Gracies Àngels!

A l’atenció del Director

Benvolguda, volgut,

no sé quin record teniu de la vostra formació inicial com a docent però avui us voldria parlar de la meva, veureu per què..

Reconec que vaig ser afortunat, molt afortunat. Vaig poder estudiar per mestre a l’Escola de Mestres “Sant Cugat” de la Universitat Autònoma de Barcelona i, uns anys més tard, formar part de la primera promoció de llicenciats en psicopedagogia de la Universitat Oberta de Catalunya, l’any 1995.

L’Escola de Mestres Sant Cugat fou creada l’any 1972 i s’ocupava de la formació inicial dels mestres generalistes d’educació Preescolar  i d’Ensenyament  General Bàsic, i dels mestres especialistes en Filologia, Ciències Socials, Matemàtiques i Ciències Experimentals. També oferia activitats de formació permanent per a mestres i educadors, recerques, publicacions i activitats de projecció a l’exterior. La llavor de l’Escola varen ser els Cursos de Tarda de l’AM Rosa Sensat, creats l’octubre del 1965, amb l’ambició de recuperar el que s’havia perdut. Es proposaven fer, en els nou mesos escolars, una formació equivalent a la dels tres cursos dels Estudis Normals de la Mancomunitat de Catalunya. El pla d’estudis es fonamentava en l’estreta relació entre teoria i pràctica i en la reflexió sobre la pràctica escolar feta a l’aula. L’objectiu d’aquesta anàlisi era fer aflorar les aportacions dels mateixos mestres com a professionals reflexius i crítics per tal d’ajustar la seva pràctica, completar-la, corregir-la o canviar-la per convicció i amb coneixement de causa. Els cursos de tarda es van tancar quan es va aconseguir una escola de mestres renovada ja ubicada en una universitat pública (Escola de Mestres Sant Cugat) i es concentrà la tasca formadora al voltant de cursos i de les escoles d’estiu.

Acabava la dècada dels setanta i començava la dels vuitanta, del segle passat, és clar. Mentre s’estaven construint els primers edificis de la UAB, l’Escola de Mestres s’ubicà en els jardins del Monestir benedictí de Sant Cugat del Vallès, a l’edifici on actualment hi ha la Casa de Cultura. En aquells moments el claustre de professorat era impressionant: Quim Franch, Rosa Gratacós, Lluïsa Jover, Anna Teberosky, David Barba, Lucy Nusbaum, Josep Manuel Yabar, Josep Maria Masjuan, Àngel Colomer, Assumpta Fargas, Josep M. Cormand, Teresa Malagarriga, Lluís Lòpez del Castillo, Carme Sala, Àngels Prat i tants d’altres. Escoltar-los era un luxe, eren els millors, les persones que es van carregar a l’esquena la responsabilitat de recuperar la gran tasca pedagògica que una dictadura ignorant i assassina havia estroncat.

Hi vaig aprendre “coses fonamentals” del que ha estat l’ofici de la meva vida:

  • Que havíem estat referents educatius.
  • Que anàvem arreu formar-nos i que venien d’arreu a veure’ns treballar
  • Que teníem un compromís col·lectiu, AMBICIÓS, amb l’escola i els infants
  • Que estàvem compromesos en la lluita contra l’analfabetisme, sobretot el femení.
  • Però que hi hagué una destrucció ABSOLUTA, una nit fosca de més de 40 anys.
  • Que l’escola, és catalana o no és.
  • Que la llengua només s’aprèn usant-la.
  • Que a l’escola i l’aprendre a llegir i a escriure van amb un rellotge diferent dels que portem al canell.
  • Que els alumnes te’ls has de mirar als ulls.
  • Que les famílies te les has de posar a la butxaca, i respectar molt.
  • Que hi ha poques coses més estimulants que aprendre.
  • Que el model del mestre és determinant.
  • Que llegir i escriure són molt més que eines, són un DRET que l’escolaritat obligatòria ha de garantir per a tothom.

