Category Archives: llengua catalana

Que no ens expliquin pel·lícules

plataforma per la llengua

Captura de pantalla 2015-12-23 a les 14.31.26

 

Les grans distribuïdores abusen dels ajuts per al cinema en català.
Denuncia-ho!


Els catalans hem de pagar més que qualsevol ciutadà espanyol per pel·lícules de les grans distribuïdores en la nostra llengua!
Warner, Fox, Universal, Disney, Sony, eOne/Aurum i Paramount abusen de les subvencions públiques per al cinema en català i mantenen una situació insòlita i injusta per al públic catalanoparlant.

Aquestes distribuïdores han rebut subvencions de milers d’euros en els darrers anys, i han recaptat centenars de milers d’euros a taquilla per les seves versions en català. Tot i això, al 2013 l’oferta de cinema en la nostra llengua no arribava al 3% de la cartellera.

Ajuda’ns a denunciar-ho, enviem milers de correus electrònics a aquestes empreses per exigir que respectin els espectadors catalanoparlants!

 

Som Escola en Català

Imatge de http://www.ara.cat/societat/Centenars-persones-concentren-TSJC-defensar_0_1082291986.html

Imatge de http://www.ara.cat/societat/Centenars-persones-concentren-TSJC-defensar_0_1082291986.html

A l’atenció de la Directora/Director

Benvolgut, volguda,

un cop més ho hem deixat ben clar: som escola en català. Unes deu mil persones segons l’organització i mil cinc-centes segons la guàrdia urbana (no he entès mai com pot haver-hi aquest ball de xifres, la veritat) s’han concentrat aquesta tarda davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per mostrar el rebuig a la sentència que pretén obligar a cinc escoles a impartir el 25% de classes en castellà.

L’escriptor Màrius Serra, amb un discurs contundent i impecable, ha conduït l’acte, deixant clar que “Som, i això els fa nosa”. Ha recordat l’escola de la República i els seus fundadors, els grans pedagogs que ha tingut l’escola catalana i la feina que s’ha fet per reconstruir una escola devastada pel franquisme, “fem nosa als defensors de ‘l’Una, Grande i Libre”, I ha puntualitzat diversos cops que “Som” però que “No som passerells”.

De la mà dels representants de l’escola, alumnes, pares i mestres s’ha llegit el manifest i s’ha demanat fermesa al Departament d’Ensenyament, al·legant que “Tots som Directors”. Una de les escoles afectades també s’ha pronunciat explícitament contra la imposició del TSJC. En un comunicat, l’Escola Pia de Catalunya recordava que els seus centres ‘estan arrelats al país i al seu servei’ i sentenciava: “Farem tot allò que sigui al nostre abast per ser fidels al compromís contret de fer del català la llengua vehicular d’aprenentatge”.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4171923/20140207/lescola-pia-defensa-latac-tsjc-immersio.html
Una tarda-vespre plena amb el Passeig Lluís Companys que feia goig, plena de persones, mestres, famílies, alumnes, tots units per una defensa justa. Les estelades no han faltat, per descomptat. De guàrdies civils “anotant-ho” no se n’han vist, avui, haurien tingut feina!

Fa pensar tot plegat. L’olla bull, i cal començar a posicionar-se, no? “Tots som Directors”, corejaven els assistents. I vos, heu pensat què fareu, arribat el moment?

Per què, no ho dubteu, us arribarà el moment

Gràcies, per endavant, pel vostre compromís!!

foto còpia1foto còpia 2

URGENT 10/2/14

AAFF CARTELL SOM ESCOLA
Companys/es,

Arran dels atacs judicials que pateix el model d'immersió 
lingüística, Somescola.cat [1] ha emès un comunicat on fa una crida a 
la mobilització ciutadana. Com segurament ja sabeu, la plataforma ha 
convocat una concentració davant el Tribunal Superior de Justícia de 
Catalunya (TSJC) el proper dilluns 10 de febrer a les 18:30h.

Des de l'ANC donem el nostre suport a la mobilització i demanem la 
màxima difusió d'aquesta informació per tal que la concentració 
esdevingui massiva.

Adjuntem la nota de premsa publicada i el cartell amb els detalls de la 
concentració.

Endavant i bona feina!

