Category Archives: Catalunya

El món ho ha de saber

Captura de pantalla 2013-10-23 a les 16.54.27

 

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

fa pocs dies us recomanava un vídeo d’una intervenció del jutge Santiago Vidal en què deixava clar que no ens hem de deixar atemorir per tota la colla que, dia sí dia també, ens diuen que si en n’anem “no ens estimarà ningú” i que Catalunya no sobreviuria. Avui us recomano que doneu un cop d’ull a aquesta nova i brillant iniciativa: la revista Sàpiens ha ideat la manera que tots i cadascun de nosaltres siguem ambaixadors de la causa catalana. Com? Doncs han preparat un llibre molt especial que explica el camí de Catalunya cap a la llibertat. Han creat una base de dades amb els noms i les adreces de les 10.000 persones més influents del món. Què en faran? Doncs s’han proposat de fer-los arribar, als seus domicilis, un d’aquests exemplars, per tal que coneguin la nostra realitat i situació (fer-nos visibles).

Si voleu participar-hi, si voleu que una d’aquestes persones rebi un d’aquests llibres de part vostra, consulteu la manera de fer-ho des d’aquest enllaç:

http://www.sapiens.cat/ca/el-mon-ho-ha-de-saber.php

A criteri vostre, com sempre!
Jo ja ho he fet!

El meu llibre, pel que diuen arribarà a aquest senyor:

RAND BEERS
Secretari interí de Seguretat Nacional dels Estats Units

Adjunt de Mail-15

 

 

Només en un minut

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

el recurs de la por és el que es fa servir per defensar una postura quan no es tenen arguments; ho hem vist recentment, i cada dia, en el procés d’autodeterminació de Catalunya: que si sortirem de l’euro, que si perdrem les inversions d’empreses residents a Catalunya, que haurem d’anar-nos-en de la Unió Europea perquè no voldran saber res de nosaltres, que ningú ens estimarà, vaja! Sembla que juguin a veure qui la dia més grossa, mare meva!!

El joc és simple: quan no es tenen arguments toca fer por, i com més millor. Sort n’hi ha però que hi ha tot de gent que s’ocupa d’anar dient “veritats” de les bones. Fa pocs dies em va caure a les mans aquests petita intervenció del jutge Santiago Vidal; ell ho té molt clar, claríssim: us convido a escoltar-lo perquè s”ho val. Només en un minut aclareix la majoria de les pors que circulen, veureu.

A criteri vostre, el meu ja el tinc fet des fa dies.

Si no és del vostre grat, per endavant, us en demano disculpes

Keep calm, celebrem l’èxit de la Via Catalana i endavant!

Vía-catalana-1-540x763

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, volguda,

com diu l’autor de l’article, en Ramon Tremosa, us heu fixat que el cas Bàrcenas i el mateix penyal de Gibraltar han desaparegut dels mitjans de comunicació espanyols? L’Estat espanyol comença a entendre que això de casa nostra és seriós, que no té aturador i que ens en sortirem de totes totes.

Si ahir us recomanava la lectura d’una entrevista al Sr. Martí Anglada, ara goso demanar la vostra atenció per un article de dimecres passat escrit per l’eurodiputat Ramon Tremosa. D’en Tremosa recordo haver-vos-en parlat en més d’una ocasió, és una persona activíssima que es guanya, i amb escreix, no pas com altres, el sou que la UE li atorga cada mes. En Tremosa fou un dels que va proposar de fer els viatges en classe turista, ho recordeu? La seva proposta fou tombada pels vots dels eurodiputat del PP i del PSOE (en això també es van posar d’acord: cal mantenir els privilegis).

El seu article l’he trobat excel·lent, simplement. Més enllà de que hi pugueu estar més o menys d’acord us el recomano, també, com a lectura de “Què ha de ser un escrit argumentatiu ben construït, sòlid i sense cap fissura des del punt de vista de la llengua.

M’agradaria pensar que , a part de la valoració lingüística, també coincidim en la de fons: “A la UE el lideratge no el dóna la dimensió sinó les bones pràctiques que els altres poden imitar. A Europa volen països que funcionin i cada cop hi ha menys paciència i comprensió pels països on els problemes afloren per totes bandes: atur desbocat, manca de seguretat jurídica, hostilitat depredadora contra els inversors, fracàs escolar, infraestructures arruïnades, bunyols energètics,…”

A veure què us sembla.
Gràcies, un cop més, pel vostre temps.

Catalunya a Europa després de l’èxit de la Via Catalana

Ramon Tremosa
Dimecres, 18 de setembre de 2013

El passat 11 de setembre passarà a la història de Catalunya com la diada que va registrar la manifestació pacífica més gran d’Europa en les darreres dècades. La foto adjunta és la de la portada de La Vanguardia de la Via Catalana al seu pas pel Passeig de Gràcia: el que havia de ser una única fila… va esdevenir una gran manifestació festiva que omplia tot el passeig com l’any passat!! I així a tants i tants llocs on la via ha estat duplicada o triplicada durant 400 km! La Via Catalana per la independència ha estat un èxit organitzatiu, logístic i mediàtic a escala global, tal com fins i tot ha reconegut el ministre espanyol García-Margallo. El fet que els mitjans espanyols hagin oblidat totalment Gibraltar i Bárcenas, per a concentrar-se cada cop més agressivament contra el procés sobiranista que vivim, demostra fins quin punt a Madrid ja constaten el creixement dels partidaris de l’Estat català. La cadena Ser feia pública una enquesta on donava un 54% a favor del Sí (un 51% l’any passat) contra un 22% a favor del NO (un 24% fa un any) i ni tant sols una possible expulsió de la UE o un possible concert econòmic no alterava aquesta proporció. La Via Catalana que evocava la via bàltica de 1989 ha estat tan impactant que fins i tot els primers ministres de Letònia i Lituània han fet declaracions a favor de reconèixer un estat català si el procés era impecablement pacífic i democràtic: encara no tenim ni data ni pregunta i ja hi ha països amb bona predisposició per la nostra causa!! Els bàltics van estar quasi dos mesos a la intempèrie i saben de què va això: un cop proclamada la independència van passar llargues setmanes sense cap reconeixement (“living in the clouds”), aguantant les amenaces de rebuig de totes bandes (“no entrareu mai a la UE” els deien Miterrand o Thatcher) i amb els tancs russos a la porta. Al final se’n van acabar sortint, perquè Islàndia els va reconèixer i no va passar res. Després Dinamarca, altres països escandinaus, Alemanya… i avui Lituània presideix la UE.

