Category Archives: Independència

No ho hauríem de perdre de vista, mai!

Captura de pantalla 2013-11-25 a les 15.53.18

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

diria que hores d’ara pocs catalans ignoren qui fou en Felip V. El que potser ja no tots saben és la “Magna Obra” que aquest personatge va endegar a partir de l’11 de sembre de 1714. M’ha arribat avui mateix, potser a vós també. L’he llegit amb molt de deteniment, amb molt i he anat pensant en les bestieses que sento a dir darrerament a molts responsables polítics: que si “El que hem de fer és valorar el temps que portem junts”; que si “No hem d’oblidar el bé que ens ha anat junts”; o pitjor encara, que si”Catalunya no ha estat mai una colònia”. Veient de desgavell, per no emprar una paraula inadequada, que va provocar l’avantpassat dels borbons actuals algú amb quatre dits de front podria negar que el tractament que se’ns va fer fou el d’una colònia?

Valoreu-ho vós mateix

 

  • Abolició de les Corts de Catalunya.
  • Abolició de tots els organismes de govern de la nació catalana.
  • Extinció del Consell de Cent i de tot el règim municipal de Catalunya.
  • Extinció de la Generalitat de Catalunya.
  • Extinció de la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera.
  • Clausura de les Universitats catalanes de Lleida, Vic, Girona i Tarragona.
  • Confiscació dels béns de tots els catalans que es distingiren en la defensa de les nostres llibertats, fins i tot dels que havien mort a la lluita.
  • Establiment a Catalunya de l’encara no coneguda càrrega dels allotjaments.
  • Obligació de tots els pobles de Catalunya de destinar un tros de llurs camps per a plantar-hi farratges per als cavalls de les tropes espanyoles.
  • Prohibició als professors de la ciutat de Barcelona d’ensenyar retòrica i gramàtica.
  • Empresonament dels vint-i-cinc principals dirigents de la defensa de Barcelona, els quals foren engrillonats i tancats per a tota la vida a llunyans castells, com Valladolid, La Corunya, Sant Sebastià, malgrat haver estat promès a l’acta de capitulació de Barcelona el respecte al vençut.
  • Imposició a Catalunya de la contribució del paper segellat.
  • Imposició, com a oficial, de la llengua castellana en lloc de la catalana.
  • Despatxar, sense cap excepció, tots els empleats de la ciutat de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.
  • Prohibició als habitants de Barcelona d’anar pel carrer en grups de més de dos després del toc de retreta.
  • Creació de l’ominós “donativo” pel qual s’exigia als catalans un repartiment de més d’un milió de lliures catalanes.
  • A qui no volia pagar, li enviaven un escamot de soldats a casa seva amb l’ordre de mantenir-lo a la força, fins que hagués pagat l’impost.
  • Exili, per ordre del capità general, de molts canonges, religiosos, nobles, jutges, advocats, escrivans i individus d’altres estaments que es distingien per l’amor al país.
  • Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars criminals, de l’il·lustre general català en Josep Moragas i els seus companys Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, per haver defensat Barcelona.
  • Execució al garrot, el 5 d’abril de 1715, d’en Francesc Casllar i Tord, un dels més valents oficials del Regiment del Roser, que es va cobrir de glòria durant el setge.
  • Empresonament durant el febrer i l’abril de 1715, de 3.876 persones. Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida, Tortosa i Tarragona.
  • Ajusticiament a la forca, a Girona, dels valents guerrillers catalans, Noi d’Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort.
  • Execució a Vic, de Bach de Roda. Els coronels Brichfens i Aniell pogueren escapar de la persecució dels soldats espanyols.
  • Modificació del règim municipal de Catalunya per a ficar-hi els corregidors, batlles i regidors de nomenament reial.
  • Ordre de que qui no fos català pogués ocupar càrrecs públics.
  • Ordre de que els regidors de la ciutat portessin banda i que les venerades gramalles dels nostres consellers fossin vestides pels porters de l’Ajuntament.
  • Supressió de la Junta de Sanitat de Barcelona.
  • Prohibició del Sometent a tota Catalunya.
  • Supressió dels càrrecs d’arxiver de la ciutat, mostassals, guaita de Montjuïc i cònsols de Barcelona a Nàpols, Sardenya i Palerm.
  • Prohibició de que els catalans poguessin tenir cap mena d’armes.
  • Recollida i destrucció dels “Anals de Catalunya”, escrits per Feliu de la Penya, i de tots els escrits publicats durant la guerra
  • Enderrocament de tots els castells de Catalunya, la conservació dels quals no convenia a l’absolutisme reial. Són incalculables les joies arquitectòniques que van desaparèixer.
  • Abolició, el primer d’octubre de 1718, de tota la moneda catalana.
  • Supressió del Dret de Catalunya a encunyar la seva pròpia moneda, disposant-se que fos rebaixada a una tercera part del seu valor la moneda dita “ardits de Catalunya”.
  • Prohibició de l’ús de l’espasa als catalans que tenien dret a portar-ne.
  • Ordre que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar pa, i encara lligat la taula amb una cadena.
  • Ordre dictada pel propi Felip V que fos desguarnida la sala del Consell de Cent, de Barcelona.
  • Disposició manant que fossin trets del Palau de la Generalitat els quadres de Sant Jordi i els escuts de les creus i les barres catalanes. Al seu lloc s’hi posaren retrats de Felip V i escuts, torres, lleons i flors de lis.
  • Ordre disposant que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l’hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqui “Oració del rei”.
  • Ordre disposant que fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i feta trossos la campana “Honorata” pel “delicte” d’haver tocat a sometent durant el setge.
  • Construcció d’un fort al carrer de Tallers i un altre a Santa Mònica.
  • Construcció de la Ciutadella de Barcelona. Per fer-la es van haver d’enderrocar més d’un miler d’edificis, sense cap compensació, i es va obligar els seus propietaris a fer l’enderroc i a portar les pedres a la Ciutadella que es començava a fer.
  • Obligació als barcelonins de treballar a la construcció de la Ciutadella.
  • Cremació per mà del botxí a la sala de Sant Jordi de la Generalitat, dels documents originals de gran nombre de títols i distincions que s’havien concedit a poblacions i particulars de Catalunya i a la seva Generalitat.
  • Violació de més de cent mil dones.

