Category Archives: Catalunya

Confiar o controlar?

A l’atenció del Director,

Benvolguda, benvolgut,

un dels erros més importants que, com a país, hem comès després de morir en Franco va ser “reproduir” l’organització de la funció pública espanyola. El Reial Decret 71/1979 de 12 de gener establia els traspassos (que no es van fer efectius fins dos anys més tard, el 1981) i també obligava que fins l’any 1985 s’havia de mantenir l’estructura organitzativa de les “Delegaciones Provinciales”. Es van canviar els rètols dels càrrecs i poca cosa més. El “Delegado Provincial del Ministerio de Educación” va passar a dir-se “Cap dels Serveis Territorials d’Ensenyament a…” Es van “traspassar els càrrecs i tots els funcionaris”. Voldria pensar que en un intent d’evitar el col·lapse del sistema educatiu es va prendre una decisió “pragmàtica”.

Sempre he estat del parer que es va prendre una gran oportunitat de fer les coses millor. Es podia fer, sí. No era obligat fer el que es va fer, en cap cas. El President Pujol, en això, també es va equivocar. No vam ser el valents que calia i encara ara en paguem conseqüències, moltes i diverses. Al damunt d’això cada govern s’han encarregat “d’organitzar” el Departament de la manera que més li ha plagut i, enlloc d’emprar criteris tècnics, sempre s’han emprat criteris polítics. A les darreres eleccions, si ho recordeu, es va fulminar la Direcció General d’Ensenyament Obligatori i batxillerat i es va “partir” en dues DG, la d’educació infantil i primària i la d’educació secundària. A la Direcció General de centres docents també li va tocar el rebre: de “sobte” va aparèixer un “xaletet” particular per als centres privats i concertats. Casualitat?  No voldria dir que tots els mals ens venen “d’això” però tot hi ajuda, sens dubte.

Us explico tot això perquè, pel que sembla, ben aviat tornarem a trobar-nos amb l’oportunitat de fer les coses bé, o malament. El Director de Vilaweb, en Vicent Partal, dedicava l’editorial del dia 28 de juliol a aquesta nova oportunitat que se’ns presenta. El seu comentari no parla d’ensenyament, parla de la hisenda de la futura República catalana. Pel que sembla, si no es torça, es volen fer les coses bé. Es vol canviar de paradigma, diuen. Es vol passar d’una hisenda que sospita sistemàticament dels ciutadans, l’espanyola, a una que hi confia, com la dels països nòrdics.

fihieabg

Quan vaig llegir el text anava fent el paral·lelisme amb el nostre Departament i em preguntava: “Quan arribarà el moment que el Departament d’Ensenyament es refiarà de la seva gent?” Perquè, ara mateix, de refiar-se’n, res de res. En voleu un exemple? Doncs el Decret 102/2010, de tres d’agost, d’autonomia dels centres educatius no universitaris. El més calent és a l’aigüera. De moment, tot regulat i ben regulat.

Que us deixin fer, punyeta, la feina com sabeu que cal fer-la i veuran com millorem els resultats. Per què no se’n refien de vós?

A veure què us sembla el text d’en Partal?

Vilaweb

http://www.vilaweb.cat/noticies/confiar-no-controlar/

Editorial del dia 28.07.2015
Vicent Partal

Confiar, no controlar


Ahir es va presentar el model del que serà la hisenda nacional catalana. És un format realment avançat, sorprenent per als qui hem estat tota la vida pagant a la hisenda espanyola. La inspiració són les hisendes danesa i australiana, sobretot, ben allunyades del model imperant a Madrid. Però el que destaca més és que significa un canvi de paradigma radical i sensacional. Joan Iglesias ho va resumir ahir en una frase que hauria de ser la divisa de la república catalana: passarem de controlar la gent a confiar en la gent.

