Category Archives: docents

Fins quan ho serem?

A l’atenció del Director, directora,
Benvolguda, benvolgut,

l’any 2001 el Sr. Mark Prensky va establir la diferència entre “NADIUS” i “IMMIGRANTS” digitals, ho recordeu? Des de llavors ha plogut molt, també tecnològicament. Fa no gaire també ha sorgit la metàfora dels “RESIDENTS” i els “VISITANTS”. Totes, a la fi, fan referència a la mateixa realitat: tots els alumnes que tenim a les aules són nadius, residents, digitals, han nascut envoltats de tecnologia i de pantalles; per a ells resulta inconcebible el món sense aquests enginys.

Nosaltres, en canvi, sempre serem immigrants o visitants, digitals. Ho serem perquè una part, més menys gran de la nostra existència s’ha desenvolupat en un món en què aquestes tecnologies eren inexistents.

Més enllà de les diferències terminològiques hi ha diferències molt importants. No ens acabem de creure que la tecnologia i les pantalles han vingut per quedar-se i que, com diu en Ramon Barlam:

  • D’aquí a no res ja no parlarem de noves tecnologies perquè estaran tan integrades en el nostre dia a dia que seran invisibles.
  • Les tauletes tàctils ja no seran vistes com una joguina, sinó com un instrument imprescindible per al procés de formació i de creixement de les persones.
  • Les aplicacions disponibles l’any 2040 seran tan espectaculars que privar els infants d’aquests recursos es considerarà una reacció fanàtica.

Doncs bé, nosaltres, els mestres, tossuts que tossuts:

  • Fem treballar als alumnes, sobretot, amb textos escrits en lletra impresa damunt de paper.
  • Continuem tenint els ordinadors “tancats” a les aules d’informàtica; com a molt a les aules només hi ha el que permet fer funcionar la PDI, i encara.
  • Els alumnes “visiten” aquesta aula, una o dues hores a la setmana, d’un total de 30 o 35 lectives cada setmana.
  • Els proposem treballs orientats a “Aprendre TIC” (Programaris) quan el que caldria seria “APRENDRE AMB LES TIC”, cosa molt diferent.

No fa gaire va sortir un globus sonda, un de tants, des del Departament d’Ensenyament. S’anunciava a bombo i platerets que la competència digital dels docents havia de millorar i que ho faria en un no res perquè “tenien un pla” que ho permetria. Mare meva quina por que em fan els “plans” del Departament. Els despatxos de les direccions estan plens dels plans i dels “replans” que al llarg dels anys ha “imaginat” el Departament d’Ensenyament. Ha canviat, però, substancialment, la manera de “fer classe”? La resposta la sabeu tan bé com jo, segur. Llàstima del temps que hi vau dedicar, no?

Una cosa, però, no treu l’altra: caldria posar-nos al dia, i amb caràcter d’urgència, si no volem perjudicar, clarament, els nostres alumnes. Suposo que sabeu que a PISA 2009 vam sortir poc afavorits en lectura, no? Doncs bé, una part de la prova pretenia mesurar, també, la lectura en digital. Sabeu el resultat? Doncs van ser castatròfic: els alumnes de l’Estat espanyol van obtenir una puntuació 22 per sota de la que van obtenir en lectura impresa en paper.

No sé si us va passar per alt o el vau poder llegir. El suplement “ara.mestres” del diari “ara” de finals de novembre recollia l’opinió d’un mestre preocupat per aquest realitat, el Sr. Jordi Roca, mestre d’educació primària. Només el títol del seu article ja és premonitori: in-in-co-in-competencia. Si no el vau poder llegir us convido a fer-ho i a pensar, alhora, en la realitat del vostre centre:

http://mestres.ara.cat/lapuntdocent/2014/11/27/in-in-co-in-competencia/

Ara.mestres

L’apunt docent

Visions escolars en primera persona

Jordi Roca (Mestre d’educació primària)

In, in co, in – competència

M’agrada que per fi es posi fil a l’agulla en el fet d’exigir als mestres un domini òptim de les TIC ja que actualment passen coses que crec que són inadmissibles. La competència digital és, des de fa massa anys, la competència maria a l’escola i un exemple que ho demostra és que fa només un any que hi ha un document (excel·lent, s’ha de dir) que ens explica als mestres com hem d’encarar la competència en l’àmbit digital amb els nostres alumnes. Fins ara cada centre s’ho feia com podia i l’estona dedicada als ordinadors acostumava a ser, i és en moltes escoles encara avui en dia, una pèrdua de temps avorrida i arcaica de passar l’estona. Després apareixien els tòpics que he sentit mil cops a l’escola que diuen que els nens “en saben més que nosaltres” quan mai ens hem preocupat de comprovar-ho demanant-los que facin una cerca intel·ligent a Internet o que desin un document a una carpeta determinada de l’ordinador. És trista la situació encara avui quan veiem que molts alumnes, que segur que són experts en videojocs i tauletes vàries, no assimilen ni conceptes bàsics d’ofimàtica i a sobre tenen una navegació insegura i potencialment perillosa dins la immensitat de la xarxa.