És normal voler un país normal

Captura de pantalla 2013-11-25 a les 00.24.30

 
A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

desconec si esteu al corrent d’aquesta campanya d’Òmnium:

Volem un país normal. Ens sembla ben normal voler-ho. Pensem que és normal que un país decideixi la seva educació, la seva sanitat, el seu model energètic, les seves infraestructures… perquè és normal que tots els que formem part d’un país decidim quin ha de ser el nostre present i com volem que sigui el nostre futur. Perquè estem convençuts que és normal viure amb normalitat. Si també ho penses, aquest lloc web també és teu. Comparteix lliurement els continguts i difon-los com millor et sembli. Perquè és normal que fem allò que ens ve de gust. I quan debatem, és normal que ho fem de la manera més oberta i plural possible. Amb normalitat. Amb tu. Amb tothom. Com es fa en un país normal.

Voleu col·laborar en la construcció d’un país normal a través de les xarxes socials? Aquí teniu unes quantes maneres de fer-ho:

Nou maneres de col·laborar a construir un país normal a través de les xarxes socials

1. Suma’t i difon els nostres perfils a les xarxes socials. Clica m’agrada www.facebook.com/omniumbaixcamp i segueix-nos a @omniumbaixcamp
2. Posa’t les imatges de la campanya com a perfil de les teves xarxes socials. Les trobaràs al web www.unpaisnormal.eu

3. Difon els lemes i continguts de la campanya retuitejant i compartint el que es publiqui des dels perfils d’Un país normal: @un_pais_normal i www.facebook.com/lacampanyaunpaisnormal.

4. Fes córrer les imatges i els lemes de campanya entre els teus contactes i grups de whatsapp.

5. Fes-te fotos amb cartells o lemes de campanya a diferents indrets del país, envia-les a info@unpaisnormal.eu i comparteix-les a les xarxes amb l’etiqueta #unpaísnormal.

6. Si trobes lemes o accions de la campanya pel carrer, fotografia’ls i difon-los entre els teus contactes amb l’etiqueta #unpaísnormal.

7. Se t’acudeixen nous lemes per a la campanya? Fes-nos-els arribar per correu electrònic.

8. També pots idear dibuixos, rètols, fotografies o vídeos amb els eslògans de la campanya i proposar-nos-els

9. Ja som centenars de voluntaris però en fem falta molts més. Convida altres persones a fer-se’n voluntaris.

www.omnium.cat

No diuen que robar és un delicte? No a tot arreu!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

no sé l’opinió que us mereix el Sr. Iñaki Anasagasti; personalment sempre l’he considerat un home prudent, poderat i, alhora, valent i coherent. Recordo que molts cops s’ha quedat “literalment sol” al Congreso de los Diputados de Madrid. És un home que, com tants d’altres, ha fet de la política la seva professió; ara bé sempre demostrant integritat, honradesa, esperit de servei i compromís amb la veritat.

Precisament, no sé si us en vau adonar, era una de les persones que era a la Llibreria Blanquerna de Madrid el dia 11 de setembre. Aquell dia, com tants d’altres hi anava per manifestar, també, el seu compromís amb el poble de Catalunya. Va poder veure, per descomptat, com una vegada més, les actuacions feixistes són ben tolerades per la classe política espanyola i, també, pel poder judicial.

Aquest home té un bloc que, habitualment, fullejo. No és molt actiu, la veritat. ara bé quan escriu sempre “la clava”, si més no a parer meu. Mireu si no l’article que va escriure ja fa temps en relació a l’expoli financer de Catalunya per part del govern espanyol. Contundent!!

http://ianasagasti.blogs.com/mi_blog/2012/04/la-vanguardia-constata-el-aumento-del-independentismo-en-catalunya.html

A veure què us sembla.

Iñaki anasagasti

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar. Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes? Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%? ¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia? ¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47€y por cada catalán sólo de 5€? ¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%? ¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo? ¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya? ¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso? Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas? Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo? ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español? ¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes? Con la dependencia de Catalunya con respecto a España nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos. España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.

Veïns

 

Imatge: http://www.funimag.com

Imatge: http://www.funimag.com

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

que Montserrat és un “cau de gent sàvia” fa temps que ho sé. Al llarg dels anys he tingut ocasió de comprovar-ho. El primer que vaig llegir fou el pare Miquel Estradé (+), després i sense cap ordre vaig conèixer el pensament, i alguna obra, dels Abats Escarré i Just, del Pare Bach (ànima del museu bíblic), de l’inefable Hilari Reguer que m’ha fet riure, i amb ganes, més d’un cop tot llegint-lo. I també, per descomptat, el pare Massot, merescudíssim darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2013.

