Category Archives: entrevistes

Quan no es vol veure la realitat

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
si ho recordeu, deu fer unes tres setmanes, en una entrada titulada “Les coses pel seu nom, encara que no agradin” us proposava la lectura d’un article del Sr. Bernat Ferrer publicat a “El Món”, diari digital, el passat vint de gener. Entre d’altres, parlava d’una realitat trista: a Catalunya hi conviuen TRES xarxes escolars-educatives. Ningú (de l’administració educativa) ho vol veure, ningú ho admetrà. Fins i tot potser s’enfadaran amb nosaltres per estar-ne convençuts i per tenir-ne evidències. Aneu “al tanto” que no rebeu!

Continue reading

Que l’arbre no ens tapi el bosc, sobretot

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
ja fa uns quants dies que torna a remenar la cua una qüestió polèmica: la del “gènere” de la llengua. Ho devíeu sentir allò de l’Alcaldessa de BCN del “Donanatge”, no?, per analogia  d'”Homenatge”. A mi, francament, tot plegat me’n fa mitja. És el que diu la Professora Carme Junyent: hem confós els gèneres de la llengua amb el sexe, els hem fet un mal servei quan els hem posat “etiquetes”: masculí i femení. Ella no és cansa de dir que els generes de les llengües no “MARQUEN” el sexe, altrament hauríem de dir “el girafo”, “el serp”, “el pantera” etc.

Fa dies que estem empantanegats amb aquestes històries i deixem el que realment és important de costat, ni ens ho mirem: la salut i el futur de la nostre llengua, el català. Sóc del parer que ens hauria de preocupar molt més el grau de certesa d’aquestes afirmacions que fa la Sra. Junyent:

  • Poso en dubte que el català sigui la llengua vehicular a l’escola de manera generalitzada. Fa pocs dies vaig anar a un institut i parlant amb una professora em va explicar que tothom menys ella (que és la de català) fa les classes en castellà.
  • Arreu del país es constata que el pas a l’institut és una mena de forat negre. A l’institut s’hi perden tots els esforços de primària. Per tant, no es consolida i l’estudiant es troba en una dinàmica de llengües molt diferent a la de primària i de seguida s’adapta que la llengua dominant és el castellà. Això en la gran majoria de centres.

És perdre el temps, també diu Junyent, dedicar esforços i debats a la qüestió de quina ha de ser la llengua oficial de la república catalana. L’oficialitat, a les llengües dominants, no els cal i, a les llengües subordinades, no els serveix de res. Per tant, perdre temps i energies en un debat sobre quines llengües han de ser oficials és una manera de marejar la perdiu que no ens porta a trobar solucions. És més greu quan diguin que el català i castellà han de ser oficials perquè això ens porta directes a l’extinció. Les llengües grans sempre s’acaben menjant les petites.

El que ens hauria de preocupar és precisament el contrari: Com ho podem fer aconseguir que la llengua catalana deixi d’estar “marcada” com a llengua de l’escola. Quan una llengua necessita la “Crossa de l’oficialitat” malament rai. Ep, no estic dient que les classes s’hagin de deixar de fer en català. Però us ben asseguro que, sobretot en els instituts, no tinc tant clar que ens hagi beneficiat l’etiqueta de “Llengua oficial”; molt adolescents han vinculat el català, només, a llengua acadèmica i no pas a llengua d’ús: el català és un requisit per progressar acadèmicament.

Hauríem de saber aprofitar dues oportunitats que tenim al davant: La primera és que més d’un 12% dels alumnes no té el català ni el castellà com a llengua materna; i la segona, que el català, per ara i tant, encara suposa un valor afegir des del punt de vista social. Que ho preguntin a les cues d’adults que s’inscriuen als cursos dels CNL.

Cal començar per respectar, més i millor, les llengües dels alumnes. No s’hi val només a posar a l’entrada del centre la paraula “Hola” escrita en dues-centes llengües. És molt més. Quan és parla de notícies, per exemple, es parla de notícies dels països d’origen de les famílies d’aquests alumnes? I quan es parla de desastres ecològics? I quan es parla de rius o de relleu? I quan es parla de música i de literatura? És a dir, els seus països, la seva realitat és present en els centres? En un món globalitzat i interconnectat tenim alguna excusa de pes per no fer-ho? Si volem que aquest 12% d’alumnes desenvolupin una actitud favorable a aprendre i, sobretot, a USAR el català, si ho volem, hem de començar per “respectar” les llengües d’origen dels alumnes. Per què tres alumnes àrabs no poden parlar en la seva llengua a l’hora de planificar un text que han d’escriure col·lectivament?

Per favor, que l’anècdota no ens privi de veure el que és important: la vitalitat i l’ús de la llengua. No perdem el temps en rucades.

Com ho veieu? En el vostre centre se’n parla de tot plegat? Ho teniu clar com a col·lectiu?

Caldria dedicar temps a entendre- ho tot plegat si de veritat volem treballar per la supervivència de la nostra llengua.

Us voldria animar a posar-vos-hi, si és que encara no ho heu fet. I, també, que abans de fer-ho us llegíssiu l’entrevista que en Gerard Sesé va fer a la professora Junyent i que es va publicar a “directe.cat”

Gràcies per endavant.

directe.cat

http://www.directe.cat/entrevista/484241/la-cooficialitat-del-castella-a-la-republica-catalana-suposaria-l-extincio-del-catala

Gerard Sesé 11.3.2016.

La cooficialitat del castellà a la República Catalana suposaria l’extinció del català
Maria Carme Junyent Lingüista i professora a la UB, editora i directora del Grup d’estudi de llengües amenaçades.

http://smxi.cat/

http://smxi.cat/

Quedo amb Maria Carme Junyent al seu despatx a la Universitat de Barcelona. Porta tota la vida dedicant-se a l’estudi de les llengües. És professora a la UB i va crear el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la qual amb to reivindicatiu, m’ha volgut deixar clar que no rep cap subvenció pública. Afirma estar cansada i que ja no persegueix a les institucions per buscar finançament. Ara mateix manté un litigi amb forces polítiques com la CUP o Barcelona en Comú sobre l’ús de la llengua. Defensa que les llengües són independents i que no s’han d’intentar canviar a la força. Afirma que polítics li han donat la raó però que la pressió els fa obrir els seus discursos amb un ‘ciutadans i ciutadanes, catalans i catalanes…’ Tot i així, afirma que és una moda que acabarà passant.

vis

Ets experta en llengües amenaçades…
En llengües africanes. M’he dedicat als processos de substitució lingüístics i a la història de les llengües. Vam crear la GELA per fer possible que si algú de la universitat es volgués dedicar aquest tipus de llengües, que no tenen tradició en el nostre àmbit acadèmic, s’hi pogués dedicar.

El català no és d’Àfrica, però… està amenaçat?
Jo crec que sí. No està en fase irreversible però, de totes maneres, en mostra símptomes i sembla que no hi ha res que ho contraresti. Un exemple és l’ús que en fa la gent jove, que és molt poc…

O el parlen malament… com el catanyol?
Jo no entro a valorar la qualitat de la llengua. Jo em dedico a la lingüística històrica i, aleshores, el que veig és que en situacions de bilingüisme sí que s’arriba a aquest procés de dialectalització. També és cert, però, que en situacions de multilingüisme les coses tornen a lloc i es diferencien. Ara, com que a Catalunya tenim més d’un 12% de la població que parla altres llengües que no són ni el català ni el castellà, vol dir que estem en un sistema multilingüista i, per tant, tenim un nou context que ens permet canviar la dinàmica de les llengües a Catalunya i frenar el procés de substitució del català. Necessitem que la llengua normalitzi l’ús.

