Category Archives: crisi

Diria que només ells podran aturar-ho.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

dir que la situació està complicada, educativament parlant, no és cap novetat. Ara mateix, servidor, està molt preocupat perquè amb “l’excusa” d’això de la crisi tornem a situacions molt lamentables en això de la prestació d’un servei públic educatiu de qualitat.

De ben segur que m’entendreu. Oi que molts cops, massa i tot, heu tingut la sensació que els administradors d’educació no us tenen per res? Conec molts exemples de centres educatius amb situacions complexes que mai resolien els problemes “pels canals ordinaris”: és a dir que els escrits dels seus directors i directores  no produïen cap efecte davant dels seus caps orgànics o funcionals. Probablement, vós mateix heu comprovat com les úniques que poden produir “moviment” són les famílies. Quan les famílies parlen davant la premsa o la televisió, per exemple, les coses es comencen a bellugar en la direcció correcta. És una llàstima, sempre ho he pensat.

Quan un director o una directora decideix fer un escrit de queixa, sempre, s’ho ha pensat molt, abans. Sempre ha provat d’arreglar la situació amb els seus mitjans, sempre. No hi ha dret que els vostres escrits estiguin escrits amb “tinta transparent”

Mireu, com suposo que sabeu, al país del nord les coses van molt mal dades, des fa una colla d’anys. I això que sempre s’han ventat d’un gran sistema educatiu públic i laic. El tenien, és cert. Ara les coses estan canviant a corre cuita. Només un exemple: de vegades les baixes de mestres i professors són cobertes per persones de les llistes generals de l’atur, persones sense cap experiència en docència. Tot  per estalviar-se diners. El resultat, us el podeu imaginar: catastròfic.

Doncs bé, les famílies de l’estat veí es comencen a organitzar perquè, com nosaltres, han comprovat que les coses no s’arreglen per la pressió que puguin exercir les persones que treballem a les escoles i els instituts. Han decidit que són ells els que han d’agafar el protagonisme.

Us recomano MOLT que mireu aquest vídeo. A veure què us sembla?
Gràcies.

L’educació és cara? Prova sense!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

compto que, potser, encara esteu en el vostre centre, a diferència dels vostres companys. Poca gent ho sap això, una llàstima. Una més.Com assenyalen els autors d’un article que vaig desar fa un parell de setmanes, fou el Sr. Derek Bok, quan era president de la Universitat de Havard, el que encunyà la frase del títol  d’aquest article. Els autors ens proposen una reflexió global-final de l’estat del sistema educatiu al país veí, al valencià. L’anàlisi que en fan és realment preocupant, desesperant, m’atreviria a dir, fins i tot.Algú podrà dir que aquesta situació no és comparable a la nostra. Potser tindrà raó en els grans números però, en la direcció, en els fons, ja no n’estaria tan segur. Algú, i nosaltres ens n’hauríem d’atorgar una gran responsabilitat, hauria de dir, MOLT FORT, cap a on ens porta tot plegat: cap a tenir, socialment, més i més problemes, CAP ENLLOC MÉS. Es fa difícil d’entendre que els responsables de les administracions educatives no se n’adonin de cap a on anem: cap el desastre.

Se m’acudeixen dues explicacions, cap de bona però:

  1. Que els responsables educatius, els de més amunt estiguin envoltats de persones incompetents, només obsessionades en protegir el seu cap, en prevenir que “prengui mal” davant dels mitjans de comunicació.
  2. Que aquests membres dels gabinets, que de fet “manen molt”, tan se’ls en doni que passi amb el sistema públic perquè ells provenen de l’escola privada o concertada. Si fos aquesta la realitat, seria molt preocupant conèixer els criteris que es van emprar per seleccionar-los.

Potser m’ho heu sentit a dir personalment i tot: fa molt anys que penso que el nostre país, Catalunya, té uns mestres excel·lents, persones amb experiència en gestió i desenvolupament curricular,la llàstima, però, és que aquestes persones mai són convidades a ocupar càrrecs de l’administració quan hi ha eleccions.

L’article és llarg, ho sé, però val la pena que us el llegiu i decidiu com, d’una vegada per totes, ens posem d’acord per prendre la paraula, tots plegats, però amb MAJÚSCULES, per favor.

L’educació és cara, prova amb la ignorància

VICENT LUNA(Mestres d’educació secundària)

Estem acabant el mes juny i a les escoles, instituts, universitats i en general a tots els centres del  nostre sistema educatiu s’està avaluant l’alumnat. És el moment de fer una valoració general del curs i de posar una nota final. Però a més d’avaluar els nostres alumnes, també caldria que férem una valoració final d’aquest curs, tot i posant-li una nota a la nostra Conselleria d’Educació.La veritat és que el curs  escolar 2011-2012 ha estat un curs força mogudet: concentracions, manifestacions, vagues, tancades i tota mena d’actes de protesta que hem portat a terme la Comunitat Educativa contra les polítiques de retallades educatives del Govern valencià del PP. Aquest curs passarà a la història com l’any  en què s’aprovaren tot un grapat de lleis i decrets per  retallar el pressupost destinat a educació. És l’any de les retallades. És evident que, davant d’aquestes injustes mesures, i conscients de les conseqüències tant negatives que ocasionarà al nostre alumnat i al sistema educatiu en general, la comunitat educativa valenciana no pot més que valorar molt negativament l’actuació de la Conselleria d’Educació, suspendre-la amb una nota de molt deficient. Davant de la  Conselleria caldria que tots plegats muntàrem  una gran falla amb una monumental carabassa.

I la suspenem, entre altres coses, per molts motius:

  1. Al proper curs hi haurà una pèrdua d’uns 8.000 professors en l’escola pública. Aquesta manca de professorat farà que desapareguen les classes de suport i els desdoblaments a l’alumnat amb necessitats educatives especials, així com també  molts programes com el de diversificació.
  2. S’incrementarà la ràtio en totes les etapes: de 25 a 30 en E. Primària, de 30 a 36 en E. Secundària i de 35 a 42 en Batxillerat. Aquesta excessiva ràtio farà impossible atendre l’alumnat com es mereix i augmentaran els problemes d’atenció i de convivència.
  3. Desapareixeran les classes de suport en E. Infantil, els desdoblaments per atendre alumnes amb necessitats específiques, l’atenció a la diversitat, el programa de diversificació de 4t d’ESO.
  4. La manca de professorat interí impedirà la substitució de les baixes laborals els primers 15 dies, la qual cosa provoca la pèrdua d’hores lectives en diferents matèries.
  5. L’augment de la jornada de treball del professorat repercutirà en la reducció d’hores de compensatòria, desdoblaments, atenció a l’alumnat, tutories, reunions de coordinació, atenció a pares i mares…
  6. La reducció de modalitats en Batxillerat i FP farà que alguns alumnes no puguen finalitzar els estudis en el seu centre.
  7. La disminució de les beques, de les ajudes a llibres de text i menjadors escolars, així com  l’augment excessiu de les taxes universitàries, entre 242 i 369 euros, repercutirà molt negativament en l’economia de moltes famílies valencianes.
  8. A més a més, per acabar-ho d’adobar i aprofitant aquests moments de majoria absoluta, el futur esborrany de plurilingüisme no garanteix l’aprenentatge de les dues llengües oficials i una o més llengües estrangeres. Pretenen derogar la LUEV i això farà que desapareguen les línies en valencià. El final ja se’l podeu imaginar: el valencià acabarà sent una llengua arraconada i testimonial, la germana pobreta del nostre sistema educatiu. Tots els avanços, que han costat Déu i ajuda!!, i que hem aconseguit al llarg d’aquests 30 anys, aquest decret els posa en perill.