I més trist i preocupant és veure-ho en mestres. Sóc coordinador d’informàtica des de fa molts anys en diferents escoles i he vist coses que no us ho creuríeu de l’estil de la broma del Tippex a la pantalla, ja m’enteneu. Crec que si els mestres hem d’ensenyar amb les competències bàsiques el més lògic del món és que tinguem un domini d’aquestes i qui no ho vulgui veure així té un problema. Hem de dominar en comunicació, amb interacció amb el món, a nivell metodològic i també hem de mostrar iniciativa personal. No podem ser simples guies humanes dels llibres de text, estem al segle XXI!

Un altre tema és si cal “obligar” a emprar les TIC per fer les nostres sessions. Jo aquí discrepo i m’agradaria diferenciar entre les TIC i el que són les TAC que jo entenc com a metodologies que usen les TIC per a l’aprenentatge. Si dominem les TIC ens veurem capaços de variar la metodologia si les condicions logístiques ho permeten i ho veiem necessari però no per intentar innovar serem millors mestres i aconseguirem millor els objectius.

Farem bé les coses si som capaços d’adaptar-nos als nous temps sense perdre el nord, hi ha coses que funcionen des de fa molts anys i ara no han de canviar perquè es fan sense tecles.

Mestres “Online” (II)

 

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

recordo que us n’he parlat més d’un cop, fins i tot trobareu una altra entrada amb un títol semblant a aquest.

Resulta que, fa un cert temps, es va fundar la “Khan Academy”, una organització sense ànim de lucre dedicada a l’educació, amb vídeos de curta durada de sessions didàctiques de qualsevol matèria. Ho recordeu? Mireu-ho altra vegada, si voleu:

http://www.khanacademy.org

També en el seu moment us vaig comentar que el senyor Capdevila, Director del Diari Ara, demanava als docents experiències reeixides que es poguessin penjar al web. I de fet, a la secció Ara mestres, sovint se’n presenten (aquesta publicació sempre ha tingut en compte la tasca docent). Ja es veia de lluny, que se’n preparava alguna de grossa. Finalment, es veu que l’empresa ha crescut i juntament amb la UOC han creat Mestreclass, que tal i com diu a la web , és una plataforma oberta i col·laborativa, en construcció permanent, que dóna visibilitat al coneixement del professorat català mitjançant un entorn de col·laboració, cooperació i cocreació entre iguals. Aquest coneixement compartit té dues vessants principals:

  • el know how (saber com), és a dir, aquelles pràctiques docents de referència que mostren metodologies i tècniques didàctiques útils i innovadores.
  • els continguts, en format vídeo, que els mestres saben explicar millor que cap llibre de text o pàgina web existent a internet. Especialment aquells que són relatius al nostre país, la nostra llengua i cultura.

 

Es pot trobar en dues adreces diferents:

http://aprenem.ara.cat/

http://mestresclass.cat/

Jo hi he passat una estona i, tot i que de moment està en estat embrionari, sembla interessant

Potser alguns mestre o professor del vostre s’hi animaria, no?

A criteri vostre, com sempre.

 

La professionalitat, una pedra a la sabata

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

quan a la Universitat s’estudia el concepte de “professional“- fent referència a una feina- s’acostuma a posar èmfasi, d’entrada, en tres requisits, imprescindibles:

  1. Que estiguin clars els “límits de la feina”, és a dir “què els toca fer i què no”.
  2. Que les persones que vulguin exercir aquesta professió assumeixin el repte de resoldre les situacions que se’ls plantejaran, en els “límits definits de la seva feina” és clar
  3. I, conseqüentment, que tinguin la formació pertinent per desenvolupar la feina que se’ls plantejarà, de manera eficaç i eficient.

Si aquests tres requisits de professionalitat, bàsics, els traslladem a la nostra feina, el fer de mestre o de professor, el resultat és preocupant, i molt.

  • En primer lloc, no estan clars els límits, no? Tot problema social s’aboca a l’escola amb l’esperança, ingènua, que aquesta hi sabrà donar la resposta adient que la la societat necessita. No cal pas que m’estengui, els exemples són a tocar: hem de fer “educació de tot”. El més greu d’això és que ocupant-nos de tot això deixem de posar atenció, i temps, en allò que caldria assegurar des del sistema educatiu: llegir, escriure, saber argumentar oralment, fer estimacions de càlcul, etc; en definitiva, desenvolupar competències bàsiques.
  • Pel que fa al segon requisit, l’assumpció del reptes derivats de l’exercici de la feina, els resultats tampoc resulten afalagadors pel nostre gremi. Un de cada quatre alumnes, després de tretze anys d’escolaritat, surt de la mateixa manera com hi va entrar. I el més preocupant és que nosaltres acostumem a “tirar pilotes fora” per explicar aquesta realitat. Us imagineu els professionals de la sanitat dient que no poden desenvolupar la seva feina amb els pacients que els arriben o, pitjor encara, amb les famílies que acompanyen aquests pacients?
  • I arribo al tercer requisit, la formació. He de confessar que m’indigna la realitat que tenim en aquest aspecte. La formació inicial de mestres i professors està molt lluny de capacitar-los per donar resposta a les necessitats dels alumnes. Estic cansat d’escoltar mestres i professors que em diuen: “escolti, tot això que explica perquè no ens ho han dit a la formació inicial?”
Les coses són molt diferents al món, per sort. També en el món educatiu, és clar. Hi ha diferències notables, immenses m’atreviria a dir. Fins que el Departament d’Ensenyament no entengui, i assumeixi, que les millores de la nostra professionalitat, i del sistema, passen pels tres punts anteriors estarem “marejant la perdiu” tots plegats. Continuarem tirant-nos els trastes pel cap els uns als altres. I el més greu, continuaran sortint del sistema joves que després de tretze anys d’escolaritat no estaran degudament capacitats per incorporar-se a la ciutadania democràtica.

