Category Archives: articles

Sort en tenim!

A l’atenció del Director/ Directora

Benvolguda, benvolgut,

Diria que ja fa molt temps us vaig comentar que considerava que havíem d’estar agraïts a les persones, les entitats i les associacions, que SEMPRE estan a l’aguait. A l’aguait d’aquell incompliment municipal, d’aquella carretera que no s’acaba, d’aquella promesa del Departament d’Ensenyament que encara no s’ha fet efectiva, d’aquells desnonaments inhumans… Sempre estan disposats a sortir al carrer per denunciar situacions injustes o demandes més que raonables. Sabeu prou bé que la Fundació Jaume Bofill és una d’aquestes entitats. L’entitat es va fundar a Barcelona el 1969 per Josep Maria Vilaseca i Marcet i Teresa Roca i Formosa, en record del filòsof Jaume Bofill i Bofill. La missió de la Fundació Bofill és afavorir el coneixement crític de la nostra societat per contribuir a la seva transformació fins a assolir una societat més justa on les desigualtats hagin estat eradicades. La Fundació és totalment al marge d’institucions i partits polítics, confessions religioses i grups econòmics. Des juliol de 2010, n’es director en Ismael Palacín i Giner. Tenim sort de tenir-los al costat nostre. Ho dic sincerament: per a mi són una benedicció, no exagero. Si us interessa la seva història llegiu l’entrada de la Viquipèdia:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fundaci%C3%B3_Jaume_Bofill

fbofill

Hi ha qui diu que la Bofill és la “pedra a la sabata” del Departament d’Ensenyament. Potser sí, però cal que hi sigui. Gràcies als seus informes tenim dades més que fiables sobre temes cabdals del nostre sistema educatiu: cohesió social, inclusió, resultats acadèmics, abandonament escolar, formació dels docents, espais exteriors (els patis), aules d’acollida… i tantes i tantes temàtiques bàsiques. Heu pensat mai que de no haver-hi aquesta entitat aquesta informació no la coneixeríem? L’Administració mai farà públiques, per pròpia iniciativa, dades que no la facin sortir “maca a la fotografia”. Ei, compte, tots els governs del món ho fan, no vull dir que el nostre sigui particularment opac en aquestes qüestions: ho és tant com la majoria.

“Gràcies” a la Fundació Jaume Bofill, aquesta setmana, hem conegut una dada que m’ha entristit i m’ha indignat, a parts iguals: estem a la cua, de la cua, dels països pel que fa a inversió en educació. “Estem a nivells del Perú, Laos o Guatemala”. És el diagnòstic de la inversió educativa a Catalunya que recull la Fundació en el seu informe “Reptes de l’educació a Catalunya. Anuari 2015” fet amb dades del 2013. La inversió pública catalana en aquest camp és, de fet, la més baixa de tot Europa i representava només el 2,8% del PIB català d’aquell any, mentre que l’estudi mostra que el Perú inverteix l’equivalent al 2,76% del seu PIB i Laos i Guatemala, una dècima més. Amb aquestes ràtios, Catalunya es troba encara a la meitat de la inversió que la llei d’educació de Catalunya (LEC) ambicionava per al 2017, i que passava per arribar al 6% del PIB.

http://www.ara.cat/societat/leducacio-innovadora-autonomia-dels-professors_0_1662433861.html

eusorstadt

Bé, doncs, aquesta bona gent han publicat, també, una llista d’una dotzena de qüestions que hauríem d’atendre, tant sí com no (no pas “sí o sí”), si volem transformar cap a millor el nostre sistema educatiu. Jo les he llegit al Diari “ara”, potser vós ho heu fet en un altre mitjà. No sé el vostre parer però el meu és que a la majoria de “qüestions” el més calent és a l’aigüera. Així, de lluny, em sembla que ben bé la meitat els tenim molt verds, encara.

A veure què us sembla?

De fet, però, aquests dotze factors també es podrien emprar per fer una auditoria als centres, no trobeu? Si fos el cas, com sortiríeu a la foto? Espero que “guapets”.

Gràcies, un cop més, pel vostre temps.