Doncs bé, a través d’un article d’en Jaume Cela, m’assabento que l’Àngels Prat i Pla, la meva professora de didàctica de la llengua i la literatura s’havia mort el passat 30 d’agost, als 76 anys. Sabia que estava molt malalta, des feia temps. Patia una “alèxia”, una infecció per toxoplasmosi que li va venir mentre enllestia, conjuntament amb altres col·legues de la UAB, un llibre sobre competències científiques i lectura a secundària. Aquesta infecció li va provocar una “alèxia pura” que comportava una gran dificultat per recordar lletres i números i, per tant, per llegir. A partir d’aquest moment la seva preocupació va ser l’anàlisi de les seves dificultats en lectura i la dels infants en els inicis d’aquest aprenentatge.

http://www2.rosasensat.org/files/angels_prat_de_jaume_cela_i_julio_palou_al_diari_ara.pdf

Va relatar la seva experiència en dos articles memorables: una entrevista a “El Periódico” i un article a “Perpectiva Escolar”.

El que he après de lectura ara que no sé llegir

PRAT, A. “El que he après de la lectura ara que no sé llegir”. Perspectiva Escolar, núm. 359, nov. 2011. (p. 70)

Autor foto: Jordi Cotrina (El Periódico)

Durant 35 anys, Àngels Prat (Roda de Ter, 1942), actualment professora emèrita del Departament de Didàctica de la Llengua, la Literatura i les Ciències Socials de la UAB, va treballar ensenyant als futurs professors com ensenyar a llegir, fins que un dia ella no va poder llegir a causa d’alèxia pura que li impedeix llegir. A partir d’aquesta mancança, Prat reflexiona sobre la malaltia, la lectura i els lectors en aquest article publicat al número 359 de la revista PERSPECTIVA ESCOLAR.

Vaig començar a gestar l’article fa aproximadament un any i mig. Pot semblar que no és gaire temps com per haver de justificar-ho. El tema, aprenentatge de la lectura, tampoc no és aliè a la meva trajectòria professional com a professora del Departament de Didàctica de la Llengua, la Literatura i les Ciències Socials de la UAB. Què és, doncs, el que fa diferent aquest article de treballs anteriors? El fet és que un accident a la zona del llenguatge del cervell m’ha pres allò que fins fa poc temps m’havia semblat impossible de perdre: la capacitat de llegir. Des dels inicis de la malaltia, intento fer-me conscient d’aquest fet: no sé llegir. Repeteixo: llegeixo poc (si ho faig és lletra a lletra), lentament i amb tots els errors que us pugueu imaginar.

I aquí ja es pot entreveure les motivacions per a escriure sobre dificultats de lectura. Com a mestra, he conegut infants que per una raó o altra no llegien al nivell que seria d’esperar. Ara, arran de la malaltia, he conegut un altre col·lectiu d’adults que per accident han perdut les seves capacitats i difícilment les recuperaran. No cal dir que la lesió que pateixo em fa sentir molt pròxima a totes aquestes persones. Ara experimento, cada dia, cada moment, una sensació de desubicació respecte de la gran majoria de lletrats. Contínuament vivim situacions que ho refermen: no pots llegir rètols, ni indicacions de la ciutat, no pots triar per tu mateixa un menú, no pots, no pots… Ras i curt: tots plegats formem un grup que viu al marge de tot el que fa referència a la comunicació escrita.

En aquest punt, convé aclarir la naturalesa de la lesió. La causa és una infecció per toxoplasmosi allotjada al cervell; la conseqüència, una alèxia pura. Per a explicar-ho, he demanat ajuda a un especialista del centre de Logopèdia de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, Álvaro Pérez. Transcric textualment la informació que m’ha facilitat:

L’alèxia es defineix com la pèrdua total o parcial de la capacitat per a comprendre el llenguatge escrit a conseqüència d’una lesió cerebral en adults prèviament alfabetitzats.

La lesió pot afectar les àrees del cervell (sobretot de l’hemisferi cerebral esquerre) de l’escorça occipital (àrea de la visió) i de la circumvolució fusiforme adjacent o àrea visual per a la forma de les paraules, i de la zona temporoparietal (zona de l’accés al significat de la paraula) incloent-hi l’anomenada circumvolució angular, una part del cervell que connecta els estímuls visuals amb les representacions ortogràfiques emmagatzemades prèviament.