La Via Catalana serà i esdevindrà una referència al món de com un país occidental pot guanyar la seva llibertat pacíficament i democràticament. Aquest dilluns vaig enviar a tots els diputats del PE, als seus assistents i a tots els grups polítics (unes 7000 persones en total) un email amb vídeos aeris de la Via Catalana, així com també un resum de premsa dels principals mitjans internacionals. He rebut correus, així com també molts comentaris al passadís, d’admiració i felicitació en aquest sentit. Quin contrast amb l’agressió feixista impune del mateix dia 11, que també ha tingut ressò a l’Europa política, a la seu de la Generalitat a Madrid!

En aquest sentit, percebo que les amenaces d’expulsió de la UE que des de Madrid fan a una possible Catalunya independent cada dia són més primes: l’euroescepticisme creix sostingudament a tot el continent, especialment als països del nord d’Europa i, segons com vagin les properes eleccions europees del 2014, és possible que la UE entri en una crisi molt forta a partir de l’any vinent. Avui hi ha països que fins i tot en volen sortir, com és el cas del referèndum que vol plantejar la Gran Bretanya.

Avui les perspectives electorals per a les eleccions europees del 2014 són molt preocupants: a Anglaterra el partit anti-UE UKIP lidera els sondejos d’opinió; a França la filla de Le Pen pot esdevenir la segona força; el grillisme pot ressuscitar a Itàlia si hi ha una nova crisi de govern; a Holanda la crisi econòmica desgasta els dos grans partits al govern (liberals i social-demòcrates) i les enquestes les lidera clarament el partit anti-europeu de De Wilders; a Espanya el mapa electoral espanyol es fragmentarà per reflectir la fractura econòmica i social que ja s’ha produït… el populars i els socialistes europeus, així com liberals i verds, perdran diputats en totes direccions, fins al punt que els europeïstes… poden quedar en minoria al proper parlament? Aquest és el fantasma que avui corre per Brussel.les.

El que és segur és que aquesta UE, on els països del sud només volen anar a recollir diners però que en contrapartida no volen fer les reformes que els permetin d’imitar les bones pràctiques dels països del nord, cada dia té menys adeptes a Europa, fins i tot en els partits europeïstes convencionals del centre i del nord d’Europa. És per això que el govern espanyol s’ha quedat sol en les seves amenaces d’expulsió de tot als catalans (de la UE, de la zona euro, de la lliure circulació que proporciona l’espai econòmic europeu, fins i tot de la retirada dels títols universitaris als catalans…): cap govern ni cap institució europea ha volgut repetir aquestes consignes irreals i irrealitzables i el seu silenci és absolutament clamorós, tal com escrivia ahir Salvador Cardús al diari Ara: no es pot prendre la moneda a 7,5 milions d’habitants, de la mateixa manera que no es pot prohibir d’un dia per l’altre la lliure circulació de persones i mercaderies que avui en dia entren i surten al nostre país!

En cas que la Catalunya independent hagués de sortir de la UE el més probable és que hi tornés a entrar molt ràpidament: a Catalunya hi ha 4000 multinacionals que no es deixaran expulsar de la moneda única ni de la lliure circulació. La Volkswagen, per exemple, avui primera empresa automobilística del món, amb grans inversions i plans d’expansió a la planta de Martorell, trucaria al govern alemany per impedir una bestiesa com aquesta! La mateixa Unió Europea ha finançat durant anys l’expansió del port de Barcelona i el té com a gran primera porta del comerç Àsia-Europa de la Mediterrània: se’m fa difícil de creure que no farà res per evitar una possible expulsió de la UE si Catalunya esdevé independent.

Espanya, d’altra banda, és un país rescatat, desacreditat i fracassat, exemple de moltes de les pitjors pràctiques i polítiques de la UE. Llegiu per exemple l’article del professor madrileny Ignacio Molina publicat al març d’aquest any a l’Instituto Elcano de Madrid (dependent del govern espanyol) sobre la decadència i els errors clamorosos d’Espanya a Europa des del 2000 ençà: Espanya perd totes les cadires importants que ocupava perquè menteix en les seves estadístiques públiques i ja acompanya Bulgària i Grècia a la cua de països influents de la UE. I així aquest any, per exemple, al Parlament Europeu els diputats espanyols de PP i PSOE es queden molt sovint sols i han perdut gloriosament votacions sobre la patent única europea, el reconeixement de Kosovo, el corredor central ferroviari del Pirineu aragonès…

Com va publicar ara fa un any The Economist, el diari més influent del món, sobre les possibilitats d’un veto espanyol a una Escòcia independent, tot mirant de reüll a Catalunya, “una Espanya arruïnada i cada cop més dependent del diner del BCE no podrà vetar res”.

A la UE el lideratge no el dóna la dimensió sinó les bones pràctiques que els altres poden imitar. A Europa volen països que funcionin i cada cop hi ha menys paciència i comprensió pels països on els problemes afloren per totes bandes: atur desbocat, manca de seguretat jurídica, hostilitat depredadora contra els inversors, fracàs escolar, infraestructures arruïnades, bunyols energètics,… la recent pèrdua dels Jocs Olímpics de Madrid, caiguda en primera ronda davant d’Istanbul, demostra fins a quin punt la Marca Espanya està avui desacreditada al món.

