Category Archives: família

La majoria, de classe mitjana!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

ignoro si es dóna en el vostre centre, però servidor n’està tip de sentir parlar, alegrement, de les famílies dels alumnes a dins de les sales de mestres i professors, enmig de reunions diverses de coordinació i, no cal dir, també enmig de sessions de juntes d’avaluació. Tot plegat no són altra cosa que evidències manca de professionalitat, res més. Us imagineu el mateix amb la classe mèdica? Si teniu algun amic d’aquest gremi, o bé del dels juristes, li heu sentit parlar mai de les famílies dels  pacients o clients? Em jugo un pèsol que la resposta és NO!! Doncs a les taules on hi ha mestres i professors, malauradament sovint, hi estan convidades les famílies dels alumnes. Faríem bé, tots plegats, de mirar d’eradicar aquesta pràctica, ens fa molt de mal a tots, a nosaltres, a les famílies i, sobretot, als alumnes.

I, per descomptat, les famílies que estan més sovint convidades a aquests “safareigs docents” són les que anomenen “desestructurades”. Un sac on hi van a parar totes les famílies que no són “estàndard”. Per això, precisament us he seleccionat aquest interessant article de la Sra. Piulachs que referencia un estudi revelador sobre les pràctiques d’assetjament cebernètic entre els adolescents. Resulta que la majoria de delictes estan protagonitzats per adolescents de 14 anys, de classe mitjana, però. Mare meva!!! I els fills de les famílies desestructurades on paren?

Ens ho hauríem de fer mirar, creieu-me. Un company vostre, director de l’IES Montilivi, ho va evidenciar a començament d’any en el Diari de Girona (27.01.2012) …”en aquests moments entre el 50 i el 60% de les incidències tenen a veure amb xarxes socials com Facebook, a través de les quals es produeixen crítiques, atacs i assetjaments entre estudiants”.

Caldria que hi penséssim, també, amb tota la calma i serenor necessàries, no trobeu?
Gràcies.

 

La majoria de joves imputats per ciberdelictes tenen 14 anys i cursen ESO

 

Els assetjaments electrònics més habituals entre els joves són les amenaces, l’obligació de fer coses i l’enviament de fotos compromeses

16/04/12 MAYTE PIULACHS

Les adolescents i les dones acostumen a ser una minoria als centres de justícia juvenil i les presons catalanes. Tot i això, el percentatge de menors (41%) que cometen delictes a través de les noves tecnologies s’equilibra amb el dels nois ( 59%). Les noies, però, continuen aportant l’índex més alt (57%) de víctimes de ciberdelictes entre menors coneguts.

Aquesta és una de les constatacions que es recullen de l’anàlisi de 185 expedients tramitats a la fiscalia de menors de la demarcació de Barcelona entre l’1 de gener del 2009 i el 30 de juny del 2011. María José Bartrina, autora de l’estudi Anàlisi i abordatge de l’assetjament entre iguals mitjançant l’ús de les noves tecnologies, finançat pel Centre d’Estudis Jurídics, també hi exposa que el perfil de l’assetjador és el d’un menor d’entre 14 i 15 anys, de classe mitjana, que està cursant l’educació secundària obligatòria (ESO).
Es tracta d’una tipologia de delictes o pràctiques ja conegudes, com ara l’assetjament escolar (bullying), que, “pel fet de ser perpetrades a través de les noves tecnologies, prenen una dimensió nova i, fins i tot, una denominació diferent”, segons afirma Bartrina, com per exemple el ciberassetjament escolar.

La professional advoca en favor que pares i educadors exposin obertament als adolescents els riscos que comporta usar el mòbil i l’ordinador de manera incorrecta per dur a terme una revenja o contra altres companys, perquè l’edat en què més delinqueixen és quan comencen a tenir més relacions socials i contacte amb les xarxes socials, i a utilitzar el mòbil.

La major part de ciberdelictes es cometen en grup, per això hi ha 185 imputats –entre els quals hi havia 22 nois menors de 14 anys, que queden fora de les lleis penals i reben la consideració d’inimputables) davant un nombre inferior de víctimes, 133. La major part d’aquestes víctimes són companys d’escola dels agressors, sobretot noies menors, de 14 i 15 anys. Entre les víctimes hi havia set menors amb algun grau de discapacitat, i també alguna noia amb problemes d’obesitat. Els defectes físics són sovint objecte de burla i ofensa amb to de crueltat.

Contra la integritat. Les conductes assetjadores més usuals (41%) que protagonitzen els adolescents són les amenaces i l’obligació de fer coses (contra la integritat), a través de les xarxes socials i el Messenger. També hi ha l’enregistrament de vídeos i la violació d’intimitat amb l’enviament de fotografies, que suposen un perjudici més gran per a les víctimes, ja que són vistes per més persones. L’assetjament de caire sexual (5%) i contra la intimitat i l’honor el realitzen joves més grans, d’entre 16 i 17 anys. En alguns casos, s’ha d’atribuir a un trencament de parella.

L’ansietat i conductes depressives són trastorns que manifesten els menors que són víctimes d’un assetjament electrònic i, en un 7,5 % dels casos estudiats van demanar una mesura de protecció en el moment de denunciar el setge rebut.

LA XIFRA:  185 imputats per la fiscalia de menors de la demarcació de Barcelona, del 2009 al 2011, han estat objecte d’anàlisi.

