Category Archives: biblioteca

Quan les coses es fan bé, els alumnes responen, sempre!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

sóc de l’opinió que el rumb i el resultat de moltes de les coses són a les nostres mans. Mai, com ara, les escoles i els instituts, havien disposat de tanta autonomia. Una altra cosa és si volen exercir-la i “jugar-se-la” a favor dels seus alumnes. En relació al treball de Biblioteques Escolars ja m’heu “sentit” recomanar, més d’un cop, l’excel·lent feina que s’està desenvolupant, a favor dels alumnes, a la Biblioteca de l’Escola d’Alcover a l’Alt Camp. Aquesta Escola va decidir, ja fa temps, que la biblioteca, ho era del centre i que, per tant, havia de ser una una línia estratègica. Per assegurar-ho va decidir que la Bibliotecària, la Sra. Mònica Badia, hi dedicaria TOTES les hores. Van prioritzar-ho, amb resultats a les mans, per davant de “costums rutinaris” que en cap cas estaven contrastats amb dades a les mans (“agrupaments flexibles” i desdoblaments).

Doncs bé, des d’Alcover em fan arribar la següent recomanació (escrita en verd). Fa referència a la necessitat d’avaluar, també, el treball que els alumnes desenvolupen a la Biblioteca. Tant a Alcover, com a l’enllaç de l’Escola “Estalella” (Premiada amb la Baldufa d’Or d’enguany pel MEC en la categoria de bloc de biblioteques escolars), han demanat el parer dels alumnes en relació al treball que han desenvolupat a la biblioteca. Comproveu vós mateix “QUÈ” en diuen els alumnes. Popularment podríem dir-ne que “es desfan en elogis”. Els alumnes sempre responen quan se’ls ofereixen activitats i processos d’aprenentatge amb sentit, entenedors, i, sobretot, que els permeten percebre que estan avançant en la seva competència comunicativa i informacional. Us recomano, molt especialment, que tingueu temps per accedir a l’enllaç de l’Escola “Estalella”, ho feu per comprovar-ho; i si teniu més temps, a la dreta, més avall, trobareu l’espai dedicat a les biblioteques d’aula. Un goig i una esperança, sens dubte.

Us prego, que vulgueu fer arribar aquest correu a la persona responsable de la vostra biblioteca escolar i als tutors del parvulari i del cicle inicial (nivells en què la biblioteca d’aula pren tot el sentit i es justifica)

“Totes les situacions d’aprenentatge de l’Escola tenen un COM i un PER QUÈ. I per tant, haurien ser avaluades. El treball que s’impulsa des de la Biblioteca i el paper que aquesta juga en l’Aprenentatge no té perquè ser diferent: també hauríem de pensar possibles fórmules per avaluar-lo, per tal de poder comprovar quines mancances tenim i quines situacions cal reconduir. Com que és el primer curs que he pogut atendre tots els alumnes de primària a la biblioteca, em vaig plantejar aquesta necessitat, i de quina manera podríem cobrir-la. Penso que és important que els alumnes vegin que se’ls escolta i que es compta amb ells i amb la seva opinió, així que vaig elaborar un qüestionari anònim per als alumnes de cicle superior, aquest que us envio és de sisè en concret. Després de deixar-los una estona per completar-lo, van tenir un temps per poder comentar el que volien, i de veritat que van sortir idees ben interessants. Avui he passat per un bloc “amic” i he descobert que la seva conductora, l’Anna Badia (pura coincidència) de l’Escola Estalella, ha fet una cosa molt semblant. Us recomano que hi passeu i que hi penseu:

http://bibliotecaviva.blogspot.com/2011/06/valorant-la-biblioteca-com-viuen-els.html?utm_source=feedburner&utm_medium=feed&utm_campaign=Feed%3A+Bibliotecaviva+%28BibliotecaViva%29

Mònica Badia Cantarero

Escola Mare de Déu del Remei (Alcover)

e3000135@xtec.cat


Gaudiu-ne!