A Estrasburg dijous passat els diputats espanyols em miraven amb una altra cara, una cara ben diferent de la condescendència habitual: estupor, incredulitat, astorament, sorpresa… si l’Estat espanyol no ofereix aviat una reforma creïble fortament federalitzant a Catalunya, tal com demanen els editorials dels mitjans més influents del món (Financial Times, per exemple), el xoc de trens està servit. Aquesta possibilitat, però, em sembla molt difícil per no dir impossible, en el context del proper cicle electoral que s’acosta (2014 europees i 2015 municipals al març): no em puc imaginar el PP anant-hi fent concessions als catalans!

En qualsevol cas cal que els catalans ens mantinguem tranquils, serens, sobretot festius i pacífics, sabent fer pinya quan calgui i anant junts cadascú des de la seva posició quan convingui… Keep calm, celebrem l’èxit de la Via Catalana i endavant!

Entrevista interessant

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,
en Martí Anglada és un “home dels de sempre” a TV3. És de les persones amb més criteri a l’hora d’analitzar la política internacional. L’experiència l’ha forjat tombant com una baldufa. Potser us ve present allò de “Martí Anglada, TV3, Brussel·les” o també “Martí Anglada, TV3, Washington”. En aquestes dues corresponsalies s’hi va passar una pila d’anys. No és, per tant, qualsevol persona a l’hora de parlar d’una qüestió cabdal: Quina serà la reacció europea quan el nostre país esdevingui un estat sobirà?

L’entrevista me la va recomanar en Vicent Garrido, un home atent a tot el que es cou i bull a casa nostra. Després de llegir-la he pensat que, potser, us interessaria conèixer-ne el contingut. Aporta un punt de vista fins ara no gaire exposat: en una situació d’independència de Catalunya serà l’Estat espanyol, i no pas nosaltres, qui tindrà problemes. El govern de l’Estat se’n guarda prou de plantejar al cas així, és clar; de moment ho acaben tot amb el discurs de la por. A veure-les venir.

A veure què us sembla?

“Si Catalunya s’independitza, Espanya haurà de sortir de l’euro”
Martí Anglada afirma que “la independència té efectes benèfics per a tot Europa”

Adjunt de Mail

Martí Anglada, periodista expert en política internacional, acaba de publicar Quatre Vies per a la independència un llibre que, segons ell, és una “recepta com les de cuina” sobre els processos d’independència d’Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia.
-Acaba d’arribar d’Alemanya. Realment els fa por el futur d’Espanya sense Catalunya?
A Alemanya, França i al conjunt d’Europa, la gent està preocupada per la viabilitat d’Espanya sense Catalunya. No ens hem d’enganyar. L’únic que ens vol fer creure que es preocupa per la viabilitat de Catalunya és el Govern de Madrid, però està sol en això. A Europa ningú no es preocupa per la viabilitat de Catalunya. Som set milions d’habitants amb un PIB per sobre de la mitjana europea, no hi ha cap problema.

-Els preocupa Espanya aleshores?

Sí, el problema de viabilitat és Espanya i més si li treuen el 19% del PIB… La pregunta és: Què passa amb el deute públic si vostès se’n van? Qui respon? El gran problema és la viabilitat d’Espanya sense Catalunya. Potser és hora d’ampliar el megàfon i que Espanya pogués decidir si vol viure parasitàriament de Catalunya o volen fer les reformes que fa 300 anys que no fan. Potser ja seria hora que ho decidissin.

-Parasitàriament?

Sí, l’Estat espanyol ha tingut un parasitisme fiscal amb els impostos de Catalunya històricament. Vostè pot dir que això és molt fort, però, l’únic ministre que va tenir un atac de sinceritat va ser Ruiz Gallardón que va anar al Cercle d’Economia i davant dels empresaris va dir que anessin amb compte que si Catalunya surt d’Espanya, Espanya haurà de sortir de l’euro. Això vol dir que l’Estat espanyol no pot continuar amb aquesta ficció, amb la pèssima administració o amb el desgavell en l’organització territorial i administrativa. Aquest problema de la viabilitat espanyola sense Catalunya la veu el govern de Madrid per això fan la campanya de la por.

-Què li diuen a Europa del procés?

A Alemanya i França ho he comentat molt. Ells veuen que, per una banda, si Catalunya se’n va està en perill el deute públic espanyol, que ja ho està ara, però encara més si hi ha la independència. Però en canvi, també reconeixen que hi ha un cas com de parasitisme que és que Espanya enganxada a Catalunya i tirant de la veta catalana no es reforma mai. Sap greu dir-ho però és així. Hi ha una sèrie de castes, de l’oligarquia administrativa de Madrid que mai no es reformen. Hi ha una oligarquia econòmica que inclús va portar-nos a la Guerra civil. A l’Estat espanyol hi ha una al·lèrgia enorme a les reformes. Des del segle XIX s’han creat unes capes d’inutilitat i d’ineficàcia administrativa tan grans, de desgavell territorial i això demostra que mai no ha estat un país intel·ligent. Recordi que Espanya ha tret més diners del Fons de Cohesió, és a dir de Catalunya que de la Unió Europea. Sap per què a Madrid no es queixen?

-Per què?

Perquè el Fons de Cohesió va anar principalment allà. Cinquanta estacions de metro, M40, M50… El forat que crea el sistema de finançament el van tapar amb Fons de Cohesió i, quan han deixat de rebre, han creat el deute però el crea l’Ajuntament, no la Comunitat de Madrid. El deute de l’Ajuntament de Madrid és set vegades superior a la mitjana dels ajuntaments espanyols però mai no han apujat els impostos. En una enquesta de l’any 90 els barcelonins pagaven un 25% més d’impostos que un ciutadà de Madrid.

-Ells no es queixen.