L’actual sistema fiscal espanyol, efectivament, ens tracta a tots com a sospitosos. I el nou sistema català simplement vol trencar amb això. A base de transparència, a base de posar-se al servei de la gent, a base d’obrir eines participatives i decisòries, a base d’empoderar els ciutadans. No es tracta de desconfiar de la gent sinó de confiar en ella. I de fer-ho en base al fet que s’assumeix que ningú no posarà problemes a pagar si els serveis que rep a canvi són adequats i eficaços i si sap en tot moment en què s’estan gastant el seus diners.

Ja he dit altres vegades que el que em preocupa més de tot el que puga passar a partir de la proclamació de la independència és que acabem espanyolejant nosaltres mateixos. Que no sapiguem imaginar un estat diferent del que hem patit durant dècades. Un estat millor, més modern, més eficaç, més obert, més just, més net, més cívic, més responsable. Si hem de fer cas al que ens van explicar ahir anem pel bon camí perquè una de les estructures claus de la república ja d’entrada s’allunya del model que hem patit i que clarament no té res ni d’eficaç, ni d’amable, ni de convenient. És un magnífic indici. Ni que de moment siga només un indici…


Dues Montserrats

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

a l’ombra de Sant Jordi, cada any, arriba la seva “col·lega”, la M. de déu de Montserrat, copatrona de Catalunya. A diferència d’altres noms de dona, diria, que el de Montserrat es manté en un estat de salut prou digne, si més no si es consulta l’Idescat, a l’hora de triar noms de criatures

“Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou trobada per uns pastors el 880. Després de veure una llum a la muntanya, els xiquets van trobar la imatge de la Mare de Déu a l’interior d’una cova. Quan el bisbe s’assabentà de la notícia, va intentar traslladar la imatge fins la ciutat de Manresa, però el trasllat resultà impossible, ja que l’estàtua pesava massa. El bisbe ho interpretà com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc on se l’havia trobada i ordenà la construcció de l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir.

La imatge que es venera en l’actualitat és una talla romànica del segle XII realitzada en fusta d’àlber i de faig. Representa la Mare de Déu amb Jesús assegut a la falda i mesura uns 95 centímetres d’alçada. A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l’univers; el xiquet té la mà dreta alçada en senyal de benedicció mentre que a la mà esquerra sosté una esfera que recorda una pinya, signe de fecunditat i vida perenne”.

(Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Mare_de_D%C3%A9u_de_Montserrat)

Però les “Montserrats” del país no s’acaben aquí. Us recomanaria descobrir-ne una altra: la de Montferri, a l’Alt Camp. Sembla increïble que allà al mig s’hagi erigit una ermita-santuari com aquell. El disseny i el projecte són d’en Josep M. Jujol que, com sabeu, fou un dels arquitectes modernistes més prolífics a les comarques meridionals. Havia obtingut el títol d’arquitecte mentre Lluís Domènech i Montaner era el Director de l’Escola d’arquitectura de BCN. La “Montserrat” de Montferri fou projectada i començada a construir entre els anys 1926-1928. A principis dels noranta del s. XX se’n feren obres de restauració i consolidació sota la direcció de l’arquitecte  Joan Bassegoda i Nonell (que també fou un dels majors responsables de l’esplèndida restauració de l’Abadia de Santa Maria  de Poblet).

Montferri-aeria-3

 

Si hi aneu ja em direu què us ha semblat. A mi em va impressionar molt.

Bon viatge!!

Vénen temps de coherència

b_josep_soler_efespfive341084-3976976.jpg_1306973099

A l’atenció del Director

Benvolgut,

venen temps en que caldrà dir sí o no a moltes coses. No s’hi valdran les indefinicions. Només un exemple-pregunta: us heu llegit el currículum de ciències socials de primària i de secundària que proposa el ministre Wert? Què en fareu? Què en faran els vostres mestres i professors? Acceptarem que els nostres alumnes llegeixin, ras i curt, un rosari de mentides sobre nosaltres?

