Category Archives: competències

Una cosa porta a l’altra… i fins quan?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
no sé si sou dels que seguiu el programa de TV3 “Economia en colors”, del Professor Xavier Sala Martin, jo no. És un programa que, en vuit capítols, intenta apropar l’economia al comú dels mortals, tot posant color a una disciplina grisa per naturalesa. “En colors” se’n diu perquè en Sala Martin, a cada programa, s’engipona una de les seves americanes de coloraines que el treuen directament de l’anonimat. Un dia però, un bon amic, en Biel Ferrer, em va fer arribar l’enllaç del segon capítol, el taronja, que portava per títol: On són els nens de desembre? Me’l vaig mirar i he de confessar que el temps em va passar de pressa, molt. Us recomano que us el mireu, si voleu, i teniu temps, és clar:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/economia-en-colors/taronja-on-son-els-nens-de-desembre/video/5555842/

Em  va interessar, particularment, una idea: “L’escola s’està equivocant en l’orientació del focus”. L’escola (El sistema educatiu en el seu conjunt, també l’universitari) està massa interessada, encara, en la memorització de dades, la retenció de coneixements i l’ensinistrament en càlculs matemàtics. Aquesta tesi es defensa gairebé sola. Avui dia l’escola no hauria d’entrenar les criatures en fer tasques que les màquines fan més ràpid, i millor, que els humans. Els ordinadors emmagatzemen, processen i recuperen informació en unes quantitats, i a una velocitat, que mai podrà fer el cervell humà; el mateix podríem dir a l’hora de fer tota mena de càlculs numèrics. Els ordinadors, en això, són molt millors que nosaltres i cada dia ho seran més. L’interès de l’escola s’hauria de situar en allò que mai podran desenvolupar les màquines: crear, imaginar, idear, resoldre conflictes, cooperar, analitzar casos, interpretar… Ens estem equivocant, sens dubte. Només cal que mirem a on va a petar l’escolaritat obligatòria: a les PAU!

Ara bé, també és cert que, des de fa temps, hi ha centres educatius que estan intentant canviar el rumb. Tenen molt de mèrit perquè quasi tot els va en contra: la inèrcia del sistema, una administració obsessionada en el control, el gran capital i, fins i tot, les famílies dels alumnes. Si us hi fixeu, l’escola és l’única institució a la què no se li demana innovar i que es converteix en sospitosa quan intenta fer-ho. Vivim en una immensa paradoxa: volem que els darrers avenços en enginyeria, en medicina, en mecànica, en agricultura, en construcció arribin de seguida a les nostres vides per poder-nos-en beneficiar. A l’escola, en canvi, no se li demana que “aprofiti tot el que se sap per millorar-la”, té una tendència quasi congènita a la regressió. Se sap que la clau de l’economia són les idees, no els béns materials, però…Per què ens passa això?

Doncs bé, l’Escola Sadako de Barcelona és un d’aquests centres que “intenta canviar el rumb”, que intenta fer les coses de manera diferent. Des de fa uns cinc anys està immersa en un replantejament profund de les maneres de treballar dels alumnes i dels mestres. Enguany ha estat un bon any per a ells: han estat reconeguts per dues institucions importants, una del país i una de més enllà dels Pirineus. Han rebut del 1r Premi d’Educació de la Fundació Cercle d’Economia i de la Fundació La Caixa. El primer guanyador del qual (2008) va ser l’Institut El Pedró de l’Escala i a l’any següent l’Institut Escola Jacint Verdaguer de Sant Sadurní d’Anoia. Quan aneu al web de l’Escola us adonareu que té un altre aire: a primera plana no hi ha festes, celebracions i viatges, no, hi ha “feina feta o en construcció”:

http://escolasadako.cat/

El segon guardó que han rebut ha estat reconeixer-los com una de les 4 escoles Changemaker de l’Estat. Aquesta qualificació l’atorga la Fundació Ashoka, és un reconeixement que posa en valor el procés de transició educativa que progressivament està desenvolupant l’escola . Ashoka és una Fundació que pretèn configurar una xarxa mundial d’escoles que eduquen en habilitats com l’empatia, el treball en equip, la creativitat i la resolució de problemes.  Escoles que siguin innovadores, amb projectes singulars que s’hagin adaptat a les necessitats educatives actuals i puguin servir de referent a altres institucions escolars en el seu procés de transformació educativa. Les Changemaker són escoles que en el seu ADN incorporen el lideratge, la implicació i el compromís.

CM_logos_plural_colour_03

http://spain.ashoka.org/ashoka-espana

El diari “ara” en el suplement “Criatures”, esplèndid, va aturar-se en l’Escola Sadako, el dia 5 de setembre d’enguany. La senyora Marta Espar li va dedicar un bon article en què donava veu, entre d’altres, al seu director, en Jordi Musons. El Director esmentava tres elements que, a parer seu, dificulten la generalització del processos d’innovació i transformació del món educatiu:

  • Una administració que segueix reduint l’autonomia dels centres.
  • Uns currículums massa tancats
  • La itinerància anual del 20%-30% del professorat del sistema públic.

Coincideixo en els dos darrers. Tenim uns currículums desproporcionats (l’altre dia vaig haver de treballar amb el de matemàtiques d’educació primària: em va sortir una taula de tres columnes de 13 pàgines, amb lletra de cos 10!!). Aquesta “itinerància anual” de professorat del sistema públic provoca que ara mateix sigui l’escola concertada la que estigui tirant de la innovació (penseu, per exemple, en el cas dels Jesuïtes). On no estic d’acord amb el director de Sadako és en l’argument de l’autonomia: que l’administració colla els centres? Sens dubte! Que ho voldria regular “tot”? Totalment d’acord! Ara bé, ho fa perquè “li deixem fer” i no exercim els nostres drets: llegiu a fons la Llei 9/2008 d’educació i els Decrets 102 i 155 de 2010 (d’autonomia de centres i de direccions) i veureu que el marge de maniobra podria ser molt més ampli, enorme, si volguéssim acceptar el repte, però no volem. Acceptem de ser dependents per desresponsabilitzar-nos, potser?

M’aturo aquí, per avui, us deixo amb l’article per si el voleu llegir, a veure què us sembla, què us suggereix.

I, per cert, com ho teniu això de la innovació en el vostre centre? Els mestres encara fan classe “explicant”? Els alumnes encara els teniu arrenglerats, i sols? El silenci encara es venera? Ens hi hauríem de posar, no? Va!!

El país compta amb vós, no en dubteu.

Gràcies!!

ARA DIARI. 05/09/2015
http://www.ara.cat/suplements/criatures/Escoles-punteres-Innovacio-educativa-lADN_0_1425457448.html

ARA CRIATURES

ESCOLES PUNTERES: INNOVACIÓ EDUCATIVA A L’ADN

MARTA ESPAR
No està a Hèlsinki, sinó al barri de Vallcarca de Barcelona. Però en cinc anys ha esborrat del mapa les aules estructurades en forma de classe magistral. El professor no dirigeix la classe des de dalt, sinó que acompanya els alumnes en les seves investigacions i aprenentatges. L’Escola Sadako, un centre concertat tradicional creat el 1968, ja fa cinc anys que no segueix llibres de text, sinó seqüències didàctiques en què les matèries tenen una presència transversal: el medi es barreja amb les matemàtiques i es comunica en anglès, català o castellà, complint amb les hores que marca la llei. I les noves tecnologies són una eina de pes.

L’estudi memorístic hi té un espai, però no és la base de l’aprenentatge. Els alumnes treballen en grups cooperatius de 4, als quals, a partir de tercer de primària, se’ls assignen rols, com ara coordinador, secretari, encarregat de multimèdia, investigador, etc. També a partir d’aquest curs aprenen a aplicar el mètode científic per resoldre preguntes i després practiquen la comunicació dels resultats, però des de P-3 fer-se preguntes és un motor principal del projecte educatiu.

No hi ha exàmens en el sentit tradicional del terme, però a les competències bàsiques de 4t d’ESO del curs passat els alumnes han tret resultats similars o superiors a la mitjana catalana. A més, el pes que dóna l’escola a l’educació emocional, la meditació, la filosofia o la reestructuració dels espais d’esbarjo per educar en el lleure facilita que els nanos es facin hàbils en processos molt difícils d’avaluar i que serveixen per a la vida, no només per al batxillerat o la universitat: expressar-se bé, tenir empatia o endinsar-se en la pròpia salut emocional.

El director de l’Escola Sadako (Escolasadako.cat), Jordi Musons, assegura que aquest mètode d’aprenentatge els fa més autònoms, amb més capacitat d’organització i empatia, i “sobretot, fa que s’impliquin molt en el procés d’aprenentatge”. I aquest any el centre ha rebut no només el Premi d’Ensenyament del Cercle d’Economia i L’Obra Social La Caixa, sinó també un reconeixement internacional: la Fundació Internacional Ashoka els ha distingit com una de les quatre Escoles Changemaker (agents de canvi) d’Espanya.

Transformació
“Sadako és un gran exemple de com és possible transformar una escola tradicional de manera integral gràcies a l’obstinació i la visió d’un equip compromès. És un exemple que aquest canvi comporta un procés decidit i requereix molta dedicació, però és possible”, explica David Martín Díaz, responsable de joventut i educació d’aquesta fundació que distingeix i dóna recursos a projectes d’emprenedoria social. “Han reformat el centre a nivell arquitectònic i de disseny, han repensat la seva pràctica docent i d’avaluació, han modificat les seves maneres de relacionar-se amb l’entorn i el barri -introduint aprenentatge-servei o assignatures com emprenedoria- perquè els nois i noies prenguin partit per millorar el seu centre o barri, han revisat la seva metodologia pedagògica, s’han arriscat amb assignatures com educació emocional o el seu projecte de filosofia per aprendre a pensar millor des de primària”. A més, segons Martín Díaz, també han investigat i estan molt al dia de les tendències i pràctiques que puguin ser utilitzades en el seu context: “Porten la innovació educativa en el seu ADN”.

Però, com va començar aquesta història? Musons narra que fa cinc anys van començar a substituir els llibres de text per llibres de text digitals i van descobrir que encara els aportaven menys, i que el que necessitaven era elaborar materials propis. La implicació del professorat es va fer imprescindible per elaborar seqüències didàctiques a través de les quals dos cotutors presents a l’aula guien els nanos en l’aprenentatge. I cada any, des de llavors, han anat introduint canvis gràcies també a la complicitat amb els pares i la bona reacció dels alumnes. Al principi va haver-hi algunes reticències, segons detalla Betona Comín, mare de dos alumnes i presidenta de l’AMPA, però de seguida “vam anar comprovant també que els resultats acadèmics han millorat molt”.

La implicació dels pares
I és que, com comenta Comín, “el que és nou i diferent sempre genera por al principi, però l’escola ha fet una gran tasca didàctica perquè els pares puguem acompanyar els nostres fills en el procés d’aprenentatge”. “Abans només adquirien coneixements, ara també es preocupen perquè adquireixin actituds”, afegeix la presidenta de l’AMPA, que també és pedagoga.