Quina escola volem?
12 reptes estratègics per transformar l’educació a Catalunya

http://criatures.ara.cat/escola/reptes-estrategics-transformar-educacio-catalunya_0_1662433858.html

L’ “Anuari dels Reptes de l’Educació a Catalunya 2015”, que ha presentat avui la Fundació Jaume Bofill, analitza i desenvolupa propostes en dotze reptes clau on és fonamental actuar per millorar l’educació del nostre país. Dirigit i coordinat per Josep M. Vilalta i de la mà de 20 experts, els 12 reptes deriven en propostes que configuren ‘una agenda transformadora de l’educació a Catalunya’ per:

  • Fer un salt qualitatiu del sistema educatiu català.
  • Construir un sistema educatiu de més qualitat, més integrador i equitatiu
  • Donar resposta a les necessitats i demandes de la societat catalana als inicis del segle XXI
  1. Superar l’herència d’un sistema educatiu estandarditzat i homogeneïtzant per avançar cap a models d’aprenentatge personalitzat a les escoles. Aquests models d’aprenentatge inclouen necessitats, motivacions i capacitats de l’alumnat i els nous espais i oportunitats d’aprenentatge que van més enllà de l’escola.
  2. Establir un lideratge per part de l’administració pública que promogui activament polítiques d’innovació educativa ambicioses i que enforteixin el centre educatiu i les xarxes com a motor de la innovació, vinculin la carrera docent i la formació a la innovació i detectin, modelitzin i transfereixin models innovadors per respondre a les necessitats d’aprenentatge del segle XXI.
  3. Aprofundir en pràctiques que garanteixin superar el dèficit en l’aprenentatge de llengües estrangeres i l’adquisició de les competències necessàries per a un món globalitzat mitjançant models d’internacionalització i plurilingüisme als centres.
  4. Establir noves polítiques de professorat que actualitzin les funcions professionals, incideixin en la seva formació i despleguin una veritable carrera professional, per tal que el professorat esdevingui la clau de la transformació educativa.
  5. Garantir que l’alumnat d’origen immigrant disposi d’oportunitats educatives reals a totes les etapes educatives que redueixin el fracàs escolar i aboleixin la segregació escolar.
  6. Fer efectiu un model d’escola inclusiva on l’alumnat amb necessitats educatives especials sigui un alumne més en els centres ordinaris. Cal que tots els recursos existents dels centres d’educació especial es posin al servei dels centres ordinaris.
  7. Abordar l’abandonament escolar prematur des de polítiques que tinguin efecte en el mercat laboral i redueixin la creació de llocs de treball de poca qualificació.
  8. Duplicar la inversió educativa catalana, per igualar-la a la mitjana europea, però garantint que la focalitzem en programes d’igualtat d’oportunitats i innovació.
  9. Reduir les altes taxes d’abandonament i fracàs escolar amb la gran reforma pendent de l’educació secundària obligatòria. La reforma ha de donar més protagonisme a l’alumnat i ha d’adaptar-se a la realitat social i les necessitats dels joves adolescents.
  10. Definir l’abast i un model propi de l’educació superior a Catalunya per superar el seu infrafinançament, i apostar per un model de servei públic orientat al bé públic.
  11. Reduir les taxes d’abandonament i les desigualtats socioeconòmiques en l’accés i continuïtat dels estudis universitaris i desplegar polítiques de beques, d’orientació i seguiment que responguin a la diversitat de perfils, necessitats i situacions socioeconòmiques de l’alumnat.
  12. Impulsar polítiques públiques que apostin decididament per la col·laboració entre el teixit empresarial i les universitats i centres de recerca, per evitar desaprofitar el talent dels doctorats.

Potser caldria tornar-hi, no?

A l’atenció del Director, Directora

Benvolguda, benvolgut,

quan TV3 i Catalunya Ràdio van iniciar les emissions recordo que moltes persones es van sorprendre de com deien determinades paraules. Els presentadors de programes i els conductors dels noticiaris no parlaven exactament com ells, no deien “acera”, “busson”, “urbanu”, “veranejar” ni “Franciscu”, per esmentar-ne només quatre. Al començament sobtava i fins i tot algú ho considerava divertit, talment com un acudit bo. Per aquell temps, també, milers de mestres participàvem en els cursos de reciclatge; la immensa majoria ho fèiem de grat perquè ens sentíem partícips de quelcom important: la normalització de la llengua a l’escola. La llengua, i la correcció, formaven part de les converses de cada dia. Els mestres ens preníem la llengua com uns “deures personals” necessaris per construir un projecte col·lectiu: l’Escola Catalana. A poc a poc, a les escoles, cada cop se sentia parlar més en català. Foren temps intensos i, a voltes, difícils. Encara recordo la gent de CADECA, em sembla que es deien, que feien bandera de la llengua espanyola perquè consideraven que se l’estava arraconant!!.