Venen temps en què a cadascú “se li veurà de veritat el llautó”. Encara que de vegades no ens ho creguem, el nostre petit i estimat país està ple de gent valenta, gent de totes les edats i condicions. Un exemple, no sé si sabeu qui és en Josep Soler i Sardà, vull pensar que sí. És un dels autors vius més importants de la nostra música contemporània. Nat a la capital de l’Alt Penedès fa prop de vuitanta anys. Entre moltes coses és membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, des de 1982. Doncs bé, resulta que aquest músic va i el premien amb la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts que concedeix el ministeri de Cultura espanyol. Què va fer? Doncs agrair-la però dir que se la podien quedar. Els mitjans de la caverna mediàtica en van anar plens una colla de dies com podeu suposar. En els seus argumentari de renuncia digué que no la podia acceptar com a compositor, com a professor ni com a català

http://www.vilaweb.cat/noticia/4158783/20131127/compositor-josep-soler-repudia-medalla-dor-concedida-wert.html

En unes declaracions que va fer a l’agència Efe va dir que no podia acceptar el reconeixement perquè “seria acceptar l’autoritat del govern espanyol i jo no vull saber res del ministre Wert ni del govern de Rajoy, perquè a ells no els interessa en absolut ni la cultura ni l’educació”. I va afegir que “com a professor ha patit mlt amb aquests senyors que governen Espanya i que ens han enganyat a tots. No fan res d’allò que van prometre i condemnen la cultura i l’educació’. Va enviar un burofax al ministre José Ignacio Wert en què li va fer saber la seva decisió. El lliurament de les medalles es va fer el passat mes de desembre. Ell era a casa seva, és clar.

Queda dit!!

N’hauríem de prendre exemple, penso.

bona nit!!

No ho hauríem de perdre de vista, mai!

Captura de pantalla 2013-11-25 a les 15.53.18

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

diria que hores d’ara pocs catalans ignoren qui fou en Felip V. El que potser ja no tots saben és la “Magna Obra” que aquest personatge va endegar a partir de l’11 de sembre de 1714. M’ha arribat avui mateix, potser a vós també. L’he llegit amb molt de deteniment, amb molt i he anat pensant en les bestieses que sento a dir darrerament a molts responsables polítics: que si “El que hem de fer és valorar el temps que portem junts”; que si “No hem d’oblidar el bé que ens ha anat junts”; o pitjor encara, que si”Catalunya no ha estat mai una colònia”. Veient de desgavell, per no emprar una paraula inadequada, que va provocar l’avantpassat dels borbons actuals algú amb quatre dits de front podria negar que el tractament que se’ns va fer fou el d’una colònia?

Valoreu-ho vós mateix

 