No sé si ho deu fer la boira o l’alçada però tota aquella colla són gent amb una agudesa notable i amb un sentit de l’humor indiscutible i finíssim. Us animo a comprovar-ho. A veure si som del mateix parer? Fa pocs dies em va caure a les mans un article publicat en una revista del País Valencià en què s’hi presentava “La família del pis 10è”. Des d’aquell dia m’he anat trobant aquesta família per diversos llocs de la xarxa. Me l’he trobat tant que he pensat que potser també us agradaria conèixer-la a vós, disculpeu-me l’atreviment.

L’autor, en Josep Miquel Bausset, fill d’Alcúdia, també és monjo de Montserrat, és clar!

A veure que us sembla?

La família del pis 10è

En un barri hi havia un edifici de deu plantes, una per família. En una reunió dels propietaris, decidiren per 9 contra 1, que com que la família que vivia al pis 10è tenia més bona vista que les altres, per tal de compensar la ‘discriminació visual’ que patien les 9 famílies que vivien als nou primers pisos, l’ascensor només pujaria fins al pis 9è. Del 9è al 10è s’hauria de pujar a peu.

En una altra reunió, i a causa de les subvencions rebudes per part de l’Ajuntament, els propietaris dels pisos, també per 9 contra 1, aprovaren que els xiquets dels pisos de l’1 al 9 rebrien unes ajudes escolars. Però no els xiquets del pis 10è.

En una altra reunió, i també per 9 contra 1, es decidí que la neteja de l’escala només seria la corresponent al tram des del pis de l‘1 al 9. Però no del 9 al 10, neteja que hauria de fer la família que vivia al pis 10è.

En una altra reunió de veïns, s’acordà, també per 9 vots favorables i un desfavorable, que la família que vivia al pis 10è pagaria un suplement, justament per la posició privilegiada que tenien, pel fet de viure en el pis més alt i per tant, de tindre més bona vista.

Un dia, el matrimoni i els fills del pis 10è decidiren que ja n’hi havia prou. Que no aguantaven més discriminacions. Per això, avisaren els altres veïns que ells se n’anaven a un altre bloc de pisos, per tal de no haver d’aguantar més humiliacions.

Els propietaris dels primers nou pisos feren una reunió (a la qual no assistiren els membres de la família que vivia al pis 10) en la qual prohibiren als propietaris de la família del pis 10è, que abandonaren la finca.

Malgrat tot, els membres del pis 10 d’aquella finca decidiren d’abandonar la casa, cansats de tantes humiliacions. Les famílies dels pisos 1 al 9 amenaçaren la família del pis 10, argumentant que no trobarien cap altre pis a la ciutat. I que els fills, si abandonaven aquell barri, no trobarien plaça a l’escola. Els propietaris dels pisos 1 al 9 digueren a la família del pis 10è que ells tenien influències en el Consell Escolar de l’escola del barri on aniria a viure la família del pis 10è i que els menuts no tindrien plaça.

El dia que la família del pis 10 abandonava aquella finca, ‘casualment’ l’ascensor no funcionava. El matrimoni i els fills hagueren de baixar llibres, mobles i roba, a peu, per tal de carregar-ho al camió que els traslladaria a la seua nova vivenda.

Els veïns dels nou primers pisos no es van oferir en cap moment a ajudar la família que se n’anava. Això sí, els van acomiadar amb insults i menyspreus.

La família del pis 10, pacientment, va baixar per l’escala tots els objectes que tenia al pis i, després de carregar-ho al camió, se n’anà al nou pis que van comprar, on van ser molt ben acollits. Malgrat les amenaces dels propietaris dels pisos de l’1 al 9, els xiquets tingueren plaça a l’escola del barri on s’havien traslladat.

El matrimoni, una vegada instal·lat a la nova vivenda, va recordar aquella frase de Martin Luther King: ‘Si no ens dobleguem, no ens pujaran al damunt’.
I van recordar també, unes frases que no han oblidat mai més:

‘En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra’.
(Francisco de Quevedo, 1640)

‘Hay que reducir Cataluña a los usos y costumbres castellanas’.
(Conde-Duque de Olivares, 1641)

‘Que en las escuelas no se permita libros en catalán, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y se aprenda en castellano’.
(Felipe V, 1715)

‘Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano’.
(Miguel de Unamuno, 1901)

“Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que planearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de África. Todo menos……lo contrario”.
(Ramiro Ledesma, 1931)

‘Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos. Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar España, prefiero a Franco’.
(Manuel Azaña, 1931)

‘No estoy haciendo una guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un nacionalismo estúpido y pueblerino’.
(Juan Negrín, 1938)

‘¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?’.
(Acedo Colunga, 1952)

‘Cataluña fue ocupada por Felipe IV, Felipe V, fue bombardeada por el General Espartero y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil’.
(Manuel Fraga, 1961)

‘Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña i Baleares, para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español’.
(Leopoldo Calvo Sotelo, 1983)

‘El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán’.
(Felipe González, 1984)

‘Nunca se obligó a hablar en castellano’
(Juan Carlos I)

Més clar, encara?

