Category Archives: articles

Per què cal confiar-hi?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

mireu, voldria continuar comentant-vos com veig això de “l’Escola Nova XXI”. Pel que sembla el nombre d’escoles i instituts que s’han postulat, inscrit, per formar-ne part ha desbordat les previsions més optimistes. Això és bo. Sembla ser que prop d’un miler de centres educatius estan en llista d’espera, pendents de la publicació del nom dels 200 “escollits”.

Continue reading

Mestre, puc anar al lavabo?

patis

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

això de demanar permís per anar al lavabo és un clàssic, no? Què se li respon a un alumne del vostre centre? La resposta es deixa a criteri de cada mestre? Hi ha alguna mena d’acord en aquest sentit? En general, els mestres tenim una tendència a sospitar d’aquesta petició i, sovint, no ens agrada que ens la facin i acostumem a denegar el permís. Al darrere d’aquesta negativa hi acostuma a haver dos pressupòsits: 1r. Que els alumnes ho fan per perdre el temps i 2n. Que quan els alumnes surten del nostre “camp de visió” faran alguna malesa. Una llàstima pensar així, no us sembla? De fet, en aquest punt, l’escola no ha avançat gaire; diria que devien ser els mateixos arguments que justificaven la negativa dels meus mestres, ara fa més de CINQUANTA anys!!

Continue reading

Valoracions, diagnòstics i tractaments

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

la majoria de centres educatius del país tenen una CAD (Comissió d’Atenció a la Diversitat). Una de les primeres tasques que se’ls encomana en iniciar el curs és configurar “la llista” dels alumnes que s’haurà de “MIRAR” el psicopedagog de l’EAP. No sé quina és la vostra experiència però, pel que sembla, la llista s’allarga any rere any. Els nombre d’alumnes pels què es demana una valoració creix.

Continue reading

La força de les nostres idees la mesurarà el temps (III)

Diapositiva1

A l’atenció del Director, Directora

Benvolguda, benvolgut,
hi torno amb això de l’aliança de “l’Escola Nova XXI”, ho faig per tercera vegada. Serà, de moment, la darrera.

Avui us volia comentar tres elements més: l’avaluació, la relació d’aquesta aliança amb el Departament d’Ensenyament (DE) i el paper de les TIC.

Continue reading

La força de les nostres idees la mesurarà el temps (II)

A l’atenció del Director

Benvolguda, volgut,

em disculpareu perquè he trigat més del que volia a continuar donant-vos “opinions personals” en relació al projecte de “l’Escola Nova 21”. Mireu, no sé si a l’entrada anterior vaig ser prou explícit: m’interessa aquest projecte, conec gent seriosa que hi estan posats i, per tant, els desitjo el millor. L’escola del nostre país es mereix que la iniciativa tingui èxit. No sé si el vostre centre hi està interessat i, suposant que hi estigueu, tampoc sé si vau poder participar a la segona part de la trobada al Caixa fòrum. Des d’aquell dia s’han repetit diverses vegades els tallers adreçats a escoles i, pel que en sé, encara en queda algun altre per desenvolupar.

Continue reading

Instituts Escola

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
com sabeu, la Generalitat Republicana creà del primer Institut Escola. En fou l’impulsor el Dr. Josep Estalella i Graells. Començava l’any 1932 quan el President de la Generalitat, en Francesc Macià, l’inaugurava. Com no podia ser d’una altra manera, la Dictadura franquista es va ocupar de clausurar-lo tant bon punt van “Liberar” la ciutat i van procedir, també lògicament, a depurar el seu claustre de professors. Des d’aquell moment, doncs, una iniciativa que pretenia obrir camins i generar recerca i coneixement aplicat va quedar en suspens.