  • Abolició de les Corts de Catalunya.
  • Abolició de tots els organismes de govern de la nació catalana.
  • Extinció del Consell de Cent i de tot el règim municipal de Catalunya.
  • Extinció de la Generalitat de Catalunya.
  • Extinció de la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera.
  • Clausura de les Universitats catalanes de Lleida, Vic, Girona i Tarragona.
  • Confiscació dels béns de tots els catalans que es distingiren en la defensa de les nostres llibertats, fins i tot dels que havien mort a la lluita.
  • Establiment a Catalunya de l’encara no coneguda càrrega dels allotjaments.
  • Obligació de tots els pobles de Catalunya de destinar un tros de llurs camps per a plantar-hi farratges per als cavalls de les tropes espanyoles.
  • Prohibició als professors de la ciutat de Barcelona d’ensenyar retòrica i gramàtica.
  • Empresonament dels vint-i-cinc principals dirigents de la defensa de Barcelona, els quals foren engrillonats i tancats per a tota la vida a llunyans castells, com Valladolid, La Corunya, Sant Sebastià, malgrat haver estat promès a l’acta de capitulació de Barcelona el respecte al vençut.
  • Imposició a Catalunya de la contribució del paper segellat.
  • Imposició, com a oficial, de la llengua castellana en lloc de la catalana.
  • Despatxar, sense cap excepció, tots els empleats de la ciutat de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.
  • Prohibició als habitants de Barcelona d’anar pel carrer en grups de més de dos després del toc de retreta.
  • Creació de l’ominós “donativo” pel qual s’exigia als catalans un repartiment de més d’un milió de lliures catalanes.
  • A qui no volia pagar, li enviaven un escamot de soldats a casa seva amb l’ordre de mantenir-lo a la força, fins que hagués pagat l’impost.
  • Exili, per ordre del capità general, de molts canonges, religiosos, nobles, jutges, advocats, escrivans i individus d’altres estaments que es distingien per l’amor al país.
  • Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars criminals, de l’il·lustre general català en Josep Moragas i els seus companys Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, per haver defensat Barcelona.
  • Execució al garrot, el 5 d’abril de 1715, d’en Francesc Casllar i Tord, un dels més valents oficials del Regiment del Roser, que es va cobrir de glòria durant el setge.
  • Empresonament durant el febrer i l’abril de 1715, de 3.876 persones. Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida, Tortosa i Tarragona.
  • Ajusticiament a la forca, a Girona, dels valents guerrillers catalans, Noi d’Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort.
  • Execució a Vic, de Bach de Roda. Els coronels Brichfens i Aniell pogueren escapar de la persecució dels soldats espanyols.
  • Modificació del règim municipal de Catalunya per a ficar-hi els corregidors, batlles i regidors de nomenament reial.
  • Ordre de que qui no fos català pogués ocupar càrrecs públics.
  • Ordre de que els regidors de la ciutat portessin banda i que les venerades gramalles dels nostres consellers fossin vestides pels porters de l’Ajuntament.
  • Supressió de la Junta de Sanitat de Barcelona.
  • Prohibició del Sometent a tota Catalunya.
  • Supressió dels càrrecs d’arxiver de la ciutat, mostassals, guaita de Montjuïc i cònsols de Barcelona a Nàpols, Sardenya i Palerm.
  • Prohibició de que els catalans poguessin tenir cap mena d’armes.
  • Recollida i destrucció dels “Anals de Catalunya”, escrits per Feliu de la Penya, i de tots els escrits publicats durant la guerra
  • Enderrocament de tots els castells de Catalunya, la conservació dels quals no convenia a l’absolutisme reial. Són incalculables les joies arquitectòniques que van desaparèixer.
  • Abolició, el primer d’octubre de 1718, de tota la moneda catalana.
  • Supressió del Dret de Catalunya a encunyar la seva pròpia moneda, disposant-se que fos rebaixada a una tercera part del seu valor la moneda dita “ardits de Catalunya”.
  • Prohibició de l’ús de l’espasa als catalans que tenien dret a portar-ne.
  • Ordre que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar pa, i encara lligat la taula amb una cadena.
  • Ordre dictada pel propi Felip V que fos desguarnida la sala del Consell de Cent, de Barcelona.
  • Disposició manant que fossin trets del Palau de la Generalitat els quadres de Sant Jordi i els escuts de les creus i les barres catalanes. Al seu lloc s’hi posaren retrats de Felip V i escuts, torres, lleons i flors de lis.
  • Ordre disposant que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l’hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqui “Oració del rei”.
  • Ordre disposant que fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i feta trossos la campana “Honorata” pel “delicte” d’haver tocat a sometent durant el setge.
  • Construcció d’un fort al carrer de Tallers i un altre a Santa Mònica.
  • Construcció de la Ciutadella de Barcelona. Per fer-la es van haver d’enderrocar més d’un miler d’edificis, sense cap compensació, i es va obligar els seus propietaris a fer l’enderroc i a portar les pedres a la Ciutadella que es començava a fer.
  • Obligació als barcelonins de treballar a la construcció de la Ciutadella.
  • Cremació per mà del botxí a la sala de Sant Jordi de la Generalitat, dels documents originals de gran nombre de títols i distincions que s’havien concedit a poblacions i particulars de Catalunya i a la seva Generalitat.
  • Violació de més de cent mil dones.