El dèficit alèxic pot ser lingüístic (alèxia afàsica) o visual/visuoperceptiu (alèxia sense agrafia o pura) i pot estar acompanyat d’altres alteracions de tipus agnòsic o relacionats amb el camp visual (hemianòpsia).

Intento entendre què és l’alèxia pura amb les meves paraules. S’hi destaca la idea de desconnexió, és la que se’m fa més entenedora. Desconnexió entre la zona de les imatges i la del llenguatge. Això és el que m’impedeix llegir. Perquè ens entenguem: miro les paraules o les lletres i no les reconec. Tots els grafismes em semblen coneguts, pròxims, però no els sé llegir. Per això, faig aproximacions, amb molts números per errar. L’alteració ocular (hemianòpsia) em redueix el camp visual, de manera que el cervell no veu la dreta. Aquesta reducció afecta tant la lectura com la vida.

El que és sorprenent és que escric bé, com sempre, vaja. L’escriptura segueix el pensament. No he de pensar com és tal o tal lletra, sinó que sorgeixen espontàniament. L’explicació científica és prou clara: La capacitat d’escriure no s’hauria perdut perquè l’escriptura és processada a les àrees motrius, i la lesió cerebral no hauria afectat aquesta altra connexió. Escric amb correcció a mà i amb ordinador. Crec que ho puc fer amb ordinador perquè des de molt jove vaig aprendre a escriure sense mirar el teclat (tinc la memòria al cap dels dits). Si hagués de buscar lletra a lletra ja fóra diferent.

Per sort, la ment continuava activa, de manera que de seguida se’m va ocórrer que, sense eludir ajudes externes, jo mateixa podia fer el paper de mestra i d’aprendre lentament. Podia ser productiu que jo mateixa fes d’investigadora i d’investigada. Anàvem plegades, no em perdia res relacionat amb el procés lector. Em semblava que també em podia ajudar a recuperar-me. La meva ingenuïtat, em feia pensar que un cop definides les dificultats, podria dissenyar un pla de recuperació. Després la realitat et fa adonar que tant de bo que fos tan fàcil! Malgrat la dificultats tenia confiança en aquest mètode i anava escrivint a la meva llibreta tot allò que em semblava rellevant. Per a entendre la naturalesa de les anotacions, en selecciono dues: 1) “Quan em pensava que encara sabia llegir”, en què utilitzava estratègies que partien dels meus coneixements, que no del text (recordeu la desconnexió entre grafismes i llenguatge). Les falses hipòtesis em conduïen a una lectura errònia. 2. “Empaitant lletres per tot arreu”, en què reflecteix el desconcert davant lletres que ja no reconeixia.

Retornem, però, al títol que encapçala l’article: ¿hi he après res de lectura des que sofreixo alèxia? Fins ara, encara no he recuperat la capacitat lectora, que és l’objectiu que m’he fixat des del primer moment. En aquest sentit, he fracassat. I podeu ben creure que hi he posat tot l’interès de què he estat capaç. Des que vaig ser conscient que no sabia llegir, m’he concentrat en el problema, he tingut pensament únic, fixat en la meva lectura: tot ho analitzo, tot ho escric, tot em sembla objecte de reflexió, escric tot el que em sembla rellevant. És obsessiu: hi penso quan camino, menjo, descanso… en qualsevol moment del dia o de la nit. He de reconèixer, però, que he fet molt camí, vull dir que he après, he repensant i revisat coneixements que em semblaven ben fonamentats. En aquest article, només em referiré a aquelles qüestions que m’han comportat dubtes, o que m’han capgirat coneixements que considerava ben assentats.

La primera sorpresa fou comprovar que no podia llegir, malgrat que escrivia sense dificultat. Res del que havia après en la meva dilatada formació lingüística i psicopedagògica m’explicava aquest comportament. Havia de recórrer a la neurologia per entendre’n la causa. Un camp d’estudi certament complex. Ara sé que escriptura i lectura segueixen circuits diferents en el cervell, de manera que et pot passar, com en el meu cas, que em falli la lectura, però mantingui intacta l’escriptura.

