Category Archives: deures

Deures d’estiu, però faig tard, ho sé.

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda/t,

a tres dies d’acabar les classes, molta canalla frissa per poder fer tot allò que no pot fer al llarg del curs escolar: llevar-se tard, anar a la piscina, jugar al carrer fins tard, anar amb bicicleta, no fer res… recordeu com eren els vostres estius? Us bé present que les veieu llarguíssimes? Ara, en canvi…

Moltes famílies però viuen angoixades aquest temps de lleure dels seus fills i filles: és com si a la nostra cultura no fos ben vist que un infant tingui una dosi d’avorriemt diari, d’altra banda la gènesi de la creativitat, diuen els que hi entenen. A la vegada hi ha allò de “cal que aquest estiu repassi el que ha fet durat el curs”. I vinga, classes de reforç sota el sol de juliol, llistes interminables de deures, quadernets… El tedi es fa incommensurable.

Creieu realment que és necessari en tots els casos? Us heu pllantejat aquesta pregunta al vostre centre? La canalla han d’aprendre a organitzar el seu temps de treball, i també el de lleure. Han d’aprendre a decidir i els hem de donar oportunitat de fer-ho; han de tenir temps per jugar, per llegir, per no fer res …

Si sou dels centres que doneu un llistat de recomanacions per vacances, us demanaria que els reviséssiu, per favor: proposeu-los activitats de caire lúdic, que els engresquin, coses que durant l’any no acostumen a fer per manca de temps.

Us adjunto us documents que potser us podrien anar bé: unes recomanacions que preparo per als centres que atenc.

Feina estiu CI

Feines d’estiu a parvulari

Llegiu l’opinió de la doctora Josefina Llagostera sobre els activitats dels infants, del suplement “Criatures” del diari Ara, també us pot resultar interessant, potser. Així ho espero.

Extraescolars: ho estem fent bé?

 

JOSEFINA LLAGOSTERA – SOCIETAT CATALANA DE PEDIATRIA  |

Actualitzada el 16/06/2012 00:00Segur que a hores d’ara tots els que teniu fills d’entre 3 i 15 anys ja els heu organitzat l’estiu: casals, colònies, etc. De vegades són prolongació de les activitats extraescolars que han fet durant el curs. Però al voltant d’aquestes activitats sorgeixen diversos interrogants.

Són necessàries? Importants sí, imprescindibles no. Sobretot per als més petits. La majoria d’infants passen vuit hores diàries a l’escola (tota una jornada laboral!) i això, de vegades, fa que els falti temps per dur a terme activitats que necessiten per al seu correcte creixement i desenvolupament emocional. Per exemple, per jugar al que ells vulguin. El joc els ensenya a relacionar-se, a veure que cada casa és diferent.

També els cal temps per compartir amb nosaltres, pares i mares. Per explicar el que han fet o el que volien fer. Per jugar amb nosaltres, siguin petits o grans. Qualsevol activitat amb ells ens ajudarà a conèixer-los millor. Els seus límits, desitjos, frustracions.

Un segon interrogant sobre les activitats extraescolars: quina funció tenen? Complementar l’educació que reben a casa i a l’escola. Això vol dir que han de ser realistes (ensenyar xinès a un nen de 3 anys que no té relació amb aquest país potser no té gaire sentit). No s’han de fer per ocupar les jornades laborals dels pares o el seu temps lliure. Han de ser limitades i no han de servir per projectar desitjos frustrats dels pares.

Ara bé, les activitats ajudaran els nostres fills a descobrir aficions futures i això és bo. Cadascuna té una característica. Les esportives ensenyen l’hàbit de l’exercici, important en el món sedentari en què vivim. La música sensibilitzarà l’oïda, ensenyarà a memoritzar i crearà l’hàbit d’estudi. El teatre i la pintura poden ajudar, els més tímids, a obrir-se i expressar-se. I podríem continuar. Però el més important és que totes aquestes activitats inculcaran valors imprescindibles com l’esforç, el treball d’equip i la capacitat de concentració. I si es fan fora de l’escola, important a mesura que es fan grans, els ajudaran a conèixer nous espais, ambients i amics, imprescindible per al seu creixement.

Un exemple de sentit comú!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

amb els dies m’adono que, potser, ens cal, més que mai, calma i distància per poder comprendre i analitzar, de manera professional, les múltiples notícies que, quasi diàriament, cauen “sobre l’escola”, en la pitjor accepció del mot. És per això que recupero una qüestió que fa uns quinze dies va aixecar molta polseguera: els deures escolars.Bàsicament, es critica als “deures” per dues raons: perquè se’ls considera inútils i perquè, de fet, són reproductors de les desigualtats socials. S’hi podran fer tots els matisos que es vulgui però, amb caràcter general, aquestes tasques acostumen a ser simples exercicis de reproducció del que ja s’ha fet a classe. En aquesta situació, resulta inqüestionable que no pas totes les famílies estan en les mateixes condicions per ajudar els seus fills. Penso que l’article del Sr. Abril, poblicat el passat dia quinze d’abril a “EL PUNT AVUI” pot ajudar a fer el que ja és del tot urgent i necessari: reflexionar professionalment, d’una vegada, sobre una qüestió que ara mateix posa molt de malestar a les cases dels alumnes, es vulgui veure o no.