Maria José Bartrina

AUTORA DE L’ESTUDI: La mediació i la reparació del dany causat
L’autora de l’estudi, María José Bartrina, és també coordinadora d’un dels equips tècnics del servei de mediació i assessorament adscrit a la fiscalia de menors i que depèn del Departament de Justícia. Bartrina aposta perquè les denúncies sobre ciberdelictes es resolguin fora del sistema penal juvenil, sempre que es pugui.
L’estudi sobre els 185 imputats detalla que la fiscalia no es va oposar a resoldre el conflicte penal per la via de la conciliació i la reparació del dany a la víctima en 178 casos (96%). El ciberdelicte re-presenta un percentatge de l’11% del total de delictes comesos per joves d’entre 14 i 17 anys. L’autora preveu una pujada del nombre d’aquests delictes d’acord amb l’extensió de l’ús de l’espai virtual, si no hi ha una bona prevenció.

Crisi d’adults, no pas d’autoritat

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, benvolguda,

recordo que va ser a en Salvador Cardús on primer vaig llegir que això de la “crisi de valors” no és tal, em va fer ballar el cap, ho admeto. Va ser en el seu Desconcert de l’educació; si aleshores no el vau llegir , us el recomano, i molt. En ben poques trobades de pares i mares i, també, en les de persones del nostre gremi, no surt, tard o d’hora, allò de “recuperar l’autoritat”. Fins i tot la Consellera d’Ensenyament, la Sra. Rigau, va proposar de fer arribar la protecció legal dels directors i directores al comú dels mestres. Ho recordeu? Va ser arran d’un malaurat, i recriminable, incident entre els pares d’una alumna i la seva mestra en un escola del Camp de Tarragona.

M’ha agradat l’article de la Sra. Comellas, molt. Som els adults els que ens ho hem de fer mirar, les criatures no

per què ens entranya i hi ha queixes del poc respecte, per part de les criatures, a l’autoritat parental i del professorat? És evident que perquè la reconeguin cal que les persones adultes se la creguin

Ens hi hauríem de posar, no trobeu?

Gràcies.

Per què anem tan desbordats?

 

Mare meva, quina cara que fem quan pensem en el cap de setmana, el vespre o els matins! ¿I això és perquè, realment, pensem que és tant difícil educar? Possiblement hi ha poca gent que s’hagi plantejat l’efecte que pot tenir en la ment infantil el missatge que senten de manera continuada de les dificultats d’educar, de la difícil gestió del dia a dia, la por a l’adolescència, el cansament…, missatges que reben de les mateixes persones de casa.

És evident que, escoltant aquests missatges, aprenen que són la causa de les dificultat adultes i, d’altra banda, en tenen una imatge de feblesa i fragilitat quan el que necessiten són persones que els donin seguretat per poder comprendre la societat que els envolta. Els calen adults que tinguin estabilitat en les decisions que prenen, que en tinguin cura malgrat que puguin demanar la lluna en un cove. Llavors, per què ens entranya i hi ha queixes del poc respecte, per part de les criatures, a l’autoritat parental i del professorat? És evident que perquè la reconeguin cal que les persones adultes se la creguin.

Segurament, aquesta barreja de sentiments té l’origen en la idea que ens posen a prova amb les seves demandes, que ens provoquen. Però, si ens hi aturem, veurem que, en definitiva, demanen el que veuen i se’ls ofereix, i no tenen una actitud premeditada de provocació tal com tendim a interpretar-ho. No neixen sent estrategs. Fer d’infant és buscar camins, trucar a portes, demanar, desitjar tot el que es veu i que altres fan (sigui la gent gran, germans o germanes o companys i companyes de l’escola). Llavors on rau el problema? O, més ben dit, qui el té?

Les criatures no. Queda clar que en un món amb més oportunitats també hi ha més ofertes i això exigeix, en lloc de desbordar-nos, mantenir amb més claredat els criteris per prendre decisions, que estiguin en consonància amb la manera d’entendre l’educació i la salut, i no només amb “el que fa tothom”. Per això és important que, des de la responsabilitat, es mantinguin els missatges i les respostes que cal donar a cada edat i, sobretot, es tingui cura dels comen- taris que es fan. Cal que les criatures aprenguin a afrontar els reptes d’un món molt sotmès a pressions i pluralitat de missatges. Cal jugar el rol que correspon a cadascú.

Maria Jesús Comellas és doctora en psicologia i pedagoga

 

 

Reunió de pares i mares

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

recordo que no fa gaire us recomanava un enllaç a una presentació electrònica que havien preparat uns bons mestres de cicle inicial d’educació primària. Us la recomanava per la seva estructura i, sobretot, pel seu contingut. No sé si vau tenir l’oportunitat de veure-la. només la manera de començar ja presagiava alguna cosa “diferent”: Nosaltres volem el mateix que vosaltres, el millor per als vostres fills i filles. Només que totes les reunions amb famílies comencessin així ja faríem un avenç inqüestionable, n’estic segur. A totes les que vaig assistir mentre les meves filles transitaven per l’escolaritat obligatòria, no recordo mai que m’ho diguessin. La majoria van resultar tedioses i, totalment, previsibles: bàsicament normes i “recomanacions” per als pares i mares. Les famílies, quasi sempre, hieràtiques.

