Contra la dictadura

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

ja fa molts dies que tinc el cap emboirat i treballo bastant “d’esma”, que diguem. El perquè suposo que es troba en aquest moment històric que està vivint el meu petit i estimadíssim país. Un moment històric, un més, marcat per l’esperit espanyol, en el seu estat més pur.

En aquest estat, i creieu-me que ho intento, el bloc s’espera. Com us deia fa uns dies, la immensitat d’aquesta realitat, dolorosa, indignant i esperançada a parts iguals, m’impedeix apropar-me a les notícies del món de l’escola. Sort en tinc, en tenim, que hi ha “caps” que no claudiquen, que no afluixen i que continuen tibant-nos, interpel·lant-nos.

No sé si sabeu qui és el Sr. Xavier Diez (BCN 1965) i si seguiu els comentaris que incorpora en el seu bloc, de manera força regular, i periòdica. No com altres! En Xavier Diez és Doctor en Història Contemporània. S’ha dedicat professionalment a la docència, l’escriptura i la col·laboració amb diversos mitjans de comunicació. En el seu bloc “Espai de dissidència” hi incorpora, bàsicament, reflexions de caire social, polític i educatives. Hi estic subscrit. El post d’aquesta tarda m’ha colpit. No sé a vós.

XD

https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/

Contra la dictadura

https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/?p=270078WERENS-653x298

Avui se’m fa molt difícil parlar. Deu persones honrades són a la presó, i el nostre president amb part del seu govern és avui a l’exili. S’han carregat les nostres institucions, han tancat el nostre Parlament, han deixat anar els feixistes de caça coneixent la seva impunitat, els crítics són silenciats, es persegueix a tuitaires, es tanquen webs i es registren llocs sense garanties jurídiques, es priva als advocats defensors accés als sumaris, la llei és suspesa, i gairebé semblen més garantistes els tribunals de la inquisició que aquells que tenen escrites les sentències dies abans que els acusats es presentin a la sala. Tot això atiat per un monarca que ho és perquè un criminal de guerra nomenà el seu pare successor. Tot això entremig del silenci còmplice d’una Unió Europea indiferent als seus principis fundacionals que se’n fot dels drets humans.

Espanya ha esdevingut un parc temàtic de les dictadures, on un partit amb prop d’un miler de corruptes amb casos on misteriosament moren testimonis es fa amb el control d’un territori per la via militar. Una dictadura que atia l’odi contra els catalans, i que fa que, per primera vegada, m’acosti al sentiment que podien experimentar els jueus: ciutadans de segona, sospitosos habituals, blanc de l’odi atiat per l’estat, boc expiatori de les pròpies impotències. Una dictadura sense moral ni decència, que compta amb el mal d’alguns com a inspiradors i el silenci còmplice de qui podria parlar. Una dictadura on tots som sospitosos, on les regles són canviants, en funció de l’interès de qui pretén oprimir a cada instant. Una dictadura que tracta d’inspirar por, i que tanmateix, també es basa en la por pròpia a què la gent, finalment, els acabi tombant.

En aquests dies he rebut trucades i missatges d’amics d’arreu del món preocupats per la deriva totalitària d’un estat que es devora a sí mateix. Amics d’Itàlia, d’Argentina, d’Anglaterra, d’Estats Units. Per la seva banda, he trobat un silenci absolut dels antics amics espanyols. No sé si es creuen la propaganda fonamentada en l’apagada informativa que han fet els mitjans, o com és probable, que tinguin por de les conseqüències de mostrar la més mínima simpatia pel nostre país. Espanya és una potència ocupant a Catalunya, encara que també una dictadura per als espanyols.

Espanya és una dictadura, encara que almenys, tenim una República. Una República a l’exili, que tanmateix és una esperança de futur. Jo no sé, ni tinc clar què passarà demà. No me’n refio d’un ocupant que treu la fera del feixisme que mai no havia marxat, i que sembla disposat a qualsevol gir irracional per avortar qualsevol mínima negociació. De fet, sospito que aquesta brutalitat amb què es tracta l’afer és per sabotejar qualsevol intent de mediació. Tenim una República com a referent, que caldrà fer-la possible a còpia de determinació. Millor sense èpica ni heroisme, només a partir del principi de fer el que cal, de ser conseqüents amb les nostres accions, de ser ferms en aquesta resistència que pot ser llarga.