Category Archives: educació

Si teniu Reus a prop, aneu-hi!

A l’atenció de la Directora, Director

Benvolgut, benvolguda,

si sou de Reus, de la seva comarca o de les properes, us voldria fer una recomanació molt especial, i sincera: visiteu l’exposició que es va inaugurar tot just ahir, dia vuit de maig de 2014 a la Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus: “Desenterrant el silenci”: Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar”. Un títol d’allò més escaient per una iniciativa digna de reconeixement. La seva Directora, la Sra. Cristina Garreta, ha tingut l’amabilitat de fer-ho saber. En el seu correu electrònic em diu:

Hem intentat contextualitzar l’exposició amb material bibliogràfic, tal i com ens correspon. Ens hem trobat estirant el fil de l’educació en temps de la República, l’escola del moment, els ideals d’un país
en construcció, els antecedents d’una escola activa i catalana que també va impregnar la nostra ciutat. Hem trobat llibres procedents del donatiu de la biblioteca de l’Escola Prat de la Riba i d’altres particulars.

En aquest viatge ha aparegut l’estimada Donya Cèlia Artiga, i ens hi han guiat l’Àngels Ollé, la Cori Bach i el mestre col·leccionista Biel Pubill. “Ensenyar a pensar” és el títol del material didàctic de l’exposició que va en aquesta direcció, i ha estat el punt de partida de tot plegat. N’estem contents d’aquest viatge que només hem pogut iniciar, i us convidem molt especialment a vosaltres, persones del món de l’educació, properes a la sensibilitat del moment que aquest treball recupera en els diferents actes.

cartell

Del fullet de presentació de l’exposició, que us adjunto, us en destaco els textos del director d’aquest projecte, el Sr. Sergi Bernal, i el del Director del Memorial Democràtic de Catalunya, el Sr. Jordi Palou-Loverdos :

Antoni Benaiges, el mestre que ensenyava a ser lliures. Aquesta és la història d’una promesa incomplerta feta per un mestre que fou assassinat l’any 1936 pel feixisme, una promesa truncada per l’odi, una vida dedicada a l’ensenyament enterrada durant 75 anys. El somni truncat dels nens d’un poble de Burgos de veure per primera vegada el mar; i el d’uns homes i dones, els mestres, que volien construir un país modern i de progrés. Aquesta mostra és un just reconeixement, un petit homenatge al mestre de Mont-roig del Camp, Antoni Benaiges, oblidat en una fossa comuna, i als altres homes i dones igualment assassinats que estaven amb ell a les muntanyes de La Pedraja (Burgos). Coneixem per no repetir; recordem després de l’oblit.

Sergi Bernal

6 anys després de l’inici de la Guerra Civil, el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya prossegueix honorant persones que van patir una mort violenta per motius de consciència, ideològics o socials. L’exposició “Desenterrant el silenci” mostra, a partir de la fotografia, com l’exhumació d’una fossa en un poblet de Burgos desenterra una història personal amb intenses connexions amb Catalunya, oblidada durant dècades. El mestre català Antoni Benaiges és un exemple de persona compromesa amb l’ensenyament i la societat. Amb aquesta exposició es vol homenatjar la seva figura i la de tants altres mestres, homes i dones, que van patir la repressió, en molts casos perdent-hi la vida, a causa del seu compromís amb els valors democràtics i humans.

Jordi Palou-Loverdos, director del Memorial Democràtic

Precisament, no fa gaire dies, presentant-vos el programa de l’Escola d’Estiu de de Rosa Sensat d’enguany, us tornava a parlar dels “Mestres de la República”, de la seva vàlua pedagògica, cívica i humana. El mestre Antoni Benaiges, fill de Mont-roig del Camp en seria un molt bon exemple, Tan de bo que fóssim capaços, com va dir la Marta Mata, de relligar el nostre passat pedagògic amb el present de les nostres escoles i instituts, tan de bo. No ho perdeu de vista, per favor, en tenim l’obligació.

pedagogs

Cliqueu aquí per veure el programa.

 

Débora Chomsky

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

la Universitat Oberta de Catalunya és, en força coses, un cas a part. A part de ser la segona de Catalunya en nombre d’estudiants, no sé si sabeu que jurídicament és una Fundació que ha de retre, anualment, comptes al Parlament de Catalunya.  En Ferrater, el primer rector, i el seu equip, s’ho van haver d’empescar per desencallar la qüestió del traspàs de la UNED. Fou un assumpte que, pel cap baix, va estar encallat més de deu anys i el govern català de torn tenia pressa per fer arribar l’educació a distància a tots els racons de Catalunya. Varen aprofitar l’experiència de la “Open University” anglesa i la van millorar i molt. Han rebut nombrosos reconeixements internacionals pel seu model. La UOC és al darrera de molts dels entorns telemàtics universitaris que hi ha escampats pel món.

A part, però, penso que fan una bona feina de divulgació, tenen una editorial (Ediuoc) que ha publicat, i publica, treballs d’un interès indubtable i, sobretot, comparteixen amb la Fundació Jaume Bofills els coneguts “Debats d’Educació” que any rere any porten a BCN idees i persones potents relacionats amb el món educatiu (al web de la Fundació els teniu tots a l’abast, fins i tot en vídeo).

Un del darrer llibres publicats per l’Ediuoc ha estat un de la professora argentina Débora Chomsky. El mes de maig li van fer una entrevista per divulgar-ne el contingut. Penso que val la pena que us la llegiu. Jo, per no atabalar-vos, només us diré QUÈ he seleccionat, què m’ha fet pensar més? Això:

  • Les TIC no són imprescindibles però sí ineludibles
  • La programació de la televisió catalana TV3 està ben seleccionada i té molta qualitat. Hi ha un equip que s’ocupa de seleccionar els dibuixos i comprar-los a països com Sud-àfrica, França o el Canadà.
  • Molts infants viuen en entorns de violència domèstica
  • Aquests nadius digitals estan habituats a entorn multi-pantalla i multitasca

Pensant-ho bé em pregunto: tot això no hauria de formar part del QUÈ, COM, i QUAN fer escola?

A veure si també us fa ballar el cap.
Ei, a fi de bé, és clar.

Gràcies!!

Entrevista amb Débora Chomski 
«Hauríem d’ajudar els nens a ser consumidors crítics i creatius dels mitjans de comunicació i les TIC»Maig de 2013 / Per Anna Sánchez-Juárez Débora Chomski

http://www.uoc.edu/portal/ca/sala-de-premsa/actualitat/entrevistes/2013/debora-chomski.html

Débora Chomski, nascuda a Buenos Aires, és experta en formació de formadors i avaluació docent. A partir de la seva experiència com a professora i desenvolupadora de projectes educatius de llengües, mitjans de comunicació i diversitat cultural, Chomski ha escrit el llibre L’ús didàctic dels mitjans de comunicació i les TIC en l’educació infantil, publicat per l’Editorial UOC.

Què poden aportar els mitjans de comunicació i les TIC a la tasca docent? Són imprescindibles?

No són imprescindibles, però sí ineludibles. El món actual està envoltat de mitjans de comunicació, que són un component més de la nostra cultura. Els infants vénen a escola amb un bagatge de coneixements dels mitjans d’informació i, per tant, l’escola i la família els han d’ajudar a organitzar aquests coneixements i després relacionar-los amb els continguts escolars. L’escola no pot girar-se d’esquena a aquesta realitat.

Alguna anècdota de l’aplicació d’aquests mitjans a les aules?