Continue reading

La força dels mestres

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
llegeixo a la Viquipèdia:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Efecte_Mateu

Efecte Mateu

L’efecte Mateu, que pren el seu nom de l’evangeli segons Mateu (Mt, 25:29), explica per què s’atribueix més prestigi a la col·laboració d’un científic reconegut que a un novell, encara que l’aportació sigui la mateixa. Relaciona la valoració subjectiva i objectiva d’un fenomen i ha estat estès a altres àmbits com l’educatiu, per parlar de la relació amb els alumnes de diferents rendiments: es tracta diferentment els que semblen poder donar pitjor resultat i, en aquest sentit, es relaciona fortament amb l’efecte Pigmalió, ja que tots dos estudien com afecten les expectatives prèvies al rendiment o percepció de l’altre.

i d’aquesta entrada, és clar, me n’he anat a l’efecte Pigmalió: Continue reading

Webs, blogs, imatges, vídeos i missatges

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
tinc per costum remenar MOLTS llocs web i blocs de centres d’escolaritat obligatòria. El vaig adquirir en adonar-me que pràcticament no hi ha imatges d’alumnes llegint; de cap edat. A partir d’aleshores s’ha tornat, de vegades ho penso, una obsessió. A les pàgines web i als blocs de les escoles hi ha, bàsicament, imatges i comentaris de festes, celebracions, sortides, certàmens, intercanvis i premis. Fa pensar, no?

No seré jo qui negui la necessitat de plantejar-se la qüestió del màrqueting escolar. És del tot pertinent pensar en “Quina imatge volem donar” del nostre centre a través dels recursos de la xarxa. A  casa nostra, parlar d’aquest concepte, el màrqueting, relacionant-lo amb centres educatius públics s’ha considerat, fins ara, un sacrilegi. És trist, molt trist. Un dels problemes més mal enfocats de les institucions educatives (d’escolaritat obligatòria) és el de la seva imatge pública. La confusió amb el màrqueting és molt comuna. Però encara ho és més l’abandonament de la imatge del centre. Qui se n’ocupa? Hi ha algú que la vetlli? La imatge pública forma part de les tasques dels equips directius?

imatges blogs

Històricament els centres de les escoles religioses dedicades a l’ensenyament han vetllat molt la qüestió de l’aspecte exterior dels seus edificis: escales, rebedors, sales de visita, jardins molt ben cuidats, camps d’esports i pavellons poliesportius. Volen transmetre seriositat i “distinció”. Ho aconsegueixen, mal ens pesi a molts.

La “Imatge projectada” serà un problema, perquè, a curt i a llarg termini, afectarà al volum de la matrícula. Els centres públics de Catalunya viuen als llimbs en aquesta qüestió: no els preocupa el més mínim, fins ara, és clar. Tothom viu enganyat: els alumnes no s’acabaran mai i sempre vindran. Molts docents són d’aquest opinió. Ara es  comencen a veure les orelles del llop perquè la matrícula de les escoles de primària entra en un cicle de davallada constant. Els diaris van plens de conflictes i tensions pel tancament d’aules de P3, no? Al País Basc, aquesta qüestió, la del màrqueting i la de la imatge projectada, fa temps que forma part de l’agenda dels centres públics. Les escoles “es barallen” per les matrícules. A les botigues hi pots trobar cartells publicitaris d’escoles que “venen” el seu producte per captar “clients” (matrícules). Deu fer més més de deu anys, la davallada va ser tant important que la Conselleria d’Educació del Govern Basc va haver  d’ “incorporar” els infants de DOS anys a les escoles. Ho van haver de fer sinó volien tenir un problema enorme: Què en feien de centenars de “propietaris definitius”?. A casa nostra també hi arribarem, si us plau per força, més aviat que no pas tard.

La imatge projectada influeix, també,  en l’autoimatge, l’autoestima i la salud dels professionals i, per tant, en la qualitat de la seva feina. La imatge no la projecta, només, l’edifici i el seu estat de conservació; es projecta a través de molts mitjans: dels escrits que fem arribar a les famílies, dels models de celebracions, del tipus de materials que fem comprar als alumnes, del mobiliari, dels espais exteriors, etc. Tot “parla” a favor, o en contra, nostra. Ho hauríem de tenir present.

Avui dia el mitjà més poderós de projecció externa el constitueixen els llocs web i els blocs; per tant, caldria tenir-ne molta cura. Si de veritat ens interessa la imatge que projectem a través d’aquests mitjans hi ha un seguit de qüestions que caldria vetllar, garantir:

  • Caldria que “es veiés” que són centres educatius de Catalunya, de titularitat pública o privada
  • Les dades identificatives haurien d’aparèixer a la primera pantalla: Adreça postal i electrònica, telèfon, adreça web, codi oficial del centre.
  • S’hauria de poder accedir amb facilitat als horaris dels alumnes, als de secretaria i als de visita amb els professorat
  • Els noms de les persones de l’equip directiu i dels càrrecs de coordinació haurien de ser fàcilment accessibles.
  • La pestanya de l’organigrama dels professionals, docents i no docents, hauria d’aparèixer, també, a la primera pantalla.
  • Mai haurien de presentar errades gramaticals: ortogràfiques o sintàctiques.
  • El lloc web, o el bloc institucional hauria de permetre accedir, des de la primera pantalla, a TOTS els blocs interns.
  • Els blocs de “cicles”, de “nivells” o de “biblioteques” haurien d’estar ben identificats: de quina escola o institut són ? De quin municipi?
  • Aquest blocs “interns” sempre haurien d’estar ben enllaçats amb el bloc principal, o el web de la institució.
  • Tots els articles haurien de contenir un títol que permetés relacionar-lo clarament amb el seu contingut i també indicar les categories què hi corresponen.
  • Caldria una llista, clara i coherent, de les categories utilitzades per classificar i emmagatzemar els articles (un núvol d’etiquetes ajudaria)
  • Les categories no haurien de ser, només, les cronològiques. Caldria filar més prim: activitats d’aula, visites, celebracions, intercanvis, etc. No pot ser que tot vaig “al mateix sac”.
  • Mai “haurien de parlar per boca dels alumnes”. Si el redactor és un mestre o un professor no s’hauria d’escriure en “nom dels alumnes”: No hauríem de fer veure que parlen ells: “Vam anar a… i ens ho vam passar molt bé perquè…” Quin dret tenim a fer-ho? Si l’article l’escriu un docent el que ha de fer és el que escau, fer de la relator i, per tant, escriure “Els alumnes de… VAN anar a… i per la cara que feien la majoria sembla que s’ho van passar força bé perquè…”
  • Millor encara si els blocs o el web disposa d’un cercador intern.
  • Tots les enllaços haurien d’estar, sempre operatius, i revisar-los regularment.

Teniu una persona que se n’ocupi al vostre centre? Caldria, creieu-me. A través d’aquests mitjans “cada dia esteu parlant” de com sou, de què us interessa, de què prioritzeu, de fins quin punt sou seriosos i exigents amb la vostra feina educativa. tot això porta feina, és clar. Jo no sé qui se n’ha d’ocupar però el que sé segur és que tots els centres educatius haurien de tenir la figura del “webmaster”: una persona que supervisés i garantís la qualitat de la vostra imatge projectada.

Avui no tinc temps d’entrar en una altra qüestió important: la de les imatges dels alumnes. Suposo que sabeu que tot plegat no està gaire clar i que hi comença a haver persones que voldrien que les coses es fessin d’una altra manera. Un altre dia us diré què en penso. Avui, per fer boca, us deixo un article que es va publicar al Diari “ara” el passat 11 de gener. Veureu que hi ha opinions per a tots els gustos.

Va, sigueu rigorós i preneu les mesures adients perquè la vostra institució projecti una imatge interessant, rigorosa i atractiva.

Gràcies per fer-ho possible.

Quan els mestres pugen els teus fills a YouTube

Creix la preocupació per la privacitat de les imatges dels menors que les escoles difonen a les xarxes
NEREIDA CARRILLO 11/01/2016 00:00


http://www.ara.cat/societat/mestres-Pugen-teus-fills-YouTube_0_1502249779.html

Molts centres escolars i pares i mares han enregistrat aquest Nadal els nens cantant nadales al festival de l’escola. Sovint aquests actes apareixen després a YouTube o a Vimeo. ¿Però hi estan d’acord tots els progenitors? ¿Els centres educatius exploten la imatge dels nens? ¿Les fotos a Facebook de l’excursió a la neu permeten veure com els infants s’ho passen bé o van contra la seva privacitat? ¿L’empremta digital que els professors i centres educatius deixen dels menors pot condicionar-los en un futur? El departament d’Ensenyament assegura que tota la difusió que els centres educatius fan a internet de la imatge dels alumnes té el consentiment de les famílies. Però experts en privacitat i associacions de pares reconeixen que creix la preocupació per aquests aspectes.

