Category Archives: església

I em sap molt de greu, que consti

A l’atenció de la Directora, Director

Benvolgut, benvolguda,

que us servidor és creient no és cap novetat. No me n’amago mai de dir-ho, no em cal.
Ara fa pocs dies he assistit, un tant perplex tot s’ha de dir, a la canonització de dos papes: Joan XXIII i Joan Pau II, el rector de poble i l’actor aventurer segons diuen. A la premsa he llegit bons articles que hi feien referència, sobretot el de Mossèn Ballarin al PUNT +AVUI, com sempre esplèndid, Us el recomano si la cosa us interessa, és clar. No us ho creureu però encara tinc a la retina la imatge de les exèquies de Joan XXIII; ho vaig veure per una televisió en blanc i negre, el passejaven estirat i vestit de gala per la Plaça de Sant Pere. A saber perquè dec servar aquesta imatge.

Al papa Roncali li hem d’agrair una cosa enorme, que la majoria de persones no saben: gràcies a ell l’església catòlica va deixar el llast de l’edat mitjana i va entrar a l’edat moderna. Us en poso un exemple proper del que va representar aquest pas: al Monestir de Poblet no va ser fins finals dels seixanta que es va abolir la diferenciació clara i nítida entre monjos ordenats i frares; no compartien bo i res, els uns ben servits i els altres servidors, vet-ho aquí. A Joan XXIII se li han d’agrair moltes coses, però sobretot la convocatòria del Concili Vaticà II (contra la voluntat de la cúria del moment, tot s’ha de dir). Suposo que el papa, Francesc, actual deu haver negociat, deu haver dit: “d’acord farem sant al papa polonès, però també a Joan XXIII que fa una pila d’anys que “s’espera” a la residència dels beats. En canvi, l’altre papa que han fet sant el recordaré sempre per la seva mania en perseguir la teoria de l’alliberament a sudamèrica; també tinc una imatge seva a la retina: dret i altiu, renyant al pobre Ernesto Cardenal, agenollat davant seu. Mare meva! A part, és clar, d’haver convertit l’Opus Dei en prelatura

I ja que estic “a missa” aprofito per compartir amb vós, si ho voleu, un gran neguit. Un patiment que cada dia que passa es va fent més i més gran: el silenci de la “meva església” davant dels reptes, les dificultats, les injustícies i els desafiaments que està vivint el nostre estimat país i la majoria de les persones que l’habitem. El que són les coses, precisament avui m’ha caigut a les mans un article esplèndid publicat en el butlletí d’Església Plural.org. De moment, l’únic que s’ha posicionat i repetidament ha estat el Pare Josep M. Soler, Abat de Montserrat. La resta dels que ho haurien de fer estan muts. La pau dels cementiris, potser?

Si us ve de gust llegir-lo, a veure què us sembla, amb poques paraules un retrat perfecte d’una ignomínia (menyspreu públic).
Les respostes de la Conferència Episcopal Tarraconense als temes de la societat catalana

http://www.esglesiaplural.org/les-respostes-de-la-conferencia-episcopal-tarraconense-als-temes-socials/

SILENCI, SILENCI, SILENCI…
Davant la precarització laboral, la retallada de drets, l’atur…..
SILENCI
Davant l’empobriment generalitzat de la població i l’enriquiment de les minories dominants…
SILENCI
Davant els atacs a la llengua catalana, fonament de la nostra cultura i signe de la identitat com a poble….
SILENCI
Davant la propera campanya electoral per les institucions europees….
SILENCI
Davant els abusos de les elits financeres i les repercussions en les famílies per desnonaments i endeutament de per vida….
SILENCI
Davant la incomprensió i els atacs sistemàtics a Catalunya per part de la Conferència Episcopal Espanyola i els seus mitjans de comunicació….
SILENCI
Davant la manca de futur per a la nostra joventut….
SILENCI
Davant el deteriorament democràtic que pateix l’Estat, el descrèdit de les seves institucions més importants i la corrupció de gran part de la classe política….
SILENCI
Davant el tracte inhumà a que l’Estat sotmet a les persones immigrants, tant les que ja estan dins d’Espanya com a les que volen entrar….
SILENCI
Davant els anhels, la il·lusió i l’esperança que genera en una gran majoria del poble català el procés per la consulta sobre el seu futur polític…
SILENCI
Des de fa alguns anys la Conferència Episcopal Tarraconense ha deixat d’existir com a eina de dinamització de l’Església catalana i com a veu institucional enmig de la societat. Un èxit dels Rouco, Carles, Martínez Camino i de tots aquells que tant han treballat per aquesta irrellevància d’aquest òrgan de treball pastoral conjunt de les diòcesis catalanes que tants fruits va donar durant la dècada dels 70 i dels 80 del segle passat.

Aquests personatges han estat els estrategues de la dissolució de la unitat pastoral catalana, però els bisbes actual en són els causants per no voler prendre’n el lideratge. Catalunya i l’Església com a part d’aquesta societat viu moments molt importants, la ciutadania, especialment els sectors populars pateixen les conseqüències d’una estratègia criminal de les classes dominats per apoderar-se de la màxima riquesa i poder, amplis sectors de la societat, la política i l’església de base treballen per construir alternatives, denunciar els abusos i pal·liar els efectes, mentre, la jerarquia eclesiàstica calla…i qui calla, avui més que mai, consenteix.

JT. –

 

Capellans !!??

http://www.grupnaciodigital.com/

 

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

de Mossèn Ballarín, molts anys capellà del Santuari de la M. de Déu de Queralt, us n’he parlat més d’un cop. Sempre ha estat un personatge. El segueixo, més o menys, des que col·laborava amb el diari AVUI, en la seva primera època. Hi feia, cada dia, una entrada mínima, “La PAUSA”. Amb poques paraules aconseguia evocar un univers. Una característica dels bons escriptors. Per valorar, com escau, la feina d’aquest home no cal pas ser de missa ja que el seu compromís abans que res és cívic. Vegeu, per exemple, la carta que no fa gaire va fer arribar a l’anterior President del “Congreso de los Diputados”. A parer meu, esplèndida.

Un altre capellà, però no de parròquia, en José L. Caravias també representa perfectament allò de bo,  i necessari, de la condició humana. No teniu perquè saber-ho, és clar. Aquest home, nascut a Andalusia fa 78 anys, es feu jesuïta com el Papa actual i abans de completar els estudis se’n va anar al Paraguay, i fins avui, que aviat està dit. Tota la vida ha treballat amb els camperols. Doncs bé, aquest home, també no fa gaire, va escriure en el seu bloc el relat de la seva relació inicial amb Bergoglio per intentar neutralitzar, suposo, els nombrosos moviment que hi ha per “carregar-se aquest Papa”. El seu escrit és més llarg de l’habitual per aquest bloc, no m’ha semblat bé escapçar-lo.

Cal agrair, creieu-me, que hi hagi persones tan lúcides i que facin, també, aquesta feina de denúncia i d’esclariment de les dades. De la mateixa manera que cal, també, que n’hi hagi que tallin cada dia la N-II a Bàscara. Ambdues aportacions resulten imprescindibles per bastir, a poc a poc, societat democràtica. Això, enmig d’un ambient de desmobilització social creixent, resulta esperançador.

M’agradaria que coincidíssiu amb mi aquesta vegada.

Gràcies, de veritat

Carta de Mossèn Ballarín a Bono

Respetado señor.

