Category Archives: infància

No hem de perdre el nord, mai!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,
aquests dies han passat un parell de coses que m’han fet ballar el cap, i molt.

Per un costat l’ONU demana 250 milions dòlars per fer front a les primeres necessitats de la gent de les Filipines que s’han quedat “amb res” després d’haver-los visitat el tifó. Dos-cents cinquanta milions! mare meva, si són no res. No són res si ho comparem, per exemple, amb els milers de milions que s’han donat als banquers espanyols per haver fet malament la seva feina i haver-se enriquit d’una manera inmoral.

I per l’altra, des fa mesos que s’estan “veient” als tribunals de justícia diversos casos de “preferents”. Que jo sàpiga, hores d’ara, cap tribunal ha condemnat a cap responsable de cap entitat bancària. Enmig d’aquesta importència, aquesta setmana, el Sr. Fernàndez, de la CUP, ensenya la seva sandàlia al Sr. Rato a la comissió del Parlament català que investiga l’empastifada de les “preferents”. Ho fa després d’haver-li formulat una seguit de preguntes i d’haver obtingut sempre silenci com a resposta. Bé, doncs, la gent d’ordre i els “moderats” del país ho han trobat de molt mal gust i ho han criticat abastament.

No correm, per favor. Cal veure les coses en la seva dimensió real. Cap condemna, cap assumpció de responsabilitats, cap dimissió, cap cessament, cap… Que li queda a la societat quan es troba sola enmig d’una situació com aquesta? Quan comprova que la justícia, que suposadament l’hauria de protegir contra els poderosos, li gira l’esquena? El gest del Sr. Fernández l’honora, sí senyor, a parer meu, és clar. Algú s’ha parat a llegir la “biografia” del Sr. Rato i, ja posats, la del seu pare?

Quan la justícia no fa la seva feina, les societats democràtiques solen trobar vies alternatives per fer efectiva la condemna social. El gest mediàtic del Sr. Fernàndez va en aquesta direcció i no en cap altra, no ens confonguem, per favor.

De veritat que, sovint, no sé que ens passa. Podem conviure enmig de calamitats i no reaccionar de cap manera. Mireu sinó que ens passa amb Síria. Fa poques setmanes tots els informatius començaven per la situació en aquells país i per “cantar la canya” al Sr. Al Assad. Ara, en canvi, un cop Estats Units i Rússia s’han posat d’acord en desmantellar el seu arsenal d’armes químiques, la situació de Síria ha desaparegut, literalment

M’ha arribat a les mans aquest vídeo, m’ha fet pensar i molt.
A veure que me’n dieu?

Gràcies pel vostre temps i el vostre compromís.

Per favor, no perdem mai el “nord”

Canten les nenes i els nens de Síria

Canten com els àngels,. però amb molta tristesa i molta raó..

Obama and Al Assad: http://www.youtube.com/embed/ZAKVQ1UsAXg?rel=0

Quan es fa difícil posar un plat a taula

http://www.jornal.cat/imatges/noticies/fotocuina.jpg

 

A l’atenció del Director/a,

Benvolguda, volgut,

a Catalunya, un  país del “primer món”, un de cada quatre infants viuen sota el llindar de la pobresa? Imagineu, per un moment, que aquesta proporció es reprodueix al vostre centre, de manera exacta. Doncs voldrà dir que si teniu una matrícula de 400 alumnes n’hi haurà un centenar que, potser, se n’aniran al llit sense haver sopat allò que, per edat, els cal. A part, és clar, se’ls presenta un estiu d’allò més trist i probablement tindran dificultats per poder portar el material el curs vinent, per assistir a les sortides pedagògiques que planifiqueu en el vostre pla anual de 2013-2014.

La situació de moltes famílies actualment és, simplement, esgarrifosa; i, com sempre, els que en surten més malparats són els dèbils, els infants. Molts, per tant, tenen el menjador escolar com a única referència nutricional segura. I no és pas perquè les seves famílies no se’n cuidin, no. Si gosen retallar, també, això caldria emprendre alguna mena d’acció “contundent”. Tant de bo no sigui necessari, pel bé de tothom.