M’ha vingut al cap la reunió de pares i mares que va organitzar una bona mestra de l’Alt Camp (V.C). Tenia el mateix problema que tothom: la baixa assistència a les convocatòries. Va actuar com esqueia, professionalment: “tenim un problema per tant cal aprofitar-ho per fer un pas endavant”, enlloc de cantar la cançó de sempre: “els que han de venir no venen”. Juntament amb els alumnes va plantejar la reunió com un projecte de treball. Van dedicar la feina de força dies a preparar-la. En el procés, tot d’aprenentatges i desenvolupament competencial. El dia previst els alumnes ho tenien tot a punt, tot. Resultat?, doncs assistència quasi absoluta de les famílies, un èxit en tots els sentits. Vet-ho aquí el fer “escola”

Avui m’ha arribat un altre exemple, similar. Aquest cop a l’Escola Drassanes de Barcelona. Intueixo pel que consignen en els seu bloc que també va anar bé.:

Avui dia 24 d’octubre hem fet la reunió de pares. Ha sortit tot molt bé, els alumnes hem fet la reunió de les 16:00 fins a les 16:30 explicant coses de 5è i 6è i després ho han fet els mestres.Els pares han quedat molt satisfets i satisfetes i nosaltres també.

http://blocs.xtec.cat/taurons/2011/10/27/hem-fet-la-reunio-de-pares/

 

Des del sentit comú, però, no des de la càtedra.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

molts parvularis, aquests dies, han endegat un costum lloable, i sa: parlar amb les famílies dels infants que atenen. Que els menuts són diferents, any a any, els bons mestres fa temps que se n’adonen. Potser no hi saben posar paraules tècniques però s’adonen que “el grup d’enguany de tres anys” és diferent del que van atendre fa el mateix temps. Ni millors, ni pitjors, però sí diferents. Ho són en part, lògicament perquè els seus pares són diferents, però també perquè el nostre món, ens agradi més o menys, també canvia molt en tres anys, hi ha qui diu talment com si els anys es tornessin dècades.

D’entre aquest canvis n’hi ha un que, personalment em preocupa (i no pas perquè em trobi en aquesta tessitura de criança). La canalla cada cop són més intolerants, irascibles i fàcilment irritables: allò que els entesos han coincidit en anomenar la “síndrome de l’emperador”. D’això se n’ha de parlar amb les famílies dels menuts, i dels no tan menuts també. Se n’ha de parlar pel bé dels infants i també, sobretot, pel bé de les famílies i del procés de criança. Caldria saber fer-ho, però, amb humanitat extrema, amb empatia i, sobretot amb molt de SENTIT COMÚ, no pas des de la càtedra de l’autoritat ja que sinó tot plegat només servirà per allunyar dos contextos de desenvolupament infantil que haurien d’entendre d’una vegada que estan condemnats a entendre’s, i molt bé, en benefici dels infants.

“Los niños ya no tienen tos sino ‘wifismo”

La Sociedad de Pediatría alerta del aumento de las patologías psicosociales – El 90% de los casos de acoso escolar nunca acaban en denuncia

CRISTINA HUETE – 14/10/2011

“Antes los niños se parecían a sus padres y ahora se parecen a los tiempos”, sentencia el jefe de Pediatría social del hospital Niño Jesús y profesor en la Universidad Autónoma de Madrid, Jesús García Pérez, en la XXV edición del congreso nacional de esta especialidad. Y los tiempos a los que se parecen los menores son cibernéticos, altamente tecnológicos, gobernados por la soledad y sobre todo por la impaciencia. “No hay pacientes sino impacientes”, verbaliza el especialista la urgencia vital de los adultos que genera una “mayor agresividad y temperamento de los menores”.

Los pediatras reclaman más tiempo para las consultas. Las enfermedades psicosociales son consecuencia del nuevo estilo de vida. Los tiempos mandan de tal forma en la salud de los niños que los que van a las consultas de Atención Primaria ya no tienen mocos o tos, sino el síndrome del emperador -pasan de ser los príncipes de la casa a convertirse en tiranos: mandan ellos en sus padres- o wifismo -dependencia de las conexiones a internet-, además de otros desórdenes psicosociales que han desplazado a los biológicos. Los adolescentes y preadolescentes “no tienen límites ni normas y, además, no pueden desahogarse ni compartir apenas nada con sus padres, por lo que se aislan en los aparatos tecnológicos”, de los que los surten sus ocupados y agotados progenitores.

Entre las patologías destaca también el maltrato. Niños tiranos en casa y agresivos en el colegio con otros niños: el acoso escolar que lleva a algunos menores al suicidio y que apenas denuncian los equipos directivos de los centrios educativos. La Sociedad Española de Pediatría extrahospitalaria y de Atención Primaria cifra en un 90% los casos de ascoso escolar que permanecen ocultos porque los colegios “notifican apenas un 10%”, que ellos detectan en sus consultas. “El maltrato en los niños está abandonado”, sostiene García Pérez para reclamar que “es necesario enseñar a los niños a decir no”.

