Bèlgica

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
Vivim dies intensos, hi ha qui en diu convulsos, i tot.

La realitat del dia a dia, si us he de dir la veritat, em limita molt la capacitat d’anàlisi del batec del món de l’escola.

Si algun personatge de la judicatura em titlla “d’adoctrinador” i vol parlar amb mi li diré que sí, que tinc un parer ben definit, precís, de traç nítid.

Ignoro quin és el vostre parer, el vostre punt de vista, en aquest moments que ens “acusen” d’adoctrinar els infants. Pobres! No els infants, és clar. Si no els que no són capaços de veure-hi més enllà del nas.

Vet-ho aquí que avui el meu president ha parlat des de Bèlgica i, oportunament, el digital de cultura “El Núvol” ha publicat el poema que en Josep Carner va compondre amb el títol d’aquest petit, però gran país. El va escriure a l’exili, vet-ho aquí. El poema Bèlgica pertany al llibre Llunyania (1952), però la revista cultural “Núvol” en transcriu la versió publicada a Poesia (1957).  Carner va morir als 86 anys a Brussel·les, la ciutat on va viure els darrers anys d’exili.

unnamed

Josep Carner, © NICOLAS G
https://www.nuvol.com/noticies/torna-josep-carner-de-princep-a-rei/

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

30.10.2017 Núvol. Barcelona.