Llegiu, si voleu, aquests dos articles: el primer de Jaume Clupés, president de FEDAIA (Federació d’entitats d’atenció i d’educació a la infància i la adolescència), una entitat que des del 1994 treballa pels drets i la qualitat de vida  dels infants; el segon del Carles Capdevila, director del diari Ara.

http://www.elpuntavui.cat/ma/article/2-societat/5-societat/644851-els-infants-no-poden-esperar.html

Els infants no poden esperar.

12/05/13 02:00 – PRESIDENT DE LA FEDAIA – JAUME CLUPÉS

Hem de ser valents i fer passos decisius per passar de les ajudes pal·liatives a drets garantits pel que fa a la lluita contra la pobresa infantil.

A Catalunya, un de cada quatre infants viu sota el llindar de la pobresa. Els qui treballem amb la infància més vulnerable sabem el que això significa i constatem dia a dia les conseqü.ncies que la crisi econòmica està provocant en les famílies més desafavorides. Infants que se’n van al llit sense menjar, que no poden consumir fruita, verdura o peix, que viuen amuntegats i que no disposen de material escolar ni de roba apropiada per a l’època de l’any. Nens que no gaudeixen d’activitats com ara sortides escolars i que per això no tenen les mateixes oportunitats.

La pobresa infantil no és nova ni a Catalunya ni a Espanya, que exhibeixen des de fa dècades xifres que dupliquen la mitjana de la Unió Europea (UE). Encara que el problema no és nou, la crisi està agreujant la situació dels infants més vulnerables.
Des de la Fedaia, la plataforma que agrupa les entitats catalanes que treballen amb infants i adolescents desemparats o en risc d’exclusió social, creiem que és indispensable adoptar mesures immediates i urgents per evitar que els nostres infants paguin les conseqü.ncies d’aquesta situació.

Creiem, a més, que a Catalunya disposem de l’eina per posar-nos a treballar: la nova llei d’oportunitats de la infància i l’adolescència. Aprovada el maig de 2010 pel Parlament català, aquesta llei representa un pas decisiu per millorar l’atenció dels infants més desafavorits i hauria de ser una prioritat de totes les forces polítiques destinar els recursos necessaris per al seu complet desplegament. Aquesta llei estableix que els serveis d’atenció a la infància han d’estar garantits i disposa la creació de recursos de prevenció i de protecció que evitarien que els nens i nenes patissin situacions de precarietat.

Encara que som conscients que la conjuntura econòmica del país és crítica, estem convençuts que posar en marxa la llei d’infància hauria de ser una prioritat, ja que és la millor eina per combatre la pobresa infantil.

Els infants no es poden permetre que perdem més temps. Només tenen una oportunitat per desenvolupar-se adequadament i no brindar-los les condicions perquè això sigui efectiu implica vulnerar els seus drets més essencials.

La inversió en infància no pot ser vista pels governs com una despesa, ja que és una qüesti. clau per al desenvolupament d’un país. La formació de capital humà garanteix un rendiment segur no només per al mateix infant i la seva família, sinó per a la societat en conjunt.

Hem de ser valents i fer passos decisius per passar, tal com marca la llei d’infància, del que són ajudes pal·liatives a drets garantits pel que fa a la lluita contra la pobresa infantil. Polítiques socials que se sustenten perquè els ciutadans paguen impostos i aquests impostos han de servir també per garantir el benestar dels ciutadans més vulnerables: els infants.

http://www.ara.cat/premium/opinio/lescola-lunic-lloc-mengen_0_925707512.html

Quan l’escola és l’únic lloc on mengen

CARLES CAPDEVILA  | Actualitzada el 25/05/2013 00:00

Hi havia moltes llegendes divertides sobre els menjadors escolars. Van passar de ser el lloc on els nens enyoraven la cuina casolana a ser els llocs on molts nens menjaven més sa i equilibrat. Per dos motius: els pares vam començar a cuinar pitjor o directament a no fer-ho i les escoles (via AMPA, normalment) van anar millorant el control de qualitat dels menús i la qualitat dels productes. El que ens trobem avui és bastant més dramàtic.