El món ho ha de saber

Captura de pantalla 2013-10-23 a les 16.54.27

 

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

fa pocs dies us recomanava un vídeo d’una intervenció del jutge Santiago Vidal en què deixava clar que no ens hem de deixar atemorir per tota la colla que, dia sí dia també, ens diuen que si en n’anem “no ens estimarà ningú” i que Catalunya no sobreviuria. Avui us recomano que doneu un cop d’ull a aquesta nova i brillant iniciativa: la revista Sàpiens ha ideat la manera que tots i cadascun de nosaltres siguem ambaixadors de la causa catalana. Com? Doncs han preparat un llibre molt especial que explica el camí de Catalunya cap a la llibertat. Han creat una base de dades amb els noms i les adreces de les 10.000 persones més influents del món. Què en faran? Doncs s’han proposat de fer-los arribar, als seus domicilis, un d’aquests exemplars, per tal que coneguin la nostra realitat i situació (fer-nos visibles).

Si voleu participar-hi, si voleu que una d’aquestes persones rebi un d’aquests llibres de part vostra, consulteu la manera de fer-ho des d’aquest enllaç:

http://www.sapiens.cat/ca/el-mon-ho-ha-de-saber.php

A criteri vostre, com sempre!
Jo ja ho he fet!

El meu llibre, pel que diuen arribarà a aquest senyor:

RAND BEERS
Secretari interí de Seguretat Nacional dels Estats Units

Adjunt de Mail-15

 

 

Només en un minut

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

el recurs de la por és el que es fa servir per defensar una postura quan no es tenen arguments; ho hem vist recentment, i cada dia, en el procés d’autodeterminació de Catalunya: que si sortirem de l’euro, que si perdrem les inversions d’empreses residents a Catalunya, que haurem d’anar-nos-en de la Unió Europea perquè no voldran saber res de nosaltres, que ningú ens estimarà, vaja! Sembla que juguin a veure qui la dia més grossa, mare meva!!

El joc és simple: quan no es tenen arguments toca fer por, i com més millor. Sort n’hi ha però que hi ha tot de gent que s’ocupa d’anar dient “veritats” de les bones. Fa pocs dies em va caure a les mans aquests petita intervenció del jutge Santiago Vidal; ell ho té molt clar, claríssim: us convido a escoltar-lo perquè s”ho val. Només en un minut aclareix la majoria de les pors que circulen, veureu.

A criteri vostre, el meu ja el tinc fet des fa dies.

Si no és del vostre grat, per endavant, us en demano disculpes

Keep calm, celebrem l’èxit de la Via Catalana i endavant!

Vía-catalana-1-540x763

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, volguda,

com diu l’autor de l’article, en Ramon Tremosa, us heu fixat que el cas Bàrcenas i el mateix penyal de Gibraltar han desaparegut dels mitjans de comunicació espanyols? L’Estat espanyol comença a entendre que això de casa nostra és seriós, que no té aturador i que ens en sortirem de totes totes.

Si ahir us recomanava la lectura d’una entrevista al Sr. Martí Anglada, ara goso demanar la vostra atenció per un article de dimecres passat escrit per l’eurodiputat Ramon Tremosa. D’en Tremosa recordo haver-vos-en parlat en més d’una ocasió, és una persona activíssima que es guanya, i amb escreix, no pas com altres, el sou que la UE li atorga cada mes. En Tremosa fou un dels que va proposar de fer els viatges en classe turista, ho recordeu? La seva proposta fou tombada pels vots dels eurodiputat del PP i del PSOE (en això també es van posar d’acord: cal mantenir els privilegis).

El seu article l’he trobat excel·lent, simplement. Més enllà de que hi pugueu estar més o menys d’acord us el recomano, també, com a lectura de “Què ha de ser un escrit argumentatiu ben construït, sòlid i sense cap fissura des del punt de vista de la llengua.

M’agradaria pensar que , a part de la valoració lingüística, també coincidim en la de fons: “A la UE el lideratge no el dóna la dimensió sinó les bones pràctiques que els altres poden imitar. A Europa volen països que funcionin i cada cop hi ha menys paciència i comprensió pels països on els problemes afloren per totes bandes: atur desbocat, manca de seguretat jurídica, hostilitat depredadora contra els inversors, fracàs escolar, infraestructures arruïnades, bunyols energètics,…”

A veure què us sembla.
Gràcies, un cop més, pel vostre temps.