Hi va haver una experiència fa temps que té a veure amb els dibuixos animats. Recordo que, a l’hora del pati, hi havia infants que tota l’estona s’estaven donant puntades de peu, a l’estil de les tortugues Ninja o dient «culet, culet» i imitant en Shin Chan. Les mestres estaven una mica preocupades perquè pensaven que veure aquestes coses a la televisió els tornava violents. En realitat, en el curs es van adonar que això no era més que un reflex estilitzat de la violència que hi havia a casa seva.

Un reflex estilitzat?

Aquests infants vivien en entorns de violència domèstica i el que feien a les estones lliures a l’escola era una manifestació més de la violència que vivien a casa seva. En lloc de fer-ho a l’estil dels pares, ho feien reproduint accions o expressions dels dibuixos animats. Els dibuixos els servien de mecanisme d’expressió d’emocions i per a processar certs problemes personals.

Per què la cultura visual adquireix cada vegada més pes en les vides dels infants?

Els infants viuen en una societat multipantalla: ordinador, tauletes, televisor, etc. La lògica hegemònica és la de la imatge, però la qüestió és com la complementem. És important obrir el ventall a experiències variades, mitjançant altres consums culturals, com els llibres, les joguines «analògiques», sortir al carrer per a sociabilitzar-se, experimentar amb la naturalesa, en definitiva, poder contrastar i conèixer altres lògiques de funcionament.

La programació televisiva actual està adaptada a les necessitats dels més petits?

La programació de la televisió catalana TV3 està ben seleccionada i té molta qualitat. Hi ha un equip que s’ocupa de seleccionar els dibuixos i comprar-los a països com Sud-àfrica, França o el Canadà. Aquesta mena de productes procedents d’altres llocs del món permet als infants conèixer una varietat de cultures i realitats. Alguns canals educatius llatinoamericans, com l’argentí Pakapaka, també tenen una oferta molt bona. Però, en canvi, els canals comercials són proclius a sèries de baix cost, sense qualitat, i funcionen sense una figura experta per a la selecció dels programes.

Com influeix en les conductes dels infants el consum de diversos mitjans alhora o la seva alternança en espais curts de temps?

Aquesta mena de consum, anomenat multitasca (en anglès, multitasking), és molt habitual en els infants. Miren la televisió, escolten música i llegeixen alhora i, en molts casos, això els afecta en la concentració i comprensió lectora. En certes feines, la multitasca no hi repercuteix, com ara dibuixar o pintar mentre escolten música o miren la televisió o fer una feina en què no calgui respondre a una consigna o concentrar-se en el contingut d’una lectura.

Recentment, hi va haver un cas d’una nena de quatre anys hospitalitzada per addicció a l’iPad. Què en pensa, d’aquesta mena de casos?

Al llibre explico un cas semblant, que, de fet, va ser un dels motors perquè l’escrigués. Era un nen de quatre anys enganxat a la seva maquineta, una videoconsola portàtil. Tenia un problema d’adaptació a la realitat i d’integració social i escolar, en el sentit que no podia seguir el ritme de l’escola o les normes proposades en un context. Estava acostumat al «tu manes», a «tu crees les regles», que és el que passa a molts videojocs. Aquí el que era important era ajudar-lo, a ell i la seva família, a controlar el temps d’exposició i fer-los un acompanyament.

En què consisteix un bon acompanyament?

No solament es tracta de saber què mira el nostre fill, sinó també de preguntar-li què ha entès del que ha vist. S’ha de donar peu a una conversa d’aquest tipus perquè expressi els seus sentiments i així ajudar-lo a processar la informació. A l’escola podem fer preguntes sobre el que ha vist i relacionar-ho amb els continguts acadèmics. Així s’educa els infants en la construcció de l’opinió i la sistematització de la informació. En definitiva, no els podem sostreure de la realitat que veuen als mitjans, però sí que podem regular les estones que hi estan exposats, tenir un control del contingut que veuen i parlar-ne a l’escola, als àpats familiars o a les hores de lleure compartit.

L’accés tan primerenc dels infants a aquests mitjans no desplaça la seva dedicació a la lectura?

Els mitjans poden servir de punt de partença perquè els mestres o els pares els expliquin temes relacionats amb la història, la geografia o cultures d’altres llocs del món. Mirar dibuixos animats sobre un llibre o esmentar una obra en uns dibuixos pot incentivar la lectura entre els més petits. A Els Simpson, per exemple, moltes vegades es fa referència a grans llibres, com On viuen els monstres de Maurice Sendak, i ajuden a fer que el vagin a buscar. D’altra banda, internet i les tauletes permeten lectures enriquides de llibres, en què es pot escoltar el text o mirar els personatges del relat i fins i tot corporificar-los amb la realitat augmentada. Els mitjans tornen la lectura més atractiva fent servir altres codis i mitjans.

De quina altra manera els mitjans de comunicació i les TIC poden complementar la tasca docent?

En l’aprenentatge d’idiomes, per exemple. Els dibuixos animats, la programació infantil en general i fins i tot molts videojocs poden ajudar-hi. Són un recurs extraordinari perquè porten moltes expressions i situacions de la vida quotidiana que a les classes d’idiomes sovint no es veuen perquè se centren en aspectes gramaticals o de correcció lingüística.

Davant un ús creixent de les noves tecnologies en l’àmbit escolar i familiar, quina infància s’imagina en el futur?

Som davant la generació de nadius digitals, infants que han nascut en un entorn multipantalla, en el qual es mouen amb molta plasticitat. Seria interessant, des de l’escola i la família, ajudar-los a ser consumidors crítics i creatius. És a dir, orientar-los perquè puguin triar les imatges de la xarxa i els programes amb criteri propi, perquè donin l’opinió del que veuen i siguin capaços de crear els seus propis «mitjans», per exemple, blogs, llibres digitals i fins i tot videojocs. En aquest camí, exigiran naturalment una programació televisiva i uns jocs de més qualitat i donaran peu a una retroalimentació més intel·ligent entre els mitjans i els consumidors més petits.

 

Cap a Finlàndia?

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

avui us faig a mans un monogràfic. Ho he decidit perquè hi ha temes que són recurrents i amb els quals molts opinadors s’hi veuen amb cor. També he decidit que el dedicaria a Finlàndia. Sovint trobo a la premsa articles que parlen de Finlàndia com el paradís de l’educació. De fa temps, des que encapçala els primers llocs en el rànquing dels resultats a les proves PISA, aquest sistema educatiu ha despertat l’interès de molts professionals de la docència.
Fa poc llegia  que una cadena de televisió  anunciava l’emissió d’un reportatge amb el títol “¿Tan difícil es copiar el sistema educativo finlandés y hacerlo nosotros?”.

Doncs mirin senyors, i tant si ho seria! Sense entrar-hi a fons. La societat finesa té una estructura, una cultura i uns valors ben diferents dels nostres, entre d’altres, un concepte de treball que nosaltres, ara per ara, no tenim. L’estrany seria que el seu seu sistema educatiu no fos diferent del nostre ja que els professionals, les famílies i els alumnes que hi participen ho són, i força. Per tant, encara que el “copiéssim”, possiblement, aquí no ens donaria els mateixos resultats. Les còpies sempre són, còpies, aproximacions.

Us detallo què podeu trobar en aquest “arreplec finès”:

1. Una entrevista, apareguda el dia 23 de gener, que penso que val la pena llegir, perquè ens pot ajudar a reflexionar sobre com treballem a les nostres escoles. Els nostres pàrvuls es passen una pila d’hores asseguts i són, de llarg, els que més quilos de paper/nen/any consumeixen de la vella d’Europa. Entrem a l’escolaritat no obligatòria abans que ningú, i iniciem l’aprenentatge de la lectura dels primers. Hi arribem abans? Hi arribem millor? Consultant els darrers resultats de PISA, per exemple, la resposta és nítida. Per què, a veure, més hores ha de ser sinònim de més aprenentatge? Llegiu què passa a Finlàndia, us ho recomano. I penseu, per favor, que els nostres infants de parvulari han de disposar de temps per jugar, per parlar, per bellugar-se… ja els arribarà el moment d’escriure i d’aprendre a llegir. Començar abans no vol dir arribar-hi millor ni amb més èxit.