Molts nens només tenen garantit el plat que es troben a la taula de l’escola. Hi torno: molts nens l’únic que mengen segur cada dia és el que se’ls dóna a l’escola. I cada cop més. Fins al punt que aquest estiu es prenen mesures per garantir a aquesta canalla serveis d’assistència perquè les vacances escolars no els suposin desnutrició.

Necessitats com aquestes confirmen que toquem fons. Anirem celebrant les millores en ajuts d’emergència, i anirem destacant les entitats que donen beques perquè anar de colònies d’estiu estigui a l’abast dels nens de famílies instal·lades en la misèria. I anirem buscant vies per ajudar els nous pobres que apareixen i pateixen, sovint en silenci. Però no podem considerar normal haver d’assistir per salvar la desnutrició. No és normal haver de lluitar per garantir que no passin gana, els drets dels infants són una altra cosa: tenen el dret a una infantesa digna, que inclou una alimentació correcta, una escola de qualitat.

No ens podem acostumar a anar tapant forats provisionalment. Cal impedir que es produeixin. És urgentíssim.

La vida als set anys ?!

A l’atenció del la Directora/a
Benvolgut, volguda,
sempre que començo a treballar en un centre educatiu, abans, dono un cop d’ull a la seva pàgina web i als blocs que tinguin actius.Aquests llocs donen informació molt valuosa per la meva feina. S’hi infereixen moltes dades, necessàries.
Un espai que sempre consulto és el de l’Associació de Pares i Mares d’alumnes. Mai em cansaré de donar les gràcies a aquestes persones que, en un temps en què ningú té temps per a res, dediquen part del seu temps lliure a organitzar activitats per als seus associats i associades i per donar suport, desinteressadament, als projectes de l’escola dels seus fills. Té molt de mèrit, tingueu-ho present, per favor.
Doncs bé, aquesta setmana he treballat en una escola del Ripollès i precisament dins de l’espai de les famílies hi he trobat aquesta joia: una llista de “coses” que hauria d’haver fet, vist, viscut, recordat, resoldre, experimentat un infants abans de fer els vuit anys. Em va fer pensar, i molt.
A veure que us sembla a vós?
Elschenbroich, D. (2004): Todo lo que hay que saber a los siete años. Cómo pueden descubrir el mundo los niños. Madrid. Ediciones Destino.

Listat (polèmic) d’algunes de les coses que hauria d’haver experimentat un infants als set anys.
Haver sentit la pròpia presència com una aportació positiva “Si tu no hi fossis…”, “Ens faltaves tu…”

Voler guanyar i saber perdre.

Haver perdonat a un adult un càstig injust.

Saber que significa “portar-se malament”.

No barrejar la gana amb l’empipament, el cansament amb la tristesa.

Saber cuinar dues receptes per a ell i un amic, per a ell i tres amics.

Haver participat en una excursió nocturna.

Haver agafat gerds d’un arbust.

Saber-se de memòria un poema.

Haver reunit una col·lecció o tenir ganes d’iniciar-la.

Saber guardar un secret.Recordar una promesa complerta.

Saber guarir una ferida, saber el que succeeix en el cos durant un refredat.

Haver compartit amb un adult un problema sense resoldre.

Saber com s’alimenta a tres animals diferents i poder regar una planta.

Haver vist un rellotge de sol.Haver visitat almenys una vegada un cementiri.

Haver sentit la tensió i l’expectativa que provoca una fulla en blanc.

Haver-se ficat en un rierol.

Haver sembrat i collit.