És clar que no es queixen, perquè mai no els han tocat el “voraviu”. Sempre han tapat el dèficit del finançament amb altres fons o ara amb deute. Potser que a Espanya se’n comencin a assabentar d’això. És hora d’adonar-se que Europa demana reformes a crits i que mentre hi hagi Catalunya per tirar de la veta, no hi haurà reformes. Si s’hi fixa és un cercle pervers.

-Els europeus simpatitzen amb el moviment català?

Alguns, no tots. Simpatitzen per la forma democràtica, pacífica, enraonada i europea amb què s’està tirant endavant. Els espanta el problema del deute però, d’altra banda, reconeixen que l’Espanya que coneixem o se sacseja o no hi ha qui la reformi, no és reformarà mai, és endogàmica. Per a què serveixen els registres de la propietat?

-Hi ha molts canvis que es podrien fer...

Si algú m’explica per què no podem ajuntar funcions entre notaris… Vostè sap qui és el president del Govern espanyol? Un registrador de la propietat. Diuen que hi ha molts advocats de l’Estat, és clar que n’hi ha molts i intenti tocar-los el sou. En necessitem tants? L’Administració espanyola, a qui volen reformar? Però si la vicepresidenta del Govern és advocada de l’Estat, la Cospedal és advocada de l’Estat… vagin a reformar, a veure com els reben. Això a Europa també ho saben.

Estan a favor de la independència a Europa?

Veuen que la independència de Catalunya seria la manera de provocar d’una vegada la reforma espanyola i per altra banda veuen que hi ha el deute públic. Si vostè és un banc francès o alemany i tenen el 36% del deute públic espanyol dius “alerta”. El deute públic és negociable. La quota de responsabilitat sobre el deute es pot pactar.

-Veu Catalunya independent després de tot això que m’explica?
Jo veig que pot ser-ho, en té la capacitat. Altra cosa és si em faria il·lusió…

-Pregunta obligada, doncs. L’hi faria il·lusió?

Sí, és clar que me’n faria. Crec que seria bo a llarg termini pels espanyols. Recordi quan van perdre Cuba i Filipines, seria una altra sacsejada i això els faria reaccionar i molts dels que ara són establishment haurien de deixar de ser-ho perquè l’establishment que estem patint de l’Administració espanyola és penós. Això ho pateix molta gent, també els andalusos, encara que no vulguin admetre-ho. Acabar amb el parasitisme de Catalunya és una cosa necessària per les dues bandes.

-Espanya no ho veu així…

Però seria bo per a Europa perquè ara té un mal crònic per sempre. Espanya només creix a cops de bombolla i això no interessa a Europa. La independència de Catalunya té efectes benèfics per a tot Europa.

-Al llibre analitza els processos d’independència d’Estònia, Letònia, Eslovènia i Eslovàquia i com els ha anat després. Catalunya ha de tirar endavant el procés tenint present com han actuat aquests països?

Ha d’estar informada del que van fer aquests països, això no vol dir ni que els hagi de seguir ni que s’hi hagi d’emmirallar. Si hi hagués hagut un país que s’assemblés molt a Catalunya n’hauria analitzat un i no quatre. No hi ha un cas igual. Com que no hi ha un cas idèntic o que s’hi assembli molt, n’he agafat quatre amb els quals tenim alguna cosa en comú. El que he volgut fer és un receptari d’independències. He mirat les independències més recents a Europa.

-Quins errors han comès que no hauria de repetir Catalunya?

D’errors en van cometre pocs. Jo podia haver fet un llibre dels que no van aconseguir la independència com Txetxènia o el Kurdistan i explicar el que van fer malament perquè, finalment, no van arribar a la independència. Els quatre que jo he agafat tots van arribar a un final d’èxit.

-En tots els processos menys a Eslovàquia hi ha moments de sang. En tots els processos hi ha situacions límits?

La “guerra dels 10 dies”, com així l’anomenen, i que en va durar vuit va passar a Eslovènia. És l’únic que parla del terme guerra. Hi va haver disset morts. Als altres hi va haver aldarulls, com en el cas de Letònia. Des d’un punt de vista pacífic prou bé ho han fet tots quatre. Malgrat que tots quatre han acabat amb èxit perquè han assolit la independència, no a tots els va igual de bé després. No hi ha cap història dels quatre que sigui una història de fracàs però alguns han pres decisions que els han anat millor que a d’altres.

-Ha de ser un procés ràpid?

Hi ha un cert tempo d’un, dos, tres anys des de que el procés és seriosament sobiranista fins que culmina. Hi ha quatre coses que s’han de tenir: un parlament, una policia pròpia, uns mitjans de comunicació propis i un sistema de recaptació d’impostos que funcioni; això és l’únic que tenim a mitges, per poder funcionar des del primer dia. Aquestes estructures s’han de tenir i, després, també són necessàries majories àmplies.

-Què vol dir “àmplies” per a vostè?

De dos terços cap amunt al Parlament. En referèndums cap al 60%. Estem molt a la vora d’aquestes dades. La majoria social hauria de ser una mica més folgada del que és.

També s’han de tenir amics internacionalment?

Nosaltres no estem malament. Des de les últimes eleccions fins ara s’està fent amb molta seriositat i s’estan consolidant canals. No es pot ser molt explícit amb aquestes coses per l’essència del procés, perquè cap país sobirà sortirà amb una bandera dient que és amic.

-Però Catalunya en té pel que diu.

Catalunya té bona premsa i bona opinió importants. Als Estats Units, a la Gran Bretanya, a Alemanya. Aquesta última té gran comprensió pel que fa a balances fiscals i aquests tipus de coses les entén millor que ningú perquè és el pare de la criatura. A Alemanya hi ha un gran grau de comprensió. Bones relacions amb el Mediterrani, amb Israel, millorables amb Turquia però força presentables… Tot i així, s’ha de treballar, consolidar i que sigui un moment històric propici.

-Ara és el moment?