Mientras hacen frente a estas nuevas patologías psicosociales, los pediatras españoles se preguntan si tienen la destreza y el tiempo asistencial adecuados para hacer frente al nuevo perfil de paciente. “El cambio en la vulnerabilidad del niño más la sobrecarga de consultas”, tasadas a diez minutos de atención por persona, genera una “situación dramática”, coinciden en destacar los especialistas Luis Sánchez Santos y José Luis Bonal que, junto a García Pérez, presentaron ayer las claves del congreso pediátrico a los periodistas. “La soledad nos asusta. El umbral de la soledad es cada vez más bajo. No tenemos tiempo de ser solitarios”, describe García Pérez el caldo de cultivo de las enfermedades infantiles mientras alerta de la rapidez de las consultas, insuficiente en su opinión para hacer un diagnóstico adecuado.

“En Atención Primaria nos ven los enfermos a nosotros en lugar de nosotros a ellos”, explica la brevedad de las citas que impide a los pacientes “liberar ya solo la ansiedad”.

De que las patologías biológicas han dado paso a las psicosociales no hay duda, pero los pediatras intentan ponerle números a su incidencia. De momento, saben que la prevalencia de la depresión en el rango menor es de en torno al 3% entre niños varones de 8 a 14 años y en el rango opuesto, del 10%. También han detectado que un 10% de las denuncias corresponden a agresiones físicas que suelen darse entre niños y un 30% a acoso verbal o maltrato psicológico (insultos e intimidaciones) que se produce fundamentalmente entre las niñas. En cuanto a las víctimas, apenas hay diferencia por sexo y el lugar en el que se produce el acoso es, casi invariablemente, el patio del colegio en primaria y los pasillos en secundaria. La patología no la padecen solo los acosados. El 60% de los menores acosadores acaba cometiendo un delito antes de los 24 años.

Pero, aunque grave, el acoso escolar no es nuevo. No tanto, al menos, como el resto de las patologías que afectan a los “nuevos niños” de una sociedad consentidora y urgente en opinión de los pediatras. Sánchez Santos reconoce que en su consulta en Atención Primaria no diagnosticó ninguna patológía psicosocial entre 1998 y 2003 pero en los últimos cinco años tiene a cuatro adolescentes con tratamiento antidepresivo, a nueve niñas con ansiedad y a un considerable número de población inmigrante con patologías derivadas de problemas de integración.

Cerca de un 5% de sus pacientes padece las nuevas enfermedades de los niños que se parecen tanto a los tiempos.

No n’acabo d’estar segur

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

alguns, pocs però, m’ho heu sentit dir. Avui, confio que més hi reflexionin: La Fundació catalana per a la recerca i la innovació (la que inicialment va dissenyar el programa Educat1x1) va publicar, l’any 2009, un informe en què, entre moltes coses interessants, s’hi podia llegir que en el 40% de les llars de l’alumnat d’escolaritat obligatòria NO hi havia connexió a internet. No crec pas que, amb la crisi econòmica que patim, la situació hagi millorat gaire, des d’aleshores.

Aquesta dada m’ha vingut al cap després de visitar amb deteniment el nou espai web que el DE, juntament amb els de Salut i Benestar i família, ha inaugurat adreçat a les famílies dels alumnes. M’he “passejat” per tot arreu i fins i tot he emplenat una enquesta que m’ha mesurat fins quin punt, en el seu dia, vaig ser “bon pare”. Deixant la ironia, però, durant tota l’estona he pensat que la iniciativa, valuosa sens dubte, se sosté sobre dues tesis falses: 1. Què tothom té internet a casa i 2. Que tothom sap llegir i escriure.

També m’ha vingut al cap una cosa que vaig sentir dir al Salvador Cardús a l’Escola Samuntada de Sabadell: El que tractem en una reunió de pares, els qui més necessitarien escoltar-ho són els que no vénen, no es pot limitar a ser una queixa irresoluble, com ara, sinó que ha de ser un problema amb solució. Parlava de la carta de la Carta de Compromís Educatiu (una oportunitat més perduda a la majoria de centres, pel que jo en sé). Amb aquest web de famílies, penso, passarà tres quarts del mateix: qui el visitarà?, doncs, probablement, els que no els caldria.

Cal trobar, doncs, la solució de manera URGENT, altrament el sistema educatiu servirà per augmentar les diferències entre els alumnes i també l’anomenada “fractura digital”. Mireu, per començar, la Llei 12/2009, d’educació, en el seu article 89 Serveis digitals i telemàtics a disposició dels centres, diu:

El Departament ha de facilitar als centres educatius l’accés a un conjunt de serveis digitals i telemàtics orientats a millorar el desenvolupament de l’activitat educativa. Els centres han de posar aquests serveis, en la mesura que escaigui, a disposició del professorat, els alumnes i les famílies.

On ho diu que un mestre o professor no pot fer hores lectives, posem per cas, de 5 a 7 de la tarda per permetre l’accés al maquinari del centre, només, a unes determinades famílies i alumnes.

http://www.gencat.cat/ensenyament/familiaiescola

Respecte mutu, cal

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

ja hi tornem a ser. Planificarem dies de reunions i d’entrevistes amb les famílies dels alumnes. Ho farem, potser, influïts pels desencontres del curs passat o animats per una esperança d’entesa amb les famílies dels nous alumnes. L’article del professor Luri tracta d’això precisament, de la relació amb les famílies dels nostres alumnes, dels antics i dels nous. És una qüestió complexa, sens dubte i, per tant, difícilment “reduïble”. Amb tot, però, no em puc resistir a dir quatre coses que considero fonamentals i que faríem bé de tenir presents si de veritat estem interessats en que aquestes relacions siguin bones:

1. Amb cada alumne hi ha una família. Una família que té una història i que viu en un moment vital únic: afectiu, econòmic, relacional, cultural, etc.