I encara una altra cosa per acabar. Mireu, ja fa temps, el Professor de la UB Serafí Antúnez va proposar-nos en una activitat formativa el següent qüestionari per reflexionar a l’entorn d’aquests DEURES. Potser us podrà ajudar a posar ordre en aquest aspecte en el vostre centre. Si és així, estaré content, i els vostres alumnes i les famílies us ho agrairan, segur.

Qüestionari per a mestres i professors/res:


1. Amb quina finalitat s’encarreguen aquestes tasques? Quins són els propòsits ?

  • Possibilitar l’exercitació múltiple de continguts ja treballats a l’aula (reforç, aprofundiment).
  • Donar oportunitat per a l’aprenentatge autònom.
  • Donar ocasió perquè l’alumnat d’aprenentatge ràpid disposi d’oportunitats per aprofundir i ampliar els seus coneixements.
  • Intentar que els alumnes es responsabilitzin en el compliment de compromisos.
  • Afavorir l’adquisició de bons hàbits de treball i estudi personal.
  • Donar a conèixer a les famílies els treballs que es desenvolupen a l’escola.
  • Preparar temes que es tractaran properament, implicant als alumnes a la recerca d’informació.
  • Possibilitar el desenvolupament d’activitats de caràcter lúdic i recreatiu.
  • Possibilitar el desenvolupament d’activitats creatives.Ajudar al desenvolupament de la sociabilitat dels alumnes.
  • Involucrar a les famílies en les tasques d’aprenentatge dels seus fills/es.

2. Algunes pautes d’autoavaluació del mestre/a a l’hora de preparar les tasques escolars per realitzar a casa:

  • Quan proposo tasques per realitzar a casa, cada alumne/a entén exactament el què ha de fer.
  • Els requisits estan adaptats a la diversitat de capacitats de l’alumnat.
  • Qualsevol alumne/a les pot realitzar amb un alt grau d’autonomia.
  • Les tasques que sol•licito:

–    Són coherents amb els propòsits que tinc plantejats,

–    Tenen en compte les normes que té fixades l’escola per aquest tipus de treballs.

–    Són factibles ja que existeixen acords entre els diferents mestres per a que es sol•licitin de forma equilibrada (no carregar excessivament alguns dies i no demanar tasques altres dies).

–    Són adequades en relació al temps disponible dels alumnes i amb els terminis de presentació.

–    Pretenen ser variades i no rutinàries

–    Especifiquen en cada cas si són de caràcter voluntari o obligatori.

  • Utilitzo un sistema de revisió dels treballs que permet:

–    La detecció de les errades més comuns i més significatives.

–    Efectuo una retroinformació a l’alumnat de l’anàlisi del resultat de les tasques

–    Els pares i mares estan informats sobre les tasques a realitzar a casa.

–    Els pares i mares accepten i comprenen aquest tipus de tasques.

EL PUNT AVUI.

15.04.12

EL LLEURE CREATIU COM A DEURES JOAN ABRIL ESPAÑOL

Un poble que no sap llegir ni escriure és un poble fàcilment manipulable, deia el comandant Ernesto Che Guevara. I sabem que tothom ha de tenir les mateixes oportunitats, i això és el que diuen els polítics, fins i tot el Partit Popular de cara a la galeria. Però també sabem que ens enganyen, que rere cada declaració davant dels mitjans públics ens escapcen les pròpies llibertats com a persones i com a societat.
El 26 de març, la principal federació d’associacions de pares i l’Institut Cooperatiu de l’Escola Moderna de l’Estat francès van decretar quinze dies de vaga de deures, perquè els consideren inútils i reproductors de les desigualtats socials. Pares que relaten l’angoixa que pateixen els fills d’educació primària i també els pares mateixos en el seu rol a cavall entre professor de matemàtiques i policia escolar. Un 59% de francesos consideren un turment l’estona dels deures. Hi ha un argument de pes com és la igualtat d’oportunitats: les famílies més adinerades poden destinar recursos a contractar educadors particulars, mentre que els nens de famílies més humils han de conformar-se amb les escasses aptituds pedagògiques dels pares.
Recordo de petit el gran suplici de fer els deures a casa: llargues estones de diumenge a la tarda preparant exercicis de matemàtiques avorridíssims quan el que m’agradava realment era fer l’índio pels escampats del poble, anar amb bicicleta, jugar a futbol, és a dir, compartir les hores d’esbarjo amb els amics, que era una manera també molt important d’educar-nos, l’educació en el lleure, i sense monitors, hi posàvem imaginació, ens organitzàvem, formàvem equips, anàvem a caçar capgrossos, criàvem cucs de seda…, fèiem exercicis pràctics de mates o de ciències naturals, que era una manera de preparar-nos com a futurs directius o tècnics especialistes en els camps de les ciències o les lletres.
La rebel·lió promoguda a França és un toc d’alerta que es pot generalitzar a altres països, i també a Catalunya. No posar deures als nens de primària, però, implica més complicitat familiar: que la mainada no s’estigui tancada a casa jugant amb la play o mirant la tele, que realment facin autèntica vida educativa també fora de l’escola: parar i desparar taula, començar a aprendre a cuinar, conversar, coses tan bàsiques que a vegades de tan òbvies oblidem. I si volem educar en la igualtat d’oportunitats, aleshores cal que els responsables de l’educació reformulin programes de reforç destinats als alumnes amb més mancances d’aprenentatge, precisament per evitar el malanomenat ―fracàs escolar‖.
Un poble que no sap llegir ni escriure certament és un poble fàcil d’enganyar, i l’administració, el govern i tota la societat tenim el deure i la responsabilitat d’evitar-ho, i tenim recursos propis a l’abast per fer-hi un gir de 180 graus. Només ens cal l’actitud vocacional imprescindible perquè puguem gaudir d’una educació justa, amb les mateixes oportunitats. Els nostres nois i noies d’educació primària al segle XXI saben llegir i escriure, però potser els manquen estímuls i també creativitat, que han de venir dels models educatius renovats que hem de promoure, sense els quals les famílies més febles, més vulnerables, patiran més encara els embats ineludibles d’aquesta crisi. Una crisi que hem de reconvertir en oportunitats per combatre tantes desigualtats i viure en un món més just i solidari.

