Category Archives: competència informacional

Tenir xarxa no ho és tot!

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,

dir que l’anomenada “bretxa digital” és un ombra que plana sobre la nostra societat no és cap novetat. Hi ha diferències importants en les possibilitats d’accés al maquinari, i a la xarxa, per part dels alumnes. Massa mestres, encara, no s’han preguntat si tots els seus alumnes tenen possibilitats d’accedir-hi. Diria que hauria de ser una informació bàsica: saber si l’alumne, a casa seva, pot, o no, connectar-se a la xarxa. Hauria de ser de les primeres preguntes que caldria fer en un tutoria.

Massa professors d’ educació  secundària ignoren, encara, que hi ha força adolescents de grans ciutats que no els queda altre remei que anar a un locutori a “connectar-se”. Qui poden tenir al costat seu? Algú els podrà donar un cop de mà? Caldria pensar-hi. Pel que sembla, però, la bretxa digital se situa, sobretot, en el tipus d’ús que fan els alumnes d’aquestes tecnologies, més que no pas en la possibilitat d’accedir-hi fora del centre escolar.  Els alumnes que tenen poc accés a la xarxa, quan en tenen, fan un ús molt relacionat amb el joc i el divertiment i poc amb la cerca d’informació i l’aprenentatge. Per això cal fer un ús escolar de les TIC, per compensar aquestes diferències en el usos.

De vegades sembla que tot plegat es pugui resoldre, només, posant més i més maquinari a disposició dels alumnes. Ja fa temps, en José Antonio Marina va dir allò de que “un ase connectat a la internet continua sent un ase”. Pel que sembla, segon l’Informe PISA 2012, les TIC aporten valor només quan es treballa “diferent” a les aules. Les TIC no suposen cap tipus de millora per treballar com s’ha fet sempre (per fer exercici de llengua i de matemàtiques, per exemple). Quan es creuen les dades d’ús d’ordinador amb els resultats dels alumnes no s’aprecia cap canvi significatiu. I no només això: abusar-ne pot suposar representar un empitjorament dels resultats

Posar màquines a disposició dels alumnes no millora les coses. El que cal és posar-les amb un bon mestre al costat, vet-ho aquí. Un mestre que els ensenyi a fer un ús intel·ligent i estratègic de la xarxa i de la informació; un mestre que faci propostes d’aprenentatge més vinculades a la realitat dels alumnes i als problemes actuals de la nostra societat. Quan hom es llegeix els dos documents de desplegament de la Competència digital, que el Departament d’Ensenyament va posar en circulació el curs passat, s’adona que estem MOLT lluny de tot això. Quan es llegeixen aquest documents, molt bons per cert, t’adones que encara està quasi tot per fer. Els mestres i professors, amb caràcter general, no considerem la xarxa com un element imprescindible en l’aprenentatge dels alumnes: el paper i els llibres de text tenen una presència aclaparadora, encara. La competència digital és “òrfena”

http://xtec.gencat.cat/ca/curriculum/competenciesbasiques/ambitdigital

baddeeii

Que la situació ens hauria de preocupar ho vaig poder comprovar, també, el dissabte 17 d’octubre, a la XXV Jornada del Consell Escolar de Catalunya: Sempre connectats? Viure i aprendre en temps digitals. Les aportacions de les professores Eulàlia Alemany i Liliana Arroyo (UB) em van confirmar la sospita que ja fa molt de temps que tinc: els alumnes, amb caràcter general, sí, són nadius digitals però estan molt lluny de ser competents digitals: els usos que fan de la xarxa evidencien una ingenuïtat enorme.

http://www.consescat.cat/

Mestres i professors hauríem d’agafar “el toro per les banyes” i posar-nos-hi d’una vegada. Ho hauríem de fer, és clar, si de veritat creiem que el sistema educatiu obligatori ha de desenvolupar una tasca de compensació de desigualtats.

Com ho teniu, tot plegat, en el vostre centre?

Gràcies pel vostre temps

USAR MUCHO EL ORDENADOR EN CLASE NO AYUDA AL ALUMNO, SEGÚN LA OCDE

El último informe PISA señala que España queda por debajo de la media en resolución de problemas matemáticos desde el computador como lectura on line

Abusar de la tecnología empeora en ocasiones los resultados de los alumnos, según concluye el último informe PISA. El análisis elaborado por la Organización para la Cooperación y Desarrollo Económicos (OCDE) rechaza que disminuir la brecha digital sea por sí solo la solución para los malos resultados educativos; se necesita sobre todo del papel del docente. Por países, España queda por debajo de la media tanto en resolución de problemas matemáticos desde el computador como lectura online.