No voldria que em mal interpretésiu amb l’article que us recomano, fa referència al sistema educatiu nord-americà. Conté, però, “perles” valuoses que fan pensar i molt. Us n’avanço una, a veure que us sembla?

Cuando me reúno con los sindicatos solo hablan de salarios, horarios, contratos… No suelen preocuparse de la calidad de su enseñanza, pero quieren que los llamen profesionales. Un profesional es ante todo alguien que se declara primer responsable de los resultados de su ejercicio. Usted, si no tiene lectores, es un mal profesional.

Gràcies, un cop més.

LA VANGUARDIA. 16.10.2012 (La contra)
ERIC HANUSHEK,
PIONERO DE LA ECONOMIA DE LA EDUCACIÓN; CATEDRATICO EN STANFORD
“PUEDE RECORTAR EN EDUCACIÓN Y MEJORAR SUS RESULTADOS”

Tengo la edad de mis doctorandos: me mantienen joven. Soy estadounidense: tenemos la mejor universidad del mundo, porque en ella compiten alumnos y profesores, pero una educación secundaria mediocre, porque en ella solo se cumple. Colaboro con la Fundación BBVA

Los Nobel Lucas y Heckman demostraron que el dinero del contribuyente invertido en educación se le devuelve multiplicado en crecimiento…

Le voy a corregir.

Para eso estamos.

En realidad, no es que un gobierno invierta más en educación y así­ tenga mejores alumnos y luego trabajadores más productivos…

Eso dijo Heckman aquí­ en La Contra.

… sino que, si usted mejora el rendimiento -sobre todo en matemáticas, lectura y escritura- de los estudiantes de su paí­s, aumentará su crecimiento económico. Y también -lo hemos demostrado- su salario al emplearse.

Es un matiz importante.

Crucial, porque permite que usted recorte inversión en educación y, al mismo tiempo, mejore el rendimiento de sus estudiantes.

Cómo?

Si usted recorta mal, por ejemplo, echando a todos los interinos recién llegados sin distinciones o rebajando sin más el número de profesores de los centros…

Es lo más cómodo.

… pues degrada la educación. Pero si usted se molesta en evaluar a los profesores y se libra de los peores -los echa- y en su lugar contrata a los mejores interinos…

Eso es mucho más complicado.

Pero mejoraría la calidad de la enseñanza y el crecimiento de un país, al tiempo que ahorraba en el presupuesto. La calidad de los profesores marca la diferencia en la calidad de los estudiantes: lo hemos comprobado.

Y qué opinan los sindicatos?

Los de los países como Finlandia, que obtiene los mejores resultados en educación, están implicados en velar por esa calidad y la evaluación continua del profesorado.

Los profesores se resisten al examen?

En EE.UU. sí­. Y por eso nuestra enseñanza primaria y media es francamente mejorable, pero, en cambio, la universidad americana es una de las mayores industrias del país y tiene los mejores centros del mundo.

Por qué?

Porque las universidades de EE.UU. compiten por los mejores alumnos y los mejores alumnos compiten por las mejores universidades. En enseñanza primaria y secundaria, en cambio, no hay ninguna competencia.

También tendrán buenos profesores.

Cuando me reúno con los sindicatos sólo hablan de salarios, horarios, contratos… No suelen preocuparse de la calidad de su enseñanza, pero quieren que los llamen profesionales. Un profesional es ante todo alguien que se declara primer responsable de los resultados de su ejercicio. Usted, si no tiene lectores, es un mal profesional.

En Finlandia la enseñanza es pública: no compiten continuamente.

En Finlandia es muy difí­cil hacerse con una plaza de profesor, profesión de enorme prestigio. Y por eso para acceder a una existe una enorme -ahí la tiene- competencia. Y además hay movilidad laboral.

En qué sentido?

En Chicago, quien se hace profesor lo más probable estadísticamente es que se jubile de profesor. Pero si los profesores son considerados buenos profesionales por todos, son docentes sólo mientras sientan la vocación, y cuando no la sientan tendrán ofertas y posibilidades de dedicarse a otras cosas.

No sé si el mercado aquí­ es tan flexible.

Eso es algo que España tiene que solucionar ya. Su universidad no conecta con las empresas. Parece que eduque estudiantes para sí­ misma. Y la primera misión de la universidad es servir a la sociedad, y la primera necesidad de la sociedad es crear prosperidad y empresas y empleo y riqueza.

Cómo lograrlo?