I davant de tot aquest desgavell molts ensenyants, pares i mares dels nostres fills que estan estudiant, ens preguntem on ens porten aquestes retallades en educació. Malauradament ens porten a un deteriorament del sistema educatiu públic. I aquest deteriorament on més s’hi notarà és en la qualitat educativa del nostre alumnat. Si l’actual  fracàs escolar del primer cicle d’ESO frega el 37%, no podem ni imaginar on arribarà amb totes aquestes retallades. El mateix passa respecte a la taxa d’abandonament educatiu entre la població de 18 a 24 anys que no ha completat algun nivell d’estudis postobligatoris, bé siga el Batxillerat o un Cicle Formatiu de Grau Mitjà. La taxa d’abandonament en el País Valencià és del 29%, només superada per Ceuta i Melilla. Amb aquestes retallades aquesta taxa aviat es veurà superada.

Ens diuen que aquestes retallades són inevitables. Molts pensem que no és així, i cada vegada ho pensa més gent. Sense anar més lluny aquest dimarts el president Alberto Fabra va anar a la Universitat d’Alacant per assistir a l’acte de presa de possessió del nou rector de la Universitat d’Alacant, el senyor Manuel Palomar. Doncs a més de rebre’l centenars d’alumnes i professors que protestaven contra aquestes retallades al crit de “Menys corrupció i més educació”, el nou rector no va tindre pèls a la llengua en dir en el seu discurs que aquesta política de retallades en educació repercutirà negativament en el desenvolupament social i ens portarà a “un trencament del sistema d’igualtat d’oportunitats”. A més a més  recordà les paraules de Derek Bok, que fou president de la Universitat de Havard que va dir que: “ Si l’educació és cara, prova la ignorància”.

Efectivament, aquestes retallades ens porten que les futures generacions de valencians i valencianes tinguen menys preparació acadèmica. Experts en educació, en economia, i fins i tot polítics amb visió de futur, ens ha recordat més d’una vegada que quan més crisi tinga un estat més cal invertir en educació. Que per eixir de la crisi cal fer una aposta valenta per millorar el sistema educatiu. Que en un món tant competitiu com l’actual calen generacions ben formades. Només apostant per més formació, per més educació, serem més competitius i estarem en condicions d’afrontar millor les crisis. Així ho han fet i ho fan els estat més desenvolupats. Però ací fem tot el contrari i, a més, ho intenten justificar. No hi ha arguments possibles que justifiquen retalls en el sistema educatiu.

Els ciutadans no podem entendre que es retalle en educació quan a l’estat espanyol hi ha 445.568 polítics, 300.000 més que en Alemanya amb la meitat de la població. A més Alemanya està molt més descentralitzada que Espanya. Té 6 nivells administratius: Estat, Länder, Regions Administratives, Districtes, Mancomunitats i Municipis. Espanya només 4: Estat, Comunitat Autònoma, Província i Municipi. Per què no es retalla en polítics? Per què no es retalla en administracions, com ara les províncies que dupliquen funcions?. Com podem entendre els ciutadans les retallades en educació quan s’ha malbaratat tans recursos en aeroports sense avions, Ciutats de les Llum deficitàries, obres faraòniques, escultures fabrianes i visites Papals, per posar algun exemple? Com anem a acceptar aquestes retallades que tant perjudicaran els nostres fills quan veiem la quantitat de casos de corrupció dels nostres polítics que s’embutxaquen amb milers i milers d’euros de l’erari públic i no els hi passa res? Com anem a callar veient con es rescata amb milions i milions d’euros els bancs i caixes corruptes mentre desapareixeran els programes d’ajuda als nostres escolars amb dificultats, o l’ajuda als menjadors escolars? Com no anem a estar indignats si milers i milers de professors es quedaran sense treball, mentre el Govern valencià dilapida milions d’euros en un sol dia en la Fórmula 1, tot i utilitzant l’argument de la projecció exterior? Es que no hauríem de suportar més que els nostres governats continuaren administrant tant malament els nostres recursos. Com s’hi pot retallar en educació i malbaratar milions i milions d’euros en AVEs i aeroports totalment deficitaris? Com poden retallar en educació  i posar-se uns sous i unes jubilacions que clamen al cel?

Per tot això, i més i més, és més que comprensible que per tota aquesta corrupció, per aquesta nefasta gestió dels diners públics, per aquest menyspreu a l’ensenyament públic, per aquest malbaratament dels recursos, per aquesta degradació de la vida política, per aquest robatori dels bancs, per tot i tot els que està caient, els ciutadans del carrer, el professorat, els funcionaris en general i els pares i mares dels nostres escolars, estiguen, estem!, més que farts i més que  indignants. I no podem acceptar, sota cap concepte, que s’intenten justificar aquestes retallades que ataquen frontalment el sistema educatiu públic valencià.

Alcoi, 21 de juny del 2012

“Catalunya, el primer pol turístic “(?)

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, volguda,

d’acord, Grècia no és pas Catalunya. En aquell país, per exemple, moltes de les ajudes FEDER s’han malversat. Per exemple, enlloc de finançar millores en infraestructures s’han dedicat a incrementar el parc de vehicles de luxe. Grècia va optar pel camí “fàcil i immediat” del turisme, una errada que ara paguen amb escreix. En aquest context, per exemple, només els armadors naviliers, deixen de contribuir impositivament ( n’estan exempts per llei), cada any, una xifra de milions d’euros que fa estremir perquè representa prop del 9 % del seu PIB. Quan la nova formació política, SIRISA, va anunciar fa poques setmanes que els reclamaria aquesta contribució per tirar el país endavant li van respondre que no “fessin el ruc”: que gosaven fer-ho, simplement, deslocalitzarien les seves empreses. Ho sento, però, el turisme de masses té això, ens agradi més o menys escoltar-ho.

Dic tot això perquè em fa patir molt sentir el President de Catalunya que diu que vol convertir el meu país en el “primer pol turístic” del sud d’Europa a partir de la instal·lació de l’Eurovegas”. Ja us en vaig parlar fa pocs dies. El sector turístic no precisa inversió en formació, només li cal mà d’obra barata per rutllar a tot vent. Pel que sembla, els grecs persisteixen en el seu model econòmic: continuen confiant en el sector turístic com aquell que els farà sortir de la crisi. De manera coherent amb aquesta opció estan degradant el seu sistema educatiu públic. Per fer funcionar gran hotels i per amarrar els ferris als norais dels molls no en precisen de ciutadans formats, només els calen soferts. Mireu, si us plau, els números que presenta la Sra. Mas a l’article que us he seleccionat. Quan els he llegit m’he quedat gelat.