 

El “deure” de manar “deures”

 

A l’atenció del Director/a

Benvolguda/volgut,

ho diu la premsa: a cal veí tenim les famílies revolucionades perquè no volen que els seus fills facin deures a casa.

Agafat així, només com a titular,  pot semblar que els pares siguin exagerats, que no vulguin assumir la part de la  responsabilitat educativa que els pertoca, que “passin de puntetes” per l’escolaritat dels seus fills…  res més lluny.

Analitzem quina mena de tasques acostumen a formar part d’aquests deures per fer a casa:

a) Tasques senzilles i curtes, de reforç, d’allò que ja s’ha treballat a classe.

b) Finalitzar la feina que no s’ha pogut acabar a la classe per “manca de temps” (dels alumnes? del mestre?).

c) L’indefinit:  “per demà, busqueu informació sobre…”.

d) I el clàssic: “Heu d’estudiar la lliçó per tema”.

El  cas a) seria l’únic que estaria justificat des d’un punt de vista pedagògic i també legal. En els tres següents hi hauria, a parer meu, diverses consideracions a fer.

  • Es pressuposa que TOTS els alumnes (i vull dir el 100%) poden ser acompanyats de la mateixa manera pels seus pares a casa. És això cert?
  • Quan la feina és acabar tasques que no s’han pogut acabar a la classe voldria dir que el mestre no ha planificat prou bé la seva feina. Em direu “és que hi ha nens més lents que no acaben mai”. Del tot cert. Però també ho és que és el mestre qui decideix quines tasques s’han de fer i qui ha de preveure que el seu alumnat, TOT (tornem-hi) ho pugui fer tot sol fent-ne les adaptacions pertinents.
  • Es pressuposa que a casa seva, TOTS, tenen endoll a Internet o bé que tenen una biblioteca pública al seu abast i la possibilitat d’anar-hi; que saben COM es fa una cerca d’informació; que saben QUÈ busquen i PER A QUÈ ho volen; que saben QUÈ fer-ne de la informació que troben, a banda de copiar i enganxar.
  • Es pressuposa també que algú, en algun moment de la seva escolaritat, els ha ensenyat què és estudiar i com ho poden fer; que saben trobar idees principals i relacionar-les; que saben omplir buits d’informació; que saben fer esquemes, mapes de conceptes: que saben que estudiar no és memoritzar. Lectura d’estudi vaja.

Molts mestres em comenten de vegades, en nivells inicials de l’escolaritat, que els pares viuen angoixats el fet que els seus fills/es portin pocs o gens de deures a casa: els sembla que se’ls escaparà el tren, que no rendiran, que treuran males notes (ens fixem més en resultats que en processos).

Mireu, fa excassament 70 anys que als nens se’ls considera ciutadans de dret; i avançar els aprenentatges està comprovat que no serveix per a gaire (mireu els resultats de les darreres proves PISA en relació a la lectura i penseu a quina edat als vostres fills/es se’ls inicia en aquest aprenentatge. Té correlació? Personalment, sempre ho he dubtat).

Els nens han de poder ser nens. Això no vol dir que ens n’hàgim d’anar a l’altre extrem i els deixem amb la síndrome del “Petit emperador” i que controlin el comandament de la vida familiar. Han de tenir estones per aprendre, però també per jugar, per barallar-se amb els germans, per riure i per plorar, per llegir, per avorrir-se… perquè sinó els introduirem des de ben petits a la voràgine dels adults, i quan hi arribin, possiblement, seran adults insatisfets que sempre necessitaran més.

Us deixo dos editorials ben diferents, perquè vosaltres pugueu contrastar; el de la senyora Empar Moliner d’ahir a l’Ara, que en alguns aspectes és molt encertada i en d’altres no tant, a parer meu; i un article d’opinió del sr. Luri de fa uns dies, magnific per a mi, que tracta de les activitats extraescolars, un tema que donaria per fer una altra entrada.