Catalunya a Europa després de l’èxit de la Via Catalana

Ramon Tremosa
Dimecres, 18 de setembre de 2013

El passat 11 de setembre passarà a la història de Catalunya com la diada que va registrar la manifestació pacífica més gran d’Europa en les darreres dècades. La foto adjunta és la de la portada de La Vanguardia de la Via Catalana al seu pas pel Passeig de Gràcia: el que havia de ser una única fila… va esdevenir una gran manifestació festiva que omplia tot el passeig com l’any passat!! I així a tants i tants llocs on la via ha estat duplicada o triplicada durant 400 km! La Via Catalana per la independència ha estat un èxit organitzatiu, logístic i mediàtic a escala global, tal com fins i tot ha reconegut el ministre espanyol García-Margallo. El fet que els mitjans espanyols hagin oblidat totalment Gibraltar i Bárcenas, per a concentrar-se cada cop més agressivament contra el procés sobiranista que vivim, demostra fins quin punt a Madrid ja constaten el creixement dels partidaris de l’Estat català. La cadena Ser feia pública una enquesta on donava un 54% a favor del Sí (un 51% l’any passat) contra un 22% a favor del NO (un 24% fa un any) i ni tant sols una possible expulsió de la UE o un possible concert econòmic no alterava aquesta proporció. La Via Catalana que evocava la via bàltica de 1989 ha estat tan impactant que fins i tot els primers ministres de Letònia i Lituània han fet declaracions a favor de reconèixer un estat català si el procés era impecablement pacífic i democràtic: encara no tenim ni data ni pregunta i ja hi ha països amb bona predisposició per la nostra causa!! Els bàltics van estar quasi dos mesos a la intempèrie i saben de què va això: un cop proclamada la independència van passar llargues setmanes sense cap reconeixement (“living in the clouds”), aguantant les amenaces de rebuig de totes bandes (“no entrareu mai a la UE” els deien Miterrand o Thatcher) i amb els tancs russos a la porta. Al final se’n van acabar sortint, perquè Islàndia els va reconèixer i no va passar res. Després Dinamarca, altres països escandinaus, Alemanya… i avui Lituània presideix la UE.

La Via Catalana serà i esdevindrà una referència al món de com un país occidental pot guanyar la seva llibertat pacíficament i democràticament. Aquest dilluns vaig enviar a tots els diputats del PE, als seus assistents i a tots els grups polítics (unes 7000 persones en total) un email amb vídeos aeris de la Via Catalana, així com també un resum de premsa dels principals mitjans internacionals. He rebut correus, així com també molts comentaris al passadís, d’admiració i felicitació en aquest sentit. Quin contrast amb l’agressió feixista impune del mateix dia 11, que també ha tingut ressò a l’Europa política, a la seu de la Generalitat a Madrid!

En aquest sentit, percebo que les amenaces d’expulsió de la UE que des de Madrid fan a una possible Catalunya independent cada dia són més primes: l’euroescepticisme creix sostingudament a tot el continent, especialment als països del nord d’Europa i, segons com vagin les properes eleccions europees del 2014, és possible que la UE entri en una crisi molt forta a partir de l’any vinent. Avui hi ha països que fins i tot en volen sortir, com és el cas del referèndum que vol plantejar la Gran Bretanya.

Avui les perspectives electorals per a les eleccions europees del 2014 són molt preocupants: a Anglaterra el partit anti-UE UKIP lidera els sondejos d’opinió; a França la filla de Le Pen pot esdevenir la segona força; el grillisme pot ressuscitar a Itàlia si hi ha una nova crisi de govern; a Holanda la crisi econòmica desgasta els dos grans partits al govern (liberals i social-demòcrates) i les enquestes les lidera clarament el partit anti-europeu de De Wilders; a Espanya el mapa electoral espanyol es fragmentarà per reflectir la fractura econòmica i social que ja s’ha produït… el populars i els socialistes europeus, així com liberals i verds, perdran diputats en totes direccions, fins al punt que els europeïstes… poden quedar en minoria al proper parlament? Aquest és el fantasma que avui corre per Brussel.les.

El que és segur és que aquesta UE, on els països del sud només volen anar a recollir diners però que en contrapartida no volen fer les reformes que els permetin d’imitar les bones pràctiques dels països del nord, cada dia té menys adeptes a Europa, fins i tot en els partits europeïstes convencionals del centre i del nord d’Europa. És per això que el govern espanyol s’ha quedat sol en les seves amenaces d’expulsió de tot als catalans (de la UE, de la zona euro, de la lliure circulació que proporciona l’espai econòmic europeu, fins i tot de la retirada dels títols universitaris als catalans…): cap govern ni cap institució europea ha volgut repetir aquestes consignes irreals i irrealitzables i el seu silenci és absolutament clamorós, tal com escrivia ahir Salvador Cardús al diari Ara: no es pot prendre la moneda a 7,5 milions d’habitants, de la mateixa manera que no es pot prohibir d’un dia per l’altre la lliure circulació de persones i mercaderies que avui en dia entren i surten al nostre país!

En cas que la Catalunya independent hagués de sortir de la UE el més probable és que hi tornés a entrar molt ràpidament: a Catalunya hi ha 4000 multinacionals que no es deixaran expulsar de la moneda única ni de la lliure circulació. La Volkswagen, per exemple, avui primera empresa automobilística del món, amb grans inversions i plans d’expansió a la planta de Martorell, trucaria al govern alemany per impedir una bestiesa com aquesta! La mateixa Unió Europea ha finançat durant anys l’expansió del port de Barcelona i el té com a gran primera porta del comerç Àsia-Europa de la Mediterrània: se’m fa difícil de creure que no farà res per evitar una possible expulsió de la UE si Catalunya esdevé independent.