Jaume Marfany

Cliqueu l'enllaç

som escola 2

Ja hem començat el “crescendo”

A l’atenció del Director

Benvolgut,

per variar ignoro “com aneu de música”. Amb tot, però, goso pensar que coneixeu, i potser empreu i tot, el mot “CRECENDO”. Un mot d’origen italià com la immensa majoria dels que s’utilitzen en el món de la música, de l’òpera i de la notació musical. Bé, doncs, avui quan he llegit, que el TSJC s’havia adreçat directament a 5 directors (saltant-se el Departament d’Ensenyament!!) d’escoles públiques del país per dir-los que havien de garantir el 25% del temps en castellà, en llegir-ho, us deia, m’ha vingut al cap aquest mot musical. Suposo que m’ha vingut perquè això només és el començament i que la cosa anirà “in crescendo”. La traca ja s’ha encès!

Aleshores, com faig molt sovint, me n’he anat a la Wiquipèdia per llegir l’article del mot en qüestió. La meva sorpresa ha estat descomunal quan he comprovat que la majoria de frases de l’article s’adeien a la perfecció amb la situació que ens espera. Vegeu si no:

  • És un terme que s’utilitza per indicar que ha d’augmentar gradualment la intensitat del so, és a dir té un matís dinàmic (de moviment, vaja)
  • És una indicació que pertany a la categoria coneguda com a DINÀMICA DE LA TRANSICIÓ que fa referència a que la intensitat d’un so, o de més d’un, podrà ser augmentada o disminuïda de manera progressiva.

http://es.wikipedia.org/wiki/Crescendo

  • L’execució d’aquesta dinàmica musical acostuma a ser relativa i també subjectiva. Dependrà de l’estil al que pertanyi l’obra.
  • Hi ha certs convencionalismes estètics però depèn de la consideració personal i de la condició emocional de l’intèrpret.
  • Els matisos, forte o piano, no tenen un significat precís ja que són indicacions relatives i dependran de la graduació de dinàmiques que s’utilitzi en una determ inada obra.
  • Tanmateix caldrà tenir present l’acústica de l’espai o s’interpretarà la peça.

Bé, fins aquí la música.

Suposo que us adoneu de la importància del fet, no? Ara ja no s’hi valdran mitges veritats ni posicions tèbies. Ha començat l’hora de la veritat en el nostres estimat món de l’escola.
No sé vós, però un servidor ho té molt clar, del tot: INSUBMISSIÓ

Estigueu segur que m’agradaria molt equivocar-me i que el meu oracle no és concretés.

Gràcies per endavant pel vostre compromís, fermesa i decisió

Vénen temps de coherència

b_josep_soler_efespfive341084-3976976.jpg_1306973099

A l’atenció del Director

Benvolgut,

venen temps en que caldrà dir sí o no a moltes coses. No s’hi valdran les indefinicions. Només un exemple-pregunta: us heu llegit el currículum de ciències socials de primària i de secundària que proposa el ministre Wert? Què en fareu? Què en faran els vostres mestres i professors? Acceptarem que els nostres alumnes llegeixin, ras i curt, un rosari de mentides sobre nosaltres?

Venen temps en què a cadascú “se li veurà de veritat el llautó”. Encara que de vegades no ens ho creguem, el nostre petit i estimat país està ple de gent valenta, gent de totes les edats i condicions. Un exemple, no sé si sabeu qui és en Josep Soler i Sardà, vull pensar que sí. És un dels autors vius més importants de la nostra música contemporània. Nat a la capital de l’Alt Penedès fa prop de vuitanta anys. Entre moltes coses és membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, des de 1982. Doncs bé, resulta que aquest músic va i el premien amb la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts que concedeix el ministeri de Cultura espanyol. Què va fer? Doncs agrair-la però dir que se la podien quedar. Els mitjans de la caverna mediàtica en van anar plens una colla de dies com podeu suposar. En els seus argumentari de renuncia digué que no la podia acceptar com a compositor, com a professor ni com a català

http://www.vilaweb.cat/noticia/4158783/20131127/compositor-josep-soler-repudia-medalla-dor-concedida-wert.html

En unes declaracions que va fer a l’agència Efe va dir que no podia acceptar el reconeixement perquè “seria acceptar l’autoritat del govern espanyol i jo no vull saber res del ministre Wert ni del govern de Rajoy, perquè a ells no els interessa en absolut ni la cultura ni l’educació”. I va afegir que “com a professor ha patit mlt amb aquests senyors que governen Espanya i que ens han enganyat a tots. No fan res d’allò que van prometre i condemnen la cultura i l’educació’. Va enviar un burofax al ministre José Ignacio Wert en què li va fer saber la seva decisió. El lliurament de les medalles es va fer el passat mes de desembre. Ell era a casa seva, és clar.

