El país que volem

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

sovint us he comentat notícies, parers i denúncies que han aparegut a “El núvol”, digital de cultura. El considero una publicació d’una dignitat completa, diàfana. Ho és perquè hi col·laboren tot de persones fortament compromeses amb el benestar col·lectiu, cadascuna des de la seva professionalitat. Doncs bé, una dels col·laboradors és en Rafel Simó és oceanògraf del Departament de Biologia Marina i Oceanografia de la UB; treballa a l’Institut de Ciències del Mar i, de moment, li paga una part de la nòmina el “Consejo superior de investigaciones científicas”, el CSIC. Si us interessa saber més concretament en quines batalles està bregant podeu anar a la seva pàgina web:

http://biogeochemistry.org/scientists/rafel-simo

rafel-simo

Us ho admeto, sense vergona, servidor no fa pas tant de temps que el coneix. concretament fou el mes de febrer d’enguany gràcies a un article de la Marina Gómez publicat, també, a “El núvol”. A l’article: “L’Antàrtida se’t fica a dins per sempre” en que dona raó de la participació d’en Rafel Simó, junt amb científics de 30 països de 6 continents, coordinats i patrocinats per l’Institut Polar Suís, a l’Antarctic Circumnavigation Expedition (ACE), la primera expedició científica que va donar la volta sencera a l’Antàrtida.

https://www.nuvol.com/noticies/expedicio-a-lantartida-un-viatge-per-ciencia-i-literatura/

L’expedició va obrir una mena de bloc-quadern de bitàcola molt recomanable, també:

http://www.recercaenaccio.cat/aventures-cientifiques/expedicio-a-lantartida-natura-i-regulacio-del-clima/

Tot això ve a tomb perquè el Sr. Simó acaba de publicar un altre article a “El núvol”: EL PAÍS QUE VULL. Llegint-lo m’anava dient: cert, tens raó, això mateix, sí senyor, justament això… Ho confesso, els escrits de les persones que combinen, alhora, una sòlida formació científica i humanística em tenen el cor robat. M’agraden perquè penso que tenen la sort de poder mirar-se el món i l’actualitat des d’una perspectiva molt completa. El nostre país, de sempre, per sort, ha tingut persones així. La llista podria ser llarguíssima: Pau Casals, Josep Lluís Sert, Joan Oró, Lluís Domènech i Montaner, Ramom Solsona, Ramon Margalef. Pius Font i Quer, Pere Gascon, Josep Ferrater Móra…
Jo també vull un país com el descriu en Simó, exactament així.

A veure què us sembla a vós, us agradaria?

El país que vull

https://www.nuvol.com/opinio/el-pais-que-vull/?utm_source=Nuvol+Newsletter&utm_campaign=04aba17dd3-EMAIL_CAMPAIGN_2017_11_03&utm_medium=email&utm_term=0_b03a8deaed-04aba17dd3-169441021

5.11.2017
Rafel Simó. Barcelona.

Deixeu-me dir el país que vull. No és pas tan lluny; el visc a trossos cada dia. De vegades d’un llampant que em fa riure i plorar de tanta vida. De vegades rebregat o resignat, com esperant la gota.

barcelona-2153623_1280-680x474

Barcelona | Foto: Pixabay

El país que vull té l’arrel fonda, amb nòduls i marrades i ferides, i per l’arrel s’entortolliga als altres pobles. Saba i context, pol·len i incerteses.

El país que vull és fet de gent que pensa i es repensa. De persones lliures a qui no fa por el debat crític, però refusen la manipulació i la mentida. Un país on tothom hi cap i hi diu la seva, menys aquells que escampen l’odi i la por.

El país que vull és terra oberta al món, que es fa conscient de les seves responsabilitats presents i històriques i mira de teixir aliances justes, mans esteses. És terra d’acollida i refugi, que integra i escolta i aprèn a cantar amb moltes veus.

El país que vull no és voraç ni embogeix pel creixement il·limitat. Ha après que no pot concentrar la riquesa, en propietat o en poder de decisió, en mans d’uns pocs. I que el benestar no es pot avaluar a partir dels indicadors monetaris, perquè els diners, malauradament, no són proporcionals a les vides de les persones. El país que vull torna el protagonisme a l’economia productiva per sobre de l’especulació, i promou iniciatives d’economia cooperativa i col·laborativa. Amb ciutadans que posem la sostenibilitat, l’equitat i la justícia comercial, més encara que la comoditat, la novetat, la diversió o l’estalvi, en l’equació per a una vida plena, i n’assumim els costos.

El país que vull inverteix menys en la coerció i més en la participació. Es dota de lleis que es revisen i no s’enquisten. Acosta l’administració i les decisions tant com pot als ciutadans, al territori. Promou espais de participació nous i vells, i confia en l’increïble mosaic de col·lectius que hem desplegat, proposadors i proactius.

El país que vull es construeix des de l’educació, reglada i en el lleure, que acompanya i desvetlla persones lliures, crítiques, creatives, compromeses, solidàries. Que ofereix igualtat d’oportunitats en la diversitat, que proposa xarxa i lucidesa per combatre la competició i la indiferència.

El país que vull posa en valor el talent i l’aprofita. No només el talent creatiu i crític de pensadors, artistes, científics i emprenedors, també el talent forjat a les ONG i als pobles i barris que han bregat en processos de reivindicació i construcció col·lectives. Un país on l’activitat cultural ens embelleix i ens explica, però també ens remou i denuncia. Un país que troba peu en el coneixement més que en els serveis.

Fixeu-vos que el país que vull s’impulsa en una descoberta: que la meva felicitat difícilment serà completa si no és amb la felicitat dels que m’envolten, els cercles concèntrics amb els qui teixeixo vida. Això que vivim amb tanta naturalitat a casa i en els grups en què participem, en els projectes compartits que tirem endavant, però que ens costa fer-ne eix d’acció econòmica i política, també.

El país que vull és un país que bull. Com ha bullit sempre: un país cruïlla, mestís, complex, rebel, místic, bromista, resistent. Tanmateix, al país que vull li falta encara un bull, una revolta. Dic una, perquè som avui davant d’un salt extraordinari, però el que ens cal són mil revoltes, cada dia. Que ens facin ser, a cadascú i al col·lectiu, autènticament nosaltres. Saltem?