Això només es pot fer des de les institucions?
(Riu) Amb les institucions jo ja he perdut…

La fe?
Sí. Si mirem les seves xifres, el que es constata és que des de que va començar la política lingüística en aquest país no hem fet cap pas endavant pel que fa a la transmissió o l’ús. Aguantem, però no es veu una millora evident.

Que la llengua catalana sigui la vehicular a les escoles no n’ha millorat la situació? Companys meus de classe parlaven castellà a casa i encara sort que a l’escola usaven el català… No ha acabat de funcionar?
El primer que poso en dubte és que el català sigui la llengua vehicular a l’escola de manera generalitzada. Fa pocs dies vaig anar a un institut i parlant amb una professora em va explicar que tothom menys ella (que és la de català) fa les classes en castellà.

És cert! Jo recordo que del pas de sisè de primària a l’ESO em va sorprendre molt que hi havia molts professors que feien la classe en castellà… però només és obligatori és a primària i no secundaria, oi?
Sí, però el que es constata arreu és que el pas a l’institut és una mena de forat negre. A l’institut s’hi perden tots els esforços de primària. Per tant, no es consolida i l’estudiant es troba en una dinàmica de llengües molt diferent a la de primària i de seguida s’adapta que la llengua dominant és el castellà. Això en la gran majoria de centres.

T’ho corroboro. Jo sóc de Cerdanyola del Vallès, àrea metropolitana dura, i a l’institut em deien pagès per parlar català al pati. Cosa que no passava a l’escola. I què podem fer?
S’haurien de replantejar la situació perquè seguir fent el mateix ja es veu que no funciona.

Més diaris en català? Cinemes? Canals de TV?
Hi ha una qüestió fonamental: les llengües sobreviuen si s’usen i es transmeten. Les altres coses poden ser estímuls importants però no és allò bàsic. Quan diuen que durant el franquisme la llengua patia… val a dir que la gent seguia parlant català. La llengua està més amenaçada ara que en aquells temps. La llengua s’usava i es transmetia i ara no passa amb la mateixa proporció.

Ostres! Però no ho entenc ! Com podem estar pitjor que durant el franquisme? Un català s’emparella amb un estranger i deixa de parlar català als seus fills?
Ha influït molt la manca de consciència que es tracta d’una llengua amb problemes. És cert, i és molt important, que el català és una de les poques llengües subordinades del món que la gent l’aprèn per conviure i no tant per trobar feina o viure. Aprendre’l significa tenir unes relacions molt diferents amb els autòctons. I això és un avantatge que hem d’aprofitar perquè no passa a les llengües del món. La gent aprèn llengües per què li són útils i no per parlar amb els seus veïns.

Allò que diuen molts nouvinguts que diuen que en el moment que van aprendre català se’ls van obrir les portes a molts catalans…
És que és això! Funciona el principi que si parles català ets català perquè és una llengua triada, ja que, diguin el que diguin, no és una llengua imposada. Però hi ha molts sectors que no transmeten la llengua. Parelles mixtes que no transmeten el català, com deies, és un exemple que passa. Això hauria de ser una de les coses que s’haurien de plantejar i que la gent hauria de tenir molt clar: què estan fent quan no transmeten la llengua als fills…

Si des de la tribuna de les Corts Valencianes hi ha qui diu que el valencià és “aldeano”…
Però al País Valencià la gent s’hi fixa molt perquè ha tingut un govern en contra del català però el cert és que no ha baixat tant la transmissió ni l’ús. A les ciutats d’Alacant i València és diferent però, si tu vas pels pobles, la gent segueix funcionant en català.

Pots tenia raó, doncs… era “aldeano”!
(riu) A veure! Ella (La diputada valenciana de Ciudadanos Carolina Punset, no crec que s’hagi d’obviar) diu “aldeano” però Gandia o Alcoi no són poblets. En el seu cas es tracte d’un judici, n’hi estem molt habituats, que es donen en totes les llengües amenaçades: la gent deixa de parlar la seva llengua perquè se’ls diu que és una llengua primitiva, que no et dóna accés a la modernitat, que no et servirà per una feina, que fa de poble… tot això només són prejudicis. La pressió directe sobre els parlants pot fer que deixin de parlar-la. Pel que fa a l’ús del català, el País Valencià no em sembla tant preocupant com aquí (el Principat) perquè allà funcionen d’una altra manera.

Necessitem una discriminació positiva però he llegit que tu dius que cap llengua no s’ha d’imposar i, fins i tot, has arribat a afirmar que el català no hauria de ser llengua oficial al nou estat català…
A veure… l’oficialitat, a les llengües dominants, no els cal i, a les llengües subordinades, no els serveix de res. Per tant, perdre temps i energies en un debat sobre quines llengües han de ser oficials és una manera de marejar la perdiu que no ens porta a trobar solucions. És més greu quan diguin que el català i castellà han de ser oficials perquè això ens porta directes a l’extinció.

La que és més forta es menja la petita…
Sí, sempre acaba passant això. Hi ha tants casos al món que ja no cal ni plantejar-s’ho. Si ara declarem el català oficial, ens servirà d’alguna cosa?

És quelcom simbòlic! Un fet nacional!
El que hem de trobar són fórmules perquè tota la societat pugui funcionar en català o, com a mínim, que els que tenen el català com a primera llengua, que és la que s’ha generat aquí i en tenim la responsabilitat, la segueixin fent servir i ensenyant.

Però a veure… si estem parlant que el català està en perill d’extinció, què millor que tenir un estat on sigui oficial per a poder-lo protegir, no? Hem de ser un estat “alingüístic”?
Si el català fos realment cosa de tots no caldria fer-lo oficial.

No és de tots?
Clar que no. Ves a l’hospital a veure si aconsegueixes que t’atenguin en català, o a l’institut que et facin totes les classes en català, a qualsevol botiga… Si aconseguíssim que tothom que volgués pogués viure en català ja tindríem molt de guanyat. I això és el que no ha fet la política lingüística.

Estudies les evolucions de les llengües i la seva història… potser és el destí del català… morir?
Morir no és el destí de cap llengua. El destí de totes les llengües és canviar. Quan en mor una, no hi ha cap argument lingüístic que ho justifiqui. L’únic que hi ha són les pressions que s’exerceixen sobre la comunitat que la parla perquè l’abandonin i en transmetin una altra als seus fills. No hi ha destí a les llengües.

El castellà a Catalunya està amenaçat?
(riu i pensa) Difícilment. En tot cas no presenta cap símptoma dels símptomes que presenten les llengües amenaçades.

Canviem de tema. Ahir va ser el dia de la dona treballadora i aquesta pregunta em va perfecte: usar el gènere masculí plural on les dones hi són incloses és propi d’una societat patriarcal i masclista?
T’he d’explicar una qüestió prèvia, que s’ha d’entendre bé, per parlar després dels gèneres.

Som-hi…
Al món es parlen moltes llengües i no es pot dir que cap sigui millor que cap altra. Totes són iguals. Totes són eficaces a la seva manera. Si les llengües es poguessin manipular, aquesta igualtat no existiria. Si hi ha desigualtat entre els humans no és per la naturalesa humana sinó per altres aspectes externs…

Socials…?
Dels tipus que siguin. En el cas de les llengües totes són iguals i no es pot controlar. Si s’intenta controlar s’està atemptant sobre el principi d’igualtat de totes les llengües. Seria com intentar canviar el transcurs d’un riu. És un disbarat i es pot afirmar amb aquesta rotunditat perquè les llengües funcionen al marge de la voluntat dels parlants.

Tot i que els parlants han construït les llengües a través del pas del temps…!
(s’exalta) No! Aquesta és la qüestió! És molt diferent la gramàtica i el lèxic. La gramàtica està subjecte a les seves pròpies regles de manera que si toques un punt en modifiques un altre. Això ho veiem quan apareixen noves llengües.

