia les gestiona en paquets de 3 o 4 per sentència, el càlcul i la previsió són simples. Arribaran a avorrir-nos literalment. Ahir, però, em va doldre una cosa. La nostra Consellera va modificar la seva agenda particular com a conseqüència de la sentència matinal. No em va semblar bé, gens. Eren més importants les tres o quatre famílies demandants que els tres-cents mestres que l’esperaven? Mare meva! Ho sento, Sra. Rigau és va equivocar.

Ho deixo aquí i us recomano MOLT la lectura de l’Editorial d’avui del millor diari digital, a parer meu és clar, Vilaweb.
A veure que us sembla? Per favor, vetlleu la llengua.
Amagar el cap sota l’ala no porta enllocVicent PartalDirector de Vilaweb01.06.2012
El 8 de març el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya posà condicions a la immersió lingüística amb una sentència que era un atac directe al sistema escolar català. Curiosament, la consellera Rigau i el president Mas es declararen satisfets d’aquella sentència i arribaren a dir que, en realitat, salvava el model escolar català i validava la immersió. Igualment es manifestaren la majoria de partits catalans –però no els independentistes. Fins i tot Somescola.cat i Òmnium valoraren positivament el text jurídic dient que “la resposta a la demanda que el castellà fos vehicular a l’ensenyament era que no”.

A VilaWeb aquell dia publicàrem opinions molt contundents contra la sentència de Màrius Serra, de l’ex-consellera d’Ensenyament Carme Laura Gil i de l’ex-conseller primer i també ex-conseller d’Educació Josep Bargalló. I l’endemà vaig publicar un editorial criticant la “curiosa reacció d’alguns a la sentència sobre l’escola”.

Sincerament, aquell dia vaig tenir la sensació que una part substancial del país preferia amagar el cap sota l’ala i fer veure que allò que deien els tribunals no era el que deien en realitat. Un exercici que em sorprèn sempre, però es veu que hi tenim molta tirada. Ahir, tanmateix, saltaren totes les alarmes i Somescola.cat, per exemple, canvià de to i avisà d’un principi de la “segregació lingüística”; també la majoria dels partits es declararen preocupats per la situació que instaura la nova sentència.

Haurem de lluitar, doncs, per una cosa que semblava bàsica. I tant de bo que aprenguéssem la lliçó: amagar el cap sota l’ala no porta enlloc. Mai.

director@vilaweb.cat

http://www.vilaweb.cat/editorial/4016368/amagar-cap-sota-lala-val-res.html