¿Sadako és una gota en un mar immens? Musons fa crítica constructiva: “En molts casos, s’està donant una formació que no té context i que està aïllada de les necessitats actuals; totes les professions s’estan reinventant menys la nostra, la de mestre”. Però també mostra optimisme: a Catalunya, segons el director de Sadako, hi ha molta voluntat de canvi per part de molts centres, i els que empenyen la transformació són sobretot els pares joves, per als quals el model tradicional ja no és vàlid. Però Musons lamenta que l’administració segueixi reduint l’autonomia dels centres i assegura que altres països, com els escandinaus, Alemanya i Holanda, tenen currículums molt més oberts que els d’aquí.

L’altre obstacle és l’aplicació de nous processos de transformació a l’escola pública, on es fa més difícil perquè cada any hi ha una itinerància del 20%-30% del professorat. “Efectivament, la concertada ara mateix està tirant de la innovació, mentre que l’educació pública ho té més difícil”, confirma el responsable d’Ashoka. “La pressió de l’administració condiciona molt i varia segons la comunitat autònoma i l’inspector de zona. Però també hi ha bons exemples d’escoles públiques capaces de mantenir el seu projecte de centre independentment de la política educativa de torn, com el CEIP Amara Berri a Euskadi, que també ha sigut escollit com a Escola Changemaker. “Al final les escoles són persones, equips directius i docents amb la seva visió del món i de la seva feina, i aquesta és la clau de la transformació. En aquest sentit, la pública té el problema de no poder mantenir els seus equips any rere any”, afegeix.

A Ashoka ja estan immersos en la següent fase de reconeixement per a les pròximes escoles i al gener esperen tenir-ne 4 o 6 més per sumar a la xarxa. De moment, en tenen 18 de preseleccionades, anuncia Martín Díaz, i 13 són públiques.

Tenir xarxa no ho és tot!

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,

dir que l’anomenada “bretxa digital” és un ombra que plana sobre la nostra societat no és cap novetat. Hi ha diferències importants en les possibilitats d’accés al maquinari, i a la xarxa, per part dels alumnes. Massa mestres, encara, no s’han preguntat si tots els seus alumnes tenen possibilitats d’accedir-hi. Diria que hauria de ser una informació bàsica: saber si l’alumne, a casa seva, pot, o no, connectar-se a la xarxa. Hauria de ser de les primeres preguntes que caldria fer en un tutoria.

Massa professors d’ educació  secundària ignoren, encara, que hi ha força adolescents de grans ciutats que no els queda altre remei que anar a un locutori a “connectar-se”. Qui poden tenir al costat seu? Algú els podrà donar un cop de mà? Caldria pensar-hi. Pel que sembla, però, la bretxa digital se situa, sobretot, en el tipus d’ús que fan els alumnes d’aquestes tecnologies, més que no pas en la possibilitat d’accedir-hi fora del centre escolar.  Els alumnes que tenen poc accés a la xarxa, quan en tenen, fan un ús molt relacionat amb el joc i el divertiment i poc amb la cerca d’informació i l’aprenentatge. Per això cal fer un ús escolar de les TIC, per compensar aquestes diferències en el usos.

De vegades sembla que tot plegat es pugui resoldre, només, posant més i més maquinari a disposició dels alumnes. Ja fa temps, en José Antonio Marina va dir allò de que “un ase connectat a la internet continua sent un ase”. Pel que sembla, segon l’Informe PISA 2012, les TIC aporten valor només quan es treballa “diferent” a les aules. Les TIC no suposen cap tipus de millora per treballar com s’ha fet sempre (per fer exercici de llengua i de matemàtiques, per exemple). Quan es creuen les dades d’ús d’ordinador amb els resultats dels alumnes no s’aprecia cap canvi significatiu. I no només això: abusar-ne pot suposar representar un empitjorament dels resultats

Posar màquines a disposició dels alumnes no millora les coses. El que cal és posar-les amb un bon mestre al costat, vet-ho aquí. Un mestre que els ensenyi a fer un ús intel·ligent i estratègic de la xarxa i de la informació; un mestre que faci propostes d’aprenentatge més vinculades a la realitat dels alumnes i als problemes actuals de la nostra societat. Quan hom es llegeix els dos documents de desplegament de la Competència digital, que el Departament d’Ensenyament va posar en circulació el curs passat, s’adona que estem MOLT lluny de tot això. Quan es llegeixen aquest documents, molt bons per cert, t’adones que encara està quasi tot per fer. Els mestres i professors, amb caràcter general, no considerem la xarxa com un element imprescindible en l’aprenentatge dels alumnes: el paper i els llibres de text tenen una presència aclaparadora, encara. La competència digital és “òrfena”

http://xtec.gencat.cat/ca/curriculum/competenciesbasiques/ambitdigital

baddeeii

Que la situació ens hauria de preocupar ho vaig poder comprovar, també, el dissabte 17 d’octubre, a la XXV Jornada del Consell Escolar de Catalunya: Sempre connectats? Viure i aprendre en temps digitals. Les aportacions de les professores Eulàlia Alemany i Liliana Arroyo (UB) em van confirmar la sospita que ja fa molt de temps que tinc: els alumnes, amb caràcter general, sí, són nadius digitals però estan molt lluny de ser competents digitals: els usos que fan de la xarxa evidencien una ingenuïtat enorme.

http://www.consescat.cat/

Mestres i professors hauríem d’agafar “el toro per les banyes” i posar-nos-hi d’una vegada. Ho hauríem de fer, és clar, si de veritat creiem que el sistema educatiu obligatori ha de desenvolupar una tasca de compensació de desigualtats.

Com ho teniu, tot plegat, en el vostre centre?

Gràcies pel vostre temps

USAR MUCHO EL ORDENADOR EN CLASE NO AYUDA AL ALUMNO, SEGÚN LA OCDE

El último informe PISA señala que España queda por debajo de la media en resolución de problemas matemáticos desde el computador como lectura on line

Abusar de la tecnología empeora en ocasiones los resultados de los alumnos, según concluye el último informe PISA. El análisis elaborado por la Organización para la Cooperación y Desarrollo Económicos (OCDE) rechaza que disminuir la brecha digital sea por sí solo la solución para los malos resultados educativos; se necesita sobre todo del papel del docente. Por países, España queda por debajo de la media tanto en resolución de problemas matemáticos desde el computador como lectura online.

grafic

La OCDE se centra en el último informe PISA en la relación entre ordenadores, alumnos y conocimiento. El estudio compara los resultados en las pruebas que realizaron alumnos de 15 años en 31 países en 2012 en los que completaron encuestas sobre el uso de tecnologías. Los estudiantes, que realizaron parte del examen de lectura y matemáticas con los ordenadores, respondieron además a preguntas sobre cuánto usan las computadoras en el colegio y con qué frecuencia en actividades como chats, envío de correos, navegar por Internet para hacer los deberes, bajar material de la web del colegio, subir trabajos a esa web o repetir las lecciones en la pantalla.El 48% de los alumnos hace sus deberes en el ordenador, el 38% usa el correo electrónico para enviar sus deberes y un tercio comparte el material con otros compañeros a través del ordenador, según los resultados del estudio. Los analistas de la OCDE concluyen al cruzar los datos que el uso del ordenador en el colegio no supone una ventaja en sí misma. “El uso moderado y limitado a ciertas actividades es más provechoso que utilizarlos de forma indiscriminada”, ahonda Francesco Avvisati, autor del informe. “Es bueno que enseñen a los estudiantes a buscar en Internet de forma inteligente, pero las tecnologías no son útiles cuando se intenta por ejemplo aprender una lengua con ejercicios
repetitivos”.

grafic2

El tiempo de clase o la experiencia del docente influyen más en los resultados que las tecnologías. En lo que sí resultan beneficiosas, prosigue el análisis, es en el aprendizaje por proyectos o en la organización de las prácticas de los alumnos. “También ayudan a romper el aislamiento del enseñante en su clase, le permite relacionarse con otros que tengan más experiencia e intercambiar materiales”, prosigue el autor. “Pero si un país hace una inversión importante en tecnología sin preguntarse cuáles van a ser los usos, el dinero le servirá de poca ayuda”, advierte Avvisati.

“Reducir la brecha digital no es la solución para mejorar los resultados académicos”, añade Catherine L’Ecuyer, investigadora educativa y autora del libro Educar en la realidad. Las conclusiones de sus trabajos son similares a las que apunta ahora la OCDE en este último informe. Es más, L’Ecuyer defiende que el uso “indiscriminado puede suponer un sobreestímulo para los alumnos”.

En el análisis por países, España se sitúa por debajo de la media en este tipo de competencias. Obtiene 466 puntos en lectura digital (frente a 497 de media en la OCDE) y 475 frente a 497 en problemas matemáticos. “España es un país muy tecnológico, pero el 5% de los alumnos no sabía siquiera por dónde empezar cuando se enfrentaban a un texto on line; se perdían en la navegación y pinchaban en el primer vínculo que encontraban, casi al azar”, señala Francesco Avvisati.

Ens agradi més o menys, tard o d’hora, ens hi trobarem

A l’atenció de la Directora, director

Benvolgut, benvolguda,
vull pensar que esteu reposant, en la modalitat que estimeu més oportuna. No sé a vós, però a un servidor la Setmana de Pasqua sempre li ha agradat: ajuda a fer el trajecte del Nadal a l’estiu, altrament massa llarg. El comú dels mortals, avui dia, se la prenen com una setmana més de vacances; molt diferent de quan jo era petit: totes les Esglésies obertes nit i dia, totes les imatges tapades amb draps de color lila, famílies itinerant pels diversos establiments per veure els “Monuments”, processons tothora. Potser, per una raó d’edat, no enteneu res del que us dic, per tant ho deixo aquí i torno on era: la setmana de descans.

Som molts els que ens reservem el temps de descans per afrontar lectures de més pes, literatura o pensament depenent de les preferències de cadascú. Per tant, com que la pressió de la gestió diària del vostre centre ha desaparegut, us convido a llegir una “entrada llarga”. Fa dies que la vaig cuinant, l’he deixat reposar per valorar si, finalment, la feia o no. Goso proposar-vos-la perquè, ens agradi més o menys, hi estem abocats, tots.

Suposo que esteu al cas que els “Jesuïtes” estan iniciant un canvi molt profund en alguns dels seus centres educatius. Que els Jesuïtes són gent intel·ligent ningú, que tingui dos dits de front, ho posa en dubte: abans de prendre una decisió s’ho deuen haver pensat i repensat, parlat i reparlat. Com sabeu, d’ençà de la seva creació a meitats del S. XVI, la Companyia de Jesús, ha rebut més cops que una estora. El fet de ser una Prelatura i de formular un vot d’obediència més que la resta d’ordres religioses (Obediència al Papa de Roma) sempre els ha portat molts problemes. Aquesta ordre, de fet, fou la que va impedir que la Reforma de Luter i Calví baixessin cap a la Mediterrània; altrament seríem, i viuríem, diferents. Al llarg del segle XVIII tothom els tenia el dit a l’ull: les monarquies absolutistes, els il·lustrats, els liberals, els conservadors, tothom. Aquesta situació els va portar a quasi desaparèixer. No ho van fer, però, van sobreviure amagant-se ara aquí, ara allà, sobretot a Nord-Amèrica. Un exemple? La Universitat catòlica més antiga dels USA és seva, la de “Georgetown, a Washington D.C (diria que fou aquí on el Sr. Aznar hi predicà una conferència (?), no?).