grafic

La OCDE se centra en el último informe PISA en la relación entre ordenadores, alumnos y conocimiento. El estudio compara los resultados en las pruebas que realizaron alumnos de 15 años en 31 países en 2012 en los que completaron encuestas sobre el uso de tecnologías. Los estudiantes, que realizaron parte del examen de lectura y matemáticas con los ordenadores, respondieron además a preguntas sobre cuánto usan las computadoras en el colegio y con qué frecuencia en actividades como chats, envío de correos, navegar por Internet para hacer los deberes, bajar material de la web del colegio, subir trabajos a esa web o repetir las lecciones en la pantalla.El 48% de los alumnos hace sus deberes en el ordenador, el 38% usa el correo electrónico para enviar sus deberes y un tercio comparte el material con otros compañeros a través del ordenador, según los resultados del estudio. Los analistas de la OCDE concluyen al cruzar los datos que el uso del ordenador en el colegio no supone una ventaja en sí misma. “El uso moderado y limitado a ciertas actividades es más provechoso que utilizarlos de forma indiscriminada”, ahonda Francesco Avvisati, autor del informe. “Es bueno que enseñen a los estudiantes a buscar en Internet de forma inteligente, pero las tecnologías no son útiles cuando se intenta por ejemplo aprender una lengua con ejercicios
repetitivos”.

grafic2

El tiempo de clase o la experiencia del docente influyen más en los resultados que las tecnologías. En lo que sí resultan beneficiosas, prosigue el análisis, es en el aprendizaje por proyectos o en la organización de las prácticas de los alumnos. “También ayudan a romper el aislamiento del enseñante en su clase, le permite relacionarse con otros que tengan más experiencia e intercambiar materiales”, prosigue el autor. “Pero si un país hace una inversión importante en tecnología sin preguntarse cuáles van a ser los usos, el dinero le servirá de poca ayuda”, advierte Avvisati.

“Reducir la brecha digital no es la solución para mejorar los resultados académicos”, añade Catherine L’Ecuyer, investigadora educativa y autora del libro Educar en la realidad. Las conclusiones de sus trabajos son similares a las que apunta ahora la OCDE en este último informe. Es más, L’Ecuyer defiende que el uso “indiscriminado puede suponer un sobreestímulo para los alumnos”.

En el análisis por países, España se sitúa por debajo de la media en este tipo de competencias. Obtiene 466 puntos en lectura digital (frente a 497 de media en la OCDE) y 475 frente a 497 en problemas matemáticos. “España es un país muy tecnológico, pero el 5% de los alumnos no sabía siquiera por dónde empezar cuando se enfrentaban a un texto on line; se perdían en la navegación y pinchaban en el primer vínculo que encontraban, casi al azar”, señala Francesco Avvisati.

No miréssim cap a un altre costat, perquè hi anem de cap!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

mal els pesi d’acceptar-ho als nostàlgics mai s’havia escrit i llegit tant com ara. Passa però que ens estan canviant el terreny de joc. Probablement, els infants que enguany han entrat a l’escola, quan tinguin setze anys llegiran i escriuran, bàsicament, en pantalles. Hi ha estudis interessants que ho pronostiquen amb precisió. Sembla ser que els que enguany s’han incorporat a la secundària, si continuen estudiant a la universitat, també desenvoluparan, bàsicament, aquestes competències lingüístiques mitjançant enginys electrònics diversos.

Ara mateixa, però, l’escola (l’escolaritat obligatòria) s’ho mira de lluny, però. O, simplement, no ho vol veure. La Llei 12/2009, d’educació, en canvi, ho té present. A l’article 21, el que relaciona els drets dels alumnes, s’hi pot llegir que aquests  tenen el dret de ser educats en el discurs audiovisual. Al 87, que fa referència a l’Organització dels espais escolars i dels entorns d’aprenentatge, s’hi diu que…els centres han de definir entorns d’aprenentatge que permetin el treball en xarxa. I encara més, a l’article 104, el de les funcions dels docents, s’hi llegeix que aquests han de conèixer i dominar les TIC com a eina metodològica. Què? , es compleix la llei en el vostre centre?

Tenim un problema amb les aules d’informàtica, que no n’hi hauria d’haver. Els ordinadors haurien de ser a les aules i fer-se servir tot el dia. I per què? per moda? per modernura? Doncs, no! Ho hauríem de fer perquè llegir i escriure en pantalla, i fer-ho bé, és clar, requereix dominar uns coneixements diferents a fer-ho en paper, ras i curt. Un exemple, en pantalla s’esdevé l’anomenada “lectura tallada”, d’autories desconegudes o difuses, de procedències culturals molt diverses; com ho han de fer els alumnes per integrar diverses informacions sobre una mateix tema? qui els ho ensenya i acompanya?

Faríem bé de no mirar cap a un altre lloc, per responsabilitat professional. Altrament, cal dir-ho pel seu nom, estarem fent un frau als alumnes i les famílies que han confiat en nosaltres.

Us sembla que exagero, potser? Si teniu temps, compreu-vos el llibre del professor Cassany, us agradarà, us ho asseguro.
Gràcies.

A LA XARXA NO ES LLEGEIX IGUAL

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/xarxa-llegeix-igual-2202873

Dues obres analitzen i donen consells sobre l’ús de la llengua als nous mitjans “on line”

ERNEST ALÓS

EL PERIODICO. 12.09.2012

No havíem llegit i escrit mai tant fins a l’explosió dels nous mitjans basats en la xarxa. Poca gent parla amb els seus dispositius i en canvi «la majoria prefereix l’escriptura», destaca el professor de la UPF Daniel Cassany. Però al mateix temps aquest ús ha fet evolucionar el llenguatge «a una velocitat mai vista», apunta l’expert en nous mitjans Mario Tascón. Tots dos estan darrere de dos llibres que arriben a les llibreries en els pròxims dies i que aborden la teoria i la pràctica de les noves realitats de la lectura i l’escriptura.