Coeducació? On?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

fa uns dies, remenant pel web de Rosa Sensat, vaig “entrar” a la seva biblioteca (físicament a tocar de les Drassenes Reials de BCN). Des fa molts anys, probablement sigui de les millors del país, en temes educatius. També des fa una colla d’anys està dirigida per una persona d’una eficiència poc habitual, la Pau Raga. Doncs bé, regirant, he ensopegat amb un treball magnífic.

“Nois i noies: tants a tants”. Selecció de llibres per impulsar la lectura, la coeducació i el debat a Parvulari i a Primària”. No es tracta només d’una selecció bibliogràfica, que també: és molt més.  La selecció està organitzada en 10 mòduls al voltant de diferents temàtiques; de cada mòdul  n’hi ha una proposta de debat i d’activitat per als alumnes. Dut a terme per la Biblioteca de l’Associació de mestres Rosa sensat i les especialistes en LIJ Rosa Mut Carbasa i Amàlia Ramoneda.
http://www.rosasensat.org/antiga/biblioteca/Bibliografies%20infantil/Tants%20a%20tants%20infantil%20i%20primaria.pdf

Si ho trobeu interessant, també hi ha una proposta per educació secundària.

Vulgueu reenviar, de part meva, aquest correu a dues persones, per favor. A la responsable de la vostra biblioteca i a la persona del vostre Consell Escolar encarregada de temes de gènere.

Gràcies

Vaig tard, potser, ho sento

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

potser faig tard, ho admeto.En tot cas, però, ho intento.

Com sabeu, la revista “Faristol” és una de les publicacions més serioses de crítica de literatura infanti l i juvenil.

Probablement, hores d’ara, alguns membres del vostre claustre ja han enllestit una llista de “lectures de piscina o de platja”

En qualsevol cas, per si encara no ho han fet, feu-los arribar el següent enllaç, per favor. Hi podran trobar la selecció dels millors llibres de LIJ del 2010

Els permetrà enllestir-ho amb absoluta fiabilitat.

Gràcies.

http://www.clijcat.cat/faristol/paginas/index.php

Infància i coneixement

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

el Diari “El País” publicava fa molt pocs dies un article que em vaig “guardar” amb la intenció de fer-vos-el arribar.

Atès que aquest inspector està de guàrdia, malgrat les portes dels ST estiguin tancades(?),  mentre espero l’hora de respondre a una amable invitació per participar en un acte de graduació, ara tinc el temps fer-ho.

En el seu dia, em va semblar d’allò més interessant i suggerent, alhora.

M’agradaria pensar que, aquest cop sí, coincidim en el seu contingut i en els arguments que s’hi prersenten.

Un centre educatiu, que ho vulgui ser de VERITAT, no pot restar al marge d’aquestes qüestions, diria.

Gràcies

TRIBUNA: JORDI SOLER

Los niños que vienen

JORDI SOLER 06/03/2011

El cuento original de La Cenicienta, el que escribieron los Hermanos Grimm, es una historia dura y violenta que Walt Disney metamorfoseó en ese cuento suave, sin sangre ni realismo sucio, que ha llegado hasta nuestros días. La versión de la Cenicienta que finalmente se ha impuesto es la hermoseada, la pasteurizada, la falsa, vamos; y se ha impuesto por los enormes recursos de la compañía Disney, pero también porque se trata de una versión menos violenta, más adecuada para estos tiempos en los que se piensa que los niños deben vivir en un mundo idílico, poblado de seres risueños como Pocoyó y al margen de la violencia, que es parte consustancial del mundo. Quizá la violencia controlada, aislada dentro de un mecanismo de ficción, sea la forma más sensata de informar al niño sobre la realidad que se le viene encima; y en todo caso será mejor que la forma en que los niños suelen enterarse del lado salvaje de la vida, sin ningún preámbulo ni paliativo pasan de Pocoyó a los cadáveres sanguinolentos que presentan, a medio día, los noticiarios de la televisión.