2. Tots els pares i mares dels nostres alumnes se’ls estimen i ho fan el millor que saben i poden.

3. Els nostres alumnes, tots, s’estimen les seves famílies, per damunt de tot.

4. Les famílies coneixen millor que nosaltres els seus fills, si més no des del punt de vista afectiu, com assenyala el professor Luri.

5. Nosaltres, mestres i professors, “NOMÉS” podem donar raó de COM es manifesten els alumnes a l’interior del centre, no hauríem de parlar de res més.

6. Deixem que cadascú faci la seva feina el millor que pugui, famílies i docents, i procurem no posar-nos en la “vida” dels altres, menys encara per jutjar-la o criticar-la.

7. I confiem, com sempre ha fet la humanitat, en el sentit comú pel que fa a la criança dels petits ciutadans. Això sí que ho podem recomanar a les famílies, faríem bé, més enllà d’això ens equivocarem.

Consells als pares (X): I per acabar…

Gregorio Luri: doctor en filosofia i educador

La vida del teu fill és tan rica i variada que no la pots encabir en cap teoria psicològica, per molt moderna i sofisticada que et sembli. Per entendre el teu fill el teu sentit comú és insubstituïble. No tens cap altra manera d’accedir a la seva singularitat. El seny que et cal no el trobaràs en cap manual titulat Com fer de pa- res o Com comprendre un fill 2.0. No hi ha res d’això. No pots delegar la teva responsabilitat en una teoria. No hi ha dreceres per a l’èxit, encara que hi hagi molts camins que ens aboquen al fracàs.

Tampoc no pots delegar en un especialista. Un matí d’aquest estiu participava en un programa de ràdio obert a les consultes dels oients. Un pare em va preguntar com resoldre un petit problema que tenia amb els seus fills. Em costa entendre que algú es pugui dirigir a un estrany cercant fórmules. “Si alguna cosa no li funciona, provi de canviar-la amb la disposició d’aprendre dels seus errors”, li vaig dir. Va ser una resposta ambigua, ho sé, però era l’única sincera que li podia donar.

S’aprèn a fer de pare fent de pare. Per això tampoc no t’has de limitar a ser un pare d’alumne. Tu vas tenir un fill, no un alumne. És important que la família col·labori amb l’escola, però no sempre els pares i els mestres veuen les coses de la mateixa manera. I no és do- lent que sigui així. Els pares acostumen a ser molt bons valorant l’estat emocional del seu fill, mentre que els mestres avaluen amb més objectivitat el seu comportament. Els mestres fan malament la seva funció quan fan de pares dels seus alumnes i els pares la fan pitjor si fan de mestres dels seus fills.

Les vacances, encara, i per poc temps

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

aquest breu de la Sra. Riverola és petit però suggerent. Ho dic perquè el personatge de George Sand (en realitat baronesa  Dudevant, de nom Amandine Aurore Lucile Dupin) és d’aquells que enamora. Que una dona de la seva condició social, i del seu temps, decidís divorciar-se i prendre els fills i que, així, fos capaç de freqüentar llocs restringits a la condició femenina, té molt mèrit. Que fos una dona que, pràcticament escrivís una obra cada any, o més d’una, també resulta meritori.

Sabeu que durant un temps fou l’acompanyat del compositor francès Frederic Chopin. Us recomano, si no els teniu encara, que us compreu qualsevol edició dels seus Nocturns, editats, però, per un segell de confiança; us permetran passar un temps deliciós. I posats a recomanar us proposo, també, de fer una visita a la primera Cartoixa de l’Estat, la d’Scala-Dei, al Priorat, darrerament hi han fet unes intervencions de millora notables. Res a veure, és clar, amb la de Valldemosa on Chopin i Sand van passar un estiu remullat, pel que diuen.

Però, és clar, la Sra. Riverola no parla d’això, ho sé. Parla d’un fet abastament conegut i divulgat: l’excès de convivència durant les vacances d’estiu, sovint té uns efectes devastadors en la salut de la convivència de les famílies. A parer meu, una part de l’explicació d’aquest fet reu en confondre el sentit de les “vacances”. Els demanem massa, infantilment, els atorguem unes virtuts que no tenen. Faríem bé de recuperar-ne el seu simple sentit primigeni: temps de descans laboral, i res més. El món d’avui, el nostre és clar, ens porta a sobrevalorar-les i a creure que poden tenir efectes sanadors en les relacions. Mai ho he pensat, més aviat al contrari. Les sobredosi sempre fan mal, les de convivència també. Vet-ho aquí.

La pluja de Chopin

Emma Riverola

Dimarts, 23 de agost del 2011

L’hivern del 1838, la salut de Chopin es ressentia i el metge li va recomanar unes vacances al clima benigne de Mallorca. Però ja sabem que Zeus és capritxós i, de la mateixa manera que aquest any ens està regalant un estiu atípic, va obsequiar el compositor polonès, la seva companya, George Sand, i els dos fills d’ella amb una cortina de pluja incessant. Els pobres pulmons de Chopin van empitjorar i es va confirmar el diagnòstic de tuberculosi. El que havia de ser una estada de repòs i renaixement es va tornar una agonia que va finalitzar d’una manera abrupta. La salut de Chopin es va agreujar i el músic va haver d’abandonar Valldemosa.