M’he fet conscient que els lectors experimentats no es poden imaginar la tristesa i la soledat dels no lectors. Miro la gent que llegeix a l’autobús; intento endevinar el títol del llibre i de l’autor, miro l’expressió de la cara per imaginar-me què deu sentir. A través dels vidres, veig botigues, rètols, carrers i places, tot convida a llegir. Aquesta melangia crec que deu abastar infants i adults, perquè tots vivim al marge dels lletrats. Els infants pateixen per tenir minvades unes capacitats que tenen companys de classe, i no saben explicar-se el perquè. En el meu cas, per la sensació de pèrdua, que es manifesta contínuament.

He après, i aprenc cada dia, la senzillesa i, a la vegada, complexitat de l’abecedari. Quina meravella! Fixo la mirada una i altra vegada en les lletres. Només 26 signes que proporcionen infinites possibilitats per produir allò que encara mai ningú no ha escrit. Quantes provatures al llarg de la història per arribar a aquesta simplicitat. Però això no treu que a mi i als lectors principiants ens facin anar de corcoll: lletres que s’assemblen tant que es confonen, lletres amb més d’un so, lletres diferents amb un mateix so… Me n’he meravellat com no ho havia fet mai. Sabeu què em passa? Doncs que m’equivoco amb les mateixes lletres que els infants, són aquelles que en la terminologia escolar se’n diu lletres que enganyen, que vol dir que ens porten a confusions en lectura o escriptura.

Tinc molts dubtes, molts més que quan llegia, n’hi ha un que se’m fa present insistentment: de llegir, se n’aprèn llegint? Majoritàriament la resposta seria afirmativa i tindrien raó. Però jo parlo de lectors amb dificultats, de quan llegir es converteix en un turment, de quan no en tens gens ni mica de ganes. M’imagino a mi mateixa llegint amb tantes dificultats com tinc i us puc assegurar que no m’és gens agradable. En aquestes situacions es tendeix a fugir de tot el que conté lletra. Com s’ha de fer, doncs, per exercitar-se en la lectura? Potser s’hauria de llegir sense llegir? ¿Sense la pressió de trobar significat? Descobrir el món també es pot fer mirant, parlant, jugant, experimentant o dibuixant. Per altra banda, aprendre a fixar la vista en punts o discriminar imatges també són activitats lectores. S’hauria de procurar de trobar camins alternatius, fent giragonses, si cal, per arribar a la fita.

Es fa difícil imaginar-se a un lector l’esforç que comporta llegir quan no se’n sap o se’n sap poc. Cada lletra, cada paraula requereix tota l’atenció. Per llegir es va esbrinant el so de cada lletra, vigilant de no confondre-la amb cap altra, per la forma, pel so o per la posició. Així, de mica en mica vas confegint paraules que han de tenir sentit, i si no en tenen, vol dir que has equivocat alguna lletra. Aquesta dificultat i lentitud d’execució fatiga, cansa. Llegir és això i, per tant, no és estrany que es defugi, que te n’escapis si pots.

Llegir no hauria de ser un treball solitari. Si es fa en companyia, sigui entre dos o més, desapareixen alguns dels frens del lector. Es pot compartir de moltes maneres i també es poden buscar contextos que ens ofereixin aquesta dosi de goig per la feina. Ara mateix, escric aquest article amb ànims perquè l’he compartit, i espero que ho faré amb moltes més persones. És l’estímul que em mou a continuar malgrat el cansament que ja em faria abandonar.

Això que diré ara no ho he descobert, però m’hi he reafirmat: quan es llegeix, tant si és una paraula com un text, sempre han de tenir sentit. Perquè ens entenguem, llegir “La nena mou la mona”, o frases similars no diuen res, fins i tot fan dubtar que siguin frases gramaticals. Es podria argumentar que són fàcils de llegir, però què en traiem, si no compleixen la funció de la llengua que és comunicar? El que no pot ser és que després de l’esforç lector no s’hi trobi res significatiu.