La infancia está desapareciendo por la vertiginosa facilidad con que se obtiene el conocimiento

A la Cenicienta original se le muere su madre en el segundo párrafo y para el tercero ya su padre se casó con otra mujer, que tiene dos hijas, las hermanastras que le hacen la vida imposible a la pobre huérfana. Más adelante, cuando el príncipe llega a casa de Cenicienta, con la intención de probar a quién le queda el zapato que perdió su amada, salen las hermanastras y, con tal de casarse con él, meten a fuerza su pie en el zapato y, para conseguirlo, la mayor se corta el dedo gordo, siguiendo este consejo materno: “córtate el dedo, cuando seas reina no necesitarás ir más a pie”. El príncipe muerde el anzuelo, se la lleva en su caballo, pero a mitad de camino se da cuenta de que el zapato de la muchacha está lleno de sangre y pronto averigua que esta se ha automutilado. Al final, Cenicienta se prueba el zapato y, igual que en el cuento de Disney, se casa con el príncipe y vive muy feliz. El cuento que escribieron originalmente los Hermanos Grimm, da más juego a la imaginación de un niño, le amuebla mejor el pensamiento, lo enfrenta con valores universales como la dignidad y la justicia, le enseña vívidamente las cloacas de la avaricia y la ambición, y lo va preparando para hacerse cargo de eso que inevitablemente le espera: la vida real.

Los libros, y la infinidad de mundos que estos contienen, han jugado un papel crucial en la historia de eso que llamamos infancia, y su recorrido a lo largo del tiempo, puede darnos una idea aproximada de lo que nos espera frente a esta nueva criatura que son los niños de hoy. Después de la caída de Roma, el uso del alfabeto se contrajo hasta el punto en que la gran mayoría de la población dejó de leer y escribir, y los libros, y su escritura, pasaron a ser materia exclusiva de los especialistas. Los libros eran muy caros, un volumen costaba el equivalente a mes y medio del salario de un artesano, y con frecuencia les faltaban páginas o eran copias falsas.

Neil Postman, en su ensayo The disappearance of childhood, sitúa este periodo de oscuridad, que fue propiamente la Edad Media, en el milenio que pasó desde la caída del imperio hasta la invención de la imprenta, momento en el cual la gente comenzó a tener nuevamente acceso al conocimiento escrito, a las ideas y a los conceptos que, desde entonces, han ido forjando nuestra civilización. Entre los conceptos que se tragó aquella época de oscuro analfabetismo, estaba el de niñez, el de infancia, porque durante toda esa época oscura el niño, como lo conocemos hoy, no existía.

Los niños vivían con los adultos y compartían con ellos todos los momentos de la cotidianidad, oían y veían de todo, escenas violentas o ridículas, agrias discusiones familiares, vívidas escenas de amor carnal; el niño, según dictaba entonces la Iglesia, podía razonar y comportarse como adulto a partir de los siete años, la edad en que, según esto, una persona puede distinguir el bien del mal (a la luz de las noticias sobre curas pedófilos que últimamente van apareciendo no sería de extrañar que, la figura de adulto de siete años que proponía la Iglesia, llevara un doble propósito).

En este periodo oscuro de la humanidad los adultos perdieron, frente a los niños, todo ese universo de conocimiento que encerraban los textos escritos, y que se recuperaría con la aparición de la imprenta; la diferencia entre un niño y un adulto, basada en lo que este sabe y el otro ignora, quedó abolida en ese periodo; como niños y adultos sabían lo mismo, el concepto de infancia era, sencillamente, inaplicable. Hay otros motivos, por supuesto, como el altísimo índice de mortalidad infantil, o la enorme dificultad para sobrevivir en aquel mundo oscuro, que no admitía la exquisitez de tratar como niño a un niño.

La desaparición de la niñez en aquella época, y su posterior reinvención, gracias a los libros, es una hermosa evidencia de la utilidad que tiene la palabra escrita. En cuanto los adultos recuperaron las ideas, los conceptos, las aventuras y los paisajes de que están hechos los libros, en cuanto se realfabetizaron, adquirieron ese conocimiento que volvió a situar a los niños en su lugar, en ese territorio protegido donde paulatinamente se les va suministrando la información que necesitarán para, en el futuro, convertirse en adultos.