Continue reading

Per què cal confiar-hi?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

mireu, voldria continuar comentant-vos com veig això de “l’Escola Nova XXI”. Pel que sembla el nombre d’escoles i instituts que s’han postulat, inscrit, per formar-ne part ha desbordat les previsions més optimistes. Això és bo. Sembla ser que prop d’un miler de centres educatius estan en llista d’espera, pendents de la publicació del nom dels 200 “escollits”.

Continue reading

Mestre, puc anar al lavabo?

patis

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

això de demanar permís per anar al lavabo és un clàssic, no? Què se li respon a un alumne del vostre centre? La resposta es deixa a criteri de cada mestre? Hi ha alguna mena d’acord en aquest sentit? En general, els mestres tenim una tendència a sospitar d’aquesta petició i, sovint, no ens agrada que ens la facin i acostumem a denegar el permís. Al darrere d’aquesta negativa hi acostuma a haver dos pressupòsits: 1r. Que els alumnes ho fan per perdre el temps i 2n. Que quan els alumnes surten del nostre “camp de visió” faran alguna malesa. Una llàstima pensar així, no us sembla? De fet, en aquest punt, l’escola no ha avançat gaire; diria que devien ser els mateixos arguments que justificaven la negativa dels meus mestres, ara fa més de CINQUANTA anys!!

Continue reading

Valoracions, diagnòstics i tractaments

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

la majoria de centres educatius del país tenen una CAD (Comissió d’Atenció a la Diversitat). Una de les primeres tasques que se’ls encomana en iniciar el curs és configurar “la llista” dels alumnes que s’haurà de “MIRAR” el psicopedagog de l’EAP. No sé quina és la vostra experiència però, pel que sembla, la llista s’allarga any rere any. Els nombre d’alumnes pels què es demana una valoració creix.

Continue reading

La força de les nostres idees la mesurarà el temps (III)

Diapositiva1

A l’atenció del Director, Directora

Benvolguda, benvolgut,
hi torno amb això de l’aliança de “l’Escola Nova XXI”, ho faig per tercera vegada. Serà, de moment, la darrera.

Avui us volia comentar tres elements més: l’avaluació, la relació d’aquesta aliança amb el Departament d’Ensenyament (DE) i el paper de les TIC.

Continue reading

La força de les nostres idees la mesurarà el temps (II)

A l’atenció del Director

Benvolguda, volgut,

em disculpareu perquè he trigat més del que volia a continuar donant-vos “opinions personals” en relació al projecte de “l’Escola Nova 21”. Mireu, no sé si a l’entrada anterior vaig ser prou explícit: m’interessa aquest projecte, conec gent seriosa que hi estan posats i, per tant, els desitjo el millor. L’escola del nostre país es mereix que la iniciativa tingui èxit. No sé si el vostre centre hi està interessat i, suposant que hi estigueu, tampoc sé si vau poder participar a la segona part de la trobada al Caixa fòrum. Des d’aquell dia s’han repetit diverses vegades els tallers adreçats a escoles i, pel que en sé, encara en queda algun altre per desenvolupar.

Continue reading

Instituts Escola

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
com sabeu, la Generalitat Republicana creà del primer Institut Escola. En fou l’impulsor el Dr. Josep Estalella i Graells. Començava l’any 1932 quan el President de la Generalitat, en Francesc Macià, l’inaugurava. Com no podia ser d’una altra manera, la Dictadura franquista es va ocupar de clausurar-lo tant bon punt van “Liberar” la ciutat i van procedir, també lògicament, a depurar el seu claustre de professors. Des d’aquell moment, doncs, una iniciativa que pretenia obrir camins i generar recerca i coneixement aplicat va quedar en suspens.

Continue reading

La força dels mestres

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
llegeixo a la Viquipèdia:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Efecte_Mateu

Efecte Mateu

L’efecte Mateu, que pren el seu nom de l’evangeli segons Mateu (Mt, 25:29), explica per què s’atribueix més prestigi a la col·laboració d’un científic reconegut que a un novell, encara que l’aportació sigui la mateixa. Relaciona la valoració subjectiva i objectiva d’un fenomen i ha estat estès a altres àmbits com l’educatiu, per parlar de la relació amb els alumnes de diferents rendiments: es tracta diferentment els que semblen poder donar pitjor resultat i, en aquest sentit, es relaciona fortament amb l’efecte Pigmalió, ja que tots dos estudien com afecten les expectatives prèvies al rendiment o percepció de l’altre.

i d’aquesta entrada, és clar, me n’he anat a l’efecte Pigmalió: Continue reading

Webs, blogs, imatges, vídeos i missatges

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
tinc per costum remenar MOLTS llocs web i blocs de centres d’escolaritat obligatòria. El vaig adquirir en adonar-me que pràcticament no hi ha imatges d’alumnes llegint; de cap edat. A partir d’aleshores s’ha tornat, de vegades ho penso, una obsessió. A les pàgines web i als blocs de les escoles hi ha, bàsicament, imatges i comentaris de festes, celebracions, sortides, certàmens, intercanvis i premis. Fa pensar, no?

