Adoctrinament?

A l’atenció del Director,

Benvolguda, benvolgut,

ja ho veieu, no? Les bones intencions s’esfumen. El meu “bon propòsit” de millorar la regularitat en les entrades del bloc ha quedat en no res.
A casa meva deien “Aquest home és curt de jornal” per referir-se a algú que no enllestia mai la feina o bé que aquesta se li feia vella a les mans. Amb l’edat tinc la sensació que cada cop sóc més curt de jornal.

Ja fa molts dies que tenia rondant pel cap de fer una entrada relacionada amb això de “l’adoctrinament”.

Com sabeu, un parell de partits polítics n’estan fent bandera i acusen el nostre sistema educatiu “d’adoctrinador”. Ho trobo miserable, senzillament. Més encara quan al darrera no s’hi amaga altra cosa que “fer mal” i guanyar vots al preu que sigui. Adoctrinar, senyors, és el que em feien a mi a finals de la dècada dels cinquanta i la dels seixanta. Allò si que ho era! No us explicaré, ara, les moltes experiències en aquest sentit; era deplorable, cada dia.

Quan hom cerca el concepte en el DIEC en línia hi troba:

adoctrinar
1 v. tr. [LC] [PE] Instruir (algú) en alguna cosa.
2 v. tr. [LC] [PE] Fer entrar (algú) en certes doctrines, en certes opinions.
i quan se cerca “doctrina” hi apareix:

1 1 f. [LC] [PE] [RE] Allò que és objecte d’ensenyament.
1 2 f. [LC] [PE] [RE] Allò que és tingut com a ver per un mestre, per una escola o per una església.
1 3 f. [LC] [PE] [RE] Cos de principis religiosos. Doctrina cristiana.
1 4 f. [LC] [PE] [RE] Catequesi 2 . Els nens van a doctrina.
1 5 f. [LC] [PE] Cos de principis en alguna branca de coneixements. Una doctrina filosòfica, científica.
2 f. [DR] doctrina legal Jurisprudència del Tribunal Suprem.

Parlar de la història del país, comentar resultats electorals, debatre qüestions que són al carrer, conèixer autors i artistes catalans de referència, donar el parer en relació problemes reals i actuals, conèixer els “parlars”, com en deia en Joan Veny, de la llengua catalana… Això és adoctrinar? Vinga va, home! A veure qui la diu més grossa! Per adoctrinar algú cal que hi hagi un cos doctrinal, com molt bé diu el diccionari. Quin cos doctrinal tenen les escoles i els instituts del país? De veritat que algú, sense ser malvat, pot defensar-ne l’existència? Algú s’ha aturat a resseguir els continguts i els criteris d’avaluació dels dos Decrets d’ordenació dels ensenyaments de les etapes obligatòries? Qualificar-los d’adoctrinadors és ser mala persona. Parlar d’unes imatges que circulen per tot el món (01.10.2017) això és ser adoctrinador? Que potser tot allò ho hem de donar per normal en un estat de dret?

Mireu, no sé quina és la vostra opinió, és clar. En tot cas, la meva us la regalo: estem en un moment estrany, complicat i, alhora, fonamental. Ja tinc molts anys i us ben asseguro que el que està passant ara mateix, en relació a aquesta qüestió, no passava des de la mort del dictador, la tardor de 1975. Dic que és un moment estrany perquè conec més d’un docent que, tot sol, sense cap “orientació jeràrquica”, comença a reprimir-se i a autocensurar-se.

¿Com és possible que algú argumenti que el foment del debat, el contrast de parers i d’opinions, la recerca de dades i la compilació d’informació són activitats que adoctrinen? En els centres educatius de Catalunya tenim la immensa sort que, simplement, es fa tot això per facilitar que els alumnes es puguin formar un judici, una opinió personal, ancorats en evidències. Cal posar a l’abast dels alumnes la informació, tota, i a través d’activitats com les què he esmentat. Fer-ho els permetrà governar el procés de construcció dels criteris personals. La informació s’ha de poder transmetre amb llibertat.

Voldria creure que el que ens està passant serà passatger i que no s’instal·larà l’autocensura. La premsa i la informació ha de poder continuar entrant a les escoles i els instituts. Que els mitjans tenen ideologia? Oh, i tant. Precisament, l’escola el que ha de garantir és que els alumnes progressin en la seva capacitat d’identificació i de crítica. No hem de fer altra cosa, d’altra banda, que complir la Llei 12/2009, que a l’article 52. i diu: Capacitar els alumnes per a l’anàlisi crítica dels mitjans de comunicació i de l’ús de les noves tecnologies. I la Llei d’educació ho diu perquè, precisament cal assegurar que els alumnes aprenguin, com diu el professor Daniel Cassany, a “llegir darrere les línies”, vet-ho aquí. (Daniel Cassany (2006). Rere les línies. Sobre la lectura contemporània. Barcelona: Empúries).

Els que ens acusen “d’adoctrinadors”, potser, no coneixen, personalment, ni un mestre, ni un professor. Si en coneguessin, potser, no dirien aquestes coses. Ja fa dies, una bona professora d’institut m’escrivia això, demostra una qualitat humana i professional que hauria de fer caure la cara de vergonya aquests que ens acusen. Valoreu vós mateix:

Ja fa molt temps que faig classe a adolescents, una feina que m’apassiona i que m’obliga a enfrontar-me contínuament a reptes complicats fruit d’una societat que canvia molt de pressa. He intentat que la construcció del saber anés paralel·la a l’ajuda en seu creixement personal en un món que, igual que els adults, no sempre entenen.