Neil Postman, que fue alumno de Marshall McLuhan, observaba hace 30 años que los niños empezaban a estar demasiado informados, que la televisión les presentaba, por ejemplo, un noticiario donde se enteraban de las atrocidades que sacuden al planeta; enterarse de un robo, de una violación o de una guerra los hace ver de golpe que los adultos no tienen ningún control sobre la vida, o cuando menos que la vida que les espera no tiene nada que ver con su mundo infantil. Ahora pensemos en el torrente de información, a la carta, que hoy ofrece Internet; cualquier niño, frente al teclado de un ordenador, tiene acceso a todo el conocimiento que durante siglos lo había separado de los adultos; desde cierto ángulo, el que proponía Postman, la infancia está volviendo a desaparecer; si en la Edad Media desapareció por la ignorancia y el analfabetismo de los adultos; ahora desaparece por la vertiginosa facilidad con que los niños obtienen el conocimiento; adultos y niños, nuevamente, volvemos a saber lo mismo; los adultos se infantilizan, y si no mire usted a su alrededor, y los niños se vuelven mayores cada vez más rápido.

Lo que puede hacerse al respecto es muy poco, se trata de la vida que se nos echa encima. Queda observar con atención, cada quien a los suyos, e ir improvisando una estrategia, como quién toca un solo de saxo.

Jordi Soler es escritor. Su último libro es La fiesta del oso (Mondadori).

Sortim a llegir a la fresca?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

força centres tenen arbre “que fan bones ombres” en els seus anomenats “patis”. Aquests dies que la calor apreta i que, com a conseqüència de les activitats i actacions de tancament del curs” queden, necessàriament “hores mortes”, podria resultar ben simple aprofitar-les per “continuar aprenent a llegir” i, alhora, a gaudir-ne.

Comproveu-ho si no clicant aquest enllaç. Ho veureu, una cistella de “pícnic” i una ombra. Alumnes tranquils i interessats. Una oportunitat de reconcilar-se amb la condició humana, dels alumnes. De tant en tant també resulta necessari. Tenim moltes possibilitats a l’abast, només cal posar en funcionament el sentit comú, només.

http://blocs.xtec.cat/minireceptesliteraries/2011/05/20/lectures-a-la-fresca/

Vulgueu reenviar, de part meva, aquest correu a la persona responsable de la biblioteca del vostre centre i també, però només si ho considereu oportú als tutors del vostre centre.

Gràcies.

Biblionautes

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

una Directora molt contenta, i amb raó, m’acaba de fer arribar aquesta notícia. Vull compartir-la amb tots vosaltres. S’ho val. La meva enhorabona a un centre que malda per aconseguir els dos objectius que, per llei tenen tots els centres educatius: millorar els resultats i també la cohesió social. Per entendre millor el que estic dient “per darrera” només una dada, de les moltes que vam emprar a la darrera reunió d’especialistes de música (demano excuses per fer-ho, a la bestreta, però ajudarà a situar a la resta). Aquest centre és, ara mateix el més gran de la meva zona d’inspecció (610) i només 6 alumnes assisteixen a l’escola municipal de música municipal. Feu un trasllat d’aquesta dada al terreny dels biblionautes (llibres que tenen a casa, nombre d’alumnes amb carnet de la biblioteca pública, etc)

Senyor Queralt,

Li adjunto el tall del programa que TAC 12 va dedicar a la nostra biblioteca i que va ser emès fa uns dies (surt a partir del minut 17 aproximadament). Espero que ho pogui visualitzar bé. A la nostra pàgina web també hi ha penjat el que aquesta cadena  ja va dedicar a la diada cultural  amb motiu de l’Any Maragall.