Espanya, d’altra banda, és un país rescatat, desacreditat i fracassat, exemple de moltes de les pitjors pràctiques i polítiques de la UE. Llegiu per exemple l’article del professor madrileny Ignacio Molina publicat al març d’aquest any a l’Instituto Elcano de Madrid (dependent del govern espanyol) sobre la decadència i els errors clamorosos d’Espanya a Europa des del 2000 ençà: Espanya perd totes les cadires importants que ocupava perquè menteix en les seves estadístiques públiques i ja acompanya Bulgària i Grècia a la cua de països influents de la UE. I així aquest any, per exemple, al Parlament Europeu els diputats espanyols de PP i PSOE es queden molt sovint sols i han perdut gloriosament votacions sobre la patent única europea, el reconeixement de Kosovo, el corredor central ferroviari del Pirineu aragonès…

Com va publicar ara fa un any The Economist, el diari més influent del món, sobre les possibilitats d’un veto espanyol a una Escòcia independent, tot mirant de reüll a Catalunya, “una Espanya arruïnada i cada cop més dependent del diner del BCE no podrà vetar res”.

A la UE el lideratge no el dóna la dimensió sinó les bones pràctiques que els altres poden imitar. A Europa volen països que funcionin i cada cop hi ha menys paciència i comprensió pels països on els problemes afloren per totes bandes: atur desbocat, manca de seguretat jurídica, hostilitat depredadora contra els inversors, fracàs escolar, infraestructures arruïnades, bunyols energètics,… la recent pèrdua dels Jocs Olímpics de Madrid, caiguda en primera ronda davant d’Istanbul, demostra fins a quin punt la Marca Espanya està avui desacreditada al món.

A Estrasburg dijous passat els diputats espanyols em miraven amb una altra cara, una cara ben diferent de la condescendència habitual: estupor, incredulitat, astorament, sorpresa… si l’Estat espanyol no ofereix aviat una reforma creïble fortament federalitzant a Catalunya, tal com demanen els editorials dels mitjans més influents del món (Financial Times, per exemple), el xoc de trens està servit. Aquesta possibilitat, però, em sembla molt difícil per no dir impossible, en el context del proper cicle electoral que s’acosta (2014 europees i 2015 municipals al març): no em puc imaginar el PP anant-hi fent concessions als catalans!

En qualsevol cas cal que els catalans ens mantinguem tranquils, serens, sobretot festius i pacífics, sabent fer pinya quan calgui i anant junts cadascú des de la seva posició quan convingui… Keep calm, celebrem l’èxit de la Via Catalana i endavant!

Entrevista interessant

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,
en Martí Anglada és un “home dels de sempre” a TV3. És de les persones amb més criteri a l’hora d’analitzar la política internacional. L’experiència l’ha forjat tombant com una baldufa. Potser us ve present allò de “Martí Anglada, TV3, Brussel·les” o també “Martí Anglada, TV3, Washington”. En aquestes dues corresponsalies s’hi va passar una pila d’anys. No és, per tant, qualsevol persona a l’hora de parlar d’una qüestió cabdal: Quina serà la reacció europea quan el nostre país esdevingui un estat sobirà?

L’entrevista me la va recomanar en Vicent Garrido, un home atent a tot el que es cou i bull a casa nostra. Després de llegir-la he pensat que, potser, us interessaria conèixer-ne el contingut. Aporta un punt de vista fins ara no gaire exposat: en una situació d’independència de Catalunya serà l’Estat espanyol, i no pas nosaltres, qui tindrà problemes. El govern de l’Estat se’n guarda prou de plantejar al cas així, és clar; de moment ho acaben tot amb el discurs de la por. A veure-les venir.

A veure què us sembla?

“Si Catalunya s’independitza, Espanya haurà de sortir de l’euro”
Martí Anglada afirma que “la independència té efectes benèfics per a tot Europa”

Adjunt de Mail

Martí Anglada, periodista expert en política internacional, acaba de publicar Quatre Vies per a la independència un llibre que, segons ell, és una “recepta com les de cuina” sobre els processos d’independència d’Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia.
-Acaba d’arribar d’Alemanya. Realment els fa por el futur d’Espanya sense Catalunya?
A Alemanya, França i al conjunt d’Europa, la gent està preocupada per la viabilitat d’Espanya sense Catalunya. No ens hem d’enganyar. L’únic que ens vol fer creure que es preocupa per la viabilitat de Catalunya és el Govern de Madrid, però està sol en això. A Europa ningú no es preocupa per la viabilitat de Catalunya. Som set milions d’habitants amb un PIB per sobre de la mitjana europea, no hi ha cap problema.

-Els preocupa Espanya aleshores?

Sí, el problema de viabilitat és Espanya i més si li treuen el 19% del PIB… La pregunta és: Què passa amb el deute públic si vostès se’n van? Qui respon? El gran problema és la viabilitat d’Espanya sense Catalunya. Potser és hora d’ampliar el megàfon i que Espanya pogués decidir si vol viure parasitàriament de Catalunya o volen fer les reformes que fa 300 anys que no fan. Potser ja seria hora que ho decidissin.

-Parasitàriament?

Sí, l’Estat espanyol ha tingut un parasitisme fiscal amb els impostos de Catalunya històricament. Vostè pot dir que això és molt fort, però, l’únic ministre que va tenir un atac de sinceritat va ser Ruiz Gallardón que va anar al Cercle d’Economia i davant dels empresaris va dir que anessin amb compte que si Catalunya surt d’Espanya, Espanya haurà de sortir de l’euro. Això vol dir que l’Estat espanyol no pot continuar amb aquesta ficció, amb la pèssima administració o amb el desgavell en l’organització territorial i administrativa. Aquest problema de la viabilitat espanyola sense Catalunya la veu el govern de Madrid per això fan la campanya de la por.