Soy un cura catalán con poca cosa más y con suficiente instinto de conservación para ahorrarme los panfletos y sandeces de una campaña electoral. Así que fué al viérnes que le oí en televisión despachándose a sus anchas temperamentales sin dejar de ser bondadoso. Usted repudiaba aquellas apreturas políticas dictatoriales de antaño mandadas por el general, pero conservaba la misma idea de él en cuanto a la sagrada unidad de España, que ampliándola a la insaciable voracidad madrileña, llega a lo grotesco queriendo que el Mediterráneo desagüe en el Manzanares. Lo dejo porque voy a por más.

Con la anchura de horizontes que le caracteriza, usted ha dicho una y otra vez que se puede ser catalán y español. Tal dilema no le toca a usted, español sin ser catalán, pero me toca de lleno a mi que soy catalán y me lo ponen muy negro para sentirme español. Compréndame. A mis noventa y dos años he vivido cuarenta y seis, la mitad justa, con el catalán prohibido en las escuelas. Me responderá que ahora no andamos por tales duricias y que más de un resquemado añorando otros tiempos se queje de un castellano olvidado en la pedagogía.

Dejémoslo. No voy a apedrearlo con un memorial de agravios, pero desde la ignominia del café para todos hasta hoy no recuerdo un solo gesto de ustedes de comprensión para con los catalanes. Me apena ver como nunca comprenderán que el catalán es para mi tan sagrado como para ustedes el castellano. Y si para ser español tengo que aceptar el mínimo desprecio de mi idioma, me es imposible serlo. Es muy difícil, pero espero que nos comprendan, sólo podremos ser españoles si nos aceptan alegremente como catalanes. Así hemos llegado a este momento. Ustedes nos han cerrado todas las puertas, sólo nos queda una, ya me entiende.

Con todos mis respetos.

Mossèn Ballarín

Bergoglio: Derecho a la conversión

José L. Caravias sj.

Estoy impresionado por la tozudez con que se insiste en refregar supuestas deficiencias ya lejanas del recién nombrado Papa Francisco. Jorge Bergoglio, como todo ser humano, tiene una historia personal, llena de aciertos, problemas, errores y dubitaciones. Tiene su carácter, su temperamento y la carga de su pasado. Pero como todos los mortales tiene el derecho de poder corregir rumbos y curar las heridas de sus batallas.

Me encontré con él, repetidas veces, durante 1975. Fue mi superior provincial. Me escuchó y atendió siempre con cariño. Pero yo era un problema para él. En mayo del 72, en Asunción del Paraguay,  fui secuestrado por un comando policial y tirado sin papeles en la frontera argentina. La dictadura de Stroessner no escatimó calumnias con las que ensuciar mi compromiso con las Ligas Agrarias Cristianas, de las que era su asesor nacional. Me quedé dos años al fondo del Chaco argentino, donde logré formar un sindicato de hacheros, cruelmente explotados por los obrajeros de la zona, que extraían madera  de quebracho para la industria del tanino. El sindicato fue aprobado y funcionó, pero los obrajeros no me lo perdonaron… Las trampas mortales que nos tendieron fueron tan graves, que tuve que decidir marcharme a Buenos Aires. Allá empecé a incursionar en las Villas Miseria atendiendo a los paraguayos.

En medio de tremendas tensiones, a los pocos meses Bergoglio me comunicó que había conocido que la Triple A (Alianza Anticomunista Argentina) había decretado mi muerte, junto con otros, y que lo mejor sería que me fuera una temporada a España. En esos días, en una visita de despedida a Resistencia, capital del Chaco, fui arrestado y pasé una noche terrorífica en un calabozo inmundo. Es terrible el golpe del cerrojo del calabozo y la incertidumbre de que no sabes si vas a amanecer… A media noche me hicieron un simulacro de fusilamiento. Dos amigos sacerdotes habían sido asesinados en los meses anteriores: Mujica en las villas, y Mauricio Silva, sacerdote barrendero, con quien había compartido hermosas charlas y eucaristías. Una vez más sentía el cuchillo de las dictaduras en mi garganta. Pensé que ya estaba bien de hacerme el valiente, y decidí aceptar la invitación de Bergoglio de salir de aquella tan convulsionada Argentina. Más tarde me contaron cómo la policía hizo “operaciones rastrillo” borrando mis huellas en el Chaco. Pero lo que más me dolió fue que apresaron a amigos con muy crueles torturas buscando información sobre mí.¿Qué pensaba Bergoglio de todo esto? Me animó a huir. Creo que se sintió aliviado cuando me marché. Seguramente no estaba del todo de acuerdo con mi accionar organizativo entre el pueblo. Quizás tantos informes policiales le hicieron dudar, pero conmigo fue noble y me ayudó a escapar de una muerte cierta. Y por ello le estaré siempre agradecido.
Algunos le acusan de que no fue suficientemente valiente en denunciar aquellas situaciones. Esto me desasosiega. Había que haber vivido aquellas terribles tensiones para poder hoy recriminar… Torturaban y mataban a la menor denuncia en contra.

Posiblemente Jorge Bergoglio, ser humano, cometió errores. A veces fue desacertado. Se dejó llevar por miedos y prejuicios. Pero eso lo hicimos todos. Los gases venenosos de las dictaduras nos enloquecieron a todos. No nos hinchen por haber respirado esos gases. Ahí vivíamos, y respirábamos como podíamos…

Lo importante es cómo curamos nuestros pulmones de aquellas heridas. Ciertamente para Jorge Bergoglio, como para muchos de nosotros, ha supuesto mucho esfuerzo de sanación. No es fácil olvidar y perdonar aquellos horrores. Pero para él, para mí, y para tantos otros, como Francisco Jalics por ejemplo, la fe en Jesús ha sido definitiva. Los que sufrimos aquello, y hoy día respiramos tranquilos, reconocemos que la fuerza del Resucitado nos he hecho renacer con nuevos bríos. Todos cambiamos con el tiempo. Maduramos. Jorge también. Sus actitudes no son las mismas de hace casi cuarenta años. Lo demuestran sus últimos años en Buenos Aires. Está más cerca del pueblo, tiene ideas más claras y denuncias más contundentes.  Y sobre sus hombros ha caído ahora una carga mucho más pesada. ¿Por qué empeñarse en refregarle sus posibles errores del pasado? ¿No sería mucho más sensato apoyarlo en su austeridad y su servicio a los pobres?

La extrema derecha ya empieza a denunciarlo como traidor, antipapa… Y quizás el alto capitalismo mundial esté orquestando las calumnias para desprestigiarlo, pues un Papa austero comprometido por los pobres es para ellos peligroso… Algunos lamentan que el Papa no sea un gran revolucionario. Eso no es posible. Pero si consigue, como ha afirmado, que la Iglesia sea pobre al servicio de los pobres habrá dado pasos históricos significativos. Una muestra de cambio. Hace unos diez meses en la Facultad de Teología de Buenos Aires reivindicó la memoria del sacerdote Rafael Tello, uno de los iniciadores de la Teología de la Liberación, que fue condenado y apartado por la Jerarquía de entonces. Dice Bergoglio: “La historia tiene sus ironías… Vengo a presentar un libro sobre el pensamiento de un hombre que fue separado de esta Facultad. Cosas de la historia. Esas reparaciones que Dios hace: que la jerarquía que en su momento creyó conveniente separarlo, hoy diga que su pensamiento es válido. Más aun, fue fundamento del trabajo evangelizador en Argentina. Quiero dar gracias a Dios por eso.” Vale la pena escuchar completo su discurso, de casi una hora.

Apoyémoslo. Animémoslo. Él ha pedido la bendición del pueblo. Ayudémoslo a ser consecuente son su fe en Cristo, impulsado por San Ignacio e iluminado por San Francisco.

 

Fins quan ens resignarem?