He hagut de rectificar la meva idea que només es fa bona lectura si s’és capaç de fer inferències, que vol dir que es posen en joc coneixements i text per donar-hi sentit. Per la meva situació, ara llegeixo lletrejant o per síl·labes, fent fixacions curtes perquè la vista no m’abasta tota la paraula. Ara sé que són bones les que són útils per a una situació. Llegeixo, doncs, a poc a poc i vaig comprovant si em suggereix algun sentit. I aquí enllaço amb l’estratègia de reparació, que consisteix a saber rectificar els errors de lectura, pràcticament en el moment que es produeixen.

Hi ha una paraula molt lligada als currículums escolars: motivació. En lectura, apareix en diferents contextos: falta motivació, no està motivat … Com que jo l’he utilitzada sovint, he volgut saber exactament què vol dir, a partir d’esmicolar-la per entendre’n tots els sentits. He vist que hi ha paraules o expressions del mateix camp semàntic: trobar raons per…, engrescar a partir d’una tasca, desvetllar les ganes de, tenir ganes de, voler aconseguir alguna cosa, incitar a, animar-se a, apassionar-se, trobar sentit a una tasca…, en trobaríem una bona pila. Totes ens suggereixen una combinació de disposició per a llegir i ajuda externa, que sàpiga proposar activitats estimulants i proposar tasques significatives per als infants.

Em sento especialment satisfeta de ser una persona adulta, perquè no tinc altra pressió que la que jo mateixa m’imposo. Tothom és comprensiu amb la meva situació, l’entenen i sé que puc trobar ajuda quan em cal. Tampoc no tinc mestres, que amb tota la bona voluntat, bombardegin amb missatges que no sempre entenen els infants, que volen reforçar l’esforç, l’atenció, el treball, el rigor, la reflexió, etc. Tampoc no tinc uns pares que em vulguin ajudar i em facin llegir en lloc de parlar amb ells, de col·laborar a fer el sopar, de mirar la tele o de jugar. Tinc molta sort.

No vull acabar sense parlar de l’ajuda de la informàtica. Només faré referència a programaris que utilitzo habitualment i, per tant, ja els tinc a mà per aplicar-los còmodament: a més dels de tractament de textos i de dibuix, em són del tot necessaris el lector de textos (vozMe o similars), correctors ortogràfics, diccionaris, comunicació (skype…). Això que escrit no seria possible sense el concurs de tots. Aquest és un camp en el que em caldria aprofundir perquè fins ara, només he fet alguns temptejos, suficients per a veure per un forat les immenses possibilitats de desenvolupar-se en aquelles capacitats que no s’ajusten als cànons del que, equivocadament, se’n diu normalitat.

Nota final

Em sembla que cal fer un aclariment del mètode de treball per a escriure aquest document. No cal dir que la gestació ha estat lenta i laboriosa. En la mesura que anava construint el text, ho escrivia amb ordinador (a vegades ho feia a mà, però era més per ordenar el pensament perquè la seva lectura posterior m’era impossible). Després ho feia llegir pel lector, tantes vegades com calia. Escoltava atentament cada lectura per anar modificant el que se’n diu la microestructura (organització de les frases, selecció de mots), com la macroestructura (referit a l’organització del document de manera que hi hagués una progressió que ordenés les idees i tingués sentit tot el conjunt). Per això anava alternant lectures de petits fragments i d’altres més amplis.

Qualsevol canvi que hi he fet ha estat costós perquè implicava la identificació del fragment en qüestió, que vol dir llegir. Així fent i desfent, posant-hi moltes més hores i força paciència s’ha anat construint aquest article. L’ordinador ha estat una eina imprescindible, però també comporta molts problemes perquè també has de llegir. Per aquesta raó, he perdut documents, n’he duplicat, n’he barrejat, m’hi ha passat de tot. Ara hi tinc instal·lat un programa de recuperació que m’ha donat molta més tranquil·litat. El corrector també ha estat imprescindible.