De quan era jove tinc molt clara la imatge del “General” de l’època: el Padre Arrupe, un home d’una intel·ligència absoluta, i també tinc el record del compromís dels jesuïtes amb la Teologia de l’Alliberament de l’Ernesto Cardenal i companyia. Tots els membres que he conegut d’aquesta ordre han estat persones molt intel·ligents i fortament compromeses, socialment i política.

Doncs bé, aquesta tropa, la dels Jesuïtes, ha decidit que volen canviar la manera de treballar en els seus centres educatius: volen “fer classe” d’una manera diferent, vaja. No ho faran corrent i de pressa, no és el seu estil. Ho faran a poc a poc, valorant pros i contres, ajustant i reajustant. Se’n sortiran, no en tinc cap dubte. Nosaltres ens ho podrem mirar amb més o menys interès, però diria que tots estem abocats a transitar per aquest trajecte: la institució escolar, tal com l’hem conegut fins ara, ja no pot donar respostes formatives eficients, i eficaces a les necessitats de la nostra societat. Ells ho veuen clar i han decidit no quedar-se plegats de braços. De fet, no s’inventen res. Fa força temps que les ments més preclares ho vaticinen, un exemple:

Pienso que hace falta interrogarse sobre la obsolescencia del modelo tradicional que constituye la clase, es decir, un grupo de unas 30 personas que hacen la misma cosa al mismo tiempo y dentro del cual hay extremadamente poco trabajo de acompañamiento individual. La clase fue perfectamente adaptada al sistema escolar a finales del siglo XIX. Hoy, la clase se ha convertido en un freno a la evolución del sistema escolar…
(Entrevista a Philippe Meirieu. Judith Casals Cervós, periodista. Cuadernos de Pedagogia, nº 373, novembre 2007)

Us proposo, doncs, la lectura de tres informacions que, relacionades amb aquesta intenció del Jesuïtes, han aparegut en els darrers dies: Us ajudaran a fer-vos cabal de la dimensió del que es proposen:

  • Entrevista amb el director adjunt de Jesuïtes Educació.
  • 10 idees per entendre el canvi en les escoles dels jesuïtes
  • Els jesuïtes revolucionen l’aula

Personalment no em vull posicionar, en aquest moment, ho deixo per un altre dia si no us importa. Només us voldria fer tres destacats abans d’iniciar la lectura: la qüestió lingüística, la resposta de la nostra Consellera el dia que li van anar a presentar el projecte i una de les intervencions del Sr. Gregorio Luri

– Amb quina llengua ensenyeu?
– Fem un 33% en anglès, que voldríem que creixés, un 15% en castellà. I un 52% en català.

Quina ha estat la reacció del Departament d’Ensenyament?
– Li vam presentar a la consellera i ens va dir: ‘ens sembla molt bé, però sobretot, documenteu-ho, que l’inspector no tingui la sensació que feu el que us dóna la gana’. A nosaltres no ens costa res de fer-ho. Ja ho fèiem nosaltres sols. I he de dir que els inspectors que tenim estan entusiasmats. Sé que els inspectors diuen que hem provocat un gran debat entre els inspectors de l’estat. Alguns diuen que és una operació de màrqueting. Ja ho sabíem que passaria això. Si fos operació de màrqueting, ho faríem a tot arreu. I no. A poc a poc i bona lletra. De mica en mica. Canvi profund que ha vingut per quedar-se.

“Mai hi ha hagut un model d’escola. Per la seva essència l’escola és disconforme amb ella mateixa. L’escola autocomplaent és la que fracassa”. (Gregorio Luri, filòsof)

A veure què us semblen?

Pepe Menéndez: ‘En el sentit clàssic no hi ha exàmens, no’

Entrevista amb el director adjunt de Jesuïtes Educació
http://www.vilaweb.cat/noticia/4236702/20150322/pepe-menendez-sentit-classic-examens.html
Andreu Barnils

Pepe Menéndez (1956) és director adjunt de Jesuïtes Educació i un dels homes responsables del canvi pedagògic que la insitució dels jesuïtes està introduïnt a les seves escoles des de fa uns mesos: sense exàmens, sense assignatures i donant una gran importància al treball col.laboratiu. Un canvi de paradigma radical protagonitzat per una de les institucions pedagògiques més importants del país. De moment els jesuïtes apliquen els canvis a 5è de Primària i 1r d’ESO a tres centres, i a P3 a quatre centres, però l’objectiu és estendre-ho a la resta de xarxa. És el que en diuen Horitzó 2020. En aquesta entrevista Menéndez explica el perquè d’aquest canvi, on han trobat la inspiració, i quins són els avantatges de canviar la manera no d’ensenyar, sinó d’aprendre.

—Desapareixen les classes magistrals.
—No del tot. Es situen en el percentatge que han d’estar: un 4%, 5% sí que són classes magistrals. La resta, no. Parlem de classes magistrals de potser vint minuts. I sovint és un alumne qui fa aquesta intervenció. El professor hi és i pot matisar, però hem comprovat que el llenguatge d’un alumne entra més.

—No hi ha horaris. De 08 a 09, matemàtiques. De 09 a 10, Geografia. Això cau.
—Exacte. Això ha desaparegut radicalment. Nosaltres treballem per projectes, no amb assignatures clàssiques. Per exemple, un projecte que ha tingut molt èxit: organitzar un congrés de meteorologia a primer d’ESO. I en aquest projecte és on expliques Ciències, Anglès, Matemàtiques. Vinculem el projecte a l’aprenentatge de competències i continguts.

—El professor explica i l’alumne aprèn.
—No. El que es vol és centrar l’acció de l’escola en l’aprenentatge, i no en l’ensenyament. Hem introduït de manera radical un canvi de mite: ‘Jo explico, i tu aprens’. Aquest mite cau. De fet, els grecs no el feien servir. Els grecs no era ‘jo explico i tu aprens’. Els grecs era ‘jo parlo, t’interpel.lo, i tu em respons. I quan respons, aprens’. La visió més industrial és ‘jo parlo i tu aprens’. Això ja sabem que no és cert. Aprenem millor a partir de les coses que faig, no de les que rebem. Aprenem a partir d’experiències que ens afecten per curiositat. O per emoció. Hi ha alumnes que s’emocionen davant un instrument de laboratori, i altres davant d’un poema. Buscar l’aprenentatge de l’alumne, i no tant l’ensenyament del professor.

—No hi ha un professor a l’aula. Sempre són tres.
—Excepte en casos especials, com educació física, per exemple. Però sí, els grups els porten tres professors junts. Mai hi ha un professor sol pilotant un projecte. De professors en tenim sempre de dos perfils mínim: un de científico-tècnològic, i l’altre humanístic. I les aules, que abans eren d’un professor per cada trenta alumnes, també han caigut. Hem tirat envans a terra, hem fet espais immensos, hem unit els alumnes en un sol espai, amb tres professors dins l’aula.Hem canviat l’estètica i la funcionalitat de les aules

—Desapareixen els pupitres individuals.
—Sí. Són taules rodones que es poden muntar i desmuntar. Si cal, però, els diem ‘ara seieu individualment per llegir, o escriure’. Els nens no troben a faltar ‘la meva taula’. ‘La meva cadira’. Perquè no la tenen enlloc. A casa tampoc la tenen. Home sí, la taula de l’habitació. Però molts nens estudien al menjador. I nosaltres diem a la família que no és dolent que estudiïn al menjador. Els ordinadors han d’estar al menjador, no a l’habitació. Per exemple: per què un nen ha de llegir ben assegut? Per què no pot llegir mig tombat al sofà? Qui ho ha dit? Els metges a mi m’han dit com a tutor: si cada nit t’estiressin els ossos a la nit, i el teu cos s’anés engrandint, engrandint, com et sentiries? Com seuries tu? Això és l’etapa d’un adolescent.

—No hi ha deures a casa.
—No. Els deures es fan a l’escola. És la inversió de l’enfocament. Tradicionalment es deia que l’escola era la font de coneixement on el professor explica. I els problemes els fas a casa. Ho hem invertit. En molts casos el professor diu: ‘Necessito que busqueu això. Que llegiu allò perquè demà farem un exercici pràctic’. I els deures que fèiem a casa, ara els fem a l’escola. És a l’escola on l’alumne té el professor per preguntar dubtes. Ara tenim alguns alumnes que ens demanen quedar-se una hora més a l’escola per acabar feina.

—No hi ha exàmens.
—L’avaluació es fa a fonamentalment a través del projecte. Ets periodista, per exemple. Doncs no cal que facis un examen. Dius ‘redactem una notícia’. I fent-la ets capaç de valorar. Sobre el projecte, sobre la feina, valores. Quan diem que els exàmens han desaparegut, diem que han desaparegut la importància que tenen dins el sistema. Fins ara l’examen era un 40%, 50% de la valoració. Al batxillerat és el 60% o el 70%. Ara aquesta centralitat ha desaparegut. Dit això, el professor sí pot dir: ara vull que feu una prova concreta com una redacció, per exemple. Això un alumne en diu examen. Però de fet és una redacció. En el sentit clàssic no hi ha exàmens, no. Els alumnes aprenen sense haver de demostrar els seus coneixements i competències mitjançant exàmens.

—Els nens decideixen quan van al pati.
—Passa algunes vegades. No estava previst. En un moment donat te’n adones que els nens et diuen que han d’acabar això i volen deu minuts més a l’aula. O al revés: el professor nota que els alumnes necessiten sortir al pati ara mateix. Ha passat d’una manera natural.

—A veure: què hi guanyeu fent tot això?
—Molta connectivitat amb el seu interior i desig d’aptendre. La connexió. En els pocs mesos que portem hem vist l’actitud pro activa de l’alumne i la seva connexió amb l’aprenentatge. Si tu em demanes, ‘saben més Matemàtiques?’ Et diré ‘espera que acabi el curs’. Fins i tot, ‘espera que passin dos anys’. Puc tenir intuïcions. Però encara és aviat. Jo no podria anar a un congrés de pedagogia i dir ‘saben més llengua’. Encara no ho sé. Sí que puc dir que la connexió de l’alumne és radical. Per què? Perquè és un ambient súper relaxat. Menys centrat en l’ordre i la disciplina. Per exemple, la conflictivitat és quasi nul·la. Per comparar: nosaltres tenim escoles que fan el sistema tradicional, i escoles que fan el nou. Si en una escola tradicional, en aquests moments, tenim una mitjana de quaranta conflictes (expulsats de classes, haver de trucar els pares, etc.) a les altres escoles és zero. És que és molt fort. Zero! Si ens ho arriben a dir al començament, no ens ho creiem. Per què? Perquè tres professors en una aula ja veus com van les dinàmiques. Però si ets un sol professor i trenta alumnes davant, l’únic que pots fer és cridar: ‘Menganito, que t’envio fora!’ Amb tres professors pots preveure, i parlar amb l’alumne abans que esclati el conflicte.