Imatge de http://soledatontinyent.blogspot.com.es/

 

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

justament avui, un cop més, milers de persones hauran sortit al carrer demanant una cosa tan difícil, pel que sembla, com la regeneració democràtica. Malauradament, cada cop menys, però. Ens estarem acostumant? Que, potser, de tantes i tantes notícies de corrupteles, favors i sobres en mà el nostre seny s’està “aprimant”?Es clar que cadascú és ben lliure de pensar com vulgui. Ara bé, hi ha, em sembla, una línia que no hauríem de permetre’ns de traspassar: aquella que fa que el nostre comportament sigui “Còmplice de la injustícia”.

Avui també, al Vaticà van de corcoll. Els cal un recanvi per al papa Benet. L’han de trobar aviadet, diuen, si no volen donar una imatge de desgavell intern. L’església, com a part del món, també està colgada d’escàndols i de tripijocs de poder. Quina llàstima. Sort n’hi ha, però, que hi ha membres d’aquesta “església” que encara tenen el cap clar i són valents. Mireu, si no, que va escriure fa una setmana el pare Bausset, monjo de Montserrat, en una diari del País Valencià.

Jo el signaria. I vós?

La política ha de ser un servei, no un negoci!”Els governants del Palau de la Generalitat podrien viure amb el sou d’un pensionista?”

JOSEP MIQUEL BAUSSET

Monjo de Montserrat

Així s’expressava recentment el bisbe d’Almeria, Adolfo González Montes. I és que, sobretot en els últims anys, una xicoteta part de polítics (pocs, però molt significatius!) han fet de la política el seu particular “negoci”! En els últims 17 anys, al nostre País hi ha hagut quatre dimissions de primera fila: els consellers Cartagena (condemnat a quatre anys de presó) Cervera, Vela i l’expresident Camps. Per la seua part, l’exalcalde de Torrevella, Pedro Hernández, ha estat condemnat a tres anys de presó i la fiscalia en demana 11 a l’expresidenta de les Corts Valencianes, Milagrosa Martínez!! I a les Corts Valencianes, de 99 diputats, n’hi ha 10 imputats!! Els casos Gürtel, Emarsa, Brugal i Cooperació, contradiuen d’una manera ben patent les declaracions de l’expresident Camps, quan deia ara fa dos anys: “La Comunidad Valenciana es el paradigma de la buena gestión política y también económica”.

De la mateixa manera que, amb valentia, el bisbe d’Almeria ha denunciat que la política no pot ser un negoci, voldria sentir també la veu dels nostres pastors. Per què no denuncien la corrupció i les trampes d’alguns polítics i dels dirigents de Bànkia, del Banc de València o de Bancaixa, que han arruïnat el sistema financer del País Valencià, propiciant l’empobriment i la desatenció de les classes més desvalgudes? No és immoral que una família de Torrent, amb dos fills discapacitats (EL PAÍS 9 de febrer) cobre 40 euros per la llei de dependència, quan abans en cobraven 807? O que els treballadors de Projecte Home estiguen sense cobrar des de fa mesos? Els governants del Palau de la Generalitat podrien viure amb el sou d’un pensionista?

El passat 7 de febrer, el P. Abat Josep Mª Soler deia: “La fe no ha de ser una evasió de la realitat que ens envolta, ni un tancament en un mateix per buscar només el propi perfeccionament, sinó un compromís social”. Per això voldria vore el compromís social del sector cristiano del PP a favor dels més dèbils!! O és que el sector cristiano del PP no recorda que Déu mira “les penes i els sofriments dels indefensos i defèn els desvalguts, els pobres i els orfes”? (Ps 9:12,14) No recorda el sector cristiano del PP que Déu acull el “sofriment i la desgràcia” dels qui pateixen (Ps 30: 8,10) i pel contrari condemna “els injustos que abandonen la llei”? (Ps118:53) Per què el sector cristiano del PP no denuncia la immoralitat del Govern Valencià, que desatén a aquells als quals Jesús més va estimar?

Com és possible que els nostres governants hagen gastat diners (que no eren seus!) i paguen els deutes del València C.F., i obres faraòniques com la Ciutat de les Arts, mentre els malalts dependents continuen patint per arribar a final de mes, molts xiquets passen gana i els ancians (després de tota la vida treballant) viuen amb pensions de misèria! No és immoral que el 2.007, el Sr. Rajoy diguera a Lleida TV que cobrava “3.000 euros como diputado y el partido me paga casi 5.000 euros més”?

La política, com deia el bisbe d’Almeria, ha de ser un servei, no un negoci! I per als cristians, com deia el P. Abat Josep Mª, la fe s’ha de manifestar en el compromís social a favor dels més dèbils. No només en ocupar el primer banc a la missa d’Infants, el dia de la Mare de Déu i en presidir processons!

Josep Miquel Bausset es monjo de Montserrat

Els miracles d’avui

A l’atenció del Director/

Benvolguda, benvolgut,

un home gran, d’un poble del Priorat, em va ensenyar, ja fa molts anys, una dita magnífica: “Les coses s’han d’agafar pel costat que no crema”. Venia a dir que, sempre, cal trobar la part bona de les coses. A parer seu, sempre hi era. Creieu-me que és de les lliçons més útils que la vida m’ha donat.

Dic això perquè, com tothom, penso molt en el moment actual de crisi econòmica, tothora. Cada cop són més les persones que furguen en els contenidors. Les cues a les instal·lacions de les “Càrites Parroquials” cada cop són més llargues. Em colpeixen profundament cada cop que les veig. Tenim molta sort de les organitzacions, de tota mena, que “aturen el primer cop”; què estaria passant, ara mateix, si no hi fossin?

La crisi està fent desvetllar moltes consciències, per sort. Només cal recordar el “Gran Recapte” de fa poques setmanes; va depassar totes les previsions, per dalt. Un bon amic sempre em diu: “La crisi ens està humanitzant, per sort”. Mireu, jo no sé fins quin punt té raó però el que sí que sé és que la situació actual està generant “moviments de tota mena”; uns moviments que en una situació de normalitat i creixement no es donarien, segur.

Tot i ser de missa no crec en els miracles, ho sento. Amb tot, però, penso que el que ha fet el bisbe de Lleida s’hi deu acostar força. M’ha agradat saber que tot un bisbe  cedeixi part del seu palau episcopal per fer habitagtes per a famílies que el necessiten. Ja m’agradaria que tots els que tenen propietats desmesurades ho fessin. No ho farà ningú més, però. Sóc de l’opinió que en això també ens aniria bé la independència.

A veure què us sembla?
Gràcies pel vostre temps, un cop més.

La iniciativa de Piris amb els desnonats aconsegueix el miracle dels pans i els peixos

http://www.catalunyareligio.cat/ca/articles/33894

(Jordi Llisterri –CR)

Si ja era un fet singular la participació del bisbe de Joan Piris en una reunió de la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca de Lleida (PAH) de la setmana passada, encara va cridar més l’atenció la proposta de cedir unes estances buides del Seminari per acollir famílies desnonades.

Piris va arribar als locals de la parròquia que la PAH utilitzen per fer les seves reunions i els va demanar que fessin la seva trobada habitual com si ell no hi fos. Després d’escoltar diversos testimonis explicant les conseqüències personals i l’angoixa que representen els desnonaments pels qui els pateixen, el bisbe de Lleida va plantejar la possibilitat de cedir una part del seminari per solucionar el problema d’habitatge a algunes famílies. Va explicar que era un projecte que s’havia anat estudiant, però que no s’havia realitzat perquè necessitava finançament per arreglar l’edifici. Així, si es trobava algú que es fes càrrec de les obres necessàries el bisbat deixaria gratuïtament les instal·lacions.