Salutacions cordials,

XXXXXXXXX

Directora

 

http://tac12.xiptv.cat/video/49377/capitol-256?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562

Quantes hores setmanals ha de tenir una persona coordinadora de biblioteca?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

considero pertinent generalitzar la resposta a dues consultes de persones responsables de biblioteques de centres educatius. Les preguntes feien referència a l’assumpte d’aquest correu@:

A la pàgina 34 de la Resolució d’organització i funcionament d’EI/EP i a la 65 de les d’ES hi podreu llegir el mateix paràgraf:

La persona o persones responsables de la biblioteca escolar poden disposar de les hores de dedicació que el centre estimi necessàries per al desenvolupament de la gestió i la dinamització de la biblioteca escolar, en el marc dels recursos de docència de què disposa.”

Per tant, en el marc de l’autonomia de gestió organitzativa i pedagògica que s’assenyala en el Decret 102/2010, correspon als centres educatius decidir tant el grau de “visibilitat”, com el d’importància que hagi de tenir la seva biblioteca. Els coordinadors/res, per tant, podran disposar del temps que el propi centre assigni a la biblioteca en funció de la importància que li atorgui. És a dir, si un centre només hi dedica dues hores setmanals serà perquè decideix prioritzar altres programes o estratègies – per exemple, els desdoblaments de grups. Caldrà pensar, però, que aquestes decisions SEMPRE es prenen en el marc del benefici general d’aprenentatge de l’alumnat. Decisions, recursos i resultats que, també, cal suposar que anualment se’n fa una anàlisi i valoració, professional i rigorosa, de l’efecte produit a la fi del  curs escolar, en el marc de la memòria avaluativa de la programació general del centre, un cop finalitzada aquesta.

Llegir als alumnes

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

m’acaba d’arribar a les mans aquesta proposta. Tinc la immensa sort que cada dia en rebo més d’una. Algunes estan excessivament “contextualitzades” per difondre-les. En aquest cas, però, i amb l’autorització requerida, us faig a mans una proposta EXCEL.LENT.  La majoria dels grans mestres de la història han reconegut el valor educatiu immens que suposa sentir llegir bé, i afegiria que apassionadament, cada dia a un adult. En “FRATO” (F. Tonucci) sempre ho recomana.
Per la seva part, la Sra. Lola Casas, mestra de l’Escola Pública “camí del mig” de Mataró i prolífica autora de poesia,  també ho recomana amb vehemència.  Ho podreu comprovar si llegiu el fragment que us adjunto. Es tracta de les primeres pàgines del primer llibre que diria que va publicar, el “Tot Dahl”, editat per Galera, em sembla recordar. Un llibre, com us deia, de lectura imprecindible per a mestres, de qualsevol etapa, si proposen als seus alumnes lectures d’aquest autor magnífic i prolífic autor de literatura infantil i juvenil.

“Llegiu als infants, el mestre, la mestra, en veu alta. cada dia una mica.
I no els llegiu qualsevol cosa, no. llibres que trobeu interessants, que tinguin qualitat”

Francesco Tonucci

Llegir abans, millor?

A l’atenció del director/a

Benvolguda, benvolgut,

remenant articles de fa dies he trobat aquest. El titular és d’actualitat, sens dubte.
El contingut i la tesi que defensa, però, no són pas nous, ben al contrari. Suposo que sabeu que sim el país del món que està “obsessionat” en aconseguir que els infants del parvulari en “surtin” llegint. Per aconseguir-hi, és clar, s’impedeix de manera conscient i sistemàtica el treball amb altres continguts que permetrien assolir en millors condicions la majoria d’objectius que s’assenyalen en el Decret 181/2008 que fixa els ensenyaments al segon cicle de l’etaà d’educació infantil. La realitat ens demostra, sobradament, que començar abans, en cap cas, és sinònim “d’arribar abans” i menys encara “d’arribar-hi millor”.

De ben segur que aquest debat està instal·lat entre els professionals de parvulari i cicle inicial que teniu treballant en el vostre centre.
Per tant, us agrairé que els vulgueu reenviar, si ho considereu oportú, aquest correu amb l’adjunt. De la mateixa manera, potser pares i mares de critatures petites agrairien poder llegir-lo
http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20110501/54148444870/quan-comenca-el-fracas.html

Quan comença el fracàs?