En el dia a dia sorgeix la necessitat de treballar valors com l’esforç, la solidaritat, el respecte, la igualtat, la tolerància…, la necessitat d’ajudar-los a confiar en les seves capacitats, a tolerar la frustració, a no desanimar-se davant del fracàs, a combatre la injustícia, a valorar la llibertat, a apreciar la bellesa, a fomentar la creativitat, a creure que un món millor és possible (G.A.F)

No tinc cap dubte que des del món educatiu treballem per formar ciutadans capaços d’aprofundir en els problemes socials, culturals, religiosos, identitaris… sense violència, amb el respecte i la llibertat, que permeten el diàleg constructiu. Per això subscric aquesta idea del Sr. Ramon Font: ” a aquells que m’acusen d’adoctrinar i fomentar l’odi des de les aules els diria que, si d’alguna manera, encara que sigui insignificant, he contribuït al fet que els meus alumnes desenvolupin un sentit crític que els permeti identificar i rebutjar l’odi i la mentida que esgrimeixen alguns polítics miserables, incapaços de defensar les seves idees des d’una discrepància intel·ligent i raonada, estaré orgullós d’haver fet bé la meva feina”.

Us he seleccionat tres articles que aborden aquesta qüestió, un ho fa amb més vehemència, un altre des de l’anàlisi contextual i un altre, encara, des de la professionalitat estricta, les ganes de construir. Avui mateix n’he afegit un darrer que m’ha fet pensar d’allò més, a veure a vós.

Com sempre, i una vegada, més gràcies pel vostre temps i pel compromís amb l’escola del nostre estimadíssim patit país.

Educar no és adoctrinar

Francesc Ginabreda (Periodista i corrector)

8.01.2018

Una de les polèmiques més esteses aquests darrers mesos a Catalunya és l’adoctrimanent escolar, que sovint rebrota als mitjans de comunicació i que Arrimadas, Albiol i companyia proclamen sempre que poden per esgarrapar-se votants qüestionant això tan desguitarrat del nacionalisme: precisament això que, per una altra bandera, ells representen amb tanta intransigència. D’adoctrinament escolar, d’educació i actualitat sociopolítica i del paper dels mestres a l’hora de tractar qüestions compromeses n’hem parlat amb la pedagoga Eva Bach, que ha liderat un projecte educatiu d’acompanyament per als adolescents després dels atemptats del 17-A i que ha publicat el llibre Educar per estimar la vida (Plataforma Editorial).

http://bibliolinyola.blogspot.com.es/2017/10/xerrada-educar-amb-sentit-i.html

Segur que, com diu el filòsof José Antonio Marina, totes les escoles adoctrinen (catalanes, espanyoles, vaticanes, timoreses, swazilandeses), però a Catalunya anem una mica més enllà. Fins als tribunals. El dret de les famílies a denunciar l’actitud dels docents si ho consideren oportú no admet discussió, simplement perquè és un dret legítim, però no deixa de ser sospitós, capritxos de la suspicàcia barata, que els denunciants siguin famílies de guàrdies civils. De moment, tenim vuit professors de La Seu d’Urgell i tretze més de Sant Andreu de la Barca acusats d’incitació a l’odi pels fets de 1-O.

Que l’educació és un pilar de la nostra societat se suposa que ho sap tothom i se sap que no tothom ho suposa, però en les nostres coordenades sociopolítiques actuals el seu valor encara es torna més preuat i delicat, tant com decisiva l’actuació dels docents. Com abordem qüestions com aquesta, amb els adolescents? Què hem de dir i què no hem de dir, quan ens ocupem de temes tan complexos? No tan sols del referèndum de l’1-O i el procés català, sinó també dels atemptats del 17-A i el terrorisme, que han quedat engolits per una actualitat desbocada. Sobre tot això té moltes coses a dir-hi Eva Bach, mestra, formadora i escriptora, especialitzada en assessorament pedagògic.

“Si els volem educar, primer comuniquem-nos amb ells”, diu Bach. “Per conèixer-los bé, els hem d’escoltar i donar-los espais perquè es puguin manifestar, expressar i compartir el que vulguin”. I anant amb cautela: “Hem de vigilar de no dir una paraula més de les que volem dir”. Tant pel que fa als atemptats com al procés, l’essencialitat de les coses és la nostra millor reserva per ajudar-los. El que hem de fer els adults, pares i mestres és “facilitar-los aquests espais, aquests contextos en què puguin explicar com se senten”.

I això és el que van fer Bach i Montse Jiménez amb una vintena d’adolescents de Ripoll d’entre 14 i 21 anys (catalans i marroquins) després dels atemptats a través del projecte “Del bressol al cor. 17 x capgirar el 17“: escoltar-los i deixar que s’expressessin. “Els vam fer tres preguntes molt senzilles: en parlaven, del que havia passat?; hi havia alguna cosa en especial que els preocupés?; què els ajudava davant d’això?”. Entre les coses que els preocupaven, en sobresortia una de molt feixuga i més humana: com es podrien fiar d’algú a partir d’ara? Alguns dels autors dels atemptats eren amics seus. La feina de les pedagogues va ser parlar de la vulnerabilitat de les persones per explicar que els seus amics no s’havien fet terroristes per voluntat pròpia, que els hi havien menjat el cap i que, per “no deixar-se endur pel costat fosc, hem de cuidar la interioritat, perquè qui està bé per dins no mata ningú”. Aquesta és la idea vehicular d’Educar per estimar la vida.