En la universidad hay que tener a los mejores profesores y alumnos; los peores, que hagan otras cosas. Hay que ser lo bastante abierto y flexible para que cada uno encuentre su sitio y haga lo que más le gusta hacer.

Ni Jobs ni Gates acabaron sus estudios.

Porque ya habí­an conseguido crear empresas antes de acabarlos. Entraron en la universidad -Gates en Harvard- y antes de titularse ya eran más útiles a la sociedad como empresarios innovadores que como estudiantes. Y tení­an claras las prioridades.

El título aquí­ está devaluado.

Introduzcan competencia en todos los niveles de alumnos y profesores y verán mejorar los resultados. Sean proactivos sin miedo a ser evaluados ni al fracaso. En Stanford repetimos que es el principio del éxito. Por eso, cuando acaban, si no saben qué hacer crean una empresa. Y si fracasan, crean otra o la transforman, y así­ hasta que aciertan.

Y la cooperación?

También se fomenta cuando fomentas la competencia. Existe en los mejores centros asiáticos, y esa calidad de la enseñanza es la explicación demostrable de que Asia haya crecido enormemente -Fí­jese en Corea!- y de que hoy rete a Occidente. Los asiáticos tuvieron buenos profesores, luego buenos estudiantes y hoy grandes profesionales.

La educación mejora si dura más?

Analice África o Sudamérica: en todos los países las leyes marcan ocho, seis…, muchos años de escuela obligatoria…

No era eso lo fundamental?

No se trata de permanecer más años en la escuela, sino de aprender más. Allí­ hay demasiados colegios en los que unos pasan el rato simulando que enseñan a otros que simulan que estudian. Asia, en cambio, en los años cincuenta era un continente famélico, se tomó la educación en serio… Y ya ve.

El paro del mañana

“Si evalúa a sus estudiantes hoy, sabrá su cifra de paro de mañana”, sentencia Eric Hanushek.

Si tiene razón, podrí­amos deducir que hemos educado con poca eficiencia a quienes han sido estudiantes españoles -y catalanes- en los últimos años, ya que hoy la mitad son jóvenes desempleados. Pero nuestros ingenieros, arquitectos y médicos, entre otros profesionales, encuentran buenos empleos en otros paí­ses, así­ que nuestro sistema no debe de haber sido tan malo como reflejan esas cifras. Además, tenemos desempleados, pero no parados, porque la mayoría no deja de formarse y esforzarse. Y en este país hay trabajo; lo que no hay es empleo. Pero la culpa no es de los jóvenes

.

Vinga doncs, posem-nos-hi

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

oi que no porteu a reparar el vostre vehicle a qualsevol lloc? Oi que no feu venir a qualsevol lampista a casa vostra a reparar una fuita d’aigua? Oi que no aneu al primer concert de música clàssica que us trobeu pel carrer?  Oi que no us compreu el primer llibre que us trobeu en entrar a una llibreria? No, no ho ho feu. De fet, molt poca gent ho fa, em sembla. Per què? doncs perquè, en la mesura de les nostres possibilitats i coneixements, sempre preferim posar-nos en “bones mans”, sempre fem cas a persones més enteses o de la nostra confiança, vet-ho aquí.
De ben segur que sabeu que la LOE portava una disposició addicional que va suposar organitzar una mena de “barra lliure” de quatre anys que va permetre a més de 60.000 persones accedir a la funció docent quan, probablement, més de la meitat, mai s’havien plantejat de fer-ho. Exercint d’inspector d’educació vaig haver de valorar més d’una dotzena de persones que, ja de grans, havien decidit deixar un lloc de treball en una altra unitat de l’administració i aprofitar l’oferta i les rebaixes que els oferia l’administració educativa. Del resultat d’aquestes avaluacions, lògicament, no us en parlaré, forma part del secret professional. El que sí que us puc dir, però, és que el percentatge de mestres i professors “suspesos”, en el conjunt dels avaluats al país, va ser insignificant. Per què? Doncs, probablement perquè tres peces clau van fallar: les direccions dels centres, sento dir-vos-ho, els tutors que aquestes direccions els van assignar i, també i sobretot, la inspecció d’educació en el seu conjunt. No es va ser prou valent i ara tenim el problema dins de casa, i per anys! Malauradament és allò que diu el professor Luri: “La qualitat d’un sistema educatiu no pot superar mai la dels seus mestres i professors”, també vet-ho aquí.

Per tot això, sentir que la nostra Consellera i el ministre espanyol del ram, plantegin ara  tímides mesures per apujar el llistó (allò de les notes en matemàtiques, llengua o llengua estrangera) m’entristeix més que altra cosa. El veritable problema d’aquest país, en l’àmbit educatiu, se situa en la formació inicial dels seus docents. El grau de mestre hauria de millorar en el seu conjunt, no és ara el moment de detallar-vos-ho, i els graus de les especialitat de secundària haurien de permetre itineraris formatius diferenciats per aquelles persones que, a segon, tinguin clar que es voldran dedicar a la docència. Només així podem millorar, de veritat.
Altrament, tot plegat, més pedaços a un sistema que aviat entrarà a la UVI, diria.
Us sembla un disbarat el que he dit?
Gràcies!!