-Què li diuen a Europa del procés?

A Alemanya i França ho he comentat molt. Ells veuen que, per una banda, si Catalunya se’n va està en perill el deute públic espanyol, que ja ho està ara, però encara més si hi ha la independència. Però en canvi, també reconeixen que hi ha un cas com de parasitisme que és que Espanya enganxada a Catalunya i tirant de la veta catalana no es reforma mai. Sap greu dir-ho però és així. Hi ha una sèrie de castes, de l’oligarquia administrativa de Madrid que mai no es reformen. Hi ha una oligarquia econòmica que inclús va portar-nos a la Guerra civil. A l’Estat espanyol hi ha una al·lèrgia enorme a les reformes. Des del segle XIX s’han creat unes capes d’inutilitat i d’ineficàcia administrativa tan grans, de desgavell territorial i això demostra que mai no ha estat un país intel·ligent. Recordi que Espanya ha tret més diners del Fons de Cohesió, és a dir de Catalunya que de la Unió Europea. Sap per què a Madrid no es queixen?

-Per què?

Perquè el Fons de Cohesió va anar principalment allà. Cinquanta estacions de metro, M40, M50… El forat que crea el sistema de finançament el van tapar amb Fons de Cohesió i, quan han deixat de rebre, han creat el deute però el crea l’Ajuntament, no la Comunitat de Madrid. El deute de l’Ajuntament de Madrid és set vegades superior a la mitjana dels ajuntaments espanyols però mai no han apujat els impostos. En una enquesta de l’any 90 els barcelonins pagaven un 25% més d’impostos que un ciutadà de Madrid.

-Ells no es queixen.

És clar que no es queixen, perquè mai no els han tocat el “voraviu”. Sempre han tapat el dèficit del finançament amb altres fons o ara amb deute. Potser que a Espanya se’n comencin a assabentar d’això. És hora d’adonar-se que Europa demana reformes a crits i que mentre hi hagi Catalunya per tirar de la veta, no hi haurà reformes. Si s’hi fixa és un cercle pervers.

-Els europeus simpatitzen amb el moviment català?

Alguns, no tots. Simpatitzen per la forma democràtica, pacífica, enraonada i europea amb què s’està tirant endavant. Els espanta el problema del deute però, d’altra banda, reconeixen que l’Espanya que coneixem o se sacseja o no hi ha qui la reformi, no és reformarà mai, és endogàmica. Per a què serveixen els registres de la propietat?

-Hi ha molts canvis que es podrien fer...

Si algú m’explica per què no podem ajuntar funcions entre notaris… Vostè sap qui és el president del Govern espanyol? Un registrador de la propietat. Diuen que hi ha molts advocats de l’Estat, és clar que n’hi ha molts i intenti tocar-los el sou. En necessitem tants? L’Administració espanyola, a qui volen reformar? Però si la vicepresidenta del Govern és advocada de l’Estat, la Cospedal és advocada de l’Estat… vagin a reformar, a veure com els reben. Això a Europa també ho saben.

Estan a favor de la independència a Europa?

Veuen que la independència de Catalunya seria la manera de provocar d’una vegada la reforma espanyola i per altra banda veuen que hi ha el deute públic. Si vostè és un banc francès o alemany i tenen el 36% del deute públic espanyol dius “alerta”. El deute públic és negociable. La quota de responsabilitat sobre el deute es pot pactar.

-Veu Catalunya independent després de tot això que m’explica?
Jo veig que pot ser-ho, en té la capacitat. Altra cosa és si em faria il·lusió…

-Pregunta obligada, doncs. L’hi faria il·lusió?

Sí, és clar que me’n faria. Crec que seria bo a llarg termini pels espanyols. Recordi quan van perdre Cuba i Filipines, seria una altra sacsejada i això els faria reaccionar i molts dels que ara són establishment haurien de deixar de ser-ho perquè l’establishment que estem patint de l’Administració espanyola és penós. Això ho pateix molta gent, també els andalusos, encara que no vulguin admetre-ho. Acabar amb el parasitisme de Catalunya és una cosa necessària per les dues bandes.

-Espanya no ho veu així…

Però seria bo per a Europa perquè ara té un mal crònic per sempre. Espanya només creix a cops de bombolla i això no interessa a Europa. La independència de Catalunya té efectes benèfics per a tot Europa.

-Al llibre analitza els processos d’independència d’Estònia, Letònia, Eslovènia i Eslovàquia i com els ha anat després. Catalunya ha de tirar endavant el procés tenint present com han actuat aquests països?

Ha d’estar informada del que van fer aquests països, això no vol dir ni que els hagi de seguir ni que s’hi hagi d’emmirallar. Si hi hagués hagut un país que s’assemblés molt a Catalunya n’hauria analitzat un i no quatre. No hi ha un cas igual. Com que no hi ha un cas idèntic o que s’hi assembli molt, n’he agafat quatre amb els quals tenim alguna cosa en comú. El que he volgut fer és un receptari d’independències. He mirat les independències més recents a Europa.

-Quins errors han comès que no hauria de repetir Catalunya?

D’errors en van cometre pocs. Jo podia haver fet un llibre dels que no van aconseguir la independència com Txetxènia o el Kurdistan i explicar el que van fer malament perquè, finalment, no van arribar a la independència. Els quatre que jo he agafat tots van arribar a un final d’èxit.