Ho sento, però tan de bo que aquest “Pol turístic del sud d’Europa” sigui, finalment, la capital dels espanyols. Tan de bo la Sra. Aguirre aconseguexi, de sotamà, que L’Eurovegas” s’instal·li allí. I A Catalunya, després del “dol polític per la pèrdua”, ens posem, tots plegats, a treballar seriosament en la formació dels nostres joves. Només el coneixement ens traurà de la crisi, d’una manera digna, és clar.

Gràcies pel vostre compromís, decidit i ferm, en l’Escola Pública del país.

 

L’IMPACTE DELS PLANS D’AUSTERITAT

 

Les retallades i la crisi posen al límit el sistema educatiu i amenacen la cohesió socialGrècia ha tancat 1.000

escoles

 

CRISTINA MAS ATENES 23/06/2012

Dos anys d’austeritat han tingut un fort impacte en el sistema educatiu públic grec, que escolaritza el 95% de la població. Seguint les mesures de latroica (UE, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) el govern ha tancat 1.056 escoles i instituts i manté l’objectiu de suprimir gairebé dos mil centres educatius (un 15% del total) abans del 2014. “Les conseqüències a les zones rurals i sobretot a les illes són terribles, perquè amb les retallades també s’han eliminat les beques de transport”, explica Pavlos Charamis, director del centre de recerca d’Olme, el sindicat grec de professors de secundària.

La titular d’Educació de l’últim govern del Pasok, Anna Diamantopoulo, es va guanyar a l’octubre el sobrenom de la ministra de les fotocòpies , perquè els llibres de text, que l’estat garanteix a tots els alumnes, no van estar disponibles fins al desembre. Les escoles no tenen diners per pagar les despeses de funcionament, el manteniment s’ha transferit a uns ajuntaments amb les finances sota mínims i els directors, convertits en gerents, fan malabarismes amb les finances.

S’han suprimit els programes específics per a alumnes amb necessitats educatives especials. “Ara no podem ajudar-los: les desigualtats seran molt més profundes”, adverteix el professor. El sindicat està fent els seus propis càlculs per determinar els nivells del fracàs escolar, ja que l’administració ha deixat de donar dades: fins ara estimen que un de cada deu alumnes no acaba l’educació primària. “I si les coses continuen així, el curs que ve seran el 15%”, assenyala Charamis.

Abandonament escolar

L’escola viu en primera línia la combinació de les retallades de recursos i l’agreujament de la crisi: “Cada vegada tenim més famílies que han de deixar de portar els fills a l’escola perquè els ajudin amb l’economia”, explica una mestra de primària del barri d’Attiki que s’estima més no donar el seu nom.

El sindicalista alerta de la fractura social creixent, que es reflecteix en problemes de convivència als centres: “Les famílies immigrades estan deixant de portar els seus fills a l’escola per por que els agredeixin els neonazis de l’Alba Daurada, que comencen a organitzar-se també als instituts: se senten més segurs si es queden a casa”, alerta. “Tampoc el discurs de l’estat contra els immigrants il·legals ens ajuda: molts pensen que si escolaritzen els fills els deportaran”. Les vacunes, que són obligatòries però no finançades per l’estat, són motiu constant de tensions entre els pares: “És més fàcil donar les culpes als que estan pitjor, i hi ha gent que exigeix que els nens que no estan vacunats siguin expulsats de les escoles: abans podíem resoldre aquests conflictes, però ara no tenim cap recurs”, lamenta.

A l’escola grega no hi ha servei de menjador públic i cada dia són més freqüents els casos de desnutrició. “Els nens vénen amb carmanyola, però n’hi ha que no tenen menjar o que no en tenen prou, i constantment veiem alumnes que es desmaien al pati”, denuncia la mestra d’Attiki.

Amb les retallades el currículum ha perdut hores de llengües estrangeres, música, esports, art, educació ambiental, educació per a la salut i ciutadania. “El que pretenen és que l’escola ensenyi només a llegir i escriure i parlen obertament d’un sistema educatiu orientat al mercat”, critica Themis Kotsifakis, secretari general del sindicat.

Sous d’entre 640 i 1.400 euros

El memoràndum , l’acord entre el govern grec i la troica , preveu retallar 150.000 funcionaris, dels quals uns 40.000 serien mestres. Des del 2010 no s’han renovat 16.000 docents. L’edat de jubilació s’ha apujat als 70 anys i cal haver cotitzat 40 anys per rebre la pensió sencera. Els sous del professorat -que abans de la crisi ja eren els més baixos de l’eurozona- s’han retallat un 50%: un mestre que comença guanya 640 euros i un amb 35 anys d’experiència no passa dels 1.400.

 

Tamboret de fusta

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda/ volgut,

no sé com ho teniu al vostre centre, però puc suposar que com a la majoria: no aneu sobrats d’ànims, no?
En moments com els que estem vivint, hom es pregunta què passarà amb tot allò que havíem aconseguit. En temps de la República, a casa nostra hi va haver pedagogs de referència:  Rosa Sensat, Galí, Bardina, Vergés, Estalella, Ferrer i Guàrdia… tots ells gent que van lluitar per aconseguir donar als infants del seu temps una educació de qualitat, sobretot als més desafavorits
Després, un llarg hivern de més de quaranta anys i una devastació total.No vam defallir però, i vam tornar a aixecar una escola del no res, emparant-nos en aquells que ens havien donat l’exemple. La resistència es mantingué en tot d’escoles, comunitats de mestres i de famílies. La primera Escola d’Estiu de Rosa Sensat (1965) assenyalà un punt d’inflexió inqüestionable. Oblidem massa de pressa.

Som on som i venim d’on venim, i hem avançat més en educació que cap altre estat en els darrers trenta anys, molta gent no s’ho creu quan els ho dic. Ara però sembla que arriba una època de vaques magres i que tot allò que teníem assumit com a permanent, es va fonent com la neu.

Molts centres viuen angoixats per què passarà al setembre, quantes aules els reduiran, si podran fer suport als alumnes que ho necessiten…

Això fa que es respiri un ambient de ressentiment envers tot plegat. I qui ho pagarà finalment? Els més febles, segur, els alumnes i d’aquests els més desafavorits, com en temps de la II República. La Directora d’un centre em comentava fa uns dies que a la seva Escola havien decidit que per protestar per la situació, els mestres propers a la jubilació ja no farien més formació. Ja ho veieu: no cal actualitzar-se ja, per a què? Ho vaig trobar de ciència ficció.

Trist, molt trist tot plegat.Cal fer una crida col·lectiva en favor del seny per no perdre de vista qui són els destinataris directes del vostre esforç: la canalla que esteu educant i sobretot els més desafavorits que, com sabeu, dia a dia, cada cop són més. Sempre us ho agrairan, compteu-hi.