EL PERIODICO.

20.02.12

L’OCDE RECEPTA SELECCIONAR ELS ESTUDIANTS MILLORS PER SER PROFESSORS

Els països que aconsegueixen els millors resultats dels seus alumnes entre els 6 i els 15 anys són els que millor retribueixen els seus professors i, a més, recluten per a aquesta professió els millors estudiants i donen als professors un elevat estatus social, va destacar ahir l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) en un informe fet a partir de dades de l’última avaluació Pisa. L’estudi posa com a exemple Finlàndia i Corea del Sud, líders en l’examen més important de l’educació mundial, que l’organisme fa cada tres anys. L’advertència es produeix en un moment en què tant el nou ministre d’Educació, José Ignacio Wert, com la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, plantegen fer una reforma de la formació del professorat per millorar el seu nivell i qualitat, així com establir una carrera docent que reconegui els professionals com a autoritat pública.
A Finlàndia es fan proves de selecció als alumnes que volen iniciar la carrera universitària per ser professors i els que la comencen es troben entre el 10% dels millors estudiants de l’institut, i a Corea del Sud, entre el 5%. Les proves a Finlàndia per iniciar aquesta carrera mesuren la competència lectora i matemàtica, però també la capacitat com a comunicador o la motivació per convertir-se en docent. A Espanya no existeixen aquestes proves ni s’exigeix una nota alta per iniciar els estudis docents, i segueix sent prioritari el clàssic model d’oposició memorística sobre els continguts d’una matèria per seleccionar el professorat funcionari.
L’anàlisi de l’OCDE també apunta que els països que més inverteixen en educació no són necessàriament els que obtenen un rendiment millor dels seus estudiants. «Els diners sols no poden comprar un bon sistema educatiu», destaca l’informe, alhora que adverteix que els països que van obtenir millors resultats el 2009 són aquells que creuen que «tots els nens poden tenir èxit al col·legi». «Un cop superat el llindar dels 26.710 euros per estudiant [entre els 6 i els 15 anys], la despesa no està relacionada amb el resultat», va assenyalar l’OCDE. La inversió a Espanya, els resultats de la qual van estar per sobre de la mitjana, va ser de 56.570 euros, a l’altura del Japó i Itàlia.

 

Doncs a mi, no em semblaria malament!

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,

se’n parlarà, i de valent. Han obert la caixa dels trons. Al País Valencià volen tenir al professorat, a tot, actiu tot el mes de juliol. De fet, com sabeu, aquesta opció és totalment legítima. Els docents, com qualsevol altre col·lectiu de treballadors públics, només té, de fet, un mes de vacances, l’agost. El juliol, estrictament i legalment parlant, estem a “disposició de l’administració”. I aquesta, si ho considera, té tot el dret del món de disposar-ne per fer el que estimi més oportú. Passa, però, que amb això del mes de juliol, amb el pas del temps, sembla com si hagués de ser, també, un mes més de vacances.

Se’n parlarà, segur, i molt. Se’n diran tota mena de coses, algunes carregades de vehemència, veureu. És cert que força mestres i professors, però no pas tots, aprofiten el mes de juliol per formar-se. Això no ho posa ningú en dubte. ara bé, d’aquí a dir que, amb caràcter general, aquesta és una realitat que afecta a tot el col·lectiu, n’hi ha un bocí. Penso que si aquesta mesura es fes amb seny, podria resultar d’allò més interessant pel sistema i, sobretot, pels alumnes. Per exemple, organitzar durant tot el mes unes sessions de formació dedicades a l’aprenentatge inicial de la lectura i l’escriptura podria compensar en part el gran dèficit que tenim en aquesta didàctica ara mateix a la majoria de centres, per molt que no es vulgui reconèixer.

En tot cas, els valencians, han encès la metxa en una setmana en què el foc i els ninots en són els protagonistes. A veure com peta la traca perquè, segur, que tard o d’hora ens arribarà a casa nostra amb més o menys soroll. De moment tenim l’olor de pólvora que, a mi, m’agrada i molt, des petit.

I a vós?
Gràcies.

LA VANGUARDIA.

18.03.12

VALÈNCIA VOL QUE ELS PROFESSORS NOMÉS TINGUIN VACANCES EL MES D’AGOST

 

Els sindicats titllen la proposta de «populista» i amenacen amb una vagaLa nova norma proposa per al juliol tasques de formació i classes de reforç.

Els professors valencians perdran de cop un mes de vacances. La Generalitat valenciana pretén canviar la normativa al calendari escolar per al curs que ve i vol «obligar» els seus docents a treballar durant tot el mes de juliol. Només tindran vacances, per tant, entre l’1 i el 31 d’agost. Una decisió que va anunciar ahir per sorpresa elvicepresident del Consell, José Císcar, el mateix dia en què València, aliena al que estava passant al ple, se sumia en el primer dia de les falles. Fins ara la gran majoria dels centres tancaven al juliol perquè ja tenien preparada la programació del curs següent i no tornaven a obrir les portes fins al setembre. En teoria, els professors seguien a disposició de l’Administració, però estaven de vacances. A partir d’ara ja no serà així. Els docents hauran d’estar presents a les aules durant tot el mes de juliol per realitzar tasques de formació o activitats de reforç amb alumnes que hagin suspès.