És normal voler un país normal

Captura de pantalla 2013-11-25 a les 00.24.30

 
A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

desconec si esteu al corrent d’aquesta campanya d’Òmnium:

Volem un país normal. Ens sembla ben normal voler-ho. Pensem que és normal que un país decideixi la seva educació, la seva sanitat, el seu model energètic, les seves infraestructures… perquè és normal que tots els que formem part d’un país decidim quin ha de ser el nostre present i com volem que sigui el nostre futur. Perquè estem convençuts que és normal viure amb normalitat. Si també ho penses, aquest lloc web també és teu. Comparteix lliurement els continguts i difon-los com millor et sembli. Perquè és normal que fem allò que ens ve de gust. I quan debatem, és normal que ho fem de la manera més oberta i plural possible. Amb normalitat. Amb tu. Amb tothom. Com es fa en un país normal.

Voleu col·laborar en la construcció d’un país normal a través de les xarxes socials? Aquí teniu unes quantes maneres de fer-ho:

Nou maneres de col·laborar a construir un país normal a través de les xarxes socials

1. Suma’t i difon els nostres perfils a les xarxes socials. Clica m’agrada www.facebook.com/omniumbaixcamp i segueix-nos a @omniumbaixcamp
2. Posa’t les imatges de la campanya com a perfil de les teves xarxes socials. Les trobaràs al web www.unpaisnormal.eu

3. Difon els lemes i continguts de la campanya retuitejant i compartint el que es publiqui des dels perfils d’Un país normal: @un_pais_normal i www.facebook.com/lacampanyaunpaisnormal.

4. Fes córrer les imatges i els lemes de campanya entre els teus contactes i grups de whatsapp.

5. Fes-te fotos amb cartells o lemes de campanya a diferents indrets del país, envia-les a info@unpaisnormal.eu i comparteix-les a les xarxes amb l’etiqueta #unpaísnormal.

6. Si trobes lemes o accions de la campanya pel carrer, fotografia’ls i difon-los entre els teus contactes amb l’etiqueta #unpaísnormal.

7. Se t’acudeixen nous lemes per a la campanya? Fes-nos-els arribar per correu electrònic.

8. També pots idear dibuixos, rètols, fotografies o vídeos amb els eslògans de la campanya i proposar-nos-els

9. Ja som centenars de voluntaris però en fem falta molts més. Convida altres persones a fer-se’n voluntaris.

www.omnium.cat

No diuen que robar és un delicte? No a tot arreu!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

no sé l’opinió que us mereix el Sr. Iñaki Anasagasti; personalment sempre l’he considerat un home prudent, poderat i, alhora, valent i coherent. Recordo que molts cops s’ha quedat “literalment sol” al Congreso de los Diputados de Madrid. És un home que, com tants d’altres, ha fet de la política la seva professió; ara bé sempre demostrant integritat, honradesa, esperit de servei i compromís amb la veritat.

Precisament, no sé si us en vau adonar, era una de les persones que era a la Llibreria Blanquerna de Madrid el dia 11 de setembre. Aquell dia, com tants d’altres hi anava per manifestar, també, el seu compromís amb el poble de Catalunya. Va poder veure, per descomptat, com una vegada més, les actuacions feixistes són ben tolerades per la classe política espanyola i, també, pel poder judicial.

Aquest home té un bloc que, habitualment, fullejo. No és molt actiu, la veritat. ara bé quan escriu sempre “la clava”, si més no a parer meu. Mireu si no l’article que va escriure ja fa temps en relació a l’expoli financer de Catalunya per part del govern espanyol. Contundent!!

http://ianasagasti.blogs.com/mi_blog/2012/04/la-vanguardia-constata-el-aumento-del-independentismo-en-catalunya.html

A veure què us sembla.

Iñaki anasagasti

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar. Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes? Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%? ¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia? ¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47€y por cada catalán sólo de 5€? ¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%? ¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo? ¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya? ¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso? Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas? Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo? ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español? ¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes? Con la dependencia de Catalunya con respecto a España nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos. España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.

Al Parlament, en català!

Captura de pantalla 2013-11-22 a les 21.52.56

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, volguda,

Un cop més ens demanen la nostra col·laboració; segur que n’esteu al cas, d’aquesta web: es tracta d’un “calc” de la web del Parlament europeu. Resulta però que a l’original no hi ha l’opció “d’entrar-hi” en català, i en aquesta sí.