L’entrevista és ben curiosa, està feta al Sr. Hannu Arvio que resulta que té tres fills que estan matriculats, alhora, en dos sistemes educatius, el finès i el nostre, el català

2. Les “QUATRE LLIÇONS FINESES”. Durant quatre setmanes seguides el Diari Ara, en el seu suplement dedicat als mestres, va publicar quatre articles breus del professor Gregorio Luri. Aquest home, en Luri, no sé a vós, però a mi em produeix estats d’ànim molt diferents segons el tema que tracta. Sempre, però, em produeix un “sotrac per dins”.  Les quatre lliçons, de fet, són una de sola; estan fetes a partir de la lectura d’un llibre del Sr. Pasi Sahlberg A la segona hi ha una afirmació que em va enamorar: els finesos mai no han volgut tenir el millor sistema educatiu del món, sinó les millors escoles per als seus alumnes, que no és pas el mateix. Va, ho deixo aquí, és millor que vós mateix us les llegiu. A veure què us semblen?

3. I ara, una altra entrevista. En aquest cas la que li va fer en Pau Rodríguez al Sr. Xavier Melgarejo, psicòleg, Doctor en Pedagogia, Director de l’Escola Claret de BCN, bon coneixedor del sistema educatiu finès i membre del Consell Escolar de Catalunya.Va aparèixer publicada el dia 15 de gener de 2013 al diari EL DIARIO.es. L’he seleccionat perquè aborda una qüestió que trobo fonamental: la relació entre les escoles i la comunitat a la què, suposadament, han de servir.

4. I per finalitzar, un petit obsequi. Es tracta d’una presentació electrònica que vaig fer servir en una sessió dedicada a famílies. Es va fer, us aviso, en un moment en que quasi cada dia es descobrien nous casos de corrupció i, per tant està centrada molt en assenyalar, remarcar, les diferències entre els discursos dels polítics i del governants d’allà i d’aquí. Enmig hi trobareu, també, una referència religiosa. Si religiosa. Curiosament molts pocs mitjans, en parlar de Finlàndia, fan referència un fet que considero decisiu, fonamental i estructural: les seves creences religioses. El luteranisme i el calvinisme van configurar una societat fonamentada en uns valors molt diferents dels nostres en relació a quasi tot: el valor de la comunitat, la solidaritat, la justícia, el treball, els infants, etc. Per això, a l’inici, us deia que això de copiar als finesos és una proposta que no ens durà enlloc.

Ho deixo aquí.

Tan de bo us agradi i us ajudi a pensar més encara en com millorar l’escola dels nostres infants i joves, no pas el sistema educatiu.
Gràcies, un cop més, pel vostre compromís.

Sempre Tonucci (duplicat). No caduca!

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, benvolguda,

no sé vós, però a mi, de sempre, m’ha captivat en Francesco Tonucci. En Fratto va tornar no fa gaire a BCN. Aquest cop convidat a la 21a Tribuna Edu21 (Fundació Jordi Pujol) el passat 25 de novembre convidat pel Foment de les Arts i la Decoració (FAD). Preveient que no hi cabrien se’n van anar a la seu del Museu Blau. Tot el que diu aquest home m’agrada, tot. El trobo tan clarivident i, a la vegada, tan ple de sentit comú. Amb el temps cada cop em cansen més els savis que pontifiquen. A casa nostra en tenim un quants a banda i banda: a l’escola i a la universitat. Els trobo tediosos.

Precisament aquest divorci escola-universitat és un dels factors que ens dificulta més sortir del pou: hi ha una desconfiança endèmica i permanent entre els pràctics i els teòrics. Talment com si els uns poguessin viure sense els altres, mare meva! Estic cansat d’escoltar allò de “Que sigui pràctic”, quan començo a gestionar activitats de formació permanent. Perquè, a veure, què en fas de la pràctica si no saps perquè estan fent les coses i perquè les estàs fent d’aquesta manera? I a l’inrevés el mateix: una pila de Tesis Doctorals que només se sostenen amb “quatre visites o quatre entrevistes”.

En Tonucci fa molts anys que treballa per reconstruir aquest matrimoni, els dels pràctics i dels teòrics. Quan aquest parell no es parlen, com és el nostre cas, els desgavells i les caricatures estan garantits. Dos exemples? Doncs va!:

  • L’anomenat constructivisme de l’aprenentatge inicial de la llengua escrita. Molts centres em diuen que e tenen present i que és el seu marc de referència, només, perquè treballen amb els noms dels infants i empren la tipografia de pal sec per escriure. Res més. I es queden tan amples.
  • El treball per projectes. Moltes escoles malden per “treure els llibres de text”. Jo no hi estic a favor ni en contra sempre que se sàpiga perquè i, sobretot, es tingui consciència de les conseqüències professionals que es deriven d’una decisió com aquesta. En el cas dels projectes, per exemple, conèixer a fons les propostes d’en Kilpatrick i en Dewey i, per descomptat, controlar el currículum que el nostre parlament va convenir per a les diverses etapes de l’escolaritat. Quan un mestre treu els llibres és perquè, se suposa, que a partir d’aquell moment ell passarà a controlar el treball amb els diversos components curriculars, no? Doncs no!! Treballar per projectes, sovint, només és allò de “Què sabem, què volem saber” i un reguitzell de fitxes. Això sí: davant de les famílies llueix un munt.

Si teniu temps, a part de llegir les dues entrevistes, mireu-vos els vídeos i a veure què us sembla, d’acord?

Ja em direu el què.

Gràcies!!

21a Tribuna Edu21: Francesco Tonucci. Les TIC, l’escola, la família i els infants. from Edu 21 on Vimeo.

 

Francesco Tonucci (1941): “Els mestres d’infantil haurien de cobrar més que els d’universitat”

Creu que hem d’aprendre a escoltar els nens i les nenes i construir una escola que ensenyi a viure i que sigui útil per formar persones més felices. Per això, diu, cal fer una revolució educativa. Fa 50 anys que es dedica a l’educació i explica, sense sorprendre’s, que encara aprèn coses. És assessor en matèria educativa del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Com ha de ser una bona escola?


Per ser bona ha de ser per a tothom, i actualment l’escola és obligatòria però no és per a tothom. Després de les guerres mundials i de la dictadura espanyola les democràcies van aconseguir un gran èxit garantint l’educació a tots els ciutadans. Tots els nens i les nenes espanyols i italians van a escola avui, i això és un gran resultat. Però l’escola que avui oferim a tots segueix sent per a pocs.

Per què?


La revolució ha estat només formal. Seguim ensenyant els mateixos continguts a nens a qui no han llegit mai a casa, que veuen hores i hores de televisió… L’escola hauria de fer-se càrrec de les bases culturals, abans de pensar en les disciplines. Hem de construir aquestes bases, perquè sense tenir-les els nens no entendran res. El fracàs escolar és una conseqüència d’això, d’una escola que no és per a ells.

Com es construeixen les bases?


Primer de tot pensant com està feta l’escola. És un lloc on tot just entrar-hi caldria començar a pensar, a escoltar, a rebre inputs com la música, per exemple. I hi hauria d’haver experiències que ara falten, com per exemple la lectura. Jo sóc molt partidari de llegir en veu alta. No podem esperar que els nens comencin a llegir si no tenen una experiència d’escoltar. L’escola hauria de transmetre als nens el plaer de la lectura. I si llegeixen aprendran i comprendran moltes coses.