No seré jo qui negui la necessitat de plantejar-se la qüestió del màrqueting escolar. És del tot pertinent pensar en “Quina imatge volem donar” del nostre centre a través dels recursos de la xarxa. A  casa nostra, parlar d’aquest concepte, el màrqueting, relacionant-lo amb centres educatius públics s’ha considerat, fins ara, un sacrilegi. És trist, molt trist. Un dels problemes més mal enfocats de les institucions educatives (d’escolaritat obligatòria) és el de la seva imatge pública. La confusió amb el màrqueting és molt comuna. Però encara ho és més l’abandonament de la imatge del centre. Qui se n’ocupa? Hi ha algú que la vetlli? La imatge pública forma part de les tasques dels equips directius?

imatges blogs

Històricament els centres de les escoles religioses dedicades a l’ensenyament han vetllat molt la qüestió de l’aspecte exterior dels seus edificis: escales, rebedors, sales de visita, jardins molt ben cuidats, camps d’esports i pavellons poliesportius. Volen transmetre seriositat i “distinció”. Ho aconsegueixen, mal ens pesi a molts.

La “Imatge projectada” serà un problema, perquè, a curt i a llarg termini, afectarà al volum de la matrícula. Els centres públics de Catalunya viuen als llimbs en aquesta qüestió: no els preocupa el més mínim, fins ara, és clar. Tothom viu enganyat: els alumnes no s’acabaran mai i sempre vindran. Molts docents són d’aquest opinió. Ara es  comencen a veure les orelles del llop perquè la matrícula de les escoles de primària entra en un cicle de davallada constant. Els diaris van plens de conflictes i tensions pel tancament d’aules de P3, no? Al País Basc, aquesta qüestió, la del màrqueting i la de la imatge projectada, fa temps que forma part de l’agenda dels centres públics. Les escoles “es barallen” per les matrícules. A les botigues hi pots trobar cartells publicitaris d’escoles que “venen” el seu producte per captar “clients” (matrícules). Deu fer més més de deu anys, la davallada va ser tant important que la Conselleria d’Educació del Govern Basc va haver  d’ “incorporar” els infants de DOS anys a les escoles. Ho van haver de fer sinó volien tenir un problema enorme: Què en feien de centenars de “propietaris definitius”?. A casa nostra també hi arribarem, si us plau per força, més aviat que no pas tard.

La imatge projectada influeix, també,  en l’autoimatge, l’autoestima i la salud dels professionals i, per tant, en la qualitat de la seva feina. La imatge no la projecta, només, l’edifici i el seu estat de conservació; es projecta a través de molts mitjans: dels escrits que fem arribar a les famílies, dels models de celebracions, del tipus de materials que fem comprar als alumnes, del mobiliari, dels espais exteriors, etc. Tot “parla” a favor, o en contra, nostra. Ho hauríem de tenir present.

Avui dia el mitjà més poderós de projecció externa el constitueixen els llocs web i els blocs; per tant, caldria tenir-ne molta cura. Si de veritat ens interessa la imatge que projectem a través d’aquests mitjans hi ha un seguit de qüestions que caldria vetllar, garantir:

  • Caldria que “es veiés” que són centres educatius de Catalunya, de titularitat pública o privada
  • Les dades identificatives haurien d’aparèixer a la primera pantalla: Adreça postal i electrònica, telèfon, adreça web, codi oficial del centre.
  • S’hauria de poder accedir amb facilitat als horaris dels alumnes, als de secretaria i als de visita amb els professorat
  • Els noms de les persones de l’equip directiu i dels càrrecs de coordinació haurien de ser fàcilment accessibles.
  • La pestanya de l’organigrama dels professionals, docents i no docents, hauria d’aparèixer, també, a la primera pantalla.
  • Mai haurien de presentar errades gramaticals: ortogràfiques o sintàctiques.
  • El lloc web, o el bloc institucional hauria de permetre accedir, des de la primera pantalla, a TOTS els blocs interns.
  • Els blocs de “cicles”, de “nivells” o de “biblioteques” haurien d’estar ben identificats: de quina escola o institut són ? De quin municipi?
  • Aquest blocs “interns” sempre haurien d’estar ben enllaçats amb el bloc principal, o el web de la institució.
  • Tots els articles haurien de contenir un títol que permetés relacionar-lo clarament amb el seu contingut i també indicar les categories què hi corresponen.
  • Caldria una llista, clara i coherent, de les categories utilitzades per classificar i emmagatzemar els articles (un núvol d’etiquetes ajudaria)
  • Les categories no haurien de ser, només, les cronològiques. Caldria filar més prim: activitats d’aula, visites, celebracions, intercanvis, etc. No pot ser que tot vaig “al mateix sac”.
  • Mai “haurien de parlar per boca dels alumnes”. Si el redactor és un mestre o un professor no s’hauria d’escriure en “nom dels alumnes”: No hauríem de fer veure que parlen ells: “Vam anar a… i ens ho vam passar molt bé perquè…” Quin dret tenim a fer-ho? Si l’article l’escriu un docent el que ha de fer és el que escau, fer de la relator i, per tant, escriure “Els alumnes de… VAN anar a… i per la cara que feien la majoria sembla que s’ho van passar força bé perquè…”
  • Millor encara si els blocs o el web disposa d’un cercador intern.
  • Tots les enllaços haurien d’estar, sempre operatius, i revisar-los regularment.

Teniu una persona que se n’ocupi al vostre centre? Caldria, creieu-me. A través d’aquests mitjans “cada dia esteu parlant” de com sou, de què us interessa, de què prioritzeu, de fins quin punt sou seriosos i exigents amb la vostra feina educativa. tot això porta feina, és clar. Jo no sé qui se n’ha d’ocupar però el que sé segur és que tots els centres educatius haurien de tenir la figura del “webmaster”: una persona que supervisés i garantís la qualitat de la vostra imatge projectada.

Avui no tinc temps d’entrar en una altra qüestió important: la de les imatges dels alumnes. Suposo que sabeu que tot plegat no està gaire clar i que hi comença a haver persones que voldrien que les coses es fessin d’una altra manera. Un altre dia us diré què en penso. Avui, per fer boca, us deixo un article que es va publicar al Diari “ara” el passat 11 de gener. Veureu que hi ha opinions per a tots els gustos.

Va, sigueu rigorós i preneu les mesures adients perquè la vostra institució projecti una imatge interessant, rigorosa i atractiva.

Gràcies per fer-ho possible.

Quan els mestres pugen els teus fills a YouTube

Creix la preocupació per la privacitat de les imatges dels menors que les escoles difonen a les xarxes
NEREIDA CARRILLO 11/01/2016 00:00


http://www.ara.cat/societat/mestres-Pugen-teus-fills-YouTube_0_1502249779.html

Molts centres escolars i pares i mares han enregistrat aquest Nadal els nens cantant nadales al festival de l’escola. Sovint aquests actes apareixen després a YouTube o a Vimeo. ¿Però hi estan d’acord tots els progenitors? ¿Els centres educatius exploten la imatge dels nens? ¿Les fotos a Facebook de l’excursió a la neu permeten veure com els infants s’ho passen bé o van contra la seva privacitat? ¿L’empremta digital que els professors i centres educatius deixen dels menors pot condicionar-los en un futur? El departament d’Ensenyament assegura que tota la difusió que els centres educatius fan a internet de la imatge dels alumnes té el consentiment de les famílies. Però experts en privacitat i associacions de pares reconeixen que creix la preocupació per aquests aspectes.

“Quan estàs fent un vídeo promocional per ensenyar que maca que és l’escola, estàs fent una explotació comercial de la imatge del menor”, assenyala Ricard Martínez, president de l’Associació Professional Espanyola de Privacitat (APEP). Martínez recalca el seu desacord amb aquest ús comercial i no educatiu de la imatge dels infants i afegeix que tampoc es poden fer servir les xarxes socials com a eina educativa si els nens són menors de 14 anys. El president de l’APEP també recomana que s’utilitzin eines digitals pròpies que evitin que les dades dels menors i la seva activitat en línia quedin en mans d’una empresa privada. Per a Martínez, moltes de les xarxes socials que s’utilitzen tenen unes “condicions del servei” i “obliguen el subjecte a renunciar a la seva privacitat”.