A criteri vostre, com sempre.

 

http://www.ara.cat/premium/contraportada/Vaga-deures-escolars_0_671932817.html

Vaga de deures escolars

EMPAR MOLINER

| Actualitzada el 28/03/2012 00:00

Llegeixo a El Periódico que la principal associació de pares de França ha convocat una vaga “de deures escolars a tot el país”. Aquests pares amorosos troben, en primer lloc, que els deures són motiu de “conflicte diari”. En segon lloc troben que la seva utilitat “no s’ha demostrat mai”. I en tercer lloc, que “accentuen les desigualtats entre els nens que disposen d’algú que pot ajudar-los i els que no”. Manel, baixa.

És cert que els deures són en general motiu de conflicte diari. Però no en són l’únic. M’atreviria a dir que també és motiu de conflicte menjar espinacs, anar al metge, que et treguin els polls o que et facin anar a dormir d’hora. Suposo que aviat a les llars franceses més conscienciades amb la pedagogia, doncs, hi haurà altres vagues: vaga d’ingesta d’espinacs, de visites al pediatre, d’higiene capil·lar i de l’obligació d’anar a dormir d’hora. Perquè si ens posem així, tampoc no s’ha demostrat mai la utilitat concreta dels espinacs, de ser visitat pel metge, que et treguin els polls o d’anar a dormir d’hora.

Però és que, a més a més, hi ha el tercer i definitiu motiu (i perdó per la rima). Els deures “accentuen les desigualtats entre els nens que disposen d’algú que pot ajudar-los i els que no”. De fet, els nens que disposen d’algú que pot ajudar-los (en el que sigui) tenen un gran avantatge sobre els que no disposen d’algú per ajudar-los (en el que sigui). La raó és senzilla. Són nens i els nens, com els cadells, necessiten adults que els ajudin. Per tant, acabem amb elsdeures, però també amb els sopars saludables (els sopars saludables accentuen les desigualtats entre els nens als quals els els preparen i els que no). I amb els contes d’abans d’anar a dormir. I amb les sabates de cordons. I amb les classes particulars. I amb les dutxes diàries. I amb les trenes. I amb les excursions al zoo.

 

Pares més que perfectes

Sembla que tenim els nens –especialment els de classe mitjana– massa ocupats. Estressats, asseguren alguns. Em temo que no gaire menys que els seus pares, que semblen incapaços de resistir una estranya pressió que els empeny a apuntar els fills a tota mena d’activitats extraescolars.

De tant voler fer-ho bé, de tant preocupar-se perquè facin esport, anglès, música, etc., es queden sense temps per a la convivèn- cia normal en família. No hi ha art marcial, per molt estrany que si- gui, que no practiqui algun nen català.

Quan la família arriba a casa no hi ha temps per descansar. Cal fer els deures mentre els pares fan el sopar a corre-cuita i s’as- seguren que tot està en ordre per l’endemà. A aquests nens ningú no els ha regalat l’oportunitat d’avorrirse, i és una llàstima, per- què l’avorriment pot ser un gran estímul. ¿Hi ha algú que no recor- di els tresors que va trobar furonejant pels calaixos i racons de ca- sa intentant matar el temps? Ha de ser terrible tenir una infantesa completament organitzada a l’agenda dels pares. Ha de ser ben trist que et neguin tant l’experiència del risc com la de la tranquil·litat.

L’importantíssim art de prendre riscos mesurats, que forma part de tota activitat aventurera, és una cosa que no es pot aprendre d’oïda. El mateix podem dir de la saviesa necessària per gaudir amb parsimònia el transcórrer del temps lent. No seré jo qui negui la conveniència d’involucrar els nens en diferents activitats més enllà de l’escola. Però em sembla, veient-los sense alè, que alguns pares estan pagant un preu massa alt per aspi- rar a la pretensió il·lusòria de ser més que perfectes.

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

 

Deures?

A l’atenció del Director/a

Benvolgut/ volguda

sovint rebo consultes de centres demanant el meu parer sobre els “deures a casa”. Aquests deures acostumen a ser font de problemes, de desavinences entre famílies i Escola; també dins dels mateixos claustres s’hi troben partidaris i detractors, i molts cops, es detecten incoherències dins d’un mateix centre (uns mestres en manen, els altres no…) Ja he dedicat alguna entrada a parlar-ne, però hi tornaré.

Cal remarcar que, actualment, no existeix cap document normatiu que parli de les tasques escolars a casa, cap ni un. Ben al contrari. Si us mireu l’Ordre de calendari que cada curs escolar publica el DE veureu que assenyala clarament que les jornades, i per tant les activitats, escolars s’han de desenvolupar entre unes franges horàries. Fora d’aquestes cap activitat, per tant hauria de ser considerada”escolar”, en el sentit d’obligatòria i molt menys encara hauria d’esdevenir que de la seva realització se’n puguin derivar implicacions directes en l’avaluació dels alumnes. Si un centre ho fa, simplement, no està fent el que diu la llei, vet-ho aquí.