Tascón és el director (darrere hi ha 40 especialistes) d’Escribir en internet. Guía para los nuevos medios y las redes sociales, editat per Galaxia Gutenberg i la Fundación del Español Urgente BBVA, en què s’aborden «problemes teòrics i solucions pràctiques». Des de regles d’ús respectuós i efectiu (netiqueta) fins a consells pràctics elementals, els conceptes teòrics bàsics de l’arquitectura d’una web o un llibre d’estil propi per a cada mitjà. Fins i tot amb la RAE darrere, el to de les seves «recomanacions» és el de «no promulgar normes rígides, sinó de formar en la ment dels lectors de l’obra una preocupació constant pels usos idomàtics». En_línia. Llegir i escriure a la xarxa, de Daniel Cassany, publicat el 2011 en català (Graó) i ara en castellà per Anagrama, analitza també les «noves maneres d’utilitzar l’escriptura per interactuar i resoldre tasques socials» però posant més èmfasi en l’escola. Per exemple: un exercici perquè els alumnes siguin usuaris crítics de la Viquipèdia.

¿AMB FALTES? I QUÈ…

Tant Cassany com els autors del llibre coordinat per Tascón assumeixen amb normalitat les «formes escrites no normatives», en paraules del primer, que posen els cabells de punta a més d’un acadèmic o professor, o la integració de «formes gràfiques inimaginables fins ara», fins a formar una neollengua que alguns han anomenat netspeak, cyberspeak o, en el cas de l’anglès, netlish (¿aquí hauríem de parlar de netcatalà o internyol?). Marta Torres la defineix com una «escriptura ideofonemàtica» i Xosé Castro, al llibre de la Fundéu, qualifica recursos com la supressió d’accents, les onomatopeies, sigles, emoticones, abreviatures… com una «ortografia adaptada» als límits d’espais o la immediatesa. En lloc d’«exemples vandàlics d’escriptura», Cassany assumeix aquests usos com «el resultat de comunicar-se d’una manera eficaç, ràpida i barata», a més a més d’una forma d’identificació juvenil. «L’economia del llenguatge a internet no s’ha d’entendre com a ignorància, sinó com l’adaptació de l’escriptura a aquestes noves realitats», opina Markus Steen. «Com més espai disponible i més públic, més correctes i amb menys dreceres» són els textos, conclou Tascón. Perquè aquí, diu Cassany, hi entra un altre concepte, el de la llengua «vernacle digital». Usos «en l’àmbit privat i ociós de la família i els amics, que fem per iniciativa pròpia, quan i com ens dóna la gana i sense seguir cap mena de norma o directriu». «Una comunicació en gran part privada que es converteix en pública», diu Tascón. En aquest espai entre l’àmbit privat i el públic neixen des dels blocs fins a la fan fic, creació d’una obra nova que recrea l’univers d’un autor. En general, documents que s’adapten a les capacitats dels natius digitals definits per Marc Prensky: còmodes en documents enllaçats i que combinen formats, que practiquen la multitasca, connectats i cooperatius, ràpids però impacients…

Per un costat, aquest nou món expandeix la creació. La ciberetiqueta critica els tafaners, els mandrosos o que no aporten res d’interès (lurkers, idlers i smurfs). «A la xarxa no és possible ser només un gran lector (…) a internet els lectors també escriuen (…) No es pot estar passiu o callat», escriu Cassany. Per l’altre costat, compta amb limitacions a les quals escriptors i dissenyadors de mitjans han d’aprendre a adaptar-se. Els estudis de moviment ocular (la lectura en F: en horitzontal els dos primers nivells, i repàs ràpid en vertical de la resta) mostren segons Jakob Nielsen que els internautes llegeixen una mitjana del 20% del contingut d’una web, cosa que el porta a recomanar que no s’escrigui en línia més del 50% del que s’hauria escrit en paper, a més d’adoptar diversos principis bàsics d’escriptura breu, ordenada, segmentada i vinculada.

LECTORS ACTIUS

En definitiva, comptar amb «el lector assumeix més iniciativa a l’escollir què vol llegir i en quin ordre» quan llegeix en línia. Perquè segons Cassany hi ha lectura digital que amb prou feines es diferencia de la tradicional, i una lectura en línia caracteritzada per la connexió, la cooperació, l’absència de filtres i la diversificació de les formes d’escriptura. «Cada plataforma, ja sigui Facebook, Twitter, Google +, els blocs, els xats, els fòrums o els mitjans digitals, tenen les seves particularitats, regles i característiques», recorda la Fundéu.Però fins i tot per a autors que viuen amb més excitació ser protagonistes d’un moment de canvi que amb nostàlgia… part d’això encara hi ha. «¿Serà aquest el meu últim llibre? (…) No puc deixar de sentir-me com un monjo medieval que escriu en llatí quan al carrer parlen romanç», conclou Cassany.

