Category Archives: desnonaments

I ara, qui es queixarà? Caldria.

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, benvolguda,

us cau molt lluny el temps en què l’arribada d’alumnes nouvinguts anava configurant-se com un “problema”, no? Primer foren els TAE (Tallers d’adaptació escolar) d’educació secundària, després els plans d’acollida i finalment, les Aules d’acollida. Se n’obriren més d’un miler a tot Catalunya. Va ser una feina ben feta, sens dubte. A parer meu, vam ser dels països del món que ho hem fet millor, de llarg. Vam intentar, amb nivells d’èxit diversos, configurar un model propi, pel “camí del mig”.  Un model propi que combinava el millor, no pas el pitjor, dels dos models més estesos: l’assimiliacionista francès (recordeu les nits de la Banlieu, no?) i el multiculturalista anglès (recordeu qui van perpetrar els atemptats al metro de Londres, no?).

Aquí vam intentar bastir un model INTERCULTURAL. Un model fonamentat en dos pilars: la llengua pròpia (català) com a element de cohesió social i el respecte per la llengua i la cultura dels infants nouvinguts. El nostre petit país mai es va encendre, tot i haver passat d’escolaritzar, en poc més de deu anys, d’un 0,5% a més d’un 12,5% d’alumnes nouvinguts. Una feina ben feta que ha fet, i fa, l’escola pública en més del 90% dels casos (sempre m’he preguntat el per què). L’escola concertada sempre s’ha mantingut al marge d’aquesta escolarització complexa.

Doncs bé, ara resulta que la maleïda crisi (quin eufemisme, no? quan no és res més que un robatori organitzat), la maleïda crisi, us deia, està fent que molts alumnes i les seves famílies vegin, amb impotència, com els seus somnis s’esvaeixen com el fum. Se n’han d’anar perquè per aquí ja no tenen feina i, és clar, els fan fora de casa: del lloc on mengen i dormen!!.

M’assetja una pregunta, ho sento. Ara hi haurà mestres que també s’indignin? Hi haurà directors que a les juntes centrals de directors presentin, col·legiadament, una iniciativa al DE per garantir que aquests alumnes puguin continuar treballant i vivint a casa nostra? Un bon professor d’un Institut Escola de Reus ha encès la traca. A veure si el seguirà algú.

Si no passa, què voleu que us digui? Se’ns veurà “el llautó”, a tots plegats, una vegada més.
Us sembla que erro en l’anàlisi?

Gràcies!!

La S. se’n va, els fan fora de casa…

Jordi Martí, professor de llengua de l’ESO de l’Institut Escola Pi del Burgar de Reus

13 Apr 2012 01:04

La S. se’n va. Se’n va a viure fora de Reus. Dimarts em va preguntar quan tardaven a fer marxar la gent quan els rifaven el pis. Sense casa i en silenci, en aquest cas no caldrà fer resistència passiva davant un altre desnonament. No acusaran ningú d'”agressió a l’autoritat” quan els mossos es trobin persones solidàries assegudes a l’entrada de la casa d’on faran fora qui hi viu per tal que faci cap a una subhasta o directament al banc.
La S. és una de les alumnes més treballadores de tota la classe de què sóc tutor. Petita de cos, es guanya l’estima de tothom rient i deixant anar alegria per tot arreu. Dimarts no reia. Li havien explicat, a ella i als seus pares, que aquí estudiant, treballant i sent “bona persona” es podia arribar dalt de tot, o sobreviure, que ja era suficient. I s’ho havien cregut. I era mentida, tan mentida com ho ha estat sempre. Ara els fan fora de casa i han de marxar amb la cua entre els cames i amb una frustració silenciosa…

Ells se’n van en silenci, però els amos ja han preparat les lleis per reprimir qui no ho faci, una repressió que passarà a equiparar la resistència passiva a l’”agressió a l’autoritat”, per tant: presó. Els “aldarulls de Barcelona” han estat la imatge que els tertulians habituals (d’Intereconomia a Catalunya Ràdio) han llençat contra milions de persones pobres per dir-los que el que cal fer és el silenci, callar, obeir i marxar. O això o la presó, on també només hi van els pobres. I és que ja ho deia ma padrina: si et poses a robar, que sigui molt, perquè de rics mai no n’agafen cap. I han passat trenta anys de la meva vida conscient i els fets que jo he viscut corroboren dia sí i dia també les seves paraules. Camps, Millet, Undargarin…
Sí, podem morir-nos en silenci. Sí, podem morir-nos de por, que és la mort més trista. Sí, podem callar i mirar cap a un altre lloc. Sí, podem parlar de les vacances que hem fet i que “s’han d’aprofitar perquè potser són les últimes”. Sí, podem deixar-nos matar o que ens treguin un ull amb una pilota de goma democràticament… Sí, podem acceptar que ens robin els estalvis de tota la vida. Sí, podem acceptar que la “crisi” existeix i no és cap robatori organitzat…
Tot això ho podem fer. Gràcies pels consells. Però no ho farem. Som persones, no trossos de carn, malgrat alguns cops tinguem la sensació que de trossos de carn amb cap de suro cada cop n’hi hagi més… Som persones i volem viure plenament.

