A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

quina mania amb això de copiar, no? I mira que sabem, des fa anys, que ben poca relació amb l’aprenentatge. Tot i això, perseverem. A l’escola es fa copiar des temps immemorials. De petit me’n vaig fer un tip. Vós no? I què, us va servir de molt? Imagino que com a mi. Mestre Luri la torna a clavar, diu que quan vol conèixer un bon sistema educatiu se’n va a “Sòria”. Una catedral esplèndida, sens dubte.

Hi som molt donats amb això del copiar i el fer copiar, tot i que sabem que de ben poca cosa serveix, al cap i a la fi. Hom només pot aprendre “fent evolucionar” els propis coneixements, conviccions i maneres de fer, només així és possible avançar. Copiar serveix de ben poca cosa, altrament seríem ciutadans amb una cultura vastíssima. No és el cas, però.

Quan la còpia afecta un individu no és recomanable però és que quan el que es pretén “copiar” és tot un SISTEMA EDUCATIU la cosa ja té més delicte. Que potser no saben els defensors de la “còpia” que els sistemes educatius de l’orient llunyà (que sembla ser que estan relegant la nostra estimada “Finlàndia” a llocs inferiors del rànquing internacional) no “fills” d’unes tradicions humanes i religioses molt diferents de les nostres. Simplement serà perdre el temps, copiar, com sempre.

El que ens cal és treballar de veritat per la millora de la formació inicial i contínua dels “nostres mestres” i fer-ho tenint present d’on partim i de qui som.

Surpassing Shanghai

No fa gaires dies que s’ha publicat als Estats Units un llibre previsible: Surpassing Shanghai: an agenda for american education built on the world’s leading systems. La seva autora, Linda Darling Hammond, es planteja el repte de respondre a aquesta pregunta: “De quina manera es pot millorar el sistema educatiu americà aprenent de les pràctiques dels països que tenen els millors sistemes educatius?” El llibre és previsible per dues raons. La primera, perquè la temptació de copiar dels altres quan no portem apresa la lliçó és ben humana. La segona, perquè a mesura que els debats ideològics van deixant pas en educació als debats tècnics, el docent apareix com el centre (i sovint també com la diana) on conflueixen totes les mirades. Linda Darling Hammond defensa que les claus de l’èxit d’un sistema educatiu són les següents: bons professors (cosa que vol dir professors ben formats i ben seleccionats) i autonomia docent.

Hi ha un element de veritat en el llibre: si volem ser seriosos hem de deixar de mirar-nos el melic i gosar comparar-nos ambiciosament amb els llocs on ho fan millor. Però hem d’acceptar també que els llocs on ho fan millor són aquells que han bastit un cercle de confiança a l’entorn de l’escola. Al meu parer, en qüestions educatives, els països que copien receptes foranes fracassen, perquè la confiança en les pròpies pràctiques no es pot importar. Afegeixo també que quan vull visitar un sistema d’èxit, que es troba al capdamunt dels barems internacionals, el que faig és visitar Sòria. És a Sòria, precisament, on he llegit el llibre Surpassing Shangai.

Gregorio Luri és doctor en filosofia

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

així, de memòria, diria que fa dies que no us comentava cap aportació del professor Luri, a l’ARA. Li toca, però.

El professor aborda un concepte de moda, “l’excel·lència”. Tothom se n’omple la boca, sobretot els gestors i administradors d’educació. Si algú no se la planteja no és ningú, avui dia, no? A mi, que voleu que us digui, em fa una mica d’angúnia, la parauleta. I no me’n fa, quedi clar, per les mateixes raons a les què fa referència el filòsof. No vaig per aquí.