L’spanglish…?
Per exemple… Quan una llengua d’aquestes passa a ser la primera llengua d’algú, o sigui la seva llengua materna, es produeixen un a sèrie de processos que fan que aquella llengua sigui com les altres. I això no ho dicta cap acadèmia! Als nanos que fan aquesta transformació ningú no els diu si la seva llengua té gènere, si ha de tenir nombre o si és a l’inrevés, per dir alguna cosa.

Em costa d’entendre… per exemple: què ens diferencia als catalans dels espanyols? La raça no, ni la religió… és la cultura i, per tant, la llengua com la seva màxima expressió. Li donem al català unes connotacions nacionals, simbòliques, d’ADN cultural… Els catalans no som com som perquè parlem català i la nostra llengua és així pel tarannà del nostre poble…?

No. A nosaltres ens ha tocat el català a ells l’espanyol.

I punt?
Sí, són llengües diferents ja està…

Deixa’m ser advocat del diable: els alemanys que són forts i alts parlen l’alemany que és una llengua rude i que sona dura… com un filaberquí saltimbanqui que parli italià…

Això són prejudicis lingüístics! L’alemany no és una llengua rude. Tot això són tòpics!

Vaja…
Per exemple, com a lingüista em dol molt que la CUP i tota aquesta colla no entenguin que les llengües són independents.

Ja m’has fet l’aclariment inicial… Sembla que anem ja cap el tema del gènere…

La qüestió de les dones: hi ha un 15% de llengües al món que tenen el gènere com el fem anar nosaltres. I potser tiro llarg…

Ah sí? Sí que tenim una manera peculiar de parlar…

Per exemple, les llengües bantu tenen un sistema de classes nominals, que en podrien anomenar gènere, i en tenen fins a 23.

De gèneres?
Sí. I això implica les concordances, eh!

Però el gènere masculí és per referir-se als homes i femení a les dones?
No! És aquí la qüestió. Però en aquest cas homes i dones pertanyen a la mateixa classe nominal. Concorden de la mateixa manera. Hi ha llengües que un tipus de dones pertanyen a un grup i un altre tipus de dones a un altre grup (i per tant reben un tractament lingüístic, com de gènere, diferent). ‘Cada terra fa sa guerra’. Aleshores, si és que s’entén això, que és la part fonamental, ja hem avançat. I són aquestes la mena de coses que no ho podem controlar. Per això totes les llengües són iguals.

Fins aquí està clar…
Aleshores, hi ha un grup de llengües que són de l’indoeuropeu que classifiquen els substantius en dues o tres classes nominals, que són els gèneres. És una categoria força arbitrària. Hi ha llengües que són els humans en una banda i els no humans en una altra. En altres hi pot haver els abstractes i la resta. Els principis de classificació són molt diferents.

I què passa amb la nostra?
Doncs que hi va haver un senyor, que aquest sí que era masclista i que ha trobat la contrapartida en aquestes propostes absurdes de l’esquerra progre (i que, per cert, només es fan en català i en castellà, hi ha altres llengües romàniques amb la mateixa estructura del gènere i no fan desdoblaments) que va posar de nom a un gènere el masculí i a l’altre el femení. Aquest senyor masclista era Protàgores. I a partir d’aquí, tota la tradició de les llengües indoeuropees es dediquen a posar l’etiqueta de masculí i femení. Hi ha llengües que tenen un gènere per les coses grans i l’altre per les petites. Les grans són el masculí i les petites el femení. No té res a veure amb el sexe. Aquesta etiqueta de Protàgores s’ha anat perpetuant i ens la creiem. I és en el segle XX quan es diu: ‘oh, és que el masculí no inclou les dones’.

Però si Protàgores era masclista i va fer aquesta classificació de masculí i femení, estem donant la raó a al CUP, no?
No, no! Perquè la cosa ja estava feta! Ell només va posar l’etiqueta…

Però llavors…
Escolta! Mira: jo tinc una prestatgeria amb llibres. Al primer pis hi poso una etiqueta on hi diu diccionaris, a la segona hi poso manuals i a la tercera hi poso monografies. Després va i tu et trobes un diccionari a la tercera. Qui s’ha equivocat?

(silenci… dubto uns segons) Qui ha posat l’etiqueta…?
Exacte. Després resulta que les coses no eren així.

Però hem mantingut aquestes etiquetes i ara, al veure que estaven mal posades, les volem canviar…
El problema és que no hem vist que estaven mal posades. És que ens les hem cregut. Hem pensat que el masculí era pels homes i el femení per les dones. Anem al cas dels animals…

Els… animals?
Sí, sovint el nom no marcat és el femení és el femení: la girafa, la pantera, la zebra, l’orca…

El dofí no…!
No. Jo em fixo amb els que acaben en a àtona que són els candidats a ser femenins. Venien del grec, passen pel llatí i ens arriben així. Nosaltres hem seguit tenint contacte amb altres llengües quan aquest canvi ja s’havia produït. Com per exemple amb llengües africanes: d’Uganda ens ve l’impala, que resulta que és masculí. D’Austràlia ens ve el coala, que resulta que és masculí. Del Tibet ens ve el panda, masculí… Per què la zebra, la pantera, la girafa són femenins i el coala o el panda no? Doncs perquè han entrat en moments diferents a la nostra llengua. No hi té res a veure amb el seu sexe.

Començo a entendre-ho…
Jo puc dir ‘la meva parella’ i parlar d’un home. Hi ha arbitrarietat en el gènere. La qüestió és que com menys arbitrari el fem, més discriminem. Sobretot pel que fa els de la CUP: ara tenim  el grup de LGTB. Què en fem de tota aquesta colla?

Un tercer gènere!
No existeix…! Si tu en fas un per homes i un per dones, si ho vols deixar tot tan clarificat, pot haver-hi gent que se’n quedi fora. Però si el gènere és més ambigu hi cap més gent.

Però un home que se sent molt home pot ser gai perfectament sense necessitat d’haver de sentir-se d’un tercer gènere…
Era un exemple un xic extremat per demostrar-te que com més ambigua sigui una categoria és més arbitrària i, per tant, hi cap tothom. Si la categoria no és arbitrària, com el que volen fer els de la CUP, n’exclouen molta gent.

I no podem inventar-nos un tercer gènere que inclogui els dos? Tots, totes i ‘totus’… per exemple…
La llengua no la fem nosaltres i aquesta és la gran sort que tenim perquè sinó… quins disbarats que faríem! El sistema és tan eficaç i funciona de manera tant intel·ligent… i, a més, es va adaptant!

Els de la CUP són feministes i parlen en femení….
Els de la CUP molt parlar en femení i…, a l’hora de la veritat, què passa? Que són el partit que tenen més homes en els càrrecs electes! El percentatge d’homes és molt més alt que en altres partits, fins i tot el PP! Bé… doncs si ells canvien i tothom canvia, la llengua ja s’adaptarà. Però nosaltres no podem dir per on ha d’anar la llengua.

Tornant a l’exemple de les etiquetes mal posades… si la nostra societat s’ha acostumat a usar aquestes etiquetes mal posades… això no ho podem corregir?
El què?

Que atribuïm gènere masculí al sexe de l’home i el femení a les dones… això no es pot canviar?
Jo no ho atribueixo…

Però la gent sí! Quan diem ‘tots’ són homes!
Això és un una atribució induïda! A lingüística històrica explico que això és un canvi que no surt espontàniament sinó induït. No és un canvi que hagi sortit de la gent i per això es diuen tants disbarats.

Sembla que t’hagis erigit tu sola en una croada contra el desdoblament masculí i femení…
Doncs jo no crec que estigui gens sola… Crec que qui defensa aquesta aberració són realment una minoria i es pot veure en tots els casos…

I pot ser que hi hagi lingüistes homes que no ho diguin perquè se’ls acusarà de masclisme?
Pot ser… però ja és el seu problema… també hi ha polítics que no s’atreveixen a dir-ho.