Queda dit!!

N’hauríem de prendre exemple, penso.

bona nit!!

Al Parlament, en català!

Captura de pantalla 2013-11-22 a les 21.52.56

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, volguda,

Un cop més ens demanen la nostra col·laboració; segur que n’esteu al cas, d’aquesta web: es tracta d’un “calc” de la web del Parlament europeu. Resulta però que a l’original no hi ha l’opció “d’entrar-hi” en català, i en aquesta sí.

El seu autor s’ha pres la feinada de copiar la web original i afegir-hi l’opció de llengua catalana, perquè a l’original, com us deia, simplement no hi és.

I per què no l’han clausurada, si no és legal, potser us preguntareu? Doncs perquè comprovem la quantitat d’afluència que rep a diari.

Així que, per què no ho fem possible? Entreu a la web i cliqueu, simplement, l’opció “català”.

Ben aviat no caldrà que hi hagi una web “plagi”, ben segur que el català hi serà com a llengua oficial d’un nou estat.

Jo n’estic convençut, i vós?

Com sempre, gràcies!!

Només clicant i obrint el web ja sumem !

Tornem a demanar la teva col·laboració en favor del català. És molt senzill:

Entra a la pàgina web del Parlament Europeu i clica la pestanya del català;
desprès reenvia aquest missatge.
Si la visita molta gent, no n’eliminaran la versió catalana!

Web del Parlament Europeu: http://www.europarl.cat/

Aquest lloc web és una traducció calcada, perfecta i impecable del web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida. Ho sembla, però no és el web oficial. El Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer-ne tancar la versió catalana. Fins ara no l’han tancat perquè s’han quedat
sorpresos en comprovar les moltes visites que està rebent. Per tant, passa -si us plau- aquesta informació als teus contactes: com més visites, més possibilitats hi ha que s’ho repensin !

Llengües com el letó, l’estonià, el finès o l’eslovè, així com el maltès -que no arriben al mig milió de parlants- tenen l’estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català, amb uns 9.500.000 parlants, és la desena llengua europea en importància i no té encara cap reconeixement en l’àmbit europeu. PASSA-HO als amics, sisplau !
Gràcies !

 

Reivindiquem el català (II)

La Carta d’un Aragonès molt emprenyat dedicada a algú que ha perdut els seus orígens

 

Desprès d’uns dies d’intensos atacs a la llegua, ha arribat l’hora de parlar. Resulta que visc en una terra en la què al principi es parlava una llengua que es deia Català. Amb el pas dels anys algú va dir que es parlava “Chapurreau”, la majoria de la gent força inculta en l’aspecte de la llegua per culpa de la Guerra, va anar agafant aquest terme. Què va passar? Quan la gent va anar agafant cultura es van adonar que “Chapurrear” significa literalment “Parlar amb dificultat un idioma, pronunciant malament i usant-hi vocables i girs exòtics.” (Definició RAE). Als llocs més “cultes” van tenir una fantàstica idea, a cada poble es parla un idioma: a Fraga, Fragatí; a Torrent, Torrentí; a Benasque, Benasquès… i així amb la majoria de pobles.

Però ara feia falta fer l’animalada més gran de l’historia en mans d’una senyora (no sé si massa culta) d’orígens catalans, d’anomenar la nostra llengua “Aragonès Oriental”! Aquesta senyora (recordem que va néixer i va viure a Catalunya), no vol que es confongui amb altres llengües allò que ella anomena “Aragonès Oriental”.