Bach dona molta importància a les conseqüències que té “no compartir i no expressar el que et passa per dins”, un detonant per “explotar de mala manera”. Quan algú no té un “referent sòlid al seu voltant, principalment a la família, l’ha d’anar a buscar a fora”. I si està buit per dintre “és molt fàcil que arribi una persona que l’ompli d’odi, de violència”. Per aquesta raó, amb un referent positiu com a pilar, hem de reconèixer i manifestar les emocions, siguin la impotència, la tristesa o la por. “Per recuperar la normalitat de la vida ciutadana, puc entendre que es popularitzés el no tinc por, però des del punt de vista emocional això no és bo, perquè estàs negant una emoció, en aquest cas, la bàsica”.

Una de les coses que més la va sorprendre va ser veure que els adolescents “no odiaven els autors dels atemptats”. Estaven “desorientats, desconcertats, molt tristos… però els compadien”. Lloable reacció a desgrat de l’horror. Només hi ha un problema, i és quan el tema deixa de ser portada, quan ja no se’n parla, quan queda arraconat. “I ho hem de reprendre per aprendre’n”, al·literació inclosa, perquè no derivi en missatges de desesperació o islamofòbics. La inclusió verdadera, diu Bach, té lloc “quan una persona se sent bé i igual que els altres allà on és, allà on ha anat”. En altres paraules, “quan un sent que és tan digne de ser estimat, escoltat i reconegut com qualsevol altre”.

Per què deixem de parlar-ne? Sobretot perquè, quan encara no havien passat dues setmanes des dels atemptats, arriba la Llei de Transitorietat. I l’operació Anubis. I l’1-O. I tot el que ha passat fins avui, amb la incertesa de continuar amb un president reinvestit a l’exili. Pedagògicament, és un tema especialment delicat, perquè hi ha moltes sensibilitats susceptibles de ser ferides i punts de vista familiars que, involuntàriament o deliberada, condicionen els adolescents i activen els seus prejudicis sense haver pogut formar-se una opinió clara de tot plegat.

Apel·lant a la mateixa capacitat de síntesi comprensiva, Bach proposa tres passos de sentit comú que irònicament molts adults bandegen: parlar-ne, cohesionar i tranquil·litzar. Però la pregunta és inevitable: el docent hauria de manifestar la seva opinió? Vet aquí el dilema. “Ha de tenir la llibertat absoluta per fer el que consideri, però qui vulgui parlar-ne haurà de fer-ho amb molta cura”, diu Bach, que tanmateix considera que “en un context de classe un docent no hauria de posicionar-se, i menys en determinades edats (ESO)”. El perill de manifestar la seva opinió és fer-ho des d’una posició d’autoritat “que li dona un aval”, i segons la pedagoga “hem de distingir quan parla ex cathedra de quan ho fa com a ciutadà”. Però això no és tan fàcil, perquè sigui com sigui “ha de poder donar respostes” i, des del vessant educatiu, “és millor que no giri la cara a la realitat”. I que fomenti el diàleg, perquè “a dialogar només n’aprenem dialogant”. Cal reconèixer que així és molt difícil no deixar entreveure el propi punt de vista.

En consonància amb les teories educatives modernes, aixoplugades sota l’aprendre a aprendre i el treball per projectes, Bach creu que el docent ha de ser un guia, un àrbitre, un moderador, “algú que quan hi ha una inquietud a l’aula permet que aflori, que tothom sigui legitimat en les seves opinions i que les pugui expressar amb respecte i sense violència”. Aquesta és la tasca del docent i exigeix la responsabilitat de “posar-se per sobre de les pròpies opinions”. Tot un repte moral i professional (i l’etiqueta de l’adoctrinament sotjant pel forat del pany), però hem de tenir present que els infants i els joves tenen el dret reconegut a la Convenció de Ginebra a participar en la vida política, social i cultural, i només per això ja tenim un motiu de pes per justificar que es parli del tema.

Bach rebla una mica més el clau i afirma que, si no en parlem, “no vol dir que els infants no se n’assabentin”. Al contrari: “ells capten les coses, tenen una mena de wifi emocional, i si no tenen un adult que els orienti es faran la seva pel·lícula, que pot ser molt pitjor”. Hem d’explicar-los el que passa i podem dir-los el que pensem deixant clar que n’hi ha d’altres que pensen el contrari. Sense extremismes. Això, precisament, “és no adoctrinar” i facilita eines per gestionar les emocions. L’aprendre a aprendre. Bach insisteix que el problema són les violències: la física, la verbal, l’emocional… i també la judicial. La violència “és la resposta del que no té cap altra resposta” i trobar rèpliques a aquest escenari és cosa de tots, mestres, pares i adolescents. El problema no són les banderes, sinó les persones que les porten i no accepten les que pensen diferent.