—Els nens i les nenes s’adapten de manera diferent?
—No. No les hem vist. Jo ara et responc de l’observació que he fet. En general les nenes maduren abans. Sempre se senten més cridades a un canvi les nenes que els nens. Sempre són més proactives. Els nens són més gregaris. Esperen a veure què diu un, què diu l’altre. Més condicionats pel grup. Fins als 18 anys passa, això. És quasi una regla universal. Jo diria que ara tot queda més diluït en el bon sentit. Diguem que el comportament habitual ara queda més reduït.

—A qui li ha costat més el canvi?
—Curiosament els primers dies els més descol·locats eren alumnes que treien més bones notes. Els vam canviar les normes, les regles. No era el número 1, jo? I l’examen, on és l’examen? Però de seguida s’hi han sumat. S’ha de dir. De seguida. Però els primers dies, descol·locats.

—No teniu por que l’individu quedi diluït en el grup?
—No. Un treball en grup ben fet requereix treball individual. Els professors ensenyen això. Fixa’t: ara els alumnes parlen més en públic, cosa que requereix atreviment individual i perdre vergonya. Crec que el treball col·laboratiu es recolza en el treball individual. Crec que en el sistema individual, quan es treballava en grup, sí que es diluïa. El treball en grup era un bolet. Ara no.

—Sobta que els Jesuïtes, paradigma de la competència i jerarquia, apliqui tot això.
—A vegades sí que es diu que l’ensenyament dels jesuïtes és molt competitiu. Jo sóc exalumne dels Jesuïtes de Sarrià. Però això ha anat evolucionant molt. I a vegades és cert que són les mateixes famílies que t’ho pregunten: ‘El meu fill té sentit competitiu? Vol ser el primer?’ Jo responc que és possible que el tingui. Però nosaltres no li cultivem, no.

—Com ha estat la reacció de la resta d’escoles de jesuïtes del món?
—Alguns jesuïtes ens vénen a veure i estan entusiasmats. D’altres estan a l’expectativa. El novembre de l’any passat vam organitzar un seminari, ‘Espiritualitat i pedagogia’, i va venir gent de tot el món. Vuitanta persones. El delgat de tot el món, un colombià, està entusiasmat amb tot això i volia que ho expliquéssim. I tots vam compartir el diagnòstic: no estem responent al segle XXI i l’alumne tendeix a la desconnexió a l’escola. Són necessaris els canvis. Els vam ensenyar el què fèiem. I escolta, gran rebuda. Parlo d’escoles d’Àfrica, Àsia, els Estats Units, de Sud-amèrica. Podríem fer un mapa del món: els de l’Índia, entusiasmats. Sud-amèrica, entusiasmats. EUA, no tant. Però Boston, entusiasmats! Una cosa que ens va donar força, és que el que estem dient està molt acceptat. El nostre diagnòstic tenia un element místic: les nostres escoles no estant només perquè els nostres alumnes siguin bons en Matemàtiques, Llengua o Ciència. Estant perquè siguin persones en un projecte integral. Que vulguin transformar el món. I això amb el sistema tradicional, no ho estem aconseguint

—Perdoneu: que vulguin transformar el món?
—Sí. Això diem. És un desig. Ens hem trobat en aquests anys de crisi que alumnes amb expedients boníssims, que van a la Universitat amb notes excel·lents, després els pares ens diuen: ‘el meu fill està perdut i es pensa que algú l’ha enganyat. Grans notes però ha de marxar a l’estranger a buscar feina’. Tot això ens ha fet pensar. Després de la II Guerra Mundial hi ha allò de Sartre: ‘Déu ha mort i l’home està condemnat a ser lliure’. Doncs el segle XXI resulta que posa a la persona condemnada al seu propi projecte. Molt més a la intempèrie. I nosaltres diem que no estem preparant els alumnes per un món a la intempèrie. Pensem que una persona a la intempèrie que tingui valors i criteri intern (religiosos o no) és una persona que de manera lògica lluitarà per un món millor. Fixa’t, fins ara els alumnes que el sistema ha enviat a una empresa molt jerarquitzada ha pensat en el seu sou, i què poden rebre de l’empresa. I el projecte era igual. Doncs ara nosaltres treballem el projecte.

—El Sant Ignasi, els jesuïtes de Sarrià, paradigma d’escola on van les elits, també aplicarà aquest canvi?
—El Sant Ignasi és una escola de la xarxa molt implicada i compromesa amb el canvi. És conegut que hi ha persones que retenen àmbits de poder que han estudiat als jesuïtes, probablement no tantes com abans. I el nostre desig és que es noti que una persona ha estat influïda per l’educació dels jesuïtes.

—Heu buscat exemples de l’escola pública?
—Hem buscat exemples i hem parlat amb gent de la pública, sí. Però ens hem inspirat més en persones que tenen idees que no en projectes concrets, tant de l’escola pública com de la concertada. La nostra idea és que els petits canvis no faran canviar el sistema. Fer que els alumnes facin treball cooperatiu un dia a la setmana, no serveix. No m’interessa gens el debat públic contra concertada. He vist coses a la pública meravelloses, i a la concertada, horroroses. Jo crec que moltes escoles públiques demostren que es poden fer coses interessants.

—El debat pública versus concertada és un clàssic
—Aquest debat em cansa. És un debat que no centra la qüestió central de la millora de l’educació. Com deia, jo he vist el cas d’escoles públiques amb projectes innovadors. Hi ha grans exemples. El nostre cas és particular perquè estem canviant una xarxa d’escoles, no només una escola. Hi ha gent que ens diu: en uns dos mesos et canvio una escola. Nosaltres no podem fer-ho, això. Nosaltres som una xarxa d’escoles, i no la podem canviar en tres mesos. Necessitem anys perquè volem implicar i sumar al canvi a tota la comunitat educativa

—Els jesuïtes del País Valencià també ho faran?
—S’hi han interessat moltíssim. Hi ha escoles de jesuïtes a València, Alacant, Gandia i Mallorca. Els jesuïtes estem en una sola província religiosa a tot Espanya, i nosaltres estem dins d’un mapa que coincideix amb la geografia dels Països Catalans. En diem la zona est. Aquesta zona ha mostrat molt interès. Una de les escoles on vam trobar més inspiració és de Madrid: el Padre Piquer, amb un 80% d’immigració. Ja fa anys que van decidir tirar envans a terra, i treballar la interdisciplinarietat. Ens vam inspirar. Què veiem ara? Que hem inoculat un virus. Les escoles trigaran més o menys, però la resposta de les famílies és tan alta!

—Amb quina llengua ensenyeu?
—Fem un 33% en anglès, que voldríem que creixés, un 15% en castellà. I un 52% en català.

—Quina ha estat la reacció del Departament d’Ensenyament?
—Li vam presentar a la consellera i ens va dir: ‘ens sembla molt bé, però sobretot, documenteu-ho, que l’inspector no tingui la sensació que feu el que us dóna la gana’. A nosaltres no ens costa res de fer-ho. Ja ho fèiem nosaltres sols. I he de dir que els inspectors que tenim estan entusiasmats. Sé que els inspectors diuen que hem provocat un gran debat entre els inspectors de l’estat. Alguns diuen que és una operació de màrqueting. Ja ho sabíem que passaria això. Si fos operació de màrqueting, ho faríem a tot arreu. I no. A poc a poc i bona lletra. De mica en mica. Canvi profund que ha vingut per quedar-se.

10 idees per entendre el canvi en les escoles dels jesuïtes
6/03/2015

IDEES

http://catalunyareligio.cat/ca/articles/10-idees-entendre-canvi-en-escoles-dels-jesuites
(Laura Mor –CR)

Els jesuïtes han presentat aquest dijous els quatre primers quaderns d’una nova col·lecció editorial, “Transformant l’educació”, que busca donar detall de tot un procés: el com i el perquè van decidir canviar de paradigma educatiu a les seves escoles. L’acte de presentació, a l’Auditori de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, ha aplegat més de quatre-cents assistents, que indiquen l’interès que la proposta desperta en el sector.

La Fundació Jesuïtes Educació (FJE), de la mà del seu director Xavier Aragay, ha convidat a dialogar sobre aquesta experiència que vol millorar l’educació. Recollim en aquesta llista les 10 idees més significatives del debat que va comptar amb persones vinculades a l’entitat, així com amb experts del món educatiu:

1. Una espiritualitat que mou a l’acció, una escola evangelitzadora
“Aquesta transformació s’ha fet des del discerniment propi de la Companyia de Jesús, amb una vocació orientada a l’espiritualitat ignasiana, que és activa i que porta a l’acció. (Llorenç Puig, delegat dels jesuïtes a Catalunya)
“Aquesta història comença fa més de cinc cents anys, quan Sant Ignasi de Loiola va decidir que la seva vida fos dedicada als altres i al servei”. (Jonquera Arnó, FJE)
“No hi ha assignatures, tot està impregnat d’una reflexió pel qui som, d’on venim, què fem i per què ho fem, quin sentit té que estudiï…. Evangelitzar és convidar a que cada persona estimi als altres, s’enamori d’aquest món i vulgui transformar-lo” (Xavier Aragay, FJE)

2. Els alumnes al centre
“Aquesta transformació obra la possibilitat d’una educació integral, que posi la persona al centre, fent una educació inclusiva, amb un treball interior, espiritual, de convivència i compromís”. (Josep Gallifa, degà de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL)
“Entrar en un d’aquests nous espais d’aprenentatge va ser per mi una experiència quasi mística”. (Franc Ponti, professor)
“El canvi més important que hem detectat en aquests cinc mesos és que els alumnes estan més predisposats a l’aprenentatge i a fer-ho de manera col·laborativa”. (Josep Menéndez, director adjunt FJE)

3. Un model en crisi i un diagnòstic compartit
“Mai hi ha hagut un model d’escola. Per la seva essència l’escola és disconforme amb ella mateixa. L’escola autocomplaent és la que fracassa”. (Gregorio Luri, filòsof)
“Qualsevol canvi pot tenir èxit si es basa en un bon diagnòstic compartit” (Xavier Aragay)
“En educació encara no hem trobat la fórmula màgica, segurament perquè no existeix. Modular el cervell i el cor de les persones és l’activitat humana més difícil” (Ignasi Aragay, periodista)

4. La pedagogia del canvi
“Això és un procés de canvi que requereix pedagogia; no només canvia la metodologia sinó les persones. Els canvis exigeixen desaprendre moltes coses”. (Xavier Aragay)
“El canvi és estructural, no conjuntural. I requereix preparar el terreny i preguntar-se d’on venim?, podem canviar?, volem canviar?, en sabem?, es reconeix aquest canvi?” (Màrius Martínez)
“Em dic Gregorio Luri i sóc conservador. Val la pena pensar si en això que anomenem tradició, a més dels vicis, no hi ha també un pòsit de saviesa pràctica”. (Gregorio Luri)

6. Un debat obert i en xarxa
“Aquest procés mostra la voluntat de desenclaustrar un projecte, d’oferir-lo a la llum pública. Heu assumit riscos notables i això no és gens habitual en el món educatiu”. “El subjecte de la docència hauria de ser la xarxa de centres”. (Gregorio Luri)

7. Seguir innovant, malgrat l’èxit
“Ens hem proposat entrar en contacte amb les escoles més innovadores. L’acord estratègic signat amb Jesuïtes Educació és un privilegi”. (Josep Gallifa)
“Esteu introduint canvis en un conjunt de centres que ja tenien una trajectòria d’èxit”. (Gregorio Luri)

8. Educar la creativitat
“Ser creatiu és alliberar el teu potencial com a ésser humà. Passar per aquesta vida i no fer-ho és una llàstima”. “Necessitem emprenedors, creatius, capaços d’innovar i de fer-ho amb els altres” (Màrius Martínez)

9. Mestres vocacionals: millorar l’educació és possible
“Els mestres han de tornar a connectar amb la seva vocació” (Xavier Aragay)
“Us miro als ulls i us veig il·lusionats” (Franc Ponti, professor)
“No puc discutir el vostre entusiasme. En el fons l’educació és com la grip, t’agafa o no t’agafa” (Gregorio Luri).