“Quan estàs fent un vídeo promocional per ensenyar que maca que és l’escola, estàs fent una explotació comercial de la imatge del menor”, assenyala Ricard Martínez, president de l’Associació Professional Espanyola de Privacitat (APEP). Martínez recalca el seu desacord amb aquest ús comercial i no educatiu de la imatge dels infants i afegeix que tampoc es poden fer servir les xarxes socials com a eina educativa si els nens són menors de 14 anys. El president de l’APEP també recomana que s’utilitzin eines digitals pròpies que evitin que les dades dels menors i la seva activitat en línia quedin en mans d’una empresa privada. Per a Martínez, moltes de les xarxes socials que s’utilitzen tenen unes “condicions del servei” i “obliguen el subjecte a renunciar a la seva privacitat”.

En la mateixa línia s’expressa Àlex Castillo, president de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (Fapac): “Hi ha d’haver un punt d’equilibri que impliqui tenir filtres”. “Com a famílies -afegeix- no podem negar-nos a tenir unes eines que ens faciliten molt la comunicació amb l’escola. Però una cosa és que s’aprofitin les xarxes per veure què fa el teu fill i, l’altra, que la mateixa escola utilitzi aquestes imatges com a reclam publicitari”.

Consentiment dels pares

Ensenyament assegura que els centres tenen autonomia per gestionar les seves xarxes socials i insisteix que sempre se sol·licita l’autorització dels pares per penjar-hi imatges dels alumnes. A l’inici de curs, s’acostuma a passar un document perquè el signin les famílies -el model del qual es pot trobar a internet- en què se’ls demana el vistiplau perquè la imatge dels seus fills aparegui a la web, el blog i les revistes del centre. Aquest document tipus, però, no inclou específicament les xarxes socials.

Per al departament, aquesta autorització és vàlida per a tots els canals i casos, però Martínez assegura que no n’hi ha prou i que el centre ha de comunicar cada vegada a quins canals es publicaran les imatges, si les podrà veure tothom o només els usuaris amb permís, per quin motiu s’han fet i altres detalls. El formador en competències digitals per a docents Jordi Jubany explica que cal evitar difondre primers plans dels menors, fer sempre un ús educatiu de les imatges i reflexionar sobre si hi pot haver polèmiques o problemes amb els continguts. “Quan hi hagi un petit conflicte, se li ha de buscar la part pedagògica i aprofitar la situació per fer xerrades”, afegeix.

“A mesura que anem detectant usos no adequats, anem polint aquests documents”, explica a l’ARA Jordi Vivancos, responsable de l’àrea de tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement d’Ensenyament. Alguns pares es neguen que els seus fills siguin fotografiats i la llei empara els que volen restringir la difusió de la imatge de les seves criatures. Els experts, però, apunten que això pot ocasionar disfuncions. “Quan una família diu que no vol que el seu fill aparegui a Facebook, de vegades és un missatge poc realista, i se t’acaba girant en contra. No pots treballar la part educativa, ho estàs fent des de la prohibició”, assegura Jubany. El president de la Fapac afegeix que això pot comportar la discriminació d’un nen; per exemple, pot ser que evitin donar-li el paper de protagonista de l’obra de teatre perquè la volen penjar a internet.

Què passa si els que difonen la imatge dels menors no són els responsables del centre educatiu sinó altres pares? Jubany explica que això s’acostuma a parlar a les reunions d’inici de curs perquè “tothom es posi d’acord”, però demana comprensió amb els malentesos, perquè progenitors i docents també s’equivoquen. “Com a pares i professors, estem educant sobre aspectes en què nosaltres no hem sigut educats”, coincideix Castillo. Tant el president de la Fapac com Jubany reconeixen que, a vegades, hi ha hagut queixes i preocupació pels drets d’imatge dels nens a les escoles, però que sempre s’han abordat i s’han resolt els conflictes.

L’Autoritat Catalana de Protecció de Dades assegura que està tramitant dues denúncies de pares per difusió d’imatges dels seus fills a Facebook sense el seu consentiment, i afegeix que n’estudia d’altres. Tot i que les xifres no són significatives, sí que reconeixen una preocupació creixent dels pares. Els experts demanen als centres que siguin curosos amb les imatges que difonen. Que pensin, per exemple, si el fet de penjar exercicis de pronunciació en anglès al YouTube pot perjudicar els adolescents a l’hora d’aconseguir una feina, d’aquí uns anys, si la persona que els hi vol donar troba la gravació i li causa mal efecte. “Les escoles estan conformant la identitat digital del menor, moltes vegades sense la seva participació”, recalca Ricard Martínez.