El seu autor s’ha pres la feinada de copiar la web original i afegir-hi l’opció de llengua catalana, perquè a l’original, com us deia, simplement no hi és.

I per què no l’han clausurada, si no és legal, potser us preguntareu? Doncs perquè comprovem la quantitat d’afluència que rep a diari.

Així que, per què no ho fem possible? Entreu a la web i cliqueu, simplement, l’opció “català”.

Ben aviat no caldrà que hi hagi una web “plagi”, ben segur que el català hi serà com a llengua oficial d’un nou estat.

Jo n’estic convençut, i vós?

Com sempre, gràcies!!

Només clicant i obrint el web ja sumem !

Tornem a demanar la teva col·laboració en favor del català. És molt senzill:

Entra a la pàgina web del Parlament Europeu i clica la pestanya del català;
desprès reenvia aquest missatge.
Si la visita molta gent, no n’eliminaran la versió catalana!

Web del Parlament Europeu: http://www.europarl.cat/

Aquest lloc web és una traducció calcada, perfecta i impecable del web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida. Ho sembla, però no és el web oficial. El Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer-ne tancar la versió catalana. Fins ara no l’han tancat perquè s’han quedat
sorpresos en comprovar les moltes visites que està rebent. Per tant, passa -si us plau- aquesta informació als teus contactes: com més visites, més possibilitats hi ha que s’ho repensin !

Llengües com el letó, l’estonià, el finès o l’eslovè, així com el maltès -que no arriben al mig milió de parlants- tenen l’estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català, amb uns 9.500.000 parlants, és la desena llengua europea en importància i no té encara cap reconeixement en l’àmbit europeu. PASSA-HO als amics, sisplau !
Gràcies !

 

Veïns

 

Imatge: http://www.funimag.com

Imatge: http://www.funimag.com

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

que Montserrat és un “cau de gent sàvia” fa temps que ho sé. Al llarg dels anys he tingut ocasió de comprovar-ho. El primer que vaig llegir fou el pare Miquel Estradé (+), després i sense cap ordre vaig conèixer el pensament, i alguna obra, dels Abats Escarré i Just, del Pare Bach (ànima del museu bíblic), de l’inefable Hilari Reguer que m’ha fet riure, i amb ganes, més d’un cop tot llegint-lo. I també, per descomptat, el pare Massot, merescudíssim darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2013.

No sé si ho deu fer la boira o l’alçada però tota aquella colla són gent amb una agudesa notable i amb un sentit de l’humor indiscutible i finíssim. Us animo a comprovar-ho. A veure si som del mateix parer? Fa pocs dies em va caure a les mans un article publicat en una revista del País Valencià en què s’hi presentava “La família del pis 10è”. Des d’aquell dia m’he anat trobant aquesta família per diversos llocs de la xarxa. Me l’he trobat tant que he pensat que potser també us agradaria conèixer-la a vós, disculpeu-me l’atreviment.

L’autor, en Josep Miquel Bausset, fill d’Alcúdia, també és monjo de Montserrat, és clar!

A veure que us sembla?

La família del pis 10è

En un barri hi havia un edifici de deu plantes, una per família. En una reunió dels propietaris, decidiren per 9 contra 1, que com que la família que vivia al pis 10è tenia més bona vista que les altres, per tal de compensar la ‘discriminació visual’ que patien les 9 famílies que vivien als nou primers pisos, l’ascensor només pujaria fins al pis 9è. Del 9è al 10è s’hauria de pujar a peu.

En una altra reunió, i a causa de les subvencions rebudes per part de l’Ajuntament, els propietaris dels pisos, també per 9 contra 1, aprovaren que els xiquets dels pisos de l’1 al 9 rebrien unes ajudes escolars. Però no els xiquets del pis 10è.

En una altra reunió, i també per 9 contra 1, es decidí que la neteja de l’escala només seria la corresponent al tram des del pis de l‘1 al 9. Però no del 9 al 10, neteja que hauria de fer la família que vivia al pis 10è.