 

…i tamboret de fusta

JAUME CELA & JULI PALOU

| Actualitzada el 16/06/2012 00:00

Reunir-se aquestes dies a les llars d’infants, escoles i instituts és un exercici dolorós. El desconcert, la por i la falta de perspectives s’han arrapat molt fort a les ganes de fer la feina. A poc a poc hem entrat en el túnel que comporten les retallades i preocupa el paisatge glaçat que s’endevina més enllà de la foscor.

Ja podem celebrar reunions per comentar els resultats de les proves de les competències bàsiques i proposar canvis per millorar els nivells dels alumnes. Ja podem redactar la memòria anual i veure quins objectius pretenem assolir per incloure’ls en el pla anual del curs vinent. Ja podem consensuar indicadors de qualitat, expressar-los de la manera més concreta possible per facilitar la seva avaluació. Ja podem… El que plana i aplaca cada un d’aquests intents de millora són qüestions vitals per al bon funcionament, com l’augment de les ràtios, de les hores lectives en detriment de la feina de coordinació, l’absència d’una formació feta en condicions, etc. I és així per una raó ben senzilla: perquè tot plegat comportarà suprimir suports, modificar a la baixa maneres d’organitzar i coordinar la feina, fer mans i mànigues per cobrir baixes…

Són moments difícils i només hi ha una manera de fer-hi front: mostrar amb petits actes que hi ha un compromís amb una educació pública de qualitat. És l’única medecina que tenim quan, en sentir les notícies, ens vénen als llavis els versos de la Vaca suïssa que va fer famosa Pere Quart: “[…] Aneu al botavant / vós i galleda i tamboret de fusta!”

 

 

Fa esfereir

A l’atenció del Director/a

Benvoguda, volgut,

em tornaré a repetir, em sap greu, però tenim un problema immens al davant, que no sabem ben bé com gestionar: la pobresa infantil. Després de la publicació de l’informe de FEDAIA sobre la pobresa infantil, que us deia ahir, no obres un diari que no parli de la situació deseperant d’algunes famílies i , amb elles, els que més reben, els infants. el de la Sra. Sònia Pau n’és un bon exemple, m’ha semblat.

Hi ha canalla que només fan un àpat en condicions al dia, la major part dels cops el que fan a l’Escola gràcies a que tenen un ajut de menjador. Què passarà si arriba el dia en què les retallades se situin davant d’aquesta mena d’ajuts, amb arguments demagògics, sempre? S’ha d’impedir, no?

La canalla que de petits viuen en situació de pobresa són sensibles de mantenir aquest cercle un cop adults: no podran tenir mai les mateixes oportunitats que els altres, no tenen un espai de treball, ni l’ajuda dels adults que per a ell/a son importants, ni el “repàs” de pagament, ni un bon esmorzar que faci que vagin a l’escola amb totes les condicions. I no parlem del seu cercle social: hi ha canalla que no tenen condicions higièniques per assistir a l’escola “nets i polits”, què passa amb els companys de classe? Què feu quan uns nens us diuen que no volen seure al costat de XXXX perquè fa mala olor?  Què pot fer l’escola?

Penseu-hi, per favor, perquè aquest problema és com una bola de neu, cada cop es farà més gran, malauradament.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/544198-la-crisi-duu-molts-infants-a-menjar-un-platan-per-sopar.html

 

La crisi duu molts infants a menjar un plàtan per sopar

Entitats que atenen menors en risc d’exclusió alerten de l’augment de casos de malnutrició i dels habitatges insalubres

Unicef xifra en més de 325.000 els infants catalans en situació de pobresa

27/05/12 02:00 – BARCELONA – SÒNIA PAU
La pobresa infantil és una de les conseqüències de la crisi

La Federació d’Entitats d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (Fedaia) alerta de l’increment de la desnutrició infantil i la situació d’amuntegament en què viuen que cada cop més infants, mentre que Unicef calcula que més de 325.000 menors són pobres. Les dues entitats han fet públics aquesta setmana informes que van en la mateixa direcció: “cada cop més, la pobresa té rostre de nen”, va concloure la directora de sensibilització i polítiques d’infància d’Unicef a l’Estat espanyol, Marta Arias. L’informe de la Fedaia recull experiències directes dels educadors dels centres que formen part de la federació, com ara que es troben casos de nens que a l’hora de sopar s’han de conformar amb un plàtan.

“Les mancances en l’etapa de la infància condicionen totalment la vida d’una persona i condemnen els nens que les pateixen a reproduir el cercle viciós de la pobresa quan es fan adults”, subratlla el president de la Fedaia, Jaume Clupés. Recorda que la pobresa infantil no és un problema nou, però adverteix que és l’hora d’adoptar “mesures immediates i urgents”, perquè situacions que es trobaven en el límit s’estan aguditzant i es tornen insostenibles.

Són els educadors i professionals dels centres oberts que cada tarda, quan els infants en risc d’exclusió hi van a berenar, fer els deures i activitats d’oci, observen que molts només poden fer un àpat al dia –sovint és el dinar a l’escola–; duen peces de roba que els van grans o petites o que no són adequades per a l’època de l’any; o pateixen malalties de la pell que s’agreugen perquè requereixen un tractament que les famílies no es poden permetre. Són només alguns dels exemples que recull d’informe Pobresa infantil a Catalunya.

Pràctiques de cuina

“Hi ha famílies que recorren a la solidaritat dels veïns per a alimentar-se i alguns centres oberts es plantegen donar sopar als infants perquè no se’n vagin al llit sense menjar pràcticament res”, indica l’estudi a l’apartat que detalla alguns exemples de com la situació s’ha agreujat els últims dos mesos.

“Educar no és només ensenyar –subratlla Clupés–, sinó que els infants acabin trobant en els centres uns referents”. Aquests professionals que topen dia a dia amb les dificultats d’aquestes famílies sense recursos han de tirar de la inventiva i, en alguns casos, els tallers de pintar s’han substituït per tallers per fer pràctiques de cuina, perquè així aprofiten per menjar. El president de la Fedaia insisteix a recordar un marc impactant: un de cada quatre infants és pobre, en més de 225.000 llars de Catalunya tots els membres estan a l’atur, algunes famílies que subsistien amb la Renda Mínima d’Inserció –450 euros al mes– n’han quedat fora, el fracàs escolar se situa en el 29% i l’atur juvenil, en el 51%.

Fa temps que les entitats denuncien l’escassa inversió en polítiques d’infància tant a Catalunya com a l’Estat. Dinamarca i Finlàndia, que tenen els nivells més baixos de pobresa infantil, hi van destinar el 2008 el 5,1% i el 2,6% del seu PIB, mentre que l’Estat espanyol hi va dedicar el 0,7%.

Als casos de desnutrició, de nens amb ulleres sense la graduació adequada o sense espai a casa per poder fer els deures que expliquen els educadors, Unicef els posa xifres: la pobresa infantil ha crescut a Catalunya cinc punts percentuals en dos anys, passant del 18,5% al 23,8% entre el 2008 i el 2010. Això vol dir que pertanyen a famílies de quatre membres amb ingressos inferiors als 16.476 euros a l’any.