Aquest aclariment legal ve a tomb, sobretot, d’un epíleg massa freqüent, el conegudíssim “ho acabeu a casa” Alguns cops ens trobem que els deures a casa són el resultat de tasques inacabades al centre, com a resultat d’una planificació docent desencertada pel que fa a la relació d’activitats possibles i temps disponible. Es fa recaure sobre els alumnes aquest desajust del professional de la docència. Hauria de quedar molt clar: d’unes activitats fetes fora de l’horari escolar no se n’hauria de derivar cap puntuació negativa pels alumnes.

Però és que a més, la majoria de vegades, aquesta pràctica atempta contra el segon objectiu que té el DE, i que per tant haurien de tenir els seus 3500 i escaig centres de treball: la millora de la cohesió social. Dic  això perquè quan “enviem deures a casa”, els enviem a un entorn familiar. Uns entorns familiars que són molt diversos quant a disponibilitats i competència en relació a les activitats escolars. El resultat quin és, doncs un de pervers en sí mateix: que els deures serveixen per fer notar més encara les diferències entre els alumnes. Un exercici realment professional i responsable no hauria de deixar de tenir-ho en compte.N podem, també, puntuar “negativament” les famílies, no hi tenim cap dret, cap ni un.

I s’ha de dir el mateix d’un comentari molt habitual a les tutories d’ESO: “El seu fill/A no té hàbits d’estudi”. Molts centres donen per suposat que s’han d’adquirir, també, a casa: la majoria de famílies famílies no tenen eines per ajudar a desenvolupar la lectura d’estudi dels seus fills/es. I possiblement, el que acaben fent és confinant els xiquets i xiquetes a la seva habitació i a llegir-se x vegades la unitat de coneixement del medi, com si d’un conte es tractés, fins que li sembli que se “la sap”. Potser que en parléssim de qui ha d’ensenyar aquest tipus de lectura, no?

Faríem bé de parlar en els nostres claustres, reunions de cicles i departaments de quina és la funció dels “deures a casa” , si realment són o no necessaris, i quin hauria de ser el seu contingut.

A criteri vostre, com sempre.

 

Ara Premium Anna Manso

Deures

Ja portem quatre setmanes d’escola i els deures i els refredats ja són aquí i han vingut per quedar-se. A mi, que els nens tinguin deures, mentre no sigui en excés, no em molesta. És més, m’entendreix. Veure’ls asseguts en silenci, resolent el mític 2+2 i acceptant la mentida que el resultat sempre, sempre dóna 4; buscant a l’ordinador la vida secreta de les formigues obreres i veure’ls la cara quan s’adonen que és una existència pastada a la dels seus progenitors; espiar com estudien la lliçó penjats cap per avall de la llitera, com si la posició ajudés que les idees fessin pòsit a l’interior de la tapa del crani. Llàstima que tot plegat sigui un miratge, microescenes que no duren més de tres o quatre segons.

Lluites i millores

A partir del cinquè segon el que s’esdevé és una lluita aferrissada de l’adult contra el nen perquè enllesteixi els deures en un temps inferior a tres hores per fitxa. També existeix la modalitat Ultimàtum a la Terra, quan els dic que o acaben les feines en un temps raonable o s’ha acabat el bròquil i ells em responen: “Klaatu barada nikto”. Aquestes i moltes altres escenes gens tendres tenen lloc a casa meva i, segons confessions fetes en sopars de pares amb força vapor etílic, també es dóna a la majoria de les llars catalanes amb menors a càrrec.

Però faltaria a la veritat si no reconegués que aquell infant que es llançava a terra plorant i picant de peus i mans al crit d’“És injust! És injust!”, cada vegada que havia de fer un miserable dibuix d’una vaca per l’endemà, ara només munta una escena una vegada al mes. O fins i tot cada dos mesos! I també és de justícia posar totes les cartes sobre la taula i parlar dels deures idiotes.

Deures absurds

Si et toca un professor o un claustre sencer obsedit per la idea de pintar, tu i el menor heu begut oli. ¿Algú ha certificat amb estudis científics que l’aprenentatge d’idiomes augmenta si l’alumne acoloreix un gos que du al costat la paraula dog? ¿I les matemàtiques? ¿Cal pintar amb tot detall els elements que estan dibuixats a dins dels conjunts? I qui diu pintar diu dibuixar.

Obligar un nen que odia dibuixar a fer un dibuix sobre el llibre que s’ha acabat de llegir és assassinar un lector. O fer escriure un text i acabar rematant-ho amb l’exigència d’un dibuix. ¿Què té a veure la literatura amb la plàstica? ¿Oi que ningú no barreja les matemàtiques i l’expressió escrita? ¿Oi que cap mestre no demana en acabar una sèrie de problemes que l’alumne faci un text explicant com l’ha resolt i què ha sentit mentre ho feia? Doncs això.

Els tramposos

Un capítol a part són els pares tram-posos. Tafurs de pa sucat amb oli que “només” donen un cop de mà. ¿Com remuntes un nen que s’ha passat una tarda per fer un plànol de casa i et diu que el Pepet ha fet una presentació 3D amb música de John Williams? Com que sóc la pitjor mare del món li explico la veritat de la vida als meus fills: que hi ha persones que sempre en saben més perquè han nascut amb una ment privilegiada, o perquè s’es- forcen el triple que ells.