Ah si? Que estan d’acord amb això i després diuen ‘ciutadans i ciutadanes’?
Oh i tant! Quan jo parlo amb ells em diuen ‘tens raó’ però… la pressió…

Qui són?

(riu) No t’ho diré… Un em va dir: “cada cop que ho faci fes-me un clatellot!”
(riem, em deixa entreveure qui és però no ho desvetllarem)

Tu entens que el feminisme usi la llengua per reivindicar-se? En el fons és això…
Jo sóc feminista.

Els de la CUP segur que no s’ho pensen…
Doncs ho sóc perquè no puc ser una altra cosa. El meu pare no volia que estudiés perquè jo era una dona. Me’n vaig sortir gràcies a la meva mare que no va pensar en mi com a dona sinó com a persona. Això ho he viscut. I et podria explicar cinquanta mil històries però no en tinc ganes…

I si la nostra cultura en comptes d’haver estat patriarcal fos matriarcal el femení plural seria el que inclouria als homes?
Ja hi ha llengües on el plural femení inclou als homes. Però són tant masclistes com aquí. El masclisme és universal. No conec una societat que no ho sigui masclista…

La basca…
Una cosa es ser un matriarcat i l’altre és no ser masclista. Aquest és un fenomen universal i les llengües resolen aquesta qüestió de moltes maneres.

Com podem estar tan equivocats?
Els de la CUP ja em venen amb l’argumentari fet i es basen en coses que jo no he dit. Em diuen que la llengua no és neutre. Jo no ho dic pas això! Em diuen que la llengua és una construcció de la realitat. Oh, si fos tan fàcil: canviem els possessius i fem la revolució de seguida. Diuen que si canviem la gramàtica el món canviarà… doncs carreguem-nos el sistema de possessius, que és molt més fàcil que el gènere, i tenim la revolució feta…

La col·lectivització definitiva! No hi hauria propietat privada!
Aquí està… però mira aquí ningú no s’hi ha posat…

És curiós que un partit llibertari vulgui imposar una manera de parlar…
Això s’ho haurien de plantejar molt seriosament… És un argument que no faig servir perquè em sembla demagògic però… Hitler, Mussolini, Stalin… tota aquesta gent ha intentat manipular la llengua. Si llegeixes clàssics com el 1984 de George Orwell… s’intenta manipular la llengua. Que això surti de la CUP… no ho entenc. Fixa’t en la Revolució Francesa o Russa… Van canviar la llengua?

No en sé prou però suposo que no.
No la van canviar.

Es pot canviar una societat independentment de la llengua, evidentment, però es pot canviar una societat a través de la llengua… no?
Si algú m’explica un sol cas on una societat hagi canviat a través de canviar la llengua potser els començaré a fer cas…

Has citat Hitler… canviant la llengua va canviar la societat…
I ara…?

Ja no existeix el seu règim…
Doncs ja està! Normalment és al revés. La llengua, si la deixen fer, evoluciona i ho fa bé.

Jo estic entenent tot el que em dius… però posant exemples concrets em torna a trontollar tot: hi ha paraules que en femení són despectives: un homenot i una donota, un minyó i una minyona… això no es propi d’una llengua masclista?
La llengua té una sèrie de recursos i els aprofita molt bé: el gènere els hi ha donat per creure que és per referir-se a les dones, la gran tragèdia és que en diguem femení. Llegeix ‘Els Núvols’ d’Aristofanes i allà ja se’n foten del Protàgores. Hi havia coses que no quadraven i volien canviar els noms de gènere humorísticament. Recordo, per exemple, que “la força” no podia ser femenina perquè era dels homes i ho canviaven per “el forç”. Imagina’t si ve de lluny això!

I l’ús del femení com a despectiu…?
El gènere serveix per a moltes coses… tu tens el llum elèctric però hi ha la llum del sol. Tens molta son però has tingut un bon son. És una qüestió de matís i això ho fa el gènere. Es poden fer objectes: un instrument nou és la barítona, del tenor en fan la tenora, del bandoler en fan la bandolera (que no és una dona sinó una bossa) del torero en fan la torera (una jaqueta) i molts exemples. La lingüística feminista americana ja va alertar sobre crear femenins a partir de masculins perquè diu que és una arma de doble tall. I el cas clàssic és ‘home públic’ i ‘dona pública’. Quan tu crees un femení estàs creant un despectiu o un terme que va contra les dones.

I això per què?
Perquè la llengua funciona així. I per què ho alimentem? Què és el que fan aquestes propostes…

Com la Colau que va canviar la paraula homenatge per un donatge…
Això és molt fort i pitjor quan ho fan oficialment.

I Podemos vol canviar el nom del Congreso de los Diputados per Congreso a seques…
Un congreso, com els que organitzem aquí o a qualsevol lloc…

Doncs anem encaminats cap aquí…
Això és el que tu creus. Aquesta moda passarà.

Serà un bluf?
Sí. Digues-li a un bon escriptor que escrigui d’aquesta manera. Segur que no ho fa. En David Fernández de la CUP, que també és un bon escriptor, a vegades escriu en femení però he llegit coses d’ell, com el ‘Cop de Cup’ i és un llibre escrit impecablement i usant el masculí.

O usar el femení pels bons i masculins pels dolents…
Això és molt perillós!

És discriminació positiva…?
No, aquí els traeix l’inconscient. Aquí vaig fer un tuit que va córrer molt perquè el dia que hi va haver l’assemblea de l’empat, l’Anna Gabriel va parlar dels que estaven a favor de Mas  en masculí i dels que estaven en contra en femení. Ja hi havia una categorització. Parlava dels col·laboradors i simpatitzants i les militants. I està gravat. Jo crec que això no ho fan conscientment.

Ara que parles del twitter… un amic de la CUP m’ha dit que et pregunti qui porta el perfil de GELA…
Ara no sé… aquest perfil el portem diferent gent… i  som seguidors de la CUP.
(silenci mentre somriu)
A mi em sentencien per aquestes coses però perquè no hi veuen més enllà del nas. Ells donen molt valor a una cosa que no té aquest valor. I que a sobre serveix per a ridiculitzar les dones perquè el que en traiem de tot plegat és que se’n fotin de nosaltres.

Com t’escric a la ressenya de l’entrevista? Professor o professora?
M’és igual.

Qualsevol de les dues maneres no implica el teu sexe, clar…
Si sóc un home o una dona es circumstancial. Importa en altres àmbits de la vida però no en el professional.

Els bons mestres tenen expectatives per a tots els alumnes

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

“La primera condició per ser professor és que t’agradin els alumnes i tinguis el convenciment que tots poden aprendre. Has de tenir aquesta creença. Si no ho creus, val més que no t’hi fiquis” (Neus Sanmartí).

He d’admetre que en determinats aspectes de la vida he estat de molta sort. Treballar dels setze als vint-i-un anys em va ensenyar moltes coses de la vida “de veritat”, de la que respira al marge de la funció pública. Després vaig poder “triar” en lloc per estudiar magisteri. Vaig triar la que, probablement, ha estat la millor escola de mestres que hi ha hagut a Catalunya d’ençà de la guerra civil: la de “Sant Cugat”, després traslladada a la UAB. Després per a la llicenciatura també vaig tenir sort. Fou un privilegi que em seleccionessin dins dels 100 que vam començar l’aventura de la UOC. Es va haver de crear perquè Madrid, de cap manera, no va voler traspassar la UNED a la Generalitat, vet-ho aquí.

Haver pogut ser alumne de persones de la vàlua professional d’en Quim Franch, del Lluís López del Castillo, d’en David Barba, de l’Anna Teberosky, de la Pilar Benejam, del Climent Giné, de la Isabel Gómez, del Jaume Colomer, de la Lluïsa Jover, de l’Àngels Prat… Haver pogut ser alumne seu és de les coses millors que m’han passat a la vida, sempre ho he pensat. No seria on sóc, ni seria com sóc, si no me’ls “hagués trobat” (Si no els hagués buscat, tampoc).