El “Dr.Google”

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda/volgut

Ho diuen les estadístiques: vuit de cada deu internautes d’entre 22 i 55 anys fan servir la xarxa per buscar informació mèdica. És la primera font d’informació i de consulta, per davant del metge i del farmacèutic. Per què? Per la seva immediatesa, possiblement, però no només, segur. Fa pensar.
On busquen aquesta informació? En webs fiables segur que no,  si més no, la majoria. Possiblement no tenen les eines necessàries per poder valorar si una web ho és o no.
Aquests “consumidors” de consells mèdics online són immigrants digitals, és a dir, l’era Google els ha enxampat de grans. Us imagineu què pot passar amb els alumnes que ara teniu a les aules, quan tinguin aquesta edat? Possiblement ja ni es plantejaran d’anar al metge, a no ser que els sembli que es tracta d’un cas de vida o mort. I si ho és, potser ni se n’adonen, perquè la web de torn els dirà que no té importància el que els passa. Preocupant, moltíssim.

Teniu una peça grossa al teler, us n’adoneu? Tenim canalla enganxada a les xarxes socials, sense edat per poder-hi estar; canalla que no saben fer cerques adequades a Internet perquè ningú no els ho ha ensenyat; que no són capaços de distingir si una web és fiable o no. El professor Daniel Cassany, de la UPF, i el seu equip de treball us en podrien parlar molt millor que jo de tots aquests punts, i amb dades numèriques.

Si sou un d’aquells centres que ja han entrat en aquest joc, que ja s’han fet la pregunta de “què podem fer per avançar en aquest punt, per ajudar als alumnes?”, us dono la meva enhorabona, i us encoratjo a que seguiu per aquest camí tortuós, que de ben segur que donarà bons fruits i ben aviat. Si encara sou dels centres que teniu a l’horari  “l’hora d’informàtica” impartida en molts casos per un “especialista”, que proposa activitats inconnexes i allunyades de la realitat dels alumnes, o que en el pitjor dels casos es dediquen a realitzar paquets d’activitats envasades que proposen algunes webs i aplicatius, us demanaria que us atureu un moment i que reflexioneu què és el que necessiten els vostres alumnes per anar per aquest món,des del punt de la competència digital i el tractament de la informació, que se’n diu.

Us sembla que exagero? Si és el cas, disculpeu-me, per favor.

Gràcies.

El meu metge és el Dr.Google

Vuit de cada deu internautes recorren a la xarxa per obtenir informació sobre temes de salut, més i tot que als professionals mèdics. Tot i així, la majoria dubten de la credibilitat de les webs. ¿Podem confiar en els continguts mèdics que trobem a internet?
LARA BONILLA

| Actualitzada el 27/05/2012 00:00

Els metges recomanen consultar webs fiables FRANCESC MELCION

Quan a la Marta li van diagnosticar un lupus -una malaltia del sistema immunitari-, la segona cosa que li va dir el metge va ser: “No busquis informació a internet perquè el que trobaràs només t’espantarà i no vol dir que sigui el que et passi a tu”. A la Marta li va faltar temps per escriurelupus al cercador de Google i a la següent visita el metge es va dedicar a resoldre-li dubtes i malentesos. La Marta té poc més de 30 anys. El Pere, que frega els 60 anys, també va recórrer a internet quan el metge li va parlar per primer cop de càncer de pròstata. Va buscar tractaments, va visitar fòrums de pacients i va llegir informació sobre la velocitat de creixement del càncer i les conseqüències d’una operació.

Cada cop són més els pacients que visiten el doctor Google per obtenir informació sobre temes de salut. Segons l’estudi El rol d’internet en el procés de consulta d’informació sobre salut, de la farmacèutica Pfizer, vuit de cada deu inter- nautes d’entre 22 i 55 anys fan servir internet per obtenir informació mèdica. De fet, és la primera font d’informació, per davant del mateix metge i del farmacèutic, ja que l’accés és fàcil i ràpid. Aquest fenomen, segons la metge de família Montserrat Romaguera, ha crescut en els últims cinc anys. Les dones són les que més informació mèdica hi busquen, i la majoria utilitzen la xarxa per complementar el diagnòstic que obtenen del metge, ja que mai ha de substituir el professional.

El pacient informat

La relació entre metge i pacient ha canviat. Amb internet, la informació mèdica s’ha democratitzat i el pacient pot accedir a uns continguts que abans eren in-imaginables. Un dels avantatges és que el pacient s’implica més en el seu tractament i en la malaltia. “Abans el pacient tenia un rol molt més passiu i el metge era qui ho feia tot”, explica Romaguera. Ara el malalt participa més en el diàleg, ja que s’ha convertit en un pacient informat. De vegades, fins i tot massa. “N’hi ha que fins i tot qüestionen el metge perquè donen més validesa a internet que al que li puguem dir nosaltres”, explica Romaguera, que és membre de la Societat Catalana de Medicina Familiar. En general, però, l’informe Pfizer revela que la confiança que els pacients tenen en internet està molt per sota que la que tenen en els professionals sanitaris. Un 93% dels enquestats es refien de la informació dels metges, mentre que només un 43% diuen que confien “bastant” en la informació que troben a la xarxa.