35.000
infants
que es troben en situació de risc d’exclusió atenen les 85 entitats que formen part de la Fedaia.
45
per cent
és la taxa de pobresa a Catalunya en el cas de fills de famílies estrangeres, i del 18%, en famílies autòctones.

 

Contracte amb “tinta invisible”

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, volguda,

Vivim en allò que vulgarment es diu “les vaques primes”, molt més primes que no comptàvem veure mai, potser. L’ambient a la majoria de centres és d’indignació: retallades de mestres i professors, de sous, rumors incerts, o no tan incerts sobre què passarà el curs vinent.

És molt i molt fàcil caure en la indignació col·lectiva i deixar-se portar per la impotència i la ràbia. Avui, sense anar més lluny, un personatge ja jubilat ha presentat el “Pla de salvació”de Bankia. Res, tot plegat només uns 23.000 milions d’eurets. Ningú responsable, tot bones cares, tot elogis pel president i la junta precedents. No podia ser d’altra manera. Res home,  les pèrdues se socialitzen, però els guanys es particularitzen. Feu números, feu. Em venen molt mals pensament al cap, que voleu que us digui.

Amb diners públics, pagats per tots, se “salva” un franquícia bancària i no passa res de res. Tots muts.

Dic això perquè vull posar de manifest la meva indignació cap a la resposta de molts mestres davant d’aquesta immoralitat. No se’ns ocorre res més que fer pagar “el pato” als de sempre, als infants, i sobretot als més desafavorits. A qui perjudiquem quan fem una vaga? A l’administració? De cap de les maneres, ells contents, sabeu els diners que suposa la nòmina d’un dia dels treballadors de la nostra empresa? Un sindicat, que prefereixo no esmentar perquè ja hi he tingut més d’un diferència sonada,  fa pocs dies proposava als seus afiliats que votessin quines mesures preferien aplicar contra les retallades: entre ells hi havia “no adquirir llibres de text ni llicències digitals”, “no assistir a cursos”, “afavorir la promoció general de l’alumnat”, “no treballar els divendres a la tarda”,…. Us ho imagineu? Que no s’adquireixin llibres de text, perfecte, sempre i quan es tinguin coneixements i arguments pedagògics i curriculars. Els directors dels centres sabeu molt bé com es podria “pressionar només a l’administració”. I, doncs, per què no ho feu? Per què admeteu que siguin els infants i les seves famílies els damnificats per les conseqüències del nostre malhumor? (del tot justificat!!!)
Per això m’ha agradat l’article d’en Jaume Cela i en Juli Palou d’avui a l’Ara Criatures: perquè és brillant, com sempre, i perquè apel·la al sentit comú. Us en destaco només una frase: “cada mestre, cada professor, té un contracte firmat amb tinta invisible amb cada alumne per ajudar-lo a créixer en un món que no hem sabut fer d’una altra manera. Hem d’estar sempre al seu costat i aquest deure ens evita caure en la desesperació. “

Recomanació spinoziana

El filòsof deia: no ploreu, no us indigneu, compreneu. Un repte difícil d’assolir, sobretot per als que, diguin el que diguin segons quins comentaristes experts en tot, no hem estirat més el braç que la màniga ni ens sentim, per tant, culpables de la crisi econòmica que patim. Només faltaria que les víctimes haguéssim de comparar-nos amb els que saben fer l’agost, baixin com baixin les aigües. Potser sí que tots anem en el mateix vaixell, però en aquest vaixell no tothom hi té la mateixa responsabilitat.
Els que ens dediquem a l’ofici d’educar no plorarem, perquè sabem a qui ens devem i no caurem en la temptació de tirar la tovallola. Per tant, ens empassarem les llàgrimes i afrontarem les retallades sense vessar ni una sola llàgrima. No indignar-se? Això sí que no. Estem indignats de tanta misèria moral, de tanta significació pervertida que inunda el debat educatiu, de tanta gent que es mira el transcurs de les coses i li sembla que ell no hi té res a fer. Ens indignem i farem de la nostra indignació bandera i no ens cansarem de denunciar que cal trobar altres solucions que no siguin només aplicar les tisores als pressupostos socials. I ho farem pel mateix que hem dit abans: cada mestre, cada professor, té un contracte firmat amb tinta invisible amb cada alumne per ajudar-lo a créixer en un món que no hem sabut fer d’una altra manera. Hem d’estar sempre al seu costat i aquest deure ens evita caure en la desesperació. Comprendre. Ho intentem. Però no vol dir oblidar que hem de continuar lluitant per construir un model educatiu al servei de tothom.

Fora de joc?

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, volguda,

com sabeu, demà diumenge tindrà lloc una nova edició de la Marató de TV3, aquest cop per la pobresa, perquè ningú no es quedi “fora de joc”, diuen. M’ho heu sentit a dir moltes vegades: cal que siguem molt conscients de les realitats que tenim a les aules: moltes de les famílies tenen tots els seus membres a l’atur. Fa pocs dies, una bona mestra em deia que un infant portava per dinar (en una sortida) un entrepà de pa amb tomàquet i “no-res”. Segons l’Informe de la FEDAIA (us l’annexo, per si el voleu llegir o utilitzar) sobre la pobresa infantil a Catalunya, una quarta part dels nostres alumnes, repeteixo, una quarta part, viu sota el llindar de la pobresa. Us adoneu de l’abast d’aquesta xifra? Fa esfereir. Un article d’opinió de la Vanguardia i un del Sr. Carles Capdevila del diari Ara hi fan referència.

En som tots plegats prou conscients de què pot arribar a significar això? Vol dir que a moltes d’aquestes llars de Catalunya els és molt difícil poder posar un esmorzar digne a taula abans d’anar a escola, poder pagar una sortida i no diguem comprar un llibre que els demana el mestre. Malauradament, a més, aquestes famílies són, en la seva majoria, les que no poden ajudar els seus fills i filles en els deures escolars. D’això se’n diu “ploure sobre mullat”, no? Doncs, això.

Mireu, ara que aviat se celebraran les sessions d’avaluació, faríem bé de plantejar-nos què passarà amb aquells alumnes que no superaran certes matèries, quina solució els oferirem des de l’escola: no podem pretendre que un “repàs” extern ens solucioni la papereta: a un 25% de les llars dels vostres  alumnes ja no hi ha diners per pagar aquest repàs.

Penseu-hi, per favor, gràcies per endavant.

LA VANGUARDIA. 24.05.12

OPINIÓ

Mentre Esperanza Aguirre es preocupa d’himnes, un 25% dels nens viu en la pobresa. Mentre un debat basat en himnes, banderes, xiulets i emocions era escalfat per la presidenta Esperanza Aguirre a propòsit de la final de la Copa del Rei, els efectes de les retallades estan crispant molts sectors de la societat. Era el dia de la vaga i les manifestacions en l’àmbit educatiu per pèrdua de recursos i de qualitat en l’ensenyament públic. Si ja tenim avaluacions molt mediocres en l’informe PISA, el desànim que viu el sector educatiu no les millorarà.