Més competències digitals per als docents

La majoria de mestres no es van instruir en xarxes socials a la universitat. “Els professors també estem aprenent com moure’ns en aquest món. Això és un repte, però també una gran oportunitat per treballar la competència comunicativa”, explica Jordi Jubany. Per intentar revertir aquesta mancança, Ensenyament treballa perquè les facultats d’educació formin també en competències digitals els futurs docents. Mentrestant, un recurs que els professors tenen a l’abast és l’Educat 2.0, un espai on poden compartir experiències relacionades amb la tecnologia i del qual ja formen part més de 10.000 professors. Martínez reivindica una formació sòlida en tecnologia per als futurs mestres, però també per a pares i alumnes: “L’educació en privacitat i en els usos de les tecnologies s’hauria d’introduir de manera transversal”.

Les coses pel seu nom, encara que no agradin

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

he deixat passar temps, expressament, uns dos mesos més o menys. Volia veure “QUÈ”. I ja ho he vist: res de res.

No sé a vós, però a mi, en aquest aspecte, l’actual grup majoritari al Parlament i la seva crossa ocasional m’han decebut d’allò més. Que si tenim un sistema educatiu d’allò més envejat i ben valorat a Europa, que si l’Educació és una prioritat del país, que si puja, que si baixa..

Res de res, de res. Mentides, només. Tot segueix somort, com sempre, com fa una colla d’anys. Com pot ser que encara hi hagi algú que dubti que l’única manera de treure un país del pou sigui invertir, de veritat, en educació, en ensenyament; sigui seleccionar els millors mestres i professors; sigui collar d’una vegada per totes les nostres Universitats perquè garanteixin, si més no, una formació inicial de MOLTA QUALITAT als aspirants a treballar en aquest Departament.

Fins quan haurem de donar per bo que, tot i donar només un títol d’escolaritat obligatòria, tinguem dos cossos docents diferenciats? És normal? Ho sento però no ho és gens ni mica. No es miren tant Finlàndia i Noruega? Doncs mirem-nos-les de veritat i veurem una única xarxa educativa, pública, un únic cos docent, amb una única formació inicial de molta qualitat, una selecció rigorosa dels millors i un seguiment i avaluació periòdics i sistemàtics. Si ens les volem, volen, mirar, veurem, veuran, això.

Aquí, què tenim de tot això? Res de res, de res.

En el meu cas, no sé en el vostre, és molt dolorós admetre-ho i reconèixer-ho. S’ha deixat el Departament d’Ensenyament, un cop  més, en un punt mort funcionant per inèrcia, de cara avall. Heu notat alguna cosa que hagi canviat substancialment en els darrers mesos o anys? A part de les retallades, és clar. El pitjor que pot fer un país és dir-se mentides a ell mateix, les conseqüències poden resultar devastadores. Tots, TOTS,  s’omplen la boca de les bondats de la immersió lingüística, no? Doncs bé, sabeu quantes persones dediquen tota la seva jornada laboral a fer de formadores d’immersió en tot el país? Ni més ni menys que DEU!!!

La Llei 12/2009, d’educació diu que tenim una única xarxa educativa. És un acudit de molt mal gust dir-ho, i encara més escriure-ho, si no es pensa fer res per aconseguir-ho. En el país hi conviuen, sense parlar-se, TRES xarxes educatives, com diu en Bernat Ferrer a l’article del Món digital, que us he seleccionat aquesta setmana. Ell ho diu molt millor que jo:

Tothom s’omple la boca de l’èxit del model educatiu català, presentant-ho com un “pack” global d’allò més unitari, quan en realitat al país hi coexisteixen tres xarxes educatives clarament diferenciades. D’una banda, la dels Borjas i Matthews, per dalt; al mig, la de les Laies i els Pols, i per baix, la dels Jonathans, Marouans i Yanires. Fa temps que la Fundació Jaume Bofill té estudiat que el sistema educatiu català destaca per la seva manca d’equitat, tot i que el mainstream polític faci com si aquesta realitat no existís.

Mireu, sabeu què? Ho deixo perquè m’estic posant de molt mal humor i no em convé gens. Vull treballar per als alumnes i per als mestres d’aquest país. De fet, només treballo per a ells perquè si hagués de treballar per a les persones que van al davant de tot plegat, servidor, ja faria dies que hauria penjat els hàbits.

Va, a veure què us sembla l’article?

