Category Archives: educar

Débora Chomsky

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

la Universitat Oberta de Catalunya és, en força coses, un cas a part. A part de ser la segona de Catalunya en nombre d’estudiants, no sé si sabeu que jurídicament és una Fundació que ha de retre, anualment, comptes al Parlament de Catalunya.  En Ferrater, el primer rector, i el seu equip, s’ho van haver d’empescar per desencallar la qüestió del traspàs de la UNED. Fou un assumpte que, pel cap baix, va estar encallat més de deu anys i el govern català de torn tenia pressa per fer arribar l’educació a distància a tots els racons de Catalunya. Varen aprofitar l’experiència de la “Open University” anglesa i la van millorar i molt. Han rebut nombrosos reconeixements internacionals pel seu model. La UOC és al darrera de molts dels entorns telemàtics universitaris que hi ha escampats pel món.

A part, però, penso que fan una bona feina de divulgació, tenen una editorial (Ediuoc) que ha publicat, i publica, treballs d’un interès indubtable i, sobretot, comparteixen amb la Fundació Jaume Bofills els coneguts “Debats d’Educació” que any rere any porten a BCN idees i persones potents relacionats amb el món educatiu (al web de la Fundació els teniu tots a l’abast, fins i tot en vídeo).

Un del darrer llibres publicats per l’Ediuoc ha estat un de la professora argentina Débora Chomsky. El mes de maig li van fer una entrevista per divulgar-ne el contingut. Penso que val la pena que us la llegiu. Jo, per no atabalar-vos, només us diré QUÈ he seleccionat, què m’ha fet pensar més? Això:

  • Les TIC no són imprescindibles però sí ineludibles
  • La programació de la televisió catalana TV3 està ben seleccionada i té molta qualitat. Hi ha un equip que s’ocupa de seleccionar els dibuixos i comprar-los a països com Sud-àfrica, França o el Canadà.
  • Molts infants viuen en entorns de violència domèstica
  • Aquests nadius digitals estan habituats a entorn multi-pantalla i multitasca

Pensant-ho bé em pregunto: tot això no hauria de formar part del QUÈ, COM, i QUAN fer escola?

A veure si també us fa ballar el cap.
Ei, a fi de bé, és clar.

Gràcies!!

Entrevista amb Débora Chomski 
«Hauríem d’ajudar els nens a ser consumidors crítics i creatius dels mitjans de comunicació i les TIC»Maig de 2013 / Per Anna Sánchez-Juárez Débora Chomski

http://www.uoc.edu/portal/ca/sala-de-premsa/actualitat/entrevistes/2013/debora-chomski.html

Débora Chomski, nascuda a Buenos Aires, és experta en formació de formadors i avaluació docent. A partir de la seva experiència com a professora i desenvolupadora de projectes educatius de llengües, mitjans de comunicació i diversitat cultural, Chomski ha escrit el llibre L’ús didàctic dels mitjans de comunicació i les TIC en l’educació infantil, publicat per l’Editorial UOC.

Què poden aportar els mitjans de comunicació i les TIC a la tasca docent? Són imprescindibles?

No són imprescindibles, però sí ineludibles. El món actual està envoltat de mitjans de comunicació, que són un component més de la nostra cultura. Els infants vénen a escola amb un bagatge de coneixements dels mitjans d’informació i, per tant, l’escola i la família els han d’ajudar a organitzar aquests coneixements i després relacionar-los amb els continguts escolars. L’escola no pot girar-se d’esquena a aquesta realitat.

Alguna anècdota de l’aplicació d’aquests mitjans a les aules?

Hi va haver una experiència fa temps que té a veure amb els dibuixos animats. Recordo que, a l’hora del pati, hi havia infants que tota l’estona s’estaven donant puntades de peu, a l’estil de les tortugues Ninja o dient «culet, culet» i imitant en Shin Chan. Les mestres estaven una mica preocupades perquè pensaven que veure aquestes coses a la televisió els tornava violents. En realitat, en el curs es van adonar que això no era més que un reflex estilitzat de la violència que hi havia a casa seva.

Un reflex estilitzat?