Els temps són d’ajustos severs i cal adaptar-s’hi. Però suggereixo que s’aconsegueixi amb més intel·ligència, sentit comú i humanitat. La manifestació que m’ha impressionat més és la que es va registrar el cap de setmana passat al passeig Lluís Companys. Uns centenars de discapacitats es queixaven d’haver perdut part de les assignacions que els permetien treballar. A la manifestació vaig veure el conseller Cleries i l’alcalde Trias, que ha demostrat sensibilitat cap aquests temes. No veig sentit que els polítics es manifestin. Prefereixo que actuïn prenent decisions. No hi ha més remei que retallar recursos a persones fràgils, discapacitades, perquè puguin viure amb dignitat malgrat les seves limitacions?

El més inquietant de les crisis és que ataquen directament els més febles. El mateix dia que la presidenta Aguirre proposava suspendre la final de Copa si es cridava contra el representant de la monarquia o contra l’himne nacional d’Espanya, sortia un informe de la Fedaia sobre la pobresa infantil a Catalunya i a Espanya. Una quarta part dels nens i nenes viuen sota el llindar de la pobresa. A Espanya hi ha 1.724.400 famílies amb tots els membres en atur, una situació que a Catalunya afecta 225.000 llars.

El fracàs escolar és especialment alt per als nens que viuen en la pobresa. Les xifres del 29 per cent de fracàs escolar i del 51,1 per cent d’atur juvenil es concentren en aquest grup de població que té enormes factors de risc. La pobresa no es pot eradicar de la societat, però sí que és possible elaborar polítiques per disminuir-la i que afecti cada dia menys persones.

Puc entendre que perquè el sistema recuperi el pols econòmic cal sanejar els bancs i que l’activitat empresarial surti de la letargia. Que es creï ocupació, que es treballi, que es produeixi i que s’encoratgi el consum. Però aquestes decisions no es poden prendre fredament en despatxos de Nova York, Frankfurt, Brussel·les, Madrid o Barcelona. O es pensa primer en el conjunt de la gent o anem cap a un tipus de societat fragmentada entre els pocs que ho tenen gairebé tot i els molts que gairebé no tenen res. Més justícia social i distributiva i menys cobdícia. No pot el govern Mas, per exemple, decidir que no es toquen les assignacions que tenien els discapacitats? Penso que sí.


325.000 nens en situació de risc a Catalunya

CARLES CAPDEVILA
25/05/2012

Avui parlem de l’informe Unicef sobre pobresa infantil: hi ha 325.000 nens en situació de risc al país. Diumenge TV3 dedica una marató a favor de les entitats que la combaten, que potser hauria estat més oportú titular així, i no “contra la pobresa”. La iniciativa ha ocasionat crítiques que s’entenen, perquè en un context de retallades pot ser malinterpretada. I crec que és bàsic que el suport a aquesta marató sigui llegit també i sobretot com una exigència al Govern que no pot afluixar en la seva responsabilitat de justícia social. És així. No crec que la gent que dóna diners tot l’any a Càritas, per exemple, estigui dient amb el seu gest que no cal que els governs facin res. La gent que ajuda les entitats és la més conscienciada, i per tant la que més pressiona les institucions perquè facin la seva feina. Els ajuts privats no han de ser coartada per substituir responsabilitats públiques estructurals i urgents. Però es necessiten tots. Les associacions que fan feina cada dia, les que s’arremanguen amb fets diaris per frenar que la injustícia castigui aquests 325.000 nens del títol, agrairan tots els ajuts, els de diumenge, els de cada dia. I no deixaran de reivindicar amb força les responsabilitats polítiques. Em preocupa que es plantegi com un dilema, perquè tots els que volen combatre la pobresa saben que com més iniciatives i més sensibilització, millor.

pobresa_infantil_fedaia_informe

En quina mesura en som responsables, a l’escola?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

si us dic que ‘índex d’abandonament dels estudis postobligatoris en els joves duplica la mitjana europea no us sorprendrà, ja ho sabíeu, no? El que potser no sabíeu és que en els darrers deu anys la xifra ha anat augmentant, a diferència de tots els països de la UE. Fins i tot la tan intervinguda Grècia ja està a tocar de la mitjana europea, valga’m Déu. En una cosa, però, som líders: tenim més universitaris que la mitjana europea, en tenim més que ningú; sense feina això sí.

Quan es miren les dades dels estudis profesionalitzadors les xifres tornen a increpar-nos: en tenim menys de la meitat. Aquí només opten per aquesta mena d’estudis el 20-25% dels alumnes quan la mitjana europea se situa a l’entorn del 45%.  En aquesta mena d’estudis l’atur se situa 15 punts per sota mitjana, que aviat està dit. El 87,4 % tenen feina a l’any d’haver-los finalitzat i d’aquests el 94% troben feina relacionada amb els estudis realitzats i, a més, el 93,2 % cobren + salari brut mitjà (22.100,86 euros).

A veure si ens hi posem d’una vegada, per favor. Els instituts malden per “tenir batxillers”, és el seu primer objectiu. Ens equivoquem de pla, ho veieu?  Faríem bé d’ocupar-nos dels alumnes que el que no els interessa és que se’ls compari, en termes de bons o dolents, amb els companys que volen “continuar estudiant”. Posem-hi seny, per favor!

Ah, quasi me n’oblidava, l’article del Sr. Cardús, COM SEMPRE, excel·lent. A veure què us sembla a vós?
Gràcies!!