10. Comunicar la pròpia experiència
“La publicació d’aquests quaderns és un gran encert: és molt important que les bones pràctiques s’escriguin i es dialoguin” (Josep Gallifa)
“D’algun d’aquests quaderns hi ha fins a catorze versions. Són per compartir-los, aquí i arreu, i els trobareu en català, castellà i anglès” (Mauro Cavaller, editor)

Els jesuïtes revolucionen l’aula

Treballs per projectes, flexibilitat i aprenentatge autònom en comptes d’exàmens, llibres i classes magistrals. Tres col·legis de l’ordre inicien un canvi radical

EL PAÍS

PATRICIA GOSÁLVEZ Raimat (Lleida) 29 MAR 2015

http://cat.elpais.com/cat/2015/03/27/catalunya/1427473093_128987.html

Una ratlla al passadís separa el vell terra gris del nou terra groc al col·legi Claver dels jesuïtes a Raimat (Segrià). Els nens salten d’un costat a un altre. “Segle XX!”, criden quan trepitgen el terratzo gris; “segle XXI!”, quan cauen al costat groc. A un costat i a l’altre d’aquesta ratlla conviuen des del setembre dos models pedagògics molt diferents. Al costat gris segueixen amb les seves lliçons de tota la vida. Al costat groc els nens treballen per projectes i en grups. A un costat hi ha assignatures, exàmens i un timbre que marca les hores. A l’altre, el treball és interdisciplinari, els horaris són flexibles, l’avaluació és contínua i les ciències s’aprenen fent un treball sobre reciclatge. Segle XX, segle XXI.

“L’alumne és el centre del nou model”, explica Minerva Porcel, directora pedagògica del canvi en el Claver, passejant entre les taules de colors. “Els nens aprenen fent, són més autònoms, el treball és col·laboratiu, els professors fan preguntes, no donen les respostes…”.

El Claver és un dels tres centres concertats (uns 300 euros amb menjador) on els jesuïtes de Catalunya estan implantant el projecte Horitzó 2020. De moment, només en tres cursos: primer d’infantil (tres anys), cinquè de primària (nou), i primer de l’ESO (12). El pla és que el 2020 funcioni als vuit col·legis catalans de l’ordre, que sumen 13.000 alumnes.

A cinquè, el matí arrenca amb l’“inici del dia”, 15 minuts per plantejar els objectius de la jornada i xerrar. Aquí es parla sobre Charlie Hebdo o Síria. Avui toca la Quaresma, això és un col·legi religiós i a totes les classes hi ha una creu. Però l’evangelització del segle XXI no és catequesi: els nens comparteixen els seus bons propòsits i els professors llegeixen unes notes d’agraïment anònim (“A la Marina, perquè em fa cas al pati quan em veu sola”). Després es desitgen un bon dia i cada grup es posa a treballar.

Encara que s’hagin visitat abans col·legis alternatius, el més cridaner del Claver és que està mutant. Passadís amb passadís, es pot veure un col·le de tota la vida i un de diferent. Al costat gris hi ha pupitres (el del mestre, al capdavant), pissarres i portes amb finestrons que estan tancats. Nens en silenci que miren al davant. Les aules dels passadissos grocs, tot i això, són transparents, amb enormes finestrals i les portes sempre obertes. Hi ha graderies i les taules tenen rodes per poder agrupar-se. Els nens parlen i es mouen amb llibertat. Sota enormes llums tubulars hi ha zones comunes amb sofàs, pufs, o un jardí vertical que estan construint ells mateixos. A l’aula dels petits hi ha un amfiteatre de color pistatxo que en un dels extrems es converteix en tobogan. Visualment, els jesuïtes han fet amb aquestes aules el que Google va fer amb les seves oficines.

El projecte també ha redecorat el cap de 261 alumnes i 14 professors voluntaris, perquè, com a Silicon Valley, el gran canvi és la forma de treballar. “Ara mola més venir al col·le”, sentencien el Bernat, l’Enric i l’Albert, de 13 anys, mentre disseccionen un cor de vaca. “Els professors t’expliquen una mica, però som nosaltres els que hem d’observar, investigar, anar provant…”, diuen introduint distretament dits enguantats per la vena cava.

És el que la pedagogia anomena “aprenentatge per descobriment guiat”. “No és que no hi hagi un control, sinó que els nens en són menys conscients, i són més actius, de la mateixa manera que no és que no hi hagi llibres, és que no només hi ha llibres… El món és l’aula”, explica Minerva Porcel, que va passar tres setmanes a Finlàndia estudiant el seu sistema educatiu, considerat un dels millors del món. “Aquest projecte beu de moltes fonts”, explica. “De les intel·ligències múltiples de Gardner a l’educació nòrdica”.

Encara que hi ha classes específiques —de matemàtiques o alemany—, el gruix del dia flueix sense una pauta marcada per lliçons i els xavals s’organitzen al seu propi ritme. L’ambient bull, sí, però hi ha una evident concentració. Els nens no passegen, es mouen amb propòsit. Se’ls veu motivats, i els seus professors també. Ningú sembla avorrir-se.

“És més divertit i aprens igual”, diu Maria Solà, de 13 anys. “Potser no igual de ràpid, però se’t queda més”. Els projectes duren tres setmanes i es treballen en grups de quatre o cinc. “Si treballes individualment, només tens una idea”, explica Sergio Arazo, de 13 anys. “En grup se te n’acudeixen més i pots triar la millor”.

“Abans tenies una assignatura que durava una hora, i després una altra, però en els projectes toques dues o tres matèries alhora”, diu el Sergio. Les civilitzacions antigues s’aprenen fent el treball Be water, Nefertiti, que també cobreix el cicle de l’aigua de Naturals; el projecte Rapers i reporters, l’objectiu final del qual és gravar un videoclip de hip-hop amb denúncia social, explica els recursos retòrics de Llengua, exercita la traducció de l’anglès i amenitza l’aprenentatge de Música. El col·legi tradueix aquests continguts en matèries perquè els aprovi la Generalitat, que ja hi ha realitzat diverses inspeccions aquest any.

L’altre gran canvi és que les dues classes de 30 alumnes s’han fos en una de 60 que té tres tutors multidisciplinaris (científic, lingüista, humanista) que estan al mateix temps a la mateixa classe. “Per a nosaltres el dia a dia ha canviat totalment, abans feies classe tancat i ara el nostre treball en equip és un exemple per als nens”, diu Xavier Solé, que va passar un trimestre formant-se a temps complet per a la nova etapa. “Agafar el llibre, llegir-lo i comentar-lo, ho puc fer ara i d’aquí a 20 anys… Sempre havia intentat provar coses noves, però no era fàcil dur-les a terme. Ara tinc suport”. “El treball és molt més creatiu”, assenteix Magda Ballesta, coordinadora d’Infantil. “Sí, implica més esforç. És més fàcil posar-los a emplenar fitxes, i de vegades ho fem, però com a mestra el que m’agrada és crear activitats pròpies”.

Finlàndia, cap a la fi de les assignatures

En educació, tot el que fa Finlàndia, que fa anys que lidera l’informe d’avaluació PISA, es mira amb lupa. Mestres de tot el món peregrinen per veure cada innovació que té lloc a les seves aules. Per això, quan el diari britànic The Independent va titular la setmana passada “Finlàndia elimina les assignatures”, el Consell d’Educació finlandès es va veure obligat a publicar un aclariment sobre la reforma educativa que es posarà en marxa el 2016. Les assignatures no seran abolides del tot el proper curs, matisava la institució, però el nou currículum fomentarà i obligarà a introduir llargs projectes interdisciplinaris que es duran a terme en classes col·laboratives en les quals els nens treballaran en grups i hi haurà diversos professors de diferents matèries simultàniament a l’aula, cosa que no s’assembla gens a com s’imparteixen les assignatures de tota la vida.
L’horari que ocupin aquests projectes respecte a les assignatures tradicionals, és a dir, la radicalitat o moderació del canvi, dependrà de cada col·legi ja que el sistema està fortament descentralitzat.
“Que no s’estengui el pànic: els col·legis finlandesos seguiran ensenyant matemàtiques, història, art i música”, va escriure després de la revolada el professor de Harvard finlandès Pasi Sahlberg a la web The Conversation. “Però els nens [de 7 a 16 anys] també aprendran a través de temàtiques més àmplies, com la Unió Europea o el canvi climàtic, que aportaran mòduls interdisciplinaris d’idiomes, geografia, ciències o economia”. “La integració de matèries i l’enfocament holístic de l’aprenentatge no són nous a Finlàndia”, continuava l’expert que recorda que aquest enfocament forma part de la cultura educativa finlandesa des dels vuitanta.
La reforma del 2016 també dóna més veu als nens, a qui s’involucra en la planificació i avaluació dels seus propis projectes. “Hem d’ajudar els nens a comprendre i analitzar el seu propi procés d’aprenentatge i a ser-ne cada vegada més i més responsables”, explica a la web del Consell d’Educació, Irmeli Halinen, directora del desenvolupament curricular nacional.
La reforma també pretén reforçar l’aspecte lúdic en el cicle d’educació infantil.

“Hi ha altres col·legis amb projectes innovadors, però això són els jesuïtes, la significació és diferent”, opina el catedràtic de Sociologia Mariano Fernández Enguita. “Fa segles van ser ells els que van implantar els patrons del que ara considerem l’aula tradicional: no són qualsevol cosa”. “Aquí resideix precisament la bomba: una ordre religiosa ve a agitar les aigües estancades del sistema educatiu espanyol i a donar lliçons a l’escola pública”, escrivia l’expert en el seu blog. “L’escola convencional ha d’evolucionar, perquè està basada en un món que ja no existeix”, continua per telèfon. “Ells s’estan adaptant”. A Enguita li agradaria veure una evolució semblant a la pública. “Però cal una direcció forta per dur-la a terme, perquè no tots els professors hi estaran d’acord”, opina.