Per a saber de què parlo, us vull dir que per escriure aquesta part final, he escoltat el lector, i hi he fet les correccions corresponents, més de deu vegades.
Lluny de quedar-se quieta va continuar lluitant i participant, per exemple, en la SETMANA MUNDIAL DEL CERVELL (11-20 de març de 2013) organitzada conjuntament pel Centre de Regulació Genòmica, l’Institut de Cultura de Barcelona, l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer, l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona, on hi va impartir una comunicació: “Alèxia: de com una lectora esdevé no lectora”

http://www.bcn.cat/neurociencia/setmana-mundial-del-cervell_es.html

Va reflexionar i explicar amb més detall el seu cas a PRAT, ÀNGELS i Álvaro Pérez Muñoz: “Bases neuroanatòmiques i neurobiològiques de la comunicació humana. Llegir 9 paraules per minut”. Perspectiva Escolar . Nº 366, 2012:

I, encara, juntament amb la Neus Sanmartí, va fer arribar un missatge de suport al Pacte Educatiu Menorquí per a una educació del segle XXI (09.10.2013):

 

http://menorcaedu21.blogspot.com

“Menorquins, estem al vostre costat. Seguim amb il·lusió el vostre procés per un Pacte i per una educació del segle XXI que entusiasmi a aprendre. Per una educació de qualitat arrelada al territori, a la llengua i la cultura. Per una educació no sotmesa a les ocurrències polítiques, sinó a la reflexió i la recerca”.

Àngels Prat: «Escric, però no puc llegir el que he escrit»

https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20111023/angels-prat-escric-pero-no-puc-llegir-el-que-he-escrit-1193660

Núria Navarro
23/10/2011
Durant 35 anys, Àngels Prat (Roda de Ter, 1942) va treballar al departament de Llengua i Literatura de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB. Ensenyava als futurs professors com ensenyar a llegir, fins que un dia ella no va poder llegir.

– Treballava com a editora del llibre Competència científica i lectora a secundària i vaig tenir una sensació rara a la vista. Veia les lletres però no sabia què hi deia. Vaig anar a l’oftalmòleg i va proposar una operació de cataractes, que no va servir de res.

El problema persistia.
-Empitjorava. Una vegada, fins i tot vaig obrir l’ordinador i em va semblar que els textos d’un document eren religiosos, però jo no havia escrit res d’aquest estil. Al final, van descobrir de què es tractava.

De què es tractava?
-Jo havia patit dos trasplantaments de ronyó, amb 20 anys de diferència, i les meves defenses estaven molt baixes. El febrer del 2009 van detectar una toxoplasmosi cerebral. Una infecció al lòbul esquerre que em va produir alèxia.

Alèxia és la pèrdua de la capacitat per comprendre el llenguatge escrit.
-Sí. S’havia trencat la connexió entre els estímuls visuals i les representacions ortogràfiques emmagatzemades prèviament al cervell. No podia llegir.

Per a tota infecció hi ha antibiòtics…
-N’he pres, però no progresso. Ja fa dos anys que estic anant a recuperació al mateix servei de l’Hospital de la Vall d’Hebron al qual va anar Joaquim Jordà, el cineasta que no reconeixia les imatges (en el seu cas, arran d’un infart cerebral), i ho veig difícil.

Què sent algú que havia ensenyat a llegir quan no pot llegir?
-Molta tristesa. I això que tinc l’ajuda d’un lector a l’ordinador, el voz­Me, que em permet llegir el diari, els correus electrònics i els documents d’internet. A més, quan tens un problema greu sempre trobes una via d’escapament. En el meu cas, aquesta via és escriure en un quadern les reflexions sobre el que em passa.

Però ¿pot escriure?
-Sí. L’escriptura està localitzada a la part motriu del cervell, mentre que la lectura depèn de la connexió entre imatges i llenguatge. Jo escric i immediatament no entenc el que he escrit. Després, una amiga s’encarrega de passar-m’ho a l’ordinador.

En aquest quadern què explica?
-Entre altres coses, explico el que he après de la lectura ara que no sé llegir.