Però que també hi ha una mena d’escurçons amb qui toparan ho vulguin o no ho vulguin: els mentiders, i que mira, nosaltres no ho som, però que a la pròxima el Pepet es quedarà amb la boca oberta perquè ara mateix m’apunto a un curs de CAD-CAM i realitat virtual i del que faci falta.

He dit.

 

Anna Manso és mare, escriptora i guionista

És de justícia posar totes les cartes sobre la taula i parlar dels deures idiotes

Deures a casa?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

com podeu suposar, per raons de la meva feina d’assessorament als centres i serveis educatius, sovint he de remenar el que oficialment és una RESOLUCIÓ d’organització i funcionament de…” i que vulgarment es coneix com a Instruccions d’inici de curs, tot i que estructament no ho són. No voldria avorrir-vos amb això, però, “ara no toca”. El cas és, però, és que sovint rebo consultes relacionades amb els anomenats”deures escolar” per desenvolupar a casa. Atés el nombre he considerant pertinent organitzar una “resposta completa i generalitzada” que permeti prendre les decicions que escauen i que resulten pertinents.  Atès que estracta un “resposta-reflexió llarga”, us l’organitzo en tres parts:

 

1. NORMATIVA

Per començar. A l’article núm. 22 (Deures dels alumnes) de la LLEI 12/2009 d’educació no es fa cap raferència als “Deures de casa”. De la mateixa manera, no hi ha cap referència a aquest concepte a l’article 25.3 (Deures de les famílies)

Si parem atenció al que disposa l’ORDRE de calendari escolar vigent, a data d’avui (ORDRE EDU/44/2010, de 8 de febrer, per la qual s’estableix el calendari escolar dels cursos 2010-2011 i 2011-2012 per als centres educatius no universitaris de Catalunya) i la RESOLUCIÓ anual d’organització i funcionament dels centres educatius públics.
L’ORDRE EDU/44/2010 assenyala:
Article 4
Horari a l’educació infantil i primària
4.1 Per a l’alumnat dels ensenyaments reglats de parvulari i d’educació primària, inclòs el d’educació especial, de tots els centres educatius de Catalunya, públics i privats, l’horari escolar s’ha de desenvolupar entre les 8.30 i les 18 hores.
4.2 Amb caràcter general, als centres públics i concertats de segon cicle d’educació infantil i primària, inclosos els d’educació especial, l’horari lectiu és de 9 a 12 hores i de 15 a 17 hores.En qualsevol cas, s’han de fer un total de 5 hores lectives, de les quals 3 o 3,5 seran al matí i 1,5 o 2 a la tarda.
Article 5
Horari a l’educació secundària
Als centres d’ensenyament secundari les classes s’organitzaran en sessions de matí i tarda. En l’educació secundària obligatòria la concreció de l’horari individual i la programació d’activitats generals de centre (reunions de professorat, esports, etc.) no poden comportar més de dues tardes lliures setmanals per a cada alumne o alumna. El batxillerat es pot organitzar en jornada intensiva. La formació professional específica s’ha d’organitzar en sessions de matí o tarda, per tal de facilitar la formació de l’alumnat en centres de treball i l’accés de les persones treballadores. Els ensenyaments de règim especial d’esports i artístics es poden organitzar en sessions de matí i tarda, en horari intensiu de matí o tarda o en altres horaris que prèviament
hagi autoritzat el director o la directora dels serveis territorials corresponent

Per la seva part les Resolucions de 15 de juny de 2010 per la qual s’aprova el document per a l’organització i el funcionament de les escoles i dels centres públics d’educació especial per al curs 2010-2011 assenyalen que: L’horari de classes de l’alumnat és el corresponent a l’horari propi del procés d’ensenyament i aprenentatge del currículum establert, inclosa la sisena hora. Aquest horari inclou el temps d’esbarjo, que es considera una activitat educativa integrada en l’horari lectiu de l’alumnat i per tant s’hi han de respectar també els principis del projecte educatiu. El temps d’esbarjo ha de ser tutelat per mestres segons la distribució horària aprovada pel consell escolar.

2. OPINIONS:
Com us deia, i abans de fer-vos avinents, les meves conclusions i justificar els documents adjunts, considero que podrà resultar oportú conèixer l’opinió de dues persones, amb prou cirteri, que avui mateix, o molt recentment, hi han dit la seva.