Actualment els índexs de lectura no paren de caure.

Perquè es proposa la lectura de la pitjor manera possible, que és desxifrar lletres, i en canvi se’ls hauria d’oferir l’experiència d’escoltar.

Per tant, el rol del mestre hauria de ser diferent de com és ara.


Sí. S’ha de canviar la manera de rebre els alumnes, i amb això vull dir que els mestres, normalment, volen que els alumnes els escoltin. La proposta alternativa és que el mestre adopti una actitud d’escoltar els alumnes, que els materials de treball a l’escola siguin el que els alumnes portin amb ells, el seu bagatge vital i cultural. El nostre sistema educatiu funciona pensant en el nen petit com un ésser que no sap res i a partir dels sis anys es col·loquen els aprenentatges importants que van arribant a mesura que els nens es fan grans. Els mestres també funcionen així: els mestres d’infantil compten menys, treballen més i cobren menys; això correspon a una idea antiga i falsa del desenvolupament dels nens. Els mestres d’infantil haurien de cobrar més que els d’universitat.

Cal tractar més bé els mestres.

Els nostres polítics no saben res de ciència i no tenen en compte que el desenvolupament cerebral més important es dóna quan els nens són petits. Els mestres de primària són els que estan fent la feina més important i alhora és la que té més riscos, perquè els danys poden ser molt greus.

¿L’educació infantil és la més important de totes?


Sí, ho diu la ciència. En el moment del naixement i en els primers anys de vida és quan els nens aprenen les coses més importants. I això trastorna totalment la relació que tenim amb els nens a l’escola. Si els veiem com éssers buits els veiem com éssers iguals, i no ho són. Però si creiem que els nens són éssers que saben coses ens qüestionarem si podem aprofitar tota aquesta riquesa i posar-la en moviment perquè l’aprenentatge no sigui passar del desconegut al conegut, sinó un passatge del que sabem al que sabem millor, aprofundint en les coses.

¿Tot això es pot aplicar en aules amb més nens, que és cap on anem?


Les aules haurien de desaparèixer, són una estructura artificial. L’escola no hauria de tenir aules, sinó tallers i laboratoris, i els nens s’haurien de moure i passar d’un lloc a un altre en funció dels seus interessos. Podria haver-hi un espai per a la ciència, un per a la lectura, un per a la música, un per a l’art. El tema del nombre de nens és un problema, és cert. Però és més complicat tenir un nombre baix d’alumnes de la mateixa edat que no pas un nombre alt d’alumnes de totes les edats. Aquest tema és clau. És necessari barrejar-los, perquè a la vida la gent està barrejada per edats. El grup és útil i interessant si és variat.

Quins dèficits tenim els adults educats en aquest sistema que no tindríem si haguéssim estat educats d’acord amb aquesta proposta?

El gran dèficit és que hem hagut d’aprendre-ho tot després de l’escola, gairebé res del que vam aprendre allà va resultar útil per viure. Cada un de nosaltres té un àmbit potencial d’excel·lència. I el paper de l’educació hauria de ser buscar-lo, identificar-lo, ajudar la persona a reconèixer-lo i valorar-lo, desenvolupar-lo tant com sigui possible. Així les persones estarien satisfetes i serien felices, i això és el que hauria de ser l’objectiu de tots els nostres projectes de vida. Així també es més fàcil trobar feina, i en aquests moments és molt important, perquè per als millors hi ha feina.

…………………………………………………

Primer els infants

Enric Roca, coordinador d’Edu21

31 d’octubre de 2012

http://www.edu21.cat/ca/continguts/841

Conduïda pel professor Miquel Àngel Prats, la conversa versà sobre l’aplicació de les TIC a l’educació, l’escola, la família i, sobretot, els infants; les seves característiques, necessitats i el seu món, sempre sorprenent i esperançador quan és Tonucci qui l’evoca.

Les TIC, per Tonucci, constitueixen instruments d’una gran vàlua pedagògica; són eines impressionants quan es troben en mans de bons artesans. Aquesta afirmació interpel·la les competències dels docents d’avui on, no només han de conviure amb la tecnologia, sinó que n’han de ser els principals facilitadors del seu ús i aprofitament al servei dels objectius educatius. Tonucci, però, reconeix que l’escola, avui, afronta més problemàtiques que no pas en el passat on la família li requeria només una complementació de la tasca educativa. En l’actualitat l’escola segueix estant pensada perquè l’aprofitin uns poc alumnes i no pas tots. Però aquesta escola concebuda per a uns pocs avui s’ofereix per a tothom i això fa, segons el pensador italià, que no pugui connectar amb una àmplia franja de la població escolar, sovint aquella que no incorpora des de la família aquells elements que l’escola d’abans donava per adquirits.

Preguntat sobre com haurien de ser les aules del futur, Tonucci es mostrà contundent i provocador alhora: “a mi m’agradarien que desapareguessin”. És clar que el pedagog italià es referia a un model d’aula que, pensant en l’educació infantil i primària, qualificà de “gàbia”; unes iguals que altres, amb els passadissos buits i al servei del model transmissor clàssic. Aquest tipus d’aules no serveixen per a poder oferir a cada alumne allò que necessita; uns requeriran de més temps cognitiu, uns altres treballar amb determinats companys per a fer coses diferents… Les aules, per Tonucci, s’han de semblar més a les llars on hi ha diferents espais per a fer coses diverses.

En relació a la formació dels professionals de l’educació el pedagog italià no dubtà a manifestar que pensava que no tothom podia ser mestre, donat el gran compromís que comporta aquesta professió. I sentencià que els mestres són els únics que poden fer bona una escola, car ni les lleis educatives, per adequades que siguin, ho poden garantir. La prova és que normalment, tot i disposar de bones lleis, les escoles romanen igual. La formació dels mestres no pot ser catedràtica; s’ha d’escoltar els alumnes i, per tant, no es pot reproduir el model de: “tu a aprendre-ho que demà ho entendràs”.

Tonucci posà l’accent, un cop més, en la importància del joc com un element educador de primer ordre per als infants. I per jugar cal que els adults practiquin el verb “deixar”. Cal deixar que els nens juguin entre ells, explorant, iniciant aventures, trobant-se amb sorpreses, explorant el risc, descobrint amics… Després de l’escola, a la tarda, els nens han de jugar per poder viure i l’escola hauria d’aprofitar educativament, escolarment, les vivències i les experiències intenses dels infants. Per això Tonucci no es mostrà partidari de donar deures als nens d’educació infantil i primària. Manifestà que: “el temps de fora l’escola no pertany a l’escola”.

La concepció de la infantesa, per Tonucci, ha de canviar. Els nens no són tots iguals; no és l’edat cronològica el que els iguala. Tampoc són recipients buits que s’hagin d’anar emplenant amb els continguts escolars. Són persones amb els seus propis continguts fets d’experiències, de sabers, d’àmbits d’excel·lència, que l’escola hauria de descobrir i aprofitar. Tots els alumnes, per Tonucci, tenen un àmbit en el que poden excel·lir i per al qual estan disposats a fer els màxims esforços possibles. El bon mestre serà qui identifiqui i potenciï aquest àmbit d’excel·lència en cada infant. I per això cal confiar en la felicitat de la gent perquè l’infant que aprofundeixi en el seu talent específic esdevindrà un adult feliç tot fent allò que millor sap fer. El més important és poder viure les coses importants de la vida de forma plaent. I per ser un adult capaç de viure d’aquesta forma primer cal que, d’infant, s’hagi estat escoltat i estimat, a la llar i a l’escola.