Me’n fa, d’angúnia, perquè, de fet, en el fons s’està parlant d’uns determinats destinataris. Centres excel·lents per a alumnes excel·lents. Us sona, no? Al bell mig de la península ibèrica hi ha una dona que fa uns mesos es plantejava fer uns instituts d’excel·lència, però per a uns determinats alumnes, els excel·lents, és clar. I quins seran, o són, aquests alumnes excel·lents? Doncs en la seva immensa majoria els fills i filles de casa bona, com ha de ser, caram! No pots ser excel·lent “barrejat” amb tothom.

El dia que algú plantegi l’excel·lència educativa, només i sobretot, per a alumnes i famílies que només tenen l’escola per “tirar amunt”, aquell dia, deia, m’hi apuntaré. Mentre, la parauleta en qüestió em continuarà fent una certa angúnia. Em sembla?, vaja.

En defensa de l’excel·lència

Els últims dies m’he hagut d’empassar en silenci com diferents personalitats de la pedagogia catalana asseguraven, davant meu, que no saben què coi vol dir això de l’excel·lència. M’he decidit a creure-les. No tinc per què sospitar que em vulguin pren- dre el pèl. Així que m’imagino que quan es compren un cotxe no es preocupen per la seva qualitat, i quan necessiten amb urgència un lampista tant els fa que sigui puntual. Segur que si han d’anar a un hospital o a un hotel, la higiene la consideren irrellevant.

Jo, ben al contrari, intento deixar-me guiar per la diferència entre el millor i el pitjor i, si m’ho puc permetre, em quedo amb l’òptim, que és l’excel·lent. M’agradaria ser governat per gent com- petent, que l’aigua de l’aixeta només tingui gust d’aigua i somnio en el dia en què l’equip de la meva ànima, l’Osasuna, guanyi la Lli- ga i fins i tot la Champions jugant, per exemple, com juga el Bar- ça de Guardiola.

L’excel·lència, de fet, no és sinó la competència per satisfer la funció pròpia de la manera més alta. És, per tant, bessona de la vir- tut. Un jugador de futbol excel·lent, un cuiner excel·lent o un pia- nista excel·lent són models a seguir pels aprenents perquè fan ex- plícites les competències que tots ells enyoren. Les competències, més que definir-les, cal mostrar-les.

Qui no sap què vol dir una “escola excel·lent” en realitat ens es- tà dient que no comprèn que la funció pròpia de l’escola és, d’una banda, ajudar a fer visibles i desitjables les possibilitats més altes de cada alumne i, de l’altra, proporcionar-los els mitjans adients per assolir-les.

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

com sabeu, fa poques setmanes es va aviar “un nou globus sonda” en el món educatiu. La Presidenta de la “Comunidad de Madrid” va proposar de crear un Institut d’excel·lència, en deia, per als alumnes més brillants. De ben segur que al vostre centre se’n va parlar o, potser, fins i tot encara se’n parla.
Dons bé, el Professor de la Universitat de València José Gimeno Sacristan publica un article a El País en relació a aquest tema.
Potser us interessarà llegir-lo.

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/excelencia/educacion/algo/ocurrencia/elpepusocedu/20110429elpepusoc_8/Tes

Salutacions,

Enric Queralt i Cat�
Inspecció d’Educació
Serveis Territorials a Tarragona

La excelencia en educación: algo más que una ocurrencia

Las escuelas, los institutos, las universidades o el profesorado excelentes no se crean por regulaciones legales o administrativas, sino por el afianzamiento de políticas que apoyen el buen hacer y no toleren lo que lo entorpezca. El alumno excelente es, sencillamente, el buen alumno. La entrada en escena del tema de la agrupación segregada de estudiantes excelentes es otra de las ocurrencias a las que estamos acostumbrados, que no tendría más importancia si no afectase a una de las columnas del sistema: la de la comprensividad planteada ahora con más sutileza.

Querían quitarse de en medio a los peores, a los pendencieros, a los que no saben apreciar las esencias de una educación costosa que no aprovechan, añadiendo el convincente argumento de que los débiles académicamente entorpecen y frenan la fecunda enseñanza de una parte del colectivo profesoral, que ve cómo su promisoria semilla esparcida para todos no germina en un porcentaje significativo del alumnado, tierra infértil del sistema.