EDUARDO F. GARZON. Pedagog 

 

“Uno de los temas de mayor controversia entre los docentes, los padres de familia y los propios alumnos, es el relacionado con las tareas escolares. Es muy común la queja de los padres de familia de que sus hijos deben permanecer períodos exagerados en el cumplimiento de las tareas, pero en otros casos se recrimina al maestro que nunca envía tareas. Además, la crítica se dirige al contenido mismo de la tarea, para muchos no hay objeto que el alumno repita doscientas veces la escritura de una frase o de una palabra o que tenga que entregar quinientos ejercicios matemáticos al término de un período, cuando estos son la repetición mecánica de un problema que no compromete la reflexión ni la creatividad del alumno; pero en otras se critica por la exigencia de materiales costosos o de trabajos que no están al alcance de los estudiantes, todo lo cual demuestra que si el contenido de la tarea no es adecuado puede generar efectos contrarios a los esperados y que en nuestro sistema no existen parámetros para regular la intensidad ni la duración de los ejercicios que los alumnos deben realizar fuera del plantel. Sin embargo, hay muchos aspectos positivos en la asignación de tareas escolares, por lo que conviene tomar conciencia de su necesidad e importancia. Las tareas escolares son un recurso de valiosa utilidad porque sirven para reafirmar los conocimientos adquiridos en clase. Muchas veces por el escaso tiempo que los maestros disponen en clase no es posible completar todas las actividades procedimentales para el desarrollo de la unidad didáctica, las tareas ayudan a ejecutar procesos, a ejercitarse en la utilización de fórmulas matemáticas, en el desarrollo de metodologías, en la solución de problemas. También, debido a la falta de recursos didácticos, es indispensable que el alumno investigue, experimente, observe o reflexione suficientemente fuera del establecimiento sobre algún tema de estudio”.

En varias ocasiones -a veces en muchas- las tareas se convierten en un verdadero karma: maquetas interminables, ejercicios demasiado complicados e investigaciones que parecen no tener ningún fin, desencadenan una loca carrera contra el tiempo. Esta encrucijada en parte se da porque el joven deja  todo para última hora y sus padres no le enseñan el valor del tiempo, pero también porque el número de tareas es demasiado y no queda mucho tiempo para cumplir con todo. Lucía Estella Pacheco, docente de secundaria del Instituto Santa Teresita que cuenta con 20 años de experiencia, asegura que “no estoy  de acuerdo con que se pongan demasiadas tareas porque el niño es hijo, es amigo y tiene otras dimensiones en las que debe desarrollarse”.
Pacheco decidió trabajar con la metodología finlandesa del docente, que se enfoca en dejar pocas tareas para desarrollar en casa  y más actividades en el aula. “Estas tareas se hacen en la clase y son supervisadas: allí el alumno me muestra las competencias que puede desarrollar”. Paula Duarte, mamá y docente de primaria, dice que las tareas de su hijo durante la primaria eran demasiado complicadas y que ella y su esposo terminaban haciéndole el trabajo. “Recuerdo en particular una maqueta que solicitaron cuando René -su hijo de 16 años- iba en segundo de primaria. Era tan complicada, con números y esquemas, que tuvimos que consultar con un amigo de mi esposo que es arquitecto y él nos ayudó”. “Las tareas deben ser enfocadas a lo que se ha trabajado en clase y deben ser asignadas de una forma en la que se vea que el chico lo puede hacer sólo”, señala Laura Galvis, docente de primaria. Para los niños de este nivel educativo, las mejores tareas son las que implican práctica e investigación de acuerdo al nivel académico.  Las tareas son importantes y no hay que “hacerles el feo”, pero es necesario encontrar un equilibrio entre la cantidad y la calidad y así convertirlas en una herramienta fundamental del proceso de aprendizaje.

Per la seva part, el Sr. EDUARD HERVÀS MARTÍNEZ (Psicòleg especialista en trastorns infantils i juvenils de BCN), té un post interessant en el seu bloc “Educar en família”
ELS DEURES ESCOLARS A CASA

http://enfamilia.blogia.com/2008/090601-els-deures-escolars-a-casa.php

Al llarg de l’estiu moltes famílies han estat afaenades intentant que els seus fills o filles feren els deures. Manar que facen els deures a l’estiu sembla ser una de les tasques importants del professorat quan acaba el curs, com una extensió de juny a setembre dels deures que ja manen de dilluns a divendres i al cap de setmana de setembre a juny.

Per algunes famílies els deures marquen els ritmes de l’any i de les vacances. No em referisc a l’alumnat d’Educació Secundària que ha d’aprovar les assignatures i resulta que les ha suspeses, que és normal que hagen d’estudiar per tal d’arribar a aprovar. Em referisc a l’alumnat de Primària i, fins i tot, d’Infantil. Hi ha mestre/a que s’entossudeix en que els xiquets i xiquetes duguen a casa cada dia, cada setmana i tot l’estiu fulls de sumes o restes, problemetes, cal·ligrafia, acolorir dibuixos o altres tasques escolars. El pare i la mare han d’assumir la responsabilitat que el seu fill o filla duga el deure fet a l’endemà, el dilluns o al pròxim setembre. Mai no ha demostrat ningú que el fet de fer els deures a casa siga positiu per a l’aprenentatge dels i les escolars, i mentre no se’m demostre d’una manera científica i rigorosa seguiré dient que els objectius i raons per a manar fer els deures a casa són altres.

Recorde que quan jo anava a escola no hi havia deures per a casa. Calia aprendre a llegir i es llegia, a contar i es contava, però no hi havia deures per a casa. En acabar l’escola es jugava, fonamentalment, i s’aprenia a viure amb els adults. Al cap de setmana es jugava més i s’aprenia a viure més; i, si calia, s’ajudava a casa.