Viure pitjor que els pares

SALVADOR CARDÚS

01/05/2012 00:00
De totes les calamitats socials que provoca la crisi, des del meu punt de vista, la pitjor és la impressionant taxa d’atur entre els joves. Segons l’EPA del primer trimestre d’enguany, a Catalunya l’atur entre els 16 i 19 anys és del 71,5%, i entre els 20 i 24 anys, del 48,1%. La mitjana per a tots els grups d’edat és del 24,4%. Les conseqüències immediates potser no són la dada més greu, perquè poc o molt els més joves encara compten amb el suport familiar, i en aquestes edats es poden refugiar en les institucions formatives. En canvi, a mitjà i llarg termini pot derivar en una situació dramàtica ara com ara difícil de preveure.
DADES COM AQUESTA semblen confirmar la idea que ara es va repetint amb insistència: “Per primera vegada, els fills viuran pitjor que els pares”. Tanmateix, el pronòstic és força més antic que no pas la crisi que ara patim. La primera vegada que ho vaig sentir dir en un auditori ampli va ser en una conferència del llavors president Jordi Pujol de pot fer ben bé quinze anys. Llavors, lògicament, Pujol no es referia a aquest dramàtic atur juvenil sinó a qüestions més de fons derivades de la insostenibilitat del model de benestar en què estàvem instal·lats. En aquells moments el pronòstic es limitava a suggerir que els nostres fills no podrien seguir vivint en un model de creixement il·limitat, amb serveis i béns materials cada vegada més generosos. I vaig tenir la impressió que gairebé ningú no es donava per al·ludit.
ARA, QUAN TOT AFAVOREIX la comprensió d’aquella vella idea, crec que és convenient mantenir el doble pla de reflexió. D’una banda, el del dramatisme de la manca d’ocupació en l’edat més productiva de la persona, quan es forja la solidesa d’una cultura de treball i just quan hom construeix una perspectiva de vida orientada al futur. Que alguns titulats universitaris i joves ben formats professionalment trobin oportunitats a l’estranger no hauria de ser vist necessàriament com una desgràcia, certament, ni que la sortida sigui forçada. Però això no resol la situació de la majoria que, per raons diverses, no poden emprendre aquesta via. A més, la manca d’expectatives de trobar feina posa en qüestió tot el sistema formatiu, universitari i professionalitzador, que ni pot planificar l’oferta en funció de necessitats futures, ni pot ignorar que està abocant milers de joves al no-res laboral.
D’ALTRA BANDA, HEM DE RECORDAR que més enllà de la crisi actual, o més ben dit, com a causa de fons d’aquesta crisi, hi ha hagut un model de creixement artificiós en què no hauríem de tornar a caure. L’expectativa d’un benestar material il·limitat i aconseguit amb poc esforç sustentava la idea de progrés social i ens ha dut al col·lapse actual. En el seu moment, dir que els fills no viurien tan bé com els pares no hauria d’haver-se entès com un mal averany. Tot el contrari: ho hauríem d’haver entès com un esperó per buscar altres models de benestar no basats en el consum de béns materials, en els excessos de despesa energètica o en l’ús abusiu i irresponsable dels avantatges de l’estat del benestar. Ho escrivia fa gairebé un any Melcior Comes: “El més i millor mancat de qualsevol sentit de realitat és el que ens ha portat ara almenys i pitjor “. Efectivament, una paradoxa més d’aquelles que els sociòlegs coneixem com a “conseqüències no intencionades de l’acció social”. I, en aquest sentit, estic en desacord amb el sociòleg Michel Wieviorka, que en una entrevista a La Vanguardia (18/6/2011) considerava un fracàs que els fills ja visquin pitjor que els pares. No: el fracàs ha estat no haver sabut posar les expectatives de benestar nostres i dels nostres fills fora del creixement exclusivament material. Si ho haguéssim entès bé, no hauríem acabat amb un autocompliment de profecia tan dramàtic com aquest.

Quan la crisi té nom i cognoms (II)

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, benvolguda,

Fa un parell de mesos, em sembla, vaig recomanar-vos la lectura d’un bon professor d’institut de Reus (el Biel Ferrer) que maldava per haver de dir adéu a una bona alumna. Una alumna que tenia el pecat original de ser “nouvinguda”. Una alumna que malgrat ser exemplar hauria d’acompanyar els seus pares en el trajecte de retorn cap el seu país perquè, aquí, els adults de la família ja no tenien possibilitats econòmiques per sostenir la família. Els somnis d’aquella adolescent se n’anaren a pastar fang. Hi tenia tot el dret, se’n sortia amb els estudis i era una companya exemplar.

Ara us proposo un altre cas, aquest cop de Girona. El Sr. Vicent Partal, Director, com sabeu, de Vilaweb, ens apropa un altre cas, potser més dramàtic i tot que el que us referenciava anteriorment. En aquesta ocasió les dades coincideixen pel que fa a l’alumna: bona estudiant i bona companya. Els pares, també, han perdut la feina i, en aquest cas, també, els “papers”. Com a conseqüència, el pare de la noia ha estat ingressat  en el terrible Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona, un petit Guantánamo que tenim i consentim a Barcelona (sic). Un centre hermètic. El mateix Síndic de Greuges va veure desestimada la seva petició d’entrar-hi no fa gaire. La negativa, és clar, va venir de la “Delegada del Gobierno de España”, una senyora que es diu Maria de los Llanos no sé que més.

Què voleu que us digui. Tot plegat m’entristeix enormement i em recorda el centre d’internament d’immigrants que en Franco va organitzar a la muntanya de Montjuïc, els anys conquanta, per encabir els milers de persones que arribaven a Barcelona amb tren procedents del sud de la península on es morien de gana, literalment. Pot ser que que cinquanta anys de suposat progrés només hagi afectat a la butxaca i no pas a l’ètica social?

Considero que seria un bon text per llegir i treballar amb els alumnes.
Com sempre, però, a criteri vostre.
Gràcies.

ANANO, LA GIRONINA

El Punt Avui

Vicent Partal  – 26-4-2012
Anano és una xiqueta gironina de dotze anys. La vaig conèixer dissabte i estic encara impressionat. El seu pare, David Bakradze, està a punt de ser expulsat de l’estat i roman en el terrible Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona, un petit Guantánamo que tenim i consentim a Barcelona.

Malgrat que una jutge ha sentenciat contra l’expulsió basant-se en el seu arrelament a Girona i la presència de la seua família a la ciutat, demà David serà enviat a Geòrgia i allunyat de la seua filla. La parròquia de la Mare de Déu de la Tendresa de Girona està bolcada en el suport a David i tot d’associacions, institucions i persones els han fet costat. Aquesta és una d’aquelles tragèdies somortes que la gent deixa passar com si res malgrat la seua monstruositat. Recentment la delegada del govern espanyol a Catalunya va prohibir al Síndic de Greuges l’accés a aquest veritable camp de concentració on el tenen retingut. Els CIE estan en mans del govern espanyol i controlats per la seua policia, contra la qual s’han interposat una enorme quantitat de denúncies per maltractaments.

No sé si l’expulsió de David es podrà aturar. Em dol molt que al meu país passen coses així i no trobe cap argument vàlid per a consolar la seua família. Excepte un: dir-los que tenen una filla extraordinària. Veure-la parlar i defensar el seu pare, només amb dotze anys, és tota una experiència. Escoltar com relata la detenció desproporcionadament violenta que va viure el seu germanet i la preocupació que sent per la por que s’ha instal•lat al seu cos és tota una lliçó. Els seus pares ja poden estar ben orgullosos d’ella i segurs que aquesta gironina s’obrirà pas en la vida siguen els que siguen els obstacles que se li posen per davant. Parla emocionada, a trenc de plor, però amb una maduresa insòlita i una força que promet que serà una ciutadana exemplar.Tant de bo que la ràbia justificada que puga sentir pel maltracte al seu pare no la torne contra el país on viu i contra la nostra llengua –que és la que ella parla amb naturalitat–. Perquè els catalans necessitem moltes Anano per tirar endavant.

La realitat és a l’Escola?