La Neus Sanmartí també s’ha d’incloure en aquesta llista. Són les persones que van refer l’escola del nostre país. Els hem d’estar agraïts. Aquestes persones van endegar els projectes editorials més innovadors que mai hem tingut: Onda, Teide, Casals, Eumo, Barcanova… No seríem on som si no hagués estat per ells. Encara seríem dins les escoles grises de la Llei Villar.

No fa gaire, en Carles Capdevila, Director emèrit del Diari “ara”, va fer una entrevista extensa a la Neus Sanmartí. M’ha agradat molt llegir-la perquè m’ha refermat el convenciment que tinc que l’escola del país només la poden aixecar els seus mestres, no pas els polítics. Uns mestres entusiastes, ben formats, rigorosos, exigents i alhora propers i afectuosos amb els seus alumnes. Allò que diferencia més els sistemes educatius del món són els seus mestres.

En aquesta entrevista, quan li va preguntar quina diferencia van trobar els seus dos néts seus entre les escoles de Catalunya i les dels EU, quan li va preguntar això, va parlar dels mestres, mireu:

“Una de les coses que em va sorprendre és que els néts només feia tres mesos que hi eren i van dir que els agradava molt més l’escola americana que la catalana, i vaig voler investigar què les diferenciava. Viuen a la zona de Boston, que és una zona educativament important, perquè els Estats Units són molt diversos. Es fan innovacions, i van a una escola pública d’allà.
La primera condició per ser professor és que t’agradin els alumnes i tinguis el convenciment que tots poden aprendre. Has de tenir aquesta creença. Si no ho creus, val més que no t’hi fiquis. Són bons motivadors, molt.

Mestres que tota l’estona estan animant, i estimulant. Dolços, i alhora amb la idea que és tan interessant el que diuen i proposen. El que era diferent no eren els continguts ni la idea de treballar per projectes, la diferència eren els mestres i el sistema de seleccionar-los. Allà van per entrevistes del centre que fan al “Council”. En canvi, amb el sistema d’oposicions i llistes saps que han aprovat la carrera però no els has vist en acció”.

Remarca, també, una paradoxa que el Professor Sala Martín va posar de manifest en un dels programes de “l’Economia de colors”: l’escola s’està equivocant molt: fa calcular, memoritzar, processar informació, “pintar sense sortir de la ratlla”, aplicar fórmules, …. Això els robots, les màquines, ho fan molt millor que nosaltres. L’escola hauria de formar els infants i els joves, i permetre’ls experimentar, en allò que, ara per ara, aquests enginys no poden fer: crear, CREAR, IMAGINAR, APRENDRE, FER-SE PREGUNTES, ADAPTAR-SE ALS CANVIS, DESENVOLUPAR EL SENTIT CRÍTIC, TREBALLAR EN GRUP, ARGUMENTAR I CONTRARGUMENTAR…. No hi som aquí, ens falta molt de camí.

rob

Tenim encara molts centres educatius de l’era industrial: alumnes asseguts tot el dia, en fileres, treballant individualment, orientats a la pissarra (PDI), copiant, exercitant. Fent tots la mateixa activitat. Aquesta escola es va crear per respondre a les necessitats de la 2a revolució industrial (fa més de 100 anys). Calia expandir l’ensenyament primari i secundari. Calia una mà d’obra relativament educada per: manipular la maquinària de les plantes industrials, atendre els serveis administratius de les grans empreses i formir les diverses escales de funcionaris públics. Calia que la majoria de gent tingués uns nivells bàsics, unes competències mínimes en llengua i matemàtiques. Era el temps en que l’economia generava feines (i salaris) proporcionals (aproximadament) a l’esforç i coneixements dels diferents nivells educatius. Ara tot això se n’ha anat a norris i, molts, encara no se n’adonen. Aquesta escola no ens serveix

Només els mestres podem fer aquesta escola, aquesta nova escola. Ens toca a nosaltres. No podem negligir aquesta responsabilitat. Hem de donar el tomb a l’escola com ho van fer els meus mestres als anys vuitanta i noranta. És un deure, ras i curt!

Va, ho deixo perquè m’estic “embalant”

A veure si l’entrevista us agrada? M’agradaria pensar que sí, tant com a mi.

Gràcies, un cop més, pel vostre temps.

A disposar!!

http://www.ara.cat/suplements/diumenge/alumnes-aprendre-No-siguis-mestre_0_1518448150.html

Neus Sanmartí: “Si no creus que tots els alumnes poden aprendre, no siguis mestre”

Catedràtica de didàctica de les ciències i doctora en ciències químiques per la UAB
CARLES CAPDEVILA
07/02/2016 00:00

Ets catedràtica emèrita i professora emèrita de didàctica de les ciències. Ets doctora en ciències químiques. I t’has dedicat molt a formar mestres.
I he sigut mestra. He sigut professora de ciències en tres escoles abans d’anar a la universitat. Sóc dels de la primera fornada de la Universitat Autònoma.

Has sigut una bona mestra?
Això ho han de dir els meus alumnes. M’ha agradat molt. Sempre he volgut ser mestra. Abans d’estudiar químiques volia ser mestra. En aquell moment, per ser mestre començaves als 13 anys a estudiar magisteri. Tothom va dir que havia d’estudiar més, i em vaig posar a estudiar químiques, que també m’agrada. Però tenia una cosina que era mestra i volia ser com ella.

Al final ho has anat reconduint. Com t’ho has passat millor a la vida, ensenyant a nens o ensenyant a mestres?
Em costaria de dir-ho. No he deixat mai d’ensenyar a nens. Quan estava a la facultat formant mestres fèiem una didàctica diferent de la d’ara. En comptes de fer classes a la universitat anàvem a una escola. Jo feia de mestra i els meus estudiants, els futurs mestres, estaven amb mi i feien classe amb mi. Discutíem la meva classe i com l’havíem fet. Un dia surt bé i un altre no, i has de discutir per què. I els futurs mestres ho han de tocar. Això de fer classes de com ensenyar ciències amb una pissarra o un powerpoint no m’agrada.

I ara ja no es fa?
Trobo que ara s’ha perdut i és molt complicat. A la universitat, tot s’ha fet molt més complex a nivell burocràtic. Ara és molt difícil que un mestre o professor de secundària pugui ser professor d’universitat. Els que entren a fer classes han de tenir un currículum, haver estat a l’estranger, publicar en revistes, i això només ho fa la gent nova, i sense cobrar o cobrant molt poc. El sistema no afavoreix que mestres molt vàlids passin a ser professors.

Estan ben formats els mestres catalans?
Crecs que les facultats que preparen mestres van enrere i que l’escola va endavant. A un 15% o un 20% de les escoles es fan innovacions, però la formació dels mestres respon a criteris antics, no està en la línia dels que estan innovant a les escoles. Hi ha massa separació.

Per què passa?
Jo que sóc a les dues bandes puc dir que es dóna una bona formació als mestres, però no és la formació que es necessita. Quan un mestre surt de la facultat i arriba a una escola se li demanen coses per les quals no està preparat. El sistema de selecció de professorat no prima gent que tingui experiència, prima més una carrera acadèmica vàlida per fer químiques i no per fer de mestre. I els currículums acadèmics són tancats. Canviar un currículum ha de passar per Madrid, per comissions, que l’aprovin. A més han de ser currículums que serveixin tant per fer de mestre aquí com a Andalusia i a tot arreu, ha de ser molt homologat. Això és molt difícil de canviar. I passa com a les escoles. Canvien les noves. Per què l’Autònoma va ser molt pionera en formació de mestres i molt innovadora en uns certs anys? Perquè va començar de zero, no tenia història, ni rèmores ni res. En un moment en què era possible, als anys de la Transició. Per a una escola que té tota la rèmora i tradició, fer un canvi és molt difícil.