Anar al metge requereix haver de demanar hora, mentre que per resoldre un dubte per internet només cal posar el terme en qüestió al cercador, ja sigui Google, Yahoo o qualsevol altre. Els metges consideren que és una eina útil sempre que es consultin webs fiables i serioses. “La majoria de gent consulta webs no acreditades científicament i el que podria ser una eina molt bona pot causar problemes perquè el malalt es refia de qualsevol pàgina i algunes donen consells no adients o, fins i tot, perillosos”, alerta el cardiòleg Joan Gual, de l’Institut de Cardiologia Blanquerna de Palma. La funció del metge és, llavors, fer d’orientador. Gual, per exemple, recomana als malalts quines són les millors webs per consultar informació sobre la seva patologia. De fet, la majoria no coneixen webs de referència sobre salut i utilitzen els cercadors, on introdueixen el nom de la malaltia o el símptoma. Després dels cercadors, Wikipedia i els fòrums de pacients són les principals fonts i només un 7% visiten pàgines específiques.

“A internet hi ha de tot, qualsevol pot penjar-hi el que sigui i nosaltres hi hem de posar filtres: no hem de perdre el sentit comú”, indica Romaguera. Però com podem saber si les pàgines a les quals accedim són fiables? O com ens assegurem que qui escriu és un metge? Per això existeixen iniciatives com la Web Mèdica Acreditada, un programa del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona que avalua la informació dels portals sobre salut i atorga segells de qualitat als que compleixen els requisits. Des que va començar fa més de deu anys, ja han acreditat un miler de llocs web.

En la seva pràctica diària, tant Joan Gual com Montserrat Romaguera s’han trobat males pràctiques en l’ús d’internet. Des de persones que intenten perdre pes sense esforç amb dietes miracle que troben a la xarxa i que no tenen en compte els seus riscos per la salut fins a malalts amb patologies greus, com ara el càncer, que troben a la web informació sobre últims avenços i cures miraculoses que els poden generar falses expectatives. Romaguera explica el cas d’uns fills que van anar a la consulta i li van assegurar que “havien trobat a internet una cura miraculosa per a l’artrosi de la mare”.

Gual també explica que s’ha trobat pacients que abandonen el tractament contra la hipertensió i que el canvien per complexos vitamínics o herbolaris “que han trobat en webs sense aval científic”. L’automedicació per internet és un dels problemes que han detectat els professionals. A l’estat espanyol està prohibit adquirir per internet fàrmacs que requereixin recepta mèdica. “La sexualitat i la disfunció erèctil s’ha convertit en un mercat”, diu Romaguera. “A internet es venen equivalents a la Viagra més barats i d’eficàcia dubtosa”, alerta.

El més buscat a les webs

Si fem cas dels estudis que han fet portals com Yahoo.es, el terme relacionat amb la salut més buscat pels usuaris ha estat la dieta Dukan . Segons un llistat que es va fer públic el mes passat, coincidint amb el Dia Mundial de la Salut, elcolesterol apareix en segona opció, seguit de plantes medicinals , lupus ,avortamentsidahemorroidesanorèxiacom aprimar-sedies fèrtils . A Yahoo.com, termes com depressiódany cerebralAlzheimer lideren el rànquing. I en un lloc destacat també hi apareixen les malalties de transmissió sexual. Tot i que ara només el 5% dels metges recomanen pàgines web especialitzades a la seva consulta, el futur passa, segons Jordi Gual, perquè els professionals s’incorporin plenament a la xarxa.

Metges connectats

De fet, cada cop hi ha més iniciatives que van en aquest sentit. Ja hi ha consultes per videoconferència i metges que es comuniquen via e-mail. “Tot i així, encara són pocs els pacients que m’envien e-mails, tot i que crec que això pot millorar la relació perquè la comunicació pot ser més tranquil·la”, diu Gual. Professionals de l’ICS a Lleida han impulsat comunitats virtuals d’intercanvi de coneixements sobre nutrició, pneumologia i psiquiatria i alguns hospitals i centres d’atenció primària ja són a Facebook i Twiter. L’ús de les noves tecnologies és molt variat. “Als pacients amb paràlisi facial, per exemple, els aconsellem que per als exercicis de recuperació mirin uns vídeos de YouTube”, destaca Montserrat Romaguera. Això sí, Gual considera que la relació metge-pacient és insubstituïble. En el mateix sentit, Romaguera diu: “Per molta tecnologia que hi hagi, l’exploració física i el seguiment del pacient no el podem perdre mai”.