Les vacances no sempre surten com un les preveu. No fa falta el dramàtic diagnòstic d’una tuberculosi per sentir que l’anhelada vàlvula d’escapament s’ha convertit en una alarmant bomba de rellotgeria. L’índex de sol·licitud de divorcis es dispara durant el mes de setembre. Sense la trava de la feina o de l’estrès, el que som, el que sentim i el que desitgem floreix d’una manera diàfana i no sempre coincideix amb el que és, sent i desitja la persona amb qui un dia vam fer plans a llarg termini. Els impetuosos xàfecs d’agost despullen el que no vam veure, el que no vam voler veure o, simplement, el que hem canviat. Si després de la tempesta el paisatge segueix tranquil, s’auguren onze mesos de cel ras… Fins a l’estiu que ve.

http://elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/pluja-chopin-1126348

 

Inventar vides dels alumnes? No, per favor

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

no sé si mai heu tingut la sensació que els articulistes “consagrats”, diguem-ne, sovint no toquen de peus a terra. En canvi, al darrera de col·laboracions, aparentment menys serioses s’hi amaga la vida, la de veritat, la de les persones que us envolten. A mi em passa sovint. Per això procuro no perdre’m les col·laboracions de determinades persones, una d’elles, la Sra. Sisquella. Fixeu-vos-hi. No us ha passat mai que anant pel carrer o estant assegut en una terrassa, com ella, penseu alguna cosa semblant a: “mira, que bé que estan aquestes persones i en canvi jo…” És un miratge, un pensament totalment fals i, alhora, perillós per l’equilibri emocional personal.

Ella, la Tatiana Sisquella, s’imagina possibles “mons” de les persones que desfilen pel seu davant. Mons que s’inventa, lògicament, però que de ben segur, podrien resultar del tot certs. Dic tot això per reforçar la meva creença que els mestres i els professors faríem bé d’abstenir-nos de fer valoracions de les famílies dels nostres alumnes, i menys encara de fer-ho amb la facilitat i la duresa que les efectuem. No en sabem res de les famílies dels nostres alumnes, no sabem què els fa patir, quina ha estat la vida que els ha portat fins avui, no sabem res dels seus problemes, de les seves angoixes ni de les seves dificultats. No en sabem res de res. No hauríem de fer judicis de valor, molts a la sala de mestres, que només estan fonamentats en “indicis o sensacions d’un dia” perquè fent això, que és el que fa l’articulista, estarem estigmatitzant uns determinats alumnes, sempre els mateixos, però.

Un exercici responsable i professional de la tutoria individualitzada passa, abans que res, per la pràctica exigent del “secret professional”, talment com ho fan advocats, metges i capellans, posem per cas. Faríem bé de considerar-ho. Sóc de l’opinió que si el practiquéssim tots plegats en sortiríem guanyant. Ho sento, el meu comentari supera en mots l’article, disculpeu-me.

De vacances: Les vides que inventem

TATIANA SISQUELLA

20/08/2011

Estic asseguda en una terrassa i veig com passa la gent: un senyor camina agafat de la mà de la seva dona, però per com ha mirat l’escot d’aquella altra noia, es veu clarament que li és infidel des de fa molt de temps, potser, fins i tot, de vacances. La dona de l’escot continua pensant que els seus nous pits han estat una bona inversió, tot i que per la manera com li ha tocat el caparró a aquella nena, notes clarament que el que voldria és un home carinyós i fidel, amb qui poder tenir un fill o dos o tres i a qui no li importi la mida de les seves tetes. La nena que ha despentinat camina distreta llepant un gelat, segurament el primer que tasta des que ha vingut d’Ucraïna amb els seus pares adoptius, que els cau la bava quan la miren, embadalits. Uns pares que, com amagar-ho?, ja han perdut un fill i ara tenen una nova i valenta oportunitat per esborrar el pitjor dels horrors. Però el caminar feixuc de la mare i el seu encorbament d’espatlles denoten una tristesa profunda i irreparable.

I així, asseguts en una terrassa, juguem a inventar vides, un punt tràgiques i rebuscades, per durant uns instants no pensar en la nostra, sense adonar-nos que algú, segur, està inventant una vida per a nosaltres .

Llenguatge o llenguatges?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

en Gregorio Luri, altre cop, s’ho val.  En aquesta ocasió ens fa parar atenció en la importància de COM parlem a les criatures de casa. Si llegiu l’altre, us adonareu, de seguida, que resulta perfectament traslladable al món escolar. Resulta MOLT important ser consients de com parlem als alumnes ja que no “tot s’hi val”. Basil Bernstein (1924-2000) estava interessat en la manera com l’educació reproduïa les desigualtats de la societat. Tot emprant la teoria del conflicte va examinar les desigualtats en l’educació a través d’una anàlisi de les habilitats lingüístiques. L’any 1975 Bernstein va assenyalar que els nens de diversa procedència desenvolupen codis o formes de discurs diferents durant els seus primers anys de vida i aquests codis afecten la seva experiència escolar posterior. Va estudiar les diferències sistemàtiques en la forma d’utilització del llenguatge, especialment comparant nens pobres i rics.