“Jo, si fos pare, trauria el meu fill”, sentencia Felipe de Vicente, president de l’Associació Nacional de Catedràtics d’Institut. “Aquests invents busquen que els nens estiguin entretinguts… I a l’escola s’hi va a aprendre”. “La classe magistral no és dolenta, jo ho he après tot així i tinc dues oposicions”, continua. “A Cervantes cal explicar-lo, i del Teorema d’Euclides no se’n pot fer un rap”. Portar aquestes innovacions a l’educació pública li sembla inútil i impossible: “Això només es pot fer amb un alumnat de classe mitjana”.

No cal anar tan lluny per trobar altres veus crítiques. “Heu vingut a veure els dels colorets, oi?”, pregunten amb sorna els xavals dels passadissos grisos als periodistes. “Les seves aules són més xules, però jo prefereixo el sistema de sempre”, diu un d’ells. “Què és això de no fer exàmens? Segur que no aprenen res”. “Estan una mica consentits amb els seus sofàs, les seves taules amb rodes… I s’emporten els millors professors!”, exclama una altra. “En realitat tenen una mica d’enveja perquè no els ha tocat aquest privilegi”, respon Sergio Arazo, que, com els seus companys del nou sistema, no vol tornar ni boig al d’abans.

Els jesuïtes fa anys que preparen aquest canvi. Un procés en què han participat professors, alumnes i famílies, que han contribuït amb 56.000 idees sobre l’escola que volien. “Als professors no va fer falta convèncer-los perquè ja era un grup que volia un canvi, que veia alumnes desmotivats, resultats que no milloraven… Amb els pares va caldre molta transparència”, explica la directora. “Al principi no ho entens del tot, cal veure-ho”, diu Daniel Ponté, pare d’una nena de cinquè. Treballa menys la seva filla per passar-ho millor? “Ara té menys deures, però quan falta un dia, ha de recuperar un munt”, respon. “Així que a classe deuen treballar molt”.

Es fa fosc sobre les vinyes de Raimat que envolten el col·legi i toca fer el “final del dia”. Quinze minuts de reflexió compartida sobre el que s’ha après. Els nens s’autoavaluan de l’1 al 4. Sona una música tranquil·la mentre pensen un minut en silenci i després abandonen l’aula de colors sense necessitat que soni un timbre.

Aprendre per competències

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

com podeu suposar, no sé com teniu al vostre centre la qüestió dels projectes interdisciplinars i els treballs de recerca del BAT.

Sabeu prou bé que, per llei, (Decrets 142 i 143/2007), s’assenyala que se n’ha de fer un mínim d’un per cicle. Ja hi som però, amb això dels “mínims”! La llei no diu pas que n’hi hagi d’haver un màxim, però molts centres agafen el rave per les fulles i es queden amb aquest mínim. Com amb les entrevistes amb les famílies, també, però aquest és un altre tema.

Us deia això dels projectes perquè val molt la pena aclarir i entendre la diferència entre el treballs per projectes i els projectes de treball. Sembla un joc de paraules però no l’és. Tots dos, però, coincideixen un una cosa: ni l’un ni l’altre són un sumatori d’activitats procedents de les diferents àrees. Malauradament una realitat freqüent

Remenant per la xarxa tot preparant una feina he trobat un petit tresor. Es tracta d’un PROJECTE DE TREBALL, és a dir se sabia què volien aconseguir però no així què haurien de fer per assolir-ho. Volien millorar el “pati”. Mireu quina feinada han fet a l’Escola Castellum de Sant Julià de Ramis. Observeu el vídeo, entreteniu-vos amb les imatges; fixeu-vos en les cares que fan les famílies: diria que allà tothom s’ho està passant bé, i la canalla estan fent uns aprenentatges realment competencials. Uns aprenentatges que, pel que sembla, costen tant,de vegades, de portar a la pràctica. La canalla pensen, parlen, treballen en grup, amb petits i grans; dissenyen, mesuren, fabriquen, comproven… tot activitats que els preparen per la vida adulta. Tot això ho aprenen amb els llibres de text? Tant vós com jo sabem que no.

Si veieu el vídeo comprovareu que no hi ha cap instal·lació d’aquelles de plàstic i fusta tractada que hi ha a molts jardins infantils ( i ara també a massa escoles). Tampoc lloses de cautxú perquè no es facin mal, sinó un entorn natural, molta creativitat i ganes per part de tots.

Observeu els vostres patis: són de la canalla? O són espais a mida d’adult? Tenen un lloc per seure i poder esmorzar, llegir…? Hi ha llocs on amagar-se? Hi ha llocs que els permetin un joc creatiu? I els materials que els posem a l’abast? Permeten una utilització creativa?

Potser, depenent de les ganes i dels vostres patis, estaria bé passar-lo als mestres del vostre claustre.

A criteri vostre, per descomptat.

noupaticastellum from CoCreable on Vimeo.

https://vimeo.com/cocreable/noupaticastellum

Notícies del dia

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

Us heu aturat mai a pensar en la quantitat d’informació que es remena a diari a la premsa? Heu pensat mai quin profit educatiu en podríem fer tots plegats si dediquéssim una estona diària a fullejar-la, amb els alumnes, a la classe? Què me’n dieu de la lectura crítica, com es treballa sinó? Algú hauria d’ensenyar als alumnes a llegir “entre línies”, però també “rere les línies”, com diu el senyor Cassany. I una curiositat que vaig saber l’altre dia: per compensar l’impacte d’una notícia dolenta ens en calen CINC DE BONES. No anem bé.

Sempre que es proposen iniciatives d’aquesta mena en un claustre o reunió de coordinació surt algun docent que diu allò de “és que fem massa coses i no tenim temps”. Quan algú digui una cosa similar seria un bon moment per fer una llista. Una llista de les coses que fem cada dia. Un cop feta, convideu-los a analitzar si realment són necessàries i si, de veritat, ajudaran els alumnes a viure millor en el món que els espera. Potser algú se sorprendria de la pila de coses, amb no massa sentit, que es fan cada dia a l’empara, només, de la tradició: perquè “sempre s’ha fet” o perquè “ara toca això”.

Hi ha centres que això ja ho han fet: n’hi ha de primària que tenen un “lector diari” que escull una notícia que trobi interessant, se la prepara prèviament, i després la llegeix als seus companys, que li poden fer preguntes quan acabi.
Un centre de secundària, el del vídeo, ha arribat més lluny: ha creat un grup d’anàlisi d’articles de premsa relacionats amb l’economia. Cada dia, des fa tres anys, es trien notícies que consideren importants i se’n fa una anàlisi. Després les pengen en un bloc que acaba de ser guardonat amb Baldufa de plata als Premis Edublog Espiral.

La setmana passada vaig tenir el gust d’assistir a una conferència del Professor Carles Monereo a la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV, dedicada a formadors i a professorat universitari de diversos estudis. En Monereo insistia en què cal fer competencial qualsevol aprenentatge de qualsevol branca del coneixement, i insistia molt que de vegades hi ha un hermetisme en algunes matèries i estudis, una resistència al canvi, com si fer aprenentatges competencials no fos possible. En aquesta assignatura d’economia de BAT de l’Institut “Illa de Rodes” demostra que sí ho és.

Podeu veure el vídeo on els mateixos alumnes expliquen el seu projecte:
https://vimeo.com/34851047


EL PUNT AVUI.

18.06.12

PREMIS AL MILLOR BLOC EDUCATIU
UN BLOC DE PLATA

Els alumnes de batxillerat de l’Illa de Rodes guanyen el segon premi del concurs Edublogs Espiral
JENNIFER OLBRICH  El món 2.0 s’ha convertit en una eina educativa habitual en molts centres, un dels quals és l’institut Illa de Rodes de Roses, que fa uns mesos va engegar un projecte per fer un bloc d’economia, elaborat i treballat pels alumnes de primer i segon de batxillerat. El bloc ha estat premiat amb la Baldufa de Plata, el segon premi de la sisena edició del concurs internacional Edublogs Espiral, en la categoria del Millor Bloc d’Alumnes de Batxillerat. El projecte premiat, Notícies del dia-Economia, ha estat elaborat a partir de notícies econòmiques actuals, que els alumnes han seleccionat i treballat setmanalment. L’Illa de Rodes va ser l’únic centre gironí d’aquesta categoria, i el seu projecte va ser seleccionat entre 1.824 blocs, de dinou països.
L’elaboració del bloc s’ha fet durant l’assignatura d’economia, i té l’objectiu d’apropar aquest món als redactors del projecte i també als lectors. També vol afavorir el treball cooperatiu no només perquè el bloc és producte d’una feina en equip sinó perquè permet la interacció amb altres centres. Notícies del dia té cap a 1.500 visites setmanals i el quaranta per cent d’aquestes provenen d’altres països. “S’ha de reconèixer el mèrit dels alumnes, sense la seva implicació, les seves presentacions i el seu esforç, avui no tindríem cap premi” explica orgullós Francesc Nadal, professor d’economia del centre i coordinador del projecte. “Estem vivint un temps en què costa trobar notícies bones… però aquesta és molt bona i esperançadora, sobretot perquè aquest premi afecta el jovent del nostre país, que és molt ferm i potent i hi hem de tenir confiança.”, va dir el director del centre, Xavier Barranco, en una entrevista a COM Ràdio.

L’entrega oficial de guardons es va celebrar el 2 de juny a l’Espai de la Fundació Telefònica de Madrid, en un acte en què van assistir els professors responsables i alguns alumnes representants de cada projecte. Els guanyadors de la Baldufa d’Or i de Bronze de la categoria de blocs de Batxillerat, de l’INS Gallecs de Mollet del Vallès i l’INS Lluís Companys de Ripollet, respectivament, tractaven temes relacionats amb el món de les clàssiques.

Setge al Constructivisme

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda/volgut,

Llegint l’article d’ahir a l’Ara dels Srs. Palou i Cela pensava que no podrien haver estat més encertats. Ho pensava mentre assistia a una conferència en la què el ponent emfasitzava, amb vehemència, les virtuts dels anomenats “Mètodes fonètics-sintètics”. Ho feia, mentre implícitament, criticava altres enfocaments més complexos relacionats amb l’ensenyament i l’aprenentatge de la llengua escrita.

La condició humana ja ho té això: de seguida es polaritza. Els grups humans, familiars i professionals, amb molta facilitat s’articulen en bàndols enfrontats. Els sociòlegs, també els educatius, ho tenen estudiat i clar des fa una colla d’anys. Doncs això, els autors de l’article ens parlen d’una situació que es dóna a molts centres, cada dia: els dós “bàndols” de mestres, els que defensen que la canalla han de construir el seu propi coneixement i els que creuen que la veritat absoluta és en mans del mestre/professor.

Mare meva! Està més que provat que el coneixement, el de veritat, és clar, només pot fer-se a partir del que traginem a dins del nostre cap. Altrament, reproduccció i memorització. El que vam fer vós i jo mateix mentre transitàvem per l’escola, l’institut i la universitat, no?