Hauria d’haver escrit un signe xinès.

Saber cantar tres cançons, una d’elles en un altre idioma.

Hauria d’haver mirat per un telescopi.Saber connectar i desendollar aparells.

Haver examinat el nervi d’una fulla i les línies de la pròpia mà.

Hauria d’haver estat en una llibreria i en un museu.

Tenir tres olors/colors preferits.

Hauria d’haver pujat a un escenari i haver representat en públic alguna cosa preparada juntament amb uns altres.

Saber diferenciar les fruites per la seva aroma.

Conèixer insults i paraulotes en dos idiomes.

Hauria de poder explicar tres endevinalles i tres bromes, i dir un embarbussament.

Saber que no tots els desitjos es compleixen per igual.

Conèixer dues constel·lacions estel·lars.

Haver pintat un autoretrat.

Haver observat al pare mentre s’afaitava.

Haver cuinat, netejat, fet el llit, treballat, passat dies sencers amb el pare.

Haver passat una malaltia a cura del pare.

Saber gronxar-se.Haver aixecat un ninot de neu, un castell de sorra, un dic en un corrent d’aigua.

Passar una nit amb una altra família.

Conèixer diferents relacions familiars: oncle, primer, padrina…

Donar un almoina a un captaire o a un músic de carrer.

Notar la diferència entre menjar i celebrar un menjar, moviments i gestos, olor i aroma, soroll i so, veure i observar, caminar i marxar…

Saber-se el nombre d’urgències.

Haver-se enfilat a un arbre.

Haver escrit un missatge.

Haver rebut o enviat un missatge de correu electrònic.

“Saber-se” (contar amb les seves paraules) un llibre de principi a fi.

L’ombra blava… en una pintura, en el paisatge hivernal…

Haver pelat una fruita… haver partit el pinyol.

Trobar la pròpia veu… provocar i sentir el ressò.

Saber controlar la pròpia força en tocar un timbal o donar un massatge, per exemple.

Saber clavar un clau, cargolar un cargol, canviar una pila.

Saber prendre un encàrrec de telèfon, guardar-lo i donar-lo.

Viatges: adonar-se que la família, els pares es troben en un altre entorn.

Experimentar el contrari: comoditat enfront d’aventura.

Primeres nocions d’enyorança, migració, “alberg”, sense sostre.

Saber embolicar un regal.

Haver canviat o ajudat a canviar a un bebè.

Ajupir-se quan li ha caigut alguna cosa a algú.

Deixar acabar de parlar.

Haver anat d’excursió: conèixer la diferència entre córrer, caminar i passejar.

L’experiència del camí, d’una situació difícil.

Tenir un “objectiu davant els ulls”.

Haver intervingut en una baralla.

Haver-se mantingut al marge d’una baralla.

Conèixer el color dels propis ulls.

Haver notat el pols propi, el d’un amic i el d’un animal.

Haver conegut a un expert, un especialista o una autoritat.

Haver treballat amb l’o ella (“mentor”).

Quin aspecte té el propi nom escrit en la sorra? I en la neu, a la terra del bosc, en el cristall entelat de la finestra?

Haver-se sentit orgullós de ser un “nen”. Simplement un nen.

Per als nostàlgics, una mica de realitat.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

aquest dies, quan viatjo en tren, estic enllestint un llibre magnífic: “La infància, una història fosca” d’en J. Pinilla. És estremidor adonar-te d’on venim, de com érem fa quatre dies, de quines coses donàvem per “normals” els humans en relació a la infància. Si el voleu llegir, us recomano, però, que ho feu en un moment en què tingueu una presència d’ànim suficient, altrament patireu de  valent.