La Conselleria d’Educació va presentar ahir l’esborrany d’una nova ordre que començarà a negociar-se amb els sindicats i la comunitat educativa per instaurar-lo el curs que ve. D’entrada, els sindicats es van indignar, van deixar entreveure una futura vaga i van acusar el Govern valencià d’haver adoptat una mesura «populista» que l’única cosa que pretén és «desprestigiar» la feina que porten a terme els docents.

«És una contradicció augmentar la càrrega de treball al juliol, fins i tot amb la possibilitat d’avançar a aquell mes els exàmens de recuperació de setembre, quan els centres perdran el 30 de juny 8.300 interins», denuncia Marc Candela, portaveu de l’STEPV. Els seus companys de Comissions Obreres van més enllà: «La Generalitat presenta aquesta mesura quan, segons el Síndic de Comptes, s’han suprimit 1.550 places docents el 2010, 1.000 el 2011 i es planteja un ERO del voltant de 1.500 professors per a l’any 2012», afirmen.

La normativa, que no preveu la contractació de més personal, obre la porta a impartir classes en horari de matí i tarda a infantil i primària el juny i el setembre per afavorir la conciliació familiar dels pares. També endarrereix un dia, fins al 24 de desembre, les vacances de Nadal, que duraran fins al 6 de gener. Fins i tot assenyala que qualsevol activitat no lectiva que es realitzi el dia previ a les vacances, com els festivals de fi de curs, hauran de portar-se a terme fora de l’horari de classe.

Aquesta és la solució, només?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

suposo que n’esteu al cas del sidral que s’està vivint al país de l’oncle Sam, no? Resulta que, simplement, van i correlacionen els resultats dels alumnes, i de les escoles, amb una suposada qualitat dels mestres. En funció dels resultats dels alumnes en només dues proves externes, una de llengua i una de matemàtiques, agafen i diuen que tal mestre i tal escola són més o menys bons. I, per acabar-ho d’arrodonir, van i publiciten aquests resultats. Les conseqüències de tot plegat, de segur, que ja us les imagineu, no? Una catàstrofe!
Com es poden fer les coses així? No saben que, probablement, no passarà res de res en relació a la millora del sistema? Bé, una cosa sí que passarà: que rebran els de sempre, els alumnes més desafavorits. Hi ha haurà famílies amb mitjans que agafaran els seus fills i els trauran de l’escola, després de comprovar el seu lloc en el rànquing. Els fills de les classes més afavorides es quedaran on eren, no tindran mitjans per fer la migració escolar. Però, no només això, el govern federal assignarà recursos econòmics i de personal també en funció d’aquest rànquing. Per tant, l’escola dels més desafavorits, tindrà, cada any que passi, menys mitjans. És clar, els que decideixen aquesta mena de coses, allà i aquí, tan se’ls en donen aquests alumnes i les seves famílies.
Ja n’hi ha prou de fer el ruc, per favor. El que fa patir és que aquesta mena “d’idees” corren i volen i qualsevol les agafa al vol. Tan que es volen emmirallar amb el sistema finès, doncs que ho facin, però que ho facin bé, no agafant el rave per les fulles, que se’n diu. Que comencin per fer les coses bé, allí on fa mal, de veritat:Que només es permeti l’accés al grau de mestre als millors de cada promoció, només a aquests.Que als estudiants de la resta de graus que es vulguin dedicar a la docència de secundària, se’ls faci un pla d’estudis adient, didàcticament, a partir del tercer curs.Que les universitats catalanes reconeguin d’una vegada la gran responsabilitat que tenen en els resultats del nostre sistema.De moment, però, suposo que sabeu que, com una cosa, fantàstica, s’ha decidit que els que es vulguin dedicar al magisteri hauran de tenir un mínim d’un SIS en llengües. Com voleu que anem bé?
Tots plegats hi hauríem de pensar de veritat i deixar de tirar-nos pedres els uns als altres. Per aquest camí sempre reben els mateixos: els alumnes.
Després de llegir l’article del País, a veure si coincidiu amb mi?

Gràcies!

Malos profes

LUIS DANIEL IZPIZUA

7 MAR 2012

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/03/07/paisvasco/1331137890_544128.html


En un artículo publicado en dos números sucesivos de The New York Review of Books, Diane Ravitch hace un análisis comparativo entre las premisas que determinan el actual funcionamiento de la escuela americana y las del modelo de escuela que hoy se nos presenta como ejemplar, la escuela finlandesa. Del artículo de Ravitch quisiera destacar los fundamentos que sustentan el sistema de evaluación de la escuela americana, de sus profesores y sus alumnos.