Totes les crisis són marcs que permeten canvis importants històrics. Crisi en tenim, per tant, és qüestió que el vent de la crisi econòmica bufi i sapiguem aprofitar aquesta ventada.

El Govern sap cap on tira?

Aquest Govern ho fa el millor que pot. No tinc cap ànim crític ni amb el Govern ni amb cap dels partits. Crec que fan el que poden, cadascú des del seu lloc. Globalment, fins ara, s’han fet bé les coses.

A Eslovàquia no hi va haver referèndum, els dos es volien separar. Catalunya sembla que ho té difícil per arribar a aquesta situació.

Aquí fa la sensació que no, només cal mirar el signes. No ho fan probable, no ens hem d’enganyar. Els signes que ens vénen d’Espanya i del govern de Madrid no ho fan gens probable. La via eslovaca no sembla la més factible en aquests moments.

La ruptura entre Catalunya i Espanya es produirà si es fan prevaler les lleis en l’àmbit català per sobre les espanyoles?

Als quatre països comencen amb unes eleccions plebiscitàries, cosa que a Catalunya encara no s’ha fet. A partir d’aquestes eleccions és quan el procés es fa irreversible i encara no hi som en aquesta fase. El final del procés és la declaració d’independència i al mig hi ha una ruptura legal que varia en alguns casos. Permeti’m una ironia…

-Digui’m

Qui podria decidir que hi ha hagut una ruptura legal, paradoxalment i irònica, seria el Tribunal Constitucional perquè resulta que, aquí, hi va haver una declaració de sobirania i qui la va fer, va dir que no era una ruptura legal, però els que la van escoltar no ho veuen clar. Per tant, el Tribunal Constitucional podria acabar decidint que això és una ruptura. Tot i així, crec que aquí no s’ha arribat encara a la ruptura legal.

-Els mitjans de comunicació seran clau en el procés?

El que haurien de fer és explicar la gènesi del marasme econòmic en què estem i, analògicament, altres zones d’Europa amb la mateixa capacitat econòmica que Catalunya com estan en canvi? Perquè la gent vegi què ens està passant realment aquí. Si no ho fan els mitjans, qui ho pot fer? Els polítics no tenen la capacitat d’anar fent conferències cada vegada que parlen.

Vol dir que tothom ha de ser independent pel tema econòmic només?

Jo, l’únic que constato és que les enquestes sobre l’independentisme de Catalunya han augmentat molt a cavall de la crisi econòmica, i després faig una hipòtesi: si hi ha molta gent que ha entès quins són els mals polítics històrics del nostre moment de crisi econòmica, quan podria ser molt menys, segur que hi ha molta més gent que ho podria entendre. És clar que hi ha sentiment però el sostre de la majoria independentista ha augmentat amb la crisi i la capacitat d’augmentar és sobretot entenent de què va. No estic restant importància, ni molt menys, al cor identitari que sempre hi ha hagut. Dic que amb la crisi està creixent i no s’ha tocat sostre. Tots els ciutadans de Catalunya estan coixos econòmicament quan podrien no ser-ho, tot i la crisi de l’euro.

Una entrevista de Mireia Giné

Els catalans, iguals que tants i tants

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

habitualment llegeixo les Editorials de Vilaweb. El seu Director, en Vicent Partal, sempre m’ha semblat un home intel·ligent i, sobretot, ponderat i prudent. Ja m’ho semblava a l’inici de Catalunya ràdio quan feia un programa dedicat a les noves tecnologies. Sovint, me les llegeixo dues vegades perquè m’agraden. Sap veure coses on a mi se m’escapen, me’n guardo moltes per rellegir-les.

Una de les que vaig desar va ser la del dia 21 de juny (el dia dels solstici d’estiu). Em va agradar particularment perquè feia una anàlisi fina sobre els resultats de l’enquesta del CEO que s’acabava de publicar. A veure si us agrada?

Va ser una coincidència, però per aquells dies em va caure a les mans un document (ppt) d’allò més interessant. S’hi registren les “independències” esdevingudes a la vella Europa en el darrer segle. Em va agradar molt perquè posa, també, mesura, realitat i ponderació al damunt d’una qüestió – la independència catalana- sobre la què es diuen moltes animalades. La majoria de l’Ebre enllà, però algunes també des d’aquí mateix.

Els catalans, com no podia ser d’altra manera, som com tants i tants d’altres. Ni més ni menys, igualets.
Mireu, mireu, quina colla.

Gràcies

 

Tres detalls sobre l’enquesta del CEO

Vicent Partal

L’enquesta del CEO d’ahir va contribuir a validar això que sembla que són les grans tendències de futur de la política catalana, ja apuntades en enquestes anteriors. Tendències que em diuen que revalidaran enquestes posteriors. I crec que hi ha tres elements clau, sobre els quals m’agradaria cridar l’atenció.

En primer lloc, es destaca l’avenç consistent i imparable del sobiranisme, que ja supera folgadament els dos terços de la cambra. Això és un fet insòlit a Europa, on les independències s’han aconseguit sempre amb majories molt exigües. Els resultats de l’enquesta projectats en el referèndum arriben a atènyer xifres de setanta a trenta a favor de la independència, absolutament inusitades en el context europeu i, per tant, molt importants. Fa mesos que avise que la força de l’independentisme català no té comparació amb tot allò que ha passat fins ara a Europa. I això sembla més clar de dia en dia.

En segon lloc, és lògic que cride l’atenció el fet que ERC esdevinga la primera força política del país. Sobre això crec que hi ha dos apunts a fer. Primer, que és indiscutible que ERC ho fa molt bé. Que ha sabut trobar el to de serenitat i lleialtat al país, en aquest moment particularment clau, que ha connectat amb els electors. Però també, en segon terme, crec que cal advertir que el president Mas és imprescindible ara mateix. Si CiU afluixàs o es despenjàs del procés sobiranista tots tindríem un problema gros. De manera que de l’equilibri entre aquestes dues forces depèn bona part de l’èxit del projecte.