L’escola és conservadora?
Sí. Molt. És l’única professió que els que l‘exerceixen han estat a l’altra banda gairebé 20 anys de la seva vida, com a alumnes. És una professió que tothom pensa que sap fer perquè ja hi ha estat. I pensa que el que a ell li va anar bé és el que avui va bé, i han passat bastants anys. A més a més, li va anar bé a ell, però potser a 20 companys de classe no. Tenim unes rutines interioritzades del que funcionava. Però ara hi ha internet i coses que no hi havia abans.

L’escola actual s’assembla molt a la meva, i en aquests cinquanta anys el món ha canviat molt.
És com la teva i com la de fa 100 anys abans. Quan vas a aquestes visites d’un poblat de l’era industrial i veus l’escola, les taules estan en fila, hi ha la pissarra. Ha canviat el material del que estan fetes les coses, però la distribució és idèntica.
Imagina que ara mateix et faig consellera d’Ensenyament i et dono tots els poders i diners que vulguis. Canviaries molt les escoles?
Sí. Del tot. Primer, l’arquitectura. Les escoles innovadores canvien l’arquitectura, la pintura i la decoració. També l’organització, la distribució de l’alumnat. Això de per edats, per cursos i tan marcats… quan els nanos són tan diversos… El que ha nascut l’1 de gener i el del 31 de desembre van junts, i són coses burocràtiques que no tenen sentit.

I com els organitzaries?
En lloc de nivells, fer grups més amplis, variats: aquí es troben alumnes de primer, segon i tercer; en un altre tema es troben alumnes de la mateixa edat… Una cosa més flexible. Com a la vida, que no et trobes sempre els mateixos a totes hores. Molts nanos es passen 10 anys de la seva vida amb els mateixos companys. N’han de conèixer d’altres i ser capaços de treballar amb companys mes grans, més petits, nois i noies. Això s’ha de practicar, i per ajudar-hi, l’escola ha de trencar els espais.

Que experimentin més. Més activitats i menys transmissió d’apunts.
A mi m’agrada parlar de la diferència entre aprendre informacions i aprendre coneixements. L’escola s’ha dedicat molts anys a transmetre només informacions. Els noms dels ossos, les capitals. Informacions que avui en dia no cal memoritzar perquè tens la memòria externa. Abans tenia sentit, no hi havia internet, ni enciclopèdies a les cases, i si volies anar a algun lloc ho havies de tenir a la memòria. Però ara cap adult fa l’esforç de memoritzar. I, en canvi, als nens els fem memoritzar aquestes coses. És l’objectiu dels exàmens i les proves, i això no té sentit. Però, en canvi, és important ser crític quan trobes una informació, decidir si és vàlid o no i per què. I per fer això necessites coneixement, que és una altra cosa. El coneixement és l’objectiu de l’aprenentatge a l’escola. No s’aprèn llegint a internet. El coneixement l’has de discutir.

Han d’aprendre a aprendre.
Però aprendre a aprendre coses, i aprenent coses potents. A vegades el discurs d’aprendre a aprendre sembla un “Feu el que vulgueu”, i aprens el que ja saps. I l’escola ha de ser un plus. Hi ha persones que tenen la cultura i t’han d’ajudar a entendre-la i fer-te-la teva. L’important és l’experimentació i el test, sí, en sóc molt partidària, però per si sol no.
No ens quedem amb la plastilina, sinó que experimentem amb productes químics.
O fent la plastilina s’han de fer coses que serveixin per explicar moltes coses, per entendre moltes coses del món. És un tipus de coneixement que s’està discutint arreu.

Hem confós innovar a posar pantalles?
La tecnologia és un mitjà. Pots posar-la al servei de sistemes d’aprenentatge tradicionals o innovadors. La tecnologia en si no és innovadora, però la pots fer servir per innovar.

Quina és la missió d’un mestre?
Estirar. No renunciar mai a aconseguir que tots els alumnes aprenguin. Quan es diu que els alumnes de nivell sociocultural tenen pitjors resultats, normalment està relacionat amb el fet que el mestre dóna per descomptat que aquests alumnes no aprendran com d’altres i ja no estiren. Diuen que no val la pena forçar la màquina. El mestre és qui en principi té un coneixement cultural de la societat i ajuda a fer que els aprenents s’apropiïn d’aquest coneixement. No és que ho descobreixin els nanos experimentant, sinó que hi ha d’haver una ajuda, que és parlar, conversar, llegir, experimentar, però el mestre ha d’ajudar que es facin bones preguntes, que posin en dubte el que pensen. El mestre ha de ser exigent amb gràcia.

Exigim poc?
La nostra escola, molt de Catalunya i també d’Espanya, potencia poc els alumnes que poden anar més endavant. El tipus d’ensenyament és per a la mitjania. El grup és un i al final fas classe per als del mig. Els de baix no poden aprendre i els d’excel·lència van sols, i no es fa un treball específic per a ells.

¿I creus que es poden educar alumnes excel·lents en aquest grup o se’ls ha d’apartar?
Ha de ser dins del grup. Ells es beneficien dels altres. Una cosa molt clara d’un alumne excel·lent és que sap explicar als altres el que ell ha entès. Com demostres que saps una cosa? Explicant-la. Això és bo per al grup perquè si no tens algú excel·lent que ho faci no tens ningú que estiri. Que tinguin un mirall de cap on podríem arribar. També cal donar incentius i ajudar els que puguin arribar. Perquè normalment, amb la mitjania que es fa, ells no treballen gaire i ja se’n surten, no estiren. Per això dic que cal estirar per dalt i per baix.

S’ensenyen bé, les ciències?
En general, no. Són ciències d’informació. Noms, noms, noms, dades, noms, i són de llibre. Unes ciències que no s’experimentin no són ciències, són llenguatge. A la vida el que has de fer és argumentar i criticar, i això han d’aprendre.

Qualsevol alumne pot aprendre matemàtiques?
El mínim per anar per la vida el pot aprendre tothom. Si fas bé les matemàtiques, poden agradar a tothom. El problema és si a matemàtiques es fa càlcul, i càlcul sense veure per què es calcula.

Pot ser divertit ensenyar matemàtiques?
Si t’ho planteges diferent, sí. Són importantíssimes, formen part de la cultura de la humanitat. Necessitem les matemàtiques. Però cada vegada en necessitem més que no ensenyem. A calcular i fer divisions de tres xifres no necessitem dedicar-hi tantes hores. En canvi, necessitem aprendre tota l’organització espaial. Com m’organitzo, això són matemàtiques. La geometria es fa fatal. Les tres dimensions de l’espai, l’orientació, són matemàtiques pures. El màxim que estudien de geometria són les fórmules de les àrees i volums. La topologia és matemàtica de l’espai.

Un bon professor de matemàtiques és més important que en sàpiga molt de matemàtiques o que en sàpiga molt d’ensenyar?
La primera condició per ser professor és que t’agradin els alumnes i tinguis el convenciment que tots poden aprendre. Has de tenir aquesta creença. Si no ho creus, val més que no t’hi fiquis. Però també crec que sense un bon coneixement no es pot ensenyar. Però no és el coneixement de la universitat, dels llibres. És un coneixement d’unes matemàtiques que tampoc s’aprenen a la universitat.