Abans que el Sr. Pinilla ho consignés dins d’un treball esplèndid, servidor ja sabia que això del llegir a casa nostra és un fruit MOLT primerenc. Tant que no té gaire més de deu anys, fet i fet. El temps que fa que la ESO es va generalitzar a l’Estat espanyol (l’any 2000). Sempre que surten índexs de lectura en els mitjans d’informació apareixen tot d’opinadors, i de docents, que s’apunten a un exercici de nostàlgia desenfrenada. Apel·len a un “abans es llegia més”, per dir-ho ràpid. Quanta ignorància, també en aquest cas.
Quan vaig començar el primer curs de l’antic batxiller, no el BUP sinó el de més abans, només érem poc més del 5% dels que havíem començat la primària de l’època. Us imagineu?, un n’adoneu?, més del 90% dels infants “desapareixien” del mapa escolar, que  en diríem. En el mateix temps, quan sovint anava a BCN a visitar l’àvia materna, mai recordo haver vist ningú llegir a les línies de metro que hi havia aleshores. No cal dir que al tren tampoc.
Ara, en canvi, quan vaig a BCN a treballar, sempre em fixo en quantes persones desenvolupen aquesta activitat: la lectura. Sempre em calen dues mans per comptar les que la practiquen en el meu vagó de transport. Per tant, que a casa nostra es digui que l’índex de lectura arriba al 50%, personalment, ho considero un èxit rotund. M’agradaria tenir dades dels països amb els que ens comparen, a veure quants han passat de 0 a 50 en un període tan i tan curt de temps.
Potser vós vau tenir una altra experiència, és clar.
Ara bé, sovint la nostàlgia no és res més que una mala excusa. Una excusa de persones derrotades.Servidor encara no ho està, ni de lluny.
I vós?

De quan érem nens i no llegíem

IGNASI ARAGAY 11/01/2012
Fa només un segle i mig (1860) l’índex d’analfabetisme era a Catalunya del 78,87% de la població. El 1900 era encara del 61,13%. L’escolarització seguia sent cosa de minories. Són dades extretes del llibre La infància, una història fosca (Pagès Editors), de Joan Pinilla, que fa un recorregut per les condicions de vida dels nens a Catalunya a través dels segles. Ara ens podem queixar que els infants no llegeixen prou, podem carregar els neulers a l’escola i els mestres, podem aferrar-nos a un idíl·lic passat atecnològic en què suposadament tots llegíem… I podem seguir-nos enganyant. La veritat, però, és que ara es llegeix més que mai, i que això es dóna en paral·lel a la mala salut de ferro del llibre i del negoci editorial. Són coses diferents.
El llibre de Joan Pinilla, llicenciat en filosofia i expert en màrqueting posat a fer d’historiador, és alliçonador. A voltes aclaparador. Fins a la segona meitat del segle XX els infants no han començat a ser tractats com a persones. La imatge del rei de la casa – El príncipe destronado de Delibes-, el nen mimat, és molt recent. Els infanticidis i els abandonaments omplen el gruix del llibre i de la història.
Al segle XVIII es va inventar el torn, un cilindre que girava sobre el seu eix i permetia passar un infant del carrer a l’interior d’un hospici de manera anònima. El primer torn va sorgir a Rouen el 1758. Ja no calia llançar els nens al riu, al pou, o abandonar-los al porxo d’una església o a l’entrada d’una casa rica. L’enginy, però, va portar un augment dels abandonaments. Aquella canalla aquí rebia de cognom Ventura, Bonaventura o Deulofeu, i en castellà, Expósito. Al barceloní Hospital de la Santa Creu entre el 1800 i el 1849 n’hi van ingressar 31.930 (la ciutat tenia uns 150.000 habitants). Si a això hi sumem la mortalitat infantil (a la primera meitat del XIX, entorn del 50% morien abans dels 15 anys), el panorama és bestial. I els que sobrevivien estaven exposats a maltractaments, explotació, esclavatge, manca d’higiene… La família i l’educació tal com les entenem avui són un invent molt modern. Són milions els nens que al llarg de la història no han tingut l’oportunitat d’una vida digna, inclòs un mínim accés a la cultura.
Tots els mestres dels últims cursos de primària o dels primers de secundària haurien de llegir el llibre de Joan Pinilla i, sense haver de causar terror en els seus alumnes, dedicar un parell de lliçons històriques a l’assumpte. Potser així els nens d’avui apreciarien la sort de tenir mestres que s’hi esforcen i pares que se’ls estimen.