De moment crec que podem estar tranquils, gràcies a la maduresa de les reaccions de tots dos grups. I, fins i tot anant més enllà, em pregunte fins a quin punt Mas i Junqueras no prefiguren la que serà la força central de la política catalana post-independència, allà on les actuals CiU i ERC deixaran de tenir bona part del sentit que tenen ara. Només és una hipòtesi…

Finalment, he vist que hi ha qui es posa nerviós amb l’ascens, controlat, de Ciutadans. A mi no em sembla gens estrany. Si no pugen ara que la independència és a la porta, quan voleu que pugen? I, a més, l’ascens de Ciutadans, a costa del PP, és una noticia excel·lent, car Ciutadans és un partit nacional català (mal que els pese a ells) i amb la pressió que fan arraconen els partits espanyols a Catalunya a la dimensió més mínima, cosa que és un factor històric que no hauríem de deixar passar per alt. Perquè és, també, enormement significatiu.

21.06.2013 director@vilaweb.cat

Ja ho van dir, i va bé recordar-ho ara!

A l’atenció del Director/a
Benvolguda/ benvolgut,

potser ja us va arribar i tot. A mi em va agradar. Un bon amic de Reus, el Jaume Biosca, pintor de parets de pols delicat, especialitzat en restauracions d’edificis, em va fer arribar ja fa dies aquest recull de sentències” en relació a Catalunya i als catalans. La majoria ja les coneixia però mai les havia pogut llegir seguides, la veritat. Per això em va agradar i li’n dono les gràcies des d’aquí.

 

Us poso la llista perquè siguem conscients tots plegats, si encara no ho érem prou, que aquesta mania dels catalans de ser lliures ens ve de lluny, no és pas una invenció dels polítics actuals tal i com es divulga per la majoria de mitjans de comunicació de l’estat. No es tracta de cap adoctrinament, no senyors. Això ens ve de lluny, vet-ho aquí.

Personalment em quedo amb la més lacònica si voleu, la del mestre Casals: la llibertat no és negociable.

Vós amb quina?

Gràcies

 

Pau Claris ( 94è President de la Generalitat de Catalunya / 1638 – 1641)

Heus ací Catalunya, esclava d’insolents. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat?


Antoni Gaudí (Arquitecte nat a Reus o Riudoms el 25 de juny de 1852  i mort a Barcelona, 10 de juny de 1926)

Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada


Francesc Macià (122è President de la Generalitat de Catalunya 1859 – 1933)

El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies!!!!


Enric Prat de la Riba (President de la Mancomunitat de diputacions catalanes 1870 – 1917)

Quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat


Pau Casals (Violoncel·lista, compositor i director 1876 – 1973)

La llibertat no és negociable


Antoni Rovira i Virgili (Periodista, escriptor i polític. 4t President del Parlament 1882 – 1949)

No es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé, es tracta que deixin de governar-nos


Francesc Pujols (Escriptor i filòsof 1882 – 1962)

El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors

 

Joan Salvat-Papasseit (Escriptor i poeta  1894 – 1924)

Qui perd els orígens, perd la identitat

 
Josep Armengou (Escriptor, músic i eclesiàstic 1910 – 1976)

Com volem que els altres ens reconeguin una responsabilitat nacional, si nosaltres obrem com si no en tinguéssim?


Joan Sales (Escriptor, poeta i editor 1912 – 1983)

Els catalans portem tres-cents anys fent l’imbècil. Això vol dir que no és que haguem de deixar de ser catalans, el que hem de fer és deixar de fer l’imbècil


Josep Pallach (Mestre, pedagog i polític 1920 – 1977)

Cap ciutadà no és lliure, si el poble no n’és

 

Guia pràctica de la cadena humana

A l’atenció del Director/a

Benvolguda/volgut,

en primer lloc, enhorabona per haver arribat a final de curs (lectiu) sense prendre mal, espero. Ara, per tant, ja serà més permeable a altra tipus d’informacions, no? Quan estiguin a punt de tornar els alumnes, el curs vinent, tot just farà hores de la cadena humana que es l’Assemblea Nacional de Catalunya prepara per la diada nacional de casa nostra. Pel que sembla, diuen que “la cosa” es computarà a una hora simbòlica: les 17:14.

Com sabeu, l’experiència de les cadenes humanes per reclamar la llibertat dels pobles té un referent molt potent a les repúbliques bàltiques quan s’estaven desempallegant de l’imperi soviètic.No sé a vós, però a mi, des del primer dia que ho vaig saber, se’m van obrir un seguit de preguntes relacionades amb la complexitat logística d’una iniciativa com aquesta. Bé, doncs, tot just ahir a Vilaweb es va publicar una primera “GUIA” de la cadena humana. Interessant per començar a fer boca.

A veure què us sembla?

 

Guia pràctica de la cadena humana convocada per a l’Onze de Setembre

 

Poden caldre entre 250.000 i 280.000 participants per a cobrir tot el recorregut

http://www.vilaweb.cat/noticia/4127367/20130621/via-catalana-necessita-poble-catalunya-carrer.html

 

 

La cadena humana per la independència, que l’Onze de Setembre enllaçarà el Pertús (Vallespir) amb Alcanar (Montsià), és un envit organitzatiu de primer ordre. L’Assemblea Nacional Catalana treballa sense descans per facilitar-hi la participació de centenars de milers de catalans. Un dels organitzadors de la iniciativa, Ferran Civit, ho explica així: “Si bé l’any passat l’objectiu era mobilitzar aquella majoria que dibuixaven les enquestes per forçar els polítics a fer passes endavant, enguany la Via Catalana necessita que tot el poble de Catalunya surti al carrer per fer un salt endavant fins a tocar de la independència.”

 

 

 

Quanta gent cal per a fer tot el recorregut?