Segons aquest autor, i molts d’altres que el van seguir, la parla dels nens de classe treballadora representa un codi restringit: una forma d’utilitzar el llenguatge que conté molts supòsits no explícits que els parlants esperen que els altres coneguin. Un codi restringit és una forma de discurs molt vinculada al seu entorn cultural. Moltes persones de classe treballadora viuen en una cultura molt familiar o de veïnatge, en la que els valors i les normes es donen per suposades i no s’expressen mitjançant el llenguatge. Els pares tendeixen a socialitzar els seus nens de manera directa, tot emprant reprimendes o recompenses segons el seu comportament. Per aquests alumnes, l’accès al codi ELABORAT, només serà possible si l’escola n’és conscient i actua en conseqüència.

Ara, dissabte 6 d’agost

Consells als pares (VI): Parla’ls bé

Parla bé als teus fills.L’exposició al llenguatge és determinant enel desenvolupament de la seva intel·ligència. Les paraules són tan importants com els ulls per veure el món. Com més bé parlem, amb més nitidesa copsem les coses i disposem de més recursos per dialogar amb els altres i amb nosaltres mateixos (el pensament no és cap altra cosa que un diàleg interior).

Així, doncs, tot allò que els puguis dir amb una frase, no els ho diguis amb un gest o amb una interjecció. En sentit general, la necessitat que una persona té de gesticular quan parla és inversament proporcional a la complexitat del seu llenguatge. No els diguis, per exemple, “això és un arbre”, sinó “això és un til·ler”; ni “això és un ocell”, sinó “és un mascarell”. I si no saps què tens davant, cerca amb ells el seu nom.

La diferència entre els estímuls lingüístics que rep un nen d’una família lingüísticament indigent i els que rep un nen d’una família lingüísticament competent és considerable. El primer sent al voltant de 600 paraules al dia; el segon, pot superar les 1.500. El primer està condemnat a ser un estranger de la seva pròpia llengua. Cal afegir que amb una varietat lingüística de 600 paraules diàries no n’hi ha prou per entendre el llenguatge dels llibres de text, per la qual cosa la pobresa lingüística és una condemna al fracàs escolar. El llenguatge és la cultura en acte.

Però hi ha també una moralitat en el llenguatge. Els condicionals i els subjuntius ens ajuden a allunyar-nos de la immediatesa dels nostres desitjos i a interposar un temps per a la reflexió entre l’impuls i la resposta.

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

 

Pares i fills

A l’atenció del Director/a,

educar els fills no és una tasca gens fàcil pels pares, segur que coincidireu amb mi.

No existeix una “fórmula”  per saber quan eduquem en la direcció adequada; només el sentit comú i la intuïció  ens fan prendre unes determinades decisions.

Les correctes? Qui ho sap. El que pot funcionar amb un fill, pot ser que no funcioni amb un altre.

Quants cops sentim “la culpa la tenen els pares” i jutgem sense saber què s’amaga darrere d’una determinada conducta d’una alumne.

En Josep Maria Terricabras, catedràtic de filosofia, exposa unes quantes idees per tal que hi reflexionem. Encara que l’article no és de rigorosa actualitat, les idees continuen ben vigents.

http://www.montessori-palau.net/index.php?id=1098&idioma=CA

Josep Mª Terricabras al Montessori-Palau

Consideracions prèvies:

En el tema educatiu quan parlem de pares, aquests no s’ho poden fer tot però l’escola tampoc. Si els pares no ho poden fer tot també hem de saber que no podem fer res sense els pares.

Alhora l’escola no transforma la societat sinó més aviat és la societat que transforma l’escola i aquesta en tot cas, influeix més a poc a poc a la societat.

Per aquestes dues consideracions hem de veure que l’educació té a veure amb una feina col•lectiva entre pares, escola i societat, en la que cadascú fa el seu paper però alhora tots anem a una.

Les coses més importants de la vida s’aprenen sense que ningú ens les ensenyi, però no pas sense que algú te les mostri. És així perquè aquestes coses no són tècnica, per exemple tenir gust per la lectura no es pot ensenyar en canvi sí ensenyem a llegir i escriure. D’alguna manera les virtuts no s’aprenen com una tècnica sinó per osmosi, per ambient o per contacte.

Malgrat això, cal tenir present que en educació no hi ha garanties i malgrat la fórmula pares bons, nens trempats hauria de ser així, no sempre ho és. Ens podem trobar amb pares fantàstics i fills que són impresentables.

El que és molt important és crear un ambient de màxima relació possible. Un problema actual és la poca quantitat de contactes naturals entre pares i fills. Engendrar fills és fàcil ara bé, educar-los no es pot llogar.

En la relació pares fills moltes vegades es confon el poder amb autoritat, Max Weber distingeix entre aquest dos conceptes. Si bé el poder és allò que s’adquireix i que cal saber protegir, quan parlem d’autoritat això no és així. L’autoritat te la donen els altres i per tant no cal protegir-la. Els pares són autoritat però alguns són poder i llavors hauran de protegir-se contra els fills.