 

Infància i coneixement

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

el Diari “El País” publicava fa molt pocs dies un article que em vaig “guardar” amb la intenció de fer-vos-el arribar.

Atès que aquest inspector està de guàrdia, malgrat les portes dels ST estiguin tancades(?),  mentre espero l’hora de respondre a una amable invitació per participar en un acte de graduació, ara tinc el temps fer-ho.

En el seu dia, em va semblar d’allò més interessant i suggerent, alhora.

M’agradaria pensar que, aquest cop sí, coincidim en el seu contingut i en els arguments que s’hi prersenten.

Un centre educatiu, que ho vulgui ser de VERITAT, no pot restar al marge d’aquestes qüestions, diria.

Gràcies

TRIBUNA: JORDI SOLER

Los niños que vienen

JORDI SOLER 06/03/2011

El cuento original de La Cenicienta, el que escribieron los Hermanos Grimm, es una historia dura y violenta que Walt Disney metamorfoseó en ese cuento suave, sin sangre ni realismo sucio, que ha llegado hasta nuestros días. La versión de la Cenicienta que finalmente se ha impuesto es la hermoseada, la pasteurizada, la falsa, vamos; y se ha impuesto por los enormes recursos de la compañía Disney, pero también porque se trata de una versión menos violenta, más adecuada para estos tiempos en los que se piensa que los niños deben vivir en un mundo idílico, poblado de seres risueños como Pocoyó y al margen de la violencia, que es parte consustancial del mundo. Quizá la violencia controlada, aislada dentro de un mecanismo de ficción, sea la forma más sensata de informar al niño sobre la realidad que se le viene encima; y en todo caso será mejor que la forma en que los niños suelen enterarse del lado salvaje de la vida, sin ningún preámbulo ni paliativo pasan de Pocoyó a los cadáveres sanguinolentos que presentan, a medio día, los noticiarios de la televisión.

La infancia está desapareciendo por la vertiginosa facilidad con que se obtiene el conocimiento

A la Cenicienta original se le muere su madre en el segundo párrafo y para el tercero ya su padre se casó con otra mujer, que tiene dos hijas, las hermanastras que le hacen la vida imposible a la pobre huérfana. Más adelante, cuando el príncipe llega a casa de Cenicienta, con la intención de probar a quién le queda el zapato que perdió su amada, salen las hermanastras y, con tal de casarse con él, meten a fuerza su pie en el zapato y, para conseguirlo, la mayor se corta el dedo gordo, siguiendo este consejo materno: “córtate el dedo, cuando seas reina no necesitarás ir más a pie”. El príncipe muerde el anzuelo, se la lleva en su caballo, pero a mitad de camino se da cuenta de que el zapato de la muchacha está lleno de sangre y pronto averigua que esta se ha automutilado. Al final, Cenicienta se prueba el zapato y, igual que en el cuento de Disney, se casa con el príncipe y vive muy feliz. El cuento que escribieron originalmente los Hermanos Grimm, da más juego a la imaginación de un niño, le amuebla mejor el pensamiento, lo enfrenta con valores universales como la dignidad y la justicia, le enseña vívidamente las cloacas de la avaricia y la ambición, y lo va preparando para hacerse cargo de eso que inevitablemente le espera: la vida real.

Los libros, y la infinidad de mundos que estos contienen, han jugado un papel crucial en la historia de eso que llamamos infancia, y su recorrido a lo largo del tiempo, puede darnos una idea aproximada de lo que nos espera frente a esta nueva criatura que son los niños de hoy. Después de la caída de Roma, el uso del alfabeto se contrajo hasta el punto en que la gran mayoría de la población dejó de leer y escribir, y los libros, y su escritura, pasaron a ser materia exclusiva de los especialistas. Los libros eran muy caros, un volumen costaba el equivalente a mes y medio del salario de un artesano, y con frecuencia les faltaban páginas o eran copias falsas.