Doncs “Consellera de Cultura?” del govern aragonès oriental i occidental, li manifesto que vostè no pot ser una consellera de cultura si no sap que a l’Aragó es parlen tres llengües: aragonès (pràcticament desaparegut gràcies a la política aplicada pels diferents governants a l’Aragó), CATALÀ (ja que tampoc sap historia, li recordo que Aragó i Catalunya han estat agermanades durant segles, a l’igual que Balears i València); i també es parla castellà (segons vostès una llengua atacada i en perill d’extinció per culpa dels catalans. Tot i que vostè déu saber que el castellà és la segona llengua més parlada del món, mentre el català a les nostres comarques encara no mereix ni ser cooficial i vostè el vol aniquilar del tot…).

Estic fart d’aguantar els atacs a una llengua que està en PERILL gràcies a una colla de renegats com vostè que inventen el que no saben, transformen, manipulen… i tot el que ens puguem imaginar. Estic segur que passaran als llibres d’història com un grup d’impresentables que van intentar acabar amb la nostra llengua i això, sense dictadura!

Però sap què li dic, que no ho aconseguiran perquè va en contra de tots els criteris científics filològics. Ja acabant la carta els volia recordar a tots/es els Aragonesos/es, que tenen Labordeta aclamat com un líder, com un heroi del poble aragonès. Vostès es recorden que Labordeta s’ha passat tota la vida lluitant en defensa del català i l’aragonès?

Per acabar i dedicat a tots els qui defensen que el que es parla a l’Aragó, Balears, València i Catalunya, no és la mateixa llengua, el català… els hi dedico unes paraules de Labordeta: “Váyanse ustedes a la mierda!”

Reivindiquem el català

http://latalaiadezaballos.blogspot.com.es/

 

A l’atenció de la Directora/Director

Benvolgut, volguda,

Una membre de Ple Dret de l’AT de la Dreta de l’Eixample, ens envía aquest link.

Els ajuntaments de la Franja necessiten el nostre suport. Aquest “manifest” és cultural, és per aquí que podem establir llaços.

Llegiu-ho si voleu, i si ho creieu convenient, feu-ho “córrer”.
Els lectors i lectores del gran escriptor mequinensà Jesús Moncada rebutgem absolutament la ignominiosa llei que promou la fragmentació de la llengua en anomenar LAPAO a la llengua catalana de la Franja (…)

Si us hi voleu adherir, entreu a l’enllaç:

https://sites.google.com/site/moncadanolapao/

Gràcies!

 

 

Si ets català…passa-ho!!!

Si ets català PASSA-HO, sisplau.

són només 10 segons.

TORNEM-HI ALTRA VOLTA

Et prego que ho facis i, al mateix temps, ho passis als teus amics.

Gràcies
Només clicant i obrint el web ja sumem !

Tornem a demanar la teva col·laboració en favor del català. És molt senzill:Entra a la pàgina web del Parlament Europeu i clica la pestanya del català; desprès reenvia aquest missatge. Si la visita molta gent, no n’eliminaran la versió catalana!

Web del Parlament Europeu: http://www.europarl.cat/


Aquest lloc web és una traducció calcada, perfecta i impecable del web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida. Ho sembla, però no és el web oficial. El Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer-ne tancar la versió catalana. Fins ara no l’han tancat perquè s’han quedatsorpresos en comprovar les moltes visites que està rebent. Per tant, passa -si us plau- aquesta informació als teus contactes: com més visites, més possibilitats hi ha que s’ho repensin !

Llengües com el letó, l’estonià, el finès o l’eslovè, així com el maltès -que no arriben al mig milió de parlants-  tenen l’estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català, amb uns 9.500.000 parlants, és la desena llengua europea en importància i no té encara cap reconeixement en l’àmbit europeu.

PASSA-HO als amics,  sisplau !

Gràcies !

N’hem d’estar cofois!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

no sé vós però, literalment, estic colgat de felicitacions nadalenques de formats i contingut ben divers. De vegades, penso, que no caldria però, després, que sí, que està molt bé. Què caram! Està molt bé que “repassin” la llista de persones susceptibles de rebre la nadala i que no te n’hagin despenjat, malgrat el temps. La vida, la que portem, sovint, ens porta a pensar que “estem sols”, o que som transparents. Aquesta allau digital ens demostra que no és cert. Estem presents, per sort, en el pensament de més persones de les que ens pensem.