 

 

Ho saben molt bé on els porten, molt

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

sóc de l’opinió que fer de pare, o de mare, avui dia és molt més complicat que fa uns anys. L’exercici de la paternitat del meu pare, per exemple, havia d’assegurar que el xiquet anés ben vestit, dormit i menjat, bàsicament. I només de tant en tant alguna “homilia” per cridar a l’odre civil. I això per què? Doncs, entre d’altres segur, per una raó fonamental: perquè tots els contexts remaven en la mateixa direcció: els entorns laborals, els escolars, els esportius i els familiars. Tothom educava compartint, bàsicament, una relació similar de valors i de normes.
Des fa ans anys, però, vet-ho aquí que han irromput uns nous agents educatius que tenen una força i una destresa increïbles: el consum, la publicitat i les tecnologies de la comunicació en els seus diversos formats i canals. Avui dia són aquests, els que s’anomena “tercera anella de socialització”, el que tallen en bacallà, els que diuen què està bé i que no ho està, el què cal fer i el que no, els que diuen com t’has de vestir, els que diuen que has d’anhelar, els que… Més encara en infants i adolescents, no cal dir.
I qualsevol els planta cara a aquests. En saben molt, massa i tot, penso. És una lluita desigual. Això per un costat, per l’altra les feines dels pares i les mares s’estan definint cada cop més en termes d’estrès suportat. Els pares i les mares arriben molt malmesos a casa seva en finalitzar la jornada, s’ha d’admetre. En aquestes condicions, els més fàcil és ja no tenir forces per plantar cara a res ni a ningú, diguem la veritat d’una vegada. Més d’una vegada, segur, que us ha passat a vós mateix.
Amb tot, però, a l’Escola no la tirem la tovallola i continuarem fent reunions i entrevistes amb les famílies. Considero que, en aquest context, hi ha una temàtica que hauria de formar part de TOTS els contactes amb les famílies: el del control a internet i les xarxes socials. Ja fa uns anys que el cos del Mossos d’Esquadra ofereix una activitat per a famílies dedicada a la “internet segura”, em consta que funciona bé.
El que no podem admetre és que la canalla se’n vagi a la deriva, literalment, un cop engega l’ordinador. Hi ha dades inquietants, el CESICAT n’aporta unes quantes a l’article que us recomano. Us en selecciono dues, només: només la meitat dels pares saben que els seus fills utilitzen alguna xarxa social i, tot i que tan sols el 10% dels adults admeten que els seus nens naveguen solsEl percentatge de menors que diuen que naveguen sense control parental es dispara fins al 45%.

Com diu el Sr. Tomàs Moré, tècin d’aquest CESICAT cal dir ben clar a les famílies: “No dimitiu del paper de pares, que no sabeu mai a qui l’esteu delegant”.
I, finalment, em permeto una llicència, afegir un consell més, el setè, a la llista del final de l’article:

7. Ubicació: Els ordinadors, sempre, en espais comuns, mai a les habitacions.

No dimitiu vós, tampoc, per favor!
Gràcies, un cop més.

Nens a la deriva

Els menors cada cop naveguen més per internet sense control dels pares. La majoria d’infants tenen perfil en alguna xarxa social

Experts en seguretat informàtica i psicòlegs alerten dels perills del ciberespai

RAÜL GARCIA I ARANZUEQUE

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/493147-nens-a-la-deriva.html

La televisió era considerada per molts, fins no fa pas gaire, la principal amenaça a l’autoritat educativa dels pares i a la capacitat de concentració dels nens i nenes en els estudis. Eren temps en què els adults havien de vetllar perquè els seus fills no quedessin enganxats a la petita pantalla i als seus missatges contraproduents.
Ara, però, la cosa s’ha complicat. Internet està guanyant terreny a la tele a gran velocitat i la major part dels menors ja disposen d’un compte de correu electrònic, així com de perfil en xarxes socials com ara Facebook. Molts, a més, es poden connectar a internet a través del telèfon mòbil o altres dispositius a casa, a l’escola, al gimnàs o a la biblioteca pública.
Els infants, doncs, tenen accés a un amplíssim ventall de continguts (res a veure amb el minso grapat de canals de televisió dels seus pares) i això multiplica el risc que s’enfrontin a informacions o relacions perilloses.
Una mostra recent del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (CESICAT) a nens i nenes de 8 a 14 anys, feta durant la Festa dels Súpers de l’octubre passat, revela que el 77,5% tenen un compte de correu electrònic (14 punts més que fa dos anys) i el 70,8%, perfil a Facebook o Messenger (20 punts més que el 2009). Però el que és veritablement inquietant és que només la meitat dels pares saben que els seus fills utilitzen alguna xarxa social i, tot i que tan sols el 10% dels adults admeten que els seus nens naveguen sols, el percentatge de menors que diuen que naveguen sense control parental es dispara fins al 45%.
Les dades del CESICAT difereixen una mica de les de la macroenquesta EU Kids Online, feta a 25 països europeus, segons la qual el percentatge de nens entre 9 i 16 anys de l’Estat espanyol amb perfil en una xarxa social és del 56% (un 11% entre els infants de 9 a 10 anys, i un 42% entre els d’11 a 12, edats en què està prohibit tenir un compte a Facebook). Tant una enquesta com l’altra, però, subratllen el fet que els menors disposen de molts llocs per connectar-se a internet sense supervisió paterna.
“Els pares no saben com poden controlar els seus fills: són usuaris d’internet que vénen del món analògic i poden saber com i quan naveguen a casa els seus fills, però no el que fan amb el portàtil o el telèfon intel·ligent a l’escola, al centre cívic o al gimnàs”, avisa Tomàs Moré, tècnic del CESICAT, que recentment ha editat una guia de navegació segura per internet per a infants i adults. “Les xarxes socials, d’entrada, són molt bones, però tenen forats de seguretat en la privacitat [com s’ha demostrat amb Facebook] i qualsevol pot accedir a les fotos que s’hi pengen, per exemple”, alerta Moré.
Mario Izcovich, psicòleg expert en educació, infantesa i adolescència, coincideix amb Moré que “la tecnologia no té res de dolent, tot i que sí que pot ser-ho l’ús que se’n faci”. “El problema és si es dedica massa estona a l’ordinador i a la tele i no hi ha alternatives”, avisa. Izcovich denuncia que hi ha molts pares que utilitzen tant la televisió com internet “com un cangur” i “no porten els nens al teatre, al cinema ni realitzen altres activitats d’esbarjo”. “Molts nens passen moltes hores connectats a internet, però desconnectats de la família”, critica el psicòleg, i posa com a exemple el fet que, en moltes llars, hi ha un televisor i un ordinador per habitació.
Per mirar de canviar aquesta dinàmica, Izcovich suggereix als pares que el proper Nadal no es limitin a regalar jocs d’ordinador als fills perquè juguin sols. Moré ens regala un consell per a l’any nou: “No dimitiu del paper de pares, que no sabeu mai a qui l’esteu delegant”.
Consells del Cesicat per als pares
1. Eines : Comproveu que els antivirus i tallafocs estan operatius i activeu mesures de control parental.2. Privacitat:  Expliqueu als fills la importància de no revelar totes les dades personals.3. Navegació: Acordeu quines pàgines es poden visitar i reviseu l’historial de navegació.4. Diàleg: Estigueu al corrent de les novetats a internet, compartiu-les amb els fills i navegueu plegats.5. Intrusos: Estigueu atents a les amistats que facin a les xarxes socials.6. Alternatives: Pacteu el temps de connexió i vigileu que no deixen de banda altres activitats.