En la mateixa línia s’expressa Àlex Castillo, president de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (Fapac): “Hi ha d’haver un punt d’equilibri que impliqui tenir filtres”. “Com a famílies -afegeix- no podem negar-nos a tenir unes eines que ens faciliten molt la comunicació amb l’escola. Però una cosa és que s’aprofitin les xarxes per veure què fa el teu fill i, l’altra, que la mateixa escola utilitzi aquestes imatges com a reclam publicitari”.

Consentiment dels pares

Ensenyament assegura que els centres tenen autonomia per gestionar les seves xarxes socials i insisteix que sempre se sol·licita l’autorització dels pares per penjar-hi imatges dels alumnes. A l’inici de curs, s’acostuma a passar un document perquè el signin les famílies -el model del qual es pot trobar a internet- en què se’ls demana el vistiplau perquè la imatge dels seus fills aparegui a la web, el blog i les revistes del centre. Aquest document tipus, però, no inclou específicament les xarxes socials.

Per al departament, aquesta autorització és vàlida per a tots els canals i casos, però Martínez assegura que no n’hi ha prou i que el centre ha de comunicar cada vegada a quins canals es publicaran les imatges, si les podrà veure tothom o només els usuaris amb permís, per quin motiu s’han fet i altres detalls. El formador en competències digitals per a docents Jordi Jubany explica que cal evitar difondre primers plans dels menors, fer sempre un ús educatiu de les imatges i reflexionar sobre si hi pot haver polèmiques o problemes amb els continguts. “Quan hi hagi un petit conflicte, se li ha de buscar la part pedagògica i aprofitar la situació per fer xerrades”, afegeix.

“A mesura que anem detectant usos no adequats, anem polint aquests documents”, explica a l’ARA Jordi Vivancos, responsable de l’àrea de tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement d’Ensenyament. Alguns pares es neguen que els seus fills siguin fotografiats i la llei empara els que volen restringir la difusió de la imatge de les seves criatures. Els experts, però, apunten que això pot ocasionar disfuncions. “Quan una família diu que no vol que el seu fill aparegui a Facebook, de vegades és un missatge poc realista, i se t’acaba girant en contra. No pots treballar la part educativa, ho estàs fent des de la prohibició”, assegura Jubany. El president de la Fapac afegeix que això pot comportar la discriminació d’un nen; per exemple, pot ser que evitin donar-li el paper de protagonista de l’obra de teatre perquè la volen penjar a internet.

Què passa si els que difonen la imatge dels menors no són els responsables del centre educatiu sinó altres pares? Jubany explica que això s’acostuma a parlar a les reunions d’inici de curs perquè “tothom es posi d’acord”, però demana comprensió amb els malentesos, perquè progenitors i docents també s’equivoquen. “Com a pares i professors, estem educant sobre aspectes en què nosaltres no hem sigut educats”, coincideix Castillo. Tant el president de la Fapac com Jubany reconeixen que, a vegades, hi ha hagut queixes i preocupació pels drets d’imatge dels nens a les escoles, però que sempre s’han abordat i s’han resolt els conflictes.

L’Autoritat Catalana de Protecció de Dades assegura que està tramitant dues denúncies de pares per difusió d’imatges dels seus fills a Facebook sense el seu consentiment, i afegeix que n’estudia d’altres. Tot i que les xifres no són significatives, sí que reconeixen una preocupació creixent dels pares. Els experts demanen als centres que siguin curosos amb les imatges que difonen. Que pensin, per exemple, si el fet de penjar exercicis de pronunciació en anglès al YouTube pot perjudicar els adolescents a l’hora d’aconseguir una feina, d’aquí uns anys, si la persona que els hi vol donar troba la gravació i li causa mal efecte. “Les escoles estan conformant la identitat digital del menor, moltes vegades sense la seva participació”, recalca Ricard Martínez.

Més competències digitals per als docents

La majoria de mestres no es van instruir en xarxes socials a la universitat. “Els professors també estem aprenent com moure’ns en aquest món. Això és un repte, però també una gran oportunitat per treballar la competència comunicativa”, explica Jordi Jubany. Per intentar revertir aquesta mancança, Ensenyament treballa perquè les facultats d’educació formin també en competències digitals els futurs docents. Mentrestant, un recurs que els professors tenen a l’abast és l’Educat 2.0, un espai on poden compartir experiències relacionades amb la tecnologia i del qual ja formen part més de 10.000 professors. Martínez reivindica una formació sòlida en tecnologia per als futurs mestres, però també per a pares i alumnes: “L’educació en privacitat i en els usos de les tecnologies s’hauria d’introduir de manera transversal”.