Doncs bé, enmig de tants bons desigs, he rebut un text d’una amiga que està passant per un dels mals tràngols de la vida. Passarà un Nadal complicat, de ben segur. Se’n sortirà, però. El text que m’ha fet arribar m’ha colpit, literalment. M’ha fet esborronar. Sóc així de tou, en el fons, no hi puc fer més. M’ha impactat, sobretot, per la temàtica i també pel contingut. Un professor de llengua i literatura castellana, nascut a casa nostra, fill de pare castellà i de mare andalusa, argumenta perfectament la seva posició en relació al nostra pecat original: “Ser catalans”, vet-ho aquí. Quan llegeixo opinions d’aquestes sempre m’envaeix el mateix sentiment: em sento molt  cofoi del nostre país.

No demano que us impacti com a mi però sí que m’agradaria que us plagués, de veritat.

Gràcies per ser-hi!!

PS: Potser estaria bé penjar-lo a la sala de mestres o professors. Vós mateix, és clar.

“ESPAÑOLIZAR” O EL PECADO DE SER CATALÁN

Francisco Javier Cubero Egea

Va néixer a Badalona (Barcelona, Espanya) el 1960. Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona i tècnic especialista en Arts Gràfiques, actualment desenvolupa la seva tasca docent en el programa de Graduat Superior de Disseny de l’Escola Elisava, centre adscrit a la Universitat Pompeu Fabra, i al Col · legi Santa Teresa de Lisieux de Barcelona, on és professor de llengua i literatura.Autor de diversos llibres inèdits de poesia, poemes seus han aparegut en diverses revistes espanyoles i d’altres països com Argentina, Colòmbia, Mèxic o Perú. Ha publicat “El corazón de limo” (Barcelona: Paralelo Sur Ediciones, 2007).És el creador i editor del portal d’Internet eldigoras.com i director de la revista de literatura Paralelo Sur , publicació semestral en paper editada a Barcelona.Ha escrit aquest magnífic text que convindria que llegís el Sr Ministre Wert, cosa que dubto que faci. Deu tenir altres feines, més importants…

Haber nacido en 1960 me proporciona una cantidad considerable de recuerdos, entre ellos el de un niño de 6 años que cada mañana, en el patio del colegio, cantaba el “Cara al sol” con el brazo en alto, como si fuera un juego, mientras una bandera, roja y gualda, ascendía por el mástil.

De aquella época es también una fotografía de escolar dócil posando ante un decorado de libros, con un ventanal de cipreses pintados al filo de un arroyo, un busto de Cervantes y un mapa político de España. Una fotografía en blanco y negro coloreada con anilinas tristes ya, de tiempo y de experiencia.

Quien supo de materias obligadas, como una Religión centrada en el pecado y en la culpa o aquella denominada Formación del espíritu nacional guiada por el odio y por el miedo para cultivar un nacionalismo español de hoja perenne, oye ahora mensajes parecidos, bajo la misma bandera que esconde el águila aunque esté claro que mantiene las garras afiladas.

Así el país, aquel país tan impuesto como ficticio, vuelve hacia el blanco y negro maquillado de anilina, de la mano de un ministro de Educación apellidado Wert: «Sí, nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes».

Fui un alumno catalán curiosamente españolizado. Mi madre, nacida en Granada, contrajo matrimonio con mi padre, nacido en Zamora, y algún tiempo después nacía yo en la ciudad de Badalona. El catalán estaba perseguido por el nacionalismo español gobernante, la escuela era en castellano, la ideología venía de la mano de aquellas enciclopedias Álvarez que, sin embargo, recuerdo con afecto. El tiempo tuvo que llevarse la mitad de mentira, de imposición y de odio que contenían ciertas enseñanzas. Algo debió ayudar tener buenos maestros que no eran catalanes, una madre cariñosa e inteligente que les pedía a los vecinos que nos hablasen catalán a mi hermano y a mí, o un abuelo andaluz tan republicano como honesto.