Aquests infants vivien en entorns de violència domèstica i el que feien a les estones lliures a l’escola era una manifestació més de la violència que vivien a casa seva. En lloc de fer-ho a l’estil dels pares, ho feien reproduint accions o expressions dels dibuixos animats. Els dibuixos els servien de mecanisme d’expressió d’emocions i per a processar certs problemes personals.

Per què la cultura visual adquireix cada vegada més pes en les vides dels infants?

Els infants viuen en una societat multipantalla: ordinador, tauletes, televisor, etc. La lògica hegemònica és la de la imatge, però la qüestió és com la complementem. És important obrir el ventall a experiències variades, mitjançant altres consums culturals, com els llibres, les joguines «analògiques», sortir al carrer per a sociabilitzar-se, experimentar amb la naturalesa, en definitiva, poder contrastar i conèixer altres lògiques de funcionament.

La programació televisiva actual està adaptada a les necessitats dels més petits?

La programació de la televisió catalana TV3 està ben seleccionada i té molta qualitat. Hi ha un equip que s’ocupa de seleccionar els dibuixos i comprar-los a països com Sud-àfrica, França o el Canadà. Aquesta mena de productes procedents d’altres llocs del món permet als infants conèixer una varietat de cultures i realitats. Alguns canals educatius llatinoamericans, com l’argentí Pakapaka, també tenen una oferta molt bona. Però, en canvi, els canals comercials són proclius a sèries de baix cost, sense qualitat, i funcionen sense una figura experta per a la selecció dels programes.

Com influeix en les conductes dels infants el consum de diversos mitjans alhora o la seva alternança en espais curts de temps?

Aquesta mena de consum, anomenat multitasca (en anglès, multitasking), és molt habitual en els infants. Miren la televisió, escolten música i llegeixen alhora i, en molts casos, això els afecta en la concentració i comprensió lectora. En certes feines, la multitasca no hi repercuteix, com ara dibuixar o pintar mentre escolten música o miren la televisió o fer una feina en què no calgui respondre a una consigna o concentrar-se en el contingut d’una lectura.

Recentment, hi va haver un cas d’una nena de quatre anys hospitalitzada per addicció a l’iPad. Què en pensa, d’aquesta mena de casos?

Al llibre explico un cas semblant, que, de fet, va ser un dels motors perquè l’escrigués. Era un nen de quatre anys enganxat a la seva maquineta, una videoconsola portàtil. Tenia un problema d’adaptació a la realitat i d’integració social i escolar, en el sentit que no podia seguir el ritme de l’escola o les normes proposades en un context. Estava acostumat al «tu manes», a «tu crees les regles», que és el que passa a molts videojocs. Aquí el que era important era ajudar-lo, a ell i la seva família, a controlar el temps d’exposició i fer-los un acompanyament.

En què consisteix un bon acompanyament?

No solament es tracta de saber què mira el nostre fill, sinó també de preguntar-li què ha entès del que ha vist. S’ha de donar peu a una conversa d’aquest tipus perquè expressi els seus sentiments i així ajudar-lo a processar la informació. A l’escola podem fer preguntes sobre el que ha vist i relacionar-ho amb els continguts acadèmics. Així s’educa els infants en la construcció de l’opinió i la sistematització de la informació. En definitiva, no els podem sostreure de la realitat que veuen als mitjans, però sí que podem regular les estones que hi estan exposats, tenir un control del contingut que veuen i parlar-ne a l’escola, als àpats familiars o a les hores de lleure compartit.

L’accés tan primerenc dels infants a aquests mitjans no desplaça la seva dedicació a la lectura?

Els mitjans poden servir de punt de partença perquè els mestres o els pares els expliquin temes relacionats amb la història, la geografia o cultures d’altres llocs del món. Mirar dibuixos animats sobre un llibre o esmentar una obra en uns dibuixos pot incentivar la lectura entre els més petits. A Els Simpson, per exemple, moltes vegades es fa referència a grans llibres, com On viuen els monstres de Maurice Sendak, i ajuden a fer que el vagin a buscar. D’altra banda, internet i les tauletes permeten lectures enriquides de llibres, en què es pot escoltar el text o mirar els personatges del relat i fins i tot corporificar-los amb la realitat augmentada. Els mitjans tornen la lectura més atractiva fent servir altres codis i mitjans.