A poc a poc es començà amb el tema dels deures, la qual cosa representa un drama per a moltes famílies. Sembla com que el mestre o la mestra allarguen les seues mans per passar la seua responsabilitat docent als pares i les mares a les cases. Aquests han d’assumir el paper de professors o professores mesclat al de pare o mare, el que en massa ocasions enverina la vida familiar quotidiana. En moltes cases hi ha veritables drames entorn als fulls dels deures. Potser en siguen pocs i ben ximples, que es facen en cinc minuts, que siga només un repàs, que és acabar el que no han acabat a la classe…. Però hi ha xiquet o xiqueta que està hores i hores davant el full, aprenent a no fer el que li diuen que cal fer, augmentant la tensió parental i familiar i traient de les seues casetes al pare i/o a la mare.

I el pare i/o la mare (que de vegades també discuteixen per causa dels deures) es senten avaluats quan el menut o la menuda van a classe i mostren els deures que han fet -millor o pitjor, a soles o en companyia- a casa. Què dirà la mestra de nosaltres com a pares si no duu els deures fets, i ben fets!! Mentrestant, els xiquets i xiquetes no tenen temps per aprendre a viure, a soles i en companyia, a pensar, a emprendre projectes amb les amistats, a projectar invents, a llegir llibres per plaer o a fer com si s’avorriren. I açò val per als dies i caps de setmana d’entre el curs com per a les vacances més o menys llargues de tot l’any.

La tasca escolar s’ha de fer a l’escola i l’ha de manar i controlar el professorat, i fer-se de la manera que diga el seu Projecte Curricular –que estarà d’acord amb el Projecte Educatiu de Centre-. Perquè els pares i mares tenen la tasca d’educar, des dels seus plantejaments educatius familiars i des de la seua responsabilitat, que tampoc no poden de deixar en mans del professorat. De responsabilitats compartides en parlarem un altre dia. Ara, només cal afegir que en les reunions i contactes de principi de curs entre família i mestres haurien de posar-se les bases de com hauran de ser les tasques que faça a casa l’alumnat els pròxims mesos. I que siguen afavoridores per al seu aprenentatge i educació i no ho compliquen i compliquen la vida a tots.

3. CONCLUSIONS

Vista la situació i l’anàlisi de MOLTS anys d’experiència en l’anàlisi i valoració de “deures” a casa, voldria fer-vos arrribar diverses consideracions conclusives:

  • Cap document normatiu, de caràcter general, esmenta el concepte “deures a casa”
  • Totes les activitats curriculars s’han de poder fer en el temps comprès en la franja horària diària que s’assenyala a l’ordre corresponent.
  • Freqüentment s’observen incoherències pedagògiques importants a l’interior d’un mateix centre.
  • Sovint poden constituir un punt de desavinença important entre els centres escolars i les famílies. I, també quasi, sempre, de mal resoldre.
  • Massa sovint, els deures a casa no són altra cosa que un “Ho acabeu a casa”. Quan un professional de la docència formula aquesta instrucció cal ser molt conscients de què “tenim entre mans”:
    • El docent, a la seva planificació, no ha encertat a fer coincidir el temps disponible amb les activitats que preveia per la sessió. Demostrar expertesa en aquesta qüestió constitueix, precisament, un dels epígrafs que contenen els informes de funcionaris en pràctiques i/o interins de primer any.
    • Enviar a casa una feina que s’hauria d’haver a l’aula o en el temps lectiu suposa “atorgar d’ofici” un nou rol a les famílies.
    • No podem pensar, amb caràcter general, que pel fet de ser els pares dels alumnes, tenen la capacitat de respondre adequadament als requeriments acadèmics que suposi fer correctament els deures.
    • També, amb massa freqüència, quan els alumnes “no porten els deures fets” se’ls atorga alguna mena de puntuació negativa.
    • Quan efectuem aquesta correlació, de fet, estem “castigant la família” (de la qual sovint se’n saben molt poques coses, siginificatives).
    • Hi ha la possibilitat, tinguem-ho present, que, amb freqüència, no hi hagi hagut ningú que li hagi pogut donar un cop de mà (sobretot a educació secundària).
    • Per tant un dèficit en la capacitat de planificació docent esdevé, finalment, un senyal negatiu pels alumnes i les seves famílies.
  • Lògicament, doncs, escau que les vostres futures NOFC hi dediquin l’atenció deguda.
  • Caldrà precisar ben bé quina mena d’activitats poden rebre aquesta qualificació i quines no.

Voldria pensar, i no en tinc cap dubte, que a partir de la lectura-anàlisi-valoració serena i professional d’aquesta reflexió i dels adjunts que conté sabreu trobar els posicionaments i els acords realment educatius pels alumnes, considerant, no cal dir, l’experiència del vostre centre. Quan arribi el cas, us demano que me’n mantingueu informat, fent-me arribar als acords a què hàgiu arribat.

Us demano que el més aviat possible vulgueu tenir l’amabilitat de reenviar aquest correu a la persona que desenvolupa les funcions de cap d’estudis del centre que dirigiu.

Gràcies per la vostra professsionalitat

Activitats acasa

Deures