Aquest refrescant recordatori dels autèntics valors educatius ha estat una bona introducció per a la tasca d’aprofundiment que el 1r Congrés d’Edu21 es proposa portar a terme. Els propers 15 i 16 de novembre tindrem ocasió de seguir parlant i debatent sobre l’aprenentatge, sobre la transformació de les aules de les escoles i sobre la fonamental tasca d’acompanyar i orientar educativament els nostres escolars. Les tesis de Francesco Tonucci a ben segur que ens inspiraran.

 

Col·legues?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda/volgut,

recordo que, ja deu fer més de 12 anys, un matí estava entrant un un centre gran del Baix Camp. A les escales hi havia tot d’alumnes asseguts esperant que sonés la música per anar a fer les fileres. En apropar-m’hi, un d’aquests alumnes em digué: “Hola col·lega, xoca-la”. Com que la cosa em va interessar i tenia temps vaig deixar la cartera a terra i em vaig asseure al seu costat. Ho vaig fer per explicar-li la situació. Li vaig dir: “Saps que és un col·lega?” Em va mirar amb cara de no entendre res de res. “Mira, un col·lega, normalment, és una persona de la mateixa edat que una altra i que, a més, treballen del mateix o bé els interessen les mateixes coses”. La seva cara era com un poema, us ho podeu imaginar, no? Aleshores li vaig fer tres preguntes: “A tu et sembla que tu i jo tenim la mateixa edat? Tu i jo treballem fent del mateix? “Diries que a tu i a mi ens interessen les mateixes coses?” Em respongué, NO!! Doncs bé, “Tu i jo de col·legues, res de res, bon dia tinguis” Em vaig aixecar i li vaig  tocar el clatell amb afecte.

L’article de la Sra. Rahola que us he seleccionat em va portar directament a aquest record de feina. El cap dels humans té això, no? Tot ell em sembla suggerent, sobretot el segon paràgraf. A veure si coincidim, una vegada més, va!
Un goig poder-vos escriure i que em llegiu, gràcies un cop més.

LA VANGUARDIA.

18.10.12

EL TOBOGAN ESCOLAR

Per la via del bonisme paternalista, s’han carregat conceptes tan fonamentals com autoritat i esforç

PILAR RAHOLA
Cada cert temps fem veure que ens preocupem. Arriben els informes europeus i l’evidència del fracàs escolar dels nostres alumnes esclata en els titulars. Però és una preocupació de dia i mig, perquè aviat tornem a la rutina del queixar-se i no fer, o del queixar-se i fer malament, que ambdues reaccions són igualment letals. I així es va consolidant un problema endèmic, les conseqüències de futur del qual sembla que no alarmin seriosament. Com hem arribat fins aquí? Perquè no es tracta de no tenir els resultats estel·lars de Finlàndia, per posar el cas més tòpic, sinó d’estar literalment a la cua d’Europa, per darrera de Portugal i Grècia. I en un territori com Catalunya, on la tradició pedagògica ha estat històricament molt important, les coses estan igual de malament.

És a dir, aquí no tenim fet diferencial. N’hi haurà que diran que la culpa són els quaranta anys del Florido pensil, que van contaminar el sistema educatiu. Però ho nego, perquè crec que els mals fruits d’ara no vénen de les podes del passat, sinó dels pèssims empelts que li hem fet a l’arbre de l’educació durant la democràcia.

Intentaré explicar-me. El primer que li sobra a l’educació és experimentació. És a dir, no pot ser que cada nou ministeri hagi fet un pla d’estudis propi, gairebé sempre més improvisat que no pas útil. No hauríem d’assumir que hi ha aspectes troncals en l’aprenentatge que vénen d’una llarga i bona tradició? Lluny d’això, hem experimentat amb gasosa i així s’ha menystingut l’exercici de la memorística, s’ha reinventat el concepte de nota, no s’ha permès repetir curs, s’han tret, i posat i tornat a treure els exàmens finals, s’han replantejat els deures i així fins al deliri. A l’experimentació s’hi ha sumat una hiperideologització, generalment del costat progressista, que ha convertit l’alumne en una mena de delicada crisàlide que ni havia d’esforçar-se massa, ni patir massa autoritat, ni frustrar-se amb un mal resultat. Lluny de tractar-los com éssers humans que havien d’adquirir coneixement, amb l’esforç que inevitablement això comporta, els hem tractat com col·legues que se n’anaven de pícnic a l’escola. I així, per la via del bonisme paternalista, ens hem carregat conceptes tan fonamentals com autoritat i esforç. És cert que lentament anem revisant les revisions anteriors, i, donant voltes al món, tornem al Born, però també és evident que entre uns i altres l’educació ha quedat ressentida. I més si afegim el capteniment d’alguns sindicats que utilitzen l’ensenyament com si fos l’últim reducte de la revolució permanent. Sens dubte hi haurà més motius, i alguns tindran a veure amb la voluntat política via pressupostos. Però no ens enganyem. En aquest país, respecte a l’educació, ha faltat rigor i han sobrat prejudicis, ideologies, experiments i improvisacions. És a dir, hi ha hagut més política que pedagogia.

Quan la crisi té rostre, esdevé un delicte (II)

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

recordo que deu fer un mig any us recomanava la lectura d’un article d’un bon professor d’institut de Reus. Hi denunciava el cas d’una bona alumna, i millor companya, que es veié obligada a deixar els seus estudis i a retornar al seu país d’origen amb la seva família a causa de la crisi. Doncs bé, avui un altre, però diferent.

Avui us recomano conèixer el cas de la Cristina, una alumna brillant, que tota la vida hi ha posat el coll, el cap i moltes hores. El resultat? unes notes excel·lents. La llàstima, però, ha estat que no han estat suficients per entrar a la Facultat de Traducció i Interpretació. Resulta que aquesta “crisi bancària i especulativa” s’ha carregat també dues coses bàsiques del nostre sistema educatiu: els ajuts de matrícula universitària per a fills de famílies monoparentals i, també, les aules obertes dels nostres instituts.

No sé a vós però a mi aquestes informacions em fan molt de mal per dins, molt.  Si ens creiem de veritat que l’exercici del dret a la formació de les persones és un deure inexcusable de tota societat democràtica i que només per l’exercici d’aquest dret en sortirem, no podem quedar-nos de braços plegats, i a casa. No hi ha dret que una crisi que de cap manera ha provocat la Cristina, ben al contrari (ha treballat sempre, i molt), serveixi d’excusa per dir-li que ella no té dret a tenir un projecte personal i professional, senzillament perquè la seva família ingressa pocs diners cada mes. No hi ha dret que aquesta crisi es vulgui reconduir tancant les aules obertes dels instituts, unes aules que són un veritable laboratori d’innovació i de globalització educatives, unes aules que ajuden a obtenir la titulació a uns alumnes que no se’n surten amb plantejaments horaris fragmentats i exclusivament academicistes.

Mare meva!

Gràcies per la vostra atenció

Des de la pobresa educativa

Teresa Terrades

(Professora d’institut)

http://mestres.ara.cat/mobreslaporta/2012/07/17/des-de-la-pobresa-educativa/

 

La Cristina ha acabat 2n de Batxillerat aquest juny. Tot just acaben de sortir les notes de tall per entrar a les universitats i ha tingut sort:  pot accedir a Traducció i interpretació, que era la seva primera opció. Bé, la seva sort és més que relativa: per entrar en aquesta carrera , ha hagut de fer un bon batxillerat  i treure una nota alta a la selectivitat. Hi ha posat molt de la seva part per tal de poder tenir accés a la carrera amb la que des de fa ja un temps somnia poder-se dedicar.