Com es pot fer millor?
Per començar, posant problemes reals. Que tinguin sentit per als nois i noies d’aquella edat. Que sigui rellevant socialment i ens porti a resoldre alguna cosa. Problemes oberts, complexos, exercicis. I, a partir d’aquí, matematitzar la situació o veure científicament què hi ha. Mira el diari, les matemàtiques són a tot arreu: als gràfics, a les estadístiques, és tot.
Un alumne de lletres pot desfer-se aviat de les matemàtiques. I al revés, els de ciències es poden desfer de la literatura.
És un dels problemes que tenim a magisteri. El tipus d’alumnat que hi arriba és de bona nota, però de lletres. Hi ha poc percentatge de ciències, i això vol dir que han abandonat les matemàtiques a tercer d’ESO. I des de llavors no han vist matemàtiques, ni ciències, ni física.

Com una persona a qui no li agrada una cosa pot fer que li agradi als altres?
Si el mestre hi té passió, hi connectes de seguida.
Recordo una anècdota d’una alumna que a final de curs em va dir: “Ho has intentat, però les ciències no són per a mi”. Però em va reconèixer que havia intentat que li agradés.

Ara es poden especialitzar massa d’hora?
No sóc partidària d’això que es fa que ara a quart d’ESO se separin. Ni la separació a ciències. Amb els currículums anteriors les ciències eren generalitzades. Ara no. Hi ha químiques, físiques i de tot. Amb el nou currículum obert del PP se separen molt, i això no es fa enlloc més del món. Cada vegada es treballa més en currículums integrats, perquè es treballa per projectes. Si jo agafo un problema real no és ni de física, ni de química, ni matemàtiques ni socials. Quan dic matematitzar vull dir analitzar la situació i dividir-la científicament.
¿Ser una bona mestra de didàctica t’ha ajudat a educar els teus fills?
Això ho haurien de dir ells tres. Però crec que m’ha servit.

I als teus 10 néts els ensenyes mates?
A vegades fem això dels deures, que és un altre dels temes polèmics. Estic en contra dels deures actuals que es posen. Ahir un dels néts havia de fer una exposició sobre els minerals i m’ho vaig passar molt bé. Però quan em porten fotocòpies dels llibres, jo aquells exercicis no els faria. No és feina de les famílies. I això fa que les famílies que tenen pares o avis que poden fer classes particulars vagin bé, però no és l’escola. Cada vegada crec més en això d’invertir l’escola. Que les coses que es fan a l’escola s’han de fer a casa: buscar informació, experimentar. I a l’escola fer els deures, com si diguéssim. És discutir-ho i treballar-ho.

Tens quatre nets als Estats Units. Com veus l’escola d’allà?
Una de les coses que em va sorprendre és que els néts només feia tres mesos que hi eren i van dir que els agradava molt més l’escola americana que la catalana, i vaig voler investigar què les diferenciava. Viuen a la zona de Boston, que és una zona educativament important, perquè els Estats Units són molt diversos. Es fan innovacions, i van a una escola pública d’allà.
La primera condició per ser professor és que t’agradin els alumnes i tinguis el convenciment que tots poden aprendre. Has de tenir aquesta creença. Si no ho creus, val més que no t’hi fiquis.

Són bons motivadors.
Molt. Mestres que tota l’estona estan animant, i estimulant. Dolços, i alhora amb la idea que és tan interessant el que diuen i proposen. El que era diferent no eren els continguts ni la idea de treballar per projectes, era més els mestres i el sistema de selecció. Allà van per entrevistes del centre que fan al council. En canvi, amb el sistema d’oposicions i llistes saps que han aprovat la carrera però no els has vist en acció.

El mestre ha de comunicar bé.
Per a mi és una condició necessària però no suficient. Un mestre que és bon comunicador però el que diu està ple de disbarats o no és rellevant, tampoc ens interessa.

Allà aprenen millor a exposar en públic.
Això a les escoles innovadores també es comença a fer molt. I els pares és curiós, perquè quan els fas reflexionar hi estan d’acord, però quan a les seves escoles no fan moltes divisions o no porten molts deures, a vegades tenen por. Hi ha una contradicció interna, ens costa canviar coses que quan les reflexionem personalment ens semblen molt absurdes.

Hem de formar aprenents permanents, que sempre hauran d’estudiar.
És la gran diferència. Abans aprenies un ofici. I encara funciona la mateixa mentalitat. Aprenies de l’experiència i no calia estudiar més, calia practicar. Un bon fuster era anar fent de fuster.

¿T’atreviries a dir quines són les competències bàsiques? No les que ens examinem, sinó què ha de saber fer un alumne en sortir.
Ser capaç d’autoavaluar-se. És molt important per a una persona veure si el que aprèn ho fa bé o no, i prendre decisions adequades per veure què ha de fer quan no ho fa bé. És aquesta capacitat d’autoregular-se que té a veure amb el fet de ser autònom. Ser autònom pensant, aprenent. Hauria de ser una competència, i hi he treballat molt. Em sembla un aspecte molt bàsic i no hi treballem prou. Després, el pensament crític. No vol dir dubtar sistemàticament de tot. Vol dir dubtar prenent decisions, sent crític. Tot això són un tipus de competències que requereix temps i molt equip de mestres. A això hi dedicaria temps i hores a l’escola. En canvi, a fer moltes divisions de tres xifres no hi dedicaria tant de temps. I a la idea “què vol dir dividir” sí que hi dedicaria temps. Aquesta és la diferència.

T’has dedicat molt a l’escoltisme.
També ha influït molt la meva vida. Sobretot per fer de mestra. Sempre dic que els que vulguin estudiar magisteri primer han de ser monitors d’esplai, escoltes, i quan ho hagin provat, i vegin que funciona, llavors que es facin mestres. Vaig entrar als 14 o 15 anys a l’escoltisme. En aquell moment em va anar molt bé perquè era un moment que no volia seguir els meus pares en tot, volia autonomia, i el meu pare, que coneixia gent com mossèn Batlle i tots aquells, va dir que per què no m’hi apuntava. I des d’allà vaig anar fent tota l’escala de responsabilitats dins de l’escoltisme. Vaig arribar a comissària general d’escoltes. Nosaltres vam ser els que vam fusionar nois i noies.

Els teus fills hi han anat?
No. On vivíem tampoc hi havia agrupament directe. I, després, la vida que portàvem nosaltres, treballàvem molt, comportava que si feien escoltisme dissabtes i diumenges no podíem estar mai amb ells. Ara tinc tres néts que hi van.

Com et van educar, a tu?
Vaig anar a una escola normal, en aquell moment, de monges. Els meus pares no tenien estudis ni res. I vaig estudiar perquè les monges van dir a la meva família: “Aquesta nena ha d’estudiar”. A químiques, a la meva classe érem vuitanta, vint eren dones, i d’aquestes, vuit eren monges.

I a casa com et van educar? En tens un bon record?
Sí. Sobretot del meu pare. Li encantava escriure. Treballava en un taller de capses de cartró i quan fèiem redaccions a l’escola sempre li agradava fer-ne. Ell me la feia, me la feia llegir, i després l’estripava i me’n feia fer una. I això em va ajudar molt com a estratègia. En el fons necessitem bons models, i ell el que em feia amb aquest interès era ser autodidacta. El seu gran fracàs personal era que els seus pares no l’havien ajudat a estudiar, sinó que als 14 anys a treballar i ja està.

I tu has pogut ser doctora.
Quan vaig ser doctora el meu pare ja era mort, però li vaig dedicar la tesi perquè hauria estat super. Crec que vaig aprendre molt a partir d’ell, però als tretze anys vaig anar a treballar. Estudiava nocturn. Amb el meu pare discutíem perquè per a ells sempre era primer els estudis, segon treballar i tercer el lleure. I jo els deia que estudis, treball i lleure a la vegada.