A més, el presumpte adoctrinament de l’escola catalana no funciona. És un frau. Mireu els Estopa. No és que no siguin independentistes, és que amb prou feines els escoltem parlant català. Per no esmentar el cas de Leo Messi. O el d’Albert Rivera. Tots adoctrinats en aquest pervers sistema educatiu. Però resulta que l’escola catalana, i per extensió la societat, sí que funciona en una cosa: en la tolerància i la integració, deixant que tothom pugui expressar-se com vulgui i amb la llengua que vulgui.

Prendre partit a l’aula

MARINA LLANSANA

7 gener 2018

Marina Llansana i Rosich (Igualada, 28 de juny de 1976) és filòloga, periodista i política catalana d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Ha format part de diferents entitats culturals de l’Anoia, com l’Associació Anoienca d’Ajut a l’Universitari (AAAU), la coral juvenil Xalest, el Col·lectiu Propatgesses i el Consell Municipal de Joves d’Igualada. Membre de la colla castellera Moixiganguers d’Igualada des de la seva fundació. Ha estat responsable de la coral infantil Els Verdums i de l’escola Àuria. Patrona de la Fundació Reeixida de suport a la llengua catalana.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Marina_Llansana_i_Rosich

Volem mestres que puguin exercir la llibertat de càtedra sense haver-se de justificar als tribunals

L’endemà del dia que va caure el mur de Berlín, l’any 89, a la meva classe de vuitè d’EGB vam deixar el llibre de ciències socials al calaix i el mestre va fer que en parléssim a classe, com sempre que passava quan es produïen grans notícies –i els fills de la transició en vam viure unes quantes–. No hauria tingut sentit que ens fessin estudiar la història dels llibres mentre passaven coses que canviaven el món no gaire lluny de casa. Debatre a classe el que passava al nostre voltant donava ple sentit a l’escola: ens ajudava a interpretar la realitat i a la vegada ens permetia sentir opinions diferents de les que sentíem a casa.

Hi he pensat arran dels diferents episodis de professors investigats per haver parlat a classe dels fets de l’1 d’octubre en un dels episodis més tristos de la repressió de l’Estat, tant o més dolorosos que els cops de porra. El dia que tots els diaris europeus parlaven del que passava a Catalunya, se suposa que els mestres catalans no en podien parlar a l’aula amb els seus alumnes. Alguns dels quals, recordem-ho, s’havien trobat portes esbotzades i vidres trencats a causa de la violència policial del dia anterior.

Els darrers professors que han declarat aquesta setmana, de l’IES El Palau de Sant Andreu de la Barca, han al·legat que van ordenar el debat a classe sense “prendre partit”. El concepte de “no prendre partit a l’aula” utilitzat com a defensa és demolidor, la prova de l’assetjament contra els mestres. Justament el que esperem d’un bon projecte educatiu és que compti amb mestres que prenguin partit, i no amb mestres que siguin recitadors del llibre de text sense opinió pròpia. Si volem una escola que tingui valors ens calen mestres que expressin els valors i els posin al servei de l’educació dels nostres fills. De la mateixa manera que no acceptaríem que un professor digués que tracta la qüestió de la violència masclista “sense prendre partit”, no ho podem acceptar tampoc per a altres casos de violència o de repressió de drets civils i democràtics com els que viu Catalunya.

Volem mestres que prenguin partit i que puguin exercir la llibertat de càtedra sense haver de respondre davant dels tribunals per fer la seva feina.

“Adoctrinar és transmetre a l’alumnat el que et dicta el poder”

En un moment d’atacs constants al model educatiu català, entrevistem Ramon Font, portaveu del sindicat majoritari en l’àmbit de l’ensenyament, USTEC-STEs, que recentment ha estat denunciat per l’Associació Hablemos Español

JORDI SANS

27/11/2017

El model educatiu s’han convertit en els últims mesos en un dels focus d’atacs per part de l’Estat espanyol. Les mestres i la resta de docents han vist com se les acusava d’adoctrinar als alumnes pel fet d’obrir determinats debats durant l’horari lectiu. Fins i tot s’ha qüestionat el model d’èxit de la immersió lingüística. I tot, en el marc de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola per part del govern de Mariano Rajoy. Analitzem la situació actual amb Ramon Font, portaveu d’USTEC-STEs, sindicat majoritari en l’àmbit de l’ensenyament. Recentment, Font ha estat denunciat per l’associació Hablemos Español per dir que el professorat “no donarà classes en castellà” i “no es renunciarà a parlar de política als centres educatius”. L’acusen d’incitació a la sedició i delicte d’odi.

La pedagoga Rosa Sensat deia: “No ens preocupem ni per les lliçons ni pels llibres. La primera cosa és aprendre a viure”. Veient context actual, l’escola catalana està amb condicions de complir aquesta màxima?
És un objectiu. Per a nosaltres el més important a la vida són les relacions personals. Si aquestes relacions no es cuiden serem uns desgraciats, per això abans que formar a través de la instrucció, el que intentem és que els infants siguin feliços.