Ese sistema de evaluación se basa en los resultados obtenidos en los test externos a los que es sometida continuamente la escuela. Como esos resultados no son los deseables, la Administración norteamericana ha dado con un responsable de fácil señalización y que ahorra mayores complejidades de análisis: el profesorado. No hay excusas, según los responsables de la Administración, para que todos los jóvenes americanos puedan alcanzar la capacitación académica requerida y acreditada por los test, al margen de cual sea su origen social o de que padezcan algún tipo de discapacidad. Si no se logra ese resultado universal, alguien tendrá que rendir cuentas de ello y está claro en quien recae esa carga: en el profesorado
Ese sistema de evaluación está resultando devastador para el colectivo de enseñantes, valorado en función de los resultados de los test y sometido a un ranking de eficacia que en algunas ciudades es expuesto públicamente, como recogía este periódico a raíz de que una de esas listas haya sido hecha pública en Nueva York. Por supuesto, los profesores con peor nota son despedidos, de la misma forma que se cierran las escuelas con peores resultados en los test. Las consecuencias de este modo de proceder son nefastas para la estabilidad y continuidad del profesorado con experiencia, y, como subraya Diane Ravitch, si la franja mayoritaria del profesorado en el curso 1987-88 era la de quienes tenían quince años de experiencia, en el curso 2007-08 esa franja era la de quienes sólo llevaban enseñando un año. A los otros no es que los echen, es que se van de un sistema que se les ha vuelto insoportable, como indicaba en The New York Times un profesor, que titulaba su artículo “Confesiones de un mal profesor”.

Naturalmente, ningún representante de la Administración tiene que rendir cuentas de las deficiencias de un sistema que se espera que funcione ateniéndose a las pautas de las corporaciones financieras: competitividad, desregulación y atención a los resultados inmediatos. ¿Diferencias con la escuela finlandesa? En Finlandia no hay otros test que los que el propio profesor realiza; la formación del profesorado es muy exigente, a diferencia de lo que ocurre en EE UU, donde la formación no importa tanto como la performance; en Finlandia la consideración social del profesorado es altísima, en EEUU pobrísima; en Finlandia el profesorado no rinde cuentas, es, sencillamente, cualificado y responsable. Y los resultados están a la v ista.

 

Les rifes de l’escola

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,
no trigarà gaire a sortir la normativa de preinscripció i matriculació del curs escolar 2012-2013 (mare meva com passa el temps!!). Hores d’ara, moltes famílies estan finalitzant el pelegrinatge per diverses escoles aprofitant el costum , sàviament acceptat i difós, de fer jornades de portes obertes. Precisament avui, dins l’ascensor del DE una mare em confessava “avui anem a l’última”, se la veia cansada. Per la majoria de les famílies és una decisió complexa, tret, és clar, de les famílies que ja fa molt temps que van decidir que portarien el seu fill/a a una determinada escola (decisió poques vegades vinculada a qüestions pedagògiques, d’altra banda).
Hi haurà famílies, poques per sort, que jugaran, per força, a la 1a rifa escolar: l’aplicació informàtica del DE els “passejarà” el seu filla o filla per les vacants dels diversos centres que han seleccionat i, si no en troba, els “deixarà” a l’escola més propera. En aquest punt començaran les reclamacions, els nervis i les denúncies per falsedat documental, com cada any. Les Comissions de Garanties d’Escolarització, i els inspectors i inspectores que les presideixen, treballaran de valent i coneixeran i hauran de resoldre casos “duríssims”. Des d’aquí el meu més sincer i agraït reconeixement per la bona feina que fan (amb unes eines legals MOLT millorables, a parer meu, és clar)
Però un cop a dins de l’escola, sigui quina sigui, i hi hagis arribat com sigui, entraran, per força, a la 2a rifa, la de saber qui serà el tutor o la tutora del seu fill. Les notícies i les informacions volen que dóna gust i tothom sap que tal mestre és “així” o que tracta a la canalla “aixà” o encara, fins i tot, que té molta mania en “tal cosa”. Hi ha gent que, amb raó pateix per aquest qüestió.
Els membres dels equips directius saben que això és una realitat: no tothom treballa igual i menys encara amb les mateixes ganes (d’altra banda en la mateixa proporció que a totes les feines, salvem-nos!). Els estudis de l’OCDE fa anys que van posar de manifest la importància cabdal de la variable “mestre” en els resultats dels alumnes. Aquesta, com sabeu, és una de les coses que ens distancien més de la tan volguda “Finlàndia”.
Els americans, del nord, que TOT ho compten i ho converteixen en xifres, percentatges i, sobretot, en dòlars també fa temps que estan treballant les conseqüències econòmiques de la feina dels mestres i, sobretot, de COM la fan. Vegeu-ne un exemple, fa pensar.
Gràcies pel vostre interès.