Neil Postman, en su ensayo The disappearance of childhood, sitúa este periodo de oscuridad, que fue propiamente la Edad Media, en el milenio que pasó desde la caída del imperio hasta la invención de la imprenta, momento en el cual la gente comenzó a tener nuevamente acceso al conocimiento escrito, a las ideas y a los conceptos que, desde entonces, han ido forjando nuestra civilización. Entre los conceptos que se tragó aquella época de oscuro analfabetismo, estaba el de niñez, el de infancia, porque durante toda esa época oscura el niño, como lo conocemos hoy, no existía.

Los niños vivían con los adultos y compartían con ellos todos los momentos de la cotidianidad, oían y veían de todo, escenas violentas o ridículas, agrias discusiones familiares, vívidas escenas de amor carnal; el niño, según dictaba entonces la Iglesia, podía razonar y comportarse como adulto a partir de los siete años, la edad en que, según esto, una persona puede distinguir el bien del mal (a la luz de las noticias sobre curas pedófilos que últimamente van apareciendo no sería de extrañar que, la figura de adulto de siete años que proponía la Iglesia, llevara un doble propósito).

En este periodo oscuro de la humanidad los adultos perdieron, frente a los niños, todo ese universo de conocimiento que encerraban los textos escritos, y que se recuperaría con la aparición de la imprenta; la diferencia entre un niño y un adulto, basada en lo que este sabe y el otro ignora, quedó abolida en ese periodo; como niños y adultos sabían lo mismo, el concepto de infancia era, sencillamente, inaplicable. Hay otros motivos, por supuesto, como el altísimo índice de mortalidad infantil, o la enorme dificultad para sobrevivir en aquel mundo oscuro, que no admitía la exquisitez de tratar como niño a un niño.

La desaparición de la niñez en aquella época, y su posterior reinvención, gracias a los libros, es una hermosa evidencia de la utilidad que tiene la palabra escrita. En cuanto los adultos recuperaron las ideas, los conceptos, las aventuras y los paisajes de que están hechos los libros, en cuanto se realfabetizaron, adquirieron ese conocimiento que volvió a situar a los niños en su lugar, en ese territorio protegido donde paulatinamente se les va suministrando la información que necesitarán para, en el futuro, convertirse en adultos.

Neil Postman, que fue alumno de Marshall McLuhan, observaba hace 30 años que los niños empezaban a estar demasiado informados, que la televisión les presentaba, por ejemplo, un noticiario donde se enteraban de las atrocidades que sacuden al planeta; enterarse de un robo, de una violación o de una guerra los hace ver de golpe que los adultos no tienen ningún control sobre la vida, o cuando menos que la vida que les espera no tiene nada que ver con su mundo infantil. Ahora pensemos en el torrente de información, a la carta, que hoy ofrece Internet; cualquier niño, frente al teclado de un ordenador, tiene acceso a todo el conocimiento que durante siglos lo había separado de los adultos; desde cierto ángulo, el que proponía Postman, la infancia está volviendo a desaparecer; si en la Edad Media desapareció por la ignorancia y el analfabetismo de los adultos; ahora desaparece por la vertiginosa facilidad con que los niños obtienen el conocimiento; adultos y niños, nuevamente, volvemos a saber lo mismo; los adultos se infantilizan, y si no mire usted a su alrededor, y los niños se vuelven mayores cada vez más rápido.

Lo que puede hacerse al respecto es muy poco, se trata de la vida que se nos echa encima. Queda observar con atención, cada quien a los suyos, e ir improvisando una estrategia, como quién toca un solo de saxo.

Jordi Soler es escritor. Su último libro es La fiesta del oso (Mondadori).