Ho veieu igual que jo, o en faig un gra massa?

Si voleu, en podem parlar.

Gràcies, un cop més, pel vostre temps.

2

Eixamplar majories des de l’escola privada
“Potser sí que el pare que porta el seu fill a estudiar en un barracó, de cop i volta es farà independentista”


Article d’en Bernat Ferrer a “El Mon”, diari digital
20 de Gener 2016

Catalunya ja té nou Govern. Ha costat, però finalment ja està en dansa. I precisament perquè ha costat tant de tenir, amb unes negociacions d’allò més dures amb la “superesquerra hiperrevolucionària”, sobta vivament que tant la CUP com ERC hagin cedit alegrement al centre-dreta el control d’un departament clau en la “lluita de les idees” com és Ensenyament.

La totalitat de l’independentisme coincideix en què cal ampliar la base social favorable a l’Estat català. I això difícilment ocorrerà si les famílies amb pocs recursos continuen veient com l’escola dels seus fills continua igual de desatesa com ho està actualment. Les retallades, recordem-ho, no han afectat per igual l’escola privada o la pública. I és que vivim en un país en què una part de la ciutadania pràcticament només entra en contacte amb “el catalanisme” quan es relaciona amb l’administració, ja sigui quan va al metge, ja sigui quan porta el nen a l’escola. Per això sobta el perfil de la nova consellera del ram, provinent d’Unió. Realment s’ampliaran majories repetint les dinàmiques vigents?

Tothom s’omple la boca de l’èxit del model educatiu català, presentant-ho com un “pack” global d’allò més unitari, quan en realitat al país hi coexisteixen tres xarxes educatives clarament diferenciades. D’una banda, la dels Borjas i Matthews, per dalt; al mig, la de les Laies i els Pols, i per baix, la dels Jonathans, Marouans i Yanires. Fa temps que la Fundació Jaume Bofill té estudiat que el sistema educatiu català destaca per la seva manca d’equitat, tot i que el mainstream polític faci com si aquesta realitat no existís.

quadres

Potser sí, que des de la defensa a ultrança de l’escola privada es podran aconseguir majories més àmplies que les actuals. Potser sí, que en un moment “d’empoderament” ciutadà, s’ampliaran majories deixant l’educació en mans d’escoles que obliguen a pagar una quota notable a tal o qual fundació, establint una barrera socioeconòmica nítida entre uns i altres catalans. Potser sí, que els pares de rendes més baixes veuran que el procés és d’allò més inclusiu quan veuen que el seu fill no té cap possibilitat d’anar a una escola afavorida. Potser sí que el pare que porta el seu fill a estudiar en un barracó, de cop i volta es farà independentista.

El missatge oficial repeteix, constantment, que aquest procés servirà per millorar el benestar de les persones. En educació, la clau per a la configuració del futur país, de moment no sembla que sigui així. Constantment es repeteix el mantra que Catalunya ha de ser com Finlàndia, on el sistema públic escolaritza el 97% de la població. En paral·lel, afavorim sense rubor els maristes, els escolapis i l’Obra. I tot alhora no pot ser.

cup2

O potser és que a ERC i la CUP ja els està bé, aquesta triple xarxa educativa, en tant que molts dels seus quadres són usuaris de centres afavorits. Uns i altres, en un moment o altre, hauran d’explicar quin tipus de República pensen construir. Per ara, veient el destí de la cartera d’Ensenyament, no s’acaben d’apreciar matisos respecte la tan criticada CDC. L’oasi català, potser, era això.

 

Càsting

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
si hi ha un factor que ens diferencia més del sistema finlandès és el del professorat. Una nota de tall molt alta per entrar-hi. Uns mateixos estudis per als docents de les dues etapes obligatòries. Un sistema d’avaluació docent molt rigorós, i sistèmic. Un compromís molt fort amb el projecte de cada centre. Una selecció acurada en funció del projecte educatiu. Un nivell d’autoexigència i de formació permanent molt elevats. Podria seguir, però no cal…

Des fa molts anys que sóc conscient que la baula, potser, més important de la cadena educativa són els mestres que hi treballen. Tombant pel país he tingut la sort de conèixer centenars de centres educatius de les dues etapes obligatòries. Hi he vist de tot: docents il·lusionats per la seva feina i altament compromesos amb els seus alumnes, però també d’altres que ja fa temps que van “llençar la tovallola”, en tots els sentits, i només esperen que el calendari els digui que no cal que tornin. He conegut centres d’una complexitat extrema, des del punt de vista de les famílies i de l’alumnat; i també centres d’una placidesa gairebé cinematogràfica (És veritat, avui a la nit lliuren els “Òscar”!!). En tots els casos, com us deia, he comprovat com d’important és la feina dels docents, quan desenvolupen un projecte compartit. Ja pot ser complex l’entorn, ja, que quan els docents s’ho proposen “se’n surten”, i amb nota.