De quina altra manera els mitjans de comunicació i les TIC poden complementar la tasca docent?

En l’aprenentatge d’idiomes, per exemple. Els dibuixos animats, la programació infantil en general i fins i tot molts videojocs poden ajudar-hi. Són un recurs extraordinari perquè porten moltes expressions i situacions de la vida quotidiana que a les classes d’idiomes sovint no es veuen perquè se centren en aspectes gramaticals o de correcció lingüística.

Davant un ús creixent de les noves tecnologies en l’àmbit escolar i familiar, quina infància s’imagina en el futur?

Som davant la generació de nadius digitals, infants que han nascut en un entorn multipantalla, en el qual es mouen amb molta plasticitat. Seria interessant, des de l’escola i la família, ajudar-los a ser consumidors crítics i creatius. És a dir, orientar-los perquè puguin triar les imatges de la xarxa i els programes amb criteri propi, perquè donin l’opinió del que veuen i siguin capaços de crear els seus propis «mitjans», per exemple, blogs, llibres digitals i fins i tot videojocs. En aquest camí, exigiran naturalment una programació televisiva i uns jocs de més qualitat i donaran peu a una retroalimentació més intel·ligent entre els mitjans i els consumidors més petits.

 

Els Reis, els de veritat

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda

un any més ens llevem el dia de Reis. Segur que a moltes cases els més petits s’han llevat ben aviat, molt més que quan han d’anar a escola. Els nervis potser no els ha deixat dormir amb la tranquil·litat necessària. Abans d’anar-se’n al llit, la sabata al balcó, l’aigua pels camells i algun refrigeri per uns Reis que, potser aquest any, no han vingut tant carregats com els anteriors.

Quan érem petits, tot l’any estaves esperant que arribés aquesta nit màgica. Amb els anys, però, s’havia arribat a un punt que tot l’any era com si fossin reis: què vols, una joguina? Per què esperar a l’aniversari o als reis? No cal, comprem-la ja. Ho vols? Ho tens, com l’anunci de l’entitat bancària.

Tions per tot arreu, el de l’escola de música, el de la piscina, el de l’Escola. Tions que han cagat molts dies abans del dinar de Nadal (que és quan “Tocaria”) i quasi diàriament… Hem perdut el nord o potser, directament, l’enteniment. El que és segur és que se’ns ha escapat de les mans. Els “petits emperadors” amb tots els seus desigs complerts abans que tinguin temps d’anhelar-los.
Tan de bo aquesta crisi serveixi per posar el seny perdut els darrers anys i les coses tornin a tenir la seva justa mesura. Desitjar, anhelar, sorprendre’s, entristir-se i… rebre també carbó han de formar part de l’educació dels nostres fills. Ho esperen i ho necessiten. No els fem cap bé si els ho “estalviem”, cap ni un.

El senyor Capdevila, Director del diari ARA, en fa un article d’opinió al meu parer encertat: cal ensenyar a esperar i a valorar.
M’agradaria coincidir amb vós, creieu-me.

Ah! i que no us toqui la fava.

Al final només quedaran els Reis de veritat

CARLES CAPDEVILA

|06/01/2012 00:00

Algú temia que el consumisme desenfrenat acabaria amb el desig i l’espera, que havien estat la clau i el secret de fer la carta als Reis quan les bicicletes t’arribaven només el 6 de gener de l’any que et tocava. Fa deu anys, i en fa cinc, molta gent va començar a dubtar dels Reis, o a embafar-se’n, o a discutir-ne la utilitat. Els pares planyíem estar desbordats de capses, reclamàvem als patges de casa els avis o de casa els oncles moderació per no morir esclafats. Els pedagogs denunciaven la manera compulsiva dels nens de retallar catàlegs de joguines per estalviar-se la feina d’escriure la carta. Teníem de tot, no hi havia manera de recordar què ens feia falta perquè si una cosa et venia de gust el 6 de febrer, la tenies el 6 de febrer, esperar onze mesos era de covards. I l’endemà de Reis ens posàvem vermells colgant els contenidors i el seu voltant de tot el que calia llençar de l’any passat (nou de trinca encara) per fer lloc als regals acabats de desembolicar. Aquells Reis de l’opulència, els que passaven tots els dies de l’any, han acabat sent de mentida, i aniran marxant. Els únics Reis de veritat són flor d’un dia i perduren perquè ens els creiem, no tenen competència i són útils. Els Reis de veritat no te’ls imposa ningú, només reclamen fe en el ritual: que demanis, desitgis, esperis, facis bondat, passis nervis, els rebis com cal, diguis gràcies i tal dia farà un any.