En menys d’una setmana, aquesta possibilitat s’està convertint en realitat gràcies a les nombroses propostes de col·laboració. Com en el miracle dels pans i els peixos, el bisbat no para de rebre propostes de persones d’arreu de Catalunya disposades a col·laborar amb el què tenen més a l’abast, encara que sigui poc, per fer-ho possible entre tots. “Respostes positives que ens verifiquen un cop més l’alt nivell de solidaritat de la societat civil, ens omple el cor de joia i ens dóna esperança en els éssers humans”, explica la web del bisbat.

En pocs dies ja tenen quatre arquitectes i un estudiant d’arquitectura que s’han ofert a col·laborar voluntàriament. Molt significatiu el d’un arquitecte a l’atur que prefereix treballar voluntàriament en aquest projecte que quedar-se a casa. També dues constructores s’han interessat per col·laborar i una empresa de pintures s’ha compromès a aportar la pintura i els professionals per pintar els habitatges.

També els han ofert assessorament per trobar fonts de finançament solidaries i alternatives, a més d’ofertes d’ajuda econòmica. Des de la PAH també s’informa que Itzíar González, exregidora de l’Ajuntament de Barcelona, serà l’arquitecta independent que assessorarà en el procés participatiu. També han trobat un periodista voluntari que està ajudant al bisbat a gestionar l’ampli ressò de la iniciativa en els mitjans de comunicació locals i nacionals, una demanda, que diuen “ens està gairebé desbordant”.
Una altra col·laboració ha arribat del Col·legi Episcopal, on l’equip de 7 professors enginyers tècnics de la branca elèctrica-electrònica ofereixen la seva col·laboració en serveis d’enginyeria i en tasques d’execució de les instal·lacions de les noves habitatges. Això permetrà a l’alumnat qualificat del Col·legi Episcopal fer pràctiques tècniques de forma solidària acompanyats pels seus professors.

Amb tot això, aquest dimarts es constituirà una comissió que durà a terme aquesta iniciativa. Presidida per bisbe de Lleida, Joan Piris, en aquesta comissió hi seran representades Càritas Diocesana i la PAH de Lleida.

Per tot això, des de Lleida diuen està “vivint una experiència sorprenent” i que “entre tots i per al bé de tothom, recordant paraules del nostre bisbe, s’està preparant una obra molt esperançadora amb imaginació, col·laboració gratuïta i aportacions de molts homes i dones il·lusionats”. També expliquen que un dels pilars fonamentals del projecte per cedir l’ala dreta del Seminari per a pisos socials “és la participació ampla i coordinada de moltes persones, empreses i entitats, treballant de manera sinèrgica” i que “quan es confia en les persones les coses milloren i es transformen”.

La iniciativa del bisbat ajudarà a pal·liar el problemes de les persones que han perdut l’habitatge, mentre a Lleida es calcula que hi ha més de 3.000 pisos buits. L’edifici de l’antic seminari, al carrer Canonge Brugulat, acull actualment la seu l’Institut Superior de Ciències Religioses, l’IREL, però hi ha una ala sense ús que és la que el bisbat cedirà per acollir-hi famílies.
Piris també va cedir el mes de març l’antiga seu del seminari d’estiu a Vilaller a la comunitat ortodoxa romanesa per fer-hi un monestir.

Caram caram, la monja pica fort!

A l’atenció del Director/a

 

Benvolguda, volgut,

espero que, poc o molt, hàgiu pogut descansar com escau. Algun curs m’ha passat que l’he enganxat per davant o per darrera amb un altre. No és bo per ningú. Allò que el comú de la gent en diu “desconnectar” resulta del tot imprescindible humanament i professional, també. Igualment, espero que l’inici de curs hagi estat planer, malgrat les retallades i les conseqüències que hagin tingut en el vostre centre.

Us proposo de començar, encara, “lluny de l’escola”, abans que la gestió del dia a dia del vostre centre us limiti la perspectiva d’anàlisi de la realitat (consti que ho dic amb tot el respecte del món). Mireu, jo no sé vós, però servidor no se l’ha cregut mai aquesta crisi, si més no en els termes en què ens l’estan venent i que, lamentablement, la majoria l’hem “comprat” sense piular.

Us proposo, per començar, un plat fort. Suposo que esteu al cas de qui és la Sra. Teresa Forcades, va sortir a la llum pública, sobretot, en el temps del “bluf” de l’anomenada “GRIP A”. Potser ja la vau sentir a la seva intervenció en el programa “Singulars” de la televisió de casa nostra. Si no ho vau fer és recomano MOLT que busqueu el temps per escolar el vídeo del programa, amb temps i serenor, però.

http://www.treecreativity.com/2012/07/teresa-forcades-capitalismo-no-es-etico.html


A veure què us sembla.

I si us ha agradat, us convido a llegir una mica més perquè resulta que l’esmentada senyora, monja benedictina del Monestir de Sant Benet de Montserrat, just abans d’acabar el curs (els dies 7 i 8 de juny a la Seu d’Urgell) va demanar no reconèixer el deute extern i portar els polítics a la justícia per la crisi econòmica ,com s’ha fet a Islàndia; i va proposar fer el mateix que Correa a l’Equador: investigar el deute extern i no pagar el que sigui “il.legítim”. Forcades denuncia que s’està desmantellant l’estat del benestar  “per una onada neoliberal que ‘ha costat sang i revolucions en el segle XX” i es pregunta “si ens permetem mentalment pensar en una alternativa al capitalisme”. Per Forcades, “el lliure mercat és una fal·làcia que oculta qui i on es regula”.

Aquestes i moltes altres declaracions les va fer en el transcurs de la conferència inaugural de la 23 Trobada empresarial al Pirineu,  que es va fer aquest estiu a la Seu d’Urgell.

Mercat


“Qui pren les decisions? Qui regula a qui les pren? Qui les coneix? Qui té la responsabilitat d’aquestes decisions? La fal·làcia del lliure mercat amaga on i qui les regula. És un eufemisme o una burla parlar de llibertat en el mercat. Les grans empreses que es deslocalitzen cada dia ho tenen més fàcil per operar a nivell internacional, mentre que els treballadors no, cada dia tenen lleis d’immigració més estrictes i tenen el moviment més controlat. No formen part els treballadors del mercat en aquest sentit ampli? Es pot considerar doncs lliure aquest mercat si no contempla tots els seus membres?”

Marc capitalista


“Fins fa poc parlàvem de capitalisme salvatge als EUA, però a Europa es parlava de capitalisme de l’estat del benestar. El benefici no pot ser l’últim marc de presa de decisions perquè això no crea relacions igualitàries, provoca diferències entre rics i pobres. No tothom neix amb la mateixa intel·ligència, talents o oportunitats. En el marc del capitalisme salvatge, la societat no té responsabilitat per compensar-ho. Les compensacions de l’estat del benestar, que han costat sang i revolucions durant el segle XX, s’estan desmantellant en els últims anys d’ofensiva neoliberal.”

“Elements com l’ensenyament, la salut, l’habitatge i l’alimentació haurien de quedar al marge de l’especulació”, ha dit Forcades, i ha defensat que “el millor sistema no és el que té com a objectiu la maximització del benefici sinó la germanor”. “Les 500 empreses més grans del planeta tenen un benefici que equival al 51% de la riquesa del món”, ha afegit.