El càlcul de participants que hagi fet l’ANC per cobrir tot el recorregut de la Via Catalana és una incògnita, a hores d’ara. Però sí que sabem que la distància que es pretén cobrir és d’uns 400 quilòmetres. A la cadena hi participaran nens, adults i gent gran, que tenen una llargada de braços variable. Es pot comptar, de mitjana, 1,5 metres per participant. Així doncs, per a abastar els 400 quilòmetres caldrien entre 250.000 participants i 280.000. Ara, els organitzadors avisen que la cadena humana pot tenir més d’una filera i, en alguns trams urbans, es compta que hi haurà aglomeracions.

Per participar en la cadena cal inscriure-s’hi?

L’organització ha dividit tot el recorregut de la Via Catalana en trams. L’objectiu és que la cadena sigui completa i no quedin sectors sense prou individus per a enllaçar amb els contigus. Així doncs, l’organització ha de poder saber en quins trams es col·locarà la gent a fi d’omplir i equilibrar els espais. La inscripció s’obrirà aviat i caldrà omplir un formulari. Prèviament, cada voluntari haurà de donar el seu codi postal i se li oferirà d’apuntar-se als trams que quedin més a prop de casa seva o més ben comunicats.

Com es podrà arribar al tram assignat?

En el moment de fer la inscripció, el voluntari sabrà quins són els trams on encara hi ha places per omplir, i rebrà informació pràctica de com arribar al lloc a temps i estalviar-se embussos. Òbviament, no s’impedirà que la gent baixi al carrer i participi en el recorregut, independentment de si s’hi ha inscrit o no. Però l’organització remarca que la importància de l’acció està a omplir tot el recorregut.

Es poden fer inscripcions de grups?

En un formulari d’inscripció s’hi podran apuntar fins a cinc persones per poder anar junts a la cadena. Si el grup és més nombrós, caldrà omplir diversos formularis apuntant-hi grups de cinc cada vegada. Les entitats i col·lectius podran posar-se en contacte amb l’assemblea local més propera per inscriure-s’hi com a grup.

A quina hora es farà la cadena humana?

L’acció es farà simbòlicament a les 17.14 de l’Onze de Setembre. Però per poder-la tenir a punt, caldrà mobilitzar-se i ser al lloc més d’hora. Aquesta informació de detall encara no se sap, però els trams per on passarà la Via Catalana quedaran tancats dues hores abans de començar l’acció.

Què en farà, l’ANC, de les dades d’inscripció?

L’ANC és un moviment cívic de base amb un objectiu finalista: la independència. Per tant, un cop aconseguida la independència es dissoldrà i eliminarà els bancs de dades. Aquesta informació no serà mai traspassada a una empresa ni tindrà fins mercantils ni partidistes, i en tot moment es podrà demanar que sigui rectificada o eliminada.

 

 

 

No sempre el més bo és el més consumit, no?

 

 

http://m1.paperblog.com/

 

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

a la vida, sovint, passa que les coses millors no són les més demanades, les més vistes, les més consumides, no? De jovenet anava al Cine Club del Centre de Lectura de Reus cada divendres a la nit. No sempre, però sí de tant en tant, hi feien pel·lícules realment bones, a parer meu, és clar. Sempre em preguntava perquè no es feien en els canals comercials, ara ja ho entenc. Encara avui, però a les sales comercials, sovint estem sols en una sala de cinema (la setmana passada sense anar més lluny em va passar). No us ha passat mai? La sensació és ben estranya. Suposo que deu ser a causa de les “quotes” de procedència que assenyala, amb bon criteri, la Unió Europea. Altrament, estaríem encara més envaïts de productes de les grans multinacionals.

Aquest mateix fenomen es dóna amb la resta de les arts, la pintura, l’escultura, la fotografia, l’arquitectura, la música, etc. Amb la literatura, els que hi entenen, sento que diuen el mateix: poques vegades una bona obra obté un volum de vendes destacable.

Probablement, però, a l’àmbit on s’observa més aquesta contradicció es al món de la televisió, no? De vegades em pregunto perquè uns programes infames, de vegades delictius i tot, aconsegueixen que tanta gent se’ls miri i segueixi, setmana rere setmana.

En el cas de les arts, què voleu que us digui no ho trobo tan greu. És una problema de culturització social que, a poc a poc, es va elevant. En el cas de la televisió, però, penso que és molt més greu perquè aquest mitjà, ara per ara, té una força immensa en la configuració “d’opinió pública! Moltes persones s’acaben apuntant a una determinada interpretació d’uns fets només perquè ho han sentit dir a la televisió. Entre els infants i els joves aquest fenomen resulta encara més extens i preocupant.

Dic tot això perquè ja fa temps que amb motiu de la voluntat del poble català de decidir el seu futur són molts els tertulians de les cadenes estatals que dia a dia van sembrant falsetats i generant crispació perquè, saben, que és una bona estratègia per neutralitzar el creixement imparable d’aquest sentiment, d’aquest anhel de llibertat i democràcia. La majoria venen a dir que Catalunya, sola, no és viable. Molta gent s’ha empassat aquest ham.

Sort en tenim de persones com el Sr.Albert Pont. Empresari i escriptor català, especialitzat en dret internacional i relacions internacionals. El Sr. Pont va publicar fa pocs mesos un treball excel·lent “Delenda est Hispania”, una obra que explica que pot passar després de la independència de Catalunya. Si no l’heu llegit, de veritat, us el recomano i molt. El currículum de l’autor n’avalen el rigor i la seriositat en el tractament de les dades.

Fa pocs dies, el Sr. Víctor Alexandre a “El singulardigital” en va publicar una nota. També s’ho val.

Ei! A parer meu, és clar.

M’agradaria, un cop més, que coincidíssim.