Deia que la seva sort és més que relativa perquè la carrera, a més de requerir una nota alta per entrar,  és de les més cares. La matrícula per al curs 2012-2013 val ni més ni menys que dos mil tres-cents euros. La Cristina forma part d’una família monoparental. Fins el curs 2011-2012, els alumnes de famílies monoparentals havien tingut una exempció del cent  per cent de la matrícula. Òbviament aquesta exempció s’ha acabat i les famílies monoparentals han passat a ser considerades famílies ordinàries. Tot un detall per a la Cristina que , ara mateix, no té opcions econòmiques per costejar-se la carrera. Els valors de l’esforç i la constància l’han dirigit,  tot l’any , cap el seu objectiu. L’organització de la seva agenda s’ha regit des de la  prioritat  d’assolir la nota de tall requerida.  Actituds pròpies d’autolideratge i  maduresa. Podríem dir que el seu,  és un cas d’èxit escolar en tota regla, però ves per on, no arriba ni en el moment ni en el lloc adequats. Al nostre país , els mecanismes que regulaven les desigualtats econòmiques i socials s’han fet fonedissos en un tres i no res i amb ells el sistema de recompenses vers els estudiants amb situacions socials menys afavorides. Ens podem permetre perdre tot aquest talent que ja hem format amb esforç econòmic i social previ?

Les retallades també han fet passar a millor vida algunes Aules Obertes que tenien els instituts de Catalunya. Aquestes aules eren un recurs que possibilitava que alumnes desmotivats, amb baixa autoestima,  amb trastorns conductuals o en risc social, poguessin treballar de manera més individualitzada,  amb metodologies i nous plantejaments basats en la cultura de l’esforç. Aquest és el cas de l’Institut Les Marines de Castelldefels. Francisco Castaño  n’era el seu tutor des del curs 2005-2006. L’aula acollia entre 12 i 14 alumnes de 3 i 4t d’ESO amb aquestes característiques. Francisco Castaño , al seu bloc, definia així la seva tasca: “Ho tinc cada cop més clar: la meva feina no és preparar als nois i noies per a que siguin enginyers , sinó que els preparo per a que siguin persones i els intento donar totes les estratègies possibles per  tal que puguin funcionar a la vida, després ells elegeixen el camí que han de prendre.”

Si ens creiem de veritat que l’exercici del dret a la formació de les persones és un deure inexcusable de tota societat democràtica, i que aquesta formació va lligada a un projecte vital que ha de poder-se dur a terme , cal empoderar  el sistema educatiu per a construir futur.  Els nostres estudiants parteixen de condicions socials i econòmiques molt diverses però tots haurien de poder assegurar-se un lloc  per a ser. Ser dins del sistema, ser  per a ser reconegut com a ciutadà , ser per a esdevenir un dia un bon dirigent polític, un bon professional , un bon ciutadà en totes les seves formes. Per això el més just dels sistemes educatius és aquell que pot donar  a cadascú el que necessita.  És per això que les aules obertes tenen sentit, com totes les mesures i actuacions que s’encaminen a acompanyar als joves a fer-se. Totes s’encarreguen d’infondre esperança i dibuixar projectes de vida.

L’actual conjuntura s’entesta a fer-nos creure que hem de renunciar a tot allò que ens obre horitzons de futur, com ho és la formació ja sigui universitària , la de les aules obertes, o qualsevol de les seves formes, amb l’excusa que això val diners. I el que és molt car és deixar de fer-ho. El que ja ens està costant molt diners és sostenir  el pes de tanta corrupció i mala gestió acumulada per la ceguesa d’uns i la cobdícia dels altres.  I aquest  pes mai hauria hagut de recaure sobre un país  que no pot desdir-se de la seva construcció futura. Ens podem permetre aquesta forma de renúncia? Quin és el preu a pagar?
Eric Hoffer, escriptor i f ilòsof americà (1902-1983) deia : “En temps de canvi, els que estiguin oberts  a l’aprenentatge s’apropiaran del futur, mentre que aquells que creuen saber-ho tot estaran ben equipats per un món que ja no existeix.”

I una mica , és això…

 

Diria que només ells podran aturar-ho.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

dir que la situació està complicada, educativament parlant, no és cap novetat. Ara mateix, servidor, està molt preocupat perquè amb “l’excusa” d’això de la crisi tornem a situacions molt lamentables en això de la prestació d’un servei públic educatiu de qualitat.

De ben segur que m’entendreu. Oi que molts cops, massa i tot, heu tingut la sensació que els administradors d’educació no us tenen per res? Conec molts exemples de centres educatius amb situacions complexes que mai resolien els problemes “pels canals ordinaris”: és a dir que els escrits dels seus directors i directores  no produïen cap efecte davant dels seus caps orgànics o funcionals. Probablement, vós mateix heu comprovat com les úniques que poden produir “moviment” són les famílies. Quan les famílies parlen davant la premsa o la televisió, per exemple, les coses es comencen a bellugar en la direcció correcta. És una llàstima, sempre ho he pensat.

Quan un director o una directora decideix fer un escrit de queixa, sempre, s’ho ha pensat molt, abans. Sempre ha provat d’arreglar la situació amb els seus mitjans, sempre. No hi ha dret que els vostres escrits estiguin escrits amb “tinta transparent”

Mireu, com suposo que sabeu, al país del nord les coses van molt mal dades, des fa una colla d’anys. I això que sempre s’han ventat d’un gran sistema educatiu públic i laic. El tenien, és cert. Ara les coses estan canviant a corre cuita. Només un exemple: de vegades les baixes de mestres i professors són cobertes per persones de les llistes generals de l’atur, persones sense cap experiència en docència. Tot  per estalviar-se diners. El resultat, us el podeu imaginar: catastròfic.

Doncs bé, les famílies de l’estat veí es comencen a organitzar perquè, com nosaltres, han comprovat que les coses no s’arreglen per la pressió que puguin exercir les persones que treballem a les escoles i els instituts. Han decidit que són ells els que han d’agafar el protagonisme.

Us recomano MOLT que mireu aquest vídeo. A veure què us sembla?
Gràcies.

Sap? Li tornem el fill, però sense títol,

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,d’acord! el sistema educatiu no és pot analitzar en termes empresarials. Seria un error perquè, probablement, seria molt fàcil caure en afirmacions perillosíssimes. Permeteu-me però que ho faci una mica, només per a vós. Imaginem que el sistema és una empresa. Doncs bé, resulta que un 20% de la seva producció no pot sortir de la fàbrica perquè té defectes diversos que en farien inviable la venda. Comptat i debatut això és el que ens passa amb els sistema educatiu, en el seu tram obligatori.

Ara, amb aquesta comèdia perversa de la crisi, els pares no accedeixen tan fàcilment als desitjos d’abandonament dels fills. Probablement és una bona cosa, segur. Fa prop de cinc anys que aquest número, percentatge, és manté inalterable, punt amunt, punt avall. Aquesta pràctica “d’escapisme acadèmic” també és molt gran en els estudis postobligatoris: anem a la cua d’Europa. I per què ens passa tot això?

D’acord, no ho podem analitzar, interpretar, i menys encara resoldre, en termes empresarials. Faríem un desgavell que només perjudicaria als més febles, com sempre. Ara bé, el que no pot ser és que no es faci res de res, com és el cas. És una injustícia enorme, un frau descarat cap a uns alumnes als què les seves famílies els van portar a l’escola perquè ells “no els poden ensenyar res”, acadèmicament parlant. En Tonucci fa molts anys que ho diu això. Estem dient a les famílies més vulnerables: “Miri li tornem el fill, la filla, però sense títol” i quan ells ens demanen el perquè, els diem “Home, nosaltres ho hem intentat, però ell no ha ajudat i vostès tampoc”.