Antropologia i capitalisme


“Una persona pot crear una empresa i d’altres persones poden treballar per a aquesta persona. Una persona ven part de la seva capacitat de treball a través d’un contracte a un empresari i aquest últim té un benefici i gaudeix del dret del marge de benefici. Des d’un punt de vista antropològic això provoca una anàlisi: Què ocorre amb la relació contractual quan falla l’ètica?”

i, ja per acabar, si sou una senyora o un senyor com cal, potser, també us agradarà llegir aquestes altres declaracions d’aquesta monja:

“Si les dones de l’Església volguéssim, això canviaria en 24 hores”

CARLES CAPDEVILA

Monestir de Sant Benet 20/07/2012

http://www.ara.cat/estiu2012/Teresa-Forcades-lEsglesia-volguessim-canviaria_0_739726175.html

Teresa Forcades i Vila (Barcelona, 1966), llicenciada en medicina i teologia, doctora en salut pública, és monja benedictina al monestir de Sant Benet i una celebritat mediàtica (amb imitació al Polònia inclosa) arran dels vídeos en què va criticar la indústria farmacèutica i la psicosi per la grip A per afavorir les campanyes de vacunació. Referent de la lluita de les dones de l’Església, manté la crítica contra els abusos en la medicalització de la societat. (Entrevista publicada el 26 de febrer)

Fa dies que no tenim notícies seves. Quina en prepara?

Ep! Que jo no en vaig preparar cap! Allò de la grip no va ser buscat, sinó fruit d’un neguit personal i compartit que va tenir una difusió inesperada. El rebombori no s’ha acabat, tinc molta demanda d’ajut que vull respondre, tant amb particulars com amb mitjans, conferències… I preparo un llibre sobre la medicalització.

Me’n resumeix la tesi?


El títol potser acabarà sent La desmedicalització , perquè és possible fer-ho d’una altra manera. A l’època moderna medicalitzar era introduir mesures higièniques, cures antibiòtiques i, per tant, com més medicalitzada era la societat, més sana. Avui com més medicalitzada està una societat més malaltia hi ha, perquè atribuïm una etiqueta diagnòstica a fenòmens de la vida quotidiana que anys enrere a ningú se li hauria ocorregut etiquetar com a patologia, per exemple la fòbia social, que abans en dèiem ser tímid. A més, se li proposa un tractament farmacològic de per vida, perquè com que és un tret caracterològic…

Més exemples.
El sexe, amb el reduccionisme farmacològic que diu: “Això és un problema mèdic i hi ha una píndola que ho pot millorar”. Un altre exemple és el de la mort, que la reduïm a converses del tipus: “Que ha passat el metge? Han apujat l’oxigen? Ja li han donat la pastilla?…” I amb això van passant les hores, i no hi ha hagut espai social per abordar la realitat espiritual o humana. Un altre cas, la hiperactivitat infantil. Hi ha hagut iniciatives -pagades per les cases que patrocinen un medicament- que són les informacions en les quals ens basem per dir que hi ha un gran percentatge de nens que tenen aquest problema, i han de comprar tal pastilla.

Potser som nosaltres els que demanem etiquetes, una solució fàcil per a cada cosa.


I tant. Hi ha uns interessos externs però la consciència humana sempre és més potent, a tu no et venen la moto si no et deixes. Però Illich ja va dir que “el sistema mèdic ha esdevingut un perill per a la salut” i també que “l’obsessió per la salut ha esdevingut una patologia”. A Jesús l’haurien omplert de pastilles avui, perquè no crec que tingués complet benestar social i físic. Ningú no deixa -amb raó- que el capellà li digui com ha de viure, i en canvi tu vas al metge i allà sembla que et puguin dir el que has de fer i el que no has de fer. Això serà si tu vols.

No té por de criminalitzar tota una indústria que ha salvat moltes vides?

No pot ser que la salut sigui un negoci, en això sóc radical. Evidentment, la indústria no és tonta i, si hi ha una universitat que està fent una investigació que és bona, va allà i li compra la patent, però el que ha beneficiat la humanitat és el que s’estava inventant: que ens vingui una indústria i hi faci negoci no ens fa cap bé.

Però els investigadors ho fan amb l’esperança que els hi compri algú.


Si ho fan amb aquesta esperança no descobriran mai res de bo. Hi ha una crisi d’innovació perquè es fan drogues que són repeticions amb una variació de molècules mínima per poder-les patentar com a noves. Per innovar de veritat has de tenir un cor i una ment oberts, has de ser una mica geni i no pensar en els diners.

Què en pensa, de l’homeopatia?


L’homeopatia i les medicines alternatives han estat un descobriment per a mi des que sóc al monestir. La medicina convencional és molt decebedora per a les malalties cròniques. A més, ara sóc acupuntora. A una germana amb artrosi que té 90 anys la pastilla li fa efectes secundaris, i amb les agulles el mal li marxa igual.

La indústria farmacèutica no és tan intocable com diuen, vostè l’ha tocada i no li ha passat res. O sí?


Van retirar el finançament d’un congrés en què jo anava a parlar. Si estigués en exercici mèdic dintre del sistema sí que m’haurien passat coses.

Quines?


La promoció i el finançament cada vegada més depenen d’aquestes indústries, tant a la Facultat de Medicina com pel que fa a les possibilitats dels parcs biomèdics de recerca, que cada vegada més depenen de capital privat. Quan es parla de partenariat públic-privat, si la capacitat decisòria és del privat és una estafa a l’erari públic.
El que fa la indústria farmacèutica, primer espantar-nos i després vendre’ns la solució, no és també el que fa l’Església?
Sí, i quan ho fa és un abús de poder. La por és el pitjor argument que pots fer servir. Vendre un Déu que jutja, que castiga, que t’està vigilant a veure si t’equivoques i que té uns representants que et vigilen de més a prop és una perversió que m’indigna més que les farmacèutiques. El que m’agrada dels Evangelis és el missatge alliberador, que tu estàs fet a imatge de Déu, que Déu és amor i llibertat absoluts i tu ets una concreció de l’amor i la llibertat de Déu a l’espai i el temps, ets una peça única i ets estimat des del principi, t’han fet per amor i per amor t’esperen, a mi m’encanta això!

Els seus pares no eren creients, oi?


El meu pare es deia clarament ateu, ara ja no sé si se’n diria, i la mare no es diria atea però de l’Església més aviat m’havien ensenyat a sospitar-ne. Jo abans dels 15 no m’ho havia plantejat, em van dur a una escola laica i catalana. Més endavant, la meva experiència a l’escola Sagrat Cor era crítica perquè les monges ho feien tot en castellà, jo prenia els apunts en català i em deien roja… Però allà, en unes convivències en què ens van posar una Bíblia a les mans, vaig tenir un impacte molt gran, i vaig enfadar-me: “He perdut 15 anys de la meva vida! A mi ningú m’ha explicat això!”

Encara va trigar a fer-se monja.

Sí, no va ser fins anys més tard, vaig venir al monestir a preparar uns exàmens de medicina i va començar aquesta lluita interior, que és una barreja de fascinació i terror: “Això que sento és Déu que m’està parlant? Si ho és, és fascinant, i si no ho és potser m’estic tornant boja”.

I veure que l’Església no avança en temes com l’homosexualitat i el paper de la dona…

Jo sóc fidel al que m’ha semblat que era de Déu i sóc crítica amb la institució. Els monestirs són espais de realització femenina independents de la societat patriarcal. És un àmbit de dones en què els rols típics de feminitat i masculinitat no poden jugar-hi cap paper.

Però quan veu el Papa a la Sagrada Família i veu aquelles monges allà que fan de minyones, o quan vostè no pot oficiar una missa…


Em situo amb tota la crítica, i amb la consciència que jo no vull esperar que canviïn les coses des de dalt. Si les dones de l’Església volguéssim, això canviaria en 24 hores. Només que no anéssim a les esglésies, ja cauria tot. I així estem. Jo crec que això no aguanta gaire més.