La S. té dret a viure a una casa, a la casa que pacientment han pagat mes rere mes fins que tots els membres de la seva família han estat expulsats del sistema, capitalisme en diuen i cal recordar-ho. Ella i els seus, que són els meus. Mentre els Borbons, que no són els meus, es foten ‘tiros’ amb escopeta i dels altres. Mentre els polítics parlen de llibertat i no paren de fer normes per prohibir-la. Mentre els banquers no diuen res però no paren de robar. Mentre la bona gent és perseguida, agredida, assassinada… per la gent d’ordre.

Un altre món és possible i imprescindible. Perquè aquest és una merda; i no utilitzo cap figura literària per dir-ho. Una merda. Un món on les persones com la S. i milions més puguin ser felices, on la violència (la legal i l’estructural, que ara mateix són les principals i les més lesives) no siguin els centres al voltant dels quals giri tot. On viure valgui la pena i no calgui sobreviure per existir. És possible, però cal lluitar-lo.”

http://www.llibertat.cat/2012/04/la-s.-se-n-va-els-fan-fora-de-casa…-17433

Desnonaments

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

fa una setmana us vaig fer arribar la recomanació d’un vídeo del professor Olalla que, des d’Atenes feia una crida a favor de la veritat i a la mobilització a l’hora d’entendre la suposada crisi econòmica del país d’Homer. M’havia agradat i completat el meu parer en relació a aquest cas. Avui li toca, però, a una realitat que ja tenim a casa nostra: el desnonament d’habitatges familiars. Us ho imagineu per un moment? Què faríeu si us hi trobéssiu?

Personalment, considero una immoralitat que hom sigui desnonat del seu habitatge però que, a la vegada, aquest fet no li suposi liquidar el seu deute amb una entitat bancària. Tot i ser al carrer, continues havent de fer efectius els pagaments de la hipoteca que et va permetre traslladar-te al nou, o al primer, habitatge. Recordo que, en més d’una ocasió, us he demanat de fer atenció al fenomen del creixement de la pobresa. Per raó de conviccions rebo, sovint, comunicats d’assemblees locals de Càritas; us ben asseguro que fan por, una tristesa enorme: cada setmana que passa creix el nombre de famílies que fan cua per accedir als lots alimentaris setmanals o als menjadors populars.

Diria que, avui dia, una institució educativa responsable no hauria de fer-se “el sord” a aquesta realitat. Perquè, d’altra banda, teniu informació “actualitzada” de les famílies dels vostres alumnes. A veure si resultarà que ho tenim a tocar i fem com si res. Seria preocupant.

http://in.directe.cat/josep-loste/blog/6687/els-desnonaments-i-el-capitalisme-salvatge

 

DIUMENGE, 23.10.2011. 10:06 H

Els desnonaments i el capitalisme salvatge

Les fredes estadístiques assenyalen que 50 famílies al dia es queden sense casa a Catalunya com a conseqüència de desnonaments o execució d’hipoteques per part de les entitats financeres. El pitjor de tots aquests clars atemptats contra la dignitat humana és que una gran quantitat de famílies es queda en situació d’exclusió social dura i pura, en ser, l’habitatge hipotecat, el seu únic habitatge habitual. Abans que s’arribi a produir un desnonament s’haurien esgotar tots els mitjans de diàleg entre les parts a través de la concessió d’una moratòria , la negociació extrajudicial del préstec hipotecari i, fins i tot, a través de la mediació social amb la intervenció dels propis serveis municipals i de la Generalitat . D’altra banda, la solidaritat social es fa cada vegada més necessària en aquests casos i, en la majoria de les ocasions, no existeix. Així, alguns individus de pocs escrúpols, s’aprofiten per especular amb els habitatges embargades, per llogar-los, o bé vendre’ls, al preu que sigui, aconseguint així un enriquiment lícit, però moralment menyspreable.