A l’atenció de la Director/r

Benvolgut, volguda,

dir que el context familiar dels vostres alumnes està canviant, com a conseqüència de la maleïda crisi, ja ho sabeu, sens dubte. El que ja no estic tan segur és de que tingueu aquesta informació “al dia”. No sé pas si coincidireu amb mi, però, de sempre, l’escola, quasi per tradició, viu d’esquena a la realitat. En més d’una ocasió m’heu sentit reclamar la necessitat de treballar a fons el tema de la pobresa. No la pobresa que tenim a milers de quilòmetres, no. La que tenim a tocar. La que omple la porta del vostre centre quan és hora de plegar la canalla. Ho sabeu quants pares i mares, dels que esperen als seus fills i filles, han perdut la feina el darrer mes? Ho sabeu quants en teniu en processos de desnonament? Recordeu l’article que fa poc us vaig proposar? Aquell d’una filla de família d’immigrants que es queixava per haver d’anar-se’n. El signava un bon mestre, recordeu?
Dic tot això perquè, com podeu suposar, quan una família es veu immersa en aquestes situacions no “està per orgues”.  Posen una cadira més a taula: una per la crisi i les seves conseqüències. La resta de temes, en aquella família, passen a ser invisibles, com ha de ser. Com us passaria a vós i a mi, també. L’escola no pot viure al marge del que es publica diàriament a la premsa en relació a l’atur i als desnonaments, per exemple. Com la universitat, l’escola ha de ser una institució compromesa socialment i capdavantera en la generació d’opinió seriosa i èticament responsable.
Voldria animar-vos a continuar per la drecera que, de ben segur, heu iniciat. Us ben asseguro que altrament, l’assignatura de Coneixement del Medi a primària o les Socials a secundària passaran a ser només un insult, humanament parlant, és clar.
Gràcies.

La situació de les persones sense llar a Barcelona el 8 de novembre i l’evolució dels serveis residencials

Entrevista a Albert Sales, autor de la Diagnosi 2011.

-Tots i totes som susceptibles d’acabar vivint al carrer?
Abans, es podia parlar d’un perfil clàssic de persona sense llar. Era algú que acumulava una sèrie de situacions: perdre la feina, els llaços amb la família, entorn social deteriorat, la soledat… Ara, no obstant, hi ha diverses maneres d’arribar al carrer: s’hi troben des de persones immigrants en una situació administrativa irregular fins a gent que pateix el que s’anomenen les noves formes de la pobresa i que porten encadenant relacions laborals precàries, períodes d’atur, famílies que passen llargues etapes vivint de l’economia submergida sense generar cap mecanisme de protecció social…
Amb aquesta crisi, cada vegada són més les persones que es troben en l’últim esgraó abans d’arribar al carrer. I cada vegada hi haurà més persones que en diferents moments de la seva vida passaran per episodis de pobresa. Les persones que viuen en una situació de sense sostre són la punta de l’iceberg de la pobresa i de l’exclusió social. En l’estudi presentat fa una setmana, parlem de les persones que viuen al carrer, en determinats recursos residencials i en assentaments. Però no hi hem comptabilitzat les que viuen, per exemple, a la presó, en cases d’acolliment perquè pateixen violència de gènere, les persones a punt de ser desnonades…

-Aquestes reflexions ens fan conscients que tenir un sostre no vol dir viure en una llar.
És que per a mi, el debat no rau en les situacions de sense sostre sinó en l’exclusió residencial. Actualment, es detecten moltes situacions de tensió que són fruit d’aquesta exclusió: persones amb fills que han de tornar a casa del pare i de la mare, gent que depèn econòmicament de les pensions dels seus avis i àvies… Ja ho va apuntar sociòleg alemà Ulrich Bech als anys 80 parlant de la societat del risc. Ha desaparegut l’estabilitat, en molts àmbits. En el terreny econòmic, hi ha molta gent que no cau en la pobresa gràcies a les generacions anteriors que la van gaudir i que han acumulat cert patrimoni.

-És possible arribar al punt en el qual la nostra societat garanteixi una llar per a tothom?
L’actual sistema econòmic és una maquinària de l’exclusió social o sigui que el que planteges és inviable sense canvis profunds en la manera d’entendre les relacions humanes. Mentre visquem sota el paraigües del neoliberalisme, qualsevol cosa que fem en relació a l’acció social només serà posar pedaços. El poder de les institucions financeres prioritza la rendibilitat de les empreses i no té en compte les persones. Les retallades responen més a decisions ideològiques que a propostes tècniques de millora i aquestes acabaran tenint un impacte molt negatiu en la cohesió social.

-Com creu que s’haurien d’afrontar el fenomen dels desnonaments?
No és suficient reforçar els recursos públics per fer-hi front. És necessari, per exemple, desbloquejar el debat de la dació en pagament i utilitzar els recursos residencials ja existents que no surten al mercat i que s’estan deteriorant: els pisos buits de promotores, bancs, immobiliàries… que no afloren perquè els preus es mantinguin artificialment.

-Davant d’aquesta situació de fragilitat econòmica i de vulneració dels drets personals, quina perspectiva de futur augura?
Un augment de les desigualtats socials. Si seguim mantenint el ritme de les retallades socials i els serveis bàsics es continuen deteriorant, aquesta serà la tònica predominant. L’Estat està abandonant els mecanismes de redistribució de la riquesa i de creació d’igualtat d’oportunitats com els serveis d’atenció a les persones o l’educació pública. Les polítiques d’austeritat, a més, ens aboquen al cercle viciós de l’empobriment. Les retallades acaben minvant la capacitat adquisitiva de les persones. Ens estem de comprar i consumir i això afecta especialment a la Petita i Mitjana Empresa, que són les que generen més llocs de treball. Per trencar aquest cercle viciós se’ns proposa la fórmula màgica de la internacionalització de les empreses catalanes. És com aconsellar a un celler del Penedès que exporti els seus vins a la Xina i al Brasil perquè els consumeixin els nous rics d’aquests països i dir-los als catalans i catalanes que hauran de passar amb vi de cartró.

-La solució passa doncs per actuar en l’àmbit local i deixar de ser tan globals?
Certament, però no només en el terreny de l’economia sinó quant a les relacions humanes. Cal potenciar els vincles comunitaris per aconseguir la cohesió social des del treball amb els barris. Hi ha experiències que ja funcionen molt bé com les Xarxes de suport mutu, grups de persones que es troben de forma regular per ajudar-se unes a les altres. Una persona amb estudis universitaris que està a l’atur dóna un cop de mà a un o una jubilada per “desxifrar” una carta del banc. El futur passa per la solidaritat, per compartir i viure amb en estreta relació amb el nostre entorn creant lligams de col·laboració. Un gran repte per endavant: fins ara, en les accions del 15-M ha predominat, bàsicament, un perfil de persona jove, amb estudis universitaris. Per què no implicar en aquesta lluita a les persones que viuen en l’exclusió social? Cal que siguem nosaltres, les persones, les que cohesionem la societat fent que tothom tingui cabuda en la lluita per la transformació social.

-Com afectaran les retallades a la cohesió social?
Erosionen la igualtat d’oportunitats. Tot i que a la nostra societat, l’origen social sempre ha marcat les oportunitats de les quals les persones gaudeixen a la vida, el deteriorament dels serveis públics bàsics com la sanitat o l’educació faran encara més important aspectes com el patrimoni o les relacions socials a l’hora de definir la trajectòria vital de cadascú. Per posar un exemple, en un sistema educatiu universal i de qualitat, els infants amb problemes d’aprenentatge reben el suport necessari dins de l’escola. En el nostre model, i més encara amb el està a punt per arribar, l’infant amb problemes d’aprenentatge rebrà suport en funció de si la seva família el pot pagar.