Deu estar a favor de tots els vels, si vostè en porta.

El criteri fonamental és: “Això és el que volen les dones o és el que diu algú que han de voler?” Si visc en una societat musulmana en què si no porto vel o burca em cremen o fuetegen, doncs això no pot ser.

Llegeix diaris?


Tinc una malfiança de la independència actual dels mitjans de comunicació. Això de Líbia és una vergonya com ha anat. És un assassinat descarat, és una intervenció injustificada i és una manera d’anar a fer de salvadors d’un país que provocarà el mateix que a l’Iraq i l’Afganistan, que estan molt pitjor ara. És d’escàndol la poca capacitat crítica de la informació en política internacional.

És independentista?


Sí, puc ser independentista perfectament. El que trobo ridícul és que això no es pugui plantejar com una opció. L’exercici de la política responsable per mi passa per integrar estructures cada vegada més solidàries. Hi ha prou experiència històrica acumulada per saber que un govern proper és el que tu pots fer responsabilitzar de manera més directa. I que com més amunt vagis, i ara passa a Europa, la burocràcia és complexa i allunyada de la presa de decisions. La Trinitat ja ens diu que la diversitat és òptima, que no hi ha una unitat més enllà de la diversitat.

Així, l’Església espanyola no ha entès la Santíssima Trinitat?


No, en absolut. Aquesta idea d’uniformitzar és una idea absolutament contrària al que es dedueix de la visió del món cristiana.

Arribarà la independència de Catalunya?


Si volem, sí. Això és el mateix que les dones a l’Església. Si volem, en 24 hores. I no ho dic de broma, jo m’ho crec això, creure-s’ho és fonamental. Si esperes que ells moguin peça, ni en 24 hores ni en 24.000 anys.

És optimista malgrat la crisi?


Estic preocupada. Penso que els nivells de patiment, d’abús, d’injustícia que s’estan donant són d’escàndol majúscul i empitjoraran. Hem de fer cas de les reivindicacions més bàsiques del moviment dels indignats .

Amb tanta feina i la seva capacitat de lideratge, no se li fa estrany estar quieta al monestir?


La vida monàstica no és una república feminista independent on no ens importa el que passa. Tenim molts lligams, no és un refugi emmurallat.

Es veu tota la vida aquí, a Sant Benet?


Si Déu vol. Però si en algun moment he de dir alguna cosa que pot posar en perill que jo pugui continuar aquí, l’he de poder dir. És una exigència que tinc amb mi mateixa, la coherència i la fidelitat a la veritat. Aquí he trobat la meva llar i puc créixer i ser jo mateixa, però haig de ser capaç de posar-ho en joc. El cristià s’ha de mirar en Jesús, i a Jesús les coses no li van anar gaire bé. Sé que em poden passar coses que no espero.

Menjacapellans?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

aquests dies segur que heu sentit que la colla de l’Església catòlica està de “portes obertes”. Hi estan, fins i tot, els de l’Escolania de Montserrat, mare meva!! Els bisbes catalans reconeixen, finalment en públic, que “tenen un problema”, i gran. Els fan falta, pel cap baix, sis-cents capellans per poder atendre les més de dues mil quatre-centes parròquies del país ja que més de la meitat de la plantilla és major de 65 anys i al seminari de Barcelona només hi estudien 19 alumnes. Mala peça al teler, sens dubte. no és ara, però, el moment de comentar aquest fet, i menys encara d’apuntar-hi i argumentar solucions. Algun dia ho faré, però.

El cas és que el Sr. Huguet, antic Conseller del segon govern tripartit, va i es despenja amb una reflexió molt interessant sobre el tipus de turisme que ens cal, i de retruc sobre el que NO ens cal. I ho fa aprofitant la presentació al cor de Catalunya del “Camí Ignasià”, un camí ple de possibilitats, de diversa naturalesa, totes valuoses, però. M’ha fet pensar en el fet que dubto que la figura de Sant Ignasi formi part de la llista de personatges que es treballen en els centres educatius d’ensenyament secundari del país. Una llàstima, i una estretor de miris descomunal.

Però el més curiós de tot és el fet que l’article el signa una persona que, encara avui, seria titllada de menjacapellans.

Per pensar.
Com ho veieu?

Posem-nos positius

Josep Huguet

18.3.2012.

http://www.economiadigital.es/cat/notices/2012/03/posem-nos_positius_29269.php

En aquests moments, el cos et demanaria, una setmana més, posar-te amb l’arrogància de Montoro vantant-se que ells a Madrid no retallaran els sous als seus funcionaris, al mateix temps que es confirma el drama del dèficit fiscal català d’un 8% del PIB, quatre vegades més que Baviera i Flandes que protesten essent més riques; o amb la inutilitat de la política de confrontació Reforma-vaga i la necessitat d’establir ponts de diàleg per trobar empresaris i treballadors noves formes de dirigir i treballar cooperativament a les empreses com a únic camí per a no ser arrasats pel tsunami oriental. No en parlarem.

Parlaré de la presentació a Manresa del Camí Ignasià, quan falten deu anys per a la cel.lebració del 500 anniversari de la vinguda de Sant Ignasi a la ciutat procedent de Montserrat i on va inspirar la seva filosofia i la seva acció. El treball elaborat ideat pel professor americà Chris Lowney i el jesuïta català Josep Lluís Iriberri dissenya un traçat de més de 600 km a recórrer a peu o en bicicleta amb un trajecte en gran part coincident amb el Camí de Sant Jaume. Aquesta casualitat fa que es puguin aprofitar infrastructures i sinèrgies ja generades en l’anterior legislatura en la posada en marxa del tram català del Camí que està demostrant un èxit creixent. L’existència al món de uns 5 milions de persones que s’han mogut a l’entorn de centres jesuïtics fan d’aquesta proposta de turisme religiós o si es vol espiritual una bona estratègia per la Catalunya interior. Que va en la bona direcció del turisme sostenible i identitari. No cal importar parcs temàtics. Cal tematitzar amb temes de la pròpia tradició cultural, històrica o religiosa i aquí neix el turisme predominant a Europa que és l’únic que pujarà de forma sostinguda.

De Loiola a Manresa passant per Aranzazu, Saragossa i Montserrat, al turista se li ofereix un viatge en el temps al segle de la modernitat, de la Reforma i la Contrareforma, del Renaixement i del Barroc (amb tot el llegat anterior romànic, mossàrab i gotic). Vist des d’Amèrica, però d’aquí també com va dir la Directora General de Turisme, aquí hi ha producte i hi ha demanda. Ara només falta que l’oferta privada s’ho cregui i les administracions públiques acabin d’invertir en la millora de la interpretació/museïtzació dels recursos materials i immaterials que es troben al llarg del camí.