El problema, però, és que tot queda en l’àmbit personal, de la decisió particular. El nivell d’exigència, de professionalitat i de compromís amb els alumnes acostuma a ser una decisió “particular”. El sentit d’equip col·legial el tenim poc desenvolupat, i menys encara arrelat, a la majoria d’institucions educatives.

La realitat, però, és molt tossuda i ja fa molts anys que evidencia que els centres que se’n surten són els que tenen un projecte clar, precisat, ajustat als interessos de l’entorn, de les famílies i dels alumnes. Un projecte, a més, amb el què estan altament compromesos els docents que hi treballen. Ens calen centres “amb projecte”. Costa tant trobar-los! Tenim centres que, tot i tenir alumnes molt diferents, intenten fer el mateix i de la mateixa manera; el resultat ja us el podeu imaginar: no se’n surten.

L’autonomia dels centres hauria d’arribar d’una vegada. Cada cop que el Departament d’Ensenyament obre una “petita finestra” per avançar-hi, cada cop, surten els “nostres sindicats” i titllen la mesura de perillosa, sospitosa i, quasi, il·legal. I mira que el nostre Departament hi creu poc en això de l’autonomia dels centres educatius (Tenim un Decret 102/2010 d’autonomia de centres que té la majoria de contingut per desenvolupar).

Bé, doncs, en aquest panorama aquesta setmana vaig rebre una alenada d’aire net, fresc, esperançat i dolçament perfumat.  L’escola “Lluís Castells” del municipi de Ridaura ha decidit fer un “Càsting de mestres” per seleccionar, no us espanteu, només TRES MESTRES!! Ara bé, els seleccionats d’entre les 180 sol·licituds presentades, han d’estar disposats a assumir el compromís d’estar-s’hi un mínim de set anys, estar disposats a rebre formació durant quatre hores setmanals fora del seu horari laboral i a visitar diverses escoles del país i estrangeres durant dos cursos. Al darrere hi ha bons mestres de les Universitats de Vic i de Girona.

Sabeu? Jo, per si de cas, ja m’he ofert per a un possible “Càsting de formadors”. No ho dic en broma, eh? Ho vaig fer en el mateix moment de conèixer la notícia. Arribat el cas, si es fa, ja us diré com m’ha anat.

De moment, però, la il·lusió i les ganes són molt altes perquè, com us he dit, sé per experiència de molts anys que se’n sortiran, segur. Treballar en un centre on els mestres no estan obsedits pel seu horari i per “quadricular” els dels alumnes; treballar en un centre on els mestres estan disposats a fer, pràcticament, les 37,5 dels seu contracte dins de l’escola; treballar aquí ha de ser un luxe.

Des d’aquí la meva enhorabona avançada als 3 seleccionats.

A veure que us sembla tot plegat.

Tant de bo l’exemple s’estengués cada curs a 100 centres educatius, de les dues etapes obligatòries, tant de bo!

http://www.ara.cat/societat/del-que-han-projecte-ja_0_1527447269.html

Càsting de mestres per a una escola rural

Les universitats de Girona i Vic impulsen el procés per a un nou projecte pedagògic de 7 anys que comença a Riudaura
ELISABET ESCRICHE 22/02/2016 00:00

bloc enric pendent>836https://mestresinnovacio.wordpress.com/

Es busquen mestres per a una escola rural. Han d’assumir el compromís d’estar-s’hi un mínim de set anys, estar disposats a rebre formació durant quatre hores setmanals fora del seu horari laboral i a visitar diverses escoles del país i estrangeres durant dos cursos. Aquest és el càsting que han iniciat les universitats de Girona i Vic per desenvolupar un nou projecte pedagògic -que ja ha rebut el vistiplau del departament d’Ensenyament- i que de moment s’iniciarà a l’escola rural Lluís Castells de Riudaura (Garrotxa), que és de titularitat pública.