-En tots els processos menys a Eslovàquia hi ha moments de sang. En tots els processos hi ha situacions límits?

La “guerra dels 10 dies”, com així l’anomenen, i que en va durar vuit va passar a Eslovènia. És l’únic que parla del terme guerra. Hi va haver disset morts. Als altres hi va haver aldarulls, com en el cas de Letònia. Des d’un punt de vista pacífic prou bé ho han fet tots quatre. Malgrat que tots quatre han acabat amb èxit perquè han assolit la independència, no a tots els va igual de bé després. No hi ha cap història dels quatre que sigui una història de fracàs però alguns han pres decisions que els han anat millor que a d’altres.

-Ha de ser un procés ràpid?

Hi ha un cert tempo d’un, dos, tres anys des de que el procés és seriosament sobiranista fins que culmina. Hi ha quatre coses que s’han de tenir: un parlament, una policia pròpia, uns mitjans de comunicació propis i un sistema de recaptació d’impostos que funcioni; això és l’únic que tenim a mitges, per poder funcionar des del primer dia. Aquestes estructures s’han de tenir i, després, també són necessàries majories àmplies.

-Què vol dir “àmplies” per a vostè?

De dos terços cap amunt al Parlament. En referèndums cap al 60%. Estem molt a la vora d’aquestes dades. La majoria social hauria de ser una mica més folgada del que és.

També s’han de tenir amics internacionalment?

Nosaltres no estem malament. Des de les últimes eleccions fins ara s’està fent amb molta seriositat i s’estan consolidant canals. No es pot ser molt explícit amb aquestes coses per l’essència del procés, perquè cap país sobirà sortirà amb una bandera dient que és amic.

-Però Catalunya en té pel que diu.

Catalunya té bona premsa i bona opinió importants. Als Estats Units, a la Gran Bretanya, a Alemanya. Aquesta última té gran comprensió pel que fa a balances fiscals i aquests tipus de coses les entén millor que ningú perquè és el pare de la criatura. A Alemanya hi ha un gran grau de comprensió. Bones relacions amb el Mediterrani, amb Israel, millorables amb Turquia però força presentables… Tot i així, s’ha de treballar, consolidar i que sigui un moment històric propici.

-Ara és el moment?

Totes les crisis són marcs que permeten canvis importants històrics. Crisi en tenim, per tant, és qüestió que el vent de la crisi econòmica bufi i sapiguem aprofitar aquesta ventada.

El Govern sap cap on tira?

Aquest Govern ho fa el millor que pot. No tinc cap ànim crític ni amb el Govern ni amb cap dels partits. Crec que fan el que poden, cadascú des del seu lloc. Globalment, fins ara, s’han fet bé les coses.

A Eslovàquia no hi va haver referèndum, els dos es volien separar. Catalunya sembla que ho té difícil per arribar a aquesta situació.

Aquí fa la sensació que no, només cal mirar el signes. No ho fan probable, no ens hem d’enganyar. Els signes que ens vénen d’Espanya i del govern de Madrid no ho fan gens probable. La via eslovaca no sembla la més factible en aquests moments.

La ruptura entre Catalunya i Espanya es produirà si es fan prevaler les lleis en l’àmbit català per sobre les espanyoles?

Als quatre països comencen amb unes eleccions plebiscitàries, cosa que a Catalunya encara no s’ha fet. A partir d’aquestes eleccions és quan el procés es fa irreversible i encara no hi som en aquesta fase. El final del procés és la declaració d’independència i al mig hi ha una ruptura legal que varia en alguns casos. Permeti’m una ironia…

-Digui’m

Qui podria decidir que hi ha hagut una ruptura legal, paradoxalment i irònica, seria el Tribunal Constitucional perquè resulta que, aquí, hi va haver una declaració de sobirania i qui la va fer, va dir que no era una ruptura legal, però els que la van escoltar no ho veuen clar. Per tant, el Tribunal Constitucional podria acabar decidint que això és una ruptura. Tot i així, crec que aquí no s’ha arribat encara a la ruptura legal.

-Els mitjans de comunicació seran clau en el procés?

El que haurien de fer és explicar la gènesi del marasme econòmic en què estem i, analògicament, altres zones d’Europa amb la mateixa capacitat econòmica que Catalunya com estan en canvi? Perquè la gent vegi què ens està passant realment aquí. Si no ho fan els mitjans, qui ho pot fer? Els polítics no tenen la capacitat d’anar fent conferències cada vegada que parlen.

Vol dir que tothom ha de ser independent pel tema econòmic només?

Jo, l’únic que constato és que les enquestes sobre l’independentisme de Catalunya han augmentat molt a cavall de la crisi econòmica, i després faig una hipòtesi: si hi ha molta gent que ha entès quins són els mals polítics històrics del nostre moment de crisi econòmica, quan podria ser molt menys, segur que hi ha molta més gent que ho podria entendre. És clar que hi ha sentiment però el sostre de la majoria independentista ha augmentat amb la crisi i la capacitat d’augmentar és sobretot entenent de què va. No estic restant importància, ni molt menys, al cor identitari que sempre hi ha hagut. Dic que amb la crisi està creixent i no s’ha tocat sostre. Tots els ciutadans de Catalunya estan coixos econòmicament quan podrien no ser-ho, tot i la crisi de l’euro.

Una entrevista de Mireia Giné