A la fi museus, per desídia

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

el nostre món és ben complex, renoi! I els homes, més encara. Ja em direu per quina raó els bisbes de l’església  s’entossudeixen a no admetre una cosa cosa tan i tan simple com la REALITAT: s’estan quedant sense treballadors; i ells enrocats en no permetre que les dones siguin les que organitzin i presideixin les celebracions. Amb quina mena d’autoritat dicten aquestes sentències tan discriminatòries? No estan bé del cap, simplement.
Potser em direu que en faig un gra massa però penso que, a la fi, tot plegat surt del mateix pou de misèria humana. Aquests dies assistim astorats a l’espectacle ignominiós d’una colla d’homes que assassinen les seves dones, companyes, sogres, fills i filles. Violència de gènere, en diuen eufemísticament els mitjans de comunicació. Per què als homes ens costa tan i tan deixar anar el poder? Per què els homes són majoria a la colla de les direccions dels centres educatius, tot i estar majoritàriament plens de dones? Que potser a un home no el pot manar una dona?
Tota aquesta tropa de la jerarquia eclesiàstica aconseguiran una cosa que ja fa molts anys que penso: a la fi s’hauran de tancar les esglésies si es mantenen enrocats en aquestes plantejaments tan i tan discriminatoris. Hauran de col·locar un rètol a la porta on hi digui: tancat per manca de personal. I ja em direu què en faran els Ajuntaments amb tota aquesta allau de patrimoni immobiliari? D’on trauran els fons per sostenir-los en bon estat de conservació.
Jo no sé si al vostre centre ho feu, però caldria. A les estones de tutoria caldria parlar, amb serenitat i rigor, d’aquestes morts violentes. I a les de religió catòlica, els especialistes també haurien de plantejar de parlar d’aquest ofuscament de la jerarquia eclesiàstica. Per què… si no en parlem, de què em parlar a l’escola? Potser ja comença a ser hora que els homes ens ho prenguem seriosament, tot plegat i que ens posem, de veritat, a treballar al costat de les moltes i moltes dones que, sortosament, fan tirar el món endavant, malgrat els entrebancs que els posem la condició masculina.
La Sra. Roca, a parer meu, és clar, té tota la raó: no hi ha gaire diferència entre un imam de confessió islàmicai un bisbe “dels nostres” quan es tracta de considerar a la condició femenina.
Com ho veieu vós?

Laiques

27/01/12   – MARIA MERCÈ ROCA
A Portbou aquest Nadal la missa del gall va ser a les sis de la tarda. No pas perquè els fes mandra sortir a la nit, sinó perquè el mossèn havia de dir misses del gall a altres pobles. Devia començar per Portbou, i abans de mitjanit en devia dir unes quantes! Això passa perquè no tenen personal. És un problema de vocacions i d’una secular impossibilitat de canvi de l’Església catòlica. Mireu les xifres de la diòcesi de Girona: 140 capellans granadets, 400 parròquies, set seminaristes. Veient això, el bisbe aposta pels laics i els diaques. Mascles, és clar! Ja poden anar tancant temples que l’Església, entossudida, s’estima més tancar del tot que deixar que les dones ocupin càrrecs de responsabilitat i de participació. Que el bisbe Pardo em doni una raó intel·ligent que expliqui per què les dones no podem celebrar l’eucaristia ni, com faran ara els homes laics, “ajudar a mantenir viu l’esperit de la celebració dominical”. Tenint en compte que a missa hi ha sempre un 80% de dones i que el 99% dels grups de catequesi de mainada els porten mares, aquesta negació és incomprensible. I anava a dir il·legal, però com que l’Església ésun ens privat i pot establir les seves regles, diré que és retrògrada i que no està al cas dels aires dels nous temps, en què el pes i la influència de les dones a la societat és important. En aquest tema l’Església catòlica i l’islam, amb la figura visible dels imams com a cap de la comunitat i la invisibilitat de les seves dones, estan a la mateixa alçada. I posats a dir, l’Església ha de començar a parlar del celibat dels mossens. Al celibat no li he vist mai cap gràcia. Recordo de petita llegir Guillermo el travieso (en castellà, és clar): a casa del nen, a mitja tarda, hi apareixia el reverend amb la seva esposa a prendre el te. Jo no ho acabava d’entendre del tot, però em semblaven molt civilitzats i molt feliços!

Doctrina social

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

que servidor és dels de “missa” no és cap novetat hores d’ara. De fet, no ho ha estat mai. Amb motiu de la celebració de les eleccions “españolas” la bona gent de Justícia i Pau ha difós un comunitat que, ben probablement moltes persones, gens creients, o fins i tot alguns “menjacapellans”, signarien, n’estic segur. He pensat que, potser, resultaria oportú publicitar-lo. Més que res perquè, habitualment, el que porta la premsa com a notícies”eclesiàstiques” sempre són de l’altre cantó. Ja m’enteneu, no?

No cal dir que jo seria un dels que el signaria.

I vós?

PS: Si us interessés saber qui són aquesta colla de “Justícia i Pau” i què fan, a què es dediquen, ho podeu saber en el següent enllaç (on entre altres coses hi trobareu les conferències del Sr. Arcadi Oliveres, un d’aquesta colla, ves!):

http://www.justiciaipau.org/

Comunicat de Justícia i Pau davant les eleccions a les Corts Generals

<premsa@justiciaipau.org>

Davant d’unes noves eleccions a les Corts Generals

El proper 20 de novembre la ciutadania ha estat novament cridada a les urnes. Com ja és habitual en cada convocatòria electoral, les comissions de Justícia i Pau a Catalunya volen oferir, des de la seva perspectiva del pensament social de l’Església, algunes breus reflexions.

1. Ens trobem davant d’un escenari altament complex i preocupant, marcat per una crisi econòmica i financera greu, de durada i evolució incerta, que ha posat en qüestió alguns aspectes essencials del nostre model social i polític, tant a escala nacional com internacional. Per això, més que mai fem una crida a la participació ciutadana en aquestes eleccions, exercint el dret de sufragi,  formant-se una opinió personal crítica, raonada i independent sobre les diferents opcions polítiques i prenent part activa en el diàleg democràtic, tant abans com després de les eleccions. Paral·lelament, cal exigir, un cop més, als futurs responsables polítics i en general als professionals de la política, un esforç suplementari per dignificar i prestigiar l’activitat política com a servei al bé comú, que inclogui una major exigència de transparència, absoluta determinació per eradicar tota mena de corrupció i estricte rendiment de comptes davant la ciutadania.

2. És evident que la principal preocupació ha de ser la superació de la crisi econòmica i la reducció de l’elevada taxa d’atur que patim. Qualsevol estratègia política que s’adopti haurà de tenir en compte la necessitat de corregir en profunditat les causes que han portat a l’actual crisi. Més que mai, cal abordar una revisió global el model econòmic vigent, a fi de sotmetre’l criteris ètics, prevenir crisis futures, atendre veritablement les necessitats de totes les persones, abandonar l’obsessió pel consumisme i el creixement il·limitat a qualsevol preu, donar un major suport a l’economia productiva i a les iniciatives d’economia social, promoure una distribució global més equitativa de la riquesa, fer compatible el desenvolupament amb el medi ambient i afavorir mecanismes de governabilitat econòmica mundial.

3. Creiem que cal operar una profunda reforma del sistema financer mundial, principal causant de la crisi. Les finances globals, afavorides per la manca de regles i controls i impulsades per les noves tecnologies, han oblidat les seves funcions de suport a l’economia real, expandint-se fins a nivells absolutament excessius, promovent l’especulació massiva, l’endeutament insostenible, la inestabilitat de les economies de molts països, l’enriquiment injust d’uns pocs, el frau fiscal i l’encariment dels preus de bens bàsics com els aliments o l’habitatge. És l’hora d’establir una intervenció profunda en aquests mercats, amb mecanismes de control internacional, noves regles de transparència i prudència sobre tots els actors financers, mesures per frenar l’especulació i eliminar paradisos fiscals, impostos internacionals sobre els moviments especulatius per tal d’obtenir fons per al desenvolupament dels països més pobres, etc. Així mateix resulta imprescindible avançar cap a una cultura de major responsabilitat per part dels estalviadors i de suport a les iniciatives de banca ètica.