Cartas | 01/05/2011 – 06:40h

Mònica Ballester Torras

Terapeuta de la comunicació i el llenguatge Barcelona

Cada vegada ens arriben a la consulta de logopèdia més nens amb sensació de fracàs quan tan sols tenen set anys o sis i mig o fins i tot quatre. Són nens que se senten intel·ligents, entenen i aprenen el món que els envolta, però no saben per què, no aconsegueixen endevinar què han de dir davant una filera de lletres que no poden interpretar. Pot passar que als quatre o cinc anys els diguin amb un somriure: “No t’amoïnis”, mentre que al nen del seu costat li diuen“Molt bé!”.

En general, cap a segon o tercer de primària, els pares, seguint les indicacions de l’escola,ens demanen als professionals que posem al seu fill l’etiqueta de dislèctic. Així queda clar que el que li passa no és culpa de ningú. De ningú? De qui ha estat la idea que els nens han d’acabar P5 sabent llegir i escriure? Qui ha dit que si un nen als 3 anys gargoteja el seu nom i diu les lletres serà un bon lector i escriurà millor? Els estudis sobre l’evolutiva descriuen que, per a la majoria de la població infantil fins als cinc o sis anys, no es completa el desenvolupament de les capacitats psicomotrius, auditives, visuals, fonològiques…,que són la base per aprendre a llegir i escriure de manera eficaç. Per què volem que n’aprenguin abans d’estar prou preparats? eA cap pagès o jardiner se li acudiria d’estirar les fulles de les plantes perquè creixin més ràpid, perquè es desarrelarien. Als quatre o cinc anys, la majoria dels nens que arriben a llegir ho fan de forma mecànica, sense comprendre el que llegeixen i aplicant uns mecanismes no adequats. La dedicació perquè llegeixin i escriguin abans dels sis anys va en detriment de donar-los el que necessiten en aquest moment evolutiu. Ajudar els nens a créixer a partir de les seves capacitats, a partir del joc, del moviment,de la música, d’educar a escoltar, a esperar, a expressar-se amb les paraules i les emocions, amb dibuixos i colors, entrenar el seu traç, la percepció sensorial, etcètera. En arribar als sis anys, ja s’ha pogut desenvolupar prou el llenguatge i la parla, s’han pogut instal·lar bé les bases cognitives necessàries i, aleshores, poden aprendre a llegir i a escriure pràcticament de forma natural, independentment del mètode que s’apliqui, enqüestió d’uns mesos. Els mestres de preescolardiuen que els pressionen. Qui? Els pares? Els mestres de primària? Els de secundària? La direcció escolar? La competència entre les escoles? Les editorials?

És trist que un nen de set anys no gaudeixi llegint i escrivint, sinó que justament faci el possible per escapolir-se’n. Però ja fa tres anys que força un aprenentatge per sobre de les seves possibilitats i amb sensació de no arribar a complir amb les expectatives. Em nego a posar-los l’etiqueta de “trastorn de lectoescriptura” o “dislèxia” perquè l’únic que els passa és que els han desarrelat, els han estirat massa per les fulles encara que la mà del jardiner no sigui de ningú.
Gràcies.

La importància de la lectura

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

tingueu l’amabilitat de fer arribar aquest text a la persona responsable de la biblioteca escolar del vostre centre. Es tracta d’un article que he trobat a la revista “Mi biblioteca” i que m’ha semblat important. L’escriu  José García Guerrero, coordinador del “Plan de Lectura y de Bibliotecas Escolares de la Consejeria de Educación de la Junta de Andalucía” a Málaga. És un expert en biblioteques escolars i, si mai teniu ocasió d’escoltar-lo, no us ho perdeu, val la pena.

L’article ha quedat tort, problemes d’escàner, que ja no deu poder més. A saber.

Us presento un dels paràgrafs de la part final. Contundent, sens dubte. La setmana passada formava part d’una exposició-reflexió de cloenda d’un Seminari de Biblioteques Escolars d’una comarca dels nostres ST. Seminari que ha dedicat bona part del seu temps, treball i esforç a la “Competència informacional”, un aspecte que, en general “el més calent és a l’aigüera”