El valor dels docents

NICHOLAS D. KRISTOF

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/valor-dels-docents_0_627537264.html

The New York Times 14/01/2012
Imagineu-vos que el vostre fill està a punt de començar quart de primària i li han assignat un professor excel·lent. Aleshores resulta que el professor decideix deixar l’escola. Què hauríeu de fer?
La resposta correcta? Deixar-se portar pel pànic!
Bé, no exactament. Però un estudi recent, fruit d’una recerca que ha fet època, subratlla que la diferència entre un bon i un mal professor dura tota la vida. Els resultats de la recerca indiquen que els alumnes que han tingut un bon professor a quart de primària -als nou o deu anys- compten amb l’1,25% més de probabilitats d’anar a la universitat, i en el cas de les noies l’1,25% menys de probabilitats de quedar-se embarassades a l’adolescència. Quan siguin adults guanyaran una mitjana de 25.000 dòlars més durant tota la vida, que representa un total de 700.000 dòlars per a una classe de mida mitjana. Tot, gràcies a aquest professor excel·lent de quart de primària.
L’estudi, efectuat per economistes de les universitats de Harvard i Colúmbia, considera que si un professor excel·lent decideix plegar, els pares haurien d’organitzar rifes o una col·lecta amb l’objectiu d’oferir-li entre tots una compensació econòmica de 100.000 dòlars perquè es quedés un any més. Això és inversemblant, esclar, però els seus fills n’extraurien uns beneficis que superen de lluny aquest import.
En canvi, un mal professor produeix els mateixos efectes per a l’alumne que fer campana el 40% del curs. Com que no permetem aquesta mena d’absentisme escolar, no s’entén per què hem d’aguantar un ensenyament de baixa qualitat. De fet, l’estudi demostra que els pares haurien de pagar a un mal professor 100.000 dòlars perquè plegués (amb la condició que el substitut tingui un nivell mitjà de qualitat), ja que el mal docent és un llast per als seus fills.
El nostre dubtós sistema educatiu és potser l’amenaça més important a llarg termini per a l’economia i el benestar dels Estats Units, i per això és frustrant que la campanya presidencial presti tan poca atenció a aquest problema. Els candidats fan grans discursos sobre tota mena d’amenaces imaginàries o exagerades, però no tenen en compte la fonamental. Mitt Romney, que després de la seva victòria de dimarts a New Hampshire sembla tenir cada vegada més possibilitats de convertir-se en el candidat republicà, esmenta l’educació només de passada a la seva web. Aquest tema no és objecte de cap debat de fons en les 160 pàgines del seu pla econòmic, Believe In America.
Aquest estudi de què parlem hauria de contribuir a fer de l’educació un tema de debat prioritari a escala nacional, ja que no sols en subratlla la importància sinó que també ens indica com podríem millorar els centres escolars. Hi ha una resposta fonamental: més professors de qualitat. O dit d’una altra manera, menys professors dolents. La mesura més evident és més sou per als professors bons i més acomiadaments per als ineficaços.
Una de les paradoxes del debat sobre la reforma educativa és que els sindicats dels docents s’oposen a fer-lo girar entorn de la qualitat del professorat; en canvi, posen l’accent en la importància de la família, davant de la qual el professor no pot fer gran cosa.
Com he dit sovint, necessitem mesures per eradicar la pobresa, sobretot programes educatius per als nens més petits. Però ara hi ha proves aclaparadores que demostren que, fins i tot en una escola lúgubre situada en un entorn d’extrema pobresa, hi ha professors que exerceixen una influència molt més elevada en els seus alumnes que els de l’aula del costat. Segons els investigadors, tres anys consecutius de dades corresponents a les proves dels alumnes -el valor afegit constituït per la diferència entre les puntuacions obtingudes pels alumnes al començament del curs i les del final- ofereixen molta informació sobre el rendiment del professor.
Aquest estudi, efectuat per Raj Chetty i John N. Friedman, de la Universitat de Harvard, i Jonah E. Rockoff, de la Universitat de Colúmbia, té molt prestigi perquè es basa en una enorme base de dades d’1 milió d’alumnes, dels qual s’ha fet un seguiment des de quart de primària fins a l’edat adulta. El blog de l’Albert Shanker Institute, mantingut per l’American Federation of Teachers, ha elogiat l’estudi, que considera “una de les anàlisis més profundes, importants i interessants que s’han fet en molt de temps sobre aquest tema”, tot i que adverteix que no se n’han de treure conclusions de tipus polític -com les que jo estic exposant.
El que destacava en aquest estudi eren les diferències entre els docents. Els professors excel·lents no sols feien pujar considerablement les notes obtingudes a les proves, sinó que també deixaven els alumnes amb més bones perspectives per a la vida. Un professor excel·lent -és a dir, un que és millor que el 84% de col·legues- durant un únic curs, entre quart de primària i el final de la secundària obligatòria, dóna com a resultat uns alumnes que guanyen gairebé un 1% més als 28 anys.
Imaginem que poguéssim substituir el 5% dels pitjors professors per docents amb un nivell mitjà de qualitat. Els tres economistes van descobrir que tots els alumnes de l’aula guanyarien un import addicional acumulat al llarg de la vida de 52.000 dòlars. Això vol dir més d’1,4 milió de dòlars per a tota l’aula.
Hi ha republicans que creuen que la intervenció del govern federal en l’educació fa olor de socialisme. Ben al contrari, les escoles representen una freda inversió empresarial en el nostre futur econòmic. I cada vegada tenim proves més tangibles de les reformes que hi poden ajudar: l’avaluació del professorat a partir del rendiment dels alumnes, uns salaris millors i més prestigi per als bons professors i l’acomiadament dels docents poc eficaços. Aquest, i no els focs d’artifici que avui dia passen per política, és el debat que hauríem de mantenir a tot el país.