La voluntat de treballar els vincles emocionals i el sentit crític a les aules ha estat el detonant perquè s’acusi les mestres i educadores d’adoctrinar?
Hem percebut gent que comença a reprimir-se i a autocensurar-se. I en alguns casos han arribat instruccions no escrites des de les direccions dels centres marcant certes línies de treball”
Ara és un moment important perquè el que està succeint actualment no s’havia donat des de la dictadura. Certament, hem percebut gent que comença a reprimir-se i a autocensurar-se i estem treballant perquè això no sigui així, i cadascú continuï fent la seva feina com l’estava fent. En alguns casos han arribat instruccions no escrites des de les direccions dels centres marcant certes línies de treball i per això hem demanat, amb el Departament, que se sigui molt clar amb la llibertat de càtedra i es pugui fomentar l’esperit crític, que és una de les característiques de la nostra educació.

Quines iniciatives heu promogut a les classes per poder treballar en aquesta direcció?
Hem fomentat debats, el contrast d’opinions i idees, que s’investigui, es busqui informació i que cadascú faci posteriorment un judici de les coses i es creï la seva ideologia. Cada persona se l’ha d’anar conformant lliurement i, per fer aquest procés, ha d’estar informada i la informació s’ha de poder transmetre amb llibertat.

Què es pot fer des de fora del món educatiu per preservar aquests principis?
Els dubtes s’han d’esvair i a les escoles s’ha de seguir parlant d’actualitat i de política. Sempre se’ns ha dit que hem de portar el diari a les classes i comentar-lo de manera crítica”

El professorat ha de rebre molt de suport de la societat perquè si s’instal·la a les aules una autocensura que perdura en el temps, el resultat seria molt negatiu. Els dubtes s’han d’esvair i a les escoles s’ha de seguir parlant d’actualitat i de política. Sempre se’ns ha dit que hem de portar el diari a les classes i comentar-lo de manera crítica. Imagina’t com anaven les pàgines de l’1 d’octubre aquella setmana! Si no se’n pot parlar és un problema i una oportunitat que es perd, ja que la cobertura mediàtica ajuda al fet que els nens tinguin interès per un tema concret. Ara mateix, amb unes eleccions convocades pel 21 de desembre, és un bon moment per treballar el que són els sistemes polítics i el funcionament d’uns comicis, per exemple.

Sembla però que en el context actual no es poden tractar certs temes. Vuit docents de la Seu d’Urgell han estat investigades per presumptes delictes d’incitació a l’odi, precisament per comentar les conseqüències de la votació i l’actuació policial de l’1 d’octubre. Les alumnes de les famílies denunciants tenen nou anys. A partir de quina edat l’alumnat pot fer raonaments complexos com el que implica un debat d’aquestes característiques?
Tot s’ha d’introduir en funció de l’estat de maduració dels nens i no es pot introduir de la mateixa manera un debat amb infants que amb adolescents. Recordo el 24 de febrer del 1981, feia quart de primària i va ser l’endemà del 23-F. Recordo el debat, els termes del debat i com se’n parlava com si fos ahir, i agraeixo molt que aquell mestre parlés del cop d’estat amb nens de famílies molt diverses, tot i no saber com acabaria i ser conscient que se l’estava jugant. Nosaltres enteníem el que ens estava dient i transmetíem les nostres inquietuds. Cada nen té uns interessos que no són iguals que els de la resta, i a uns els agraden les màquines, a altres les plantes i a altres la política. Jo amb 10 anys volia ser socialista.

Tenint en compte la compressió dels continguts de les assignatures, és senzill trobar una estona pels debats i les dinàmiques alternatives o el professorat ha de fer equilibris amb el temps?
A mi a vegades m’han preguntat amb mala intenció: “Tu parles de política a classe?” i la meva resposta ha estat: “Sempre”. Facis el que facis, almenys en el meu cas, en l’àmbit de les ciències socials, sempre estàs parlant de política, ja que, si parles dels egipcis també parles de política.

Quina consideres que és la millor manera d’introduir a les més petites al pensament crític?
Crec que si el debat de la metodologia es sectaritza, anirà bé a unes i a d’altres no. Quan entres en una classe d’ESO, et trobes a trenta alumnes i segur que tenen necessitats diferents. Si vas canviant de mètode, t’adaptes més a tothom, potenciant sempre, això sí, la part emocional.

El sistema educatiu és conscient d’una necessitat de l’adaptació dels continguts en funció de l’alumnat?
L’escola inclusiva busca que tothom pugui estar a l’aula i que no calguin centres d’educació especial, però sense doblar o triplicar els recursos que tenim ara és un brindis al sol”
En tenim la consciència, però no els recursos. De vegades els discursos són molt macos, però sense diners, que és el que passa al nostre sistema des de fa molts anys, és molt complicat atendre. S’està parlant molt de l’escola inclusiva i se n’ha fet un decret. La iniciativa busca que tothom pugui estar a l’aula i que no calguin centres d’educació especial, però sense doblar o triplicar els recursos que tenim ara és un brindis al sol.

Tot i això, el Govern català ha considerat reiteradament que les xifres de l’escola catalana es troben anivellades amb les d’altres territoris.
De vegades, se’ns enganya comparant-nos amb altres països. Ni que Finlàndia tingui a secundària unes ràtios similars a les catalanes, les alumnes fan 20 hores de classe a la setmana i aquí, 30, un 50% més, però els mestres som els mateixos. És evident que si tu esperes 700 alumnes durant 20 hores, no representa la mateixa intensitat de treball que si n’esperes 700 en 30. Són dues hores més diàries i això es nota.