Pero los vecinos que eran catalanes nos hablaban en castellano, ¿quién sabe cuánto de cortesía y cuánto de miedo podía haber en aquella buena gente cuyo pecado principal consistía en ser catalanes y hablar catalán en Catalunya? ¿A alguien se le ocurre que se le pueda prohibir hablar su lengua a un castellano en Castilla? Ahora parece que la memoria es frágil, aquí no sólo se persiguió al republicano, también se persiguió al catalán sólo por serlo, algunos se olvidaron pronto o se inventaron otra historia.Crecí en un país cuyo interés era españolizar a los niños catalanes. Aunque yo no hablaba catalán tuve que acostumbrarme a ser “polaco” y decidí aprovechar, a los veinte años, el Servicio militar obligatorio que me llevó a Sevilla para empezar a hablar un catalán titubeante con aquellos catalanes que no me conocían. Así, cuando volví, empecé a construir mi segunda lengua, el catalán, a pesar de un franquismo que pensábamos muerto, a pesar de una educación españolizante, a pesar de quienes nos llamaban polacos, como si fuera una broma, como si no se destilase en el apelativo ese odio ancestral de “lo español” hacia lo diferente, ese afán de imposición y tabla rasa.Empecé a hablar catalán por voluntad propia y por convencimiento de que esa lengua debía ser tan mía como la otra, por vivir en una tierra integradora a la que durante mucho tiempo se le ha negado su esencia de nación. Y eso nada tenía en contra de España, de una España ideal que siempre ha sido bombardeada desde la Meseta y desde sus aledaños. De una España que fuera tan integradora como Catalunya, que estuviera orgullosa de una diversidad real. Una España que hoy ya parece imposible.

Pareció un proyecto viable en la mal llamada Transición, donde hubo ejemplos de diálogo y donde las concesiones a la presión de la oligarquía franquista y de un ejército contaminado dieron a luz una Constitución pactada que, a pesar de todo, podía suponer un marco de convivencia. La politización de los tribunales acabó con ese sueño y un Tribunal constitucional manipulado y disminuido en número demostró que lo votado en un parlamento y refrendado por la mayoría de una población podía ser deshecho por un puñado de magistrados. ¿Democracia?

El 11 de septiembre de 2012 salió a la calle un pueblo cansado de tres siglos de incomprensión, cansado de la continua involución de la política española, cansado de la corrupción de la casta política, cansado de la gestión de la crisis financiera. No es el dinero lo que mueve las banderas independentistas, es la dignidad que un día y otro pisotea esa Castilla antigua que se llama España.

Y la respuesta es el insulto y vuelve a ser el miedo. La respuesta es seguir intentando arrinconar la lengua hermana en ese cainismo miserable que lastra la historia de lo que pudo ser España y hoy no es más que el Estado español. Ahora nos dicen que no somos soberanos, que no podemos decidir nuestro futuro, ni los catalanes de padres catalanes, ni los catalanes de padres castellanos, extremeños, andaluces… Esto es la democracia española, escrito en castellano, con el dolor de quien creyó en una democracia verdadera y hoy se pregunta a qué espera el 15M, a qué esperan los verdaderos demócratas para salir a denunciar en la calle el regreso del odio, de la intransigencia, de la uniformidad.

Soy profesor de castellano en Barcelona, mis alumnos hablan dos lenguas con el mismo orgullo, el castellano con un dominio similar o mejor que el de la mayoría de los niños de Castilla. En mis clases de castellano no hay ideología, hay reflexión. Hay lengua, una lengua castellana hermosa y rica, con una tradición literaria que está muy por encima de la política cicatera de estos tiempos. Mis alumnos no necesitan que venga nadie a españolizarlos, quieren crecer libres y ser demócratas y que se les acepte porque son personas y no porque puedan ser votantes. Son catalanes en un sistema educativo integrador, donde la lengua vehicular es el catalán, la lengua propia de Catalunya. Esa Catalunya que pudo ser nación española y que tendrá que ser nación europea, lo que siempre ha sido; pero de la mano de un independentismo gestado fuera de Catalunya por los intolerantes.

¡Qué lástima que en el resto de España haya tan poca empatía, tan poca capacidad de entender lo diferente!Mañana es 12 de octubre, no voy a celebrar vuestra incomprensión. Ser catalán era, para muchos catalanes, la única manera de ser español; ahora será la única forma que tiene un catalán de ser europeo.

No soy nacionalista, los nacionalistas son Wert o Rajoy, el que calla. Soy catalán, señores, mi padre es de Zamora, mi madre de Granada. No voy a alegrarme ni voy a repartirme cuando llegue la independencia. Soy catalán, votaré por esa independencia,  y espero que algún día podamos ser buenos vecinos, al fin y al cabo soy profesor de castellano, esa lengua que otros llaman español.

Francisco Javier Cubero Egea