4. Més enllà de polítiques econòmiques concretes, cal que es tingui sempre com a horitzó la consolidació de l’Estat del benestar, conquesta absolutament irrenunciable, així com la millora de les polítiques socials, per tal de garantir universalment una educació i una sanitat de qualitat, habitatge digne, ocupació laboral estable, pensions suficients i un ingrés de subsistència per a tothom, així com avançar cap a l’eradicació de la pobresa i l’exclusió social, que afecta ja a més del 20% de la població, tot això sense reduir el nostre compromís amb el desenvolupament dels països més pobres. En cas que s’aposti per reduir el dèficit públic, caldrà fer-ho retallant l’excessiva despesa militar, lluitant més decididament contra el frau fiscal i exigint una major contribució fiscal de les rendes més altes i dels grans capitals.

5.  Considerem del tot necessària una política més exigent per a la protecció dels drets humans en tots els àmbits on són vulnerats (tràfic de persones, discriminacions i explotació laboral dels immigrats, violència de gènere, maltractaments policials i penitenciaris, dificultats d’accés a un habitatge, etc). Cal també, en aquest moments de crisi, evitar el creixement de brots racistes i xenòfobs, l’ús partidista del fet migratori i les polítiques que comportin un tractament utilitarista dels immigrants o basat exclusivament ens els interessos d’un país. Reclamem una política d’immigració que tingui com a veritable prioritat el respecte dels drets humans de tothom i la promoció de la convivència, la integració i la cohesió social.

6. Un cop més, volem subratllar la necessitat que de desenvolupar una aposta ferma en favor de la cultura de la pau. Això exigeix iniciar el camí del desarmament, amb la reducció de la despesa i els efectius militars, la limitació de la fabricació i les exportacions d’armes i aturar projectes que poden promoure la cursa d’armaments, com ara l’anunciada instal·lació d’un escut antimíssils a Rota (Cadis), que poden promoure la cursa d’armaments. També és necessari una major implicació espanyola en la resolució de conflictes armats i revisar les intervencions militars a l’exterior (Afganistan i Líbia), generadores de conflictes sovint superiors als que es pretén resoldre. Cal també apostar decididament per l’educació per la pau, establint-la com una matèria transversal en el sistema educatiu.

7. Finalment, fem una crida als nous poders que sorgeixin de les urnes a afrontar decididament una qüestió encara pendent: l’establiment d’unes relacions polítiques i econòmiques més justes i equitatives entre les diferents nacions que integren l’estat espanyol, en el ple respecte i protecció activa de les seves llengües i cultures, i sota el principi irrenunciable del dret a la lliure determinació dels pobles. L’abandonament de la violència terrorista per part ETA obre un nou escenari que afavoreix la resolució d’aquestes qüestions.

Comissions i associacions Justícia i Pau a Catalunya

Barcelona, 15 de novembre de 2011

Això és Madrid (2)

A l’atenció del Director/a
Benvolguda/ volgut,
el diari El Punt d’Avui torna a fer-se ressò del deambular massiu de joves pel nostre país, tot fent temps per anar al sarau que els organitzat els bisbes espanyols a Madrid. L’opinió que recull el diari l’he trobat particularment interessant. Per què? Doncs perquè, simplement, transmet un missatge de normalitat, però, alhora, de preocupació fonamentada. Milers de joves s’han desplaçat pel nostre país sense fer cap mena de desgavell. En puc donar testimoni, dilluns dia 15 vaig tenir l’oportunitat de comprovar-ho a Poblet. Prop d’un miler de joves francesos, alemanys i australians van assistir “estoicament” a una cerimònia, llarga, de professió solemne d’un nou frare: l’Edwin. Van ser dues hores plenes de lectures, de símbols i de llargs silencis, com escau a la tradició cistercenca; van estar permanentment “connectats” al que s’hi feia. Vaig sortir-ne reconfortat i, alhora, preocupat, però.
Em preocupa trobar l’explicació del perquè, a casa nostra, la jerarquia eclesiàstica està tan i tan lluny de la realitat, perquè dóna missatges tan desconcertants, perquè ignora la realitat de molts joves i de moltes famílies. Per què tenen la mania de dir què està bé i que no. El resultat d’aquest comportament ja l’estan recollint des fa temps: el jovent de casa nostra cada cop se sent més i més lluny del discurs oficial. Més enllà de l’eufòria momentània que puguin experimentar els bisbes tot veient com omplen fins la bandera els diversos actes, farien bé d’interrogar-se sobres els perquès de la desafecció dels joves de casa nostra. Farien bé i, sobretot, caldria, vet-ho aquí.

La joventut i el missatge catòlic

16/08/11 02:00     –
Algunes de les principals ciutats del nostre país, com Barcelona, Girona i Tarragona, han acollit durant aquests últims dies desenes de milers de joves de tot el món de religió catòlica que viatgen cap a la Jornada Mundial de la Joventut, que se celebra aquesta setmana a Madrid. Han estat uns dies en què els carrers s’han omplert del garbuix plurilingüe i multicultural de joves i familiars que han participat en els diversos actes organitzats per a ells i s’han passejat pels carrers demostrant un comportament cívic disciplinat i exemplar.
Aquesta eclosió de catolicisme desacomplexat contrasta, com tothom sap, amb la realitat catalana. Segons les enquestes, menys de la meitat dels ciutadans d’aquest país es consideren catòlics, una circumstància que, també cal dir-ho, no és tant fruit d’un rebuig explícit de tipus religiós o ideològic com d’una progressiva i natural desconnexió per part de bona part de la població, especialment els joves, respecte d’una confessió que fa temps que ha perdut la capacitat –en alguns sectors, fins i tot la voluntat– d’adaptació als nous temps en matèries especialment relacionades amb la moral, la ciència i les relacions socials. Els catalans d’avui dia, però, no són tampoc majoritàriament bel·ligerants contra una institució que compta amb tradició secular a casa nostra, i l’Església catòlica a Catalunya és respectada en definitiva com una opció més d’espiritualitat. Els joves catòlics d’arreu del món que han passat per Catalunya han pogut conviure durant uns dies amb una societat plural i tolerant que després d’algunes experiències històriques dissortadament traumàtiques ha entès que la convivència es basa en el respecte i el diàleg.

Jornades Mundials de la Joventut

Només obrint el bloc “dels peus” hom pot sospitar que al darrera hi ha algú de la corda dels de “missa”. No és ara el moment de detallar-ho o d’argumentar-ho, però.

En Joaquim Arenas, pedagog, i principal impulsor del model d’immersió lingüística de l’escola catalana, tot just ahir em feia arribar aquesta breu nota. Breu però interessant. Deixant de banda la immoralitat que suposa, en l’actual situació de crisi econòmica, el que costarà aquesta festeta dels bisbes espanyols, el cert és que l’esglèsia catalana faria bé de marcar-hi distàncies. Seria més “creïble” als ulls dels creients. Altrament, tindran menys arguments encara per defensar allò de “l’esglèsia dels pobres”, no? M’agradaria saber què en pensen d’aquesta festa les “Monges” que Laia de Ahumada descriu, de manera magistral, a Fragmenta Editorial.

Jornades Mundials de la Joventut

No voldríem pas aigualir la festa, però hi ha un aspecte que m’inquieta, els joves cristians de les nostres parròquies i de les nostres diòcesis en qualitat cívica de què hi van a les Jornades de Madrid ?

Hi van  de “ caballeros  españoles i cristianos que por la causa del bien lucharan “ com deia l’antic himne de l’ACE  ? Quin tracte rebran a Madrid en qualitat de membres d’una comunitat nacional tan concreta com la nostra ?

Algú pot pensar que el sentit cristià fa de denominador comú. Tant de bo. De moment el llibre dedicat als futurs concurrents a Madrid només ha sortit en castellà  ” Carta a los Jóvenes “ i l’ha escrit un bisbe d’aquí.  Comencem bé . . . .

Joaquim Arenas  i Sampera

Pedagog