Teniendo una mínima decencia no es fácil presentare en sociedad razonando que una parte importante de los alumnos están genéticamente avocados al fracaso. Mucho menos puede apelarse a una distinción de origen entre quienes merecen dominar el mundo terrenal y los bienaventurados, pobres de espíritu, que serán preferidos en el otro mundo.

La conciencia de ser buena gente no puede admitir que se expulse del sistema a quienes teniendo derecho a estar escolarizados siguen una pobre trayectoria a lo largo de la escolaridad y se ven abocados al fracaso. Qué hacer con ellos es una pregunta cuya respuesta inquieta social y moralmente.

¡Eureka! Se puede hacer lo contrario. Si no se permite o está mal visto desalojar a los débiles, dejémosles con los “normales” y sacamos del conjunto mediocre a los superalumnos, que no es lo mismo que los superdotados. No es infrecuente que estos fracasen en las escuelas e institutos.

El efecto es el mismo, pero la estrategia es más presentable. Los padres y madres no van a sentirse avergonzados por no tener un retoño superdotado. Ya que parece poco rentable apoyar a los más débiles para mejorar la posición en el ranking de PISA o en otros indicadores, concentrémonos en los mejores. Este podría ser el planteamiento de quienes, a pesar de evidencias científicas, buscan la estratificación del alumnado a toda costa.

La ocurrencia de segregar a los excelentes parecía ser en experimento controlado que podría tener algún interés para extraer conclusiones que podrían extrapolarse a los centros donde haya algún alumno o alumna excepcionales. Pero, al querer extender esa experiencia a todos los centros, se pueden ver otras intenciones en el proyecto. ¿O es que se ha descubierto mucha más excepcionalidad de la que creíamos que había?

Creo que es una muestra más de la no aceptación del principio de comprensividad, cuando este estaba ya debilitado, que, de manera contradictoria, ahora un Gobierno del PSOE corrige (con la Ley de Economía Sostenible) lo que otro anterior del mismo color político estableció por ley. Cuando, además, la norma legal ya facilitaba el flexibilizar mucho más el sistema.

Un regreso que, en este caso no viene avalado por el versátil informe PISA, que dice que los países con mejores puntuaciones están entre aquellos que mantienen la comprensividad hasta edades más prolongadas.

El camino que se emprende no tiene fácil retorno. Como los ocurrentes quizá suponen que el genio viene de origen, ¿por qué limitar la medida al bachillerato, desaprovechando la excelencia desde mucho antes? Habrá -se dice- un grupo para los estudiantes brillantes en todos los centros. Siendo así ¿qué razón se puede oponer a la separación de quienes se sitúan en la franja media respecto de los que están por debajo de ellos?

Me asalta una duda. Un sistema que parece ser incapaz, por lo visto, de responder a las deficiencias y lograr que nadie quede atrás es poco probable que sepa manejar la excepcionalidad por arriba. Es sabido que los alumnos sobredotados encajan bastante mal en las estructuras de funcionamiento de las aulas y los cetros, que se aburren o manifiestan inapetencia intelectual por unos contenidos a los que ellos -inteligentes que son- no les ven sentido.

¿Cómo se puede tratar la excepcionalidad en grupos segregados, si no se hace en la enseñanza de todos? Si no se diferencian los métodos y se permite que afloren las diferencias no se va ir mucho más allá de exigir más contenidos de las mismas materias que tendrán que cursar igual que los demás. No se logrará más que meter por otra puerta lo que no es tan presentable el hacerlo por otras. Eso sí; ahora con argumentos renovados: en lugar de acudir a la calidad, se recurre a la excelencia. Por otro lado no se podrá acusárseles de elitismo, pues ahora el problema es de equidad y mejora del talento.