En el procés educatiu l’objectiu primordial és aconseguir que aquella criatura que ha nascut indefensa vagi adquirint autonomia fins que sigui tan autònoma  que els pares puguin ser pares sense haver de fer de pares.

Triar no és assenyalar amb el dit sinó que és quelcom amb moltes consideracions prèvies. Per triar cal haver pensat un munt de coses abans, el preu que té, perquè em servirà, què tinc a casa, quina durabilitat…

Aquest procés educatius és el que es crea en la família i bàsicament l’escola només hi pot ajudar.

La família té un paper clau. Haurem de procurar que existeixi la família efectiva (no vull dir de sang, també podem adoptar nens…)  i així tindrem una família afectiva. Seria bo que els nostres fills sàpiguen que a casa seva és el lloc de l’amor incondicional. És el que et fa Déu pels teus fills. D’alguna manera aniria bé que notessin que els estimarem més enllà del que pugui passar perquè en qualsevol cas és l’únic que es té a la vida. Si tot això passa llavors és fàcil que els fills captin uns valors:

1.- Sentit de pertinença a un grup.

2.- Tothom necessita als altres. Aprenen dels altres allò que s’ha de fer i allò que no s’ha de fer. Ningú està sol ni ningú es pot fer a si mateix. No es pot treballar sol. No podran triomfar si només van a la seva però tampoc és bo que es deixin xuclar pel grup.

3.- La vida és xarxa. Tindràs opinió pròpia si t’hi ajuden.

4.- No tot és relativisme o dogmatisme. El relativisme a la vida (tot s’hi val, tant se val…) Cal que ens plantegem amb quines ulleres vaig per la vida. No podem acceptar que tot s’hi val. D’alguna manera avui dia es parla de la crisi de valors però això no és el que passa. Crisis de valors, no, el que ha passat és que hem anat del dogmatisme (franquisme) al dogmatisme (marxista). Això ens ha portat a la desorientació fugint del dogmatisme. Aquesta desorientació es base en que si una cosa no és absolutament segura, ja no és certa.

Caldrà recuperar la idea que les coses no són blanques o negres sinó que ens cal plantejar-nos les coses i decantar-se. D’alguna manera per tant, no al relativisme sinó mentalitat graduada amb capacitat pel matís.

Si volem que a casa no hi entri ni el dogmatisme ni el relativisme caldrà parlar i gestionar els acords i els desacords. Hem de saber conviure amb els desacords. Si això no ho fem no apareixeran. En la família és bo crear l’ambient per tal que els fills puguin plantejar coses. No ho han de dir tot però sí allò del que podem discrepar. Cal que vegin que la discrepància és legítima. D’alguna manera la llibertat d’expressió és això. Si només podem parlar d’allò que tots estem d’acord perquè hem de parlar si ja estem d’acord. Sentir les opinions dels qui no pensen com un mateix és necessari. Ara bé el tracte ha de ser respectuós i això no vol dir indiferència sinó que ens haurem d’implicar en allò que ens toqui. No podem passar pel costat de dos que es barallen i fer com si res. Això no és respecte això és indiferència.

Respecte del llatí vol dir tornar a mirar i després prendre posició.

I la responsabilitat com la podem conrear?  Si tens algun fill has d’encarregar les coses al fill més irresponsable. Si es vol educar hem d’estirar a la responsabilitat, a ser cada vegada més autònom. Això comporta un cert risc però és necessari i cal proposar i provocar exercicis que s’han de fer. Més del 70% de les famílies espanyoles no fan un mínim d’un àpat a casa. Acceptarem alguna vegada que ens hem equivocat? O voldrem dissimular per mantenir el poder. És bo parlar a casa dels diners, de com costa guanyar-los. La família ha d’estimular tots els camps de la vida no només enviar-los a una escola.

Què vol dir tenir raó en educació?

Doncs vol dir tenir raons. Cal ensenyar-los a verbalitzar les seves raons. Nosaltres hem d’exposar les nostres raons. Si hi ha coses de les quals no saps què opinar, cal tenir-ne d’opinió i cal parlar-ne i estar preparat per explicar-ho i argumentar-ho. Amb això vull dir que pot haver raons del pare i raons de la mare.

La família ha d’ajudar que els nens puguin obrir-se al món. De manera gradual cal no sobreprotegir els fills i permetre que acompanyant-los aquests es relacionin amb el món.

Si de l’escola i de la família es fabriquen espais que aportin il•lusió, crítica real… també farem fills il•lusionats, crítics…

Josep Maria Terricabras és catedràtic de filosofia y director de la Càtedra Ferrater de la Universitat de Girona. Becari de la Universitat de Münster (Alemanya), de St. John’s College (Cambridge) y de la Universitat de Berkeley (California). Ha centrat tots els seus treballs en temes de filosofia contemporània, concretament en filosofia del llenguatge, lògica, teoria del coneixement i l’ètica. Ha publicat entre d’altres Ludwing Wittgenstein: Kommentar Und Interpretation (1978), Ètica i llibertat (1983), Fer filosofia avui (1988), Introducción a la lógica borrosa (1995) i la comunicació (1996). Traductor al català de les obres de Wittgenstein, també ha adaptat el projecto Philosophy for Children (1987-1995) i ha dirigit l’actualització dels quatre volums del Diccionari de filosofia de J.Ferrer Mora (1994).