Fa dos anys que professors de les dues universitats treballen en el projecte que gira entorn de quatre eixos: fer una escola amb nens feliços, savis, sans i democràtics. El 90% del currículum serà “vivencial i experimental”. “No es prepararan els nens per al món que es trobaran sinó per al que és”, puntualitza Jordi Feu, que, conjuntament amb Margarida Falgàs, coordina el projecte. Per aconseguir-ho se substituiran les tradicionals hores de català, matemàtiques o ciències per projectes en què es treballen alhora diverses matèries; cada dues setmanes la jornada escolar es farà fora del centre; s’utilitzarà el cinema de forma regular i s’introduirà la passió per l’escriptura i la lectura. Alhora es treballarà l’expressió oral i un cop a l’any es farà un “viatge de descoberta”. “L’objectiu serà conèixer un entorn o poble durant uns dies”, detalla Feu.

Sobre el paper, el projecte recorda alguns que ja s’estan impulsant des d’altres escoles. El coordinador, però, matisa que la seva particularitat és el diàleg que s’ha aconseguit entre les diferents tradicions d’aprenentatge i de diversos punts del món amb els quatre principis bàsics. Del model finlandès, per exemple, s’incorpora el respecte pel ritme de l’infant a l’aula o l’arquitectura amable que tenen les escoles. De l’educació suïssa, la importància de donar un espai educatiu al pati i a l’hora del menjador: “Hi ha d’haver un ambient tranquil i que s’hi mengi bé”.

El professor 10

En el càsting se seleccionaran tres mestres que s’incorporaran al centre amb els altres tres que ja tenen plaça fixa. L’elecció de l’escola no s’ha fet a l’atzar. El primer contacte es va fer fa un any i mig i l’equip directiu es va mostrar “molt receptiu”. La mateixa resposta van tenir els pares: de les 40 famílies, 37 van aprovar aplicar el projecte. “És petita -té una seixantena d’alumnes-, fa poc que es va construir, té un bon entorn i un ensenyament cíclic: els alumnes de 1r i 2n estudien junts i els de 3r i 4t i els de 5è i 6è, també”, argumenta Feu.

Els set anys o la formació no són les úniques condicions que hauran de complir els mestres escollits. Altres requisits és que siguin funcionaris, relativament joves, que tinguin “fortes conviccions ètiques, democràtiques i socials”, que hagin interioritzat que el seu ofici és un treball “d’acompanyament més que de transmissió” i que prescindeixin dels llibres de text com a “recurs principal del procés d’ensenyament”. La primera fase del càsting -la presentació de candidatures- acabarà el 15 d’abril i abans del mes de setembre es constituirà el claustre. A partir del curs que ve ja s’aniran fent “esquitxos” del projecte a tot el centre i es desplegarà a tots els cursos fins a implantar-lo totalment el curs 2022-23.

Tot i el vistiplau d’Ensenyament, l’administració no té pressupost per ajudar a materialitzar el projecte. Per finançar-lo, doncs, els seus impulsors s’han presentat a diversos a premis i han sol·licitat ajudes a fundacions. “Obrim les portes també a donants, filantrops i fins i tot no descartem un Verkami”, reconeix Feu.

180 sol·licituds

Des que es va donar a conèixer el càsting de mestres a la web (mestresinnovacio.wordpress.com) i a les xarxes socials -Facebook i Twitter- ja han vist la crida més de 10.000 persones i ja s’han rebut 180 sol·licituds. La intenció de les dues universitats és estendre el projecte a altres escoles interessades a fer la seva particular renovació pedagògica.

En els últims anys són molts els centres que han liderat aquesta revolució educativa tot i la imposició de lleis com la Lomce, basades en continguts memorístics, revàlides, l’excés de protagonisme del professor i una estructura organitzada per assignatures, exàmens i llibres de text. Els Jesuïtes, per exemple, han creat una etapa intermèdia entre el cicle de primària i secundària per fer un camí més planer a l’estudiant. A l’institut Baix Camp es fa un seguiment personalitzat dels seus 1.600 alumnes d’ESO, batxillerat i cicles formatius, i a l’escola Sadako l’alumnat busca les respostes a les seves pròpies preguntes.

http://www.ara.cat/societat/del-que-han-projecte-ja_0_1527447269.html