Pertànyer al primer grup , els constructivistes, vol dir veure com, dia rere dia, s’ ha de lluitar per desmostrar a la resta que aquesta manera de fer és adequada i  que promou  una educació de desenvolupament competencial. Aquests enfrontaments, massa freqüents, poden arribar a crear, en els bons mestres,  un sentiment de cansament i la sensació que no serveixen de res aquestes iniciatives i fer que  abandonin les temptatives de millora; i que aquells que, potser, s’hi haurien “enganxat” es deixin engolir per la mediocritat.

Per desgràcia, en temps de bufetades al sistema educatiu i al professorat com els que vivim, aquest procés s’accentua més i s’accelera. Però també per sort hi ha bons mestres que no deixaran mai de ser-ho, malgrat les adversitats. Hi confio molt.

Com el teniu aquest partit en el vostre centre? Qui guanya?

Ara ja acabo.

Perquè he de fer-ho, però. Em faig meves unes paraules de la professora Dèlia Lerner (els seus llibres relacionats amb la didàctica de la lectura són magnífics, creieu-me) Doncs bé, la Sra. Lerner diu: “Lo nuevo preocupa por el simple hecho de ser nuevo- no hace falta averiguar si esta bien fundamentado o no- ; lo “viejo” tranquiliza por el solo hecho de ser conocido , independientemente del sustento cientifico o teorico que pueda tener. La lamentable consecuencia de esta situacion es que no se plantea avanzar en el campo didactico; si un maestro lo intenta es por iniciativa propia o de sus colegas, no porque haya un requerimiento en tal sentido por parte de los padres de sus alumnos o de algun otro sector de la comunidad. Que seria de nuestra salud si esto ocurriera tambien en el campo de la medicina?”


Setge al constructivisme

JAUME CELA & JULI PALOU

02/06/2012 00:00

Són arreu. Fins ara actuaven amb una mica de modèstia, però en temps d’aigües remogudes es deixen anar sense miraments. Els podreu reconèixer perquè, com és lògic, no construeixen res, senzillament es limiten a donar cops de peu a tot allò que els sona a la reforma del 92. Si analitzeu el que diuen i escriuen, descobrireu que sobretot els obsessionen tres qüestions. La primera: l’enrenou de la diversitat; tan bé que anàvem quan posàvem en una fila, als catorze anys, els més espavilats i en una altra la resta! La segona: el poc esforç dels alumnes, perquè, d’entrada, els professors són sempre interessants, el problema és que no se’ls escolta. La tercera: que sigui necessari donar sentit al que s’ensenya; al capdavall, tard o d’hora la vida fa veure la importància dels continguts que s’introdueixen a l’aula.

A nosaltres, quan els escoltem o els llegim, ens vénen al cap dues imatges: una trista, l’altra esperançadora. La trista és que aquest intent de bramar contra el constructivisme dóna carnassa a molts mestres i professors que segueixen aferrats a una mentalitat estreta, que consisteix a fer lliçó rere lliçó, fitxa rere fitxa, i convertir els alumnes en receptors passius. L’esperançadora són els equips docents que gosen defensar que el seu paper dins l’aula és ajudar a construir sentit. Ens cal conèixer més a fons què succeeix quan l’aula es converteix en un territori obert a la construcció de singulars punts de vista. Cal ser al costat dels centres que aposten per un alumne amb criteri pel que fa al pensament i amb sensibilitat pel que fa a l’afecte.

 

Treball per projectes? Sí, però…

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,el treballar per projectes “està de moda”, no? Probablement tingueu algun cicle que intenta treballar-hi, amb més o menys èxit i, també, amb més o menys desencontres amb els companys d’altres cicles. Habitualment, són les persones que treballen als parvularis els primers que es llencen a la piscina, no? De ben segur que ho facilita el fet de regular-los un decret (el 181/2008) que prioritza el tractament globalitzat.

D’altra banda, pel carrer, circula una mena d’oxímoron: llibres de text VS treball per projectes. Semblen parents d’una família d’aquells que no es parlen d’ençà d’un dia que es van barallar. El treball per projectes és molt més vistós que el que s’acostuma a fer a partir de les propostes que contenen els llibres de text. Per un costat, plàsticament, no tenen punt de comparació: els treballs acostumen a ser molt vistosos des del punt de vista estètic, per altre costat a moltes persones “els fa gràcia” que infants “tant petits” aprenguin determinats continguts conceptuals: poden recitar amb precisió característiques morfològiques de mamífers, noms estranyíssims la majoria de vegades. Faríem bé de no enlluernar-nos, però.

Aquests noms duren poc al cap dels infants, està més que comprovat. Allò que hauria de ser prioritari en aquesta mena de treballs hauria de ser el “PROCÉS DE TREBALL”i no pas “EL PRODUCTE” (que massa sovint està format per fitxes elaborades pels propis mestres). No hauria d’anar per aquí. A la proposta original, la dels pedagogs americans Kilpatrick i Dewey, es fa èmfasi, sobretot, en la importància del procés de treball, no pas en el producte. Allò que, potencialment, podria ser molt formatiu seria que els infants aprenguin a decidir per ells mateixos, a planificar les pròpies actuacions, a reorientar actuacions a partir d’imprevistos, a cercar, seleccionar i a integrar informació amb criteri, a… Tot això hauria de ser molt més important que no pas que “sàpiguen” moltes coses, no és pas això el que es proposa en el marc normatiu, d’altra banda amb molta fonamentació psicopedagògica.

Com sempre, les coses, si es fan ben fetes, són “potents” educativament parlant. Si només se’n considera l’anècdota estarem caricaturitzant un enfocament pedagògic complex i fonamentat
Creieu-me si us dic, sincerament, que no pretenc posar cap mena d’ombra al damunt dels “projectistes”, només els reclamaria una mica més de rigorositat.

Com el teniu aquest ball a la vostra escola? Fa patir?
Gràcies per la vostra atenció, com sempre.

EL PERIODICO.

28.05.12

PROJECTE EDUCATIU

L’Agència Espacial Europea ha distingit els nens pels seus acolorits satèl·lits de paper maixé

Una classe de P-4 de Barcelona aprèn amb l’espai com a eix i atrau dos científics al projecte.


ANTONIO MADRIDEJOS
A principis de curs, els alumnes de P-4 de l’escola pública Sant Martí, de Barcelona, van decidir dir-se els Coets per votació popular. El nom va triomfar sobre els Trens i els Gegants.

El que els va passar després els ha permès arribar molt lluny, gairebé tant com els coets d’aigua que aquesta setmana es van enlairar des del pati i es van elevar amb decisió fins a superar la tanca que separa el col·legi del carrer. Uns 10 metres d’altura.

«M’alegra pensar que tot això que hem fet en comú acabi donant lloc en un futur a un científic», explica entusiasmada Alina Hirschmann, astrofísica nord-americana i divulgadora de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC), que ha acumulat una «experiència inoblidable» després de conèixer la singular classe de P-4 i parlar amb els alumnes. Els nens han guanyat un concurs de l’Agència Espacial Europea (ESA) pels seus coets naïf fets amb garrafes d’aigua i paper maixé.

-¿Quants planetes hi ha al sistema solar? -pregunta la professora Esther Manchón als seus deixebles de 4 anys. -Vuit -responen a l’uníson. -Abans eren nou, però Plutó és tan petit que ja no ho és -precisa el ganàpia Aleix. -¿I què passaria si visquéssim a Venus? -prossegueix la professora.

-Caram -s’avança el Nil-. Ens cremaríem perquè hi fa molta calor. -Però si no existís el Sol ens moriríem de fred -postil·la el Bruno.

ASTRONAUTES DEL FUTUR

ESTUDIAR SENSE LLIBRES

L’elecció del nom dels Coets significava que les activitats que els nens realitzarien al llarg del curs tindrien el món de l’espai com a referent, explica Manchón. Al CEIP Sant Martí, els alumnes dels primers cursos no tenen llibres i van entrellaçant els coneixements a partir d’un nexe d’unió. «Són molt petits. A mi no m’interessa especialment que s’aprenguin de memòria el nom dels planetes, que potser obliden aviat, sinó despertar-los l’interès per investigar, que vegin que es pot aprendre molt preguntant a la gent que realment en sap», resumeix la professora. Els nens, com a mínim la majoria, no saben llegir, però sí que reconeixen que la pe és la primera lletra de planeta i que sol s’escriu amb essa.

Alina Hirschmann somriu, però encara no ha sentit el millor. -¿Com són els planetes? -inquireix. -Els quatre primers, rocosos, com la Terra, i els quatre últims són de gas -responen els nens.

Lluny de recitar de memòria, els alumnes transmeten entusiasme mentre assenyalen alguns dels planetes que pengen del sostre i adornen les parets de la classe. Un barracó, per cert, a l’espera que el CEIP es traslladi a la seva ubicació definitiva. «Aquest any n’hem après tots, ells i jo», diu la mestra, que admet que els seus coneixements previs sobre l’espai «es limitaven a la Lluna, el Sol i poc més».

La relació de l’escola Sant Martí amb el món de la ciència es va consolidar a la tardor arran d’una notícia publicada a la premsa que recordava que Serguei Odintsov, investigador de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE), centre del CSIC a Barcelona, havia estat elegit per la revista Forbes com un dels 10 científics russos més influents del món. Els alumnes el van voler conèixer i la professora els hi va ajudar. «Van votar com volien contactar-hi i van decidir que mitjançant una carta». Així de senzill: es tractava d’escriure-la, comprar el segell i enviar-la. Tot com una activitat escolar.

En la missiva, els nens -una paraula escrita per cadascun- demanaven a Odintsov que anés a visitar-los i els expliqués per què es veu la Lluna amb formes diferents i coses de l’estil. I el científic rus hi va accedir. «El que passa és que viatjo molt i tinc poc temps. Així que al final vam optar per una videoconferència», diu. La seva col·lega Hirschman, que exerceix tasques de divulgació a l’IEEC, es va traslladar al col·legi i va facilitar la connexió. «M’alegra el vostre interès -els va explicar Odintsov amb el seu parlar pausat- i espero que algun acabi dedicant-se a la ciència». L’experiència es va repetir una altra vegada.

EL CONCURS
Un altre dia, la professora va emplaçar els nens a dibuixar naus espacials, però el gran èxit va ser quan el pare de la Mariona, una de les alumnes, els va ensenyar a forrar i modelar ampolles d’aigua usant paper maixé. A partir de retalls de premsa sobre el satèl·lit GOCE, els petits van crear els seus coets i els van decorar amb colors vistosos. I els van quedar tan simpàtics que van decidir enviar-los a un concurs de l’ESA. L’agència els ha distingit com el millor treball escolar del mes i ha publicat una col·lecció de fotos. «És un honor veure’ns a la web», destaca Manchón.