Crisi d’adults, no pas d’autoritat

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, benvolguda,

recordo que va ser a en Salvador Cardús on primer vaig llegir que això de la “crisi de valors” no és tal, em va fer ballar el cap, ho admeto. Va ser en el seu Desconcert de l’educació; si aleshores no el vau llegir , us el recomano, i molt. En ben poques trobades de pares i mares i, també, en les de persones del nostre gremi, no surt, tard o d’hora, allò de “recuperar l’autoritat”. Fins i tot la Consellera d’Ensenyament, la Sra. Rigau, va proposar de fer arribar la protecció legal dels directors i directores al comú dels mestres. Ho recordeu? Va ser arran d’un malaurat, i recriminable, incident entre els pares d’una alumna i la seva mestra en un escola del Camp de Tarragona.

M’ha agradat l’article de la Sra. Comellas, molt. Som els adults els que ens ho hem de fer mirar, les criatures no

per què ens entranya i hi ha queixes del poc respecte, per part de les criatures, a l’autoritat parental i del professorat? És evident que perquè la reconeguin cal que les persones adultes se la creguin

Ens hi hauríem de posar, no trobeu?

Gràcies.

Per què anem tan desbordats?

 

Mare meva, quina cara que fem quan pensem en el cap de setmana, el vespre o els matins! ¿I això és perquè, realment, pensem que és tant difícil educar? Possiblement hi ha poca gent que s’hagi plantejat l’efecte que pot tenir en la ment infantil el missatge que senten de manera continuada de les dificultats d’educar, de la difícil gestió del dia a dia, la por a l’adolescència, el cansament…, missatges que reben de les mateixes persones de casa.

És evident que, escoltant aquests missatges, aprenen que són la causa de les dificultat adultes i, d’altra banda, en tenen una imatge de feblesa i fragilitat quan el que necessiten són persones que els donin seguretat per poder comprendre la societat que els envolta. Els calen adults que tinguin estabilitat en les decisions que prenen, que en tinguin cura malgrat que puguin demanar la lluna en un cove. Llavors, per què ens entranya i hi ha queixes del poc respecte, per part de les criatures, a l’autoritat parental i del professorat? És evident que perquè la reconeguin cal que les persones adultes se la creguin.

Segurament, aquesta barreja de sentiments té l’origen en la idea que ens posen a prova amb les seves demandes, que ens provoquen. Però, si ens hi aturem, veurem que, en definitiva, demanen el que veuen i se’ls ofereix, i no tenen una actitud premeditada de provocació tal com tendim a interpretar-ho. No neixen sent estrategs. Fer d’infant és buscar camins, trucar a portes, demanar, desitjar tot el que es veu i que altres fan (sigui la gent gran, germans o germanes o companys i companyes de l’escola). Llavors on rau el problema? O, més ben dit, qui el té?

Les criatures no. Queda clar que en un món amb més oportunitats també hi ha més ofertes i això exigeix, en lloc de desbordar-nos, mantenir amb més claredat els criteris per prendre decisions, que estiguin en consonància amb la manera d’entendre l’educació i la salut, i no només amb “el que fa tothom”. Per això és important que, des de la responsabilitat, es mantinguin els missatges i les respostes que cal donar a cada edat i, sobretot, es tingui cura dels comen- taris que es fan. Cal que les criatures aprenguin a afrontar els reptes d’un món molt sotmès a pressions i pluralitat de missatges. Cal jugar el rol que correspon a cadascú.

Maria Jesús Comellas és doctora en psicologia i pedagoga