Gràcies

Víctor Alexandre

04/06/2013

Catalunya, una potent locomotora en via morta

“Hi ha una oligarquia espanyola i uns sectors renegats de la societat catalana que ens volen callats, submisos i complaents”

“Delenda est Hispania” és un llibre de lectura obligada per a tot català que vulgui carregar-se d’arguments en favor d’un Estat independent per a Catalunya. Són arguments rigorosament documentats que, dividits en tretze apartats, ens parlen de la construcció de la idea d’Espanya, del bloqueig econòmic contra Catalunya, de la Catalunya en via morta, de les vies d’accés a la independència, de la Catalunya-Estat, de la dissolució de l’Estat espanyol i, entre altres qüestions, del reconeixement internacional de l’Estat català. Albert Pont, l’autor d’aquest llibre, que és especialista en Dret Internacional i vicepresident del Cercle Català de Negocis, ha fet una tasca impressionant –ho remarco: impressionant– que no s’ha vist recompensada mediàticament. Els grans mitjans estan tan ocupats promocionant els productes dels qui blasmen Catalunya, com ara Joaquin Sabina o Alfonso Guerra, que no tenen temps de donar el relleu que mereix a una autèntica obra mestra de l’assaig, com és “Delenda est Hispania”. Però el llibre existeix i eixampla la ment de qui el llegeix. Fem-ne un petit tast:

•“La constitució de l’actual Estat espanyol es fonamenta en un acte il·lícit, un acte nul de ple dret. Ni aleshores ni ara, cap entitat sobirana tenia potestat per dissoldre la sobirania de cap altra entitat; menys encara si la seva sobirania era originària i plena com la del Principat de Catalunya i les de la resta d’identitats de la Corona catalanoaragonesa.”

•“El federalisme, com a projecte polític, només es pot fonamentar en la mateixa naturalesa jurídica i en la igualtat sobirana de les entitats federades. Una ‘federació’ d’entitats de diferent naturalesa mai no podrà donar lloc a una entitat federal, sinó a una nova forma de dominació. Només establiria un nou marc de legitimació de la dominació d’uns pobles per uns altres.”

•“Catalunya s’ha entestat a mantenir una actitud constructiva amb l’Estat espanyol. Un greu error. No es pot ser mai comprensiu ni autocompassiu amb qui ens intenta destruir. […] Espanya no percep la voluntat negociadora i la tradició pactista de Catalunya com a signe del nostre esperit constructiu, sinó com a signe de debilitat. […] L’animadversió sociològica envers Catalunya està perfectament instal·lada en la concepció identitària i en la cultura política dels espanyols. No necessiten un manament legal per imposar un criteri que comparteixen, ja que forma part de la seva idiosincràsia. Però no deixa de ser una manifestació de la pròpia malaltissa debilitat.”

•“L’esforç que patim els catalans per l’embargament fiscal a què Espanya ens sotmet equival a dinou vegades el Pla Marshall que els Estats Units varen destinar per a la reconstrucció d’Europa després de la Segona Guerra Mundial, i és més de tres vegades superior al cost de la reunificació alemanya.”

•“Espanya no és viable econòmicament, ni podrà fer front al seu propi deute, un cop hagi perdut l’aval de Catalunya. Davant la seva debilitat, Espanya serà objecte de l’atac d’uns mercats internacionals i d’uns creditors que no en tindran prou a repartir els seus actius. Són ells qui liquidaran Espanya, no pas nosaltres.”

•“I mentre Espanya llença margarides als porcs, Catalunya espera, sempre espera… La docilitat d’alguns catalans és exasperant; la connivència i la complicitat d’altres, una traïció. No hi ha justificació ideològica possible.”

•“Espanya s’està preparant per sobreviure a la nostra independència, ja que, en principi, només l’adopció d’una forma d’organització territorial del poder pròpia d’un Estat integral pot evitar la seva dissolució i la desaparició de la Corona espanyola. I ho està fent al preu de posar en perill la viabilitat no solament de tota l’economia espanyola, sinó també del sistema monetari europeu i la continuïtat del projecte polític de la Unió Europea.”

•“Els referèndums sobre la secessió i l’annexió de territoris, o la unificació d’Estats, només es poden convocar dins dels límits dels territoris en qüestió. Mai no es convoquen en el territori de tot l’Estat predecessor. Això podria ser considerat com una mesura de compulsió política, que el Dret Internacional no permet.”

•“La Generalitat ha d’abandonar el victimisme autocompassiu de sempre i ha d’aprendre a LIDERAR. Ha d’establir els mecanismes per fer aflorar d’una vegada per totes el FEIXISME que impregna la societat espanyola i que tan hàbilment s’ha instal·lat en l’entramat institucional de l’Estat i els seus poders fàctics, però també en la nostra societat. Amb la seva actitud provocadora, Catalunya ha d’aconseguir que les autoritats civils espanyoles perdin el control sobre les autoritats militars de l’Estat, i sigui l’exaltació del mateix fanatisme espanyolista qui faci sortir els militars al carrer.”

•“Ningú no ens farà fora de cap organisme internacional, menys encara de la Unió Europea. Simplement haurem de formalitzar la nostra adhesió com a membre de ple dret, en lloc de ser-ho com a part de la delegació espanyola. Les exportacions de les 934 empreses alemanyes, les 762 empreses franceses i les 490 empreses nord-americanes que recentment han invertit en el nostre territori depenen del reconeixement internacional del nostre Estat.”

“Delenda est Hispania”, d’Albert Pont, és un antídot contra el missatge demagog, pusil·lànime i immobilista que els grans altaveus mediàtics propaguen dia rere dia amb la intenció d’emmanillar-nos mentalment. Hi ha una oligarquia espanyola i uns sectors renegats de la societat catalana que ens volen callats, submisos i complaents –perquè tots els seus beneficis, absolutament tots, individuals o de classe, estan fonamentats en la subordinació de Catalunya a Espanya–, i aquest llibre els desemmascara de dalt a baix sense pietat. Llegir-lo, per tant, és prendre’s una exquisida, urgent i vivificant contrametzina.


http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/06/catalunya_una_potent_locomotora_en_via_morta_94471.php