 

Nàufrags

A l’atenció del Director/a
Benvolguda, benvolgut,
ja a la nit dels temps (en termes  digitals, és clar) el professor Pierre Lévy (1998: La cibercultura, el segon diluvi. Barcelona: Ediuoc) ens avisava que estava “caient-nos” el segon diluvi. Un diluvi ben diferent al què el genial Miquel Àngel va representar a la Capella Sixtina de la ciutat-Estat del Vaticà. Aquell d’aigua, el d’ara d’informació. El primer devastador, el segon igualment mortífer, potser més i tot, perquè per a molta gent és imperceptible. El mateix any, el professor Carles Monereo ens avisava que els seus alumnes, simplement, naufragaven per l’oceà de la informació, no sabien què fer-ne i menys, encara, aprofitar-lo per aprendre.
Seguin amb el símil líquid, per la seva part del professor Daniel Cassany, de la UPF, ens remarcava de la necessitat de proveir els alumnes de les estratègies i dels coneixements necessaris per diferenciar les ” perles de les escombraries” que conviuen en aquest oceà. Vet-ho aquí però que som on érem, que els alumnes continuen sortint de sistema educatiu obligatori sense les eines bàsiques per nedar i, menys encara, per créixer i desenvolupar-se enmig d’aquest oceà que, cada any que passa, incorpora més i més enginys que faciliten encara més el proveïment informatiu.
L’anomenada “Estratègia d’impuls a la lectura” que, encertadament, promou la Consellera Rigau remarca com un dels tres eixos el saber “llegir per aprendre”. Cal situar-nos com cal. Llegir per aprendre en lectura digital, sobretot, i cada cop menys en lectura analògica (en paper). Els alumnes actuals de les escoles d’educació primària, vulguem o no, ens agradi més o menys, quan finalitzin la seva formació obligatòria llegiran, sobretot, i potser exclusivament, en “pantalles”.
Els professionals de l’educació cometrem una greu irresponsabilitat si dilatem encara més la necessària alfabetització digital dels alumnes. No pot ser que encara tinguem “aules d’informàtica”. Que concebem la “informàtica” com un suport o una pràctica que es desenvolupa un cop per setmana. Ens estem equivocant, ras i curt. La lectura analògica, en paper, té unes característiques (linealitat, continuïtat, text original, domini del text sobre el lector, autoria coneguda) que són totalment diferents de la lectura en pantalles (lectura tallada, inexistència de text original, autoria difusa, lectura recursiva i sense “ordre”).
De veritat, no sé pas qui ho hauria de dir, però ens cal que algú que “mani” s’hi posi i ben aviat. Simplement per responsabilitat professional.¡

Si sólo es información!