Parlant del context internacional, amb dades del 2012, la Unió Europea destinava el 5,26% del PIB a l’educació. Aquesta xifra els últims anys ha anat a la baixa. En el cas català, els pressupostos del 2017 recollien una partida de 4.821,14 milions d’euros. Si en línies generals tots els comptes van a la baixa, per on passa la supervivència del model?
És un problema greu perquè amb la intervenció per part del Govern espanyol, el Ministeri ens està dient que els pressupostos en educació i sanitat baixaran. Catalunya destina el 2,14% del PIB i és gairebé un terç del que marca la llei d’educació de Catalunya. Ens volen fer estar en un lloc que per inversió no ens correspon i està més que estudiat que si el sistema s’ha mantingut, ha estat pel sobre-esforç que han fet les docents i altres treballadores.

Avui dia però, amb el Parlament i el Govern estan suspesos i cessats, amb qui es manté una interlocució per poder treballar per aconseguir millores?
No volem reunions ni amb el ministre ni amb els càrrecs del Ministerio. Nosaltres estem mantenint els contactes normals amb les meses de treball”
No volem reunions ni amb el ministre ni amb els càrrecs del Ministerio. Nosaltres estem mantenint els contactes normals amb les meses de treball, perquè amb la consellera Clara Ponsatí tampoc ens veiem cada dia. Seguim tractant amb les mateixes persones que són l’últim reducte de les administracions pròpies de la Generalitat. Tot i això és evident que l’article 155 s’està notant, i decisions que abans es prenien des d’aquí ara s’han de demanar a Madrid. No és burocràcia, és burocràcia i mitja. Es tracta d’un vaixell que funciona: nosaltres som funcionaris en el sentit més estricte del terme, i per això la màquina segueix en marxa. Això no obstant, no hi ha una direcció política i no es poden engegar projectes. Encara que nosaltres no estiguéssim gens d’acord amb traçat que s’estava dibuixant des de fa molts anys a l’ensenyament, com a mínim hi havia un rumb. Ara tot és aconseguir que les escoles obrin cada dia.

Pendents de si es conformarà un nou govern a partir del 22 de desembre i de si es mantindrà l’aplicació de l’article 155, com afronteu els mesos que venen?
Seran molt durs perquè el 31 de gener d’aquest any nosaltres vam signar un acord amb el Departament que va ser el que va fer possible que hi hagués 4.714 docents més en plantilla des del setembre passat. L’acord establia que, en funció del pressupost del 2018 i del 2019, aquesta tendència seguiria així perquè encara no s’han revertit les retallades ni s’han assolit les xifres que teníem el 2010.

Més enllà de les condicions laborals i la qualitat de l’ensenyament a les aules, el català es troba també en perill?
Amb la sentència de l’Estatut del Tribunal Constitucional del 2006, es va obrir una caixa que estava tancada i que era el tema de la immersió lingüística”
Sí. Amb la sentència de l’Estatut del Tribunal Constitucional del 2006, es va obrir una caixa que estava tancada i que era el tema de la immersió lingüística. Qüestionar la concepció de la llengua a l’Estatut va suposar que comencessin a sortir sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dient que si un nen demanava ser escolaritzat en castellà, el 25% de les assignatures havien de ser en castellà per a tot el grup. Aquest fenomen ha estat molt minoritari, però ara el Govern espanyol en té el control a través de l’article 155. De fet, ells saben que això és un camp de mines. I mai havia sentit a parlar Rajoy amb tan poca prepotència d’un tema, com d’aquest. L’altre dia en parlava en una ràdio espanyola i anava amb molt de compte. Deia que era un tema que s’ha de consensuar molt bé, respectant sempre els drets de tothom. Semblava que es feia petit quan ho explicava. En el tema de la llengua, saben que hi ha consensos molt grans a Catalunya, que van més enllà del sobiranisme. El PSC i el seu món s’ha d’aguantar en aquest consens, ja que tot i ser partidaris del 155, recentment han votat en contra del control de la inspecció i la intervenció de la llengua. El Gobierno podria utilitzar el 155 per fer una tupinada al sistema educatiu i intentar que hi hagués línies en castellà, com passa al País Valencià o a Euskadi.

“La manera de garantir igualtat i cohesió social és fent que les alumnes sàpiguen parlar català i castellà i puguin escollir” / Montse Giralt

Així, la resposta històrica pel que fa a la protecció de la llengua a Catalunya ha estat la correcta?
Nosaltres som molt crítics amb tota la política educativa dels departaments, no només amb Convergència sinó també amb els tripartits i l’etapa convergent anterior, però creiem que la política educativa de la llengua és la que s’ha fet millor, perquè ha garantit que tothom amb 16 anys sàpiga parlar català i castellà i sigui lliure de parlar el que vulgui. De fet, Inés Arrimadas és la cap de l’oposició al Parlament perquè va venir a Catalunya fa sis anys i va aprendre el català. Els recursos que té i no té una família del Rif, li ha permès ocupar el càrrec que ocupa. Per a nosaltres la manera de garantir igualtat i cohesió social és fent que les alumnes sàpiguen parlar català i castellà i puguin escollir. Això està en perill pel que diuen, escriuen i intenten. Penso que s’estan començant a barrejar ingredients que van portar a una lluita molt forta a les Illes Balears el 2013.