Au, bona nit!! I tan tranquils

Un de cada cinc alumnes d’ESO no aconsegueix el graduat

S. SÁNCHEZ 29/06/2012

El 21,5% dels alumnes matriculats a l’últim curs de l’educació secundària obligatòria (ESO) no aconsegueixen treure’s el graduat. Amb petites variacions decimals aquesta taxa de fracàs escolar es manté pràcticament igual des del curs 2008-2009, quan es va reduir significativament respecte al 26,6% d’alumnes que no es van treure el títol el curs 2007-2008. El curs següent va baixar al 21,7%, probablement per la reducció de les perspectives laborals que aquests nois de 15 i 16 anys trobaven abans al món de la construcció, que fins a l’esclat de la crisi es va endur molts joves del sistema educatiu.

La taxa d’abandonament escolar, entesa com aquells nois que -hagin aprovat o no l’ESO- no continuen estudiant després de l’etapa obligatòria, també s’ha reduït des del 33,1% del 2008 fins al 26% d’aquest 2011. La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, que ahir va presentar aquestes dades al Parlament, va admetre que l’augment de l’atur ha jugat un paper en aquesta reducció, però va al·legar també l’increment d’oferta postobligatòria pel qual ha apostat el Govern com un altre dels motius del descens.

Tot i així, l’índex d’abandonament català està encara per sota de la mitjana europea (13,5%) i de països com Itàlia (18%), Finlàndia (9,8%) i Holanda (9,1%). També està lluny de l’objectiu del 10% fixat per la Unió Europea per al 2020, una fita que Rigau va descartar de nou que s’assolís a Catalunya. “Hem de ser realistes”, va dir, i es va marcar com a objectiu baixar fins al 15% l’any 2018, entenent -va apuntar- que aquest serà el percentatge màxim de treballadors no qualificats (estudis només obligatoris) que podrà absorbir llavors el mercat laboral.

Un altre dels indicadors del fracàs escolar, com el percentatge de repetidors, es manté al voltant del 30% a l’ESO des del 2009. A primària, en canvi, només repeteixen un 9% dels alumnes.

L’educació és cara? Prova sense!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

compto que, potser, encara esteu en el vostre centre, a diferència dels vostres companys. Poca gent ho sap això, una llàstima. Una més.Com assenyalen els autors d’un article que vaig desar fa un parell de setmanes, fou el Sr. Derek Bok, quan era president de la Universitat de Havard, el que encunyà la frase del títol  d’aquest article. Els autors ens proposen una reflexió global-final de l’estat del sistema educatiu al país veí, al valencià. L’anàlisi que en fan és realment preocupant, desesperant, m’atreviria a dir, fins i tot.Algú podrà dir que aquesta situació no és comparable a la nostra. Potser tindrà raó en els grans números però, en la direcció, en els fons, ja no n’estaria tan segur. Algú, i nosaltres ens n’hauríem d’atorgar una gran responsabilitat, hauria de dir, MOLT FORT, cap a on ens porta tot plegat: cap a tenir, socialment, més i més problemes, CAP ENLLOC MÉS. Es fa difícil d’entendre que els responsables de les administracions educatives no se n’adonin de cap a on anem: cap el desastre.

Se m’acudeixen dues explicacions, cap de bona però:

  1. Que els responsables educatius, els de més amunt estiguin envoltats de persones incompetents, només obsessionades en protegir el seu cap, en prevenir que “prengui mal” davant dels mitjans de comunicació.
  2. Que aquests membres dels gabinets, que de fet “manen molt”, tan se’ls en doni que passi amb el sistema públic perquè ells provenen de l’escola privada o concertada. Si fos aquesta la realitat, seria molt preocupant conèixer els criteris que es van emprar per seleccionar-los.

Potser m’ho heu sentit a dir personalment i tot: fa molt anys que penso que el nostre país, Catalunya, té uns mestres excel·lents, persones amb experiència en gestió i desenvolupament curricular,la llàstima, però, és que aquestes persones mai són convidades a ocupar càrrecs de l’administració quan hi ha eleccions.

L’article és llarg, ho sé, però val la pena que us el llegiu i decidiu com, d’una vegada per totes, ens posem d’acord per prendre la paraula, tots plegats, però amb MAJÚSCULES, per favor.

L’educació és cara, prova amb la ignorància

VICENT LUNA(Mestres d’educació secundària)

Estem acabant el mes juny i a les escoles, instituts, universitats i en general a tots els centres del  nostre sistema educatiu s’està avaluant l’alumnat. És el moment de fer una valoració general del curs i de posar una nota final. Però a més d’avaluar els nostres alumnes, també caldria que férem una valoració final d’aquest curs, tot i posant-li una nota a la nostra Conselleria d’Educació.La veritat és que el curs  escolar 2011-2012 ha estat un curs força mogudet: concentracions, manifestacions, vagues, tancades i tota mena d’actes de protesta que hem portat a terme la Comunitat Educativa contra les polítiques de retallades educatives del Govern valencià del PP. Aquest curs passarà a la història com l’any  en què s’aprovaren tot un grapat de lleis i decrets per  retallar el pressupost destinat a educació. És l’any de les retallades. És evident que, davant d’aquestes injustes mesures, i conscients de les conseqüències tant negatives que ocasionarà al nostre alumnat i al sistema educatiu en general, la comunitat educativa valenciana no pot més que valorar molt negativament l’actuació de la Conselleria d’Educació, suspendre-la amb una nota de molt deficient. Davant de la  Conselleria caldria que tots plegats muntàrem  una gran falla amb una monumental carabassa.

I la suspenem, entre altres coses, per molts motius:

  1. Al proper curs hi haurà una pèrdua d’uns 8.000 professors en l’escola pública. Aquesta manca de professorat farà que desapareguen les classes de suport i els desdoblaments a l’alumnat amb necessitats educatives especials, així com també  molts programes com el de diversificació.
  2. S’incrementarà la ràtio en totes les etapes: de 25 a 30 en E. Primària, de 30 a 36 en E. Secundària i de 35 a 42 en Batxillerat. Aquesta excessiva ràtio farà impossible atendre l’alumnat com es mereix i augmentaran els problemes d’atenció i de convivència.
  3. Desapareixeran les classes de suport en E. Infantil, els desdoblaments per atendre alumnes amb necessitats específiques, l’atenció a la diversitat, el programa de diversificació de 4t d’ESO.
  4. La manca de professorat interí impedirà la substitució de les baixes laborals els primers 15 dies, la qual cosa provoca la pèrdua d’hores lectives en diferents matèries.
  5. L’augment de la jornada de treball del professorat repercutirà en la reducció d’hores de compensatòria, desdoblaments, atenció a l’alumnat, tutories, reunions de coordinació, atenció a pares i mares…
  6. La reducció de modalitats en Batxillerat i FP farà que alguns alumnes no puguen finalitzar els estudis en el seu centre.
  7. La disminució de les beques, de les ajudes a llibres de text i menjadors escolars, així com  l’augment excessiu de les taxes universitàries, entre 242 i 369 euros, repercutirà molt negativament en l’economia de moltes famílies valencianes.
  8. A més a més, per acabar-ho d’adobar i aprofitant aquests moments de majoria absoluta, el futur esborrany de plurilingüisme no garanteix l’aprenentatge de les dues llengües oficials i una o més llengües estrangeres. Pretenen derogar la LUEV i això farà que desapareguen les línies en valencià. El final ja se’l podeu imaginar: el valencià acabarà sent una llengua arraconada i testimonial, la germana pobreta del nostre sistema educatiu. Tots els avanços, que han costat Déu i ajuda!!, i que hem aconseguit al llarg d’aquests 30 anys, aquest decret els posa en perill.