En una altra reunió de veïns, s’acordà, també per 9 vots favorables i un desfavorable, que la família que vivia al pis 10è pagaria un suplement, justament per la posició privilegiada que tenien, pel fet de viure en el pis més alt i per tant, de tindre més bona vista.

Un dia, el matrimoni i els fills del pis 10è decidiren que ja n’hi havia prou. Que no aguantaven més discriminacions. Per això, avisaren els altres veïns que ells se n’anaven a un altre bloc de pisos, per tal de no haver d’aguantar més humiliacions.

Els propietaris dels primers nou pisos feren una reunió (a la qual no assistiren els membres de la família que vivia al pis 10) en la qual prohibiren als propietaris de la família del pis 10è, que abandonaren la finca.

Malgrat tot, els membres del pis 10 d’aquella finca decidiren d’abandonar la casa, cansats de tantes humiliacions. Les famílies dels pisos 1 al 9 amenaçaren la família del pis 10, argumentant que no trobarien cap altre pis a la ciutat. I que els fills, si abandonaven aquell barri, no trobarien plaça a l’escola. Els propietaris dels pisos 1 al 9 digueren a la família del pis 10è que ells tenien influències en el Consell Escolar de l’escola del barri on aniria a viure la família del pis 10è i que els menuts no tindrien plaça.

El dia que la família del pis 10 abandonava aquella finca, ‘casualment’ l’ascensor no funcionava. El matrimoni i els fills hagueren de baixar llibres, mobles i roba, a peu, per tal de carregar-ho al camió que els traslladaria a la seua nova vivenda.

Els veïns dels nou primers pisos no es van oferir en cap moment a ajudar la família que se n’anava. Això sí, els van acomiadar amb insults i menyspreus.

La família del pis 10, pacientment, va baixar per l’escala tots els objectes que tenia al pis i, després de carregar-ho al camió, se n’anà al nou pis que van comprar, on van ser molt ben acollits. Malgrat les amenaces dels propietaris dels pisos de l’1 al 9, els xiquets tingueren plaça a l’escola del barri on s’havien traslladat.

El matrimoni, una vegada instal·lat a la nova vivenda, va recordar aquella frase de Martin Luther King: ‘Si no ens dobleguem, no ens pujaran al damunt’.
I van recordar també, unes frases que no han oblidat mai més:

‘En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra’.
(Francisco de Quevedo, 1640)

‘Hay que reducir Cataluña a los usos y costumbres castellanas’.
(Conde-Duque de Olivares, 1641)

‘Que en las escuelas no se permita libros en catalán, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y se aprenda en castellano’.
(Felipe V, 1715)

‘Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano’.
(Miguel de Unamuno, 1901)

“Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que planearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de África. Todo menos……lo contrario”.
(Ramiro Ledesma, 1931)

‘Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos. Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar España, prefiero a Franco’.
(Manuel Azaña, 1931)

‘No estoy haciendo una guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un nacionalismo estúpido y pueblerino’.
(Juan Negrín, 1938)

‘¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?’.
(Acedo Colunga, 1952)

‘Cataluña fue ocupada por Felipe IV, Felipe V, fue bombardeada por el General Espartero y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil’.
(Manuel Fraga, 1961)

‘Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña i Baleares, para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español’.
(Leopoldo Calvo Sotelo, 1983)

‘El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán’.
(Felipe González, 1984)

‘Nunca se obligó a hablar en castellano’
(Juan Carlos I)

Més clar, encara?

Un ram de flors

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

no sé com aneu de paciència vós. Servidor, cada dia que passa més malament.

Amb això del nostre procés d’alliberament nacional, dia sí, dia també, m’arriben per tots costats “floretes” cap al nostre país, la nostra llengua i la nostra manera de ser i de veure el món. Cadascun d’aquests atacs però és un esgraó menys cap a la independència

Mireu, avui mateix me n’ha arribat un bon “ram”: si us hi fixeu, n’hi ha algunes que daten de fa uns quants segles. No es d’ara, no.
Ens agradi més o menys, sempre hem estat considerats “colònia”

Llegiu-les, si us fa el pes, i veureu.

Gràcies, un cop més.