Quins són?
La repressió al professorat, amb denúncies a fiscalia i declaracions davant de la Guardia Civil, i la repressió als símbols, que en el cas de les Illes Balears es prohibia exhibir símbols amb el llaç d’enllaçats per la llengua. Ara, a Catalunya, Societat Civil Catalana esta demanant a la ciutadania que denunciï certes pancartes. De fet, aquest cap de setmana se n’ha retirat una a Terrassa que deia “Democràcia”. La tercera a les Illes Balears va ser el Tractament Integrat de Llengües (TIL) a favor del trilingüisme per poder-se carregar el mallorquí. Aquí s’està dient que van en contra de la immersió lingüística. Si tot això es va coent la repressió també va en augment i es materialitza.

De totes maneres algú podria pensar que sent el català la llengua vehicular al país s’està privant a l’alumnat i a les seves famílies d’escollir la llengua que els volen per a la seva formació. Què els diries?
Ara és el moment de cuidar les docents i l’escola, perquè si ens toquen l’escola, serà un desastre. Tampoc les podem deixar soles, perquè si no entra la por que condueix a l’autorepressió”
Jo parlo castellà amb la meva mare i les meves germanes i mai li parlaré en castellà a una aluma perquè crec que no li faria cap favor. Estaria fent que no conegui una llengua que més enllà de ser important li donarà cohesió social i igualtat d’oportunitats. El formulari que està enviant Societat Civil Catalana té l’objectiu de denunciar les docents catalanes i castigar el fet de penjar pancartes de Som Escola que diuen “Democràtica, Cohesionadora i Catalana”. Hi va haver repressió amb tres directores expedientades i ara a Catalunya i comença a haver-hi denúncies que no s’han materialitzat però que poden fer pensar que volen que hi hagi repressió. Si ataquen la llengua catalana i hi ha repressió crec que es donaran les condicions que es van donar a les Illes i hi hagi una lluita contra les docents però també que la gent s’aboqui a donar suport al professorat. Ara és el moment de cuidar les docents i l’escola perquè si ens toquen l’escola, serà un desastre. Tampoc les podem deixar soles perquè si no entra la por aquella de l’autorepressió.

El professorat de l’escola pública i el de la concertada i privada tenen les mateixes facilitats alhora de poder obrir un debat d’aquestes característiques?
Tot el professorat està emparat per la llibertat de càtedra i per tant, s’hauria de poder fer a tot arreu. De vegades s’ha trivialitzat amb la llibertat de càtedra i ara entenem per què la van incloure a la Constitució, sortint d’una dictadura. Jo no he de tractar l’1 d’octubre de la mateixa manera que la mestra de la classe del costat, perquè això és la llibertat de càtedra. Segur que hi haurà unes famílies que els agradarà més com ho fa la companya i a unes altres com ho faig jo, però, per exemple, quan un cirurgià entra a quiròfan, no hi entra tota la família de la pacient a dir-li talla per aquí o talla per allà. S’ha de donar peu a què la comunitat educativa participi, però al final qui està a l’aula amb les alumnes és la mestra. Hi ha hagut denúncies a centres públics i concertats, de fet, a la Seu d’Urgell mateix hi havia dues públiques i una concertada denunciades. De fet, totes les denúncies només són perquè ens agafi por i deixem de fer el que estem fent.

Quina és la clau de volta doncs?
S’ha de preservar el dret de l’alumnat a l’educació perquè sense llibertat tant la transmissió com la recepció de valors es desvirtua molt. Perd molta espontaneïtat i si no es pot parlar, tornarem a les cavernes de la dictadura.

Fa uns dies feies uns parlaments on deies que seguiríeu educant en el sentit crític, perquè era la vostra tasca. Això seguirà així passi el que passi?
Cadascú ha de fer el que li dicta la seva consciència, però ja et dic que en el meu cas seguirà sent així. Tinc una llicència sindical, però quan torni a les aules seguiré fent el que he fet sempre, encara que el 155 duri quinze anys. Si per això m’han de fer fora, que ho facin, però llavors no serà un acomiadament, sinó una purga de mestres. Perquè adoctrinar és transmetre a l’alumnat el que et dicta el poder que transmetis. El franquisme tenia la Formación del Espíritu Nacional i ara Albert Rivera vol que ensenyem la Constitució i para de comptar. Això ni és cultura, ni riquesa intel·lectual, ni democràcia.

Escola adoctrinadora? De Boko Haram a Paolo Freire

15.02.2018

El 2 i 3 de febrer, més de 100 persones de la comunitat educativa van participar a la II Trobada “Canviar l’escola per canviar el món” organitzada conjuntament per Lafede.cat, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, l’Ajuntament de Barcelona i el Departament d’Ensenyament. En aquest espai concebut per intercanviar experiències sobre educació crítica i transformadora no es va eludir l’actual debat sobre l’adoctrinament a l’escola. Dos convidats del «Sud» van permetre ampliar la mirada sobre el tema des de dos continents i realitats diametralment oposades: la de la manca d’accés a l’escola a la regió on actua Boko Haram i la d’un sistema educatiu propi establert pel Moviment dels Sense Terra des de fa més de trenta anys als seus campaments ocupats.