MARÍA RUBIO LACOBA

Vivimos bajo el diluvio de la información: al principio, pensábamos que escamparía, que había que conceder un tiempo a la sociedad informacional en tanto que fraguaban sus nuevas estructuras y se reubicaban las ya existentes. Según pasaban los días, nos incomodaba comprobar que, lejos de amainar, la tormenta se recrudecía, y cuando nos íbamos recuperando de la descarga de Google, adivinábamos la llegada de YouTube, y después Facebook, y más tarde Twitter, y recientemente Google+… Actualmente hemos de aceptar que el diluvio, más que un fenómeno ocasional, es un rasgo identitario de la nueva sociedad; y con el fin de integrarnos informativamente en ella, nos interesa entrenarnos para no naufragar. La cuestión es que equiparnos para el diluvio no está siendo nada sencillo. Alfons Cornella lo anticipó hace ya años al advertir que las infraestructuras no eran suficientes si estas no iban acompañadas de infoestructuras, esto es, de la formación y la capacitación idónea para gestionar la sobreinformación.
Una consecuencia de esta sobreexposición informativa es que nuestra atención se desenfoca. Y cuando fijamos la atención, lo hacemos tan levemente que su huella apenas es epidérmica. En este sentido, algunos pensadores se preguntan si la multitarea en red altera nuestra concentración y provoca un pensamiento más frágil, más superficial, en fin, menos pensamiento. ¿No resulta paradójico que los habitantes de la sociedad informacional vivan desinformados por sobreinformación? Con todo, mejor padecer esta contradicción que vivir extramuros del mundo conectado.
La planificación, la calidad del tiempo invertido, la experiencia acumulada, también la serendipia pueden equiparnos para gestionar el diluvio informativo. Evitemos estar tan absortos retuiteando, votando o recomendando experiencias que no tengamos tiempo para vivirlas. El reto puede ser incorporar, de forma selectiva yno intrusiva, las posibilidades del nuevo ecosistema que potencien nuestro trabajo, nuestro ocio, nuestra vida, haciendo lo de siempre, pero mejor.
Y en caso de duda, acudamos al sentido común, un impermeable infalible. Hace tiempo, apareció en un informativo de televisión un ciudadano de Euskadi habituado a mojarse. Cansado de que le preguntaran cuánto llovía en su tierra, exclamó: “¡Si sólo es agua!”. Pues eso, no nos preocupemos demasiado por que el diluvio nos esté empapando… ¡Si sólo es información!
M. RUBIO LACOBA, facultad de Comunicación de la Universidad Pontificia de Salamanca.

http://www.lavanguardia.com/opinion/temas-de-debate/20111211/54240085953/desinformados-por-sobreinformacion.html?page=2

Biblioteques: imprescindibles?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda/volgut,

convindreu amb mi que avui dia els alumnes tenen al seu abast una gran quantitat d’informació, de vegades, molta més de la que poden assimilar: molts d’ells no serien capaços d’entendre la vida sense “Google”.

Mark Prensky va uilitzar per primer cop el terme “nadius digitals” per anomenar aquesta generació d’infants i  joves nascuts a l’era de les noves tecnologies; això però no els predisposa a saber-les utilitzar o a saber treure’n el màxim rendiment.

Què passa a “casa nostra”?  Com ho solventem? Els Currículums de primària i secundària obligatòria i els Decrets que els articulen ens diuen que ““En síntesi, el tractament de la informació i la competència digital implica anar desenvolupant metodologies de treball que afavoreixin que els nois i les noies puguin esdevenir persones autònomes, eficaces, responsables, crítiques i reflexives en la selecció, tractament i utilització de la informació i les seves fonts, en diferents suports i tecnologies. També ha de potenciar les actituds crítiques i reflexives en la valoració de la informació disponible, contrastant-la quan calgui, i respectar les normes de conducta acordades socialment per regular l’ús de la informació”.

Qui s’encarrega de fer aquesta tasca als centres? Diria jo que el  bibliotecari/a dels centres educatius hi té molt a dir.

Sense més preàmbuls: una bona docent i coordinadora de biblioteca d’un centre de secundària de l’Alt Empordà signa el següent article.

http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/biblioteques-imprescindibles/29020.shtml

LA VIDA CULTURAL

Biblioteques imprescindibles

Dimecres, 20 de juliol del 2011

Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque – (Torroella de Montgrí)

Es pot entendre la ‘societat xarxa’ com una estructura social conformada per xarxes d’informació, que són possibles gràcies a les tecnologies de la informació. Si no volem amagar el cap sota l’ala, la societat actual vol conèixer i usar les noves tecnologies de la informació en àmbits molt diferents, i, sobretot, demana saber què cal fer amb la informació obtinguda en un entorn sempre canviant. Aquestes són les noves competències de la societat de la informació. Per aquest motiu, el segle XXI exigeix peremptòriament el domini d’habilitats, actituds i coneixements específics en l’ús de la informació. I és aquest un nou repte educatiu: ensenyar a treballar la informació, a buscar-la, a tractar-la, a assimilar-la, a comunicar-la. El paper de la biblioteca és clau en el tractament d’aquesta competència, sobretot perquè entre les quatre parets d’una biblioteca s’activa un curiós procés bioquímic, que succeeix quan un usuari és capaç de metabolitzar la informació i de transformar-la en coneixement. Amb aquest acte tan senzill, tan biològic, tan domèstic, qualsevol persona pot començar un procés de creixement personal molt profund. La informació ens pot donar poder, és veritat, però el poder sovint està al servei de la mentida, de la vanitat i dels interessos personals, que no són els col·lectius. Només el coneixement ens farà lliures. Aquest impuls de saber és etern i innat, i és l’acte més sofisticat que un ciutadà pugui iniciar mai. I la primera guspira de tot això, repeteixo, es pot activar a la més humil de les nostres biblioteques.