Què ha après?
-Després de treballar tant en la pedagogia de la lectura, he entès la sensació que tenen els nens a qui costa aprendre a llegir. Crec que se’ls pressiona molt. A vegades se’ls considera ganduls, i fins i tot se’ls castiga. Ara entenc bé què és aprendre una cosa i oblidar-la l’endemà. Canviaria algunes de les estratègies que fem servir.

Un exemple.
-Ara veig la utilitat d’una estratègia que, com a experta, no hauria recomanat: lletrejar i llegir síl·labes. També he comprès la seva ràbia.

Sent ràbia?
-Estic enfadada, però també em sento molt acompanyada. Per exemple, la gent de la biblioteca de Sant Just Desvern, on visc i on participava en un grup de lectura, ha vingut a casa a llegir-me.

La seva casa deu estar plena de llibres en què no pot trobar consol…
-Plena. Miro els prestatges i els trobo a faltar. Enyoro la relectura.

Han estat el seu paisatge, sempre.
-Vaig començar a prendre’m seriosament la literatura als 18 anys. Freqüentava les tertúlies a casa de Miquel Martí i Pol. Més tard vaig conèixer Jaume Cabré, amb qui vaig treballar una temporada, i Emili Teixidor, i també poetes com Miquel Desclot.

Ningú li dóna esperances que això s’acabi?
-Ningú. I ja amb prou feines tinc ganes de llegir. L’esforç que he de fer és enorme. Mires la forma de la lletra; creus que és una, llegeixes i veus que no té sentit, tornes a mirar… Vaig pel carrer i no entenc els rètols, els noms de les parades de metro, els títols de les pel·lícules… Em quedo parada, mirant, sense comprendre.

Com s’orienta?
-Preguntant. Vivim en un entorn de lectura. He perdut allò que més volia. Però ja que no puc llegir, miro formes i en les formes també hi trobo plaer.

…………………………………………………………………………

I encara més:
Articles publicats des l’any 2000 per l’Àngels Prat i Pla:

  • Àngels Prat Pla (2014): “L’amic Miquel Martí Pol”. Perspectiva escolar, ISSN 0210-2331, Nº 374, pàgs. 70-71
  • Mercè Abeyà Lafontana, Àngels Prat Pla (2013): “Converses a la biblioteca. Parlar per llegir, llegir per aprendre”. Perspectiva escolar, ISSN 0210-2331, Nº 368, pàgs. 35-41
  • Álvaro Pérez Muñoz, Àngels Prat Pla (2012): “Bases neuroanatòmiques i neurobiològiques de la comunicació humana: llegir 9 paraules per minut”. Perspectiva escolar, ISSN 0210-2331, Nº 366, pàg. 54
  • Conxita Márquez, Àngels Prat Pla (2012): “Aproximació a l’estudi dels minerals a Cicle Inicial i Mitjà”. Perspectiva escolar, ISSN 0210-2331, Nº 362, 2012, págs. 20-27
  • Conxita Márquez, Àngels Prat Pla (2010): “Favorecer la argumentación a partir de la lectura de textos”. Alambique: Didáctica de las ciencias experimentales, ISSN 1133-9837, Nº 63, (Exemplar dedicat a: Argumentar en ciències. Un element essencial per a ‘educació científica i ciutadana), págs. 39-49
  • Conxita Márquez, Àngels Prat Pla, Anna Marbà (2009):”Els textos de ciència tenen ideologia”. Ciències: revista del professorat de ciències de primària i secundària, ISSN-e 1699-6712, Nº. 12, 2009 (Ejemplar dedicado a: Març), págs. 15-17
  • Àngels Prat Pla, Conxita Márquez (2008): “Les recerques a Internet: més que saber llegir”. Articles: Revista de didàctica de la llengua i de la literatura, ISSN 1133-9845, Nº. 44, (Exemplar dedicat a: Xarxes per aprende llengua), pàgs. 20-29
  • Àngels Prat Pla, Conxita Márquez, Anna Marbà (2008):”Literacitat científica i lectura”. Temps d’educació, ISSN 0214-7351, Nº 34, 2008, págs. 67-82
  • Àngels Prat Pla (2007): “En trenta anys, tot canvia, fins i tot la lletra”Guix: Elements d’acció educativa, ISSN 0213-8581, Nº. 335, págs. 33-36
  • Àngels Prat Pla (2007): “Escribir a mano: presente y futuro”. Infancia: educar de 0 a 6 años, ISSN 1130-6084, Nº. 104, 2007, págs. 33-37
  • ÀngelsPrat Pla (2006): “Aprender ciencias sociales y lenguaje de manera integrada: Una experiencia en la formación inicial de maestros”. Enseñanza de las ciencias sociales: revista de investigación, ISSN 1579-2617, Nº. 5, 2006, págs. 135-145
  • Rosa Reina, Àngels Prat Pla (2005): “El Espacio Abierto. Un servicio dirigido a la pequeña infancia y a sus familias”. Aula de infantil, ISSN 1577-5615, Nº. 24, 2005, págs. 36-37
  • Àngels Prat Pla, Conxita Márquez (2005): “Leer en clase de ciencias”. Enseñanza de las ciencias: revista de investigación y experiencias didácticas, ISSN 0212-4521, ISSN-e 2174-6486, Vol. 23, Nº 3, págs. 431-440
  • Àngels Prat Pla (2005): “Llegir: sempre igual, sempre diferent”. Perspectiva escolar, ISSN 0210-2331, Nº 294, 2005, págs. 53-57
  • Àngels Prat Pla, Ana Novella Càmara (2004): “La participación infantil en la ciudad”. Aula de innovación educativa, ISSN 1131-995X, Nº 129, págs. 56-61
  • Àngels Prat Pla (2004): “Llegir i escriure: d’on venim?, cap on anem?” Guix: Elements d’acció educativa, ISSN 0213-8581, Nº. 301, 2004, págs. 13-19
  • Àngels Prat Pla (2003): “Informar-se i comunicar-se amb eines d’avui per millorar les lectures de sempre”. Guix: Elements d’acció educativa, ISSN 0213-8581, Nº. 291(Exemplar dedicat a: Lectures programades i hàbit lector), pàgs. 32-36
  • Àngels Prat Pla (2003): “Les activitats poètiques a l’escola segons un grup de noies i nois de primària”. Perspectiva escolar, ISSN 0210-2331, Nº 278, pàgs. 22-28
  • Àngels Prat Pla, Ana Novella Càmara (2002): “Consell d’Infants de Sant Feliu de Llobregat”. Perspectiva escolar, ISSN 0210-2331, Nº 267, 2002, pàgs. 40-42
  • Àngels Prat Pla (2002): “Escriure contes: dels elaborats manualment als multimèdia”. Perspectiva escolar, ISSN 0210-2331, Nº 264, págs. 2-10
  • Mercè Mateu, Roser Ripoll Coll, Àngels Prat Pla (2002): “Els alumnes opinen: escriure contes a mà o amb suport informàtic”. Perspectiva escolar, ISSN 0210-2331, Nº 264, págs. 11-19
  • Àngels Prat Pla (2001): “L’ordinador és com una mena de persona…”.Articles: Revista de didàctica de la llengua i de la literatura, ISSN 1133-9845, Nº. 24, 2001 (Ejemplar dedicado a: Jocs), pàgs. 107-120
  • Àngels Prat Pla (2000): Un professorat a prova del TIC”. Perspectiva escolar, ISSN 0210-2331, Nº 245(Exemplar dedicat a la Campanya mundial pe a l’educació), pàg. 35
  • Nuria Vila, Àngels Prat Pla (2000): “Las habilidades de lectura y escritura: un antes y un después”. Textos de didáctica de la lengua y la literatura, ISSN 1133-9829, Nº 24, 2000 (Ejemplar dedicado a: Nuevas tecnologías y enseñanza de las lenguas), págs. 47-58

 

Ho deixo aquí per no cansar-vos.
Gràcies pel vostre temps i el vostre compromís