Fàtima Shehu

Valter de Jesús Leite
https://elpais.com/tag/boko_haram/a http://diarieducacio.cat

El significat més extès de Boko Haram és, en traduir-lo de la llengua hausa, ‘l’educació occidental és un sacrilegi’. Tot i que sembla que està relacionat amb els primers moviments de resistència a la imposició d’un model d’educació colonial britànic, aquest primer sentit s’ha desvirtuat en mans de Boko Haram, que en fa una interpretació extremista i que el porta a atacar sistemàticament i de forma generalitzada el sistema educatiu del país. Segons Fàtima Shehu, que presideix la Federació de Dones Juristes i forma part de la Xarxa d’Organitzacions de la Societat Civil de Borno a l’estat bressol de Boko Haram, “ataquen l’última línia de defensa que té una comunitat per eradicar la ideologia extremista i construir la pau, exploten la ignorància de la gent“.

Fàtima Shehu va explicar com la combinació del conflicte armat i la manca de recursos i infraestructures condiciona completament el sistema educatiu. Borno és l’estat amb l’índex més alt de professorat no qualificat i un dels que té un major índex d’infants sense escolaritzar. A una zona on cal protegir les escoles contra segrestos i atacs terroristes, Shehu diu que cal reforçar les capacitats del professorat en general i les de suport psicosocial als infants traumatitzats per la violència del conflicte en particular, i que donen de menjar als nens i nenes a l’escola per animar els pares a escolaritzar-los. En el cas de les nenes, Shehu explica que no és gens fàcil “les famílies trien entre enviar el nen o la nena a l’escola, i l’envien a ell perquè les nenes es casaran i la inversió no val la pena, o les treuen amb 12 anys per casar-se, o tenen por que els hi facin mal”. Shehu, que treballa per promoure el lideratge femení, creu que “la clau està en tenir més professores referents on les nenes es puguin emmirallar”.

Els mateixos imams que utilitzen els nens sota la seva tutela per propagar idees extremistes i violentes, acusen d’adoctrinament la resta del sistema. A Fàtima Shehu parlar de modificar el currículum li sembla ciència ficció, a la regió d’on prové només hi ha acords perquè el professorat treballi els continguts més bàsics i sortir-se de l’agenda marcada suposa amenaces serioses per al professorat. Shehu treballa a les seves organitzacions per conscienciar sobre la importància de l’educació: “és el cor de cada nació, el camí a la realització i l’apoderament, si te la treuen, t’ho treuen tot“.

MST Brasil. Un sistema educatiu propi de més 30 anys

“L’escola no pot ser neutra i apolítica“. Valter de Jesús Leite, de l’equip de coordinació político-pedagògica del Moviment Sense Terra de Brasil-MST resumeix així l’opinió del seu moviment sobre l’escola. Des dels seus orígens el MST va considerar que disposar d’un sistema educatiu propi era fonamental perquè entén l’educació com un terreny de disputa ideològica. “Els objectius educatius han d’avançar en harmonia amb els objectius de transformació de la societat; el procés educatiu escolar formal no ens servia per prioritzar la lluita per la vida, la transformació social o la reforma agrària”. Segons Valter de Jesús, “l’escola s’ha de posicionar i ha d’estar arrelada en la construcció d’un projecte social, o un projecte de societat capitalista o un altre que contempli la justícia social“. El seu model educatiu està basat en la Pedagogia de l’Oprimit de Paulo Freire, la primera pedagogia socialista soviètica i la pròpia pràctica política del moviment. A les escoles dels campaments es combina l’accés al coneixement amb la creació de “contexts educatius” que promoguin la participació col·lectiva i la gestió democràtica. Els nens i les nenes aprenen a organitzar-se des de petits.

Pel que fa al tema de l’adoctrinament, l’educació del MST ha estat sempre qüestionada pels sectors més conservadors del país. “Ens han acusat de formar guerrillers, d’ensenyar la gent a lluitar”. A Brasil la gent del camp no havia tingut accés a l’educació, “quan hem volgut influir sobre el model se’ns ha acusat d’adoctrinament, però a nosaltres ens han adoctrinat tota la vida”. Aquests sectors més conservadors, “lligats al fonamentalisme religiós i al sector empresarial” impulsen un projecte de llei anomenat “Escola Sense Partit” que vol eliminar del currículum temes com el gènere i l’orientació sexual. Per al MST aquest projecte forma part d’una ofensiva mundial per eliminar l’educació crítica i qualsevol iniciativa que promogui canvis socials.

Contra tots els adoctrinaments: ensenyar a pensar, ensenyar a qüestionar
Cecile Barbeito de l’Escola de Cultura de Pau, amb 16 anys d’experiència en educació per la pau, va recordar que teoritzar sobre educació crítica no garanteix portar-la a la pràctica. “La paraula crític surt 60 vegades al currículum de primària, però en canvi no ha transcendit a la realitat de les escoles ni als plantejaments de les matèries, només un 4% dels llibres de text de 3er d’ESO de ciències socials que hem analitzat demanen l’opinió crítica de l’alumnat i només un 1% proposen algun tipus d’acció”. Tampoc les ONG van escapar a la seva crítica, “tenim un missatge alternatiu perquè plantegem altres valors als hegemònics de la societat, però potser estem més per dir el que s’ha de pensar que per ensenyar a pensar. “No podem ser equidistants en temes com el racisme, però hem d’anar més enllà, i plantejar també els dilemes i els reptes en alguns temes com, per exemple, l’acollida de refugiats“.