 

Entrevista interessant

A l’atenció del Director/aBenvolgutt, benvolguda,

si no la coneixeu ja, he pensat que quan tingueu un moment potser us agradaria escoltar aquesta entrevista al professor Graells de la UAB.

http://www.tecnologiayeducacion.com/pere-marques-graells-profesor-titular-de-tecnologia-educativa-del-departamento-de-pedagogia-aplicada-universidad-autonoma-de-barcelona-uab/

 

Pere Marqués Graells, profesor titular de Tec. Educativa del Dpto. de Pedagogía Aplicada – Universidad Autónoma de Barcelona

14/03/2011
006pere_01

Identificar los mejores usos de las TIC en las aulas 2.0 e incrementar el nivel educativo de los alumnos son dos de los objetivos del Grupo de Investigación “Didáctica y Multimedia” (DIM-UAB). Una iniciativa audaz que cumple una década de funcionamiento.

 

—¿Qué momento vivimos en cuanto a la aplicación de las nuevas tecnologías a losmétodos pedagógicos?

“Tenemos que lograr que el alumno sepa sintetizar, exponer en público sus ideas y desarrollar una lectura crítica de los textos”

—Atravesamos un momento esperanzador. Por una parte, la Administración se ha dado cuenta de que es imposible obviar la integración de las nuevas Tecnologías de la Información y Comunicación en las aulas y, por otro, los profesores empezamos a tener claro cómo usar esas tecnologías para sacarle elmáximo partido.

—¿Corremos el riesgo de no armonizar la innovacióntecnológica y los valoreshumanos con tanta tecnología?

—Para nada, por una sencilla razón: en España existe un 10-20%delprofesorado que ha aprendido a sacarle el máximo partido a las infinitas posibilidades que ofrece, por ejemplo, una PDI. Pero es que el 80% restante, a pesar de ser unos excelentes profesores enmuchos casos, sigue siendo reacio a acoger las nuevas tecnologías ensus clases.Aúnexiste una oposición bastante fuerte por una parte importante del profesorado. En todo caso, la tecnología no servirá de nada si no se acompañadeunadecuadodesarrollo de contenidos y aplicaciones que la convierta en un aliado del profesor.

—Según los primeros resultados de la investigación AULATICE, ¿Qué efectos está teniendo el uso de las TIC en las aulas?

—Son muy positivos, aunque habría que introducir un matiz en cuanto a los resultados académicos. A partir de un seguimiento de 2 ó 3 años a profesores que venían aplicando las TIC con una serie de buenas prácticas, los resultados demuestran que los alumnos son más participativos y que las clases les resultan más estimulantes: mejoran su creatividad, la comprensión de los contenidos, el concepto de diversidad, la realización de actividades en grupo o la soltura al expresarse. Todo ello, al tiempo que mejoraba la autoestima de los docentes. La paradoja es que todo esto no se ha correspondido de momento con unamejora de los resultados académicos. Los exámenes evalúan fundamentalmente la capacidad de memorizar del alumno y ahí no hemos visto que el uso de nuevas tecnologíasmejore sus resultados.

—¿Qué líneas de trabajo tienen abiertas actualmente?

—Trabajamos en dos vertientes: la primera, identificar losmejores usos de las TIC en las aulas 2.0. Se trata de una experiencia pionera iniciada hace un año y en la que nos queda aúnmucho por hacer. La otra es la lucha contra el fracaso escolar. Creemos que “ludificando” los exámenes y aplicando adecuadamente las nuevas tecnologías podemos reducir hasta un 30%las cifras de fracaso escolar al terminar la Educación Secundaria Obligatoria.

—Las autoridades han apostado fuerte por la Escuela 2.0. ¿Estamos en el camino correcto?

“La tecnología no servirá de nada si no se acompaña de un adecuado desarrollo de contenidos y aplicaciones que la convierta en un aliado del profesor”

—Existe una apuesta valiente, decidida e imprescindible. Las instituciones educativas españolas siguen por debajo de la media de la OCDE en materia de recursos tecnológicos y formación del profesorado. Otra cuestión es si ese impulsoinstitucionalpodría sermás rápido o si la formación es lamás adecuada, pero la apuesta existe y es audaz.

—¿Existe una oferta formativa adecuada para el profesor?

—Las administraciones están poniendo en marcha muchos cursos formativos para elprofesorado; síque se estádando ese apoyo. Otra cosa es el enfoque de esos cursos, que a veces inciden demasiado en la tecnología y no tanto en la didáctica. Lo que el profesor necesita es que las TIC le ayuden en el desarrollo de su trabajo y por eso hay que enseñarle a diseñar y aplicar herramientas y utilidades mucho más prácticas en sus clases, para lo cual es muy importante la formación presencial.

—¿Se están infrautilizando las posibilidades de tecnologías como las PDI al diseñar los contenidos curriculares?

—Las pizarras digitales interactivas ofrecen unas posibilidades enormes y, en ese sentido, nos queda aún mucho trabajo por hacer. Aunque ya contamos con infinidad de recursos para las pizarras y aceptando que hay que seguir trabajando en el desarrollo de nuevos materiales, no podemos olvidar que los que tienen que ir creando esos materiales son los propios alumnos. Si lo enfocamos comoalgoenloque sóloparticipen los docentes, estaremos perpetuando el modelo educativo tradicional.De lo que se trata es de organizar a los alumnos para que busquen y diseñenmateriales, los organicen y losmuestren al resto de la clase en la PDI, haciendo partícipes a sus compañeros. Ese es el objetivo.

—¿Existe algúnmensaje para vencer la resistencia de algunos profesores respecto a las nuevas tecnologías en las aulas?

—Respecto a las instituciones, creo que los profesores no son tontos, pero a veces les abrumamos con tanta tecnología. Empecemos por cosasmás sencillas, pormodelos prácticos y fáciles de usar.A los docentes les recordaría que nuestro objetivo es formar a los chicos y que, vistas las cifras, tenemosmotivos sobrados para hacer las cosas de otromodo. Basta con acercarse a las TIC a través de aplicaciones sencillas, mostrando a sus alumnos materiales entretenidos y útiles y acoplando los métodos tradicionales de enseñanza a los nuevos modelos. Un 30% de fracaso escolar es una cifra que no podemos permitirnos.

Deures d’estiu

09/05/2011 3:13 publicada per Meritxell Reig Pellejà

 

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

les escoles i els instituts ja “fan olor d’estiu”. En aquest punt, molts mestres de parvulari i d’educació primària s’afanyen a seleccionar materials de treball per intentar que el temps de vacances no suposi un retrocés en els aprenentatges efectuats al llarg del curs. Sovint, aquestes cerques es concreten en recomanacions de lectura d’uns determinats títols o també en la recomanació d’adquirir algun dels “quadernets” que les editorials ofereixen en els seus catàlegs.

Aquest cap de setmana, entre altres coses, he hagut de refer algunes de les “recomanacions d’estiu” que tinc elaborades, per atendre la demanda d’un centre de fora dels nostres serveis territorials. Un cop fets, he pensat que, potser, també podrien ser d’utilittat pels mestres de la vostra escola. Us adjunto, només, les propostes de parvulari i de cicle inicial d’educació primària perquè, em sembla, que són suficients per copsar-ne el sentit i el possible valor.

Us prego, doncs, que vulgueu reenviar aquest correu@ al vostre cap d’estudis i als coordinadors dels dos primers cicles. No cal dir que la proposta no està subjecta a cap mena de “copyright” i que, per tant, us la podeu fer vostra i modificar-la com vulgueu, si ho considereu convenient. La proposta, penso que també estaria bé acompanyar-la amb l’enllaç electrònic a alguna de les moltes pàgines web que contenen activitats per fer a casa, juntament amb les famílies. Una de les que fa temps que segueixo és la del blog de la biblioteca de l’EScola Sant Jordi de la ciutat de Lleida, una referència imprescindible, a parer meu:

http://cicleinicialsantjordi.blogspot.com/2010_07_01_archive.html

En els centres d’educació secundària potser a algun dels professors, que tinguin fills d’aquestes edats, els podria interessar.
Com sempre, a criteri vostre.

Gràcies.