I davant de tot aquest desgavell molts ensenyants, pares i mares dels nostres fills que estan estudiant, ens preguntem on ens porten aquestes retallades en educació. Malauradament ens porten a un deteriorament del sistema educatiu públic. I aquest deteriorament on més s’hi notarà és en la qualitat educativa del nostre alumnat. Si l’actual  fracàs escolar del primer cicle d’ESO frega el 37%, no podem ni imaginar on arribarà amb totes aquestes retallades. El mateix passa respecte a la taxa d’abandonament educatiu entre la població de 18 a 24 anys que no ha completat algun nivell d’estudis postobligatoris, bé siga el Batxillerat o un Cicle Formatiu de Grau Mitjà. La taxa d’abandonament en el País Valencià és del 29%, només superada per Ceuta i Melilla. Amb aquestes retallades aquesta taxa aviat es veurà superada.

Ens diuen que aquestes retallades són inevitables. Molts pensem que no és així, i cada vegada ho pensa més gent. Sense anar més lluny aquest dimarts el president Alberto Fabra va anar a la Universitat d’Alacant per assistir a l’acte de presa de possessió del nou rector de la Universitat d’Alacant, el senyor Manuel Palomar. Doncs a més de rebre’l centenars d’alumnes i professors que protestaven contra aquestes retallades al crit de “Menys corrupció i més educació”, el nou rector no va tindre pèls a la llengua en dir en el seu discurs que aquesta política de retallades en educació repercutirà negativament en el desenvolupament social i ens portarà a “un trencament del sistema d’igualtat d’oportunitats”. A més a més  recordà les paraules de Derek Bok, que fou president de la Universitat de Havard que va dir que: “ Si l’educació és cara, prova la ignorància”.

Efectivament, aquestes retallades ens porten que les futures generacions de valencians i valencianes tinguen menys preparació acadèmica. Experts en educació, en economia, i fins i tot polítics amb visió de futur, ens ha recordat més d’una vegada que quan més crisi tinga un estat més cal invertir en educació. Que per eixir de la crisi cal fer una aposta valenta per millorar el sistema educatiu. Que en un món tant competitiu com l’actual calen generacions ben formades. Només apostant per més formació, per més educació, serem més competitius i estarem en condicions d’afrontar millor les crisis. Així ho han fet i ho fan els estat més desenvolupats. Però ací fem tot el contrari i, a més, ho intenten justificar. No hi ha arguments possibles que justifiquen retalls en el sistema educatiu.

Els ciutadans no podem entendre que es retalle en educació quan a l’estat espanyol hi ha 445.568 polítics, 300.000 més que en Alemanya amb la meitat de la població. A més Alemanya està molt més descentralitzada que Espanya. Té 6 nivells administratius: Estat, Länder, Regions Administratives, Districtes, Mancomunitats i Municipis. Espanya només 4: Estat, Comunitat Autònoma, Província i Municipi. Per què no es retalla en polítics? Per què no es retalla en administracions, com ara les províncies que dupliquen funcions?. Com podem entendre els ciutadans les retallades en educació quan s’ha malbaratat tans recursos en aeroports sense avions, Ciutats de les Llum deficitàries, obres faraòniques, escultures fabrianes i visites Papals, per posar algun exemple? Com anem a acceptar aquestes retallades que tant perjudicaran els nostres fills quan veiem la quantitat de casos de corrupció dels nostres polítics que s’embutxaquen amb milers i milers d’euros de l’erari públic i no els hi passa res? Com anem a callar veient con es rescata amb milions i milions d’euros els bancs i caixes corruptes mentre desapareixeran els programes d’ajuda als nostres escolars amb dificultats, o l’ajuda als menjadors escolars? Com no anem a estar indignats si milers i milers de professors es quedaran sense treball, mentre el Govern valencià dilapida milions d’euros en un sol dia en la Fórmula 1, tot i utilitzant l’argument de la projecció exterior? Es que no hauríem de suportar més que els nostres governats continuaren administrant tant malament els nostres recursos. Com s’hi pot retallar en educació i malbaratar milions i milions d’euros en AVEs i aeroports totalment deficitaris? Com poden retallar en educació  i posar-se uns sous i unes jubilacions que clamen al cel?

Per tot això, i més i més, és més que comprensible que per tota aquesta corrupció, per aquesta nefasta gestió dels diners públics, per aquest menyspreu a l’ensenyament públic, per aquest malbaratament dels recursos, per aquesta degradació de la vida política, per aquest robatori dels bancs, per tot i tot els que està caient, els ciutadans del carrer, el professorat, els funcionaris en general i els pares i mares dels nostres escolars, estiguen, estem!, més que farts i més que  indignants. I no podem acceptar, sota cap concepte, que s’intenten justificar aquestes retallades que ataquen frontalment el sistema educatiu públic valencià.

Alcoi, 21 de juny del 2012

Conferència d’en Tonucci a Granada

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

del Sr. Francesco Tonucci ja us n’he parlat més d’un cop. Me’n confesso, públicament, “addicte”, no ho puc evitar. Les seves reflexions a la “Ciutat dels infants” (Ed. Barcanova) em van captivar per sempre. Em van semblar d’una clarividència contundent.  A part, és clar, de declarar-me, també, enamorat de l’obra del seu “alter ego”, en FRATO. Doncs bé, pel que sembla, el Sr. Tonucci ja fa vora trenta anys que visita la ciutat de Granada. No és casual, però. En aquesta ciutat ja fa molts anys que hi ha una xarxa d’Escoles Infantils que són dignes de lloança. Moltes de les persones del món dels petits de casa nostra hi mantenen contactes regulars amb els seus responsables.

Fa ben poc, el Sr. Tonucci la tornà a visitar per impartir una conferència sobre l’Escola del segle XXI. La trobareu, si us interessa, a l’enllaç inferior. El vídeo és llarg, us aviso. Ara bé, s’ho val. En certa mesura, l’equiparo al Sr. Robinson del què us he parlat fa un moment. tots dos coincideixen en moltes de les anàlisis de l’escola actual i, també, en moltes de les propostes que fan per bastir el que, ara mateix, hauríem de saber fer: “L’ESCOLA PER A TOTS”.

Sense saber-ho, és clar, resulta que pregono pel país idees i arguments molt coincidents amb el Sr. Tonucci, vés per on:

1. No hi ha dret que, després de 13 anys d’escolaritzar el fill d’una família de treballadors li diguem que “el seu fill no se n’ha sortit” i ens quedem tan amples.
2. Els nostàlgics de l’Escola “d’abans” farien bé de ser rigorosos. Aquella Escola era, pel cap alt, per a un 12% per cents dels adolescents. La resta, havien anat desapareixent al llarg dels anys, sense “deixar cap rastre”.
3. Els nostres sistemes educatius només ho són per un nombre reduït d’alumnes. Molts, massa, no troben cap sentit en les propostes que els fem dia rere dia. Particularment, els infants i joves que podrien ser molt bons en alguna de les arts o bé que podrien reeixir en activitats manuals o corporals. L’escola hauria de saber trobar el talent de TOTS els alumnes, perquè tots en tenen. Si en sabèssim, aquestes disciplines podrien esdevenir el “pal de paller” dels seus plans d’estudis i del seu èxit escolar. No hi som aquí, però. Si no ets bo en llengua i matemàtica, tard o d’hora “et mirarà l’EAP”.

Podria allargar la llista molt, però no cal.

De veritat, us la recomano. Estrictament, però, la conferència de Frato-Tonucci només ocupa els 50′ primers del vídeo, els finals us els podeu estalviar.

A veure si coincidim.
Gràcies.
http://www.youtube.com/watch?v=IQHNuvjKWaE&sns=fb