Dilluns passat, en la segona ocasió en què els astrofísics contactaven amb els nens, Odintsov els va mostrar una espècie de torn que flotava en l’espai «gràcies als camps magnètics». «Això és com els imants que pengeu a les neveres», ajudava Alina Hirschman. I a continuació va començar l’experiència més divertida d’aquest curs tan fecund: Alina va col·locar al pati del col·legi unes ampolles de plàstic plenes fins a la meitat d’aigua. Amb una manxa de bicicleta, els nens van inflar les ampolles fins que van sortir disparades a gran altura davant l’alegria de tots. Els nens de P-4 distingeixen ara entre els satèl·lits, que entre altres coses serveixen «perquè funcionin el telèfon i les televisions», i les naus on van els astronautes. «Són supercuriosos, s’apunten a un bombardeig», diu la científica de l’IEEC.

 

Mestres “online”

A l’atenció del Director/a
Benvoguda/volgut,

si us dic el nom de Salman Khan, probablement no sabreu de qui us parlo. Si us dic que és el fundador de “Khan Academy”, una organització sense ànim de lucre dedicada a l’educació, potser, serà una altra cosa: vídeos de curta durada de totes les matèries que es pengen a Youtube, per a tots els públics, des de lliçons de matemàtiques fins a economia pura. I ara es veu que busquen traductors per català! Us ve present? , us en vaig parlar, recordo.
M’ho heu sentit dir més d’una vegada: els llibres de text tenen els dies comptats. No necessitem mestres ni professors que transmetin coneixements als seus alumnes, això ho pot fer una màquina molt millor, i sense problemes afectius.
També m’ho heu setit dir, i em repeteixo molt: tenim un dels millors Marcs Legals Educatius d’Europa, els Decrets 101/2010 i el 181/2008 pels quals s’estableix l’ordenació de primer i segon cicle d’educació infantil respectivament; i els Decrets 142/2007 i 143/2007 pels quals s’estableix l’ordenació dels ensenyaments d’educació primària i secundària obligatòria).
En els Decrets d’EI ens parlen de “capacitats”, en els de primària i secundària de “competències”. Encara hi ha mestres convençuts que entre LOGSE i LOE només hi ha hagut un canvi de nomenclatura. Doncs no senyors, és tot un canvi d’orientació educativa: els continguts s’han d’aprendre “aplicant-los”, “fent-los servir” en situacions problema que tinguin sentit per als alumnes. Si teniu temps, un dia, llegiu els annexos, amb calma, us adonareu d’això que us dic: sempre, qualsevol aprenentatge dels alumnes, ha de tenir un caire competencial, ha d’ajudar a l’alumne a “viure”, aquí i ara.
Mireu, encara que diu, el Sr. Humbert Schwab, filòsif i físic holandès resident a l’Alt Empordà (un home que ha format part dels grups de Khan Academy a Barcelona). “Si el profesor no está motivado no sirve de nada porque no motiva al alumno. Es más útil una charla de un profesional, un artista, un periodista, un emprendedor motivado, que todas las clases de un profesor sin motivación”, opina Schwab. “Por eso no necesitamos aulas de 35 alumnos: el profesor no puede conectar con los alumnos”. Sí ja ho sé, em direu que ara no és bon moment per això de treballar motivat. Potser teniu raó. El que és segur, però, és que hi ha “molta gent” que està mirant de fer negoci, a mig termini, amb això de la “transmissió de continguts”. Fer de mestre no pot ser només això. Ens hem posar a la feina, si no ho hem fet ja. O les màquines acabaran substituint-nos.

Com ho veieu?

Gràcies pel vostre temps.

LA VANGUARDIA.

24.05.12

Financiada por Google y Bill Gates, Khan Academy ofrece en YouTube clases para todos los públicos que van desde matemáticas básicas a complejas lecciones de economía | La organización busca voluntarios para su traducción al catalán o al castellano.

MÀRIUS FORT

“Creo que acaban de vislumbrar el futuro de la educación”. La frase fue pronunciada en marzo de 2011 en Long Beach, California, en el marco de una charla de las conocidas conferencias TED. Quien la expresó urbi et orbi no fue otro que el mismísimo cofundador de Microsoft, Bill Gates. El creador de Windows hablaba de un joven, hoy con 35 años, que enseña matemáticas (entre otras muchas cosas) en pequeños vídeos de 10-15 minutos que él mismo hace y después cuelga en YouTube.

Gates hablaba de Salman Khan, Sal para los más allegados. Este joven de origen bangladesí y nacido en Nueva Orleans explicó entonces qué es y cómo nació Khan Academy, la organización sin ánimo de lucro dedicada a la educación que él fundó en 2006 y cuyo objetivo es “acelerar el aprendizaje para los estudiantes de todas las edades”. Khan, exanalista financiero de un fondo de inversión estadounidense en Boston, empezó en 2004 a elaborar tutoriales con lecciones de matemáticas dirigidas a su prima, Nadia, que estaba en Nueva Orleans y que arrastraba problemas en la escuela con dicha materia. El vídeo lo colgó en YouTube, de modo que los hijos de otros familiares y amigos también pudieran beneficiarse de sus clases. También lo usaron, aunque por aquel entonces Khan no lo sabía, los hijos de Bill Gates.

SALMAN KHAN, EL PROFESOR CON CUATRO MILLONES DE ALUMNOS AL MES

 

En breve empezó a tener respuesta desde fuera de su círculo de allegados en forma de comentarios en su cuenta de YouTube, principalmente padres preocupados que le agradecían -”algunos rezaban por mí”, ha explicado Khan- que su hijo hubiera entendido por primera vez las ecuaciones de segundo grado o el teorema de Pitágoras, por citar dos ejemplos al azar. Fue entonces cuando lo vio claro, decidió dejar su trabajo en el mundo de las finanzas y se encerró en el despacho de su casa de Mountain View, California. Allí, con la ayuda de un ordenador, un micro y un pad electrónico para escribir, ha explicado las clases que hoy ven diariamente millones de personas en todo el mundo, tanto estudiantes en edad escolar como adultos con ganas de ampliar sus horizontes.

Reunió de pares i mares

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

recordo que no fa gaire us recomanava un enllaç a una presentació electrònica que havien preparat uns bons mestres de cicle inicial d’educació primària. Us la recomanava per la seva estructura i, sobretot, pel seu contingut. No sé si vau tenir l’oportunitat de veure-la. només la manera de començar ja presagiava alguna cosa “diferent”: Nosaltres volem el mateix que vosaltres, el millor per als vostres fills i filles. Només que totes les reunions amb famílies comencessin així ja faríem un avenç inqüestionable, n’estic segur. A totes les que vaig assistir mentre les meves filles transitaven per l’escolaritat obligatòria, no recordo mai que m’ho diguessin. La majoria van resultar tedioses i, totalment, previsibles: bàsicament normes i “recomanacions” per als pares i mares. Les famílies, quasi sempre, hieràtiques.

M’ha vingut al cap la reunió de pares i mares que va organitzar una bona mestra de l’Alt Camp (V.C). Tenia el mateix problema que tothom: la baixa assistència a les convocatòries. Va actuar com esqueia, professionalment: “tenim un problema per tant cal aprofitar-ho per fer un pas endavant”, enlloc de cantar la cançó de sempre: “els que han de venir no venen”. Juntament amb els alumnes va plantejar la reunió com un projecte de treball. Van dedicar la feina de força dies a preparar-la. En el procés, tot d’aprenentatges i desenvolupament competencial. El dia previst els alumnes ho tenien tot a punt, tot. Resultat?, doncs assistència quasi absoluta de les famílies, un èxit en tots els sentits. Vet-ho aquí el fer “escola”

Avui m’ha arribat un altre exemple, similar. Aquest cop a l’Escola Drassanes de Barcelona. Intueixo pel que consignen en els seu bloc que també va anar bé.:

Avui dia 24 d’octubre hem fet la reunió de pares. Ha sortit tot molt bé, els alumnes hem fet la reunió de les 16:00 fins a les 16:30 explicant coses de 5è i 6è i després ho han fet els mestres.Els pares han quedat molt satisfets i satisfetes i nosaltres també.

http://blocs.xtec.cat/taurons/2011/10/27/hem-fet-la-reunio-de-pares/

 

Biblioteques: imprescindibles?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda/volgut,

convindreu amb mi que avui dia els alumnes tenen al seu abast una gran quantitat d’informació, de vegades, molta més de la que poden assimilar: molts d’ells no serien capaços d’entendre la vida sense “Google”.

Mark Prensky va uilitzar per primer cop el terme “nadius digitals” per anomenar aquesta generació d’infants i  joves nascuts a l’era de les noves tecnologies; això però no els predisposa a saber-les utilitzar o a saber treure’n el màxim rendiment.

Què passa a “casa nostra”?  Com ho solventem? Els Currículums de primària i secundària obligatòria i els Decrets que els articulen ens diuen que ““En síntesi, el tractament de la informació i la competència digital implica anar desenvolupant metodologies de treball que afavoreixin que els nois i les noies puguin esdevenir persones autònomes, eficaces, responsables, crítiques i reflexives en la selecció, tractament i utilització de la informació i les seves fonts, en diferents suports i tecnologies. També ha de potenciar les actituds crítiques i reflexives en la valoració de la informació disponible, contrastant-la quan calgui, i respectar les normes de conducta acordades socialment per regular l’ús de la informació”.

Qui s’encarrega de fer aquesta tasca als centres? Diria jo que el  bibliotecari/a dels centres educatius hi té molt a dir.

Sense més preàmbuls: una bona docent i coordinadora de biblioteca d’un centre de secundària de l’Alt Empordà signa el següent article.

http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/biblioteques-imprescindibles/29020.shtml

LA VIDA CULTURAL

Biblioteques imprescindibles

Dimecres, 20 de juliol del 2011

Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque – (Torroella de Montgrí)

Es pot entendre la ‘societat xarxa’ com una estructura social conformada per xarxes d’informació, que són possibles gràcies a les tecnologies de la informació. Si no volem amagar el cap sota l’ala, la societat actual vol conèixer i usar les noves tecnologies de la informació en àmbits molt diferents, i, sobretot, demana saber què cal fer amb la informació obtinguda en un entorn sempre canviant. Aquestes són les noves competències de la societat de la informació. Per aquest motiu, el segle XXI exigeix peremptòriament el domini d’habilitats, actituds i coneixements específics en l’ús de la informació. I és aquest un nou repte educatiu: ensenyar a treballar la informació, a buscar-la, a tractar-la, a assimilar-la, a comunicar-la. El paper de la biblioteca és clau en el tractament d’aquesta competència, sobretot perquè entre les quatre parets d’una biblioteca s’activa un curiós procés bioquímic, que succeeix quan un usuari és capaç de metabolitzar la informació i de transformar-la en coneixement. Amb aquest acte tan senzill, tan biològic, tan domèstic, qualsevol persona pot començar un procés de creixement personal molt profund. La informació ens pot donar poder, és veritat, però el poder sovint està al servei de la mentida, de la vanitat i dels interessos personals, que no són els col·lectius. Només el coneixement ens farà lliures. Aquest impuls de saber és etern i innat, i és l’acte més sofisticat que un ciutadà pugui iniciar mai. I la primera guspira de tot això, repeteixo, es pot activar a la més humil de les nostres biblioteques.